Sírius és defineix com una agència d’acord amb el seu caràcter d’”organització que centralitza les informacions periodístiques recollides pels seus corresponsals en els llocs on es produeixen els esdeveniments i les classifica i les transmet”. La singularitat de Sírius com a Agència rau en la seva essència no lucrativa que l’allunya de les estructures priamidals de les agències empresarials i en la seva absoluta desvinculació de les institucions governamentals característiques de les agències públiques i estatals. Aquesta peculiaritat és conseqüència de la definició de Sírius com a organització de classe, conformada per activistes que vetllen pels interessos de la Classe Treballadora.
Sírius és catalana d’acord amb el seu ús del català com a llengua central i com conseqüència d’una concepció del territori nacional que abasta l’àmbit geogràfic d’ús de la llengua catalana. En aquesta definició del marc d’actuació, la nació és entesa com una realitat viva definida exclusivament per la voluntat i la consciència de ser de la Classe Treballadora en l’exercici del seu lliure dret a l’autodeterminació. Aquesta definició pretén superar les actuals fronteres administratives de la Catalunya actual com a nació desproveïda d’Estat, sense perjudici dels drets federatius dels territoris que la composen i en base a una profunda convicció de l’essència internacionalista de la Classe Treballadora.
Sírius és alternativa, no per oposició a l’Agència Catalana de Notícies (societat de capital públic de la Generalitat de Catalunya), sinó per la seva aliniació en una praxis transformadora de les estructures socials i per oposició a l’interès lucratiu de les agències comercials. Aquesta dimensió la fa hereva i còmplice de totes les experiències de la Classe Treballadora en matèria de contrainformació, comunicació popular contrahegemònica i antisistema. Allò que la fa alternativa no són només els continguts que publica sinó les característiques de les persones que la composen, la seva organització democràtica i la seva metodologia cooperativa. Com a conseqüència d’aquest posicionament, Sírius no competeix amb la resta d’agències alternatives, ni tan sols amb les agències comercials: només combat en l’àmbit de la informació per defensar els interessos de la Classe Treballadora.
Sírius treballa amb notícies, enteses com les comunicacions d’informació sobre esdeveniments d’importància estratègica per al conjunt dels destinataris, en aquest cas, la Classe Treballadora. Un dels pilars diferenciadors de Sírius és el tractament de la informació, i la seva difusió en funció d’interessos no comercials. Sirius no pretén ser objectiu perquè reconeix la parcialitat i la subjectivitat inherent a la difussió de qualsevol informació. Sírius pren partit clarament pels que considera que són els interessos del conjunt de la Classe Treballadora. No obstant això, Sirius sí pretén ser transparent com molts altres mitjans no ho són i aportar en qualsevol notícia les fonts i els punts de vista de les parts, de manera crítica. Sirius no competeix amb la resta de mitjans per quotes d’audiència ni es limita a repetir la informació que pot trobar-se en aquests, sinó és per aportar-hi matisos i punts de vista diferents als que considera que cal donar un major ressò. 
Sírius pren el seu nom de l'estrella Sirius. "L'estel Sírius (també coneguda com α Canis Majoris i estel del Ca) és el més brillant del cel nocturn (-1,43m). Aquest estel es pot veure des de cada regió habitada de la Terra, i a l'hemisferi nord, és un vèrtex del Triangle Hivernal. A una distància de 8,6 anys llum, Sírius és un dels estels més propers a la Terra. Pertany a la seqüència principal de tipus espectral A1 i té una massa aproximadament 2,1 vegades la del Sol." (Viquipèdia)
Poques vegades, al llarg de la seva existència i després d'haver superat grans cismes i reformes, l'església catòlica havia patit una crisi de principis i valors tan greu com la que avui pateix, soscavada severament sota les bases del sacerdoci, un dels seus pilars fonamentals, arran de l'escàndol generat per la pederàstia que amenaça amb afectar encara més la ja de per si deteriorada imatge de la institució.I és que, quan en solemne cerimònia algun bisbe posa les mans al cap d'un jove per ser investit com a sacerdot dient: "Et preguem Déu omnipotent que imposeu el vostre servent amb la dignitat del sacerdoci", mai va imaginar que qui li va respondre fent vots de castedat, pobresa i obediència, trairia el jurament fet, per convertir-se amb el temps, en un monstre que arruïnaria les vides de indefensos nens innocents.
I això va ser el que va passar durant dècades. Espantós secret ben guardat en el si d'una institució declinant i en crisi com l'Església catòlica, apostòlica i romana, l'església cristiana més gran del planeta, amb uns 1.200 milions de fidels, fins que un dia va esclatar el gran escàndol en posar al descobert l'existència de milers de sacerdots pederastes que abusaven impunement de menors a Europa, Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania.
A poc a poc, a mesura que augmentaven les denúncies, va anar caient el vel de l'horrible realitat que van viure, i que encara viuen, milers de criatures abusades per bèsties més que humans que, aprofitant la majestat del sacerdoci i el seu deure de "viure imitant a Crist en la seva vida", s'han desviat del camí, renunciant a la missió que estaven cridats a complir per dedicar-se a perpetrar un dels crims més perversos que coneix l'humanitat.
EUA, Irlanda, Anglaterra, Holanda, Alemanya, Itàlia, Espanya, Argentina, Mèxic, Canadà, Xile, Brasil, Colòmbia, Veneçuela entre altres nacions, van despertar en anys recents a una realitat que indigna, després de conèixer les pràctiques degradants de cures pedòfils, gràcies al treball investigador de periodistes i ONG's que en base a denúncies d'algunes de les víctimes d'aquests criminals, les van donar a conèixer a l'opinió pública mundial.
Des de Londres, Berlín, Boston, Roma, Rio de Janeiro, Madrid, Ciutat de Mèxic, Los Angeles, Miami, Bogotà, Caracas i altres grans urbs, els mitjans nacionals i internacionals publicaven les denúncies presentades per les víctimes o pels seus familiars que donaven compte d'aquest crim pervers i vergonyant comès pels sacerdots amb la complicitat dels seus superiors eclesiàstics que tractaven d'amagar el que fins llavors havia estat un secret ben guardat.
Els periodistes encarregats de la investigació, i les pròpies víctimes, van haver de fer front a tota mena de perills, des d'amenaces de mort fins l'excomunió, la renuencia o rebuig d'alguns jutges a ventilar judicis d'aquesta gravetat, i el temor de molts testimonis a declarar el que sabien però que es negaven a parlar per vergonya o por a represàlies o per "respecte" a la seva religió.
I, quan les proves van ser aclaparadores, com va passar als EUA fa pocs anys, les autoritats eclesiàstiques van negociar per evitar que els seus capellans anessin a la presó, pagant milionàries sumes de diners com a compensació per un dany moral, psicològic i físic que mai podrà refer-se ni amb tots els diners del món.
Només el 2007, l'Arxidiòcesi de Los Angeles, Califòrnia, va acceptar pagar 660 milions de dòlars per concepte de compensació a més de 500 víctimes d'abusos sexuals per part de sacerdots sota la seva jurisdicció, i el mateix succeí a altres ciutats com Boston, Massachusetts i altres ciutats on els pedòfils amb sotana van cometre aquest delicte contra centenars de menors.
A Mèxic, el crim dels capellans pederastes va arribar a nivells mai imaginats, quan aquest poble humil i religiós es va assabentar de les activitats delictives de nombrosos sacerdots com Nicolás Aguilar, revelades per la periodista Sanjuanada Martínez en el seu llibre, El Mantell Porpra, que documenta amb detalls espantosos 514 casos d'abusos perpetrats pels religiosos mexicans contra menors durant diversos anys.
Aguirre no només va deixar una estela de 90 crims sexuals a Mèxic, sinó que la va estendre a EUA, després del seu trasllat a la diòcesi de Los Angeles, on va perpetrar nous abusos contra altres 26 nens d'aquesta ciutat californiana, estimulat per la tolerància i complicitat de seus superiors que li van permetre escapar la justícia mentre les víctimes i els seus familiars patien l'escarni i la burla de sectors vinculats a l'Església.
El cas "Aguilar", és tot just la punta de l'iceberg, que amaga sota la seva freda realitat, altres crims semblants comesos pels capellans mexicans, com ho va denunciar també el periodista Carlos Fazio en el seu llibre, En el nom del Pare: Depredadors Sexuals a l'Església, les revelacions, tot i estar documentades en base a entrevistes amb les víctimes, no van arribar a ser preses en compte per les autoritats.
Un altre cas emblemàtic de pederàstia sacerdotal a Mèxic, el va constituir la investigació iniciada fa 8 mesos contra la poderosa congregació Els Legionaris de Crist, després de la mort, fa 2 anys, del seu fundador, el pare Marcial Maciel, acusat d'escàndols sexuals i de ser progenitor secret d'una nena. La congregació investigada, té uns 3.000 seminaristes, 800 sacerdots i més de 70 mil fidels a Amèrica Llatina i la resta del món.
D'Europa, EUA i Mèxic, l'escàndol dels sacerdots pedòfils s'ha estès en els últims dies a Brasil, el país llatinoamericà amb major nombre de catòlics, quan el Canal STB va divulgar imatges amb càmera oculta, del pare Luiz Marques Barbosa de 82 anys, sostenint relacions sexuals amb un jove identificat com Fabiano, que va descriure amb luxe de detalls algunes de les trobades sexuals sostinguts amb el clergue.
Altres documents similars van seguir al de STB, com un divulgat al programa conexão Reporter, en què tres ex escolans donen compte de trobades sexuals que van mantenir amb diversos rectors, reportatge al qual va seguir un altre més, però aquesta vegada protagonitzat a Xile, on aquest dimarts es va establir que un sacerdot espanyol de la congregació de Els Clergues de Sant Viator va ser detingut per haver abusat de no menys de 15 nens a Espanya.
Des d'Alemanya, el director d'un institut catòlic jesuïta, va demanar disculpes també aquesta setmana als ex-alumnes del planter, pels abusos que va qualificar com "sistemàtics", perpetrats entre les dècades dels 70 i els 80 per sacerdots contra els alumnes, mentre que a Àustria, 3 cures d'un monestir van ser suspesos de les seves activitats per practicar pederàstia contra menors en els anys 80.
A Holanda, aquest mes de març es van establir 350 demandes judicials per part de persones que van afirmar haver estat víctimes d'abusos sexuals entre els anys 50, 60 i 70, per part de clergues catòlics quan eren menors, mentre que als EUA, segueixen introduint demandes en el mateix sentit, igual que en altres països d'Europa.
Charles J. Scicluna, del ministeri públic del Tribunal de la Congregació per la Doctrina de la Fe -fiscalia de l'antic Sant Ofici-, va reconèixer la passada setmana que unes 3.000 acusacions de pedofília han estat analitzades per les autoritats eclesiàstiques sobre la base de denúncies que "implicaven a sacerdots diocesà o religiosos, per crims d'aquest tipus comesos en els últims 50 anys, "una gota d'aigua en l'oceà del total de les denúncies fetes contra els clergues pederastes a tot el món.
Procurant restar importància fet, Scicluna, va assenyalar que "en més o menys 60% dels casos es tracta més aviat d'actes" efebofilia "(atracció física per un adolescent del mateix sexe), en 30% -va afegir-, de relacions heterosexuals, i el restant 10%, de veritable pedofília, és a dir, una atracció sexual per nois impúbers, "una cosa que sembla molt "normal" pels l'eclesiàstics.
Per rematar la seva infeliç declaració, el portaveu del Vaticà, va indicar, com per minimitzar-ho tot, que "en nou anys, els casos de sacerdots acusats de pedofília són per tant uns 300, massas, -va afegir- però cal constatar que el fenomen no està tan estès com es vol fer creure, ja que hi ha 400.000 sacerdots diocesans i religiosos en el món. Quin caradura!
Per la seva banda, Federico Lombardi, un altre portaveu del Vaticà, va afirmar dimarts passat, sempre en el mateix to evasiu i irresponsable, que "acusar només a l'Església per la pederàstia, falseja la realitat, ja que els abusos a menors es donen en altres àmbits de la societat, cosa que és molt cert però, això de tractar d'evadir culpes pròpies, acusant a gent aliena de fer el mateix, és una cosa que denota falta de moral i de principis.
La seva opinió constitueix una manifestació de cinisme extrem, perquè l'acte de pedofília perpetrat per un sacerdot que ha jurat seguir l'exemple de Crist mai no podrà ser equiparat amb el mateix delicte comès per algú que mai no va fer un jurament tan sagrat, i perquè la missió del sacerdot és la mateixa que Jesucrist va assignar als 12 Apòstols durant l'Últim Sopar, la de continuar amb la seva obra salvadora sobre la terra, i això de violar nens, "el fill de Déu fet home", mai l'hauria ordenat.
Per això, a ningú sorprèn el mur de silenci aixecat des del Estat Vaticà, per Joan Pau II i per Benet XVI, ex soldats nazis convertits en caps de l'Estat més corrupte del planeta. L'últim va prometre fa 2 anys, durant la seva visita als EUA: "Farem tot el possible perquè això (els crims dels sacerdots pedòfils) no torni a passar", paraules que es va emportar el vent, ja que aquests crims van augmentar en els darrers anys en progressió geomètrica.
I una cosa tan horrible protagonitzà el mateix pontífex anys abans, segons ho revela l'audiovisual produït per la BBC de Londres, divulgat l'octubre de 2006, en el seu programa Panorama que va treure a la llum pública un reportatge de 28 minuts, titulat "Els Crims Sexuals del Vaticà" en el qual s'acusa a l'Església d'ordenar, a través d'un document elaborat per Ratzinger, llavors principal ministre de Joan Pau II, a totes les seves instàncies d'autoritat,"silenciar els abusos sexuals dels sacerdots.
El secret document, titulat Crim Sollicitationis, d'acord amb la informació del periodista juliol Algañaraz, corresponsal del diari espanyol El Mundo al Vaticà, va ser emanat per la Santa Seu el 1962 i enviat a tots els bisbes amb l'ordre de guardar-lo en les caixes forts episcopals, s'estableixen les normes per amagar la veritat i tractar d'evitar, o almenys contenir els escàndols generats pels sacerdots pederastes.
D'igual manera, en les instruccions donades a través de Crim Sollicitationis, a més d'ordenar el més absolut secret sobre els abusos sacerdotals, s'amenaçava fins i tot a les víctimes, testimonis i altres persones involucrades en aquests casos, a mantenir silenci, sota pena de patir l'excomunió si feien públic les barbaritats comeses pels capellans pederastes.
La reacció del Vaticà davant l'audiovisual de la BBC, va ser immediata. "El document de 1962 -va declarar Monsenyor Vincent Nichols, arquebisbe de Birmingham (Regne Unit)- no afecta directament l'abús de menors, sinó al mal ús del sagrament de la confessió. Els atacs del programa a la BBC, contra Benet XVI són falsos i totalment enganyosos", diuen els grans m,entiders sense credibilitat ni decència, rebutjant de pla les escenes evidents i irrefutables que mostren les càmeres ocultes en el reportatge.
La resta és història, notícies d'Ultima hora, impossibles de desmentir. Una successió de crims perpetrats pels que en ser ungits, van jurar fidelitat a Crist, en la seva missió de salvar ànimes guanyant-les per al Cel, i no condemnar al suplici de la pederàstia les vides d'indefensos i innocents éssers, la majoria nens, delictes que romanen impunes a l'espera d'una justícia que, encara que tarda, a vegades "arriba a assolir el delinqüent en la seva fugida".
Hernán Mena Cifuentes.
Pederastia, crimen que hace temblar los cimientos de la Iglesia
Hernán Mena Cifuentes. Pocas veces, a lo largo de su existencia, y tras haber superado grandes cismas y reformas, la iglesia católica había sufrido una crisis de principios y valores tan grave como la que hoy padece, socavada severamente bajo las bases del sacerdocio, uno de sus pilares fundamentales, a raíz del escándalo generado por la pederastia que amenaza con afectar aún mas la ya de por sí deteriorada imagen de la institución.
Y es que, cuando en solemne ceremonia algún obispo puso sus manos en la cabeza de un joven a ser investido como sacerdote diciendo: “te rogamos Dios omnipotente que impongas a tu siervo con la dignidad del sacerdocio', jamás imaginó que quien le respondió haciendo votos de castidad, pobreza y obediencia, traicionaría el juramente hecho, para convertirse con el tiempo, en un monstruo que arruinaría las vidas de indefensos niños inocentes.
Y eso fue lo que ocurrió durante décadas. Espantoso secreto bien guardado en el seno de una institución declinante y en crisis como la Iglesia católica, apostólica y romana, la iglesia cristiana más grande del planeta, con unos 1.200 millones de fieles, hasta que un día estalló el gran escándalo al ponerse al descubierto la existencia de miles de sacerdotes pederastas que abusaban impunemente de menores en Europa, África, Asia, América y Oceanía.
Poco a poco, a medida que aumentaban las denuncias, fue cayendo el velo de la horrible realidad que vivieron y que aún viven miles de criaturas abusadas por bestias más que humanos que, aprovechando la majestad del sacerdocio y su deber de “vivir imitando a Cristo en su vida”, se desviaron del camino renunciando a la misión que estaban llamados a cumplir, para dedicarse a perpetrar uno de los crímenes mas perversos que conozca la humanidad.
EEUU, Irlanda, Inglaterra, Holanda, Alemania, Italia, España, Argentina, México, Canadá, Chile, Brasil, Colombia, Venezuela entre otras naciones, despertaron en años recientes a una realidad que indigna, tras conocerse las prácticas degradantes de curas pedófilos, gracias al trabajo investigativo de periodistas y ONG´s que en base a denuncias de algunas de las víctimas de esos criminales, las dieron a conocer a la opinión publica mundial.
Desde Londres, Berlín, Boston, Roma, Río de Janeiro, Madrid, Ciudad de México, Los Ángeles, Miami, Bogotá, Caracas y otras grandes urbes, los medios nacionales e internacionales publicaban las denuncias presentadas por las víctimas o por sus familiares que daban cuenta de ese crimen perverso y vergonzante cometido por los sacerdotes con la complicidad de sus superiores eclesiásticos que trataban de esconder lo que hasta entonces había sido un secreto bien guardado.
Los periodistas encargados de la investigación y las propias víctimas, debieron afrontar toda clase de peligros, desde amenazas de muerte hasta la excomunión, la renuencia o rechazo de algunos jueces a ventilar juicios de esa gravedad y el temor de muchos testigos a declarar lo que sabían pero que se negaban a hablar por vergüenza o miedo a represalias o por “respeto” a su religión.
Y, cuando las pruebas fueron aplastantes, como sucedió en EEUU hace pocos años, las autoridades eclesiásticas negociaron para evitar que sus curas fueran a la cárcel, pagando millonarias sumas de dinero como compensación por un daño moral, sicológico y físico que jamás podrá resarcirse ni con todo el dinero del mundo.
Sólo en 2007, la Archidiócesis de Los Ángeles, California, aceptó pagar 660 millones de dólares por concepto de compensación a más de 500 víctimas de abusos sexuales por parte de sacerdotes bajo su jurisdicción, y lo mismo sucedió en otras ciudades como Boston, Massachusetts y otras ciudades donde los pedófilos con sotana cometieron ese delito contra centenares de menores.
En México, el crimen de los curas pederastas alcanzó niveles jamás imaginados, cuando ese pueblo humilde y religioso se enteró de las actividades delictivas de numerosos sacerdotes como Nicolás Aguilar, reveladas por la periodista Sanjuana Martínez en su libro, El Manto Púrpura, que documenta con detalles espantosos 514 casos de abusos perpetrados por los religiosos mexicanos contra menores durante varios años.
Aguilar no sólo dejó una estela de 90 crímenes sexuales en México, sino que la extendió a EEUU, luego su traslado a la diócesis de Los Angeles, donde perpetró nuevos abusos contra otros 26 niños de esa ciudad californiana, estimulado por la tolerancia y complicidad de sus superiores que le permitieron escapar la justicia mientras las víctimas y sus familiares sufrían el escarnio y la burla de sectores vinculados a la Iglesia.
El caso “Aguilar”, es apenas la punta del iceberg, que oculta bajo su fría realidad, otros crímenes similares cometidos por los curas mexicanos, como lo denunció también el periodista Carlos Fazio en su libro, En el nombre del Padre: Depredadores Sexuales en la Iglesia, cuyas revelaciones, a pesar de estar documentadas en base a entrevistas con las víctimas, no llegaron a ser tomadas en cuenta por las autoridades.
Otro caso emblemático de pederastia sacerdotal en México, lo constituyó la investigación iniciada hace 8 meses contra la poderosa congregación Los Legionarios de Cristo, tras la muerte, hace 2 años, de su fundador, el padre Marcial Maciel, acusado de escándalos sexuales y de ser progenitor secreto de una niña. La congregación investigada, tiene unos 3.000 seminaristas, 800 sacerdotes y más de 70 mil fieles en América Latina y el resto del mundo.
De Europa, EEUU y México, el escándalo de los sacerdotes pedófilos se ha extendido en los últimos días a Brasil, el país latinoamericano con mayor número de católicos, cuando el Canal STB divulgó imágenes en cámara oculta, del padre Luiz Marques Barbosa de 82 años, sosteniendo relaciones sexuales con un joven identificado como Fabiano, quien describió con lujo de detalles algunos de los encuentros sexuales sostenidos con el clérigo.
Otros documentos similares siguieron al de STB, como uno divulgado en el programa Conexao Reporter, en el que tres ex monaguillos dan cuenta de encuentros sexuales que mantuvieron con varios párrocos, reportaje al que siguió otro más, pero esta vez protagonizado en Chile, donde este martes se estableció que un sacerdote español de la congregación de Los Clérigos de Sant Viator fue detenido por haber abusado de no menos de 15 niños en España.
Desde Alemania, el director de un liceo católico, pidió disculpas también esta semana a los ex alumnos del plantel, por los abusos que calificó como “sistemáticos”, perpetrados entre las décadas de los 70 y los 80 por sacerdotes contra los alumnos, mientras que en Austria, 3 curas de un monasterio fueron suspendidos de sus actividades por practicar pederastia contra menores en los años 80.
En Holanda, este mes de marzo se establecieron 350 demandas judiciales por parte de personas que afirmaron haber sido víctimas de abusos sexuales entre los años 50, 60 y 70, por parte de clérigos católicos cuando eran menores, mientras que en EEUU, siguen introduciéndose demandas en igual sentido, al igual que en otros países de Europa.
Charles J. Scicluna, del ministerio público del Tribunal de la Congregación para la Doctrina de la Fe, -fiscalía del antiguo Santo Oficio-, reconoció la pasada semana que unas 3.000 acusaciones de pedofilia han sido analizadas por las autoridades eclesiásticas en base a denuncias que “implicaban a sacerdotes diocesano o religiosos, por crímenes de ese tipo cometidos en los últimos 50 años”, una gota de agua en el océano del total de las denuncias hechas contra los clérigos pederastas en todo el mundo.
Procurando restarle importancia hecho, Scicluna, señaló que “en más o menos 60% de los casos se trata más bien de actos “efebofilia” (atracción física por un adolescente del mismo sexo); en 30%, -agregó- de relaciones heterosexuales, y el restante 10%, de verdadera pedofilia, es decir, una atracción sexual por muchachos impúberes”, algo al parecer muy “normal” para el eclesiástico.
Para rematar su infeliz declaración, el vocero del Vaticano, indicó, como para minimizarlo todo, que “en nueve años, los casos de sacerdotes acusados de pedofilia son por lo tanto unos 300, demasiados, -añadió- pero hay que constatar que el fenómeno no está tan extendido como se quiere hacer creer, ya que hay 400.000 sacerdotes diocesanos y religiosos en el mundo. ¡Vaya caradura.!
Por su parte, Federico Lombardi, otro portavoz del Vaticano, afirmó el pasado martes, siempre el mismo tono evasivo e irresponsable, que “acusar sólo a la Iglesia por la pederastia, falsea la realidad, ya que los abusos a menores se dan en otros ámbitos de la sociedad, algo que es muy cierto, pero, eso de tratar de evadir culpas propias, acusando a gente ajena de hacer lo mismo, es algo que denota falta moral y de principios.
Su opinión constituye una manifestación de cinismo extremo, porque el acto de pedofilia perpetrado por un sacerdote que ha jurado seguir el ejemplo de Cristo jamás podrá ser equiparado con el mismo delito cometido por alguien que nunca hizo un juramento tan sagrado, y porque la misión del sacerdote es la misma que Jesucristo asignó a los 12 Apóstoles durante la Última Cena, la de continuar con su obra salvadora sobre la tierra, y eso de violar niños, “el hijo de Dios hecho hombre”, jamás se lo habría ordenado.
Por ello, a nadie sorprende el muro de silencio levantado desde la Santa sede, por Juan Pablo II, y por Benedicto XVI, el ex soldado nazi convertido en Papa, quien prometió hace 2 años, durante su visita a EEUU que “haremos todo lo posible para que esto ( los crímenes de los sacerdotes pedófilos) no vuelva a suceder”, palabras que se llevó el viento, ya que esos crímenes aumentaron en los últimos años en progresión geométrica.
Y algo tan horrendo habría protagonizado el propio pontífice años antes, según lo revela el audiovisual producido por la BBC de Londres, divulgado en octubre de 2006 en su programa Panorama que sacó a la luz pública un reportaje de 28 minutos, titulado “Los Crímenes Sexuales del Vaticano” en el que se acusa a la Iglesia de ordenar a través de un documento elaborado por el entonces principal ministro de Juan Pablo II, de ordenar a todas sus instancias de autoridad, silenciar los abusos sexuales de los sacerdotes.
El secreto documento, titulado Crimen Sollicitationis, de acuerdo con la información del periodista Julio Algañaraz, corresponsal del diario español El Mundo en El Vaticano, fue emanado por la Santa Sede en 1962 y enviado a todos los obispos con la orden de guardarlo en las cajas fuertes episcopales, se establecen las normas para esconder la verdad y tratar de evitar, o al menos contener los escándalos generados por los sacerdotes pederastas.
De igual manera, en las instrucciones dadas a través de Crimen Sollicitationis, además de ordenar el más absoluto secreto sobre los abusos sacerdotales, se amenazaba incluso a las víctimas, testigos y otras personas involucradas en dichos casos, a mantener silencio, so pena de sufrir la excomunión si hacían público las barbaridades cometidas por los curas pederastas.
La reacción del Vaticano frente al audiovisual de la BBC, fue inmediata. “El documento de 1962, -declaró Monseñor Vincent Nichols, arzobispo de Birmingham (Reino Unido) no afecta directamente el abuso de menores, sino al mal uso del sacramento de la confesión. Los ataques del programa en la BBC, contra S.S. BenedictoXVI son falsos y totalmente engañosos,” rechazando de plano, las escenas que muestran las cámaras ocultas en el reportaje.
Lo demás es historia, noticias de “Ultima hora”, imposibles de desmentir. Una sucesión de crímenes perpetrados por quienes al ser ungidos, juraron fidelidad a Cristo, en su misión de salvar almas ganándolas para el Cielo, y no condenar al suplicio de la pederastia las vidas de indefensos e inocentes seres, en su mayoría niños, delitos que permanecen impunes a la espera de una justicia que, aunque tarda, a veces “llega a alcanzar al delincuente en su huida".
Etiquetes de comentaris: Cultura, Església catòlica, Internacional, Pederastia
