El Partit Popular de Mariano Rajoy obeeix únicament als seus instints més primitius. Res a veure la seva actuació política amb la dels seus homòlegs europeus, a excepció, potser, del berlusconisme. No és que "se eche al monte" de tant en tant: És que el seu habitacle permanent és el monte. És una condició que porta en els seus gens. La sentència del Tribunal Constitucional sobre el Estatut els ha deixat cert regust tirant a agre. No és el que ells volien, encara que tampoc és el que volíem els catalans. Per això s'esmolen els esperons per impedir per qualsevol mitjà que el Govern recondueixi per la via legislativa els excessos perpetrats contra l'Estatut pel Tribunal Constitucional (TC).

Per això han llançat una campanya demagògica contra la llengua catalana fent una lectura preconstitucional sobre totes les llengües cooficials de l'Estat. Per al PP, el consens constitucional que va permetre una transició ordenada i única en la història d'Espanya, va ser una feblesa, una fluixesa dels seus correligionaris d’aleshores (gairebé tots els centristes, falangistes i dretans que acompanyaven Adolfo Suárez i la seva Unió de Centre Democràtic se’n van anar cap a l'Aliança Popular d’en Fraga, embrió de l'actual PP) que van pactar amb aquella esquerra que acabava de sortir de la clandestinitat o de tornar de l'exili el germen per a la dissolució d'Espanya.

Gairebé res. Parafeixista sense pal·liatius que s'agafa a qualsevol taula de salvació per fer oposició i aferrar-se novament al poder. Com a exemple, la seva última excusa: la modificació de la llei de l'avortament els ha proporcionat benzina per posar en marxa el motor del patètic sense sentit doctrinari d'una minoria de catòlics de Trento que segueixen cegament el que els ordena una jerarquia descerebrada. Al PP li va de meravella acostar-se a aquestes ombres xineses, on es veu perfectament integrat. Són vots.

El lamentable d'aquest assetjament permanent del PP és que ha aconseguit posar el PSOE contra la paret, fins al punt que aquest ha acabat negant-se a si mateix. D'aquesta manera, avui el partit socialista s'ha llançat en braços del liberalisme més descarnat i les seves mesures antisocials estan fent les delícies de la patronal i del PP, que no esperaven tanta generositat del tantes vegades ponderat esperit social d’en José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta deriva del Govern socialista cap a posicions ultraliberals ha permès que el PP, al mateix temps que amb la seva cara feixista ataca qualsevol reforma progressista, amb la seva careta progre es permet aparèixer com el portaestendard de les víctimes (treballadors, pensionistes, funcionaris ...) del desgavell zapateril.

Però tant el PSOE com el PSC els ho estan posant fàcil. Només un exemple: a les contradiccions conegudes entre els socialistes catalans i els seus correligionaris del PSOE ara se n’hi ha afegit una de no menys importància, com és el tema del finançament de la sanitat pública. En aquest aspecte, el PSC ha passat a ser la punta de llança del neoliberalisme amb la proposta de copagament (repagament el qualifiquen encertadament des de Dempeus per la Salut Pública) dels serveis sanitaris. La consellera de Sanitat, Marina Geli, per aconseguir que la seva proposta anés acompanyada per instàncies superiors, va proposar a la ministra del ram, Trinitat Giménez, que prengués una mesura similar per a tot l'Estat. Però Giménez ni tan sols va contemplar aquesta possibilitat. Només li falta al PSOE en aquests moments sumar a les mesures antisocials que pretenen acabar amb la crisi una altra mesura tan antisocial com aquelles: que el personal pagui per una atenció sanitària que ja desemborsa prèviament a través de la nòmina. Aquesta iniciativa ha donat noves municions a l'oposició, entre altres raons perquè és una elecció exclusiva dels membres socialistes del Govern, de manera que la discrepància d'altres membres del Tripartit estava cantada. Jordi Miralles, diputat per EUiA al Parlament, va sortir al pas d'aquesta pretensió dient que la seva formació, en aquest cas concret, "ni Geli ni Castells (conseller d'Economia) ens representen en el copagament". Geli i Castells són els munyidors visibles de la idea.

Mare meva la que es va muntar!

El títol d'una novel·la de l'inoblidable Francesc Candel ve que ni pintat per descriure l'enrenou que s'ha muntat entre els membres de la caverna mediàtica que acompanyen el PP i el mateix PP arran de què el Parlament, el dimecres 28, aprovés la prohibició de les curses de braus, que s'aplicarà a partir de l'1 de gener del 2012.

El PP no va trigar ni cinc minuts a llançar una altra diatriba contra Catalunya i va anunciar que presentarà una iniciativa al Congrés per tal que sus señorías anul·lin la llei catalana i que es declarin les curses de braus com a bé cultural a tot el territori estatal. Ni més ni menys. És el mateix que dir-li a Rodríguez Zapatero que es mulli, que surti a l'arena i se les vegi amb aquest morlacos. Perquè en aquesta tessitura, si s'arriba a admetre a tràmit, aquesta llei triomfaria al Congrés probablement amb els vots de tots o gairebé tots els diputats socialistes, el que seria una altra tremenda bufetada a l’autogovernabilitat de Catalunya. El PP també contempla en la línia de l'horitzó la possibilitat de recórrer al Tribunal Constitucional, el guardaespatlles judicial que té al seu servei.

La caverna mediàtica no s'ha quedat enrere. El Mundo, dirigit per l'inefable Pedro J., sota una fotografia dels somrients Josep-Lluís Carod-Rovira i José Montilla, titula: "Han triomfat els animals", que és la tesi dels promotors de la prohibició, però amb segones lectures. Però en el mateix diari, el seu col·laborador José de Esteban titula el seu article ni més ni menys que amb un "Cap al totalitarisme". Com es veu, els d'El Mundo estan perfectament informats del que es cou a Catalunya. Altres perles cavernícoles són la d’ABC ("La farsa nacionalista acaba amb els toros a Catalunya") i la de l’ultra-opusdeista La Razón ("Mort a l'arena"). On són els separadors?