Sírius és defineix com una agència d’acord amb el seu caràcter d’”organització que centralitza les informacions periodístiques recollides pels seus corresponsals en els llocs on es produeixen els esdeveniments i les classifica i les transmet”. La singularitat de Sírius com a Agència rau en la seva essència no lucrativa que l’allunya de les estructures priamidals de les agències empresarials i en la seva absoluta desvinculació de les institucions governamentals característiques de les agències públiques i estatals. Aquesta peculiaritat és conseqüència de la definició de Sírius com a organització de classe, conformada per activistes que vetllen pels interessos de la Classe Treballadora.
Sírius és catalana d’acord amb el seu ús del català com a llengua central i com conseqüència d’una concepció del territori nacional que abasta l’àmbit geogràfic d’ús de la llengua catalana. En aquesta definició del marc d’actuació, la nació és entesa com una realitat viva definida exclusivament per la voluntat i la consciència de ser de la Classe Treballadora en l’exercici del seu lliure dret a l’autodeterminació. Aquesta definició pretén superar les actuals fronteres administratives de la Catalunya actual com a nació desproveïda d’Estat, sense perjudici dels drets federatius dels territoris que la composen i en base a una profunda convicció de l’essència internacionalista de la Classe Treballadora.
Sírius és alternativa, no per oposició a l’Agència Catalana de Notícies (societat de capital públic de la Generalitat de Catalunya), sinó per la seva aliniació en una praxis transformadora de les estructures socials i per oposició a l’interès lucratiu de les agències comercials. Aquesta dimensió la fa hereva i còmplice de totes les experiències de la Classe Treballadora en matèria de contrainformació, comunicació popular contrahegemònica i antisistema. Allò que la fa alternativa no són només els continguts que publica sinó les característiques de les persones que la composen, la seva organització democràtica i la seva metodologia cooperativa. Com a conseqüència d’aquest posicionament, Sírius no competeix amb la resta d’agències alternatives, ni tan sols amb les agències comercials: només combat en l’àmbit de la informació per defensar els interessos de la Classe Treballadora.
Sírius treballa amb notícies, enteses com les comunicacions d’informació sobre esdeveniments d’importància estratègica per al conjunt dels destinataris, en aquest cas, la Classe Treballadora. Un dels pilars diferenciadors de Sírius és el tractament de la informació, i la seva difusió en funció d’interessos no comercials. Sirius no pretén ser objectiu perquè reconeix la parcialitat i la subjectivitat inherent a la difussió de qualsevol informació. Sírius pren partit clarament pels que considera que són els interessos del conjunt de la Classe Treballadora. No obstant això, Sirius sí pretén ser transparent com molts altres mitjans no ho són i aportar en qualsevol notícia les fonts i els punts de vista de les parts, de manera crítica. Sirius no competeix amb la resta de mitjans per quotes d’audiència ni es limita a repetir la informació que pot trobar-se en aquests, sinó és per aportar-hi matisos i punts de vista diferents als que considera que cal donar un major ressò. 
Sírius pren el seu nom de l'estrella Sirius. "L'estel Sírius (també coneguda com α Canis Majoris i estel del Ca) és el més brillant del cel nocturn (-1,43m). Aquest estel es pot veure des de cada regió habitada de la Terra, i a l'hemisferi nord, és un vèrtex del Triangle Hivernal. A una distància de 8,6 anys llum, Sírius és un dels estels més propers a la Terra. Pertany a la seqüència principal de tipus espectral A1 i té una massa aproximadament 2,1 vegades la del Sol." (Viquipèdia)
El passat 5 de març es va complir el 58 aniversari de la mort de Iósif Vissarionovich Stalin (18 Decembre 1878 – 5 Març 1953), màxim líder de l'URSS des de mitjans dels anys 1920 fins sa mort. Amb aquest motiu un grup de militants de partits i moviments nacionals i comunistes van dipositar flors sobre la tomba del cap de l'URSS, situada al costat de la muralla del Kremlin que voreja la Plaça Roja. Aquest esdeveniment aparentment ordinari va causar un gran enrenou en cercles burgesos, sobretot en les seves xarxes d'Internet. L'assumpte és que actualment l'accés a la muralla del Kremlin està tancat per al públic degut a obres de manteniment en el mausoleu de Lenin.
I no obstant això, per als participants de l'acte batejat "Dos clavells per al company Stalin", es va fer una excepció. Perquè l'ofrena floral va ser autoritzada per l'administració del Kremlin, i alguns periodistes i blocaires que viuen d'això van denunciar senyals gairebé de "l'estalinisme rastrer" es de suposar que de Putin i Medvédev, segons els espantats blogers.
En realitat, es tracta d'un procediment normal i rutinari. Independentment que estigui obert o tancat l'accés a la muralla, diverses vegades a l'any es deixen passar petits grups perquè dipositin flors a les tombes. És una pràctica comuna i civilitzada.
És, potser, discutible l'existència d'un panteó a la plaça central de la capital de Rússia. Però mentre albergui diversos centenars de tombes seria si més no antidemocràtic impedir als ciutadans russos l'entrada a aquest cementiri.
I no té cap importància a quin difunt en concret volien retre homenatge aquests ciutadans i quines són les seves idees polítiques. És qüestió d'ètica i d'humanisme, no de política.
Darrerament, el discurs públic i polític rus mostra una tendència molt estranya. Qualsevol acte relacionat amb el nom de Stalin produeix "temor i tremolor" supersticiosos i gairebé pagans entre els que es declaren "antiestalinistes".
Aquests senyors s'imaginen que, per exemple, posar retrats del "pare de tots els pobles" en un autobús urbà a la ciutat "és propagar olors de totalitarisme".
Mentrestant, els diners per l'anomenat "estalinobús" està sent reunit pels mateixos activistes que van organitzar l'ofrena floral a la Plaça Roja. És una iniciativa estrictament privada i no té res a veure amb els organismes governamentals.
El Partit Comunista està oficialment registrat a Rússia (i és el segon en vots a la Duma R.S.) de la mateixa manera que diferents moviments socials d'esquerres. No hi ha cap raó per prohibir posar retrats dels seus líders polítics del passat. Això no contradiu la llei ni la Constitució.
En realitat, no és només problema de pluralisme. La reacció davant els actes dels "estalinistes" per part de nombrosos homes públics, "defensors de drets", periodistes i blocaires que es "declaren demòcrates" està impregnada d'un esperit genuïnament "estalinista", totalitari.
Va ser en els anys 30 i 40 del segle XX quan es va imposar una prohibició absoluta a exhibir qualsevol imatge de Trotski -mentxevic- i altres anarquistes i revisonistes. Va ser part de la política oficial.
Després de ser denunciat el "culte a la personalitat" de Stalin pel seu successor Nikita Khrusxov, van ser igualment prohibides les imatges d'aquell i es va intentar esborrar el seu nom de la història nacional. No és de sorprendre's: la mentalitat de Khrusxov es diferenciava ben poc de la de Stalin.
Durant anys va formar part del cercle més proper i era un comunista empedreït, és a dir, enemic de qualsevol manifestació de la "democràcia burgesa".
Però quan avui els representants de "cercles progressistes" -que és com ara s'en diu de les burgesies a la premsa del capital- tornen a intentar imposar tabú a qualsevol menció o imatge del "tirà i dèspota odiós" per a ells, és caricaturesc. Una clàssica il.lustració per a la famosa frase "el mort atrapa el viu". L'esperit del company Stalin va atrapar amb una particular tenacitat als que se les donen de ser els seus més acèrrims antagonistes: els nazis que ara governen des dels seus clubs d'elit.
Mentre tinguin tanta por al difunt Iósif Stalin no es podrà parlar d'haver superat la seva "herència". Ni tan sols dins de nosaltres mateixos. I Stalin seguirà sent, tant per comunistes, antifeixistes o mitòmans "estalinistes" com per als antiestalinistes primitius i feixistes: "Més viu que tots els vius".
Nota de Sírius: El que alguns diuen i proclamen -des dels púlpits de l'imperi- com "estalinisme" es, pels historiadors, una desfiguració del que correspondria, dins la lluita marxista pel socialisme, a un "socialisme de guerra", i que a occident es justifica com a tal amb les seves mesures extremes, així com la repressió del nazisme recolzat per les burgesies i oligarquies europees contra els partits d'esquerres i sindicats, l'assassinat dels seus líders -Jean Jaurés- i l'eliminació dels seus militants pels pistolers del capitalisme, o també l'organització de guerres entre pobles i genocidis de nacions i grups étnics -armenis, eslaus, gitanos o hebreus-, mentre a Rússia es planteja com un afer de repressió interna, deslligat d'una dinàmica política que era continuació i consequència directa de la primera guerra mundial i les aliances plutocràtiques.
Tanmateix a Sírius s'han publicat vídeos i reportatges sobre la denunciada manipulació que, a l'era Ieltsin, es va fer de nombrosos documents, com els del cas dels polonesos assassinats a Katyn per les S.S. hitlerianes i que el govern neofeixista de Polònia utilitza per a vindicar-se com a salvador de la pàtria, i no com hereus directes dels aliats nazis que són.
Etiquetes de comentaris: Comunisme, Història, Iósif Stalin, Nazisme, Rússia
