divendres, 3 d’agost de 2012

HAMAS condemna l'atac terrorista al camp de refugiats palestins de Yarmuk, a Damasc

El Moviment de Resistència Islàmica Palestina (Hamas) ha condemnat avui l'atac terrorista perpetrat ahir contra el camp dels refugiats palestins de Yarmuk, a la capital siriana, Damasc, que va deixar un saldo mortal de quinze persones.

Les autoritats de Hamas han expressat el seu condol a les famílies de les víctimes d'aquest camp, que es va convertir en el blanc dels míssils llançats per bandes terroristes.

Dijous, 15 palestins han mort després que míssils assoliran el centre d'aquest campament que acull a milers de palestins, desallotjats des de 1948 per la construcció d'assentaments del règim israelià.

Tot just conèixer la notícia, les forces sirianes de seguretat es van presentar a la zona i van engegar un procés de persecució per trobar els autors de l'atac, el que va resultar amb la detenció d'alguns integrants de grups armats que tenien un arsenal d'explosius en aquesta zona.

Per la seva banda, l'Exèrcit sirià, en el marc d'una operació de neteja d'elements terroristes, segueix avançant en zones sota el control de les bandes armades, entre elles en Yarmuk.

"Els iranians mai es rendeixen davant dels imperialistes"


El Imam de la Pregària Col·lectiu d'aquest divendres de Teheran, l'aiatol·là Ahmad Yanati, ha assenyalat que l'objectiu de les pressions i els complots d'Occident i alguns països regionals contra Síria és conservar l'existència del règim israelià i desactivar el paper fonamental d'aquest país àrab a donar suport a la resistència a Palestina.

En aquest sentit, ha qualificat d'il·legals i inacceptables les intervencions en els assumptes interns dels Estats, i ha instat la fi de les ingerències i les postures agressives d'EUA, Aràbia Saudita, Qatar i Turquia respecte a Síria.

Tomás Gómez planteja impedir per llei que membres de l'Opus ocupin càrrecs públics

El secretari general del PSM, Tomás Gómez, ha dit avui que el govern del PP "està al servei de l'Opus Dei" i ha considerat que caldria "elevar a rang de llei que persones que pertanyin a 'pseudosectes' com l'Opus Dei no puguin ocupar responsabilitats públiques".

Així ho ha manifestat el líder dels socialistes madrilenys, en relació a la polèmica generada en les últimes setmanes al voltant de possibles reformes en la llei de l'avortament, durant la seva visita avui al terme municipal del Boalo-Cerceda-Mataelpino per mantenir una trobada amb responsables polítics de la zona.

"Em semblen preocupants les posicions de integrisme religiós que té el Govern del Partit Popular. Ho vèiem fa uns dies amb la proposta de llei d'interrupció voluntària de l'embaràs del senyor Ruiz-Gallardón. Això és el que passa quan en els governs s'introdueix gent l'Opus Dei", ha dit Gómez.

Amb aquesta norma s'acabarien "les bestieses com les que deia i feia el senyor Cotino o moltes de les que està imposant ideològicament el Govern del Partit Popular, que està al servei en moltes ocasions l'Opus Dei i de grups similars", ha continuat.

Gómez s'ha referit així a les declaracions del president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, que va tornar a defensar el passat 1 d'agost que aquelles dones que vulguin avortar veiessin obligatòriament, abans de fer-ho, una ecografia del fetus i se'ls plantegen diferents opcions i alternatives per seguir amb l'embaràs.

Tant el govern de Madrid, amb el supernumerari Jorge Fernández Díaz, Ministre d'Interior, o Gallardón, de Justícia, o la Andrea Fabra del "que se jodan", com el de CiU, amb Irene Rigau entre d'altres -el mateix pilar de CiU ara a l'ombra Joaquim Molins i els López-Rodó franquistes- són lligats estretament a la secta -prohibida a Noruega- i fundada pel franquista i reaccionari Escrivá de Balaguer.

Albiol: “Mentre que els centres educatius públics agonitzen el Consell augmenta els diners per a la privada”

La diputada d’EUPV a Les Corts Valencianes, Marina Albiol, critica a la Conselleria d’Educació que augmente en 540.000 euros la subvenció al sector educatiu privat catòlic mentre que l’educació pública no pot pagar en molts casos despeses de manteniment dels centres. El PP ha aprovat avui l'anomenat decret de plurilingüisme, que dobla les classes en anglès i redueix les hores de català. El decret s'aplicarà a partir de setembre a quaranta-cinc mil alumnes d'infantil del País Valencià.

Albiol arremet contra la decisió de la Conselleria d’Educació de subvencionar amb 540.000 euros més els centres privats concertats de Castelló. “Al parèixer el Consell troba diners per augmentar les subvencions a la privada però li costa trobar per la pública”, recrimina la parlamentària d’esquerres, “aquests diners han de ser destinats a apuntalar el maltret sector educatiu públic”.

La representant d’esquerres assegura que és inconcebible que mentre els centres públics tenen enormes problemes per a pagar les despeses de manteniment diàries, els xiquets hauran de portar tuppers de casa per manca de diners per als menjadors, o s’acomiada a centenars de professors, el Consell incremente la quantia de les subvencions a la privada en 540.000 euros.

“La prioritat per a l’administració educativa valenciana hauria de ser l’educació pública, no utilitzar les institucions per desviar diners per als seus amics de la privada mentre la pública agonitza per manca de finançament”, assegura la representant d’esquerres, “la tasca del govern és garantir una educació pública, gratuïta i de qualitat per a tots els castellonencs i castellonenques”.

La diputada recorda que el Consell porta anys subvencionant places concertades a centres educatius privats que segreguen sexualment els seus alumnes a més d’impedir l’accés a immigrants o discapacitats.

Finalment Albiol informa que el Partit Popular està portant endavant amb l’excusa de la crisi el seu ideari educatiu privatitzador en contra dels interessos de la majoria de la població castellonenca. “Amb aquest augment en les subvencions a l’educació privada, el Govern Valencià ha deixat ben clar que les retallades en l’ensenyament públic obeeixen directrius ideològiques i no purament econòmiques com ens vol fer creure”.

El Consell aprova el polèmic decret de plurilingüisme

El Consell ha aprovat avui l'anomenat decret de plurilingüisme, que dobla les classes en anglès i redueix les hores de català. El decret s'aplicarà a partir de setembre a quaranta-cinc mil alumnes d'infantil del País Valencià. Escola Valenciana ha pogut constatar que el decret aprovat no recull cap dels sis punts clau de la seva comissió d’educació per garantir una competència lingüística igual en valencià i en castellà, i un millor coneixement d'una tercera llengua com l’anglès.

El Consell ha establert dues línies plurilingües diferents: es pot elegir que sigui el català o el castellà l'opció predominant. En tots els casos s'estudiaran totes tres llengües com a matèria. I com a mínim una assignatura no lingüística s'impartirà sempre en anglès.

El model plurilingüe s'implantarà de manera progressiva. Començarà en educació infantil fins a cobrir totes les etapes de l'ensenyament.

El Sr Draghi, l'euro, el BCE i el Bundesbank

Vicenç Navarro: Aquest article exposa críticament perquè el senyor Draghi, president del Banc Central Europeu, va dir el que va dir en la seva última conferència de premsa (2012.08.02). L'article assenyala que el Banc Central Europeu no és un Banc Central sinó un lobby del Bundesbank, la qual cosa està així estructurada des del moment en què es va establir l'euro.

Una de les frases que s'han estat reproduint amb major freqüència en els mitjans de major difusió als dos costats de l'Atlàntic és que "l'euro està en perill de desaparèixer". Una i altra vegada se subratlla que l'euro pot col·lapsar creant un enorme problema, no només als països de l'Eurozona, sinó a tota l'economia mundial, resultat de la importància que ha adquirit tal moneda a nivell internacional.

L'euro, però, no està en perill de desaparèixer. Com bé va dir el Sr Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu, en la seva conferència de premsa última (02/08/12), "l'euro no ha estat ni estarà en perill". En realitat, el Sr Draghi podria haver fet referència a que l'euro continua estant per sobre del dòlar, havent descendit alguna cosa des del seu moment d'auge, però roman encara per sobre del valor que molts sectors exportadors de l'Eurozona desitjarien. I el fet que no estigui en perill és perquè les forces dominants que van determinar el seu establiment continuen existint i beneficiant-se de la seva existència.

Aquells que continuen insistint que l'euro està en perill ignoren o desconeixen com i el perquè es va establir. L'euro es va crear com un mecanisme per integrar la (dividida) Alemanya post-nazi dins de l'Europa democràtica.

La reunificació de les dues Alemanyes, desitjada per l'estructura de poder d'aquell país, feia por a la majoria de països aliats que havien guanyat la II Guerra Mundial, tement que sorgís de nou l'Alemanya unida davant els països aliats (com França i Gran Bretanya) que havien patit dues vegades en un segle les ànsies expansionistes d'aquell país. Per això el president Mitterrand (que havia dit que volia tant a Alemanya que volia dues d'elles, en lloc d'una) proposés que el marc alemany fos substituït per una moneda europea -l'euro-, per tal d'ancorar la nova Alemanya en l'Europa democràtica.

La condició que va posar el govern alemany, però, va ser que l'euro fos governat per una institució (el Banc Central Europeu, BCE) en el qual el Bundesbank (el Banc Central alemany) tingués la major influència: en realitat, el BCE estaria sota el seu control. L'altra condició que va posar Alemanya va ser l'aprovació del Pacte d'Estabilitat, que sotmetia a tots els països de l'Eurozona a condicions de gran austeritat fiscal, que haurien de respectar fins i tot en condicions de recessió, com ara.

Per entendre l'acceptació d'aquestes dues condicions (que han tingut un impacte negatiu en el creixement econòmic de tota l'Eurozona) per part dels països aliats, cal entendre el domini hegemònic del neoliberalisme (iniciat pel president Reagan als EUA i per Margaret Thatcher a Gran Bretanya) als dos costats de l'Atlàntic. Un promotor de tal ideologia va ser el capital financer alemany, que va establir el control de la inflació com l'objectiu central de l'establiment del sistema financer europeu, centrat en el BCE, intentant al mateix temps disminuir el rol dels Estats i al seu lloc, afavorir a la banca privada i al món empresarial exportador. I així es va fer.

El Banc Central Europeu no és un banc central


Ara bé, el problema més gran del BCE és que no era ni és un Banc Central. Un Banc Central digne del seu nom imprimeix diners i compra el deute públic del seu Estat, regulant així els interessos del seu deute. Quan aquests interessos pugen, el Banc Central compra deute públic del seu propi Estat i els interessos baixen. Amb això, el Banc Central protegeix els Estats enfront de l'especulació dels mercats financers amb el seu deute.

Però el Banc Central Europeu no fa això. Imprimeix diners però no compra deute públic dels Estats, conseqüència d'això és que el deute públic dels Estats està subjecta a l'especulació dels mercats financers. Això explica que tots els Estats de l'Eurozona siguin molt vulnerables a aquest especulació, ja que no tenen un Banc Central que els protegeixi.

És cert que el BCE ha comprat deute públic d'alguns d'aquests Estats (tot i el mandat que té de no fer-ho) quan la situació ha assolit un nivell intolerable en algun país. Però ho fa gairebé clandestinament i molt a contracor, i en quantitats molt insuficients. I els mercats financers són conscients. No fa, doncs, el que ha de fer un Banc Central, que és indicar als mercats financers que actuarà amb contundència cada vegada que s'iniciï un atac d'especulació, no permetent que aquest tingui lloc.

El grau de desprotecció que un país pot arribar apareix clarament ara en el cas d'Espanya. Malgrat l'enorme ascens de la prima de risc, l'Estat espanyol no pot fer res (repeteixo res) per protegir-se de tal atac. L'argument que cal reduir el dèficit públic per recuperar la confiança dels mercats i deixar que aquests especulin és frívol en extrem. El que marca els interessos del deute públic és el Banc Central, no els mercats financers. I el fet que la prima de risc sigui tan elevada a Espanya és perquè el BCE no ha comprat deute públic des de fa gairebé 5 mesos.

Què fa, doncs, el mal anomenat Banc Central Europeu?


El BCE, en lloc de prestar diners a l'Estat, ha prestat diners als bancs privats, a uns interessos baixíssims (menys d'un 1%), i amb aquests diners, aquests bancs compren deute públic a uns interessos elevadíssims, d'un 6 ò un 7% (com és el cas italià i espanyol). És el negoci més rodó de l'any. Aquesta situació es justifica amb l'argument que aquests préstecs a la banca privada garanteixen l'efectivitat del sistema financer i l'oferta de crèdit, tot i que l'evidència que aquests préstecs repercuteixin en una major disponibilitat de crèdit és molt limitada.

El crèdit, en general, no apareix ni se l'espera. El BCE ja ha prestat gairebé 500.000 milions d'euros des de desembre de 2011 a la banca espanyola i italiana, sense que el crèdit augmentés a les famílies oa les petites i mitjanes empreses. L'evidència d'aquesta realitat és robusta i convincent.

En aquest sistema financer europeu, la banca alemanya és la dominant i això, no només per disseny dels fundadors de l'euro, sinó també per l'enorme acumulació de capital financer resultat d'un altre disseny polític, conseqüència d'una sèrie de decisions preses pels successius governs alemanys.

El govern Schröder va prendre una sèrie de mesures, continuades pels governs Merkel, que van potenciar el sector exportador a costa de la demanda domèstica. En un enfrontament entre el canceller Schröder i el seu Ministre de Finances, Oskar Lafontaine, aquest últim volia que la demanda domèstica fos el motor de l'economia alemanya (i per tant, de l'economia europea), per a això proposava una pujada de salaris i augment de la despesa pública, denunciant que el creixement de la productivitat estava beneficiant més al capital que al món del treball.

El canceller Schröder, però, es va oposar a aquesta estratègia, afavorint, en canvi, que el sector exportador fos el motor de l'economia, proposta que el sector empresarial i financer va recolzar i que es va imposar, facilitant l'acumulació de capital a costa de mantenir una escassa demanda domèstica. Això va generar una enorme concentració d'euros en el sistema financer que, en lloc de millorar els salaris dels treballadors alemanys (com Oskar Lafontaine desitjava) va comprar deute privat i públic en els països on hi havia una major rendibilitat d'aquella inversió financera, que era precisament als països perifèrics de l'Eurozona, incloent Espanya.

L'origen de la bombolla immobiliària a Espanya és precisament el flux de capital financer del centre, incloent Alemanya, a la perifèria, flux que va ser facilitat també per l'escassa capacitat adquisitiva de la població espanyola (resultat de la disminució de les rendes del treball durant els últims quinze anys) i que requereixi una endeutament.

Com apareix la crisi a Espanya?

Quan la banca alemanya va paralitzar el flux de capital financer a la perifèria (com a conseqüència del pànic que li va entrar en veure contaminada amb els productes tòxics de la banca nord-americana) les bombolles immobiliàries van col · lapsar, creant un forat en el PIB espanyol d'un 10% ( i tot això en qüestió de mesos), disparant l'atur i els ingressos a l'Estat, apareixent amb tota la seva cruesa l'enorme dèficit estructural públic d'Espanya (que havia estat causat per les grans rebaixes d'impostos en temps de bonança) i que havia estat amagat pel creixement de la despesa pública, resultat de la bombolla immobiliària.

L'enorme creixement del dèficit públic de l'Estat no es devia, com deia el pensament neoliberal dominant de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), a la disparada de la despesa pública, sinó al col·lapse dels ingressos a l'Estat. Per això les mesures d'austeritat que s'han estat imposant no tenen cap oportunitat de resoldre el problema del dèficit públic, el qual només es pot reduir a base d'incrementar els ingressos a l'Estat mitjançant l'estímul del creixement econòmic i de les reformes fiscals progressistes que facilitin l'augment d'aquests ingressos, augment necessari per resoldre el problema, no només humà i social, sinó també econòmic, que existeix en l'Eurozona (ia Espanya), i que és la desocupació.

Quin és el propòsit de la suposada ajuda financera?


La narrativa oficial és que l'ajuda ve a ajudar el sistema financer espanyol. La realitat, però, és diferent. El seu objectiu és ajudar que els Estats (incloent Espanya) i els bancs de la perifèria a pagar el seu deute als bancs del centre de la UE, i molt especialment a la banca alemanya.

En realitat, hauria estat una mesura més eficient (que la transferència de fons als bancs) el que aquests fons s'haguessin distribuït a la població endeutada així com a les petites i mitjanes empreses ia l'Estat (tant central com autonòmic) a través de agències de crèdit estatals com l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), proveint crèdit a interessos baixos, resolent així l'enorme problema de manca de crèdit.

L'experiència mostra que transferir aquests fons als bancs no resoldrà aquest problema. La població està enormement endeutada, i l'Estat també. Però tals "ajudes" financeres no estan, en contra del que diu el discurs oficial, orientades a ajudar els països sinó als bancs del centre de l'Eurozona i molt en particular, els bancs alemanys, com indica Peter Böfinger (Chatterjee, Pratap, "Bailing Out Germany: The Story Behind The European Financial Crisis", 2012.05.28), conseller econòmic del govern alemany.

Un gol igual passarà amb la intervenció que el BCE desitja que passi a Espanya (posat de manifest en l'última conferència de premsa del Sr Draghi) doncs, com ha passat a Grècia, Portugal i Irlanda, l'objectiu principal d'aquesta intervenció és que els creditors rebin els seus diners.

On és el problema de l'euro?

El fet que l'Estat espanyol tingui dificultats en obtenir liquiditat, i que estigui en dificultats, no vol dir que l'euro estigui en dificultats. En realitat, aquest desequilibri en la disponibilitat de crèdit li està anant molt i molt bé a la banca alemanya (receptora ara d'un enorme flux de capitals de la perifèria al centre) conseqüència de la inseguretat financera existent a la perifèria. La fuga de capitals de la perifèria al centre està descapitalitzant als països perifèrics i enriquint als bancs ia l'Estat alemanys (els bons de l'Estat alemany són avui els més segurs del món, juntament amb els nord-americans).

La situació que es diu de crisi, no és crisi de l'euro. Als països de l'Eurozona perifèrica, el sistema de govern de l'euro els està anant fatal. Però, repeteixo, això no vol dir que l'euro es col·lapsarà. Només col · lapsaria si els països perifèrics abandonessin l'euro, la qual cosa és gairebé impossible, i això per raons polítiques. Les mesures que s'estan prenent a la perifèria (en teoria per salvar l'euro, el qual està en molt bona salut), estan afavorint a les classes dominants d'aquells països.

Les burgesies dels països perifèrics estan utilitzant la crisi per aconseguir el que sempre han desitjat: reduir els salaris, eliminar la protecció social i desmantellar l'Estat del Benestar. I tot això amb el suport de la troica. Així, quan Mario Draghi va trucar a Zapatero abans, ia Rajoy ara, el que li demana és que, a condició que els ajudi, desenvolupin les polítiques de confrontació amb el món del treball (i això és el que passarà si Espanya està intervinguda).

I en la seva conferència de premsa, Mario Draghi no podia ser més explícit. Ha indicat que l'ajuda del BCE estava condicionada a la desregulació dels mercats laborals ia la reducció de la despesa pública (del qual la majoria és el social). És el que Noam Chomsky ha cridat la guerra de classes unidireccional (veure la seva introducció al llibre ha alternatives de Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón). S'ha establert així una aliança de les classes dominants (que Jeff Faux va definir al seu dia com la lluita de classes a nivell mundial) que ara pren lloc a nivell europeu.

Ens trobem, doncs, en una situació en què la troica (que representa els interessos de la burgesia financera i exportadora alemanya i d'altres països del centre) coincideix amb les burgesies financeres i empresarials de la perifèria, en què l'euro romandrà, doncs està servint als seus interessos. L'última cosa que l'establishment alemany desitja és que Grècia, Espanya, Portugal, Irlanda i ara Itàlia, deixessin l'euro. Això significaria el col·lapse de la banca alemanya, que posseeix 700.000 milions de deute públic i privat d'aquests països.

I les burgesies perifèriques tampoc volen sortir de l'euro perquè els permet aconseguir el que sempre han desitjat, externalitzant la responsabilitat. És més, sortir de l'euro obriria un enorme interrogant sobre el seu propi futur. Per aquest motiu de tal aliança de classes es pot concloure que tindrem euro per a estona. Així de clar.

Japó executa a dos condemnats a la forca

L'estat feixista de Japó ha penjat a la forca avui divendres a dos condemnats a mort a les ciutats de Tòquio i Osaka, poc més de quatre mesos després d'aplicar la pena màxima a altres tres condemnats enmig de les crítiques de les organitzacions humanitàries. Els dos executats són Junya Hatori, de 40 anys, i Kyozo Matsumoto, de 31, que van ser condemnats a la pena màxima per sengles assassinats perpetrats el 2002 i 2007, respectivament, segons ha confirmat una portaveu d'Amnistia Internacional. Foto: Instal·lacions del Centre de Detenció de Tòquio on s'efectua l'execució a la forca.

Japó, que juntament amb els EUA és l'únic país industrialitzat i venut en la propàganda feixista internacional com democràtic quan érs un imperi c orrupte i medieval controlat per la iakuza, la màfia local, aplica la pena de mort, i executa a la forca als condemnats, en el major dels secrets, sense avís previ als reus i sense testimonis.

Les execucions d'aquest divendres, que van tenir lloc a primera hora del dia, són les segones d'aquest any després que el passat 29 de març s'apliqués la pena de mort a tres reus a Tòquio, Hiroshima i Fukuoka (sud-oest).

Cinc reus executats amb el nou Govern

Junya Hatori havia estat condemnat a mort pel segrest, violació i assassinat d'una dona al gener de 2002, mentre que Kyozo Matsumura va rebre la pena màxima per assassinar al gener de 2007 a la seva tia, a la qual va robar prop de 20.000 iens (uns 209 euros).

Amnistia Internacional ha condemnat les execucions i ha mostrat la seva "profunda preocupació" pel fet que aquest any s'hagi aplicat aquesta controvertida pena en dues ocasions, el que suposa una galleda d'aigua freda davant del parèntesi de 2011, any en què no va tenir lloc execució alguna.

L'organització humanitària ha criticat la "falta de discussió i transparència" que al Japó envolta a aquesta mesura i ha lamentat que el nou ministre de Justícia, Makoto Taki, nomenat a principis de juny, hagi donat suport aquestes execucions.

Amb els d'aquest divendres són cinc els reus executats sota el Govern de Yoshihiko Noda, que va arribar al poder el setembre de l'any passat després de la dimissió del seu company de partit Naoto Kan.

L'Espolimetre.cat: el comptador de l'espoli fiscal a Catalunya

Avui al matí s'ha activat l'Espolimetre.cat, un complet comptador de l'espoli fiscal que pateix Catalunya d'Espanya. S'hi pot veure què costa Espanya a Catalunya des del moment en què s'ha accedit a la pàgina, des que ha començat el dia, des del començament de l'any o des de 1986, que és la data des de la qual es tenen dades oficials.

L'Espolímetre, que té el mateix nom d'una iniciativa semblant llançada fa pocs dies i amb la qual ara s'ha coordinat, és el primer projecte de la Fàbrica, un nou projecte per a potenciar les opcions de la independència dirigit pel sociòleg Salvador Cardús.

La Fàbrica es defineix com un laboratori de projectes on participen mig centenar de professionals d'àmbits diversos i complementaris, dirigits per Salvador Cardús, i que treballa formant equips per a iniciatives concretes. En el cas de l'Espolímetre, a més de la web activada avui també disposarà d'aplicacions per a Android i iPhone, i es podrà incrustar en webs i blocs personals. La Fàbrica també intentarà que el comptador d'espoli fiscal sigui present, físicament, en algun lloc destacat d'alguna ciutat del país.

Monarquia i Govern franquista implicats en el terrorisme internacional

La venda d'armes a Aràbia Saudita ha estat tradicionalment embolicada en un halo de corrupció i diversos membres de la família reial han estat acusats de tràfic d'armes. Malgrat que la fabricació dels tancs Leopard és duta a terme per l'empresa privada Santa Bàrbara, la venda de l'armament a l'Aràbia Saudita s'ha convertit en tota una qüestió d'Estat, per la qual Govern i Casa Reial s'han emprat a fons durant els últims mesos. Joan Carles i Mariano Rajoy, impulsors de la venda de tancs a l'estat terrorista d'Aràbia Saudita.

De fons, els interessos del ministre de Defensa, Pedro Morenés, en la indústria armamentística i l'estreta relació entre les monarquies espanyola i saudita.

Des del principi de les negociacions va quedar clar l'esforç del Govern que, a través del ministeri de Defensa, va impulsar el transport d'un tanc Leopard a l'Aràbia Saudita, al costat de enginyers i operaris de Santa Bàrbara, amb l'objectiu que l'exèrcit saudita provés el producte. El mateix ministre Morenés va viatjar a la península aràbiga per impulsar les negociacions, visita que va ser tornada setmanes més tard pel seu homòleg saudita, el príncep Salman bin Abdelaziz, rebut amb honors de cap d'Estat pel president espanyol, Mariano Rajoy, i el rei Joan Carles de Borbó.

No es va acabar aquí, ni de bon tros, l'esforç del Govern per atreure la compra saudita. El 25 de maig, el Consell de Ministres va aprovar per via d'urgència el Reial Decret Llei 19/2012, que permet al Govern signar contractes de subministrament d'armes amb altres governs. És a dir, l'Estat es converteix en traficant d'armes. La decisió es va prendre per acontentar a l'Aràbia Saudita, que exigia que l'operació comptés amb l'aval de l'Estat.

Tampoc l'obstinació del rei espanyol es va limitar a rebre el ministre de Defensa àrab al seu despatx. És públicament coneguda l'estreta relació que la monarquia borbònica manté amb la seva homòloga saudita, una cosa que es va reflectir al urgent viatge del Rei espanyol a Riad amb motiu de la mort del príncep hereu. Segons Pere Ortega, del Centre d'Estudis per a la Pau JM Delàs, aquesta trobada hauria pogut servir per abordar, un cop més «la qüestió dels Leopard».

En un article publicat per 'La Directa', Ortega emfatitza més en els nombrosos casos de corrupció que han acompanyat a les operacions de venda d'armes a Aràbia Saudita. De fet, diversos membres de la realització saudita han estat acusats de tràfic d'armes, mentre que diferents casos han estat objecte d'investigació i judici en països com Estats Units, Gran Bretanya o l'Estat francès.

Bauzá divideix el PP amb les seves mentides

El Govern franquista de José Ramón Bauzá (PP), ha aconseguit dividir el Partit Popular amb el tema de la llengua. La disputa interna provocada per la modificació de la Llei de funció pública, que degrada el català al fet que deixi de ser un requisit per accedir a l'Administració, no ha acabat. Foto: Protestes i rebuig al feixista Bauzà per on passa, aquesta a Manacor.

La carta que Núria Riera, directora general de Funció Pública, envià dies enrere a tots els ajuntaments recordant que el català ha de ser un mèrit i no un requisit ha indignat diversos dirigents del Partit Popular. El disgut no ha fet més que augmentar quan s'han assabentat de la voluntat de l'Executiu d'impugnar els acords que imposin el català com a requisit, sempre que no siguin els casos prevists per la mateixa llei.

En aquest sentit, són molts els dirigents populars que recorden que el president José Ramón Bauzá els comentà que els consistoris tindrien autonomia per decidir si el català havia de ser un requisit o un mèrit. Fou durant les visites que Bauzá va fer a totes les agrupacions locals de Mallorca per explicar els canvis que es registrarien a la Llei de funció pública. Aleshores, reiterava a cada poble que els ajuntaments tindrien autonomia per elegir si la llengua pròpia havia de ser requisit o mèrit.

En aquest sentit, el secretari general del Partit Popular i batle de Santanyí, Miquel Vidal, va assegurar en una sessió plenària el gener passat que "... aquesta modificació diu que l'Administració local, els ajuntaments, posarà a cada plaça que tregui a oposicions els requisits de català que els convocants trobin oportuns...". Afegí que "mentre sigui batle d'aquest ajuntament no sortirà cap plaça que no tingui almenys l'exigència que estableix aquesta llei abans de la modificació"; és a dir, que el mateix secretari general del PP apostava per mantenir el català com a requisit per accedir a l'Ajuntament de Santanyí.

De fet, Vidal forma part del sector més proper del PP, partidari fins i tot d'intentar conservar dins la formació Antoni Pastor i recuperar la figura de Jaume Font. Vidal, precisament, en el discurs d'investidura el juny de l'any passat va apuntar que "defensaré la llengua pròpia, heretada dels pares i compartida amb altres territoris de l'Estat i de fora de l'Estat".

En aquest sentit, els regidors populars de Campanet, Porreres, Banyalbufar i Sencelles -amb una excepció- han votat a favor que el català sigui considerat un requisit en els seus respectius consistoris. A Sencelles, fins i tot, la diputada Antònia Vallès, que exerceix de cap de l'oposició, votà contra la doctrina Bauzá. A Santa Margalida, Pollença, Artà i Son Servera, els regidors del Partit Popular han optat per l'abstenció.

Vaga de Renfe: Incidències i retards a Catalunya

La vaga de Renfe de 24 hores convocada avui a tot Espanya pels treballadors ferroviaris s'ha iniciat amb algunes incidències en diverses línies de Rodalies de Barcelona, ​​per incendis provocats enmig de les vies o l'activació del sistema d'alarma que porta a la detenció automàtica dels trens. Més de 4.000 treballadors de Renfe i Adif de Catalunya estan convocats a la vaga, que s'ha iniciat aquesta mitjanit en protesta per la liberalització del sector decidida pel fascio del PP i CiU.

A Catalunya, segons fonts de Renfe, les primera incidència s'han produït cap a les 6.30 hores en haver provocat dos incendis al mig de les vies entre les estacions de Garraf i Sitges, en la línia R2 Sud, i un altre entre les de Sant Andreu Comtal de Barcelona i la de Montcada, a la R2 Nord.

Tots dos incendis han estat sufocats i els elements que interrompien la via retirats cap a les 6.50 hores, de manera que els trens han pogut reprendre la marxa, causant retards d'entre 15 minuts i mitja hora.

Així mateix, cap a les 8.30 hores dos trens que circulaven per les estacions barcelonines d'Arc de Triomf i Plaça Catalunya s'han detingut en ser accionats els dispositius d'alarma, si bé han pogut reprendre la marxa en uns 15 minuts.

A l'estació barcelonina de Sants hi havia menys passatgers de l'habitual en les línies de Rodalies i major activitat en els trens de Llarga Distància, que de moment no s'han vist afectats per retards.

A causa de la vaga convocada avui, els trens de Rodalies presten el 66% del seu servei habitual en hora punta (entre les 06.00 i les 09.00 i entre les 17.00 i les 20.30 hores), mentre que la resta de la jornada ho faran al 33 %, segons els serveis mínims decretats pel Ministeri de Foment i el departament d'Empresa i Ocupació.

Per la seva banda, la mobilitat dels viatgers de trens de llarga distància convencional i alta velocitat s'ha d'assegurar amb un servei del 75%.

Mèxic: la CIA controla el tràfic de drogues i no vol que acabi

La sospita popular que el narcotràfic no és merament un domini salvatge de màfies criminals locals glorificades que aconsegueixen posar en escac a un govern, sinó un sistema organitzat des del poder estatal i algunes corporacions, específicament bancs que renten els diners d'aquests càrtels, ha vingut confirmant recentment. Foto: Álvaro Uribe, capo del narcotràfic colombià a compte de l'amo ianqui.

El cas del banc HSBC de Mèxic, un dels bancs més grans del món, involucrat en rentat de diners del narco mexiano sota concocimento dels seus més alts executius, és un indici revelador del que sembla ser una estructura oligàrquica del tràfic de substàncies il·legals -i armes- que compta amb el vistiplau de dependències dins dels governs de diferents països.

Una nova senyal en aquest sentit ha estat revelada per la cadena Al Jazeera, un dels llocs de major qualitat periodística del món, que va publicar aquesta setmana declaracions d'un funcionari del govern de Chihuahua, que va assenyalar que la CIA "no lluita contra els narcotraficants", els 'maneja'".

Guillermo Terrasses Villanueva, coordinador de comunicació d'aquest estat fronterer, va dir a Al-Jazira d'acabar amb el narco seria acabar amb el seu propi negoci "si acabes amb les pestes, et quedes sense feina", va ser la figura retòrica que ús Terrasses Villanueva. Encara que aquest funcionari no és dels de més alta jerarquia, la seva declaració expressa, amb possible coneixement de causa, un sentiment popular que es suporta en evidència històrica pel que fa a la relació de la CIA amb el tràfic de drogues

Al Jazeera també va entrevistar al professor Hugo Almada Mireles, de la Universitat Autònoma de Juárez. "La guerra contra les drogues és una il · lusió. És part del raciocini per envair Amèrica Llatina", va dir Almada, que ha citat com a referència l'operació Ràpid i Furiós, en la qual l'FBI va vendre armes a criminals mexicans suposadament per poder rastrejar aquestes armes.

Des de 1996 el diari San Jose Mercury va documentar el paper de la CIA movent cocaïna colombiana via Nicaragua, per injectar en els ghettos de Los Angeles, donant peu a la febre del crac.

Si bé a Mèxic és cosa sabuda que el narco ha corromput les institucions (o les mateixes institucions han generat el narco), el paper de la CIA i del govern dels Estats Units provocant magnicidos al territori mexicà no ha estat del tot dimensionada. Si és cert que la CIA és, al capdavall, part de l'estructura del narcotràfic, els mexicans estarien vivint en una terrible il·lusió, gastant milers de milions de pesos dels contribuents per representar un sagnant simulacre violatori l'autonomia nacional.

Això evidentment explica les lleis de prohibició de plantes medicinals com la marihuana, capitalitzades i desvirtuades dins d'una màfia lacerant de la psique col · lectiva (recordem la celebració de narcotraficants en el 50 aniversari de la prohibició promoguda per l'ONU). Fa poc més d'un any ens endinsem a repassar la història de la criminalització de la marihuana confirmant un complex entramat en el centre conflueixen múltiples interessos corporatius i governamentals sota la façana d'una moralina i hipermediatizada "guerra contra les drogues".

En síntesi, aquest fenomen revela l'existència, i sí les teories de la conspiració apliquen, d'una espècie d'elit que fa negoci amb les vides dels ciutadans comuns i corrents, afermada en el seu control dels bancs, les policies, i els mitjans de comunicació. El narco potser és el major negoci del món, i aquells que ho cullen en el seu màxim cabal, no són els capos que surten a les notícies, són alguns del més alts funcionaris i empresaris.

Com és possible que després de dècades de combat, milers de milions de dòlars utilitzats, monumentals recursos humans i d'intel · ligència, i una tenaç propaganda, en contra del narcotràfic, els resultats que llança aquesta croada siguin l'augment de consum, distribució i, en particular, guanys, d'aquesta activitat? Això només pot explicar-se si entre bastidors dels grups més influents (bancs, coloracions, governs) es beneficien d'alguna manera de la subsistència del narcotràfic.

Però aquestes són les institucions a les quals hem de rendir respecte i acatar les seves decisions?