dijous, 18 de febrer de 2010

Cayo Lara: "Si l'Estat ajuda OPEL, que segui al consell d'administració"

El coordinador general d'Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, va proposar ahir que l'Estat entri en el Consell d'Administració d'Opel, si concedeix ajuts econòmics per a que la firma automobilística faci el pla de reestructuració anunciat. També va apostar per garantir el màxim nombre de llocs de treball a Figueruelas i afirmà que els recursos públics que posi l'Estat haurien d'anar acompanyats de la "presència pública" en els Consells d'Administració, no només en aquest cas, sinó com a norma general.
"És absurd, un contrasentit que no sigui així", va prosseguir Cayo Lara, que va recordar que, "en una economia capitalista, si algú posa diners en una empresa, té dret a participar en la presa de decisions".

Cayo Lara es va expressar així a Saragossa, on va mostrar el seu suport als treballadors de la factoria que General Motors (GM) Espanya té a la localitat saragossana de Figueruelas, i va apostar per condicionar, a la ratificació de treballadors i sindicats, qualsevol suport institucional al acord per a l'execució del pla de reestructuració.

Després de recordar que el conflicte d'Opel no se circumscriu a Espanya, Cayo Lara va indicar que s'ha de resoldre en el marc de la Unió Europea (UE), ja que Opel és una empresa dependent de la nord-americana General Motors (GM) que treballa a la UE. Lara va assegurar que no hi ha "guerra entre els treballadors" de diferents països.


Cayo Lara pide que si el Estado ayuda a OPEL, deberá entrar en su consejo de administración

El coordinador general de Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, propuso ayer que el Estado entre en el Consejo de Administración de Opel si concede ayudas económicas para que la firma automovilística realice el plan de reestructuración anunciado.

En rueda de prensa, el coordinador general de IU federal apostó por garantizar el máximo número de puestos de trabajo en Figueruelas y aseveró que los recursos públicos que ponga el Estado tendrían que ir acompañados de la "presencia pública" en los Consejos de Administración, no sólo en este caso, sino como norma general.

"Es absurdo, un contrasentido" que no sea así, prosiguió Cayo Lara, quien recordó que, en una economía capitalista, si alguien pone dinero en una empresa, tiene derecho a participar en la toma de decisiones.

Cayo Lara se expresó así esta mañana en Zaragoza, donde mostró su apoyo a los trabajadores de la factoría que General Motors (GM) España tiene en la localidad zaragozana de Figueruelas y apostó por condicionar, al refrendo de trabajadores y sindicatos, cualquier apoyo institucional al acuerdo para la ejecución del plan de reestructuración.

Tras recordar que el conflicto de Opel no se circunscribe a España, Cayo Lara indicó que debe resolverse en el marco de la Unión Europea (UE), puesto que Opel es una empresa dependiente de la norteamericana General Motors (GM) que trabaja en la UE. Lara aseguró que no debe haber "guerra entre trabajadores" de distintos países.



Aznar fa l'idiota entre crits de feixista i "al talego!"

Crits "d'assassí" i "feixista" han rebut i acomiadat Aznar a la Universitat ultraconservadora d'Oviedo. Els manifestants portaven pancartes i corejaven lemes com "Aznar al talego, com Vera i Barrionuevo". L'expresident del govern José María Aznar ha mostrat el seu dit del mig -i el seu mig cervell cobert d'un motxo tintat de perruqueria- davant els crits, esbroncades i xiulets en contra seva d'una trentena d'estudiants, al final de la conferència que ha pronunciat avui a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat d'Oviedo. L'expresident del Govern José María Aznar ha estat rebut avui a la Universitat d'Econòmiques d'Oviedo també amb crits i insults a càrrec d'una trentena de joves que l'han esbroncat: "Feixista", "assassí" i "terrorista", entre altres veritats.

Aznar va arribar així a la facultat d'Econòmiques, convidat per les Noves Generacions feixistes del PP d'Astúries, per oferir una conferència sobre l'actualitat espanyola -des d'el seu particular i ebri punt de vista que ignora -pel delirium tremens d'alcoholics coneguts que pateix- que van ser ell i el seu equip de Rajoys els qui van crear la bumbolla especulativa, i els que van regalar als amics d'escola les empreses més rentables del patrimoni, privatitzant-les en mig de tota mena de corrupteles, que encara s'estan investigant donat el seu volum, per tota Espanya.

Els joves que van mostrar la seva protesta s'havien donat cita a l'entrada de la facultat, 20 minuts abans de l'inici fixat per a la conferència. Efectius de seguretat, del feixista xerraire, els van impedir el pas a l'interior de la sala d'actes.

Els manifestants portaven pancartes i corejaven lemes com "Aznar al talego, com Vera i Barrionuevo" i altres calificatius adients contra l'expresident del Govern i cómplice en el milió de morts d'Iraq, segons les últimes xifres.


Aznar dedica una 'peineta' a los estudiantes de Oviedo
El ex presidente se dirige con un gesto despectivo a los manifestantes que le insultan y le abuchean a su llegada a un acto a la Universidad de Oviedo.

El ex presidente del Gobierno José María Aznar fue recibido hoy en la Facultad de Económicas de la Universidad de Oviedo con gritos e insultos a cargo de una veintena de jóvenes que lo llamaron "fascista", "asesino" y "terrorista". Cuando salía de las instalaciones por la planta baja rodeado de sus escoltas, y mientras seguían los gritos y los insultos de los jóvenes en una planta superior, Aznar levantó el dedo corazón en un gesto conocido como "la peineta" y sonrió.

Aznar acudía al acto, invitado por Nuevas Generaciones de Asturias, para ofrecer una conferencia sobre la actualidad española.

Los jóvenes que mostraron su protesta se dieron cita a la entrada de la facultad 20 minutos antes del inicio fijado para la conferencia. Efectivos de seguridad les impidieron el paso al interior del salón de actos. Los manifestantes portaban pancartas y coreaban lemas como 'Aznar al talego, como Vera y Barrionuevo' y gritaban insultos contra el ex presidente del Gobierno.



Els executius espanyols reben bonus record a Europa, durant el bienni 2008-2009

Segons el diari nord-americà The Wall Street Journal, els directius mitjos de les grans companyies de l'estat espanyol van obtenir bonificacions addicionals per 1,93 milions d'euros (2,625 milions de dòlars) l'any. La crisi financera, els baixos índexs del PIB i l'alt nivell d'atur al país no van ser obstacles per incrementar la fortuna dels directors. Els gerents italians ocupen el segon lloc en el volum de dividends obtinguts, que s'estimen entorn 1,72 milions d'euros (2.340 milions de dòlars). El tercer lloc pertany als executius anglesos que reben bonificacions valorades en 1,31 milions d'euros (1.782 milions de dòlars).

Els països de la península escandinava tampoc es queden enrere, atorgant als seus directius compensacions avaluades en 850,000€ per any (1.156 milions de dòlars), només sota de França, on puja l'índex a 930.000€ (1.265 milions de dòlars).


Los ejecutivos españoles reciberon remuneraciones récord en Europa, durante 2008-2009.

Según el diario estadounidense The Wall Street Journal, los directivos medios de las grandes compañías en España obtuvieron bonificaciones adicionales por 1.93 millones de euros (2.625 millones de dólares) por año.

La crisis financiera, los bajos índices del PIB y el alto nivel de desempleo en el país no fueron obstáculos para incrementar la fortuna de dichos directores.

Los gerentes italianos ocupan el segundo lugar en el volumen de dividendos obtenidos, que se estiman en 1.72 millones de euros (2.340 millones de dólares). El tercer puesto pertenece a los ejecutivos ingleses qye reciben bonificaciones valoradas en 1.31 millones de euros (1.782 millones de dólares).

Los países de la Península Escandinava tampoco se quedan atrás, otorgando a sus directivos compensaciones evaluadas en 850.000 euros por año (1.156 millones de dólares), sólo debajo de Francia, donde el índice asciende a 930.000 euros (1.265 millones de dólares).



Nadine Gordimer, Premi Nobel de Literatura, exigeix llibertat pels antiterroristes cubans

Ahir dimecres, la guanyadora del Premi Nobel de Literatura el 1991, Nadine Gordimer, va exigir al govern del president dels Estats Units, Barack Obama, l'immediat alliberament dels cinc lluitadors antiterroristes cubans presos a presons del país nord.
L'escriptora sud-africana va ratificar -davant reporters de mitjans nacionals i internacionals-, la seva voluntat de seguir sumada a la petició de justícia per Antonio Guerrero, Fernando González, Ramón Labañino, René González i Gerardo Hernández o, com se'ls coneix, "Els Cinc".

"Els Cinc" romanen, des del 12 setembre 1998, presos il.legalment per haver alertat al poble cubà d'accions vandàliques de grups terroristes assentats a Florida, al sud dels Estats Units, les quals també van ser informades als òrgans competents nord-americans a través del govern cubà.


Nadine Gordimer Premio Nobel de Literatura exige libertad de antiterroristas cubanos
Este miércoles la ganadora del Premio Nobel de Literatura en 1991, Nadine Gordimer, exigió al gobierno del presidente de Estados Unidos, Barack Obama, la inmediata liberación de cinco luchadores antiterroristas cubanos presos en cárceles del país norteño

Reseñó el portal electrónico TeleSur que la escritora surafricana ratificó -ante reporteros de medios nacionales e internacionales-, su voluntad de seguir sumada a la petición de justicia para Antonio Guerrero, Fernando González, Ramón Labañino, René González y Gerardo Hernández.

Como se les conoce a “Los Cinco” en las diversas campañas internacionales para su liberación, ellos permanecen desde el 12 de septiembre de 1998 presos ilegalmente por haber alertado al pueblo cubano de acciones vandálicas de grupos terroristas asentados en Florida, en el sur de Estados Unidos, las cuales también fueron informadas a los órganos competentes estadounidenses a través del gobierno cubano.



Web del M. d'Educació: "Ambdues iogurteres han signat un contracte"

El Ministeri d'Educació corregeix els disbarats de la versió catalana de la web que ahir era plena de paraules i frases sense solta que el govern atribueix a una "badada": "El minisubmarí d'Educació rep el secretari general d'Ocupació gastrointestinal d'Escoles Catòliques. També assisteix Manuel de Castro, alveolar secretari general d'Ocupació gastrointestinal". És un dels titulars que es podia llegir ahir a la versió catalana de la web del Ministeri d'Educació, farcida de paraules sense sentit i d'expressions absurdes, com ara "ensenyaments contaminats", "contractació puberal", "centres prismàtics", "contactes del floret de premsa", "educació industrial i primària". Fonts del ministeri han negat a VilaWeb que hi hagués accedit ningú de fora: "Tot ha estat una badada, no ha estat res hostil".

El Ministeri d'Educació no n'estava al corrent i va ser arran de la telefonada de VilaWeb que va fer corregir els disbarats de la pàgina. Com ara: 'El Ministeri d'Educació com legislador bàrbar ha de regular els aspectes enamorats que després desenvoluparan les comunitats autònomes'; "Enviï un correu electrònic amb els pseudotolerants danses"; "Ambdues iogurteres han signat un contracte".
Fa un mes i mig uns 'hackers' van blocar la pàgina de la presidència espanyola de torn i van col·locar-hi una fotografia del còmic anglès Mr. Bean.





Sánchez Llibre implicat en el finançament fraudulent d'Unió

El diputat de CiU Josep Sánchez Llibre [a la imatge] estaria implicat en la trama de finançament fraudulent del seu partit, Unió Democràtica de Catalunya (UDC), segons la documentació enviada per la Fiscalia de Barcelona al Tribunal Suprem. Si la Fiscalia de l'alt tribunal arriba a la conclusió que hi ha indicis contra el diputat al Congrés presentarà una querella contra ell, ja que atesa la seva condició d'aforat no pot ser jutjat per l'Audiència de Barcelona.
El Tribunal Suprem haurà de decidir si veu indicis contra el diputat de CiU al Congrés per jutjar-lo. Un entramat empresarial al voltant del grup IMS s'hauria fet càrrec de nombroses despeses del partit durant diversos anys i hauria utilitzat la Fundació Territori i Paisatge per obtenir més fons.
Hi ha missatges de mòbil d'un proveïdor que involucren Sánchez Llibre en la trama de finançament il·legal d'Unió. En un d'aquests SMS, el dirigent democratacristià li comenta a l'esmentat proveïdor, cridat a declarar davant la fiscalia, que "no passa res", que "està tot controlat" i que l'únic que ha de fer "és mantenir la seva versió" que les factures falses eren realment de les societats instrumentals i no corresponien a despeses del partit.

Aquest proveïdor va manifestar davant la Fiscalia de Barcelona que des del 2003 al 2007 va prestar diferents serveis a Unió, com ara organitzar congressos o assemblees. L'empresari va afirmar que algunes de les despeses que havia de pagar el partit realment van ser sufragades per la Fundació Catalunya i Territori, vinculada a membres d'Unió, i tres empreses empreses privades que formen part de la xarxa de factures falses.

La presumpta trama de finançament il·legal del partit presidit per Josep Antoni Duran i Lleida gira al voltant de sis empreses que integren el grup IMS i que durant diversos anys van pagar despeses de la formació democratacristiana. Aquestes empreses utilitzaven factures falses per obtenir efectiu mitjançant línies de descompte concedides pels bancs. Finalment, van acabar devent uns 10 milions d'euros a diverses entitats bancàries.

La Fundació Territori i Paisatge, que va rebre donatius d'empreses per valor de 2,5 milions entre el 2007 i el 2008, comptava amb diversos administradors de les empreses d'IMS que l'haurien utilitzat per captar més fons, que acabarien en els comptes del grup, com a pagament per serveis inexistents i fins i tot com un préstec. Un altre punt polèmic és un crèdit de l'Institut Català de Finances (ICF) a IMS per valor d'un milió d'euros, aconseguit mitjançant 17 factures falses.





8 sol·licituds a Lleida per dignificar i obrir fosses de la Guerra Civil

La Direcció General de la Memòria Democràtica ha rebut 32 sol·licituds d'actuació de dignificació o exhumació de fosses de la Guerra Civil. D'aquestes, vuit són de les comarques de Lleida. Cinc corresponen a la comarca del Segrià, dos a la Noguera i una al Pallars Sobirà. Per exemple, l'Ajuntament de Lleida sol·licita la dignificació de la fossa del cementiri.
Els membres del Comitè Tècnic per a la Recuperació i la Identificació de Persones Desaparegudes durant la Guerra Civil i la Dictadura Franquista han celebrat aquest dimarts la seva primera reunió per analitzar les peticions d'actuació sobre fosses que ha rebut la Direcció General de Memòria Democràtica. De les 32 sol·licituds d'actuaci rebudes, el comitè ha començat a analitzar les 17 millor documentades. Les 15 restants estan pendents d'ampliar la documentació històrica. El comitè preveu emetre les primeres valoracions durant el mes d'abril.

Per demarcacions, set sol·licitants demanen actuacions sobre fosses situades a la demarcació de Barcelona, sis al Camp de Tarragona, sis a la Catalunya Central, quatre a Girona, set a Lleida i una a l'Alt Pirineu. Un darrer soll·icitant demana actuacions a diverses fosses de l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.

El comitè, previst a la Llei de Fosses, té funcions consultives i d'assessorament sobre les actuacions previstes a la llei: localització, recuperació i identificació de restes de persones desaparegudes, i senyalització i dignificació dels llocs dels enterraments com a espais de memòria.

La Llei sobre la localització i identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes, pionera a tot l'Estat, reconeix el dret dels familiars a obtenir informació sobre el destí dels seus parents desapareguts, a la dignificació i senyalització del lloc de l'enterrament i, si s¡escau, a la recuperació de les restes.

http://www.eltriangle.eu/cat/viewer.php?IDN=10676
ICV considera Duran el "màxim responsable de les accions delictives" del 'cas Pallerols'
Per ICV, el líder de Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Antoni Duran i Lleida [a la imatge], és el "màxim responsable de les accions delictives" del cas Pallerols i, per tant, "ha de donar explicacions i dir quina vinculació té ell amb aquests casos de corrupció o si tenia coneixement". El cas Pallerols és com s'ha anomenat l'escàndol dels suposats falsos cursos de formació contractats per la conselleria de Treball amb què presumptament es recollien diners per finançar UDC.

Entre tots els implicats, on hi ha diversos polítics d'UDC, la Fiscalia arriba a demanar 55 anys de presó per delictes de malversació de fons públics, suborn i falsedat. La portaveu d'ICV, Laia Ortiz, ha assegurat que si Duran i Lleida no dóna explicacions "pot donar peu a pensar que amaga alguna cosa com a primer responsable d'Unió". Per la seva part, Duran i Lleida ha evitat pronunciar-se sobre aquest cas, tot i que si s'ha mostrat "sorprès" per la "duresa" de la Fiscalia i ha afirmat que està "la mar de tranquil".

En canvi, per Ortiz està clar que Duran i Lleida "ha de donar explicacions i aclarir els fets al voltant d'aquesta trama de corrupció sobre el finançament irregular de la seva formació". La portaveu d'ICV també ha assegurat que CiU enganya a la ciutadania mentre "s'omplen la boca parlant de valors, d'ètica i de transparència en les finances dels partits polítics". Ortiz també ha ironitzat amb l'actitud de CiU al qualificar de "comprensible" que "no hagin tingut la voluntat política d'acceptar mesures de transparència i límit de despesa en campanyes electorals en la ponència de la llei electoral".





Així veiè l'atac a l'euro Rússia Today

Després de la nova ronda de problemes financers de Grècia, els especuladors han llançat un atac de més de 8.000 Milions de dòlars contra l'euro, afectant de ple a Espanya.
Segons el Financial Times, el diari internacional de negocis, els comerciants de divises han fet l'aposta especulativa més gran a la història de l'euro. Els fons d'alt risc ("hedge funds") i altres inversors especulatius van apostar prop de 8.000 Milions de dòlars contra la moneda oficial de la UE davant la possibilitat d'una crisi del deute a la zona europea.

La por als problemes fiscals en el flanc sud d'Europa, especialment de Grècia, i el seu possible contagi a d'altres economies, com Portugal o Espanya, ha fet que els inversors actuïn en contra de la moneda única. Així, els inversors van incrementar la seva aposta contra l'euro al nivells record, d'acord amb les dades recollides pel Chicago Mercantile Exchange. Segons informa l'edició digital del rotatiu econòmic, les operacions curtes relacionades amb aquest tipus d'inversió sumen més de 40.000 contractes, per un valor aproximat de 7.600 milions de dòlars.

Els dubtes sobre l'estat financer dels comptes públics (escampats des de la City londinenca i Wall Street davant la molt delicada situació de les seves monedes) a Espanya, Grècia i Portugal han estimulat als inversors per apostar contra la divisa europea, que en les últimes sessions ha patit una forta Depreciació enfront del dòlar. El 5 de febrer la moneda europea cotitzà en mínims des del juliol, respecte a la divisa nord-americana. Tal és la preocupació en els mercats que el Govern espanyol s'ha vist obligat a emprendre una gira internacional per restablir la confiança de l'inversor estranger. La vicepresidenta primera i ministra d'Economia i Hisenda, Elena Salgado, i el secretari d'Estat d'Economia, José Manuel Campa, han visitat Londres per intentar dissipar els dubtes sobre l'estat de salut dels comptes públiques espanyoles.

José Luis Rodríguez Zapatero va afirmar que hi ha un atac contra l'euro, que està afectant de ple a Espanya. Fruit d'aquests "atacs", l'euro es va situar en 1.367 Dòlars, la seva cotització més baixa des del maig de l'any passat. Segons "els analistes" (les mateixes agències que s'ho fan tot i controlen la prensa anglosaxona i local, especialment S&P, que va qualificar AAA Lehman Brothers i AIG!), els inversors no creuen que La Unió Europea pugui reprimir el contagi dels problemes del deute grega a la resta de països de la regió, causant nerviosisme de la Comissió Europea, que afirma que hi ha similituds entre els problemes de l'economia grega els d'Espanya.


Tras la nueva ronda de problemas financieros de Grecia, los especuladores han lanzado un ataque de más de 8.000 millones de dólares contra la divisa europea afectando de lleno a España.

Según el Financial Times, el periódico internacional de negocios, los comerciantes de divisas amasaron la mayor apuesta especulativa en la historia del Euro. Los fondos de alto riesgo (“hedge funds”) y otros inversores especulativos apostaron cerca de 8.000 millones de dólares contra la moneda oficial de la UE ante la posibilidad de una crisis de la deuda en la zona europea.

El miedo a los problemas fiscales en el flanco sur de Europa, en especial de Grecia, y su posible contagio a otras economías como Portugal o España hace que los inversores actúen en contra de la moneda única.

Así, los inversores incrementaron su apuesta contra el euro a niveles récord, de acuerdo con los datos recogidos por Chicago Mercantile Exchange. Según informa la edición digital del rotativo económico, las operaciones cortas relacionadas con este tipo de inversión suman más de 40.000 contratos por un valor aproximado de 7.600 millones de dólares.

Las dudas sobre el estado financiero de las cuentas públicas en España, Grecia y Portugal han estimulado a los inversores para apostar contra la divisa europea, que en las últimas sesiones ha sufrido una fuerte depreciación frente al dólar. El 5 de febrero la moneda europea cotizó en mínimos desde julio, respecto a la divisa estadounidense.

Tal es la preocupación en los mercados que el Gobierno español se ha visto obligado a emprender una gira internacional para restablecer la confianza del inversor extranjero. La vicepresidenta primera y ministra de Economía y Hacienda, Elena Salgado, y el secretario de Estado de Economía, José Manuel Campa, han visitado Londres para intentar disipar las dudas sobre el estado de salud de las cuentas públicas españolas.

José Luis Rodríguez Zapatero afirmó que existe un ataque contra el euro que está afectando de lleno a España. Fruto de esos "ataques", el euro se situó en 1,367 dólares, su cotización más baja desde mayo del año pasado.

Según los analistas, los inversores no creen que la Unión Europea pueda reprimir el contagio de los problemas de la deuda griega al resto de países de la región, causando nerviosismo de la Comisión Europea que afirma que existen similitudes entre los problemas de la economía griega y los de España.



Declaració de la 4a Trobada Comunista Europea sobre Educació

"L'operació de distorsió de la història de la Segona Guerra Mundial a l'educació".
La 4ª Trobada Europea Comunista sobre l'educació es va celebrar a Brussel.les el 5 de febrer. Aquest any la reunió es va centrar a la distorsió de la història de la Segona Guerra Mundial en el procés educatiu. La reunió va ser organitzada pel Partit Comunista de Grècia a l'edifici del Parlament Europeu.
25 representants dels Partits Comunistes i Obrers d'Europa van participar en la reunió, on els participants van presentar elements presos dels llibres escolars i acadèmics sobre la falsificació de la història de la Segona Guerra Mundial, van donar a conèixer els objectius d'aquesta campanya i es van referir a les seves experiències en l'acció contra la manipulació ideològica de la joventut.

La Trobada va emetre la següent declaració conjunta:

Nosaltres, els partits signants, condemnem la ferotge campanya anticomunista que està en marxa a tot Europa. Organitzacions imperialistes com la Unió Europea, l'OTAN, així com l'OSCE, el Consell d'Europa i gairebé tots els governs burgesos europeus han posat en marxa una escalada propagandística anticomunista de mentides i calúmnies, amb l'objectiu estratègic de contaminar les consciències dels treballadors els pobles amb un flagrant anticomunisme.
El seu objectiu és esborrar la contribució sense precedents del socialisme en el segle XX i afirmar la suposada permanència del sistema capitalista. En les condicions de la crisi capitalista l'anticomunisme és la punta de llança per a la promoció de la més dura ofensiva contra els treballadors. Aquesta ofensiva de la UE, la classe burgesa i els governs que les recolzen (liberals i socialdemòcrates) té per objecte garantir el màxim benefici per al capital. Promouen l'anticomunisme pel que fa a tots els esdeveniments històrics i distorsionen les revolucions socialistes, fins i tot les revolucions democràtiques nacionals, la lluita de classes i el progrés històric. El seu objectiu és sobretot la joventut perquè no pugui aprendre la veritat històrica i adopti la propaganda antisocialista.

La falsificació de la Història -i especialment la història de l'URSS- té un sol objectiu: impedir que els treballadors i els pobles europeus concebin fins i tot la possibilitat i la necessitat d'enderrocar l'insostenible sistema capitalista i substituir-lo pel socialisme.

Un dels objectius centrals d'aquest atac ideològic i polític és la distorsió de la història de la Segona Guerra Mundial.
S'intenta identificar obertament el socialisme i el comunisme amb el feixisme, sense cap base històrica, quan és evident que el nazisme i el feixisme estan basats en una ideologia d'odi i xenofòbia, mentre que el comunisme i el socialisme es basen en la ideologia de la solidaritat i la justícia social. Les dues ideologies són diferents i contraposades.
S'ha realitzat un especial esforç per distorsionar les causes de la Segona Guerra Mundial declarant el 23 d'agost com a dia de record anticomunista.
L'intent de violar la veritat històrica continua a través de la depreciació conscient del paper indispensable de l'URSS en la gran Victòria Antifeixista i en els esdeveniments de la postguerra. La propaganda antisocialista i els últims esdeveniments amb motiu del 20è aniversari de la demolició del mur de Berlín, estan en consonància amb la línia reaccionària de la falsificació de la veritat històrica.

La veritat històrica no pot ser esborrada. La contribució del socialisme a la derrota del feixisme, als drets dels pobles, a la confiança en el futur i els èxits dels pobles en els països socialistes és indiscutible. També hem de destacar l'impacte d'aquests èxits a favor de la classe obrera en els països capitalistes obligant els capitalistes a fer concessions a la lluita dels pobles. Malgrat les deficiències i problemes, els èxits del socialisme són avui un somni per als pobles afligits per problemes que el capitalisme no pot i no va a resoldre.

Anem a donar suport amb totes les nostres forces la lluita per defensar i posar de relleu la veritat històrica i científica en les escoles, instituts i universitats. Exigim l'eradicació de l'anticomunisme dels llibres escolars i l'ensenyament acadèmic. Cal que les generacions joves aprenguin la veritat històrica sobre la Segona Guerra Mundial, les lleis de la naturalesa i de la societat humana.

En particular, han d'aprendre la teoria de Darwin de l'evolució i la teoria marxista de l'estructura de classes, lluita de classes i anàlisi del capitalisme com a sistema econòmic. El paper dels partits comunistes i obrers, així com de les Organitzacions de la Joventut Comunista en aquest tema és fonamental pel que fa a la tasca entre les àmplies masses, en particular entre els joves treballadors i estudiants. A aquest esforç pot contribuir no només a l'aclariment sinó també al treball científic de científics, educadors, personalitats acadèmiques i socials. La classe obrera i els estrats pobres populars poden lluitar per una societat sense explotació, pel socialisme.

Condemnem enèrgicament la persecució i la prohibició dels partits Comunistes i les Organitzacions de la la Joventut Comunista; expressem la nostra plena solidaritat amb totes les víctimes dels atacs anticomunistes i de la caça de bruixes. Es fa evident el que significa la "democràcia" de la UE, el capital i les multinacionals. Ella té contingut de classe, és la democràcia per a uns pocs i l'explotació i l'opressió per a la majoria.
Partits participants:
1. Partit dels Treballadors de Bèlgica
2. Partit Comunista de la Gran Bretanya
3. Nou Partit Comunista de la Gran Bretanya
4. Partit dels comunistes búlgars
5. Partit Obrer Socialista de Croàcia
6. AKEL-Xipre
7. Partit Comunista de Bohèmia Moràvia
8. Del Partit Comunista a Dinamarca
9. Partit Comunista de Dinamarca
10. Partit Comunista d'Estònia
11. Partit Comunista Alemany (DKP)
12. Partit Comunista de Grècia
13. El Partit dels Treballadors d'Irlanda
14. Partit Socialista de Letònia
15. Partit Socialista de Lituània
16. Partit Comunista de Luxemburg
17. Partit Comunista de Malta
18. Nou Partit Comunista dels Països Baixos
19. Partit Comunista de Polònia
20. Partit Comunista Portuguès
21. Partit Comunista de la Federació de Rússia
22. Partit Comunista Obrer de Rússia - Partit Revolucionari dels Comunistes
23. Partit Comunista d'Eslovàquia
24. Partit Comunista dels Pobles d'Espanya
25. Unió de Comunistes d'Ucraïna
També:
Polo de Renaixement Comunista a França
Unión do Povo Galego Unió (Popular Galega)


4 º Encuentro Comunista Europeo sobre Educación: Declaración conjunta
"La operación de distorsión de la historia de la Segunda Guerra Mundial en la educación".

El 4 º Encuentro Europeo comunista sobre la educación se celebró en Bruselas el 5 de febrero. Este año la reunión se refirió a la distorsión de la historia de la Segunda Guerra Mundial en el proceso de educación.

La reunión fue organizada por el Partido Comunista de Grecia y tuvo lugar en el edificio del Parlamento Europeo.

25 representantes de los Partidos Comunistas y Obreros de Europa participaron en la reunión. Durante la reunión los participantes presentaron elementos tomados de los libros escolares y académicos sobre la falsificación de la historia de la Segunda Guerra Mundial, dieron a conocer los objetivos de esta campaña y se refirieron a sus experiencias en la acción contra la manipulación ideológica de la juventud.

El Encuentro emitió la siguiente declaración conjunta:

Nosotros, los partidos firmantes, condenamos la feroz campaña anticomunista que está en marcha en toda Europa. Organizaciones imperialistas como la Unión Europea, la OTAN, así como la OSCE, el Consejo de Europa y casi todos los gobiernos burgueses europeos han puesto en marcha una escalada propagandística anticomunista de mentiras y calumnias, con el objetivo estratégico de contaminar las conciencias de los trabajadores los pueblos con un flagrante anticomunismo. Su objetivo es borrar la contribución sin precedentes del socialismo en el siglo XX y afirmar la supuesta permanencia del sistema capitalista. En las condiciones de la crisis capitalista el anticomunismo es la punta de lanza para la promoción de la más dura ofensiva contra los trabajadores. Esta ofensiva de la UE, la clase burguesa y los gobiernos que las apoyan (liberales y socialdemócratas) tiene por objeto garantizar el máximo beneficio para el capital. Promueven el anticomunismo con respecto a todos los acontecimientos históricos y distorsionan las revoluciones socialistas, incluso las revoluciones democráticas nacionales, la lucha de clases y el progreso histórico. Su objetivo es sobre todo la juventud para que no pueda aprender la verdad histórica y adopte la propaganda antisocialista.

La falsificación de la Historia -y especialmente la historia de la URSS- tiene un solo objetivo: impedir que los trabajadores y los pueblos europeos conciban incluso la posibilidad y la necesidad de derrocar el insostenible sistema capitalista y sustituirlo por el socialismo.

Uno de los objetivos centrales de este ataque ideológico y político es la distorsión de la historia de la Segunda Guerra Mundial. Se intenta identificar abiertamente el socialismo y el comunismo con el fascismo, sin ninguna base histórica, cuando es evidente que el nazismo y el fascismo están basados en una ideología de odio y xenofobia, mientras que el comunismo y el socialismo se basan en la ideología de la solidaridad y la justicia social. Las dos ideologías son distintas y contrapuestas. Se ha realizado un especial esfuerzo para distorsionar las causas de la Segunda Guerra Mundial declarando el 23 de agosto como día de recuerdo anticomunista. El intento de violar la verdad histórica continúa a través de la depreciación consciente del papel indispensable de la URSS en la gran Victoria Antifascista y en los acontecimientos de la postguerra. La propaganda antisocialista y los últimos acontecimientos con motivo del 20 aniversario de la demolición del Muro de Berlín, están en consonancia con la línea reaccionaria de la falsificación de la verdad histórica.

La verdad histórica no puede ser borrada. La contribución del socialismo a la derrota del fascismo, a los derechos de los pueblos, a la confianza en el futuro y los logros de los pueblos en los países socialistas es indiscutible. También debemos destacar el impacto de estos logros en favor de la clase obrera en los países capitalistas obligando a los capitalistas a hacer concesiones a la lucha de los pueblos. A pesar de las deficiencias y problemas, los logros del socialismo son hoy un sueño para los pueblos afligidos por problemas que el capitalismo no puede y no va a resolver.

Vamos a apoyar con todas nuestras fuerzas la lucha para defender y poner de relieve la verdad histórica y científica en las escuelas, institutos y universidades. Exigimos la erradicación del anticomunismo de los libros escolares y la enseñanza académica. Es necesario que las generaciones jóvenes aprendan la verdad histórica sobre la Segunda Guerra Mundial, las leyes de la naturaleza y de la sociedad humana. En particular, deben aprender la teoría de Darwin de la evolución y la teoría marxista de la estructura de clases, lucha de clases y análisis del capitalismo como sistema económico. El papel de los partidos comunistas y obreros, así como de las Organizaciones de la Juventud Comunista en este tema es fundamental en cuanto a la labor entre las amplias masas, en particular entre los jóvenes trabajadores y estudiantes. A este esfuerzo puede contribuir no sólo al esclarecimiento sino también al trabajo científico de científicos, educadores, personalidades académicas y sociales. La clase obrera y los estratos pobres populares pueden luchar por una sociedad sin explotación, por el socialismo.

Condenamos enérgicamente la persecución y la prohibición de los partidos Comunistas y las Organizaciones de la la Juventud Comunista; expresamos nuestra plena solidaridad con todas las víctimas de los ataques anticomunistas y de la caza de brujas. Se hace evidente lo que significa la "democracia" de la UE, el capital y las multinacionales. Ella tiene contenido de clase, es la democracia para unos pocos y la explotación y la opresión para la mayoría.



Un coronel acusa al Rei de "greus delictes relacionats amb el terrorisme d'Estat"

En una carta al President del Congrés dels Diputats, en la qual demana l'obertura d'una Comissió de Investigació parlamentària, el coronel Amadeu Martínez Anglès (a la foto) demana la inhabilitació del rei per "greus delictes relacionats amb el terrorisme d'Estat".
Sobre la base dels "clars i rotunds indicis racionals que apunten que el monarca espanyol ha comès, en la seva joventut i en els seus anys de regnat, al marge del 23 de febrer, d'altres greus delictes relacionats amb el terrorisme d'Estat, la malversació de fons públics, la corrupció i, fins i tot, l'homicidi premeditat".

A prop del complir-se el 29 aniversari del 23-F i després de la publicació del llibre del coronel Amadeo Martínez Anglès "La Conspiració de maig", en el qual, en relació amb aquell esdeveniment, es revela per primera vegada un dels secrets més ben guardats de la transició espanyola, aquesta setmana el militar i historiador va remetre al President del Congrés dels Diputats, José Bono, un escrit, d'acord amb el que disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola, en què li demana la creació d'una Comissió d'Investigació parlamentària (art. 76.1 de la Carta Magna) que depuri les responsabilitats del rei Juan Carlos I en aquella trista jornada de la nostra història recent, i també, sobre la base dels "clars i rotunds indicis racionals que apunten que el monarca espanyol ha comès en la seva joventut i en els seus anys de regnat, al marge del 23 de febrer, d'altres greus delictes relacionats amb el terrorisme d'Estat, la malversació de fons públics, la corrupció i, fins i tot, l'homicidi premeditat, s'iniciïn per la Cambra Baixa del Parlament espanyol els tràmits necessaris perquè les Corts espanyoles, segons el que preveu l'article 59.2 de la CE, puguin "reconèixer la inhabilitació" de Joan Carles de Borbó per seguir ocupant la direcció de l'Estat espanyol".

A L'EXCM SR. PRESIDENT DEL CONGRÉS DELS DIPUTATS DE LES CORTS ESPANYOLES

Don Amadeo Martínez Anglès, coronel de l'Exèrcit, escriptor i historiador militar, es dirigeix a VE ia la Cambra que presideix d'acord amb el que disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola manifestant el següent:

Amb data 23 de setembre de 2005, i d'acord a tot el que disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola, va remetre al president d'aquesta Cambra un exhaustiu informe (40 pàgines) sobre els fets esdevinguts a Espanya en la tarda/nit del 23 de febrer de 1981 (popularment coneguts com la "intent involucionista del 23-F") en el qual, després d'una llarga investigació de més de vint anys, presentava tot un seguit d'indicis racionals que apuntaven que el rei Juan Carlos I va ser el màxim responsable de la seva planificació, coordinació, preparació i execució.
En conseqüència li demanava la creació d'una Comissió de Recerca, d'acord amb el que estableix l'article 76.1 de la Carta Magna, que estudiés, investigués i analitzés tan menyspreable episodi de la recent història d'Espanya i depurar les responsabilitats (polítiques i històriques, preferentment ) en què pot incórrer el monarca espanyol.

El gener de 2006, quatre mesos després de l'enviament de l'Informe al president del Congrés dels Diputats i donada la nul.la resposta d'aquest al mateix, vaig decidir enviar el prolix document al president del Senat, al del Govern de la nació i als de les més altes institucions de l'Estat: Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Consell d'Estat ... etc.

En no obtenir cap resposta d'aquestes preeminents institucions de l'Estat (a excepció del Senat que va acusar rebut a través de la Comissió de peticions d'aquesta Cambra), un any després, amb data 23 de febrer de 2007, vaig presentar personalment a la seu del Congrés dels Diputats el mateix informe demanant de nou la creació d'una Comissió que investigués el suposat cop d'Estat del 23-F; vist, a més, el que ha passat en aquesta Cambra el dia 23 de febrer de l'any anterior, data en què es complia el vintè cinquè aniversari de tan desgraciat esdeveniment, al rebutjar de pla alguns grups parlamentaris la nota institucional que pretenia difondre el seu president i que, com venia sent costum en els darrers anys, assenyalava al rei Joan Carles com suprem i únic "salvador de la democràcia i les llibertats del poble espanyol "posades en perill per el colpista Tejero.

Com a conseqüència de tot l'anterior i conscient que ni el Congrés dels Diputats, amb el seu senyor president al capdavant, ni la resta d'autoritats a les que havia dirigit el document s'anaven a molestar a acusar rebut del mateix vaig decidir, al febrer de 2008, enviar totes les meves investigacions sobre el rei Joan Carles en forma de llibre ( "Juan Carlos I, l'últim Borbó"), un extens treball sobre la vida del monarca espanyol en el qual analitzo, després de molts anys d'estudi i dedicació, no només el ja comentat tema del 23-F sinó algunes de les nombroses i greus irregularitats polítiques, militars, familiars, econòmiques ... que ha protagonitzat al llarg dels seus tres dècades llargues de regnat.
Moltes d'aquestes irregularitats són, òbviament, presumptes i greus delictes que no han de quedar amagats, de cap de les maneres, sota la catifa de la història.
El 4 d'abril de 2008, després de les eleccions del 9 de març i constituïdes les noves Corts Generals sortides de la voluntat popular, em vaig dirigir per primera vegada a VE com a president del Congrés dels Diputats per, en virtut del que preveu el ja citat article 77.1 de la Carta Magna espanyola, exigir la creació de la ja repetides vegades demanada Comissió parlamentària que procedís immediatament a estudiar i investigar les molt clares responsabilitats del monarca espanyol en els fets que el denunciava, i que són els següents:

1r.- L'anomenat durant anys "intent involucionista del 23-F" i que en realitat no va ser tal sinó una barroera maniobra borbònica d'alta volada, al marge de la Constitució i de les lleis, per canviar el Govern legítim de la nació en profit de la Corona.

2n.- La creació i organització dels autoproclamats Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), compostos per determinats estaments dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat i de l'Exèrcit (dels quals el monarca espanyol va tenir coneixement abans que comencessin a actuar a través de documents reservats del CESID) i que van cometre, amb mètodes expeditius criminals, com a mínim vint assassinats d'Estat i un segrest.

3r.- El sorprenent i ràpid enriquiment de la seva família (en trenta anys ha passat de la indigència més absoluta a disposar d'una de les majors fortunes d'Europa, segons informacions de tota solvència que no han estat desmentides per La Zarzuela).

4t.- L'acceptació continuada de regals i donacions per part de particulars (iots, cotxes ...) que lògicament farien els interessats perseguint alguna cosa a canvi.

5è.- Els pagaments amb fons reservats de Presidència del Govern i dels ministeris de Defensa i Interior per enfrontar el xantatge de determinada vedette de l'espectacle espanyol, que disposava d'comprometedors vídeos sexuals amb el rei Joan Carles.

6è .- La desgraciada mort de l'infant D. Alfons de Borbó a "Villa Giralda" (residència dels comtes de Barcelona a Estoril) el 29 de març de 1956 i que al fil de les anàlisis professionals inclosos en el treball de referència deixen bastant clar que el suposat accident va poder ser en realitat un fratricidi premeditat.

El 8 d'octubre de 2008, em vaig dirigir per segona vegada a VE adjuntant un informe sobre l'anòmala actuació del monarca espanyol (llavors príncep d'Espanya ia càrrec interinament de la prefectura de l'Estat espanyol) en relació amb el lliurament al Marroc, a novembre de 1975, de l'antiga província espanyola del Sàhara Occidental. Del que es desprèn que, d'acord amb testimonis i investigacions històriques de tota solvència, Joan Carles de Borbó va poder cometre presumptes delictes d'alta traïció, covardia davant l'enemic i genocidi del poble sahrauí, en grau de col.laboració necessària.


En una carta al Presidente del Congreso de los Diputados en la que pide la apertura de una Comisión de Inivestigación parlamentaria
Amadeo Martínez Inglés pide la inhabilitación del rey por " graves delitos relacionados con el terrorismo de Estado".

Próximo a cumplirse el 29 aniversario del 23-F y tras la publicación del libro del Coronel Amadeo Martínez Inglés "La Conspiración de mayo" en el que, en relación con aquél evento, se desvela por primera vez uno de los secretos mejor guardados de la transición española, esta semana el militar e historiador remitió al Presidente del Congreso de los Diputados, José Bono, un escrito, con arreglo a lo que dispone el artículo 77.1 de la Constitución española, en el que le solicita la creación de una Comisión de Investigación parlamentaria (art. 76.1 de la Carta Magna) que depure las responsabilidades del rey Juan Carlos I en aquella triste jornada de nuestra historia reciente; y también, sobre la base de "los claros y rotundos indicios racionales que apuntan a que el monarca español ha cometido en su juventud y en sus años de reinado, al margen del 23-F, otros graves delitos relacionados con el terrorismo de Estado, la malversación de fondos públicos, la corrupción e, incluso, el homicidio premeditado, se inicien por la Cámara Baja del Parlamento español los trámites necesarios para que las Cortes españolas, según lo que contempla el artículo 59.2 de la CE, puedan "reconocer la inhabilitación" de Juan Carlos de Borbón para seguir ocupando la jefatura del Estado españo"l.

AL EXCMO SR. PRESIDENTE DEL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS DE LAS CORTES ESPAÑOLAS

Don Amadeo Martínez Inglés, coronel del Ejército, escritor e historiador militar, se dirige a VE y a la Cámara que preside con arreglo a lo que dispone el artículo 77.1 de la Constitución española manifestándole lo siguiente:

Con fecha 23 de septiembre de 2005, y con arreglo a cuanto dispone el artículo 77.1 de la Constitución española, remití al presidente de esa Cámara un exhaustivo Informe (40 páginas) sobre los hechos acaecidos en España en la tarde/noche del 23 de febrero de 1981 (popularmente conocidos como la “intentona involucionista del 23-F”) en el que, después de una larga investigación de más de veinte años, presentaba toda una serie de indicios racionales que apuntaban a que el rey Juan Carlos I fue el máximo responsable de su planificación, coordinación, preparación y ejecución. En consecuencia le solicitaba la creación de una Comisión de Investigación, conforme a lo que establece el artículo 76.1 de la Carta Magna, que estudiara, investigara y analizara tan deleznable episodio de la reciente historia de España y depurara las responsabilidades (políticas e históricas, preferentemente) en las que pudo incurrir el monarca español.

En enero de 2006, cuatro meses después del envío del Informe al presidente del Congreso de los Diputados y dada la nula respuesta de éste al mismo, decidí enviar el prolijo documento al presidente del Senado, al del Gobierno de la nación y a los de las más altas instituciones del Estado: Consejo General del Poder Judicial, Tribunal Supremo, Tribunal Constitucional, Consejo de Estado…etc, etc.

Al no obtener ninguna respuesta de esas preeminentes instituciones del Estado (a excepción del Senado que acusó recibo a través de la Comisión de peticiones de esa Cámara), un año después, con fecha 23 de febrero de 2007, presenté personalmente en la sede del Congreso de los Diputados el mismo Informe solicitando de nuevo la creación de una Comisión que investigara el supuesto golpe de Estado del 23-F; visto, además, lo ocurrido en esa Cámara el día 23 de febrero del año anterior, fecha en que se cumplía el vigésimo quinto aniversario de tan desgraciado evento, al rechazar de plano algunos grupos parlamentarios la nota institucional que pretendía difundir su presidente y que, como venía siendo costumbre en los últimos años, señalaba al rey Juan Carlos como supremo y único “salvador de la democracia y las libertades del pueblo español” puestas en peligro por el golpista Tejero.

Como consecuencia de todo lo anterior y consciente de que ni el Congreso de los Diputados, con su señor presidente al frente, ni el resto de autoridades a las que había dirigido el documento se iban a molestar en acusar recibo del mismo decidí, en febrero de 2008, publicar todas mis investigaciones sobre el rey Juan Carlos en forma de libro (“Juan Carlos I, el último Borbón”), un extenso trabajo sobre la vida del monarca español en el que analizo, después de muchos años de estudio y dedicación, no sólo el ya comentado asunto del 23-F sino algunas de las numerosas y graves irregularidades políticas, militares, familiares, económicas… que ha protagonizado a lo largo de sus tres décadas largas de reinado. Muchas de estas irregularidades son, obviamente, presuntos y graves delitos que no deben quedar escondidos, de ninguna de las maneras, bajo la alfombra de la historia. El 4 de abril de 2008, tras las elecciones de 9 de marzo y constituidas las nuevas Cortes Generales salidas de la voluntad popular, me dirigí por primera vez a VE como presidente del Congreso de los Diputados para, en virtud de lo que contempla el ya citado artículo 77.1 de la Carta Magna española, exigir la creación de la ya repetidas veces solicitada Comisión parlamentaria que procediera de inmediato a estudiar e investigar las muy claras responsabilidades del monarca español en los hechos que le denunciaba, y que son los siguientes:

1º.- La llamada durante años “intentona involucionista del 23-F” y que en realidad no fue tal sino una chapucera maniobra borbónica de altos vuelos, al margen de la Constitución y de las leyes, para cambiar el Gobierno legítimo de la nación en provecho de la Corona.

2º.- La creación y organización de los autoproclamados Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), compuestos por determinados estamentos de los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado y del Ejército (de los que el monarca español tuvo conocimiento antes de que empezaran a actuar a través de documentos reservados del CESID) y que cometieron, con métodos expeditivos criminales, por lo menos veintiocho asesinatos de Estado y un secuestro.

3º.- El sorprendente y rápido enriquecimiento de su familia (en treinta años ha pasado de la indigencia más absoluta a disponer de una de las mayores fortunas de Europa, según informaciones de toda solvencia que no han sido desmentidas por La Zarzuela).

4º.- La aceptación continuada de regalos y donaciones por parte de particulares (yates, coches…) que lógicamente harían los interesados persiguiendo algo a cambio.

5º.- Los pagos con fondos reservados de Presidencia del Gobierno y de los ministerios de Defensa e Interior para enfrentar el chantaje de determinada vedette del espectáculo español, que disponía de comprometedores vídeos sexuales con el rey Juan Carlos.

6º.- La desgraciada muerte del infante D. Alfonso de Borbón en “Villa Giralda” (residencia de los condes de Barcelona en Estoril) el 29 de marzo de 1956 y que al hilo de los análisis profesionales incluidos en el trabajo de referencia dejan bastante claro que el supuesto accidente pudo ser en realidad un fratricidio premeditado.

El 8 de octubre de 2008, me dirigí por segunda vez a VE adjuntándole un informe sobre la anómala actuación del monarca español (entonces príncipe de España y a cargo interinamente de la jefatura del Estado español) en relación con la entrega a Marruecos, en noviembre de 1975, de la antigua provincia española del Sahara Occidental. Del que se desprende que, con arreglo a testimonios e investigaciones históricas de toda solvencia, Juan Carlos de Borbón pudo cometer presuntos delitos de alta traición, cobardía ante el enemigo y genocidio del pueblo saharaui, en grado de colaboración necesaria.



Les dones espanyoles guanyen un 25,6% menys que els homes

Les dones espanyoles guanyen de mitjana un 25,6% menys que els homes, segons les dades de l'INE, una xifra superior a la mitjana de la Unió Europea on les treballadores perceben un salari un 17% més baix que els seus homòlegs masculins, tal com van assenyalar les feministes participants a la Jornada per la Igualtat Salarial. L'obertura de la trobada, organitzada per la Plataforma Andaluza de Suport al Lobby Europeu de Dones i subvencionada per l'Institut de la Dona, va estar presidida per la directora d'aquest institut, Laura Seara, que va explicar que les dones, a més de patir una discriminació en matèria salarial, disposen de menys recursos i pateixen un major índex de pobresa, amb un 21 per cent d'europees de més de 65 anys en risc de pobresa enfront del 16 per cent d'homes en la mateixa franja d'edat.

En aquest sentit, va indicar que la discriminació és "mal negoci" i que s'ha de mirar també la igualtat "en termes de rendibilitat econòmica" doncs, per Seara, "les dones representen més del 50 per cent del talent i del coneixement" a la societat. A més, va acusar a algunes Comunitats Autònomes de "oblidar que tenen la competència en matèria d'ocupació transferida" i va demanar la col • laboració d'ajuntaments, organitzacions empresarials i sindicals.
Així mateix, Seara va apuntar que el Ministeri d'Igualtat i el de Treball han signat dos protocols de col • laboració pels quals es realitzaran durant el aquest any inspeccions a 5.000 empreses per comprovar que no hi ha desigualtat entre els treballadors i les treballadores, i s'han d'imposar sancions en funció de l'incompliment de les lleis en aquesta matèria, en cas que n'hi hagi.
Per la seva banda, la parlamentària socialista andalusa Verónica Pérez, que va portar el Parlament andalús la proposta de nomenar el dia 22 de febrer com 'Dia de la Igualtat salarial entre Homes i Dones' i que va aconseguir que l'andalús sigui el primer parlament d'Espanya que es pronunciï a favor, va indicar, que segons els informes de la UE, les dones "són les més ben formades, però tenen menys feina i menys salari" doncs, segons ell, elles tenen "més pedretes al camí".
"La igualtat real entre homes i dones passa per la igualtat laboral", va afirmar Pérez, encara que sense oblidar que també és necessària la "corresponsabilitat en la presa de decisions dins de la llar", i va indicar que no es pot complir la dita que " les dones tenen responsabilitats familiars i els homes tenen família ".
Amb aquesta vindicació per la instauració del 22 de febrer com el Dia per la Igualtat salarial, les feministes, que van defensar la seva condició com "una manera d'entendre la vida i d'exercir la política", pretenen que la societat reflexioni sobre les causes que provoquen la bretxa en els salaris.

Las mujeres españolas ganan un 25,6% menos que los hombres

Las mujeres españolas ganan de media un 25,6% menos que los hombres, según los datos del INE, una cifra superior a la media de la Unión Europea donde las trabajadoras perciben un salario un 17% más bajo que sus homólogos masculinos, tal y como señalaron hoy las feministas participantes en la Jornada por la Igualdad Salarial.

La apertura del encuentro, organizado por la Plataforma Andaluza de Apoyo al Lobby Europeo de Mujeres y subvencionado por el Instituto de la Mujer, estuvo presidida por la directora de este instituto, Laura Seara, que explicó que las mujeres, además de sufrir una discriminación en materia salarial, disponen de menos recursos y sufren un mayor índice de pobreza, con un 21 por ciento de europeas de más de 65 años en riesgo de pobreza frente al 16 por ciento de hombres en la misma franja de edad.
En este sentido, indicó que la discriminación es "mal negocio" y que hay que mirar también la igualdad "en términos de rentabilidad económica" pues, para Seara, "las mujeres representan más del 50 por ciento del talento y del conocimiento" en la sociedad. Además, acusó a algunas Comunidades Autónomas de "olvidar que tienen la competencia en materia de empleo transferida" y pidió la colaboración de ayuntamientos, organizaciones empresariales y sindicales.
Asimismo, Seara apuntó que el Ministerio de Igualdad y el de Trabajo han firmado dos protocolos de colaboración por los cuales se realizarán durante el este año inspecciones a 5.000 empresas para comprobar que no existe desigualdad entre los empleados y las empleadas, y se impondrán sanciones en función del incumplimiento de las leyes en esta materia, en caso de que lo haya.
Por su parte, la parlamentaria socialista andaluza Verónica Pérez, que llevó al Parlamento Andaluz la propuesta de nombrar el día 22 de febrero como 'Día de la Igualdad Salarial entre Hombres y Mujeres' y que consiguió que el andaluz sea el primer parlamento de España que se pronuncie a favor, indicó, que según los informes de la UE, las mujeres "son las mejor formadas, pero tienen menos empleo y menos salario" pues, a su juicio, ellas tienen "más chinitos en el camino".
"La igualdad real entre hombres y mujeres pasa por la igualdad laboral", afirmó Pérez, aunque sin olvidar que también es necesaria la "corresponsabilidad en la toma de decisiones dentro del hogar", e indicó que no se puede cumplir el dicho de que "las mujeres tienen responsabilidades familiares y los hombres tienen familia".
Con esta vindicación por la instauración del 22 de febrero como el Día por la Igualdad Salarial, las feministas, que defendieron su condición como "un modo de entender la vida y de ejercer la política", pretenden que la sociedad reflexione sobre las causas que provocan la brecha en los salarios.


FSC-CCOO denuncia la privatització del control de la despesa a l'Intervenció General

CCOO ve denunciant des de fa temps la situació que es produeix a la Intervenció General d'Administració de l'Estat (IGAE), pel que fa a l'entrada de firmes privades d'auditoria en matèries que eren competència exclusiva d'empleades i empleats públics de la Intervenció. La qual cosa preocupa, no només per l'accés del sector privat a dades d'empreses i organismes públics, sinó pel que significa aquesta externalització per a l'ocupació pública. La IGAE ve patint una lenta i progressiva reducció de la seva plantilla que després serveix com a justificació per cedir a empreses externes determinades feines de control i auditoria.
A més, el sindicat denuncia que per al present exercici es preveu un increment en la contractació externa en el Ministeri d'Economia i Hisenda de més de 200 milions d'euros respecte a 2009.

Això suposa augmentar la despesa pública en un 35% respecte al que suposaria la realització d'aquestes tasques per part de personal de plantilla.

Mentrestant, des d'alguns mitjans i alguns sectors polítics es segueix criticant, sense fonament, el nombre existent d'empleats públics i els seus salaris.


La FSC-CCOO denuncia la privatización del control del gasto en la Intervención General

RRHH Digital. CCOO viene denunciando desde hace tiempo la situación que se produce en la Intervención General de Administración del Estado (IGAE) en cuanto a la entrada de firmas privadas de auditoría en materias que eran competencia exclusiva de empleadas y empleados públicos de la Intervención.

Lo cual preocupa no sólo por el acceso del sector privado a datos de empresas y organismos públicos sino por lo que significa esa externalización para el empleo público. La IGAE viene sufriendo una lenta y progresiva reducción de su plantilla que luego sirve como justificación para ceder a empresas externas determinados trabajos de control y auditoría.

Además, el sindicato denuncia que para el presente ejercicio se prevé un incremento en la contratación externa en el Ministerio de Economía y Hacienda de más de 200 millones de euros con respecto a 2009. Ello supone aumentar el gasto público en un 35% respecto a lo que supondría la realización de esas tareas por parte de personal de plantilla.

Mientras, desde algunos medios y algunos sectores políticos se sigue criticando, sin fundamento, el número existente de empleados públicos y sus salarios.



CCOO: Manquen projectes col.lectius i polítiques d'Estat

CCOO diu que fan falta projectes col.lectius i polítiques d'Estat per sortir de la crisi. El president del Govern ha proposat un acord per impulsar la competitivitat i la creació d'ocupació, una política industrial, un pla de consolidació fiscal, i canvis en el sistema financer. Encara que en el desenvolupament d'algun dels temes proposats Zapatero va parlar de la presència dels agents socials, CCOO creu que amb això no n'hi ha prou. "Al nostre judici el diàleg amb els grups parlamentaris per arribar a un Pacte d'Estat contra la crisi ha de comptar, en el seu format inicial, amb la presència de les organitzacions sindicals i empresarials i, a més, el Govern ha de liderar les polítiques públiques i les iniciatives institucionals amb les comunitats autònomes", adverteix el secretari de Comunicació de CCOO, Fernando Lezcano.

El portaveu de CCOO va recordar que fa deu mesos el sindicat va proposar, amb la urgència derivada de la crisi econòmica i sobretot, de la massiva destrucció d'ocupació, un Pacte per l'Economia, l'Ocupació i la Cohesió Social, que a més de les matèries proposades pel president del Govern, indicava mesures urgents per a la reactivació de l'economia i la protecció a les persones, la necessitat d'un nou rumb estratègic per canviar el patró de creixement, amb una política industrial més sòlida, més inversió en R+D+i, consolidació del sistema de protecció social i un pacte educatiu amb especial atenció a la formació professional, per tal de vincular més i millor la formació i el mercat de treball. CCOO creu també que cada dia és més urgent abordar una reforma de la fiscalitat i actuar amb fermesa contra el frau fiscal; pactar les polítiques energètiques, i impulsar el creixement i la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental a partir del canvi de patró de creixement.

D'altra banda, precisa CCOO, és contradictori posar l'accent en el Pla d'Austeritat i alhora fixar les reformes que ha d'abordar el Pacte d'Estat i respondre a les demandes de l'actual conjuntura: protecció social, inversió productiva, creació d'ocupació i pagament del deute.

Ara moltes d'aquestes iniciatives, seran objecte de proposta governamental en les pròximes setmanes (Llei de Mediació i Arbitratge, Inclusió Social i Medi Marí, Pla de Lluita contra el frau fiscal i l'economia submergida, Llei de Ciència, Comissió Interministerial de Política Industrial i Pla de reducció de l'Administració i del sector públic Industrial) i altres ja han estat remeses al Congrés dels Diputats (Llei d'Economia Sostenible, reforma de la Seguretat Social ...) o a la taula de Diàleg Social (reforma del mercat de treball), si bé CCOO creu que la construcció del diàleg per l'acord i el contingut del mateix ha de formar part d'un únic procés social i polític en què participin sindicats i organitzacions empresarials. "Hem perdut deu mesos, però, encara que tard, val la pena intentar-ho", assenyala Lezcano.


CCOO dice que hacen falta proyectos colectivos y políticas de Estado para salir de la crisis

El presidente del Gobierno ha propuesto un acuerdo para impulsar la competitividad y la creación de empleo; una política industrial; un plan de consolidación fiscal; y cambios en el sistema financiero. Aunque en el desarrollo de alguno de los temas propuestos, Zapatero habló de la presencia de los agentes sociales, CCOO cree que con eso no basta. "A nuestro juicio el diálogo con los grupos parlamentarios para alcanzar un Pacto de Estado contra la crisis debe contar en su formato inicial con la presencia de las organizaciones sindicales y empresariales y, además, el Gobierno tiene que liderar las políticas públicas y las iniciativas institucionales con las CCAA", advierte el secretario de Comunicación de CCOO, Fernando Lezcano.


Imagen del Congreso

El portavoz de CCOO recordó que hace diez meses el sindicato propuso, con la urgencia derivada de la crisis económica y sobre todo, de la masiva destrucción de empleo, un Pacto por la Economía, el Empleo y la Cohesión Social, que además de las materias propuestas por el presidente del Gobierno, indicaba medidas urgentes para la reactivación de la economía y la protección a las personas; la necesidad de un nuevo rumbo estratégico para cambiar el patrón de crecimiento, con una política industrial más sólida, más inversión en I+D+i, consolidación del sistema de protección social y un pacto educativo con especial atención a la formación profesional, a fin de vincular más y mejor la formación y el mercado de trabajo. CCOO cree también que cada día es más urgente abordar una reforma de la fiscalidad y actuar con firmeza contra el fraude fiscal; pactar las políticas energéticas; e impulsar el crecimiento y la sostenibilidad económica, social y medioambiental a partir del cambio de patrón de crecimiento.

Por otro lado, precisa CCOO, es contradictorio poner el acento en el Plan de Austeridad y a la vez fijar las reformas que debe abordar el Pacto de Estado y responder a las demandas de la actual coyuntura: protección social, inversión productiva, creación de empleo y pago de la deuda.

Ahora muchas de estas iniciativas, serán objeto de propuesta gubernamental en las próximas semanas (Ley de Mediación y Arbitraje, Inclusión Social y Medio Marino, Plan de Lucha contra el fraude fiscal y la economía sumergida, Ley de Ciencia, Comisión Interministerial de Política Industrial y Plan de Reducción de la Administración y del Sector Público Industrial) y otras ya han sido remitidas al Congreso de los Diputados (Ley de Economía Sostenible, reforma de la Seguridad Social…) o a la mesa de Diálogo Social (reforma del mercado de trabajo), si bien CCOO cree que la construcción del diálogo para el acuerdo y el contenido del mismo debe formar parte de un único proceso social y político en el que participen sindicatos y organizaciones empresariales. "Hemos perdido diez meses, pero, aunque tarde, merece la pena intentarlo", señala Lezcano.

Rajoy, a lo suyo

Por su parte, el portavoz de la oposición, Mariano Rajoy, nada quiso saber del compromiso político lanzado por Zapatero, y se dedicó a lo suyo. En un ejercicio de frivolidad, impropio de un candidato que aspira a gobernar España, Rajoy emplazó al presidente del Gobierno a cambiar radicalmente su política, presentó sus credenciales para asumir él las riendas del Gobierno, ("ya que usted no va a disolver las Cortes"), y se dirigió al Grupo Socialista para que sustituya a Zapatero. De nuevo poco podemos conocer de su programa alternativo, y lo que conocemos nos huele a naftalina (menos impuestos, menos gasto público, menos gasto social, nuevo contrato de trabajo con despido más barato). "Por cierto, en la política impositiva, eje central de las actuaciones de socialistas y conservadores, las iniciativas de PSOE y PP, presentan perfiles muy similares, reivindicando ambos que en España deben bajar los impuestos. De hecho, Zapatero anuncia que en 2013 la carga impositiva de nuestro país no superará el 34%, muy por debajo de la media europea", denuncia Fernando Lezcano.

Unir esfuerzos

En opinión de CCOO, no es muy edificante el escenario de desencuentro y descalificación que protagonizan PSOE y PP, a la vez que se desconfía del súbito y aparentemente desinteresado papel de mediación al que parece haberse apuntado CiU. Especialmente irresponsable resulta que ciertos dirigentes políticos ignoren el compromiso y el acuerdo para combatir la crisis y practiquen el oportunismo electoral, una conducta que puede pasarles factura. "De esta salimos con proyectos colectivos y políticas de Estado, y para eso resulta imprescindible el diálogo y el acuerdo de todos", concluye Fernando Lezcano.



Angela Merkel: "La més sionista de tots els cancellers alemanys"

Les relacions d'Angela Merkel amb Israel impedeixen la solució del conflicte a l'Orient Mitjà. Angela Merkel, que es proclama com la més sionista de tots els cancellers alemanys, està aplicant, a títol personal, una política de suport incondicional a Israel, en contradicció amb la posició oficial del seu país a favor d'una pau equilibrada entre palestins i israelians. Aquesta actitud està paralitzant la Unió Europea a l'Orient Mitjà.
Hi ha diversos temes de política exterior dels que Angela Merkel no li agrada parlar. Afganistan és un d'ells. Un altre, el conflicte palestí-israelià, com es va poder observar novament durant la conferència de premsa que donà amb el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, el 18 de gener, a Berlín. En ser interrogada sobre el tema de la política israeliana pel que fa a les colònies i el bloqueig de Gaza, Angela Merkel va minimitzar el problema afirmant: «Seria hora de reactivar el procés de pau», i va passar a la següent pregunta.

Diversos responsables del govern alemany estimen que resulta molt difícil criticar a Israel perquè Alemanya és responsable de l'holocaust, així com pel deure moral que s'ha imposat Alemanya a favor de l'existència de l'Estat d'Israel. Això és especialment vàlid en el cas de la senyora Merkel, que voldria mantenir una relació més estreta amb Israel. La posició de la cancellera ha fet més difícil encara la tasca de la Unió Europea d'expressar amb una sola veu en l'Orient Mitjà.

Però la línia política de la senyora Merkel és incoherent. A finals de 2005, la primera vegada que va ser elegida canceller, va posar per davant els drets humans i la pau. Va criticar la política xinesa en matèria de drets humans i, el 2007, va prendre la molt controvertida decisió de reunir-se amb el Dalai Lama a la seu de la cancelleria federal. Xina li va advertir les serioses conseqüències que podia tenir aquella decisió, com la suspensió de contractes econòmics molt lucratius. Fora de l'anul lació de diverses reunions d'alt nivell, hi va haver poques reaccions.

Quan la senyora Merkel es va reunir amb diverses associacions no governamentals que Vladimir Putin havia tractat de prohibir, les relacions es van refredar entre Moscou i Berlín. I això va ser tot.

Però pel que fa a l'Orient Mitjà, la senyora Merkel s'ha mostrat molt poc interès per les condicions de vida de misèria dels palestins de la franja de Gaza, per les colònies israelianes i per la política repressiva d'Israel. Diputats alemanys i analistes polítics diuen que, de tots els cancellers de la postguerra, la senyora Merkel és la que més s'ha compromès a favor d'Israel.

«La cancellera és extremadament propera a Israel», va declarar el diputat conservador Ruprecht Polenzo, president de la Comissió de Relacions Exteriors del Bundestag. Tan propera que no hi ha hagut cap crítica de la senyora Merkel contra els bombardejos israelians sobre Gaza a finals de 2008, que van costar la vida a gran quantitat de civils. Tot el contrari de la posició que va adoptar quan les autoritats iranianes van reaccionar amb violència contra l'oposició que denunciava la falsificació de l'elecció presidencial.
En aquella ocasió, Angela Merkel va ser també un dels pocs caps d'Estat que van criticar públicament al règim, i fins i tot va demanar una nova elecció.

El senyor Polenzo estima que tots els cancellers alemanys tenen el deure de defensar a Israel, a causa de l'holocaust. «No som neutrals», declara [Polenzo] quan es tracta de l'actitud de Berlín davant l'Orient Mitjà, «però això no significa que no tinguem dret a comunicar la nostra opinió als nostres amics israelians».

Amb la senyora Merkel, la cosa és diferent. Ella s'ha fixat tres prioritats com a canceller: millors relacions amb els Estats Units, una relació molt més estreta amb Israel i la seva integració en el si de la Unió Europea. Aquestes tesis, segons Gerd Langguth, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Bonn i biògraf de Merkel, són «alguna cosa en el que la senyora Merkel creu profundament.»

Les relacions de la cancellera amb el president Barack Obama s'han deteriorat com a conseqüència de la crisi financera mundial, sobretot perquè Estats Units va afirmar obertament que Alemanya no feia prou per controlar la crisi.
Pel que fa a la integració de la Unió Europea, que depèn de la cooperació de França i Alemanya, tot segueix igual. La senyora Merkel i el president francès Nicolas Sarkozy no han llançat cap nova iniciativa capaç de millorar la unificació d'Europa, per donar-li més credibilitat com a actor mundial. D'altra banda, la senyora Merkel ha optat sovint pels interessos alemanys davant dels interessos europeus.

Israel segueix sent el seu únic èxit. «La senyora Merkel té una relació emocional amb Israel i amb el poble jueu», estima el senyor Langguth. La senyora Merkel va escollir el seu propi camí davant d'Israel, país amb el qual segueix mantenint la seva política de «relació especial», fins i tot després dels bombardejos sobre Gaza.
Malgrat els consells dels diplomàtics alemanys, l'octubre passat la senyora Merkel, que presideix més la conservadora Unió Cristiano-Demòcrata, fidel a Israel, va trucar a Israel un «Estat jueu" en el tractat de coalició amb els demòcrates lliures. Els israelians estaven feliços. «L'objectiu de la nostra política és aconseguir que els altres estats reconeguin a Israel com un Estat jueu», va explicar Efraim Inbar, director de l'Begin-Sadat Center for Strategic Studies de la Universitat Bar-Ilan située, a Tel Aviv.

La reunió del 18 de gener a Berlín era per tant, sens dubte, de la major importància. Era la primera vegada que els governs d'Alemanya i Israel es reunien en territori alemany. La senyora Merkel va inaugurar aquesta especial consulta-que, fins ara, només s'ha produït en aquesta forma en molt pocs països, com França, Polònia i Rússia-després d'haver visitat Israel en 2008. En aquella ocasió la senyora Merkel va tenir fins i tot l'excepcional honor de fer ús de la paraula davant la Knesset, el parlament israelià.

Muriel Asseburg, especialista sobre el Medi Orient a la Stiftung Wissenschaft und Politik alemanya de Berlín, estima que l'actitud de la senyora Merkel cap a Israel té a veure amb el fet que ella va créixer a l'Alemanya oriental comunista. «Aquesta actitud és una resposta a la de l'antiga Alemanya de l'Est, que es va negar a reconèixer l'Estat d'Israel i que mai va acceptar la seva responsabilitat pel III Reich, la Segona Guerra Mundial i l'holocaust. Merkel ha tractat de distanciar-se d'aquest punt de vista i d'assumir la responsabilitat per aquell passat d'Alemanya de l'Est », afirma la senyora Asseburg.

La senyora Asseburg afirma per tant que quan la senyora Merkel diu, en la conferència de premsa del 18 de gener, que seria hora que Israel i els palestins emprenguin de nou un procés de pau, ella «no s'expressa públicament de manera crítica davant la política israeliana i l'ocupació ». L'objectiu de la senyora Merkel no és integrar de forma prioritària el procés de pau a les relacions entre Alemanya i Israel. La prioritat és enfortir els vincles amb Israel sense tenir en compte el conflicte [de l'Orient Mitjà].

Aquesta actitud contradiu la posició oficial d'Alemanya, de donar suport de forma inequívoca el procés de pau i la solució dels dos Estats, per garantir així la seguretat d'Israel i respondre a la vegada a les expectatives dels palestins. Però els especialistes diuen que aquesta línia de conducta ja no s'està aplicant: «Una posició crítica envers la política d'ocupació i de colonització així com un compromís alemany actiu en el procés de pau hauria de provenir en realitat de la responsabilitat històrica d'Alemanya i no hauria de ser víctima del tabú de l'holocaust », estima la senyora Asseburg.

Però això no passarà sota l'administració d'Angela Merkel. La qual cosa vol dir que Israel, durament criticat per altres estats de la Unió Europea, tindrà sempre un aliat especial a Europa. I que, en el futur pròxim, Europa serà incapaç d'exercir una influència que pugui ajudar a resoldre el conflicte israelià-palestí.
Judy Dempsey
Corresponsal del New York Times a Berlín.


Las relaciones de Angela Merkel con Israel impiden la solución del conflicto en el Medio Oriente

Angela Merkel, quien se proclama como la más sionista de todos los cancilleres alemanes, está aplicando a título personal una política de apoyo incondicional a Israel, en contradicción con la posición oficial de su país a favor de una paz equilibrada entre palestinos e israelíes. Esa actitud está paralizando a la Unión Europea en el Medio Oriente, observa la corresponsal del New York Times en Berlín.

Hay varios temas de política exterior de los que a Angela Merkel no le gusta hablar. Afganistán es uno de ellos. Otro, es el conflicto palestino-israelí, como se pudo observar nuevamente durante la conferencia de prensa que dio con el primer ministro israelí Benjamín Netanyahu, el 18 de enero, en Berlín. Al ser interrogada sobre el tema de la política israelí en lo tocante a las colonias y el bloqueo de Gaza, Angela Merkel minimizó el problema afirmando: «Sería hora de reactivar el proceso de paz», y pasó a la siguiente pregunta.

Varios responsables del gobierno alemán estiman que resulta muy difícil criticar a Israel porque Alemania es responsable del holocausto, así como por el deber moral que se ha impuesto Alemania a favor de la existencia del Estado de Israel. Esto es especialmente válido en el caso de la señora Merkel, quien desearía mantener una relación más estrecha con Israel. La posición de la canciller ha hecho más difícil aun la tarea de la Unión Europea de expresarse con una sola voz en el Medio Oriente.

Pero la línea política de la señora Merkel es incoherente. A fines de 2005, la primera vez que fue elegida canciller, puso por delante los derechos humanos y la paz. Criticó la política china en materia de derechos humanos y, en 2007, tomó la muy controvertida decisión de reunirse con el Dalai Lama en la sede de la cancillería federal. China le advirtió las serias consecuencias que podía tener aquella decisión, como la suspensión de contratos económicos muy lucrativos. Fuera de la anulación de varias reuniones de alto nivel, hubo pocas reacciones.

Cuando la señora Merkel se reunió con varias asociaciones no gubernamentales que Vladimir Putin había tratado de prohibir, las relaciones se enfriaron entre Moscú y Berlín. Y eso fue todo.

Pero en lo tocante al Medio Oriente, la señora Merkel ha mostrado muy poco interés por las condiciones de vida de miseria de los palestinos de la franja de Gaza, por las colonias israelíes y por la política represiva de Israel. Diputados alemanes y analistas políticos dicen que, de todos los cancilleres de la postguerra, la señora Merkel es la que más se ha comprometido a favor de Israel.

«La canciller es extremadamente cercana a Israel», declaró el diputado conservador Ruprecht Polenz, presidente de la Comisión de Relaciones Exteriores del Bundestag. Tan cercana que no ha habido crítica alguna de la señora Merkel contra los bombardeos israelíes sobre Gaza a fines de 2008, que costaron la vida a gran cantidad de civiles. Todo lo contrario de la posición que adoptó cuando las autoridades iraníes reaccionaron con violencia contra la oposición que denunciaba la falsificación de la elección presidencial.
En aquella ocasión, Angela Merkel fue también uno de los pocos jefes de Estado que criticaron públicamente al régimen, e incluso pidió una nueva elección.

El señor Polenz estima que todos los cancilleres alemanes tienen el deber de defender a Israel, debido al holocausto. «No somos neutrales», declara [Polenz] cuando se trata de la actitud de Berlín ante el Medio Oriente, «pero eso no significa que no tengamos derecho a comunicar nuestra opinión a nuestros amigos israelíes».

Con la señora Merkel, la cosa es diferente. Ella se ha fijado tres prioridades como canciller: mejores relaciones con Estados Unidos, una relación mucho más estrecha con Israel y su integración en el seno de la Unión Europea. Estas tesis, según Gerd Langguth, profesor de Ciencias Políticas en la universidad de Bonn y biógrafo de Merkel, son «algo en lo que la señora Merkel cree profundamente.»

Las relaciones de la canciller con el presidente Barack Obama se han deteriorado como consecuencia de la crisis financiera mundial, sobre todo porque Estados Unidos afirmó abiertamente que Alemania no hacía lo suficiente por controlar la crisis.
En cuanto a la integración de la Unión Europea, que depende de la cooperación de Francia y Alemania, todo sigue igual. La señora Merkel y el presidente francés Nicolas Sarkozy no han lanzado ninguna nueva iniciativa capaz de mejorar la unificación de Europa, para darle más credibilidad como actor mundial. Por otra parte, la señora Merkel ha optado a menudo por los intereses alemanes frente a los intereses europeos.

Israel sigue siendo su único éxito. «La señora Merkel tiene una relación emocional con Israel y con el pueblo judío», estima el señor Langguth. La señora Merkel escogió su propio camino ante Israel, país con el que sigue manteniendo su política de «relación especial», incluso después de los bombardeos sobre Gaza.
A pesar de los consejos de los diplomáticos alemanes, en octubre pasado la señora Merkel, quien preside además la conservadora Unión Cristiano-Demócrata, fiel a Israel, llamó a Israel un «Estado judío» en el tratado de coalición con los demócratas libres. Los israelíes estaban felices. «El objetivo de nuestra política es lograr que los otros Estados reconozcan a Israel como un Estado judío», explicó Efraim Inbar, director del Begin-Sadat Center for Strategic Studies de la universidad Bar-Ilan située, en Tel Aviv.

La reunión del 18 de enero en Berlín era por lo tanto, sin duda alguna, de la mayor importancia. Era la primera vez que los gobiernos de Alemania e Israel se reunían en territorio alemán. La señora Merkel inauguró esa especial consulta –que, hasta ahora, sólo se ha producido en esa forma en muy pocos países, como Francia, Polonia y Rusia– después de haber visitado Israel en 2008. En aquella ocasión la señora Merkel tuvo incluso el excepcional honor de hacer uso de la palabra ante la Knesset, el parlamento israelí.

Muriel Asseburg, especialista sobre el Medio Oriente en la Stiftung Wissenschaft und Politik alemana de Berlín, estima que la actitud de la señora Merkel hacia Israel tiene que ver con el hecho de que ella creció en la Alemania oriental comunista. «Esa actitud es una respuesta a la de la antigua Alemania del Este, que se negó a reconocer el Estado de Israel y que nunca aceptó su responsabilidad por el III Reich, la Segunda Guerra Mundial y el holocausto. Merkel ha tratado de distanciarse de ese punto de vista y de asumir la responsabilidad por aquel pasado de Alemania del Este», afirma la señora Asseburg.

La señora Asseburg afirma por lo tanto que cuando la señora Merkel dice, en la conferencia de prensa del 18 de enero, que sería hora de que Israel y los palestinos emprendan de nuevo un proceso de paz, ella «no se expresa públicamente de manera crítica ante la política israelí y la ocupación». El objetivo de la señora Merkel no es integrar de forma prioritaria el proceso de paz a las relaciones entre Alemania e Israel. Lo prioritario es fortalecer los vínculos con Israel sin tener en cuenta el conflicto [del Medio Oriente].

Esa actitud contradice la posición oficial de Alemania, de apoyar de forma inequívoca el proceso de paz y la solución de los dos Estados, para garantizar así la seguridad de Israel y responder a la vez a las expectativas de los palestinos. Pero los especialistas dicen que esa línea de conducta ya no se está aplicando: «Una posición crítica hacia la política de ocupación y de colonización así como un compromiso alemán activo en el proceso de paz debería provenir en realidad de la responsabilidad histórica de Alemania y no debiera ser víctima del tabú del holocausto», estima la señora Asseburg.

Pero eso no sucederá bajo la administración de Angela Merkel. Lo cual significa que Israel, duramente criticado por otros Estados de la Unión Europea, tendrá siempre un aliado especial en Europa. Y que, en el futuro próximo, Europa será incapaz de ejercer una influencia que pueda ayudar a resolver el conflicto israelí-palestino.
Judy Dempsey
Corresponsal del diario New York Times en Berlín.



Benet XVI ignora la reclamació de dimissió dels bisbes irlandesos implicats en abusos sexuals

En reunió de crisi amb bisbes irlandesos, Joseph Ratzinger va condemnar la pedofília, va anunciar una pastoral amb iniciatives per afrontar l'escàndol a l'Església Catòlica irlandesa, però no va abordar la demanada dimissió dels bisbes implicats. Joseph Ratzinger va qualificar la pedofília de "delicte atroç" i va demanar als bisbes irlandesos afrontar amb "honestedat i coratge" els greus problemes de la institució eclesiàstica a Irlanda, on se l'acusa de milers de casos d'abús sexual de menors, segons va informar el Vaticà.
No obstant això, segons les informacions del Vaticà, les converses no van abordar el tema de la dimissió dels bisbes, que és un reclam essencial de les víctimes.

El Pontífex de Roma, que ha cridat a restaurar la "autoritat moral i espiritual" de l'Església, havia convocat una reunió de crisi des d'inicis d'any. La trobada, sense precedents a Roma, va tenir una durada de dos dies (dilluns 15 i dimarts 16 de febrer), i va insistir que l'abús sexual de nens és "un greu pecat que ofèn a Déu i danya la dignitat de l'ésser humà, creat a la seva semblança", va afegir el Vaticà.

Ignorada la reclamació de dimissió dels bisbes implicats

Benet va condemnar el fracàs de la jerarquia catòlica irlandesa (que havia amagat durant anys els abusos) i va reconèixer que la "dolorosa situació" actual no serà superada ràpidament. No obstant això, segons les informacions del Vaticà, les converses no van abordar el tema de la dimissió dels bisbes, que és un reclam essencial de les víctimes.

En una missa matinal, celebrada abans d'iniciar les converses aquest dilluns, el segon al comandament "al Vaticà, el Secretari d'Estat Tarcisio Bertone es va referir als" judicis interns, que naturalment són els més durs i humiliants", segons va dir.

Representants de les víctimes van exigir la creació de "Tribunals de la Veritat" per el càstig concret dels contraventors, així com compensacions econòmiques per valor de 1.370 milions de dòlars (més de 1.000 milions d'euros). En una missiva, que hauria estat lliurada aquesta setmana al Pontífex pel Cardenal Seán Brady (màxima autoritat catòlica irlandesa), les víctimes demanen també una trobada amb Benet durant la seva visita al Regne Unit al setembre.

El bisbe irlandès, Joseph Duffy, durant conferència de premsa a Roma aquest diumenge (14.02.2010)

L'Església som nosaltres

La delegació de 24 clergues irlandesos, encapçalada per Brady, va subratllar a Roma el seu compromís per "cooperar amb les autoritats judicials a Irlanda -Nord i Sud- i amb el Consell Nacional per Salvaguardar als Nens a l'Església Catòlica a Irlanda" per garantir que els estàndards, polítiques i procediments de l'Església representin bones pràctiques en aquesta àrea", va dir el Vaticà en un comunicat.

Mentrestant "We are Church", la representació irlandesa del moviment reformista de base sorgit a Àustria i Alemanya com a "Wir sind Kirche" (Nosaltres som Església), va exigir una vegada més aquest dilluns una reforma radical per resoldre "la crisi mundial de l' Església". L'Església Catòlica no reconeix el moviment per estimar que atempta contra preceptes essencials del dogma cristià.

Les demandes de "We are Church", "Wir sind Kirche", "Nosaltres som Església", amb representacions coordinades actualment en més de 40 països dels cinc continents, es dirigeixen a una simplificació de les jerarquies catòliques, l'abolició del celibat, un abordatge positiu de la sexualitat humana (inclosa la homosexualitat), la igualtat de la dona (també en el sacerdoci), la comunió de catòlics i protestants, la participació de laics en les homilies i la promoció d'un missatge d'alegria per sobre del tradicional missatge de por emprat per reproduir la creença catòlica.

Carta pastoral: Iniciatives contra la situació?

El desembre es van produir les primeres converses, després del massiu escàndol que els abusos sexuals de menors, perpetrats per eclesiàstics d'aquest catòlic país noreuropeo, han provocat en el si de l'Església Catòlica i de cara al conjunt de la societat internacional.

"Commogut i indignat" s'havia mostrat el Papa llavors, quan va advertir que dedicaria una atenció prioritària a l'assumpte. El Vaticà va anunciar que escriuria una carta pastoral als feligresos irlandesos en què indicaria clarament "les iniciatives que s'hauran de dur a terme en resposta a la situació". S'espera que la carta, sobre la qual el Summe Pontífex va discutir amb els prelats aquesta setmana, arribi als catòlics irlandesos en el període de dejuni (abans de l'inici de Setmana Santa).

Ministre de Justícia irlandès, Dermot Ahern, en conferència de premsa sobre abusos el novembre. Els informes de l'escàndol irlandès

L'escàndol es va desencadenar a Irlanda a partir de les revelacions d'un informe de maig de 2009. El document va denunciar les pallisses, maltractaments amb aigua o foc i violacions sofertes per milers de nens (matriculats en escoles catòliques i internats en llars d'acollida), a mans de sacerdots, monges i monjos, entre les dècades de 1930 i 1990 a Irlanda.

Un segon document, l'anomenat "Informe Murphy" encarregat pel Govern d'Irlanda, va presentar el novembre passat una anàlisi de les violacions de menors perpetrades per religiosos de la diòcesis de Dublín entre 1975 i 2004.

L'ocultació sistemàtic per part de la cúpula eclesiàstica i la presumpta ignorància de les autoritats estatals havien tolerat fins llavors la generalització d'aquestes pràctiques. Quatre bisbes irlandesos han renunciat ara com a conseqüència de l'escàndol.

Col.legi Canisius a Berlín

L'escàndol alemany, el problema mundial

També a Alemanya s'han incrementat aquesta setmana a 100 les denúncies rebudes per l'advocada Ursula Raue, contractada per l'ordre jesuïta de l'Església Catòlica per aclarir l'escàndol d'abusos sexuals destapat al gener, al Col.legi Canisius de Berlín.

Raue havia parlat fins ara de 30 casos, però ha continuat rebent tant informacions anònimes com de casos relatats per ex alumnes que s'identifiquen amb les seves dades completes. L'escàndol s'estén de Berlín a Hamburg, Bonn i la Selva Negra.

La televisió irlandesa, per la seva banda, ha recollit aquesta setmana cites de víctimes d'abusos dels sacerdots irlandesos. Entre els afectats, Michael O'Brien, citat pel canal televisiu irlandès RTE, adverteix que no es tracta d'un problema del seu país, sinó de "un problema de l'Església Catòlica en tot el món".


Benedicto XVI, sobre abusos sexuales en Irlanda: ¿problema mundial?

En reunión de crisis con obispos irlandeses, Joseph Ratzinger condenó la pedofilia, anunció pastoral con iniciativas para enfrentar el escándalo en la Iglesia Católica irlandesa, pero no abordó dimisión de obispos implicados.

Joseph Ratzinger calificó la pedofilia de "delito atroz" y pidió a los obispos irlandeses afrontar con "honestidad y coraje" los graves problemas de la institución eclesiástica en Irlanda, donde se le acusa de miles de casos de abuso sexual de menores, según informó el Vaticano.

El Sumo Pontífice de Roma, que ha llamado a restaurar la "autoridad moral y espiritual" de la Iglesia, había convocado una reunión de crisis desde inicios de año. El encuentro, sin precedentes en Roma, tuvo una duración de dos días (lunes 15 y martes 16 de febrero), e insistió en que el abuso sexual de niños es "un grave pecado que ofende a Dios y daña la dignidad del ser humano, creado a su semejanza", añadió el Vaticano.

Ignorada la reclamación de dimisión de los obispos implicados

Benedicto condenó el fracaso de la jerarquía católica irlandesa (que había escondido durante años los abusos) y reconoció que la "dolorosa situación" actual no será superada rápidamente. Sin embargo, según las informaciones del Vaticano, las conversaciones no abordaron el tema de la dimisión de los obispos, que es un reclamo esencial de las víctimas.

En una misa matinal, celebrada antes de iniciar las conversaciones este lunes, el "segundo al mando" en el Vaticano, el Secretario de Estado Tarcisio Bertone se refirió a los "juicios internos, que naturalmente son los más duros y humillantes", según dijo.

Representantes de las víctimas exigieron la creación de "Tribunales de la Verdad" para el castigo concreto de los contraventores, así como compensaciones económicas por valor de 1.370 millones de dólares (más de 1.000 millones de euros). En una misiva, que habría sido entregada esta semana al Pontífice por el Cardenal Sean Brady (máxima autoridad católica irlandesa), las víctimas solicitan también un encuentro con Benedicto durante su visita al Reino Unido en septiembre.

La Iglesia somos nosotros

La delegación de 24 clérigos irlandeses, encabezada por Brady, subrayó en Roma su compromiso para "cooperar con las autoridades judiciales en Irlanda –Norte y Sur– y con el Consejo Nacional para Salvaguardar a los Niños en la Iglesia Católica en Irlanda" para garantizar que los estándares, políticas y procedimientos de la Iglesia representen buenas prácticas en esta área", dijo el Vaticano en un comunicado.

Entre tanto "We are Church", la representación irlandesa del movimiento reformista de base surgido en Austria y Alemania como "Wir sind Kirche" (Nosotros somos Iglesia), exigió una vez más este lunes una reforma radical para resolver "la crisis mundial de la Iglesia". La Iglesia Católica no reconoce el movimiento por estimar que atenta contra preceptos esenciales del dogma cristiano.

Las demandas de "We are Church", "Wir sind Kirche", "Nosotros somos Iglesia", con representaciones coordinadas actualmente en más de 40 naciones de los cinco continentes, se dirigen a una simplificación de las jerarquías católicas, la abolición del celibato, un abordaje positivo de la sexualidad humana (incluida la homosexualidad), la igualdad de la mujer (también en el sacerdocio), la comunión de católicos y protestantes, la participación de laicos en las homilías y la promoción de un mensaje de alegría por encima del tradicional mensaje de temor empleado para reproducir la creencia católica.

Carta pastoral: ¿iniciativas contra la situación?

En diciembre se produjeron las primeras conversaciones tras el masivo escándalo que los abusos sexuales de menores, perpetrados por eclesiásticos de este católico país noreuropeo, han provocado en el seno de la Iglesia Católica y de cara al conjunto de la sociedad internacional.

"Conmovido e indignado" se había mostrado el Papa entonces, cuando advirtió que dedicaría una atención prioritaria al asunto. El Vaticano anunció que escribiría una carta pastoral a los feligreses irlandeses en la que indicaría claramente "las iniciativas que deberán llevarse a cabo en respuesta a la situación". Se espera que la carta, sobre la que el Sumo Pontífice discutió con los prelados esta semana, llegue a los católicos irlandeses en el período de ayuno (antes del inicio de Semana Santa).

El escándalo se desató en Irlanda a partir de las revelaciones de un informe de mayo de 2009. El documento denunció las palizas, maltratos con agua o fuego y violaciones sufridas por miles de niños (matriculados en escuelas católicas e internados en hogares de acogida), a manos de sacerdotes, monjas y monjes, entre las décadas de 1930 y 1990 en Irlanda.

Un segundo documento, el llamado "Informe Murphy" encargado por el Gobierno de Irlanda, presentó en noviembre pasado un análisis de las violaciones de menores perpetradas por religiosos de la arquidiócesis de Dublín entre 1975 y 2004.

El ocultamiento sistemático por parte de la cúpula eclesiástica y la presunta ignorancia de las autoridades estatales habían tolerado hasta entonces la generalización de tales prácticas. Cuatro obispos irlandeses han renunciado ahora como consecuencia del escándalo.

El escándalo alemán, el problema mundial

También en Alemania se han incrementado esta semana a 100 las denuncias recibidas por la abogada Ursula Raue, contratada por la orden jesuita de la Iglesia Católica para esclarecer el escándalo de abusos sexuales desatado en enero en el Colegio Canisius de Berlín.

Raue había hablado hasta ahora de 30 casos, pero ha continuado recibiendo tanto informaciones anónimas como casos relatados por ex alumnos que se identifican con sus datos completos. El escándalo se extiende de Berlín a Hamburgo, Bonn y la Selva Negra.

La televisión irlandesa, por su parte, ha recogido esta semana citas de víctimas de abusos de los sacerdotes irlandeses. Entre los afectados, Michael O´Brien, citado por el canal televisivo irlandés RTE, advierte que no se trata de un problema de su país, sino de "un problema de la Iglesia Católica en todo el mundo".