dilluns, 13 de juny de 2011

La licitació per l'FMI: Bilderberg i OTAN contra el BRIC i els pobles del món

Carles Acózar: Les apostes, a la partida que els grans apostadors mantenen per la cadira i el control del FMI, acaben de rebre un nou participant, una puja per part de l'oligarquia financera dels EUA i la banca sionista, en la figura de l'actual director del Banc d'Israel, Stanley Fischer, tot just acabat de nacionalitzar israelià des de nord-americà per a fer la feina, després d'ocupar durant dècades càrrecs de primer nivell en el mateix FMI en els seus recents moments més nefastos de la seva gestió, inclòs Rodrigo Rato.

Stanley Fischer és -en aparença- el candidat d'Obama i Netanyahu, davant les protestes dels països emergents, i enfront de l'única candidata amb possibilitats fins a la data i la seva alternativa: La ministra de Sarkozy, Christine Lagarde, i el director del banc de Mèxic, a sou de Carlos Slim i els EUA. En realitat és un candidat encara pitjor per frenar les protestes del grup BRIC: Brasil, Rússia, Índia i la Xina. Les economies més fortes i emergents en aquest moment reclamen un repartiment d'influències a l'FMI més d'acord amb l'actual pes de les economies que ells representen, en les quals s'inclouen Veneçuela, Equador, Bolívia i la majoria dels antics "no alineats" durant la "guerra freda".

Precisament aquesta situació és un clar reflex de que l'esmentada guerra mai es va aturar, i que l'afany pel bloc capitalista per implantar definitivament la seva hegemonia sobre estats i governs a nivell global només es dissimula intentant separar les parts, els fronts de batalla, com si no tinguessin relació entre ells. Mentre, d'altra banda, els seus propis interessos el porten a vendre a l'opinió pública la globalització de causes i efectes -com en el cas del clima- com una cosa indiscutible i ineludible.

I l'aposta sionista no és alguna cosa a desconsiderar -en la gravetat de les seves conseqüències-, no només per la desastrosa gestió dels gabinets en què ja va participar Fischer, que van generar la crisi i no van alertar d'ella ni van saber solucionar-la, sinó per el fet ja aprovat pels amos de la banca de posar al cap del Banc Central Europeu al capo de la banca de Berlusconi, exdirectiu de la estafadora banca de Samuel Goldman i el seu gendre Sachs que es va enriquir estafant a la seva pròpia clientela i a la cadena de fallides empressarials que encara creix.

I que, com qui no vol i sense que ningú recordi -en cap mitjà dels grans de la comunicació- que Goldman Sachs ja va estar directament implicada, amb Morgan Chase que és avui la banca Rockefeller de tota la vida, en el crac del 1929 que ningú sembla haver analitzat o entès, entre aquests grans gurus cecs de l'economia, 80 anys després.

Tot això succeeix a més el mateix dia que els emirats àrabs i l'Aràbia Saudita, que cofinancen les contrarevolucions fonamentalistes i monàrquiques en les repúbliques musulmanes, declaren la seva adhesió i el seu vot a Christine Lagarde, la candidata i ministra de les retallades en economia de Nicolas Sarkozy qui, amb el baró Cameron, va organitzar la invasió de Líbia, la caiguda del règim amb el major nivell de vida del món àrab -i de l'altre- en base a uns drets humans que l'FMI s'entesta a retallar i limitar fins l'esclavització i depauperació dels seus pobles, globalment.

I, mentre a Sant Moritz, a la ben protegida de protestes d'indignats Suïssa, els amos del món i el capital decideixen qui guanyarà la partida, al marge del BRIC, la seva OTAN i el món. És la Suïssa natal del banquer d'Angela Merkel, el director del Deutsche Bank i amo del deute públic i els seus interessos de Grècia, Portugal, Espanya, Irlanda, les repúbliques bàltiques recentment alliberades del comunisme i relegades al paper de graners i treballadors barats, les exsoviètiques en general, i Polònia, la major contaminant de CO2 d'Europa amb l'aplaudiment de tot el món ecològic: Josef Ackermann, també repetidament denunciat com un dels que van organitzar l'estafa anomenada crisi.

La batalla per l'FMI no és un joc d'amics, ni d'enemics. És el cant de la Sibil.la per al pròxim lustre almenys, doncs les conseqüències arribaran molt més lluny. La diferència entre el jubilat Fischer, que es presenta amb 67 anys tot i que el límit és legalment de 65, i Lagarde no és només de gènere ni de suports, en què la francesa guanya per uns quants caps de moment, sinó en l'oposició que crearia l'elecció d'una o un altre, o d'una quarta candidatura en discòrdia, a la qual ja va renunciar el candidat de Kazakhstan, entre els humiliats i ofesos membres del BRIC i aliats.

Si els EUA mantenen una hegemonia descarada i immoralment antidemocràtica en el seu FMI, com fins ara, d'acord amb la seva aportació econòmica i l'ubicació de l'institució, com ja es posa en qüestió en el consell de seguretat de l'ONU, la fallida dels blocs podria ser tant o més profunda que en l'època soviètica. I l'equilibri de forces en aquest cas, amb les poblacions de l'OTAN i Bilderberg més que indignades conforme són conscients del que va passar amb la publicitada crisi, els culpables reals, els seus beneficiaris reals, i la gestió corrupta dels seus titelles polítics en el poder, no facilita a la banca ni els seus amos la recerca d'una excusa raonable.

No hi ha un Jean Jaurés, ara, sinó milions. Ni l'excusa del perill soviètic o maoista, si de cas contra els basars barats de treballadors autònoms. Ni contra l'islamisme quan els aliats són wahhabites saudites que no deixen conduir a les dones o sortir al carrer soles, o expressar el seu amor als joves amb un petó sota penes de presó, en una interpretació altomedieval de la Sharia.

L'única i evident excusa és el control del capital i dels pobles als quals pertany, encara que romangui en paradisos fiscals, Illes de Tortuga, on la reina d'Anglaterra, els Windsor, els Orange dels Països Baixos, els Borbons i altres cases regnants o a l'aguait, són els propietaris i caps d'estat.

En aquest punt, quan el dòlar és una moneda supravalorada, oscil.lant i flotant, i els emergents demanen una moneda nova sòlida de referència i l'abandonament del dòlar agonitzant, la caiguda inesperada del socialista Dominique Strauss Kahn -el principal rival de l'aliat Sarkozy també molt casual i accidentalment- al capdavant de l'FMI, apareix relativitzada i deslocalitzada, com una anècdota molt esperpèntica, una comèdia popular, molt populatxera i de barriada, en què un supermilionari molt garrepa viola cambreres per no contractar prostitutes, en el regne de Play Boy vs Penthouse, de la que la oportunitat per als interessos Bilderberg i imperialistes tampoc sembla afectar cap ment raonable pública. Ni cap de les seves "cadenes" teleestúpidas o premsa "lliure".

Qualsevol jugador sap que sempre guanya la banca, al casino. En el món real, com al Monopoly, no sempre és així. El resultat, en aquest cas, no depèn tant del poder econòmic real dels jugadors com de qui es cregui el "farol" i el financiï, qui voti pel seu país o pels seus amos. Espanya, de moment, té per triar entre els amos europeus i l'amo Obama, el mercader de Venècia. No hi ha altra alternativa per a un govern submís i lliurat -venut i hipotecat- fins ara a les ordres de l'amo real, pacificador de nacions i perseguidor d'independentistes global, sempre que li sigui comandat amb un argument convincent. Com un cogombre.

Esquerra Unida exigeix en Les Corts el rebuig del Consell al copagament sanitari

La diputada autonòmica d’EUPV, Marina Albiol, enregistrà el passat divendres una proposició no de llei en Les Corts Valencianes en la què demana al Consell que rebutge el copagament sanitari. “El govern del PP no pot estar jugant amb aquest assumpte. Li demanem que s’opose públicament a aquesta fórmula que afectaria greument a principis bàsics del dret constitucional a la salut com són l’accessibilitat, la universalitat i la gratuïtat de l’atenció sanitària integral”, explica.

Esquerra Unida acusa al PP d’estar posant en dubte “des de massa temps la sostenibilitat del sistema sanitari públic, i ho fa de manera interessada, amb l’objectiu de posar en marxa més privatitzacions de centres sanitaris per tot arreu del País Valencià, tal i com estem comprovant, i amb formules com el copagament sanitari. A més, recordem que els ciutadans ja paguen la sanitat amb els seus impostos, i es tractaria d’un re-pagament”, critica Albiol.

La diputada d’esquerres afegeix: “ens preocupa, a més, que el PP estiga utilitzant el context de la crisi per justificar aquestes actuacions, quan el que hi ha al darrere és la intenció clara de desmuntar el sistema sanitari públic i beneficiar a algunes empreses privades. Per això reclamem el rebuig total d’aquesta mesura”, exigeix.