divendres, 8 de novembre de 2013

Una protesta obrera a Leningrad contra una empresa espanyola, just en l'aniversari de la revolució russa

En vespres del 7 de novembre -aniversari de la revolució comunista d'octubre- una disputa entre els obrers i la direcció en la planta de l'espanyol Grup Antolín, situada als afores de Leningrad, ara Sant Petersburg, va degenerar en violència per l'actitud feixista de l'empresa, que solament van impedir policia i fins les forces antidisturbis, informa el periòdic rus Trud. Foto: obrers d'Antolin en vaga a Rússia.

Dues desenes d'obrers es van tancar en el menjador de la planta exigint una trobada amb la direcció que va cridar a la policia. Els agents van portar als treballadors a la comissaria. “L'administració de la fàbrica va decidir agreujar la situació, en comptes d'asseure's a la taula de negociacions i discutir les nostres propostes, per normalitzar la situació van acudir a les forces de l'ordre”, va declarar Konstantín Vedernikov, president del sindicat.

La comissaria va indicar que havia rebut una denúncia sobre que un grup intentava ocupar la planta però, després d'haver comprovat els fets i les mentides d'Antolín, va posar en llibertat a tots els detinguts.

Al setembre passat el sindicat d'Antolín, creat a la primavera, va declarar l'estat de prevaga. En els quatre anys que havien passat des de la seva instal·lació a la regió de Sant Petersburg la planta en reiterades ocasions havia infringit el Dret Laboral. Els treballadors afirmen que totes les seves exigències produïen solament amenaces d'acomiadaments.

Quan al setembre l'administració, composta de ciutadans russos nomenats des d'Espanya, va tornar a negar-se a complir amb les reclamacions dels obrers, va començar una vaga seguida d'una altra a la fi d'octubre. Al novembre la situació gairebé va acabar en violència. El dijous els treballadors van organitzar una acció de protesta a Petersburg per cridar l'atenció sobre la situació en la planta.

L'administració va acomiadar a 22 vaguistes sense explicacions i sense lliurar-los els seus documents. Ara els treballadors estan preparant un recurs. De moment, la resta dels obrers senten decepció i impotència, com els espanyols.

La Caixa quadruplica el seu benefici fins a setembre, amb 668 milions

El Grup La Caixa ha guanyat fins a setembre 668 milions d'euros, la qual cosa suposa multiplicar per quatre el resultat del mateix període de l'any anterior, de 157 milions, a causa de l'impacte comptable de la integració de Banca Cívica (juliol de 2012) i Banc de València (gener de 2013).

En els nou primers mesos de l'any, el grup ha millorat el seu marge brut, que aconsegueix els 5.649 milions d'euros, un 1% més, i el d'interessos, que se situa en 2.654 milions, gairebé un 6% més, mentre que el d'explotació es redueix un 42,3 %, fins als 1.679 milions, com a conseqüència de l'impacte de la reestructuració de plantilla i de la integració de Cívica i València.

El grup financer, que exerceix l'activitat bancària de forma indirecta a través de CaixaBank, compta amb uns actius totals de 352.764 milions d'euros i un volum de negoci de 513.019 milions, segons la informació remesa avui a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). A 30 de setembre, la liquiditat de l'entitat aconsegueix els 66.289 milions, íntegrament de disponibilitat immediata.

Segons La Caixa, la seva ràtio de morositat se situa en l'11,5% per l'impacte de l'aplicació dels nous criteris de classificació de la cartera refinanciada. D'altra banda, la cartera d'immobles adjudicats disponible per a la venda ascendeix a 8.053 milions, amb una cobertura del 52%, mentre que l'import dels actius comercialitzats en 2013 s'aproxima als 1.690 milions, un 53% més que l'any anterior.

El grup compta amb 13,7 milions de clients i 33.784 empleats.

Un testimoni del cas Raval confirma el ja sabut: "Una agent li va donar un cop per l'esquena"

Un jove que el passat 6 de octubte va presenciar des de la seva balconada la contundent detenció al carrer Aurora del Raval de Juan Andrés Benítez, qui posteriorment va morir en un hospital pels cops rebuts segons l'autòpsia, va relatar l'endemà que "una agent el va colpejar per l'esquena" quan tractava d'anar-se, confirmant d'altres relats que apuntaven a una mosso d'esquadra com l'agent que va inciar la repressió sent culpable del tot el succeït després, doncs la feixista va amagar els fets i va mentir descaradament en els informes. En rebre el cop, l'home es va donar la volta i instantàniament "vuit mossos" se li van tirar "damunt" i van començar "a copejar-ho tots alhora".

"Ell cridava molt però no deixaven de colpejar-lo", va explicar Edi Emilov. A més, segons el jove, posteriorment un altre agent va netejar amb una ampolla d'aigua la sang que havia quedat en el lloc.

El director general dels Mossos d'Esquadra, Manel Prat, ha mentit en nombroses ocasions -com és habitual en l'escola del feixista Felip Puig, CiU i els seus matxaques- dient que la detenció es va produir després d'un atac de Benítez a un agent del cos i que els cops solament es van produir per vèncer la seva resistència. Un informe del Policia Nacional assegura que els Mossos van colpejar fins a cinc vegades a Benítez al cap.

El testimoni del jove Edi Emilov a les càmeres coincideix amb el d'altres veïns que van preferir mantenir-se en l'anonimat. Segons aquest veí, l'incident va començar sobre les deu de la nit per una baralla al carrer Aurora protagonitzada per un home i els membres d'una família que estaven a l'interior d'un cotxe.

Era una disputa a crits: "Retorna'm el meu gos", amenaçava l'home. Des de l'interior del cotxe va baixar una dona per enfrontar-se amb l'home. De seguida va baixar també el conductor i es "van barallar a cops de puny". Va durar "dos o tres minuts", va explicar Emilov, i després es van calmar.

Els veïns ja havien cridat als Mossos. Quan els agents van arribar tots dos estaven "fumant" i ja estaven "parlant"


La policia els va separar per interrogar-los per separat. L'home deia "que no tenia documentació perquè l'altre la hi havia agafat". Emilov diu que l'home va fer el gest de voler "anar-se" i allunyar-se dels agents quan es va produir l'agressió per part de la policia fatxenda i mentidera. Una agent "li va clavar un cop per l'esquena". L'home es va donar la volta i "vuit mossos" se li van tirar al damunt i van començar "a colpejar-ho alhora".

Després el van lligar "de peus i mans" i el van carregar en el cotxe patrulla "com si fos un sac de patates". Emilov recorda que va ser en aquests instants que els agents van decidir cridar una ambulància en veure que estava inconscient.

Quan els vehicles del SEM van arribar els seus tècnics van iniciar una reanimació 'in situ' i, minuts després, el van carregar en l'ambulància i s'el van portar. "Però els agents en cap cas van semblar preocupats per l'estat de l'home", denúncia Emilov.

Aquest veí també assegura que un policia instants després "va ruixar amb una ampolla d'aigua el toll de sang que havia quedat en el sòl" i que també es va presentar un cotxe dels serveis de neteja municipal "per acabar de netejar-ho tot". No va ser necessari que passés massa temps més perquè la gent prosseguís "la festa del dissabte" ignorant el que acabava de passar.

Dos mossos més del Raval, a judici per pegar a un detingut i falsejar l'atestat


Un jutge ha apreciat indicis per portar a judici a dos mossos d'esquadra de la comissaria barcelonina de Ciutat Vella per copejar a un motorista que circulava sense carnet i falsificar després un atestat per imputar-li un delicte d'atemptat a l'autoritat. Dos casos que se sumen als dels vuit imputats per la mort d'un empresaris, entre ells dos sergents, i altres tres per les agressions a un periodista, un dels quals va va promoure la tortura a Facebook. Un 'luxe' de comissaria, de Departament d'Interior de la Generalitat i de Mossos que Barcelona, ni ningú, no mereix.

L'empresari mort a cops va cridar a la Guàrdia Urbana després de la baralla


L'advocat de la família de Juan Andrés Benítez diu que si es tractava d'una persona agressiva, com la van qualificar els Mossos, no s'hauria posat en contacte amb la policia. David Aineto afirma que el primer atestat dels Mossos és fals "com una casa i que va ser l'agent al comandament la que va causar l'incident. El Departament d'Interior de CiU ofereix un advocat dels seus serveis jurídics als vuit mossos apartats, encara que almenys quatre d'ells han rebutjat ja aquesta opció i s'han buscat un lletrat particular. La CUP demanarà la dimissió d'Espadaler si no destitueix a Prat.

La Fiscalia demana imputar a tot el Consell de Caixa Segòvia del PP-PSOE per les prejubilacions milionàries

La Fiscalia ha demanat que els 17 feixistes del PP-PSOE integrants del Consell d'Administració de Caixa Segòvia, més l'exdirector general i l'exsecretari general de l'entitat, declarin com imputats pels acords que van adoptar entre 2008 i 2010 per al repartiment entre els directius d'uns 32 milions d'euros en concepte de prejubilacions. Van ser decisions immediatament anteriors a la integració de la caixa en Bankia i quan ja havien espoliat i robat milions -com la resta dels franquistes- de caixes i bancs a mansalva, rescatats després amb més de 200.000 euros robats al poble espanyol per la màfia franquista i criminal governant. Foto: José Blanco amb l'alcalde de Segòvia Pedro Arahuetes.

La llista del Ministeri Públic l'encapçala l'expresident de Caixa Segòvia, Atilano Soto (que ja està imputat en el 'cas Bankia'), i figuren a més l'alcalde de Segòvia, Pedro Arahuetes (independent en la candidatura del PSOE), el senador del PP Javier Santamaría i el portaveu adjunt del Grup Popular en les Corts de Castella i Lleó, Juan José Sanz. El fiscal adverteix que aquests dos últims tenen condicion d'aforats.

El fiscal cap de l'Audiència Provincial de Segòvia, Antonio Silva, ha elevat la seva petició al Jutjat de Instrucciçón número 2 de la ciutat, que investiga el cas a instàncies del partit Unió Progresso i Democràcia (UPyD), també acusació en el 'cas Bankia'.

La Fiscalia considera necessàries les compareixences com imputats d'aquests exconsellers i exalts càrrecs de la caixa per la falta de resultats dels requeriments documentals practicats, i amb la finalitat d'avançar en la recerca dels fets. En concret, sol·licita que, de forma seqüencial, se'ls prengui declaració sobre l'adopció dels acords del Consell d'Administració a proposta del Comitè de Retribucions en les sessions celebrades el 20 de novembre de 2008 i el 22 de desembre de 2010.

Així, la Fiscalia considera que han de comparèixer per la seva vinculació al Comitè de Retribucions el president d'aquest òrgan, Atilano Soto, que era president al seu torn de Caixa Segòvia i del Consell d'Administració; la secretària, Elena García Gil, i el vocal, Manuel Agudíez, qui era vicepresident de l'entitat d'estalvis. Aquests dos últims eren també consellers de l'entitat.

També formaven part d'aquest comitè, i el fiscal demana que se'ls citi, l'antic director general de la Caja, Manuel Escribano, a qui estava encomanada la presentació de les propostes i assistia, amb veu però sense vot, a les sessions; i Antonio Tàpies, exsecretari general de l'entitat, qui assistia sense dret a vot. Per a Escribano es va aprovar la prejubilació més elevada, de 5,6 milions d'euros.

Els altres 14 consellers que el fiscal vol que siguin cridats a declarar com imputats, tots ells vinculats amb el PP i PSOE, són: Miguel Ángel Vicente, Fernando Aceves, Eduardo Aguado, Manuel Berzal, Bonifacio García, Fidel García, José Pablo Lozoya, María Concepción Monte, Pedro Palomo, Juan Manuel de la Puente, Pedro Arahuetes, Javier Santamaría, José Luis Sanz Merino i Juan José Sanz Vitorio.

El fiscal adverteix que, llevat d'error o omissió, Juan José Sanz Vitorio, actual segon portaveu del PP en les Corts regionals, i Javier Santamaría, senador del PP, tenen la condició d'aforats donada la seva condició de parlamentaris.

Boicot dels iaioflautes a un premi de la burgesia de CiU al feixista Manel Prat

Una desena de persones que s'han identificat com a membres del col·lectiu iaioflautes i del 15-M han boicotejat l'acte de lliurament d'un premi de la burgesia feixista de CiU al director general dels Mossos d'Esquadra, Manel Prat, per "la labor de la policia catalana en el manteniment de la seguretat del comerç" i la repressió de brutal qualsevol acte que menyscabi els beneficis de la putrefacta burgesia de CiU. Foto: un botxí dels oligarques escanyant i detenint "democràticament" un ancià iaioflauta.

En el moment en què Prat ha iniciat el seu discurs després de recollir el premi atorgat per la Confederació de Comerç de Catalunya (CCC) s'ha odi una gran xiulada a la sala on se celebrava, el Born Centri Cultural, a Barcelona.

Un grup de gent ha irromput en el recinte i ha demanat la dimissió de Prat entre crits de "pocavergonya" i "assassí", abans de ser desallotjats pels Mossos de Esquadra.

Una de les manifestants que s'ha identificat com a Victòria del moviment 15-M ha dit als mitjans que és una "vergonya" que els comerciants lliurin un premi a Prat "sobre el qual -ha dit- pesa la mort" d'un empresari, Juan Andrés Benitez.

Dos mossos més del Raval, a judici per pegar a un detingut i falsejar l'atestat

Un jutge ha apreciat indicis per portar a judici a dos mossos d'esquadra de la comissaria barcelonina de Ciutat Vella per copejar a un motorista que circulava sense carnet i falsificar després un atestat per imputar-li un delicte d'atemptat a l'autoritat. Dos casos que se sumen als dels vuit imputats per la mort d'un empresaris, entre ells dos sergents, i altres tres per les agressions a un periodista, un dels quals va va promoure la tortura a Facebook. Un 'luxe' de comissaria, de Departament d'Interior de la Generalitat i de Mossos que Barcelona, ni ningú, no mereix.

L'empresari mort a cops va cridar a la Guàrdia Urbana després de la baralla

L'advocat de la família de Juan Andrés Benítez diu que si es tractava d'una persona agressiva, com la van qualificar els Mossos, no s'hauria posat en contacte amb la policia. David Aineto afirma que el primer atestat dels Mossos és fals "com una casa i que va ser l'agent al comandament la que va causar l'incident. El Departament d'Interior de CiU ofereix un advocat dels seus serveis jurídics als vuit mossos apartats, encara que almenys quatre d'ells han rebutjat ja aquesta opció i s'han buscat un lletrat particular. La CUP demanarà la dimissió d'Espadaler si no destitueix a Prat.

Felip Puig substitueix el president del Cesicat després de destapar-se l'espionatge il.legal de CiU

El conseller Felip Puig -el senyor de la porra que mana encara que l'Espadaler li porti la porra- ha nomenat Jordi Puigneró en substitució de Carles Flamerich com a Director General de Telecomunicacions, càrrec associat a la presidència del Cesicat. El cessament de Flamerich es dóna enmig de la polèmica de les filtracions de documents atribuïts al Cesicat, òrgan que presidia com a Director General.

L'entramat fraudulent que envoltava a la CAM i la seva màfia bancària

Un entramat societari, a cavall entre Alacant i el Carib, va ser obra de diversos exdirectius de la fallida Caixa d'Estalvis del Mediterrani i alguns empresaris alacantins -tots feixistes de l'entorn dell PP- per eludir sistemàticament el pagament d'impostos de les seves empreses, a costa de la inversió aportada per la malmesa caixa d'estalvis. Així ho sosté el jutge de l'Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez en l'acte pel qual va ordenar detenir aquest dimecres a l'exdirector general de la CAM Roberto López Abad; l'exdirector de projectes immobiliaris i empreses Daniel Gil Mallebrera; l'exresponsable de la divisió internacional i hotelera de la caixa César Véliz i als empresaris Juan Vicente Ferri i José Salvador Baldó.

El magistrat va apreciar indicis que els anteriorment esmentats haurien comès diversos delictes contra l'Hisenda Pública, falsedat documental i comptable, administració fraudulenta i apropiació indeguda. El jutge va ordenar el seu arrest argumentant que tots ells “compten amb mitjans econòmics i relacions amb l'exterior que els permetrien eludir l'acció de la justícia situant-se en Curaçao, país amb el qual no existeix conveni d'extradició” i en el qual s'establia el citat entramat societari. Mentre els dos empresaris romanen en parador ignorat, el jutge va alliberar ahir a Véliz i va enviar a presó sota fiança a López Abad i a Gil.

Aquest és un resum, basat en l'acte del jutge, de l'esquema fraudulent que segons la denúncia presentada pel FROB va permetre a part de la cúpula de la CAM “lucrarse personalment”.

Tot gira al voltant de la societat Valfensal S.L. participada en un 70% pels empresaris Ferri i Valdó i en un 30% per TU (Tenedora d'Inversions i Participades), filial immobiliària de la CAM, que va realitzar aquesta inversió sota la supervisió de López Abad i Gil. En 2004, addueix el jutge, Valfensal va començar a operar a través de la “societat pantalla” Jacksonport Corporation Nv., amb seu social en Curaçao (antigues Antilles Holandeses), un paradís fiscal situat a 50 quilòmetres al nord de costa veneçolana.

Gómez Bermúdez incideix en el seu acte en què aquesta estructura fiscal va ser creada amb l'assessorament del despatx d'advocats Garrigues. L'assessor fiscal d'aquest bufet, sosté el jutge, “era conscient que l'estructura administrativa que els representants de la societat Jacksonport al·legaven posseir en territori antillà podia ser una mera cobertura”, malgrat la qual cosa “va elaborar dos informes jurídics defensant la seva legalitat”. Aquests van ser presentats per López Abad i Gil davant els òrgans de control de la CAM per obtenir la seva aprovació.

El jutge estima que “Ferri i Baldó des del primer moment, van planificar l'adquisició de la societat Valfensal amb l'objectiu fonamental d'utilitzar-la com a vehicle a través del com obtenir el finançament necessari per part de l'entitat CAM i posteriorment transferir aquest flux de capital a les seves societat participades radicades a l'estranger”.

Així, a través del despatx antillà CMS Trust, els empresaris van dotar de la “cobertura necessària (telèfon, lloguer d'oficines, empleats)” a Jacksonport per “aparentar que tenia una activitat real” i camuflar la seva naturalesa de societat pantalla.

Sota aquesta estructural, Valfensal va obtenir de CAM_el finançament necessari per adquirir un bon nombre d'hotels en el Carib. D'ells va obtenir uns ingressos de 333,3 milions de dòlars (249 milions d'euros) entre 2004 i 2011 pels quals “haurien estat eludint el pagament d'impostos a la Hisenda Pública espanyola”. Els informes que manega l'Audiència Nacional estimen que la xarxa va cometre “un delicte fiscal de certa rellevància”, en eludir el pagament d'almenys uns 43 milions de dòlars (32 milions d'euros) entre 2007 i 2011, xifra que s'incrementaria segons aquests documents per diverses operacions addicionals.

Els gestors de Valfensal, entre els quals es trobaven Ferri i Va baldar però també el responsable d'inversió internacional de CAM, César Véliz, que s'asseia en el consell d'administració de la signatura, van decidir que la societat no repartiria dividends, impedint que la CAM es beneficiés de la seva inversió.

“El resultat ha de ser sempre zero”

Un correu citat en l'acte mostra, de fet, com Francisco Climent, exdirector econòmic de Valfensal, va demanar a Véliz que els comptes de la signatura es falsegessin sistemàticament per no llançar beneficis: “Bon dia César. (…) vull fer-te els següents comentaris: (…) Per regla general el resultat de Valfensal ha de ser sempre zero”.

Anys més tard, en 2010, els empresaris Ferri i Baldó van crear la societat Seabreeze a la qual Valfensal –en el consell de la qual s'asseien ells mateixos i Véliz per part de la CAM- van encarregar la gestió dels hotels adquirits per Jacksonport, amb el que els beneficis d'aquesta signatura passaven directament a una tercera societat de la seva propietat. En concret, diu l'acte, el contracte es va tancar sota el concepte de prestació de serveis, per “una important suma econòmica sense que existís una contraprestació similar en el cas de la CAM”.

D'aquesta manera, els ingressos obtinguts en les Antilles eren directament invertits en una nova societat únicament vinculada als empresaris Ferri i Baldó, eludint fer partícip a la CAM d'aquests beneficis.

Per llavors, la CAM s'havia convertit ja en el que l'ex governador del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez va nomenar “el pitjor del pitjor” del sector financer espanyol. La signatura va haver de ser intervinguda al juliol de 2011 i capitalitzada amb més de 5.000 milions d'euros abans de ser venuda a Banc Sabadell per un euro simbòlic.

Nou detinguts de la CAM per frau fiscal pretenien fugir a la illa del Carib de Curaçao


La Guàrdia Civil ha detingut a nou persones, entre elles diversos exalts càrrecs de la CAM com el seu exdirector general Roberto López Abad, i ha imputat a d'altres onze en l'operació dirigida per l'Audiència Nacional per frau fiscal, en relació amb diverses operacions immobiliàries en el Carib. El jutge Gómez Bermúdez va ordenar la detenció dels exdirectius davant la sospita que fugissin a la illa del Carib de Curaçao, antigues Antilles Holandeses, "país amb el qual no existeix conveni d'extradició". Foto: 5 corbs de la CAM cap a la gabia al furgó de la GC.

Més de 1.000 docents es concentren a les portes de l'Assemblea de batlles

Uns 1.000 docents, en vaga avui també a Balears, s'han concentarat aquest dematí davant de la seu de la Federació d'Entitas Locals de les Illes Balears (Felib) a Palma, on es troben reunits els batlles dels municipis de Mallorca. Concretament 32 batlles del PP i 21 de la resta de formacions polítiques.

La protesta dels docents ha estat fortament vigilada per la Policia Nacional que ha vetllat perquè a les instal.lacions del Consell de Mallorca a General Riera no hi accedís cap manifestant. La gran quantitat de camistes verdes a les portes de la Felib ah obligat a tallar aquesta via principal de Ciutat i ha desviar el trànsit per la carretera de Valldemossa.

Guillem Barceló, portaveu de l'Assemblea de Docents, ha assegurat que la concentració pretén ser una mostra de suport cap als batlles que han votat en contra del Decret de tractament integrat de llengües (TIL) al seu consistori i alhora també animar a què la resta que no ho han fet encara, ho facin.

Fins ara, 37 municipis mallorquins ja han aprovat mocions a favor de l'escola pública i en contra del TIL.

Vaga de funcionaris a Portugal contra el nou pressupost neoliberal

Els funcionaris portuguesos estan aquest divendres cridats a la vaga pels sindicats per protestar contra el pressupost del Govern lusità per 2014, que preveu una nova rebaixa en el sou de tots els empleats públics que guanyin més de 600 euros a l'any. Segons les previsions dels sindicats, l'atur afectarà, sobretot, als hospitals i als centres de salut així com a les escoles, instituts, universitats, tribunals i dependències ministerials.

La vaga dels funcionaris se sumeixi a un mes particularment sacsejat a Portugal en el qual s'han succeït les manifestacions, concentracions i els aturs, particularment en els transports: ahir va haver-hi una vaga en els trens de rodalies i llarg recorregut, parcialment seguida pels treballadors, i el metre de Lisboa pararà, per segona vegada en menys de vint dies, el proper 19 de novembre.

A més, el divendres passat, milers de persones es van reunir al peu del Parlament, en el centre de Lisboa, el dia en què l'Assemblea Nacional donava el primer vistiplau (amb el vot contrari de l'oposició) a aquest pressupost, considerat pel partit del Govern, el conservador PSD, "dur però inevitable" i ratllat pels sindicats, simplement, de "explotador, i de via segura per a l'empobriment dels treballadors".

Amb tot, són els funcionaris els que més perdran. A partir de gener de l'any que ve veuran la seva nòmina minvada, entre un 2,5% i un 12%, depenent de la quantia del salari. A més, hauran de treballar una hora més per dia, arribant a les 40 hores setmanals. I les seves pensions de jubilació es reduiran, igualant-se progressivament a les dels treballadors del sector privat. La protesta també obeeix al rebuig a la retallada prevista pel Govern per a l'any que ve per a diferents ministeris, entre els quals s'expliquen el de Sanitat i el d'Educació.

El pressupost que regirà l'economia portuguesa en 2014, i que s'aprovarà definitivament el proper 26 de novembre (en una jornada de protesta ja marcada pels sindicats) no només rep atacs per part dels treballadors: el Defensor del Poble portuguès, José Faria dóna Costa, ja ha assegurat que pensa remetre-ho al Tribunal Constitucional ja que, al seu judici, emmalalteix d'una "profundíssima austeritat". No és alguna cosa retòric. El Tribunal Constitucional s'ha constituït, en els últims anys, en l'escull insalvable dels pressupostos del Govern del primer ministre, el conservador Pedro Passos Coelho. Fins ara, tant el de 2012 com el de 2013 han inclòs mesures crucials declarades il·legals pels jutges d'aquest tribunal.

La vaga de funcionaris es produeix després que Portugal rebés una de les poques bones notícies econòmiques dels últims temps: l'atur, que al gener va arribar a aconseguir el 17,7% ha baixat, en el tercer trimestre, fins al 15,6%. El Govern s'ha apressat a felicitar-se. L'oposició i els sindicats han recordat dos de les causes probables d'aquesta baixada: l'ocupació estacional de l'estiu producte del turisme i l'emigració.

El PP censura una pregunta sobre el jou i les fletxes en l'escut del tirà

La Taula del Congrés argumenta que l'assumpte no és competència del control a l'Executiu del que s'encarrega el Parlament. Amaiur, grup interessat, recorda que ICV-EUiA i IU van presentar iniciatives similars que si van ser registrades. La majoria absoluta que té el Partit Popular en la taula del Congrés ha tornat a evitar que el Govern es pronunciï sobre un altre vestigi més del franquisme que perviu en l'arrel de les institucions espanyoles: el monarca tirà.

La coalició independentista Amaiur va preguntar el passat mes d'octubre al Govern per què l'escut de la Casa del Rei, creat el 23 de juliol de 1977, inclou el jou i les 5 fletxes, a més de la Creu de Borgoña, símbols del Moviment Nacional de la dictadura franquista. La Taula del Congrés va vetar llavors la pregunta que va presentar Jon Iñarritu perquè l'Executiu respongués per escrit sobre l'escut ja que, segons l'òrgan de govern de la Càmera, no es tracta d'un assumpte que competeixi a l'Executiu i "no procedeix la seva admissió a tràmit".

Després d'això, la formació va presentar un recurs demanant a la Taula reconsiderar aquest veto, en entendre que "no és competència aliena del Govern" aferrant-se a l'article 15 de la Llei de Memòria Històrica (52/2007 del 26 de desembre) , referit als símbols i monuments públics. Aquest article estableix que "les administracions públiques prendran les mesures oportunes per a la retirada d'escuts, insígnies i altres objectes commemoratius d'exaltació de la revolta militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura".

Per això, els independentistes demanaven de nou una resposta en entendre que es fa referència a les Administracions Públiques. I, una vegada més, la Taula del Congrés ha evitat que el Govern es pronunciï, segons la resposta parlamentària a la qual ha tingut accés Públic. En el seu recurs, Amaiur argumentava que la Taula del Congrés dels Diputats sí va respondre a les iniciatives registrades per Joan Herrera (ICV) i Gaspar Llamazares (IU) que versaven sobre el compliment per part del Govern d'aquest article.

Els símbols als quals es refereix el grup, utilitzats pel franquisme, són la creu de Borgoña -emblema de Felipe el Bell que van utilitzar els requetés- i el jou i les 5 fletxes -té el seu origen en els Reis Catòlics i és l'emblema de la Falange Espanyola. Amaiur reconeix en la seva pregunta que són símbols antics i "lligats a cases reals espanyoles". No obstant això, es justifica en la seva pregunta en va ser un decret de 1971 el que explicava la presència dels símbols en l'escut real, inclosos com en el Moviment Nacional de la dictadura franquista.

Dins de les consideracions per no admetre a tràmit la pregunta del grup independentista es troba que l'actuació dels membres de la Casa Real "constitueix una matèria aliena a la competència del Govern" i, per tant, "no és susceptible de ser sotmesa al control parlamentari de la Càmera", ni tampoc les preguntes sobre la mateixa.

Per què la socialdemocracia no es recupera a Europa?

Vicenç Navarro: Aquest article explica les causes que la socialdemocracia no s'estigui recuperant a Europa, i que tenen a veure amb la seva resistència a fer una autocrítica de les seves polítiques econòmiques i socials, que tenien un component neoliberal molt accentuat. L'article analitza les reformes fetes pel Partit Socialdemòcrata alemany i pel PSOE, assenyalant com tals polítiques van afectar negativament a les classes populars, que constituïen la majoria de les seves bases electorals.

Si analitzem l'evolució del comportament electoral de les classes populars (que inclouen les classes treballadores i les classes mitjanes de renda mitjana i baixa) en la Unió Europea, podem veure que els partits de la socialdemocracia que governaven la majoria de països de la UE van perdre suport electoral entre aquestes classes, sofrint derrotes molt accentuades que van aconseguir nivells sense precedents en la seva història. Analitzant les seves polítiques públiques, és fàcil de veure per què van anar pràcticament expulsats del govern. Tots ells van aplicar polítiques públiques de clar tall neoliberal que van afectar molt negativament el benestar de les seves bases electorals, és a dir, d'aquelles classes populars. Talis polítiques van incloure reformes laborals que tenien com a objectiu reduir el poder del món del treball, disminuint els salaris i els nivells de protecció social, incloent la disminució de les transferències i dels serveis públics de l'Estat del Benestar.

Enfront d'aquesta realitat, la pregunta que ha de fer-se és, per què aquests partits van dur a terme aquestes polítiques? I la resposta és també bastant fàcil de veure. Els dirigents d'aquests partits, influenciats pels seus equips econòmics, van acceptar completament el paradigma neoliberal que dominava les institucions europees (i molt en particular la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Banc Central Europeu), així com els establishments financers, econòmics i mediàtics de major pes en la Unió Europea.

Aquestes mesures es consideraven necessàries per aconseguir la recuperació econòmica d'Europa, a força d'augmentar la competitivitat de les seves economies i així incrementar les seves exportacions, que serien les que traurien a Europa de la seva recessió. I mostraven com a exemple a seguir la recuperació d'Alemanya, resultat de les polítiques públiques desenvolupades pel govern Schröder en la seva famosa Agenda 2010, que contenia tot un seguit de mesures en la línia citada al principi d'aquest article. Així, durant el període 2002-2005 aquest govern va reduir la protecció social (amb disminució del segur de desocupació i del segur sanitari), va reduir els salaris (impedint que pugessin en la mateixa mesura que pujava la productivitat), va afegir major flexibilitat al mercat laboral amb major facilitat d'acomiadament, va reduir les pensions, i va donar tot tipus de facilitats a les empreses dedicades a l'exportació. Com a resultat d'aquestes polítiques, la desocupació, que havia aconseguit l'11,3% en 2005 de la població activa, va baixar, i les exportacions van pujar de manera tal que la balança comercial va passar d'estar en un dèficit de l'1,7% del PIB a un superàvit del 7,4% del PIB. I aquestes són les xifres que suposadament avalen el triomf de les polítiques de la socialdemocracia governant (i del partit Els Verds, amb el qual el SPD governava).

Els costos de les reformes “modernizadoras” de la socialdemocracia

Però el que no es diu quan es presenta aquest suposat èxit és 1) que tal èxit es va crear a força d'un gran sacrifici de la força laboral. Els salaris van romandre estancats, molt per sota del que es mereixien pel creixement de la productivitat; 2) que van aparèixer, en un terç del mercat de treball, salaris baixos i amb condicions de gran precarietat; 3) que va optimitzar les exportacions, que avui representen gens menys que el 52% del PIB, a costa de la demanda domèstica, amb una reducció d'aquesta demanda causada per un descens de la capacitat adquisitiva de la població treballadora que va crear també, com a conseqüència; 4) una reducció de les importacions dels països de l'Eurozona i una aturada de l'estímul i creixement econòmic als altres països de l'Eurozona, i molt en particular als països perifèrics com Grècia, Portugal, Espanya i Irlanda; 5) que van ser forçats a reduir els seus propis salaris per poder competir amb Alemanya. Es va iniciar així una tendència a la baixa salarial a Europa a fi d'augmentar la competitivitat, causa de l'estancament econòmic en aquests països perifèrics i de tota Europa. L'evidència que avala cadascun d'aquests punts és enorme (veure les pàgines econòmiques del meu blog www.vnavarro.org).

Aquestes mesures expliquen el trencament del Partit Socialdemòcrata alemany, el SPD, amb l'escissió liderada per Oskar Lafontaine, que havia estat Ministre d'Economia i Finances, i que va contribuir a crear un nou partit, el partit L'Esquerra, Die Linke, resultat de l'escissió del SPD i unió amb el Partit Comunista de l'Est d'Europa. Aquest partit va aconseguir el 10,9% del vot emès en 2009, la primera vegada que es va presentar a les eleccions. Les propostes d'aquest partit eren potenciar la demanda domèstica a força de pujar els salaris concorde al creixement de la productivitat, i augmentar la protecció social i el benestar, mesures que, per cert, ha aconsellat gens menys que el Ministeri de Finances del govern federal d'EUA (the Secretary of the Treasury) per a Alemanya, com a mesura de reactivació de l'economia alemanya, la qual cosa afavoriria també a l'economia dels països perifèrics d'Europa i del món.

La continuïtat de les polítiques neoliberals en el si de la socialdemocracia

Després de ser expulsat del govern, en perdre les eleccions amb un dels majors daltabaixos en la seva història, el SPD es va aliar amb el govern de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de la Sra. Merkel, que bàsicament va continuar les seves polítiques. L'equip econòmic del govern de coalició socialdemòcrata-democratacristiano va ser pràcticament el mateix equip econòmic responsable de l'engegada de l'Agenda 2010. Les classes populars mai van oblidar això. Les classes populars van reduir en picat el suport al SPD, i aquest partit va perdre gairebé la meitat dels seus militants.

L'equip econòmic del SPD mai va reconèixer el seu error. Tot el contrari, continua aferrat a les polítiques neoliberals, tot i que ha introduït elements com l'establiment d'un salari mínim que intenta corregir alguna cosa de la deterioració tan marcada del mercat laboral. Quant a Europa, semblava que hi havia una nova orientació, acceptant l'establiment de eurobonos, però han renunciat a això. En realitat, durant les últimes eleccions semblaven sorgir canvis. El candidat presidencial del SPD va criticar a Merkel per emfatitzar massa les polítiques d'austeritat, proposant un augment de la demanda domèstica alemanya, i fins i tot va citar en una ocasió la necessitat d'un pla Marshall per a la Unió Europea. Però aquestes demandes xoquen amb la seva defensa de l'Agenda 2010, que va suposar el contrari. No és infreqüent que els partits socialdemòcrates, com tots els partits, facin promeses electorals que després, en cas de guanyar, no compleixen. Però la realitat és que moltes de les observacions que el candidat presidencial del SPD va fer durant la campanya no estaven escrites al programa electoral del SPD.

L'agenda 2010 i la resta d'Europa, incloent-hi Espanya


La gran influència de la socialdemocracia alemanya en l'europea explica que les reformes Schröder hagin estat percebudes com les necessàries per a la resta de partits i països. I tots ells han intentat d'una forma o una altra realitzar canvis en els sistemes de protecció social i als seus mercats de treball que han afeblit al món del treball. I així els ha anat.

Un exemple clar d'això és l'ocorregut a Espanya. La resposta econòmica del govern del PSOE a la crisi, liderat pel seu equip econòmic (dirigit per Pedro Solbes, que havia estat el guardià de l'ortodòxia neoliberal quan era Comissari d'Assumptes Econòmics en la Comissió Europea, i per Elena Salgado, propera a Solbes en la seva orientació econòmica), va anar de llibre de text neoliberal. Aquesta orientació va aconseguir el seu màxim desenvolupament en la modificació de la Constitució espanyola, incloent l'exigència de dur a terme la pràctica eliminació del dèficit públic en les arques de l'Estat, responent a les demandes realitzades pel govern alemany i pel Banc Central Europeu. Aquesta exigència –coneguda com a Pacte Fiscal- significarà la impossibilitat de corregir l'enorme retard en despesa pública social que Espanya continua tenint, sent un dels països que té menor despesa pública social per habitant en la Unió Europea dels Quinze, UE-15, el grup de països de semblant nivell de desenvolupament econòmic a l'espanyol.

Una miqueta semblant són les successives reformes laborals, iniciades pel govern del PSOE, que –digui's el que es digui- tenien com a objectiu baixar els salaris, la qual cosa s'ha aconseguit àmpliament. Avui els salaris a Espanya estan entre els més baixos de la UE-15 i el percentatge dels contractes fixos dins de la força laboral és dels més baixos de la UE-15 negant amb això la dita generalitzada en el establishment econòmic-polític-mediàtic del país que sosté que el problema de la desocupació a Espanya es deu a la suposada rigidesa del mercat laboral, i a les tesis “insiders-outsiders” que economistes propers al govern Zapatero van estar promovent, gaudint de grans caixes de ressonància. Mentre, la desocupació, que tals reformes haurien d'haver ajudat a descendir, es va disparar per aconseguir nivells sense precedents.

No és d'estranyar que les classes populars abandonessin el seu suport electoral al PSOE, causant la seva derrota que mereix definir-se com un desastre. El que és estrany i sorprenent és l'absència d'autocrítica de l'adreça del PSOE cap a aquestes polítiques dutes a terme pel govern Zapatero (veure el meu article “La falta d'autocrítica del PSOE” en Públic 07.11.13). En els documents preparats per l'adreça del PSOE per a la conferència d'aquest cap de setmana vinent, s'indica que el major problema del govern Zapatero va ser el de comunicació, donant a entendre que el fracàs de tal govern és que no es va explicar bé.

Tal explicació subestima la intel·ligència de l'electorat espanyol. Les seves bases electorals van llegir i van interpretar molt bé el que el govern del PSOE estava fent, doncs van sofrir en carn pròpia les conseqüències d'aquestes polítiques. Avui, per primera vegada en l'època democràtica, les rendes del capital han aconseguit un percentatge de la renda nacional major que el que representen les rendes del treball. I el govern del PSOE va contribuir a això.

El que ja depassa la capacitat de sorprendre'm és que encara hi ha avui en els cercles econòmics propers al PSOE, economistes que creen que el problema és que el govern PSOE no fos fins i tot més “reformista”, aprofundint encara més en les línies definides en l'Agenda 2010 del govern Schröder. El neoliberalisme és definitivament una ideologia basada en fe, completament impermeable a les dades. El que és més que preocupant és que aquesta fe, àmpliament estesa en Fedea i altres cercles propers al món empresarial, continuï encara persistint en la socialdemocracia europea, incloent l'espanyola.

El que hauria de fer-se és relativament fàcil de veure. Però això suggereix un canvi de gairebé 180º de les polítiques actuals, admetent que el problema econòmic major (a més d'humà i social) a Espanya és la desocupació, la baixa ocupació, i la disminució salarial, tot això causa que les rendes del treball hagin baixat tan espectacularment, responsable de l'enorme problema de falta de demanda domèstica, que hauria de ser la que fos el motor de l'economia en lloc de les exportacions. Això requereix un intervencionisme estatal molt més intens, no a favor de la banca –com van fer els governs del PSOE i està ara fent el govern del PP- sinó a favor de les famílies i petites i mitges empreses, intervencionisme que hauria d'incloure la nacionalització d'amplis sectors de la banca (amb els fons utilitzats per als rescats). Aquestes mesures haurien d'anar acompanyades de mesures redistributives molt marcades, establint no sol salaris mínims sinó salaris màxims, amb control dels beneficis escandalosament aberrants en la banca i en les grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any (i que representen solament el 0,12% de totes les empreses).

Tot això no ocorrerà tret que hi hagi una mobilització popular que pressioni per a aquests canvis, canalitzant l'enorme empipament popular cap a les institucions representatives i el sistema judicial, tots dos intrínsecament lligats als lobbies financers i econòmics que controlen l'Estat espanyol. D'aquí la urgència que es faciliti la participació de la població, no solament a través de la via representativa sinó també a través de referèndums vinculants a nivell central, autonòmic i local. És una llàstima que els documents del PSOE no facin referència a aquesta urgent necessitat.