"La situació és difícil -ens va comunicar la cap de la Brigada Médica Cubana- però hem començat ja a salvar vides."
Hora rere hora, de dia i de nit, en les poques instal.lacions que van quedar en peu, en cases de campanya o en parcs i llocs oberts, per por de la població a nous tremolors, els professionals cubans de la salut van començar a laborar sense descans.
La situació era més greu que ho imaginavem inicialment. Desenes de milers de ferits clamaven per auxili als carrers de Puerto Príncipe, i un nombre incalculable de persones jeien, vives o mortes, sota les runes de fang o tova, amb què havien estat construïdes les vivendes de la immensa majoria de la població. Edificis, fins i tot els més sòlids, es van ensorrar. Va ser necessari, a més, localitzar, enmig dels barris destruïts, els metges haitians graduats de la ELAM, molts dels quals van ser afectats directament o indirectament per la tragèdia.
Funcionaris de les Nacions Unides van quedar atrapats en diversos dels seus albergs i es van perdre desenes de vides, inclosos diversos dels caps de la MINUSTAH, una força de Nacions Unides, i es desconeixia el destí de centenars d'altres membres del seu personal.
El Palau Presidencial d'Haití es va ensorrar. Moltes instal.lacions públiques, fins i tot diverses de caràcter hospitalari, van quedar en ruïnes.
La catàstrofe va commoure al món, que va poder presenciar el que estava passant a través de les imatges dels principals canals internacionals de televisió. De tot arreu, els governs van anunciar l'enviament d'experts en rescat, aliments, medecines, equips i altres recursos.
De conformitat amb la posició pública formulada per Cuba, personal mèdic d'altres nacionalitats, com espanyols, mexicans, colombians i d'altres països, van treballar àrduament al costat dels nostres metges en instal.lacions que havíem improvisat. Organitzacions com l'OPS i països amics com Veneçuela i d'altres nacions subministren medicaments i variats recursos. Una absència total de protagonisme i xovinisme ha caracteritzat la conducta irreprotxable dels professionals cubans i els seus dirigents.
Cuba, igual que ho ha fet en situacions similars, com quan l'huracà Katrina va causar grans estralls a la ciutat de Nova Orleans i va posar en perill la vida de milers de nord-americans, va oferir l'enviament d'una brigada mèdica completa per cooperar amb el poble dels Estats Units, un país que, com es coneix, té immensos recursos, però el que es necessitava en aquell instant eren metges entrenats i equipats per salvar vides. Per la seva ubicació geogràfica, més de mil metges de la Brigada "Henry Reeve" estaven organitzats i preparats amb els medicaments i equips pertinents per partir a qualsevol hora del dia o de la nit cap a aquesta ciutat nord-americana. Per la nostra ment no va passar tan sols la idea que el president d'aquesta nació rebutgés l'oferta i permetés que un nombre de nord-americans que podien salvar perdessin la vida. L'error d'aquest Govern potser va consistir en la seva incapacitat per comprendre que el poble de Cuba no veu en el poble nord-americà un enemic, ni com a culpable de les agressions que ha sofert la nostra Pàtria.
Tampoc aquell Govern va ser capaç de comprendre que el nostre país no necessita pidolar favors o perdons dels que durant mig segle han intentat inútilment de posar-nos de genolls.
El nostre país, igualment en el cas d'Haití, va accedir immediatament a les sol.licituds de sobrevol a la regió oriental de Cuba i a altres facilitats que requerien les autoritats dels Estats Units, per a prestar assistència el més ràpidament possible als ciutadans nord-americans i haitians afectats pel terratrèmol.
Aquestes normes han caracteritzat la conducta ètica del nostre poble que, unit a la seva equanimitat i fermesa, han estat els trets permanents de la nostra política exterior. Això ho coneixen bé quants han estat adversaris nostres en l'esfera internacional.
Cuba defensarà fermament el criteri que la tragèdia que ha tingut lloc a Haití, la nació més pobre de l'hemisferi occidental, constitueix un repte pels països més rics i poderosos de la comunitat internacional.
Haití és un producte net del sistema colonial, capitalista imperialista imposat al món. Tant l'esclavitud a Haití com la seva ulterior pobresa van ser imposades des de l'exterior. El terrible sisme es produeix després de la Cimera de Copenhaguen, on van ser trepitjats els drets més elementals de 192 Estats que formen part de l'Organització de Nacions Unides.
Després de la tragèdia, s'ha desfermat a Haití una competència per l'adopció precipitada i il.legal de nens i nenes, que va obligar a que l'UNICEF prengués mesures preventives contra el desarrelament de molts nens, que despullaria als familiars d'aquests drets.
El nombre de víctimes mortals ja supera les cent mil persones. Una elevada xifra de ciutadans ha perdut braços o cames, o ha sofert fractures que requereixen rehabilitació per la feina o el desenvolupament de les seves vides.
El 80% del país ha de ser reconstruït i crear una economia suficientment desenvolupada per satisfer les necessitats en la mesura de les seves capacitats productives. La reconstrucció d'Europa o Japó, a partir de la capacitat productiva i el nivell tècnic de la població, era una tasca relativament senzilla en comparació amb l'esforç a realitzar a Haití. Allà, com en gran part d'Àfrica i en altres àrees del Tercer Món, és indispensable crear les condicions per a un desenvolupament sostenible. En només 40 anys la humanitat tindrà més de 9 mil milions d'habitants, i enfronta el repte d'un canvi climàtic que els científics accepten com una realitat inevitable.
Enmig de la tragèdia haitiana, sense que ningú sàpiga com i per què, milers de soldats de les unitats d'infanteria de marina dels Estats Units, tropes aerotransportades de la 82 Divisió i altres forces militars han ocupat el territori d'Haití. Pitjor encara, ni l'Organització de Nacions Unides, ni el Govern dels Estats Units han ofert una explicació a l'opinió pública mundial d'aquests moviments de forces.
Diversos governs es queixen que els seus mitjans aeris no han pogut aterrar i transportar els recursos humans i tècnics enviats a Haití.
Diversos països anuncien, per la seva banda, l'enviament addicional de soldats i equips militars. Aquests fets, des del meu punt de vista, contribuiran a caotitzar i complicar la cooperació internacional, ja de per si complexa. És necessari discutir seriosament el tema i assignar a l'Organització de Nacions Unides el paper rector que li correspon en aquest delicat assumpte.
El nostre país compleix una tasca estrictament humanitària. En la mesura de les seves possibilitats contribuirà amb els recursos humans i materials que estiguin al seu abast. La voluntat del nostre poble, orgullós dels seus metges i cooperants en activitats vitals, és gran i estarà a l'altura de les circumstàncies.
Qualsevol cooperació important que s'ofereixi al nostre país no serà rebutjada, però la seva acceptació estarà subordinada del tot a la importància i transcendència de l'ajuda que es requereixi dels recursos humans de la nostra Pàtria.
És just consignar que, fins aquest instant, els nostres modestos mitjans aeris i els importants recursos humans que Cuba ha posat a la disposició del poble haitià no han tingut cap dificultat a arribar al seu destí.
Reflexiones del compañero Fidel.
ENVIAMOS MÉDICOS Y NO SOLDADOS
En la Reflexión del 14 de enero, dos días después de la catástrofe de Haití que destruyó ese hermano y vecino país, escribí: “Cuba, a pesar de ser un país pobre y bloqueado, desde hace años viene cooperando con el pueblo haitiano. Alrededor de 400 médicos y especialistas de la salud prestan cooperación gratuita al pueblo haitiano. En 127 de las 137 comunas del país laboran todos los días nuestros médicos. Por otro lado, no menos de 400 jóvenes haitianos se han formado como médicos en nuestra Patria. Trabajarán ahora con el refuerzo de médicos nuestros que viajaron ayer para salvar vidas en esta crítica situación. Pueden movilizarse, por lo tanto, sin especial esfuerzo, hasta mil médicos y especialistas de la salud que ya están casi todos allí y dispuestos a cooperar con cualquier otro Estado que desee salvar vidas haitianas y rehabilitar heridos.”
“La situación es difícil -nos comunicó la jefa de la Brigada Médica Cubana- pero hemos comenzado ya a salvar vidas.”
Hora tras hora, de día y de noche, en las pocas instalaciones que quedaron en pie, en casas de campaña o en parques y lugares abiertos, por temor de la población a nuevos temblores, los profesionales cubanos de la salud comenzaron a laborar sin descanso.
La situación era más grave que lo imaginado inicialmente. Decenas de miles de heridos clamaban por auxilio en las calles de Puerto Príncipe, y un número incalculable de personas yacían, vivas o muertas, bajo las ruinas de barro o adobe con que habían sido construidas las viviendas de la inmensa mayoría de la población. Edificios, incluso más sólidos, se derrumbaron. Fue necesario además localizar, en medio de los barrios destruidos, a los médicos haitianos graduados de la ELAM, muchos de los cuales fueron afectados directa o indirectamente por la tragedia.
Funcionarios de Naciones Unidas quedaron atrapados en varios de sus albergues y se perdieron decenas de vidas, incluidos varios de los jefes de la MINUSTAH, una fuerza de Naciones Unidas, y se desconocía el destino de cientos de otros miembros de su personal.
El Palacio Presidencial de Haití se derrumbó. Muchas instalaciones públicas, incluso varias de carácter hospitalario, quedaron en ruinas.
La catástrofe conmovió al mundo, que pudo presenciar lo que estaba ocurriendo a través de las imágenes de los principales canales internacionales de televisión. De todas partes, los gobiernos anunciaron el envío de expertos en rescate, alimentos, medicinas, equipos y otros recursos.
De conformidad con la posición pública formulada por Cuba, personal médico de otras nacionalidades, como españoles, mexicanos, colombianos y de otros países, laboró arduamente junto a nuestros médicos en instalaciones que habíamos improvisado. Organizaciones como la OPS y países amigos como Venezuela y de otras naciones suministraron medicamentos y variados recursos. Una ausencia total de protagonismo y chovinismo caracterizó la conducta intachable de los profesionales cubanos y sus dirigentes.
Cuba, al igual que lo ha hecho en situaciones similares, como cuando el Huracán Katrina causó grandes estragos en la ciudad de Nueva Orleáns y puso en peligro la vida de miles de norteamericanos, ofreció el envío de una brigada médica completa para cooperar con el pueblo de Estados Unidos, un país que, como se conoce, posee inmensos recursos, pero lo que se necesitaba en ese instante eran médicos entrenados y equipados para salvar vidas. Por su ubicación geográfica, más de mil médicos de la Brigada “Henry Reeve” estaban organizados y listos con los medicamentos y equipos pertinentes para partir a cualquier hora del día o de la noche hacia esa ciudad norteamericana. Por nuestra mente no pasó siquiera la idea de que el Presidente de esa nación rechazara la oferta y permitiera que un número de norteamericanos que podían salvarse perdieran la vida. El error de ese Gobierno tal vez consistió en su incapacidad para comprender que el pueblo de Cuba no ve en el pueblo norteamericano un enemigo, ni como culpable de las agresiones que ha sufrido nuestra Patria.
Tampoco aquel Gobierno fue capaz de comprender que nuestro país no necesita mendigar favores o perdones de quienes durante medio siglo han tratado inútilmente de ponernos de rodillas.
Nuestro país, igualmente en el caso de Haití, accedió de inmediato a las solicitudes de sobrevuelo en la región oriental de Cuba y a otras facilidades que requerían las autoridades de Estados Unidos para prestar asistencia lo más rápidamente posible a los ciudadanos norteamericanos y haitianos afectados por el terremoto.
Estas normas han caracterizado la conducta ética de nuestro pueblo que, unido a su ecuanimidad y firmeza, han sido los rasgos permanentes de nuestra política exterior. Eso lo conocen bien cuantos han sido adversarios nuestros en la esfera internacional.
Cuba defenderá firmemente el criterio de que la tragedia que ha tenido lugar en Haití, la nación más pobre del hemisferio occidental, constituye un reto a los países más ricos y poderosos de la comunidad internacional.
Haití es un producto neto del sistema colonial, capitalista imperialista impuesto al mundo. Tanto la esclavitud en Haití como su ulterior pobreza fueron impuestas desde el exterior. El terrible sismo se produce después de la Cumbre de Copenhague, donde fueron pisoteados los derechos más elementales de 192 Estados que forman parte de la Organización de Naciones Unidas.
Tras la tragedia, se ha desatado en Haití una competencia por la adopción precipitada e ilegal de niños y niñas, que obligó a que la UNICEF tomara medidas preventivas contra el desarraigo de muchos niños, que despojaría a familiares allegados de tales derechos.
El número de víctimas mortales sobrepasa ya las cien mil personas. Una elevada cifra de ciudadanos ha perdido brazos o piernas, o ha sufrido fracturas que requieren rehabilitación para el trabajo o el desenvolvimiento de sus vidas.
El 80% del país debe ser reconstruido y crear una economía suficientemente desarrollada para satisfacer las necesidades en la medida de sus capacidades productivas. La reconstrucción de Europa o Japón, a partir de la capacidad productiva y el nivel técnico de la población, era una tarea relativamente sencilla en comparación con el esfuerzo a realizar en Haití. Allí, como en gran parte de África y en otras áreas del Tercer Mundo, es indispensable crear las condiciones para un desarrollo sostenible. En solo 40 años la humanidad tendrá más de 9 mil millones de habitantes, y enfrenta el reto de un cambio climático que los científicos aceptan como una realidad inevitable.
En medio de la tragedia haitiana, sin que nadie sepa cómo y por qué, miles de soldados de las unidades de infantería de marina de Estados Unidos, tropas aerotransportadas de la 82 División y otras fuerzas militares han ocupado el territorio de Haití. Peor aún, ni la Organización de Naciones Unidas, ni el Gobierno de Estados Unidos han ofrecido una explicación a la opinión pública mundial de estos movimientos de fuerzas.
Varios Gobiernos se quejan de que sus medios aéreos no han podido aterrizar y transportar los recursos humanos y técnicos enviados a Haití.
Diversos países anuncian, por su parte, el envío adicional de soldados y equipos militares. Tales hechos, desde mi punto de vista, contribuirían a caotizar y complicar la cooperación internacional, ya de por sí compleja. Es necesario discutir seriamente el tema y asignar a la Organización de Naciones Unidas el papel rector que le corresponde en este delicado asunto.
Nuestro país cumple una tarea estrictamente humanitaria. En la medida de sus posibilidades contribuirá con los recursos humanos y materiales que estén a su alcance. La voluntad de nuestro pueblo, orgulloso de sus médicos y cooperantes en actividades vitales, es grande y estará a la altura de las circunstancias.
Cualquier cooperación importante que se ofrezca a nuestro país no será rechazada, pero su aceptación estará subordinada por entero a la importancia y trascendencia de la ayuda que se requiera de los recursos humanos de nuestra Patria.
Es justo consignar que, hasta este instante, nuestros modestos medios aéreos y los importantes recursos humanos que Cuba ha puesto a la disposición del pueblo haitiano no han tenido dificultad alguna en llegar a su destino.
¡Enviamos médicos y no soldados!
Fidel Castro Ruz