diumenge, 14 d’abril de 2013

Espanya gasta 94.000.000 l'any en professors de la secta catòlica

La despesa que genera la secta vaticana a les arques públiques sempre ha estat motiu de càlculs constants per part de les organitzacions polítiques i socials que exigeixen l'efectiva separació entre religió i Estat i uns comptes clars que la dictadura amaga. Una d'aquestes agrupacions, les Joventuts Socialistes donaven una xifra: 6.598.000 d'euros, encara que altres càlculs sobrepassen de llarg els 10.000 milions d'euros. El PP evita aclarir al PSOE quant s'estalvia el Vaticà en no pagar impostos com l'IRPF, l'IBI o el de donacions i successions. El 2011 Hisenda va perdonar 4 milions d'IVA a l'organització nazicatòlica que construeix la Sagrada Família de Barcelona.

Mesos abans, el PSOE havia volgut tancar aquest assumpte exigint al Govern els comptes clars, i això que els mateixos socialistes van tenir accés a aquestes xifres durant els vuit anys que van estar en el poder, fins a desembre de 2011.

El 8 de gener, el diputat socialista Juan Moscoso va presentar una bateria de preguntes a l'Executiu amb l'objectiu de conèixer exactament quant costen en aquest moment a l'erari públic els privilegis de l'Església entre IRPF, dispenses fiscals, finançament a centres educatius catòlics, subvencions a centres sanitaris, manteniment del patrimoni artístic o assumpció de despeses diverses.

El passat 27 de març, quan ja s'havia superat amb escreix el termini límit de resposta, el Govern va remetre per fi al parlamentari seves conclusions. Però lluny de donar una mica de llum a la fosca realitat fiscal de l'Església, l'equip que presideix Mariano Rajoy ha optat per mantenir aquesta opacitat. Perquè en els seus textos, als quals ha tingut accés aquest diari (veure PDF), l'Executiu es nega a especificar quant s'està estalviant l'Església catòlica en quedar exempta dels impostos esmentats.

Correspon a les comunitats autònomes i als municipis

L'únic que s'especifica en matèria fiscal és que tot i l'ordre de 2007 que va posar fi a les exempcions respecte a l'IVA de les que fins llavors gaudia l'Església, el 2011 es van seguir mantenint aquests privilegis. En concret, el Govern nazicatòlic del PP explica que Hisenda va perdonar el pagament de més de quatre milions d'euros en concepte d'aquest impost al consum a la Junta Constructora del Temple de la Sagrada Família, que va gastar més de 23 milions d'euros. L'Executiu s'escuda en què la recaptació de la resta de gravàmens -IBI, o donacions i successions- "no correspon a l'àmbit central, sinó al autonòmic o municipal".

Més concisa és la resposta del Govern sobre el cost dels professors de religió i membres de l'Església catòlica que imparteixen la seva doctrina en l'ensenyament públic. En el text, recorda que l'administració general de l'Estat només paga els docents d'aquesta matèria del nivell d'educació infantil i primària d'Andalusia, Aragó, Canàries i Cantàbria, així com els de Ceuta i Melilla i els col·legis de l'exterior.

En aquest àmbit territorial són 2.953 els professors que cobren de les arques públiques, que el 2012 van gastar en adoctrinament feixista més de 94 milions d'euros.

74 capellans castrenses


L'Executiu també concreta el nombre d'efectius de l'Església catòlica que presten els seus serveis a les Forces Armades i que perceben, per tant, diners públics. Es tracta de 74 capellans castrenses, dos vicaris episcopals i un arquebisbe castrense, el cost va ascendir a 471.823 euros l'any passat. Així mateix, l'equip de Rajoy especifica que per a aquest any, el pressupost destinat a l'atenció del culte en centres penitenciaris és de 309.500 euros.

Fonts parlamentàries del PSOE consultades per Públic han volgut denunciar "l'absoluta manca de transparència" del Govern que "es nega a dir als ciutadans que també paguen dels seus impostos el finançament públic de l'Església catòlica com les transferències relatives a sanitat o educació, quant s'està estalviant l'Església catòlica en quedar exempta d'impostos".

El mateix Moscoso ha assegurat aquest matí a la cadena Ser que "és xocant" que el Govern "no expliqui quant ens costa als espanyols el culte catòlic" en un moment en què el PP està "privatitzant serveis públics i retallant en sanitat i en educació".

L'Església catòlica sense retallades i robant

L'Església catòlica rebrà mensualment durant tot l'any un xec d'Hisenda de 13.266.000 d'euros. Posteriorment, abans del 30 de novembre de 2013, s'efectuarà una liquidació provisional de l'assignació corresponent a 2012, un cop es completi la campanya de la declaració de la renda. La secta criminal i mafiosa -principal propietària d'immobles a Espanya, Portugal, França i Itàlia i que no paga per això cap impost- rebrà aquest mes 159 milions d'euros a compte de l'assignació que li correspon per l'impost de la renda sobre les persones físiques.

Els Mossos de CiU denuncien dos membres de la PAH i la seva advocada per l'ocupació de Sabadell

Dos membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) de Sabadell i una de les seves advocades han declarat avui a la comissaria dels Mossos d'Esquadra acusats de resistència i desobediència durant l'ocupació d'ahir d'un nou bloc de pisos a aquesta ciutat. "És una situació surrealista, sobretot en el cas de l'advocada, que va fer de mediadora i va entrar i va sortir amb els agents de l'edifici", assegura Pau Llonch, portaveu de la PAH de Sabadell i un dels tres denunciats.

La PAH va ocupar ahir un edifici d'obra nova de 40 habitatges situat al carrer Sant Ferran que portava quatre anys buit, amb l'objectiu que habitin en ell famílies que estan en situació de perdre el seu pis o que han hagut de lliurar-lo al banc davant la impossibilitat de fer front a la hipoteca.

Segons ha explicat a Efe Pau Llonch, portaveu de la PAH de Sabadell i un dels tres denunciats, els Mossos d'Esquadra es van presentar al edifici, propietat de Caixa Penedès, per identificar els seus ocupants.

Al principi, els activistes es van oposar que els agents accedissin a l'immoble, ja que no tenien cap ordre judicial, tot i que finalment van acceptar, "per evitar tensions innecessàries", que els policies entressin a l'edifici acompanyats de l'advocada del col·lectiu per identificar la família que, de moment, s'ha quedat a viure al bloc.

Els membres de la PAH han rebut amb sorpresa a casa particulars una citació per anar a declarar aquesta mateixa tarda per un presumpte delicte de desobediència i resistència.

"És una situació surrealista, sobretot en el cas de l'advocada, que va fer de mediadora i va entrar i va sortir amb els agents de l'edifici", assegura Llonch.

La PAH considera que "és totalment intolerable" la denúncia contra les tres persones que van intervenir per "evitar un conflicte més gran", el que demostra que els Mossos "han començat a prendre partit a favor dels interessos de les entitats financeres".

"Lluny de la seva obligació d'intervenir, amb aquesta actitud no fan res més que agreujar el conflicte", remarca la PAH.

Després d'aquestes tres denúncies a membres de la PAH, la plataforma ha exigit el cessament del intendent de l'Àrea Bàsica Policial de Sabadell, Josep Guillot, i un posicionament públic del conseller d'Interior, Ramon Espadaler, sobre aquests fets.

La PAH demana així mateix que s'aturin tots els processos contra membres de la plataforma i les sancions administratives, i que Interior li demani "públicament" disculpes.

Fonts dels Mossos d'Esquadra consultades per Efe han eludit comentar el succeït.

La PAH ocupa un bloc de 40 pisos nous a Sabadell

Membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) han ocupat avui un bloc d'obra nova de 40 habitatges a la ciutat de Sabadell (Barcelona). Un centenar de persones han participat en aquesta ocupació, la tercera que porta a terme la PAH a Sabadell.

Els residus valencians del PP també fan olor de podrit

La Fiscalia investiga l'empresa pública Vaersa, que s'encarrega de la gestió mediambiental de la Generalitat per presumptes irregularitats. L’‘affaire’ és una bomba de rellotgeria que podria derivar en un nou gran escàndol de corrupció a la cúpula del PP valencià.

Vaersa són les sigles amb què s'anomena Valenciana de Aprovechamiento Energético de Residuos SAU, una societat anònima que es va fundar l'any 1986 i que des del 1989 pertany a la Generalitat valenciana. Malgrat que el seu nom pugui conduir a pensar que el seu àmbit d'actuació es restringeix a la gestió de residus, en realitat és l'empresa pública amb què el Govern valencià executa des del 1994 bona part de la seva política mediambiental. La majoria dels treballadors i instal·lacions que compleixen tasques de reciclatge de residus, protecció del medi ambient i prevenció d'incendis al País Valencià són d'aquesta empresa, que alhora cobra del Govern valencià del PP per aquests serveis.

Coincidint amb l'anunci que l'empresa pública prepara un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que afectaria 202 treballadors, un 15% de la plantilla, la Fiscalia ha posat en qüestió la gestió de l'anterior directiva i de l'actual, totes nomenades a dit pel PP valencià. El fiscal superior del País Valencià, Ricard Cabedo, acaba d'ordenar dues investigacions penals a partir de diverses denúncies de la Federació de Serveis Públics d'IGT (FSP-UGT) per presumptes irregularitats, que van des de l'ocultament de sobrecostos fins al pagament per serveis que mai no s'hi haurien realitzat. Parlem d'una empresa que, tot i les fortes retallades, en els pressupostos del 2013 gestiona una partida del Govern valencià de més de 68 milions d'euros.

Les primeres diligències penals se centren en dos contractes signats per l'empresa. En el primer, valorat en 50.400 euros, s'hauria manegat el concurs per atorgar un projecte a l'empresa del fill d'un alt càrrec de Medi Ambient. En el segon s'hi haurien amagat uns sobrecostos de 30.000 euros desviats a una altra obra, amb el conseqüent acomiadament de tres treballadors en reduir-se els recursos econòmics de la primera.

La segona investigació té com a protagonista la ja omnipresent trama Gürtel. La cúpula anterior, dirigida per Juan Manuel Bellver, hauria adjudicat un contracte a Orange Market en un concurs manegat per valor de 138.678 euros. Malgrat avançar la meitat dels diners, el contracte mai es va executar.

Una bomba de rellotgeria


Encara és aviat perquè els fiscals en puguin treure conclusions, però l'anterior vegada en què van ficar el nas en una empresa pública valenciana hi van acabar trobant una mina d'or. Parlem del cas d'Emarsa, on a partir d'una denúncia del PSPV-PSOE i de Compromís la Fiscalia va descobrir un espoli valorat en més de 40 milions d'euros que estén els tentacles fins al Govern valencià i l'Ajuntament de Rita Barberá.

La situació actual de Vaersa no difereix gaire de la que tenia Emarsa abans de la descoberta de la Fiscalia. El degoteig constant de sospites de corrupció i acusacions d'irregularitats hi són presents des que el PP va fer-se amb el control de la societat només arribar a la Generalitat l'any 1995.

'Anglaterra, un país segur per al frau i l'evasió fiscal'

La ministra de Finances d'Àustria, Maria Fekter, ha considerat que el Regne Units és un país segur per al rentat de diners i l'evasió d'impostos. La denúncia de la ministra neoliberal austríaca ha sorgit en reacció a la pressió imposada per part de la Unió Europea (UE) al Govern austríac perquè aixequi el secret bancari. També Suïssa s'ha negat avui rotundament a eliminar el seu secret bancari.

Els ministres europeus de Finances, en una reunió sostinguda a Dublín, la capital d'Irlanda, han pressionat a Àustria a seguir els passos de Luxemburg i aixecar el secret bancari per als ciutadans de la UE que tinguin estalvis al país.

Tanmateix, Fekter va afirmar que Àustria havia assegurat que lluitaria per mantenir el secret bancari en contra de tota la pressió que li imposen els seus socis europeus i no introduiria canvis en les seves lleis constitucionals fins que el Regne Unit segueixi sent un paradís fiscal per a persones amb domicili a l'estranger, fins i tot encara que siguin residents al país.

La titular austríaca va insistir en la importància de "asfixiar els veritables paradisos fiscals de la UE", en al·lusió al Regne Unit, que alberga "diversos paradisos fiscals en la seva jurisdicció (Gibraltar, les illes Caiman, les Illes Verges, entre altres)".

Fekter va sostenir que aquestes zones són llocs segurs per exercir el frau i la invasió fiscal.

L'assumpte de l'evasió fiscal i el tema de refusar a aixecar el secret bancari van ser introduïts en últim moment a l'agenda de les negociacions no oficials dels ministres de Finances de la UE en la reunió celebrada el divendres a Dublín.

També Suïssa s'ha negat avui rotundament a eliminar el secret bancari.

Oriol Pujol va fer gestions a favor de la trama de les ITV

La quarantena de trucades i sms que Oriol Pujol va creuar amb els imputats del cas ITV, que de vegades l'anomenen "Zumosol", revelen les seves gestions per beneficiar els negocis d'empresaris amics, davant dels quals va presumir: "Sóc president del grup parlamentari, puc fer el que creguis". Les converses telefòniques van servir al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per imputar l'hereu de CDC.

Així ho assenyala un informe de l'Agència Tributària inclòs en el sumari del cas ITV, al qual ha tingut accés Efe, en què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va basar la seva decisió d'imputar al diputat i dirigent de CDC Oriol Pujol per utilitzar, presumptament, el seu pes polític per aconseguir l'adjudicació d'un lot d'ITV per tal de obtenir un "benefici econòmic per a ell i/o els seus amics".

Pujol, que arran de la seva imputació ha delegat les seves funcions com a secretari general de CDC, declararà dimarts, dia 16, davant el jutge per donar explicacions sobre la seva vinculació amb la trama d'empresaris i càrrecs públics imputats en el cas de les ITV i aclarir si, com creuen els investigadors, ell és el "Zumosol" (en clara al·lusió al conegut anunci publicitari), "gran cap", "oracle" o "alt comandament" a què al·ludeixen en diverses ocasions els encausats.

La trama està acusada d'haver intentat arreglar en benefici propi el mapa d'estacions d'ITV a Catalunya, suposadament amb el suport polític d'Oriol Pujol, per la imputació han resultat claus la quarantena de converses telefòniques i missatges que va intercanviar amb la resta d'encausats, amb els mòbils intervinguts per ordre judicial.

De les escoltes telefòniques es desprèn, en opinió dels jutges i també de l'Agència Tributària, que el líder convergent no només va realitzar presumptament gestions per aconseguir l'adjudicació d'estacions d'ITV per empresaris amics-amb un dels quals pel que sembla compartia una societat que havia de lucrar-se amb el negoci-sinó també per altres activitats empresarials, en algunes de les quals va participar la seva pròpia esposa.

És el cas de les operacions de reconversió industrial de les empreses Sony, Sharp i Yamaha, amb les quals la societat Alta Parnerts -que Anna Vidal, esposa de Pujol, administra amb l'empresari imputat Sergi Alsina- es va embutxacar 6,8 milions d'euros, dels quals 4,6 van anar a parar a un compte del qual la cònjuge d'Oriol és cotitular, segons consta en l'informe d'Hisenda.

En relació a l'operació de Yamaha, Pujol va contestar així en un "sms" a un missatge en què Alsina li comunicava la seva preocupació pel procés: "(...) En part pel meu excés de prudència, cap dels meus sap res. Sóc president del grup parlamentari, o sigui que puc fer el que creguis de cara a Yamaha (...)".

El sumari revela les gestions de la trama per l'intent fallit de nomenar secretari general d'Indústria l'imputat Josep Tous, exdirector general de Consum de CDC que, segons el jutge, estava "al servei" dels empresaris imputats.

La jutge d'instrucció que va iniciar el cas manté, en un escrit que va remetre al TSJC, que membres del govern de la Generalitat com el conseller de Justícia, Germà Gordó, i l'exsecretari general d'Empresa Enric Colet "tenien coneixement de les negociacions dutes a terme per Tous", encara que es desconeix" si eren copartícips dels fins espuris "de la seva actuació.

Després dels intents fallits de col·locar a Tous, Alsina envia un missatge a Pujol per preguntar-li si pot seguir mostrant "capacitat d'influència" davant un dels empresaris i el dirigent convergent li contesta: "Sí, en cap cas res és ràpid. Ahir hi va haver nomenaments però només quatre (...) Digues-li que continuem però que certament estan aterrant independents/esades (dels jesuïtes), però sí, és clar que hi ha influència, hi ha un Parlament, un President (...)".

El segon càrrec al qual va aspirar Tous és el de director general d'Indústria, però el mateix Pujol informa Alsina per sms del seu rebuig: "Que malament... que no ho volen, no és prou esade!".

La trama va intentar llavors que Tous accedís al càrrec de subdirector general de Seguretat Industrial, una proposta a la qual Pujol s'oposa a un altre sms: "Sergi... cony, una mica de Dignitat home!" i, en una trucada posterior, explica que és un rang massa baix per a algú que ha estat director general.

Posteriorment, els imputats consulten Pujol sobre dos candidats per al càrrec de subdirector general, que són rebutjats pel polític en un sms i una trucada: "El conec molt bé... però Gasull se'ns saltarà" i, el segon afirma: "no faré res".

Una altra del contactes destacats és un intercanvi de "sms" en què Tous pregunta a Pujol si es veu "amb forces de posar a la llei òmnibus un límit del 40% de domini en el mercat de les ITV". "Home, COMPLICADET. Recorda que no cal llei. Amb l'actual el límit del 50% és un màxim, es pot fer menys via decret", contesta Oriol Pujol.

Per a la jutge instructora, tots els imputats "són coneixedors de la influència política que Pujol proporciona al projecte, acudint a aquest quan sorgeixen dificultats".

"Alguna gestió teva és urgent", avisa Sergi Alsina per "sms" a Oriol Pujol, que en una altra anomenada pregunta si Josep Tous "pot tenir l'oportunitat d'entrevistar amb aquest jutge", suposadament el magistrat del TSJC que havia de resoldre sobre unes adjudicacions d'ITV recorregudes i que ara està sent investigat per reunir-se amb Ricard Puignou, un altre dels empresaris imputats en el cas. "Sí, sí", respon Alsina. "Doncs que ho faci immediatament. Jo també parlaré amb ell", conclou Pujol.

Per la III República i la fi d'una monarquia feixista, corrupta i anacrònica

La Junta Estatal Republicana (JER), que agrupa més de 50 organitzacions, commemora la II República en el seu 82 º aniversari amb una manifestació a Madrid i en nombroses ciutats de tot Espanya. Actes, marxes i concentracions commemoren aquest diumenge la II República a Espanya i reivindiquen l'adveniment de la III i la fi de la dictadura feixista.

A Madrid la manifestació ha estat convocada per la Junta Estatal Republicana (JER), que agrupa més de 50 organitzacions amb ideals republicans i transcorre entre la plaça de Cibeles i la Puerta del Sol a Madrid. En aquesta ocasió el lema és "baix el règim monàrquic, per la III República. Contra la impunitat del franquisme, no al pagament del deute".

Entre les organitzacions convocants destaquen esquerra Unida (IU), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), la Coordinadora Antifeixista, el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE), Esquerra Republicana i Esquerra Anticapitalista (IA), quen també protesta contra els retallades i les privatitzacions, "per la dimissió del Govern, l'Estat Laic i el dret d'autodeterminació dels pobles", segons els convocants.

A la marxa s'han afegit les Joventuts Socialistes, que sempre han donat suport aquestes convocatòries a diferència del corrupte aparell dirigent, i que consideren que hi ha més motius que mai després de les informacions sobre la imputació dels Ducs de Palma, les activitats de la princesa Corinna o la cacera de Botswana en la qual va participar el rei Joan Carles.

Juan Carlos, el traïdor, va pactar en secret amb el Marroc la Marxa Verda

"Espanya està compromesa amb l'autodeterminació del Sàhara". La declaració d'intencions és d'agost de 1973. En aquells dies, al ja esgotat règim de Franco li sobrava la colònia. El Front Polisario havia iniciat la seva guerra de guerrilles i l'administració franquista intentava carregar amb la seva responsabilitat a l'ONU per abandonar el que s'havia convertit en un problema i perquè la seva imatge no quedés massa danyada davant les ambicions territorials d'altres països. Foto: El rei traidor venent Espanya i el Sahara per la poltrona de l'avi assassí d'espanyols.

Què va passar durant els següents dos anys? Des de les declaracions de Laureano López Rodó, el llavors ministre de l'Opus Dei i d'Exteriors espanyol (emparentat amb els Molins de CiU), fins que Rabat assumís l'ocupació, es van succeir milers de converses per negociar la sort del poble sahrauí. Els Cables de Kissinger recopilats per Wikileaks recullen l'enorme activitat diplomàtica entre els països interessats a fer-se amb un tros del pastís.

Marroc va enviar el seu primer grup de "marxadors verds" el 30 octubre 1975

Els ambaixadors nord-americans van detallar les intencions d'uns i d'altres mentre Espanya bullia davant l'ocàs de la dictadura i l'inici de la Transició. La Marxa Verda de novembre de 1975 va impulsar i va imposar al Marroc com a nou propietari, tot i que, des de feia mesos, l'Spanish Sàhara era un assumpte que copava els informes dels representants nord-americans de Rabat i Madrid.

El rei Hassan II va prendre la decisió d'enviar a 350.000 civils marroquins i 20.000 soldats en rebre la garrotada de l'Haia. El 1974 Espanya va anunciar que no trigaria a fer un referèndum entre la població sahrauí sobre la seva independència. El regne alauita, que sabia que tenia les de perdre davant el plebiscit, va apel·lar al Tribunal Internacional de Justícia. El principal òrgan judicial de Nacions Unides va dictaminar el 16 d'octubre del 75 que, encara que existien vincles jurídics entre el Marroc i el territori del Sàhara Occidental, aquests no establien cap vincle de sobirania. Hassan II va entendre el que li va convenir. "No ens queda més remei que recuperar el nostre Sàhara", va anunciar.

Converses secretes


D'aquella consulta popular sobre l'autonomia dels sahrauís no es va saber més. I fins avui. Mentre l'administració franquista seguia defensant en públic el dret d'autodeterminació reconegut per Nacions Unides, manava a un representant per iniciar les converses secretes amb Rabat. L'estratègia marroquina per iniciar la seva conquesta de la regió havia començat. Espanya tenia les de perdre, però res més lluny de la realitat. El règim no només coneixia els plans marroquins, sinó que els va acordar amb ells. Un cable enviat des de l'ambaixada al Marroc el 23 d'octubre va deixar a les clares els termes del pacte que van arribar Hassan II i l'enviat espanyol José Solis, ministre del Moviment.

Rabat i Madrid pretenien utilitzar a l'ONU per organitzar un plebiscit "controlat"


El document, dirigit al Departament d'Estat d'Henry Kissinger, resumeix una conversa de Hassan II amb els representants nord-americans en què detalla la reunió. El monarca es va mostrar optimista ja que "tres quartes parts del problema havien quedat resoltes després de l'acord amb Solis". El pacte va establir que la Marxa Verda, com a gran idea del rei alauita, seguiria endavant. "El concepte és meu. L'organització és meva. Vaig a donar l'ordre de creuar la frontera. Només la gent ho pot cancel·lar i si ho fan potser jo també agafi les meves maletes i em mudi a casa de Madrid", va avisar el monarca.

Com a contrapartida, Marroc i Espanya van quedar a buscar al règim una sortida "elegant" del Sàhara que li permetés "guardar les aparences". La idea consistia a utilitzar a Nacions Unides per legitimar l'ocupació marroquina a través d'un referèndum "controlat". Per això comptarien amb l'ajuda de Mauritània i, esperaven, la dels EUA. Les següents converses servirien, segons el cable, per treballar i definir aquesta fórmula. Així mateix, Solis aprofitar la trobada per anunciar que Espanya renunciava a un Sàhara independent i, a més, i per tranquil·litat de Washington, deixaria de considerar Algèria, aliada de la Unió Soviètica, com "part interessada".

Amb Franco al seu llit de mort, va ser l'encara príncep Joan Carles qui va liderar les negociacions. Encara que, en un principi, l'aspirant a la corona no va voler saber res del tema, segons va relatar el cap de la legació nord-americana a Madrid al setembre del 75: "Joan Carles no té cap intenció d'involucrar-se en aquest problema, que només li podria portar conseqüències negatives". Wells Stabler explicar en el document que el Borbó es va negar a ser l'interlocutor espanyol en una reunió a Nova York proposta per Hassan II. Pretenia que el dictador "no desaparegués d'escena" abans que l'assumpte del Sàhara queda resolt.

El monarca espanyol va assumir la prefectura d'Estat el 31 d'octubre del 75 després de negar-se a fer-ho una setmana abans. Aquest mateix dia va convocar un Consell de Ministres i es va posar mans a l'obra. Els seus contactes amb el seu homòleg marroquí van ser constants, com va constatar l'ambaixador dels EUA a Rabat. Fins llavors, segons va transmetre Stabler, "el Govern seguia vacil·lant" davant la falta de lideratge i, sobretot, l'augment de les pressions marroquines. Rabat va enviar el primer grup de "marxadors verds" al Sàhara el 30 d'octubre, i no el 6 de novembre, data oficial de l'inici de la Marxa Verda, per bloquejar una possible intervenció d'Algèria contra la invasió.

Solís: "Seria una tragèdia que els soldats espanyols es vegin embolicats en una confrontació oberta


En aquest moment "només uns pocs alts oficials espanyols" participaven en les negociacions, segons ha informat des de Madrid el llegat en un dels seus telegrames. Entre ells ja no estaria Pere Cortina. El ministre d'Exteriors, en el càrrec des de gener del 74 a desembre del 75, va assegurar davant l'ambaixador que la política espanyola original sobre el Sàhara, la del referèndum, no havia canviat. En un altre informe, Stabler comentar que, entre el confús de la situació, "l'únic clar és que [l'opinió de Cortina] ha quedat totalment descartada".

El 25 d'octubre, en una trobada amb Solis al seu retorn de Rabat, el ministre del Moviment Nacional va adonar de la seva reunió amb Hassan II, una reunió que va qualificar de "realista, positiva, dura i fructífera". En el document, Stabler destacar que la major preocupació d'Espanya era, per sobre de tot, evitar entrar en una guerra colonial amb el Marroc: "Seria una tragèdia que els soldats espanyols al Sàhara es vegin embolicats en una confrontació oberta". Així mateix, l'home de Franco va deixar clar que per res del món el règim volia pertorbar les seves relacions amb Rabat. "Espanya vol sortir del Sàhara [...] Solis va dir que està a favor d'un acord pel qual la regió es converteixi en una província autònoma del Marroc". Quatre mesos després es va fer realitat.

El 2 de novembre del 75 Joan Carles va viatjar al Sàhara per, en teoria, donar suport a les tropes allà destinades. Marroc va donar per complerts els seus objectius i el 9 d'aquest mateix mes va retirar la Marxa Verda. Durant tots aquests dies cap legionari o soldat espanyol va moure un dit. El 14 Espanya signava els Acords de Madrid i es constituïa una administració tripartida costat de Marroc i Mauritània. Va durar fins al 26 de febrer de l'any següent, quan Espanya finalment va abandonar els sahrauís, que començarien a passar de l'ocupació espanyola al domini militar de la tirania criminal marroquina.

14 d'abril de 1931: La fugida del Borbó

14 d'abril 1931. Al voltant de les 16.30 hores. L'encara rei Alfons XIII roman al Palau Reial de Madrid amb els ministres de l'equip de Govern de l'almirall Aznar. La decisió d'abandonar el país ja està presa. Només el ministre de Foment, Juan de la Cierva i Peñafiel, defensava que el monarca havia de romandre en España.En el moment de fugir seva fortuna superava els 140 milions d'euros, dels quals un terç es trobava fora del país. El rei, assegurava, no volia que es vessés sang per ell. Anys més tard, quan la Guerra Civil i en una situació òptima per a la victòria, Alfons XIII va oblidar el pacifisme, l'amor al seu poble i va recolzar ferventment el general Franco.

El rei, pensatiu, es va acostar a un dels grans finestrals de Palau. "Aquesta és la que casa on vaig néixer i potser no tornaré a veure", va pronunciar. No s'equivocava. Aquesta mateixa nit Alfons XIII va fugir d'Espanya. Primer es va dirigir a Cartagena en el seu cotxe esportiu de luxe i allà embarcar al vaixell 'príncep Alfonso' amb destinació a Marsella. Mai més tornaria en vida. Les seves restes van ser trasllats a Espanya el 1980 sent rebuts pel seu únic fill viu: Don Joan, el que mai va ser rei.

Els ministres del govern de l'almirall Aznar estaven reunits a Palau des de les 12 del migdia. La decisió de "empaquetar" al rei cap a Marsella va ser presa el dia abans, el dilluns 13 d'abril. El govern havia explicat a Alfons XIII que en cas de voler batallar amb les armes el resultat de les eleccions municipals del 11 d'abril no podrien comptar amb gran part de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil.

Aquests són alguns detalls dels nou folis que va escriure el ministre de Marina José Rivera i Álvarez de Canedo, l'home encarregat de treure al rei d'Espanya i traslladar sa i estalvi a Marsella. El to és asèptic, gairebé de nota de premsa. El relat, però, ofereix tot luxe de detalls dels últims minuts del monarca en sòl espanyol i de com ja en aigües franceses i després de rebre honors militars el rei Alfons XIII va trencar a plorar. "Dispensi senyor José, no ho he pogut evitar".

"Dispensi senyor José, no ho he pogut evitar", va dir Alfonso XIII després de trencar a plorar "La sortida del rei de Madrid va ser un acte de covardia. Va marxar deixant a palau a tota la seva família. Va deixar enrere la seva dona i dos fills malalts, entre ells, el seu primogènit, el príncep d'Astúries. De la mateixa manera, la seva negativa a lluitar és una fal·làcia. No va lluitar perquè no li donava suport ningú. Ni Sanjurjo es va comprometre a treure als seus homes al carrer. La seva personalitat veritable la marca la seva amistat amb Primo de Rivera i la seva adhesió a Franco", explica el catedràtic d'Història contemporània de la Universitat de Múrcia Pere Maria Egea.

"Qui m'ha empaquetat a mi per Cartagena?"


Al voltant de les 21.00 hores de la nit del 14 d'abril Alfons XIII va abandonar el Palau Reial per la porta secreta que donava als jardins del Camp del Moro. El rei va marxar davant en el seu cotxe d'alta gamma, un Duesemberg convertible (imatge). L'acompanyen, en l'automòbil, l'infant Alfons d'Orleans i el seu ajudant Moreu. El ministre José Rivera i el duc de Miranda anirien darrere. Més tard descobririen que també els acompanya un cotxe patrulla de la Guàrdia Civil. Al carrer, la República ja era festejada i la bandera vermella presidia l'edifici de Correus.

"La primera parada la vam fer en ple camp i passat Aranjuez. Baixem tots i ens vam reunir amb el rei Miranda i jo, també l'infant, que mai es separava d'ell. El rei em va dir: 'Qui m'ha empaquetat a mi per Cartagena? Tu? 'i li vaig contestar que sí, que el Govern. Cap a on anem després? Ja l'hi diré a S.M. I a cau d'orella: a Marsella (sic)", escriu José Rivera.

Després d'aquesta primera parada, el viatge va continuar "a gran velocitat". Tres vegades més detindrien el seu camí fins a arribar al primer dels destins: l'Arsenal de Cartagena. Allà, descriu, Rivera, s'amuntegaven milers de persones que celebraven l'adveniment de la República i que era continguda per la guàrdia pública. Així que va estar tot preparat, el ja exmonarca d'Espanya va embarcar en un pot que havia de portar a bord del vaixell 'príncep Alfonso'. Abans, l'almirall Cervera, cap de la nau, va donar "set vives al rei". "Aquest va contestar amb un 'Visca Espanya'", escriu Rivera. Des del pont del vaixell, el seu punt més alt, Alfons XIII va albirar per última vegada la terra de la qual havia estat rei i que aquest mateix dia havia clarejat republicana.

Un rei deposat, traidor i feixista

El 26 de novembre de 1931 va ser acusat d'alta traïció per les Corts republicanasLa matí següent, la del 15 d'abril, les notícies van anar arribant al vaixell on s'allotjava el monarca, per la seva disgust. Ja era oficial. La República havia estat proclamada i el vaixell on ell partia cap a l'exili havia hissar la bandera republicana. "Quan?", Va preguntar el monarca. "Quan vostè estigui en terres franceses i nosaltres no estiguem en les seves aigües", va respondre Rivera. Hores després va arribar la notificació que l'infant Joan ja estava a Gibraltar. El rei va voler contestar però la missió era secreta i ningú podia comunicar-se. Ni tan sols un rei deposat.

"Com se m'acomiadarà?", preguntava el monarca a Rivero, inquiet en la seva nova condició de rei exiliat. "Interiorment, amb tots els honors", va respondre el ministre per tranquil·litat real. D'aquesta manera, el vaixell va arribar a la costa marsellesa a les 5.30 hores del matí. "Moments abans de desembarcar vaig parlar amb el rei, que dubtava en la forma d'acomiadar-se, ja que em va preguntar si havia de parlar o no. Jo li vaig aconsellar que no parlés i s'acomiadés un a un de dels oficials i caps. Així ho va fer donant-los la mà i sense pronunciar paraula", escriu Rivera.

A les 5.55 hores del matí el monarca va posar peu en territori francès. Abans, s'havia posat a plorar en veure als oficials formar per el seu comiat. Allà, una comitiva de quatre o cinc persones esperava a Alfons XIII, van xiular i van aparèixer uns cotxes. Era l'hora del comiat. "El rei em va abraçar i va dir que marxés donant-me les gràcies per tot, li vaig dir que esperaria que desembarquessin els maletins que venien en un altre pot i quan aquells van estar sobre el moll i la gent reembarcada em va acomiadar tornant-nos a abraçar a l'ajudant i a mi", escriu.

Quan Alfons XIII va abandonar Espanya posseïa més de 140 milions d'euros El camí de tornada va estar presidit per la bandera tricolor de la República. Es van retirar tots els retrats de la família reial i símbols de la monarquia. El vaixell que havia salpat cap a França cridant 'príncep Alfons' retornar amb el de 'Llibertat'. L'estocada definitiva a Alfons XIII va ser donada el 26 de novembre de 1931 quan les Corts van acusar d'alta traïció i van decretar que qualsevol ciutadà espanyol "podrà assolir la seva persona si penetrés en territori nacional" (veure document adjunt).

La reina Victòria Eugènia i els seus fills van sortir d'Espanya, el dia 15 d'abril, al tren d'Hendaia rumb a França amb l'escorta del director de la Guàrdia Civil, el general José Sanjurjo. "La família es reuniria poc després a París encara que no cal oblidar que la reina va abandonar a Alfons XIII i va marxar a viure a Londres i que aquest continuaria fora d'Espanya amb els seus embolics de faldilles. La seva vida es va desenvolupar a cavall entre Suïssa i la Itàlia de Mussolini ", explica el catedràtic Pere Maria Egea.

Un milió per Franco

En aquesta nova etapa de la seva vida, no es pot dir que li faltés diners al deposat monarca. En el moment de fugir seva fortuna superava els 140 milions d'euros, dels quals un terç es trobava fora del país, tal com ha documentat l'escriptor José María Zavala en el seu llibre El patrimoni dels Borbons. Amb el cop d'Estat de 1936 l'esperit pacifista d'Alfons XIII ja havia desaparegut i no li importava el vessament de sang.

Es tractava de recuperar la seva corona i per això va disposar un milió de pessetes i va mediar per Franco i intercedir amb Mussolini perquè facilités armament militar i enviés a Espanya, amb la major rapidesa possible, l'aviació militar feixista També el seu fill Joan, pare de Joan Carles I, va mostrar el seu suport a Franco en diversos ocasions i fins i tot li va demanar venir a Espanya per lluitar en la Guerra Civil. Possiblement el exrey i el seu fill van pensar que Franco restauraria la monarquia borbònica a Espanya. I així ho va fer. Però el 1969 i en la figura del seu nét, Joan Carles I.

Finalment, el 15 de gener de 1941, molt malalt, Alfons de Borbó va abdicar els seus drets reals en el seu fill Joan, i sis setmanes després, el 28 de febrer, va morir. Va ser enterrat a Roma. La dictadura va decretar tres dies de dol, i Franco va enviar una corona al funeral amb el missatge:

A S. M. el rei Alfons XIII, Francisco Franco.