divendres, 3 de gener de 2014

'Colada’ massiva al Metro i a Renfe contra la nova pujada dels billets per CiU

Centenars de persones han participat aquest divendres en una protesta a diverses estacions de Metro i de Renfe, organitzada pel sindicat de la COS, la CUP i el moviment 15M com a rebuig a l’augment de preus al transport públic. L’acció, que s’ha fet per segona vegada en una setmana, ha consistit en una ‘colada’ massiva a les estacions de la Sagrera, Sant Andreu, Arc de Triomf, Torre Baró i Fontana de Barcelona i la de Gramenet, davant la mirada passiva dels membres de seguretat.

L’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) ha anunciat l’augment de tarifes a partir d’aquest dimecres 1 de gener del 2014. El bitllet senzill, per exemple, costa ara 2,15 euros i la T-10 10,30 euros.

Les protestes no acaben amb les accions que s’han fet durant aquesta setmana. I és que els organitzadors han convocat també una altra ‘colada’ per al proper dia 9 de gener.

EUPV reclama la compareixença de la consellera Català per la reducció d’unitats educatives en valencià

La diputada d'EUPV, Marina Albiol, afirma que "pareix que la consellera d’Educació, Català, del PP, vol acabar amb el català com a llengua vehicular de futur al País Valencià”. Albiol, té previst demanar la compareixença de la consellera Català, per a què done les explicacions pertinents del que anomena, “tot un atac per partida doble, un a l’educació pública, i un altre a l’ensenyament en llengua catalana al nostre país, una doble ofensiva de la dreta que hem d’aturar”.

La parlamentària considera una notícia molt preocupant la denuncia d’Escola Valenciana de la reducció de 16 unitats escolars en valencià: “Aquesta eliminació d’aules tindrà efectes nocius per a la llengua no solament en el sector educatiu, evidentment comportarà també una reducció aparellada de l’ús del valencià en la resta d’àmbits de la societat. Pareix que Català vol acabar amb el català com a llengua vehicular de futur al País Valencià”.

Albiol afirma que les administracions públiques tenen l’obligació per llei de defensar la nostra llengua i potenciar el seu ús, “tot el contrari del que està fent aquest govern, que sota criteris estrictament economicistes es vol carregar la normalització lingüística del català a l’àmbit educatiu i debilitar el teixit públic d’ensenyament”.

Seguirem endavant! ¡Seguiremos adelante!

Cal dir-ho: és just i necessari. La crida, certament desesperada, d'Agència Sírius ha estat escoltada i resposta solidàriament per camarades, amigues i amics, lectors tots, i ens comprometem a seguir endavant malgrat vents, marees, maregasses, atacs, censures i bloquejos, amb totes les forces, amb totes les ganes i amb tota la voluntat d'aportar llum a quants volen una informació veraç, clara, sense dependències ni esclavituds, lliure, independent, republicana i d'esquerres. Som subjectes i, com a tal, subjectius, i humans i susceptibles d'error, però en 4 anys i després de més de 20.000 articles, sense un sol error en els arxius.

Agraïts i humils, conscients que sense els nostres lectors i aquells que comparteixen la nostra informació, que la suggereixen als amics i que es van entristir amb nosaltres quan anunciarem el previsible tancament, no som ningú ni res, "seguirem endavant i amb Fidel us diem: fins a sempre camarades!"

¡Seguiremos adelante!


Hay que decirlo: es justo y necesario. La llamada, ciertamente desesperada, de Agencia Sírius ha sido escuchada y respondida solidariamente por camaradas, amigas y amigos, lector@s tod@s, y nos comprometemos a seguir adelante pese a vientos, mareas marejadas, ataques, censuras y bloqueos, con todas fuerzas, con todas las ganas y con toda la voluntad de aportar luz a cuantos quieren una información veraz, clara, sin dependencias ni esclavitudes, libre, independiente, republicana y de izquierdas. Somos sujetos y, como tal, subjetivos, y humanos y susceptibles de error, pero en 4 años y tras más de 20.000 artículos, sin un sólo error en los archivos.

Agradecidos y humildes, conscientes de que sin nuestros lectores y aquellos que comparten nuestra información, que la sugieren a los amigos y que se entristecieron con nosotros cuando anunciamos el previsible cierre, no somos nadie ni nada, "seguiremos adelante y con Fidel os decimos: ¡hasta siempre camaradas!"

La PAH crida als ajuntaments a recuperar les cases buides dels bancs

La portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau, ha presentat aquest matí una nova campanya del moviment per fomentar mocions municipals per part dels ajuntaments espanyols i recuperar els habitatges buits en mans dels bancs. Segons les últimes dades del poder judicial, a Espanya hi ha actualment 3,5 milions d'habitatges buits, dels quals es calcula que 800.000 són propietat d'entitats financeres i molts d'ells embargats.

"La moció municipal que presentem avui pretén lluitar contra les execucions hipotecàries i contra els desnonaments per impagament de lloguer", ha assenyalat la portaveu de la PAH, que presentarà el model de moció avui mateix davant tots els grups parlamentaris. La plataforma també demana a la Generalitat que actuï segons les seves competències com a comunitat autònoma i que actualitzi la llei de l'habitatge català, redactada en el 2007, perquè aquesta faci front a la situació de "emergència habitacional" que viu Catalunya.

"Instem concretament a la Generalitat per una situació d'urgència", ha aclarit Ada Colau, que ha afegit que encara que es tracta d'un tema rellevant fa temps que ha quedat "arraconat" del debat polític perquè significa "confrontar-se amb les entitats financeres". D'aquesta forma, ha recalcat que s'ha de "afrontar l'arrel del problema", i això vol dir sancionar als bancs que "han robat aquests pisos amb hipoteques abusives per després comercialitzar-los amb engany i mentides".

A Espanya hi ha 3,5 milions de cases buides, de les quals unes 800.000 són propietat dels bancs: "No té cap sentit que se'ls donin tots els beneficis als culpables i que després no se'ls exigeixi la mínima contrapartida social", ha subratllat en referència als bancs que han estat rescatats amb diners públics.

I ha volgut recordar que encara que les dades ofertes pel poder judicial "són insuficients", assenyalen que a Espanya hi ha hagut gairebé 60.000 execucions immobiliàries durant els tres primers trimestres del 2013, 12.000 de les quals han ocorregut a Catalunya, "dades que confirmen, almenys, 45 desnonaments al dia durant nou mesos", ha denunciat la portaveu de la PAH.

"L'alarma social ha aconseguit mobilitzar a la ciutadania, que mitjançant la desobediència civil ha obtingut molts assoliments, però aquestes dades demostren que el desastre se segueix produint", ha explicat la portaveu de la PAH. Gràcies a l'actuació de plataformes com la PAH en 2013 s'han aconseguit parar 1.000 desnonaments a tota Espanya, recuperar 15 edificis buits que estaven en mans d'entitats financeres i reallotjar a 800 persones "per vies judicials i institucionals".

Colau aposta per sancionar als bancs que "han robat pisos amb hipoteques abusives per comercialitzar-los amb mentides". El model de moció municipal que ha presentat avui la plataforma pretén recuperar per la via legal aquells pisos que es troben desocupats "de manera no justificada", propietat d'entitats bancàries, per posar-los al servei de la ciutadania.

Per la seva banda, el portaveu de la PAH Terrassa -ciutat que va iniciar aquesta mesura i ja té més de 700 expedients oberts i tres de concrets multats-, Xavi Martínez, ha aclarit que els ajuntaments han d'intervenir "aprofitant la llei de l'habitatge català, que permet sancionar als bancs que acumulen pisos buits de manera injustificable".

"És impossible que de bona fe i sense pressió social i ciutadana els bancs cedeixin els seus pisos buits a la població", ha recalcat Xavi Martínez, que ha afegit: "És per això pel que fa falta que els ajuntaments i les comunitats autònomes es posicionin i decideixin si governen per a la gent i en pro les seves necessitats o si, pel contrari, són còmplices del Govern central".

L'objectiu d'aquesta campanya és que els ajuntaments adoptin un procediment legal quan ja s'han intentat tots els mecanismes "amables i amistosos" per cedir els habitatges buits a la població.

Mataró: ICV-EUiA reclama multar bancs i caixes amb pisos buits


ICV-EUiA vol que es multi a les entitats bancàries que tenen habitatges de la seva propietat desocupats sense causa justificada. La formació vol que Mataró segueixi l’exemple de l’Ajuntament de Terrassa, que imposarà multes a bancs i caixes amb pisos que portin dos anys o més buits sense justificació. El consistori egarenc ja ha sancionat a tres entitats i té oberts més de 700 expedients. El regidor Esteve Martínez ha adreçat una carta a la regidora d’Urbanisme, Montserrat Rodríguez, perquè l’ajuntament emprengui aquesta mesura.

La Policia nega l'entrada a dos metges al CIE de Barcelona

La Policia espanyola ha denegat aquest matí l'entrada a dos metges al CIE de la Zona Franca de Barcelona, on diversos interns denuncien haver sofert agressions durant els últims dies. Tres advocades de la comissió de drets humans (foto) han pogut entrar i parlar amb els interns, que han confirmat les denúncies publicades aquest matí per ‘Tanquem els CIEs’. Un dels interns ferits, amb una fractura al nas des del 31 de desembre, ha estat finalment enviat a un centre hospitalari aquest matí.

Després de la denúncia de diversos interns sobre les agressions i maltractaments que vénen sofrint al Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona, feta pública avui per la campanya ‘Tanquem els CIEs’, una comissió de drets humans formada per dos metges i tres advocades s'ha dirigit al migdia al centre, amb l'objectiu de recaptar més informació sobre la denúncia dels interns i atendre'ls sanitàriament. El comandament policial al capdavant del CIE, no obstant això, ha denegat l'entrada a les dues mèdics.

L'entrada s'ha prohibit malgrat les informacions segons les quals hi hauria interns ferits sense atenció mèdica. De fet, segons s'ha pogut saber, un intern ha hagut de ser traslladat a un centre hospitalari a causa d'una fractura en el nas, produïda el 31 de desembre.

En declaracions a NAIZ, una de les advocades que ha pogut entrar i parlar amb els interns ha ratificat les denúncies fetes públiques aquest matí per ‘Tanquem els CIEs’, segons les quals els antidisturbis haurien entrat al centre la tarda del 31 de desembre, mentre fora del recinte se celebrava una concentració a favor del tancament del CIE. Des d'aquest moment, segons assenyala l'advocada, els interns denuncien que tant els antidisturbis com els agents encarregats de la custòdia del centre «han fet la vida impossible als interns». Segons ha informat la lletrada, a la tarda oferiran més informació sobre els successos dels últims dies.

Denúncia del Síndic de Greuges


Qui també s'ha pronunciat és el Síndic de Greuges –Defensor del Poble a Catalunya–, Rafael Ribó, assenyalant que ahir va traslladar l'existència dels incidents en el CIE al president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al fiscal delegat en temes d'estrangeria, al ministre de l'Interior i a la Defensora del Poble de l'Estat espanyol.

Segons informa el Síndic, a la Defensora del Poble «se li va suggerir una visita immediata a les dependències del CIE», oferint-se-li a més la possibilitat que anessin professionals del Síndic de Greuges els qui realitzessin la visita. El Síndic denuncia que la Defensora del Poble té coneixement dels successos des del 31 de desembre i que «encara no ha pres la decisió de visitar el centre», una cosa que el Síndic català, Rafael Ribó, considera «del tot necessari per poder elaborar un informe amb el contrast directe de les persones que han viscut els esdeveniments d'aquests últims dies, abans que siguin expulsades».

A través d'una nota premsa, Ribó ha reiterat la «exigència de la reconsideració integral d'aquest tipus de centres», ja que han rebut «dades sobre irregularitats des de fa temps». Tanmateix, recorda que el 30 d'abril de 2012, en una visita al CIE de la Zona Franca, el llavors secretari d'Estat de Seguretat va assegurar que en dos mesos elaborarien un reglament per a aquest tipus de centres. Més d'any i mig després, no hi ha cap tipus de reglament.

PSOE i IU atribueixen la caiguda de l'atur a la desafiliació i l'estacionalitat

Valeriano Gómez, secretari de Política Econòmica del PSOE, ha valorat les dades de l'atur registrat al mes de desembre que, al seu judici, "milloren la situació", amb un descens de 107.570 persones registrades en les oficines d'ocupació, però 'amb matisos si es comparen amb el segon semestre de 2012', el segon pitjor any de la crisi. "L'única explicació plausible d'aquest fet és que estem en presència d'una caiguda històrica i desconeguda fins avui en la població activa. El que està ocorrent és un descoratjament massiu en alguns casos, que porta als aturats a ni tan sols mantenir la seva inscripció en l'atur registrat". Llamazares ha cridat a "no llançar les campanes al vol" per la baixada perquè són dades "conjunturals i precaries".

"L'any 2013 finalitza amb una destrucció d'ocupació de 85.000 afiliats menys a la Seguretat Social en termes mitjans", ha apuntat Gómez, per qui "el Govern ha d'explicar ben per què a partir d'intervinguts de 2012 l'evolució de l'atur registrat sofreix una tendència tan dispar" pel que fa a l'evolució de la Seguretat Social.

Gómez ha subratllat la "distància enorme" de les dades reals pel que fa al programa amb el qual el PP va concórrer a les eleccions generals de novembre de 2011. "Van dir que amb ells l'atur baixaria, però segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) ha augmentat en 631.000 aturats. I van dir que hi hauria més ocupació però hi ha 984.000 ocupats menys", ha assenyalat el socialista. I ha denunciat que s'hagi conegut la dada exacta oficial del Ministeri d'Ocupació un dia abans gràcies a una filtració.

Al marge de l'anàlisi de les dades, Valeriano Gómez ha criticat que s'hagi filtrat la dada exacta de l'atur un dia abans que es faci oficial. "No podem entendre i ens sembla absolutament reprovable que es conegui la xifra de l'atur abans del dia en què ha de conèixer-se", la qual cosa no considera "propi de països moderns i administracions transparents".

"És alguna cosa greu i ha de ser investigat. Demanarem la compareixença de la ministra d'Ocupació al Congrés per explicar aquesta situació, i si no interpel·larem directament al president del Govern", ha anunciat.

El diputat al Congrés d'IU Gaspar Llamazares ha cridat a "no llançar les campanes al vol" per la baixada de 107.000 persones del mes de desembre perquè són dades "conjunturals i precaries".

Al seu judici, aquest descens dels aturats és estacional, i no constitueix una recuperació sòlida "en absolut", ja que en relació amb l'any passat hi ha més atur.

Els països pobres de la UE vs la xenofóbia nazi neoliberal: “El que està en joc és el futur de la UE”

“Vénen els huns!” Aquest crit de batalla es llegeix no solament a la premsa britànica, sinó que s'escolta també en els bars d'Alemanya i fins i tot –en forma políticament més correcta– apareix en preses de posició dels feixistes de la Unió Cristiano-Social (CSU) bavaresa -sòcia de Merkel- i l'Alternativa per a Alemanya (AfD) o el propi partit del primer ministre britànic Cameron, el partit de Gert Wilder a Holanda, el Front Nacional de li Pen, la Lliga Nord italiana o PP, Ciutadan's i UPyD a Espanya, entre d'altres. En aquests moments som testimonis d'un intent de reduir, per motius polítics, un complex problema a un únic aspecte: el perill que immigrants de Bulgària i Romania es transformin en una càrrega per als sistemes socials.

En la discussió en relació amb les prestacions socials per a immigrants de Bulgària i Romania es comet un error conceptual, opina Alexander Andreev: el mercat de treball i els sistemes socials són dues coses diferents.

La realitat, no obstant això, és bastant més complicada. Primer, es tracta de ciutadans de dos països europeus diferents. Segon, no es tracta d'un grup homogeni. Alguns vénen amb el desig de trobar treball. Uns altres, en efecte, volen cobrar solament les prestacions socials. I part d'aquestes persones són gitanos. A Romania i Bulgària viuen milions de gitanos, en la seva major part molt pobres i molt mal tractats per la població majoritària dels respectius països. Tercer, els immigrants posseeixen qualificacions molt diferents. Entre ells es troben mèdics i enginyers, però també persones que amb prou feines saben llegir i escriure. Cambra, no existeixen pronòstics confiables, ni sobre el nombre d'immigrants ni sobre les conseqüències per al mercat de treball i els sistemes socials.

Valors fonamentals de la UE?

“Mercat de treball” i “sistemes socials” són els dos conceptes claus entorn dels quals gira la discussió. Tots dos han de, no obstant això, veure's per separat. La llibertat de circulació dels ciutadans de la Unió Europea és un valor bàsic i inamovible de la UE. Els sistemes socials, per contra, són regulats pel dret nacional de cada país. Això significa que tant Gran Bretanya com Alemanya o qualsevol altre país de la UE poden imposar limitacions, que al seu torn poden ser verificades per la Cort Constitucional del respectiu país o la Cort Europea de Justícia.

Fins i tot en aquest cas, tota limitació seria un senyal equivocat. La raó: igual que en la discussió sobre el salvament dels bancs, la qual cosa està en joc no és ni més ni menys que el futur de la UE. Encara més: en aquest cas, la solidaritat com a valor fonamental de la UE és més necessària que en el cas dels bancs, perquè no es tracta solament d'institucions financeres en fallida, sinó de la destinació de milions de ciutadans de la UE. El debat ha de centrar-se per tant en el futur d'Europa. Per això el que es necessita no són més o menys mals compromisos a nivell nacional, sinó una seriosa discussió sobre la qüestió bàsica: necessitem més o menys Europa?

Els naips sobre la taula

Els qui volen “menys Europa” s'han posicionat ja clarament. El Govern britànic, però també diversos partits polítics antieuropeos als països membres de la UE, es preparen per a les properes eleccions europees, que tindran lloc al maig, convocant el fantasma de la xenofòbia, particularment virulent en temps de crisi. També la CSU i la AfD aposten a Alemanya per aquesta estratègia. Per això, els qui estan a favor de “més Europa” haurien de prendre així mateix clarament posició. Això potser faci que perdin vots i que els nacionalistes tinguin més escons al proper Parlament Europeu.

No obstant això, aquesta és una bona oportunitat per posar els naips sobre la taula i començar a discutir seriosament sobre un futur federal d'Europa. Una Europa en els quals els sistemes socials estiguin a la disposició de tots sense diferències. El lloc adequat per a una discussió d'aquest tipus seria un Parlament Europeu amb més poder i més confiança en les seves pròpies forces. D'aquesta forma, l'actual acalorat debat sobre els immigrants de Bulgària i Romania podria realitzar finalment una aportació a la unificació europea.

Els gossos defequen i orinen orientats cap al nord

Un curiós estudi d'investigadors de Txèquia i Alemanya afirma que els cans tenen sensibilitat magnètica, i la utilitzen per triar la postura per excretar. Foto: Gos defecant en relació al camp magnètic de la Terra, en un dels exemples de la recerca publicada a la revista 'Frontiers in Zoology'.

Els gossos poden detectar els camps magnètics i a l'hora de defecar i orinar prefereixen alinear el cos amb l'eix terrestre Nord-Sud. Aquesta curiosa habilitat ha estat descoberta per un equip d'investigadors de Txèquia i Alemanya després observar durant dos anys els hàbits excretors de 70 gossos, de 37 races diferents.

L'equip científic liderat per Vlastimil Hart (Universitat de Ciències de la Vida de Txèquia) i Hynek Basta (Universitat Duisburg-Essem, Alemanya) han realitzat en total 1.893 observacions de defecacions i 5.582 observacions mentre els gossos orinaven, segons expliquen en un articulo de 24 pàgines que publica l'última edició de la revista Frontiers in Zoology.

Els responsables d'aquesta recerca recorden en el seu article que existeixen dades comprovades de l'existeixen diverses espècies de mamífers que alineen espontàniament el seu cos en relació amb els camps magnètics terrestres en diferents situacions de la seva vida diària.

Dos anys d'observacions


A partir d'aquest coneixement, els científics que signen aquest nou estudi van decidir analitzar el comportament d'un grup de gossos mentre defecaven i orinaven. Després de dos anys d'observacions i mesuraments, els experts han arribat a la conclusió que en aquest tipus de circumstàncies, els gossos escullen preferentment la posició nord-sud (és a dir, mirant cap al nord).

En l'apartat de resum i conclusions, els membres de l'equip txec-alemany afirmen que la seva recerca és la primera demostració científica que els gossos tenen sensibilitat magnètica, i que el seu treball “obre nous horitzons en la recerca sobre magnetorecepció”.

Aquest comportament va ser observat durant condicions estables del camp magnètic, no ocorrent així quan les condicions del mateix eren inestables (davant una tempesta solar, per exemple).

Ocells, tortugues i peixos usen el camp magnètic de la Terra com a guia quan migran, i se sap que el bestiar i els cérvols solen menjar en l'eix nord - sud, seguint el nord magnètic (no geogràfic). No obstant això, aquesta és la primera vegada que aquest sentit ha estat comprovat en gossos.

La consciència magnètica solament va ser observada en gossos sense corretja en camp obert, per la qual cosa pot ser que si saques a passejar al teu gos amb corretja no s'alineï perfectament - l'amo és més important per al gos que el camp magnètic.

Si vol comprovar la certesa d'aquesta recerca, porti a mà una brúixola la propera vegada que tregui al seu gos a passejar i a fer les seves necessitats (les del gos).

Els diputats d'IU publiquen les seves nòmines, amb els sous nets

Izquierda Unida ha publicat els sous dels seus diputats al Congrés, que van dels 2.930 euros nets que percep cada mes Gaspar Llamazares, que a més de portaveu de Justícia de l'Esquerra Plural presideix una comissió, als 2.076 que cobra el malagueny Alberto Garzón. En concret, la coalició ha publicat les nòmines dels seus vuit diputats al Congrés, quedant al marge d'IU el diputat d'ICV, Joan Coscubiela, el d'EUiA Joan Josep Nuet -que cobra uns 4.900 euros dels que dóna uns 2.500 a EUiA i el seu partit, el PCC-, i el de la Chunta Aragonesista.

Juntament amb el sou brut que paga el Congrés, que inclou l'assignació bàsica més les indemnitzacions per ser de fora de Madrid i els complements en funció del càrrec que exerceixen en la Càmera, IU especifica el que cadascun dels seus parlamentaris dóna a l'organització o a altres entitats vinculades a IU. A més, cap d'ells cobra retribució alguna del partit.

Així, el coordinador federal d'IU i president del grup de l'Esquerra Plural, Cayo Lara, cobra del Congrés 4.543 euros nets, però d'aquesta quantitat dóna a IU 1.328 euros i dedica 435 euros a despeses d'allotjament i manutenció, la qual cosa li dóna un sou net mensual de 2.780 euros.

El portaveu d'IU al Congrés i secretari general del PCE, José Luis Centella, percep de la Cambra baixa 5.452 euros, però d'aquí descompta 1.300 euros per a l'adreça federal d'IU i 300 euros per a la federació andalusa, la qual cosa li converteix en el diputat d'IU que més diners aporta a l'organització. El seu sou net, llevats també els 911 euros per a allotjament i manutenció (quantitat igual en tots els diputats de circumscripcions diferents de Madrid), es queda en 2.511 euros al mes.

Qui més líquid percep és el diputat d'IU per Astúries i portaveu de Justícia de l'Esquerra Plural, Gaspar Llamazares, ja que és l'únic del grup que presideix una comissió i dels 4.838 euros que li paga el Parlament descompta 988 euros per a la direcció federal d'IU, amb el que el seu sou net és de 2.939 euros, una vegada restats les despeses de manutenció.

Per contra, qui menor salari net percep al mes és el portaveu econòmic del grup i diputat per Màlaga, Alberto Garzón, ja que dels seus 4.598 euros que cobra del Congrés dóna més d'1.600 euros (811 a IU Federal i d'altres 800 que reparteix entre les Joventuts Comunistes i diverses ONG i cooperatives).

Per sobre de tots els diputats, està el sou que el Parlament Europeu abona a Willy Meyer, que cobra al mes 3.697 euros nets, després de donar a IU 2.500 euros dels 6.197 euros que li paga l'Eurocambra.

Xina critica a EUA per enviar terroristes xino-uigurs a Eslovàquia

El Ministeri de Relacions Exteriors de Xina va criticar avui a Estats Units per enviar a tres terroristes xino-uigurs del centre de detenció il·legal de la Badia de Guantánamo a Eslovàquia. Els tres detinguts són membres del Moviment Islàmic del Turkestan Oriental o Xinjiang, de majoria ètnica turca-uigur, que és considerat un grup terrorista i està sancionat per l'Organització de les Nacions Unides, va dir el portaveu de la cancelleria, Qin Gang, en una conferència de premsa.

Els terroristes són una amenaça per a la seguretat de Xina i del país receptor, va dir Qin, i va demanar al país corresponent que no doni als terroristes un hàbitat sin�� que els lliuri a Xina.

Qin va urgir a Estats Units al fet que abandoni la doble moral i eviti enviar el senyal equivocat a les forces terroristes violentes. El portaveu va respondre així a l'anomenat de la portaveu adjunta del Departament d'Estat d'Estats Units, Marie Harf, que Xina mantingui moderació després de la violència més recent a Xinjiang.

Nou terroristes van atacar una estació de policia empunyant ganivets el matí del dilluns en el districte Shache de Kashgar. La policia de Xinjiang va matar a tirs a vuit terroristes i va capturar a un més.

Es va tractar d'un atac terrorista, amb evidència sòlida, va dir Qin. El terrorisme és contrari a la humanitat i a la societat i la comunitat internacional té un enteniment comú sobre el combat al terrorisme i s'oposa als països amb doble moral sobre el tema: "Els comentaris del Departament d'Estat d'Estats Units ignoren els fets, sonen frèvols i no poden justificar-se. El poble d'Estats Units també és víctima del terrorisme. No facin a uns altres el que no volen que els facin a vostès", va assenyalar Qin.

"Si aquests incidents ocorreguessin a Estats Units i altres països fessin comentaris similars, Com se sentirien els nord-americans sobre aquest tema?", va preguntar Qin.

'El fantasma del general Franco no pot tenir Catalunya com a ostatge'

El principal diari escocès, The Scotsman, publica avui un article del periodista i polític George Kerevan, titulat 'Sonen les campanes per a un canvi d'ordre a Espanya', en el qual analitza la convocatòria del referèndum d'independència a Catalunya. 'El que passa a Catalunya a finals d'aquest any serà examinat amb gran interès a tot Europa', diu Kerevan, que afegeix: 'una diferència significativa entre les situacions d'Escòcia i de Catalunya és que el govern espanyol a Madrid s'oposa añ referèndum. Per què els polítics de Madrid són tan reticents a una votació democràtica, sobretot quan és tan clarament exigida pels catalans?'

Kerevan apunta que el pes econòmic de Catalunya dins de l'estat espanyol i el temor de perdre aquesta pota econòmica pot influir en la negativa, però apunta una altra raó com a fonamental: 'Les formalitats de la constitució post-Franco oculten una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) continua oposant-se implacablement a la secessió, fins al punt de recórrer a la violència.' I diu: 'Mariano Rajoy està desesperat per evitar una confrontació, especialment donada la profunda crisi econòmica que travessa Espanya, amb un sorprenent 55 per cent dels joves desocupats. El vot català és un polvorí polític.'

Kerevan analitza el mapa polític català, l'aliança entre CiU i ERC, l'anomenada tercera via i la doble pregunta del referèndum, de la qual diu que recorda la que va proposar Alex Salmond i que va ser refusada per David Cameron.

I acaba dient: 'El fantasma del general Franco no pot tenir Catalunya com a ostatge en contra de la seva voluntat. Madrid té un deure democràtic amb Catalunya i la Unió Europea i el Consell d'Europa han de assegurar-se que així és. […] Aquí, a Escòcia , el missatge dels esdeveniments catalans és clar: la vella Europa dels estats centralitzats i burocràtics (els que es financen mitjançant el foment de les bombolles de crèdit insostenibles) s'ha acabat. Excepte un referèndum o dos.'

Llegiu l'article íntegre, traduït al català, ací:

'El fatídic any ha arribat per fi, després de segles d'agitació. La sort política ja s'ha llançat, però el resultat és incert. Una cosa és segura: la data per al referèndum sobre la independència s'ha establert per al 9 de novembre. A Catalunya.

El president català, Artur Mas, ha anunciat de seguir l'exemple d'Escòcia i fer un referèndum al novembre, de manera que els catalans puguin 'decidir per si mateixos sobre el seu propi futur'. Va fer la seva declaració històrica flanquejat pels dirigents dels cinc partits que representen dos terços dels escons al parlament català. Les enquestes situen el suport a la independència en el 56%.

Una diferència significativa entre les situacions escocesa i catalana és que el govern espanyol a Madrid s'ha posat en contra de permetre el referèndum, tot i que Mas s'ha cuidat de parlar de 'consulta'. Per què els polítics de Madrid són tan particularment reticents a permetre una votació democràtica, sobretot quan és tan clarament exigida pels votants catalans? En part, això reflecteix la importància de l'oposició de Catalunya (amb una població de 7,5 milions) a la malmesa economia espanyola: la regió representa una cinquena part del PIB d'Espanya. En part, també, reflecteix els dictats de la constitució espanyola, que prohibeix específicament qualsevol intent dels parlaments regionals a convocar un referèndum d'independència.

Però les formalitats de la constitució post-Franco amaguen una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) continua essent implacablement oposada a la secessió, fins el punt de recórrer a la violència. El primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, tot i ésser un demòcrata exemplar, està desesperat per evitar una confrontació, especialment atesa la profunda crisi econòmica que viu Espanya, amb un sorprenent 55% de joves desocupats. El vot català és un polvorí polític.

Això continua essent cert fins i tot si Madrid veta formalment el referèndum. Mas s'ha vist obligat a cridar a la votació per la pressió des de sota. Mas i la seva moderada Convergència i Unió (CiU), l'equivalent català de l'SNP, també s'encaren a la competència electoral d'uns altres partits que afavoreixen una posició més decidida sobre la independència, especialment l'obertament separatista Esquerra Republicana (ERC), de la qual Convergència depèn per a manteir el seu govern en minoria.

Mentre que CiU és l'estendard tradicional de la sobirania nacional catalana, la carnisseria de la guerra del 1936-1939 ha fet que el partit tingui sempre por de generar violència. Com a resultat, des de la mort de Franco CiU ha seguit la demanda del que anomenaríem 'màxima devolució', i sols brandava l'amenaça de la independència com a palanca política. Això va funcionar bé fins la crisi econòmica del 2008, quan l'esclat de la boja bombolla immobiliària espanyola va causar una implosió de l'economia. Des de llavors, el suport popular a la independència completa s'ha disparat en oposició a les polítiques d'austeritat de Madrid i la sensació que la Catalunya treballadora és espremuda per a pagar el malbaratament d'unes altres parts d'Espanya.

ERC encapçala la lluita contra l'austeritat a Catalunya. Les enquestes d'opinió mostren que ara és més popular que no pas CiU. En efecte, Mas ha hagut de cedir en el referèndum si volia que ERC no desertés la coalició de govern català. Però Mas es pot veure obligat a obeir les ordres del Tribunal Constitucional d'Espanya per desballestar el referèndum. Això podria dividir CiU i deixar el moviment d'independència en mans d'ERC. Les eleccions catalanes vinents són programades per al 2016. Què passaria si ERC surt victoriosa amb la plataforma que demana un referèndum, independentment de l'oposició de Madrid? Sortiran els tancs?

Hi ha un camí intermedi que competeix per captar l'atenció (una solució federal per reemplaçar la devolució 'ad hoc' i la contínua mà dura de Madrid). Aquest compromís podria trobar suport fins i tot a Catalunya, on les enquestes recents mostren que quatre de cada cinc catalans (sense tenir en compte quina és la seva posició sobre la secessió) estarien a favor que Madrid donés més poders a Barcelona. El federalisme és defensat pels socialistes de l'oposició a Madrid i per l'ala moderada de CiU a Catalunya.

En aquest sentit, és interessant que Mas proposi no una pregunta, sinó dues, en el referèndum del 9 de novembre. La primera diu: 'Vols que Catalunya esdevingui un estat?' I la segona: 'En cas afirmatiu, vols que aquest estat sigui independent?' La primera pregunta és per al federalisme i la màxima devolució, i per això els socialistes catalans han acceptat el referèndum. L'acceptació formal de Madrid de la sobirania catalana permetria llavors a Barcelona d'acceptar un acord federal.

La segona pregunta determinaria si una majoria de catalans va pel federalisme o espera la independència. (Tot això pot sonar familiar: és exactament la branca d'olivera constitucional que va oferir Alex Salmond, però va ésser rebutjada per David Cameron.)

Una cosa que ningú no sap és què passa a Espanya. Fins i tot l'opció federal és molt incerta perquè necessitaria el suport del Partit Popular de Rajoy, que és poc probable, atès que significaria una ruptura amb la noció mística de la sobirania espanyola que uneix els espanyols de dretes facciosos. El perill és que la manca de voluntat de Rajoy per complir amb els catalans a mig camí podria acabar en desastre.

El fantasma del general Franco no hauria de mantenir com a ostatge la nació catalana en contra de la seva voluntat. Madrid té el deure democràtic perquè els catalans tenen el seu referèndum consultiu (en realitat, la manera més pacífica). La Unió Europea i el Consell d'Europa han d'assegurar-se que ho fa. Algunes paraules tranquil·litzadores de Cameron a Rajoy potser no anirien gens malament, tampoc. Al capdavall, el govern espanyol no ha mostrat reticència a interferir en el referèndum escocès.

Aquí, a Escòcia, el missatge dels esdeveniments catalans és clar. La vella Europa dels estats centralitzats i burocràtics (que es financen mitjançant el foment de les bombolles de crèdit insostenibles) s'ha acabat. Excepte un referèndum o dos.

El calendari dels «barbuts arrantzales», als kioscos amb GARA

Oficis variats, barbes postisses, barrets de palla i alguns altres ingredients amb molt d'humor i ironia constitueixen l'argument central de l'original calendari de paret per 2014 que han editat els «barbuts arrantzales», denominació amb la qual es coneix popularment a les persones acusades judicialment per la seva presumpta participació en el desplegament de l'ikurriña geganta en el 'txupinazo' dels passats Sanfermins. El calendari podrà adquirir-se aquest cap de setmana en els kioscos per 3,95 euros i la compra de GARA. Foto: Portada del calendari dels «barbuts arrantzales».

Amb la finalitat d'escenificar a «aquesta part de la societat que ens ha recolzat en contra de lleis franquistes i atacs permanents a drets fonamentals», segons explicaven recentment a GARA, els «barbuts arrantzales» han reunit a un nodrit grup de fotògrafs, models ocasionals i il·lustradors i dibuixants per donar cos a un calendari de paret –de pàgines a mes vista– en el qual es recullen de manera irònica i molt vistosa diversos oficis sota l'anonimat que aporten unes barbes postisses. Una manera d'expressar la solidaritat amb els encausats i de mostrar iniciativa activa en la denúncia de la vulneració de llibertats civils.

Al corrent de simpatia generada per una acció imaginativa que va mostrar al món l'ensenya nacional d'Euskal Herria i de solidaritat amb les sis persones que, després d'una desmesurada recerca judicial i policial, van ser detingudes setmanes després, s'ha sumat ara a l'ampli ressò i curiositat que ha despertat l'anunci del calendari a les xarxes socials i altres mitjans. La cita, aquest dissabte en els kioscos.

És una altra Europa possible?

Vicenç Navarro: Aquest article analitza els canvis que està proposant la socialdemocracia a Europa, subrallant les seves limitacions.
Per a les forces progressistes d'Espanya, Europa sempre va ser el punt de referència en la seva lluita constant per aconseguir la democràcia i el benestar social. Això va ocórrer també en altres països del sud d'Europa (tals com Grècia i Portugal) que van viure llargs períodes de la seva història sotmesos a dictadures ultraconservadores i que sempre van somiar convertir-se en països europeus, integrant-se en la comunitat de nacions, més tard convertint-se en components de la Unió Europea. En realitat el seu desig era passar a ser membres del nucli central (del core, com es diu en anglès) de la UE, units per l'ús de la mateixa moneda, l'euro.

Aquest desig d'arribar a ser Europa explica la persistència a romandre en ella, tot i que això els suposi uns enormes costos tant en el seu escassament subdesenvolupat Estat del Benestar com en les seves institucions democràtiques. Mai abans durant el període democràtic aquests països havien estat sotmesos a polítiques tan nocives d'austeritat de la despesa pública (incloent de despesa pública social) i de deterioració dels seus mercats de treball com ara, polítiques públiques, totes elles, que s'han imposat en cadascun d'aquests països sense que hi hagués cap mandat popular. Aquestes polítiques, imposades pels partits governants als països membres de la Unió Europea, no estaven als programes electorals d'aquests partits en el moment de ser triats per governar. En tots ells, la diferència entre el promès i el realitzat és gairebé de 180º. El cas del Govern Rajoy a Espanya és un exemple de l'ocorregut en aquests països.

I aquestes polítiques han estat imposades no solament pels governs d'aquests països, sinó també i molt especialment per les institucions governants de la Unió Europea, i molt en particular per la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, amb el beneplàcit del Consell Europeu. D'aquesta manera, i com a conseqüència d'aquests fets, el somni europeu s'ha convertit en el malson europeu.

Per què el somni es va convertir en malson?


En els meus treballs (veure la secció “Economia política” del meu blog www.vnavarro.org) he parlat extensament que l'establiment de la UE i de l'euro va ser fet per forces conservadores i liberals, en plena eufòria neoliberal, hegemonizado pel capital financer alemany, que va tenir un pes decisiu en el disseny de l'euro i del seu govern. Que aquest disseny hagi tingut un impacte molt negatiu en els Estats del Benestar i als mercats laborals no es deu al fet que els seus dissenyadors estiguessin equivocats. En realitat, va anar un disseny altament reeixit i que tenia com a objectiu precisament carregar-se els Estats del Benestar dels països membres, i afeblir al món del treball.

I així ho van dir en més d'una ocasió. Mario Draghi, President del Banc Central Europeu, ho va deixar molt clar fa solament uns dos anys, quan en una entrevista al The Wall Street Journal (la veu del capital financer nord-americà, i un dels periòdics més reaccionaris d'EUA) va reconèixer que l'Europa social havia acabat i no era sostenible. I durant tots aquests anys que ha existit l'euro, els Estats del Benestar i la qualitat de vida de les classes populars han anat descendint. L'evidència és aclaparant que això és així. I la gran pèrdua de suport popular de la socialdemocracia a Europa s'ha produït precisament perquè la hi ha vist com a còmplice d'aquest projecte. Des de Blair a Schröder, passant per Jospin i Zapatero, tots aquests governs liderats per ells han vist reduccions dels Estats del Benestar i la deterioració dels seus mercats de treball, com a resultat de la imposició de polítiques neoliberals.

Quina és la resposta avui de la socialdemocracia?


Els partits de la socialdemocracia, agrupats en el grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, han indicat que, en preparació de la propera contesa electoral europea, volen donar un gir significatiu a la construcció de la Unió Europea, incloent la de l'Eurozona, anant cap a una Europa federal, és a dir, uns Estats Units d'Europa que recuperin les identitats socials i democràtiques europees que les forces conservadors i liberals han violat i afeblit enormement. La seva èmfasi en l'esfera política és un canvi estratègic important. Tot i que és un gir clarament oportunista, té el mèrit de trencar amb el determinisme econòmic i financer que predomina en els cercles financers, econòmics, polítics i mediàtics europeus, que constantment i repetidament atribueixen les polítiques públiques responsables de la deterioració social i democràtic europeu a necessitats financeres i econòmiques (teòricament per salvar l'euro, que, per cert, mai va estar en perill de desaparèixer), ocultant les causes polítiques d'aquest desastre. És bo, doncs, que el debat se centri en la responsabilitat que la política ha tingut en l'establiment d'aquelles polítiques públiques, trencant així amb aquell nefast eslògan que “no hi ha alternatives”. L'evidència ha mostrat que sí que havien alternatives (com Juan Torres, Alberto Garzón i jo documentem en el nostre llibre Hi ha alternatives).

És positiu, doncs, que es denunciïn els partits polítics que estan avui dominant la gobernanza de les institucions europees. I entre ells mereixen especial esment els partits pertanyents a la família política conservadora (el Partit Popular Europeu), a la qual pertanyen els partits democratacristianos de la Sra. Merkel a Alemanya, del Sr. Rajoy a Espanya i del Sr. Duran a Catalunya. Tots aquests partits comparteixen els mateixos valors i la mateixa promoció de les polítiques d'austeritat causants també de la deterioració del mercat laboral.

Aquests partits han estat governant amb l'ajuda inestimable dels partits del Partit de l'Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa, que constitueixen la branca més dura i neoliberal de les aliances governamentals amb els partits cristianodemòcratas, tal com demostra un d'ells, Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, dirigida pel Sr. Mas. Aquests partits liberals són els partits coreligionaris del partit liberal que va governar en coalició amb el de la Sra. Merkel durant el període 2009-2013.

Són aquests partits els que tenen la major responsabilitat en l'atac a l'Europa social i seria un error de les esquerres no denunciar-los i responsabilitzar-los de la crisi actual. Els governs Rajoy i Mas són responsables de la crisi actual en la Unió Europea, per molt que continuïn repetint que no hi havia una altra alternativa.

El problema de la limitada credibilitat de la socialdemocracia


El problema major de la socialdemocracia en la UE és que la seva denúncia dels partits cristianodemòcratas i liberals perd credibilitat, doncs van ser polítics i governs socialdemòcrates els que van iniciar aquestes polítiques, accentuant també en les seves polítiques el missatge que no hi havia alternatives, quan en realitat sí que les hi havia. I aquí està el moll del problema. La socialdemocracia està ara fent proposades de polítiques públiques que van ser ignorades i continuen sent ignorades quan aquests personatges i/o partits han governat. No es pot oblidar que el comissari encarregat de la política econòmica i monetària de de la UE era un “socialista”, Pedro Solbes, que es va convertir en el màxim guardià de l'ortodòxia neoliberal durant el seu mandat en la Comissió.

I fins i tot avui un altre “socialista”, Joaquín Almunia, és un altre dels majors guardians de l'ortodòxia neoliberal en contra de l'intervencionisme de l'Estat, afavorint la privatització del públic en la línia més dogmàtica del credo neoliberal. I cap partit socialdemòcrata ha criticat a aquests personatges. Avui la Comissió Europea, tot i que està dominada per polítics conservadors i liberals, té també socialdemòcrates que segueixen les mateixes directrius, sense que es vegi la més mínima distinció. En realitat, la mateixa observació podria aplicar-se als polítics pertanyents a les famílies verdes. La gran majoria de partits verds pertanyents al Partit Verd Europeu no han fet gens diferent.

És possible una altra alternativa?

Però suposem que el senyor Martin Schulz, candidat de la socialdemocracia europea, guanyés les eleccions per ser President de la Comissió Europea (la qual cosa, sense cap dubte, significaria un considerable avanç sobre el liberal José Manuel Durão Barroso). Així i tot, seria més que dubtós que pogués canviar la Comissió, doncs els membres d'aquest òrgan són proposats pels governs de la UE, la majoria dels quals són de dretes.

Però la cosa és fins i tot pitjor, doncs àdhuc suposant que la Comissió fora d'esquerres, és poc el que podria fer, doncs ha d'aplicar el Tractat de Lisboa, que és la Bíblia neoliberal que marca la pauta i que no pot canviar-se. I aquí està el moll de la qüestió que explica la meva sorpresa que hi hagi avui partits d'esquerra que encara creen que el sistema de govern i els tractats que regeixen la UE permetrien aconseguir un sistema federal, de caràcter social i democràtic. I estic pensant quan dic això en els partits a l'esquerra de la socialdemocracia. Creure's, com Syriza a Grècia creu, que podem canviar la Unió Europea em sembla una enorme ingenuïtat. És el que en anglès es diu “wishful thinking”.

Les coordenades del poder estan molt bé dissenyades. Els dissenyadors de la UE i de la seva moneda ho van fer però que molt bé. I és impossible canviar aquest sistema que està desmuntant l'Europa social. Per aquest motiu les esquerres estiguin perdent molt temps. Avui, la situació és intolerable. LLes agències més creïbles pronostiquen que Espanya no haurà eliminat la desocupació creada després de l'esclat de la crisi fins a dins de vint anys (repeteixo, vint anys). Continuar les polítiques actuals és un suïcidi per a les classes populars.

Les esquerres haurien de plantejar-se sortir-se de l'euro, com a mesura de pressió per canviar les polítiques d'austeritat, i sortir-se de l'euro en cas que aquestes polítiques continuessin fent-se. El que no ho facin és perquè encara estan estancades en aquella imatge de l'Europa social i democràtica que sempre van somiar (però que avui està desapareixent molt ràpidament). Així de clar.

L'Espanya dels narcogovernants vol criminalitzar la cànnabis contra tota lògica científica i social

L'Espanya del PP i els narcotraficants gallecs -els més poderosos del món- que el financen i que reben els seus indults en el cas de ser detinguts, la primera consumidora del món de drogues i la primera en el volum de tràfic, tant de cocaïna com de cànnabis procedent de la corrupta i criminal monarquia marroquina, navega, com sempre, contra les evidències, tant científiques com socials, i persegueix tornar a criminalitzar l'ús de la marihuana, una herba sense efectes secundaris ni nocius -és més dolent el tabac i adictiu-, amb enorme quantitat d'efectes beneficiosos, però assequible i majoritàriament usada per gent jove de classes mitjanes i treballadores. És el feixisme irracional i corrupte, amb la butxaca i la repressió per únic objectiu, d'un govern de mafiosos i criminals.

El passat 10 de desembre, el Senat d'Uruguai va aprovar una nova llei per regular la producció, distribució i venda de marihuana. El país sud-americà es va convertir en el primer a tot el món a legalitzar aquesta substància a nivell estatal, acaparant des de llavors totes les mirades en ser també el primer país d'Amèrica Llatina a abordar la problemàtica del tràfic i consum d'estupefaents des d'un punt de vista diferent a l'empleat durant els últims 50 anys, basat a perseguir tant als distribuïdors com als consumidors de drogues. També a EUA hi ha moviments en aquest sentit, encara que de moment solament a nivell regional: des d'aquest 1 de gener està permesa la venda amb finalitats recreatives en establiments autoritzats a Colorado, i d'aquí a uns mesos entrarà en vigor una llei similar a l'Estat de Washington.

El Govern feixista i repressor de Rajoy el narco, financiat pel narcotràfic gallec, canari i andalús, vol aprovar, amb tota l'oposició i societat científica i policial en contra, l'anomenada Llei per a la Protecció de la Seguretat Ciutadana que, entre d'altres mesures neonazis repressives, preveu un augment d'al voltant del triple —de 300 a 1.001 euros— de la sanció mínima per tinença d'estupefaents en via pública, prohibeix els cultius domèstics de cànnabis —a pesar que el seu consum privat és legal— i elimina la possibilitat de substituir les multes de possessió de drogues per un tractament de desintoxicació.

En 2011 es van complir 40 anys des que el corrupte delinqüent Richard Nixon va declarar la seva guerra particular contra la droga. El llavors president americà va assegurar en 1971 que el consum d'estupefaents -com si heroïna i aspirina fos el mateix- era una “emergència nacional”, el “enemic públic número u del país”, i va destinar milions de dòlars a augmentar la grandària i la presència de les agències de control d'estupefaents en tot l'Estat i el continent americà, en una mesura tan feixista com demagògica i inútil. Passades quatre dècades, pocs experts s'atreveixen a negar el seu fracàs: malgrat els immensos recursos destinats, els nivells d'addicció, tràfic i violència relacionats amb les drogues continuen augmentant o, en el millor dels casos, s'han estabilitzat.

Ho va evidenciar l'informe de la Comissió Global de Polítiques de Drogues de l'ONU de 2011, que va marcar un punt d'inflexió en la percepció que les mesures repressives eren les més adequades per lluitar contra el problema. Elaborat per intel·lectuals de la talla de Javier Solana, Kofi Annan, Mario Vargas Llosa, Carlos Fuentes o George Shultz, l'informe encoratjava a tots els governs a experimentar “amb models de regulació legal de les drogues (especialment el cànnabis) per salvaguardar la salut i la seguretat dels ciutadans”.

Per què Espanya gens en contra de la tendència mundial d'abordar el problema des d'un punt de vista de reducció de danys, augmenta les sancions i fins i tot elimina la possibilitat d'adherir-se a tractaments de desintoxicació per substituir les multes per possessió? “El Govern va a contra corrent. Tornem a concepcions de fa 40 anys que han estat superades en tots els països civilitzats”, explica Araceli Manjón-Cap, qui va ser directora general del Pla Nacional sobre Drogues. “Eliminar la possibilitat d'acollir-se a programes de desintoxicació ens equipara a països com Rússia, on solament es concep al consumidor com un delinqüent”.

Manjón, que també va estar dos anys al capdavant de la Sala penal de l'Audiència Nacional —“on es jutgen els grans casos de narcotràfic”, recorda—, va passar de ser capdavanter del prohibicionismo en els seus anys al capdavant d'aquestes institucions a clamar per un canvi de polítiques després d'estudiar la qüestió durant 20 anys. “Treballar en la prohibició em va donar un escenari privilegiat”, explica, “la meva ingenuïtat era absoluta fins que em vaig adonar del malbaratament en termes econòmics i humans, sense obtenir cap resultat positiu”. Avui es considera partidària “en línies generals” de la legalització de totes les drogues, “la qual cosa no significa barra lliure”, matisa. Aquest periòdic ha intentat conèixer la versió dels actuals responsables del Pla Nacional sobre Drogues, però no ha rebut resposta de la institució.

Les veus que advoquen per modificar la política antidroga mundial són cada vegada més nombroses i influents. A la legalització del cànnabis a Uruguai cal sumar vuit països sud-americans que s'estan plantejant despenalitzar el consum personal de cànnabis o de totes les drogues, després que un informe de l'OEA (Organització d'Estats Americans) del maig passat plantegés per primera vegada aquesta solució com a alternativa a la violència que genera el tràfic d'estupefaents en el continent. A Estats Units es permet la compra i venda de marihuana per a ús medicinal, amb recepta mèdica, en 17 Estats, a part de la legalització per a ús recreatiu en Colorit i Washington i que el districte de Nova York també l'hi planteja.

Europa tampoc escapa de la tendència reguladora. Suïssa va despenalitzar a l'octubre la possessió de cànnabis per a ús personal. El districte de Kreuzberg, en el centre de Berlín, va aprovar a la fi de novembre una iniciativa per obrir coffeeshops al parc Görlitzer, un dels espais de la ciutat més castigats pel narcotràfic. El desembre passat, 106 professors de Dret Penal alemanys —entre ells, l'expresident del Tribunal Federal— van signar una petició a favor de la despenalització de les drogues toves. Copenhaguen, la capital de Dinamarca, va anunciar al març que pretén iniciar un programa experimental de tres anys en els quals el municipi serà l'encarregat directe de produir i vendre el cànnabis. Bèlgica també permet la possessió de fins a tres grams de marihuana o d'una planta per a consum personal. Portugal es va convertir en 2001 al primer país europeu en descriminalizar l'ús i la possessió de totes les drogues il·lícites i ara, una dotzena d'anys després, l'ús d'estupefaents ha crescut lleugerament, però al mateix nivell que en molts altres països europeus. Per contra, s'ha reduït el consum d'heroïna —principal preocupació de l'Executiu portuguès quan va prendre la decisió— i han descendit les condemnes relacionades amb les drogues.

“Està més que demostrat que augmentar les sancions no redueix el consum”, explica Carmen Martínez, secretària d'Organització de la UNAD (Unió d'Associacions i Entitats d'Ajuda al Drogodependiente). “Els addictes tenen la possibilitat de recuperar-se, ens ho demostren diàriament”, continua, “no se'ls ha de perseguir sinó guarir. A més, tampoc augmentarà la recaptació ja que aquestes sancions tan altes són impossibles d'assumir pels drogodependientes”.

Tant Manjón com les associacions de consumidors de cànnabis consultades coincideixen que la nova llei és un intent de l'Executiu de frenar els processos de regulació existents a Catalunya i el País Basc, on s'han creat comissions parlamentàries per regular els clubs de fumadors i el cultiu de marihuana. “Sancionar el cultiu és una forma de yugular l'activitat dels clubs de cànnabis”, sosté Manjón. Jaume Xaus, portaveu de la Federació d'Usuaris de Cànnabis, apunta en la mateixa adreça. “No es persegueix el tràfic sinó les iniciatives que han sorgit de la societat civil. Ens estan intentant posar pals en les rodes”, afirma.

El Ministeri de l'Interior, que no ha consultat la reforma ni amb les associacions d'ajuda a la drogoaddicció ni amb les de consumidors de cànnabis, sembla disposat a acabar amb l'actual model associatiu que ha sorgit a l'ombra d'un buit legal. Més enllà de multar amb entre 1.001 i 30.000 euros els “actes de plantació de drogues no constitutius de delicte”, la nova normativa preveu entre les seves mesures cautelars la “suspensió o clausura de locals” en els quals s'estiguin consumint drogues així com la “retirada d'autoritzacions, permisos o llicències”. Amb la legislació actual, les multes per cultius domèstics no s'imposen per defecte, doncs no existeix la sanció administrativa en cas que no hi hagi delicte. Solament un jutge pot decidir en cada cas si una plantació domèstica ha de ser penalitzada.

La Generalitat de Catalunya no té intenció de paralitzar el seu procés de regulació del cànnabis, segons afirmen fonts properes a la redacció del futur “codi de bones pràctiques” que regularà la matèria, i ja s'estudia la manera de permetre l'existència d'aquestes associacions malgrat la nova llei estatal.

Interior nega que s'hagi inclòs expressament la prohibició del cultiu per acabar amb l'activitat d'aquests clubs. Quant a l'augment de les sancions, considera que “1.001 euros de 2014 no representen una quantia sensiblement superior a 50.000 pessetes (300 euros, l'antiga sanció mínima) de 1992”. Sobre l'eliminació de la possibilitat de substituir la multa per un tractament, al·lega que aquesta mesura “no ha resultat eficaç per als objectius d'integració social que perseguia”.

Reiterats estudis han demostrat que, en matèria de drogues, els governs aconsegueixen beneficis financers i socials molt majors invertint en programes socials i de salut, abans que dedicant els recursos a activitats de persecució i aplicació de la llei. Els informes demostren també que els països que han desenvolupat estratègies de reducció de danys (reposició de xeringues, assistència, substitució de sancions per programes de desintoxicació...) tenen un percentatge de prevalença de VIH entre addictes molt menor. A Austràlia, per exemple, la taxa de toxicòmans amb sida és del 2%. A Rússia, on no existeix cap política de reducció de danys, supera el 35%. Un altre aspecte provat és que els factors que influeixen en la decisió de començar a prendre drogues tenen a veure més amb el context social i econòmic, la moda o els progenitors que amb la normativa de cada país.

Segons l'Informe Europeu sobre Drogues de 2013, almenys 85 milions d'europeus adults (una quarta part) han consumit una droga il·legal en algun moment de la seva vida. D'aquests, 77 milions van declarar que havia estat cànnabis.
Dels 250 milions d'usuaris de drogues estimats al món, l'ONU considera que solament un 10% es poden classificar com a depenents o “problemàtics”. A Espanya, l'últim informe del Pla Nacional sobre Drogues, referit a 2011, exposa una estabilització en el consum d'alcohol, heroïna i cànnabis i una reducció de la cocaïna. Segons Manjón, les dades ni la situació a Europa i Amèrica justifiquen els canvis legislatius. “No és un tema científic sinó polític”, considera. “La tendència mundial si no va cap a la legalització, sí cap a un tractament més humà i coherent”.

Colorado, primer estat a regular la marihuana per a ús recreatiu

Colorado s'ha convertit avui en el primer estat dels EUA a regular la venda, la producció i els impostos sobre la marihuana per a ús recreatiu després que el seu governador, John Hickenlooper, signés un paquet legislatiu sense precedents.

La nova legislació contempla com s'ha de procedir al cultiu i l'envasament, el límit de compra per als que visiten l'estat, i un nou límit de marihuana per a la conducció, com els establerts per la quantitat d'alcohol en sang.

Bárcenas va rebre atenció “preferent” a l'hospital públic

L'extresorer empresonat del PP Luis Bárcenas va rebre un tracte “preferencial” a l'Hospital Gregorio Marañón (Madrid), al que va ser traslladat el passat 30 de desembre, des de la presó de Soto del Real, afligit d'una urticària al·lèrgica combinada amb un fort catarro. En lloc de passar-lo a la unitat de custodiats (un àrea específica de l'hospital per atendre a presos que precisen ingrés), l'extresorer va ser ingressat en la unitat d'alta dependència.

Fonts sanitàries que estaven de guàrdia aquest dia asseguren que Bárcenas va arribar custodiat per, almenys, 10 guàrdies civils i que, en lloc d'accedir al centre per la porta d'Urgències, ho va fer per l'anomenada cambra de xoc: un àrea on són atesos exclusivament pacients amb risc vital. Aquestes mateixes fonts asseguren que el extesorero va ser rebut pel cap d'hospital de guàrdia, en aquest moment la màxima autoritat del centre. “És inaudit, atès que no sol rebre a cap pres ni a malalts, salvo per qüestions de protocol i quan ve alguna figura d'especial rellevància social”, expliquen aquests mitjans.

Bárcenas va arribar a l'hospital al voltant de les 00.25 de la matinada. Una vegada allí, va ser atès a l'anomenada cambra de xoc, on li van diagnosticar un quadre de urticària i li van aplicar el tractament oportú; “segurament un corticoide i un antihistamínic, l'habitual en aquests casos”, afegeixen les fonts.

El tracte de favor no va acabar, no obstant això, aquí. En lloc de passar-lo a la unitat de custodiats (un àrea específica de l'hospital per atendre a presos que precisen ingrés), l'extresorer va ser ingressat en la unitat d'alta dependència. Aquí recalen els malalts greus que precisen assistència molt especialitzada, però sense arribar a ser vigilància intensiva. A més d'una major llibertat de moviments, en aquesta unitat es permeten visites. Allí va passar tota la nit. Bárcenas va fer el trajecte des de la cambra de xoc a la unitat d'alta dependència esquivant els llocs concorreguts de l'hospital per no ser reconegut.

Al matí següent, va abandonar l'hospital entorn de dos quarts de dotze del matí per ser portat de nou a la presó de Soto. L'hospital ha eludit facilitar informació emparant-se en la protecció de dades del pacient.

Fonts penitenciàries van reconèixer el 31 de desembre que el trasllat es va deure a un tema menor de salut, la qual cosa xoca amb el tipus d'atenció rebuda. El normal “en casos així” és tractar al pres en la pròpia infermeria de la presó: “Se li dóna un urbason [un corticoide] i llest”.