diumenge, 21 d’abril de 2013

Krugman: "Se'ns ha venut l'austeritat amb pretextos falsos"

"Durant tres anys, el gir cap a l'austeritat se'ns ha presentat no com una opció sinó com una necessitat", segons el Nobel d'economia Paul Krugman, que rebutja la creença generalitzada que un elevat dèficit provoca un creixement més lent de l'economia, tal com apuntava un estudi dels economistes Reinhardt i Rogoff i que les autoritats mundials han utilitzat per justificar les polítiques d'ajust.

Paul Krugman aprofita un recent informe d'investigadors de la Universitat de Massachusetts, que han detectat errors en l'article 'Growth in a time of debt', en què els prestigiosos professors de Harvard Reinhardt i Rogoff pretenien identificar un llindar crític per al deute públic -el 90% del PIB-, per carregar contra la política d'austeritat que impera en el món occidental.

En un article publicat al diari El País -La depressió del Excel-, Krugman diu que els ajustos que s'han vingut aplicant i que s'han venut com a necessaris, no com a opció, s'han aplicat recolzant-se en pretextos falsos, com els de els esmentats professors de Harvard.

"Els entusiastes de l'austeritat anunciar a bombo i platerets que aquest suposat punt d'inflexió del 90% era un fet provat i un motiu per retallar dràsticament la despesa pública fins i tot amb una aturada elevadíssim", escriu un Krugman complagut per la decisió detectat al "anàlisi econòmica més influent dels últims anys", amb el qual mai va combregar.

El control sobre el dèficit públic s'ha convertit en obsessió. El G20 estudia la possibilitat de reduir àmpliament el seu per sota del 90% del PIB en els pròxims anys, mentre que el vicepresident de la Comissió Europea, Olli Rehn, es va mostrar recentment preocupat pels nivells d'endeutament a la UE, on molts països superen aquest llindar de 'no retorn al creixement' que citaven Reinhardt i Rogoff i en el qual creuen, per exemple, rellevants personalitats com el ministre alemany Schaüble.

Krugman indica que altres investigadors han descobert "certa correlació entre el deute elevada i el creixement lent, sense res que indiqui quin d'ells causa què, però sense rastre d'aquest llindar del 90%".

Pel Nobel d'Economia, "els responsables polítics van abandonar als aturats i van prendre el camí de l'austeritat perquè van voler, no perquè haguessin de fer-ho". Ara que els ha caigut el fonament teòric on recolzaven la suposada necessitat, Krugman es mostra convençut que "trobaran una altra anàlisi qüestionable que canonitzar".

Més trampes del BCE per cobrir a Merkel

Juan Torres López: Fa uns dies vaig publicar un article mostrant com el president del Banc Central Europeu havia presentat als líders europeus unes dades sobre l'evolució de la productivitat i els salaris en diferents països que o estaven manipulats o manifestaven un desconeixement tremend de qüestions econòmiques bàsiques (Les trampes de Draghi per baixar salaris). Qualificar aquest fet com un parany perquè d'aquesta forma es confonia a la gent per poder tirar endavant propostes que no tenen altre fonament que la ideologia neoliberal de qui les proposa.

Frau en el pensament econòmic dominant neoliberal

Vicenç Navarro: Aquest article assenyala el frau en el treball de recerca econòmica que ha tingut més influència en els establishments financers de la Unió Europea i dels Estats Units en la configuració de les seves polítiques d'austeritat i retallades de despesa. La banca té una enorme i excessiva influència en la comunitat acadèmica i/o investigadora econòmica, ja que és, de molt, l'entitat que finança més estudis, conferències, revistes i trobades econòmiques. En realitat, la cultura hegemònica econòmica està configurada en gran manera per la banca a Espanya. L'evidència d'això és aclaparadora.

Equador impulsarà una demanda col·lectiva a Espanya contra els banquers "corruptes"

El ministre d'Afers Exteriors d'Equador, Ricardo Patiño, ha anunciat aquest divendres que el seu Govern impulsarà una acció judicial conjunta a Espanya unint 80 casos d'equatorians afectats per les clàusules abusives de les hipoteques i per fer responsables els banquers "corruptes" de les decisions "que han perjudicat els ciutadans".

En un acte celebrat aquest divendres a Madrid amb el president equatorià, Rafael Correa, el ministre d'Exteriors ha reiterat el compromís del seu Executiu "d'acompanyar" i "defensar" als ciutadans d'Equador que viuen a Espanya i que, a causa de la crisi/estafa econòmica neoliberal ja no poder pagar la seva hipoteca i estan passant per greus dificultats.

Per això, Patiño ha anunciat que el Govern equatorià "impulsarà demandes contra els banquers, contra els responsables de les decisions que han perjudicat els ciutadans". "Els ciutadans no tenen res a veure amb la crisi, però són els únics que la paguen, mentre els banquers s'han emportat la plata i viuen de meravella", ha denunciat.

El canceller ha explicat que el seu Govern unirà 80 casos d'equatorians residents a Espanya que s'han vist incapaços de pagar la hipoteca i que, tot i perdre el seu habitatge, continuen devent diners a l'entitat financera, per impulsar una demanda conjunta "contra els banquers corruptes que tant de mal van fer". "Vostès no es quedaran sols en aquesta lluita", ha assegurat Patiño, dirigint-se als immigrants equatorians reunits al Palau Vistalegre de Madrid. "Compteu amb nosaltres", ha afegit.

El patrimoni ocult -i robat- de l'Hospital Sant Pau

Ha estat durant dècades una de les llistes més ben guardades de Barcelona per part de l'esglèsia i els seus còmplices nazicatòlics en l'espoli i robatori de les propietats públiques. Inclou el miler d'habitatges, edificis, garatges, locals, naus industrials i finques rústiques repartits per tot Catalunya que formen l'ingent patrimoni de l'hospital de Sant Pau. EL PAÍS ha tingut ara accés per primera vegada a un registre al qual la greu crisi que viu la institució religiosa i el seu hospital han posat en l'ull de l'huracà.

Les retallades i les irregularitats investigades en la gestió del centre-per què estan imputats bona part dels seus responsables en l'última dècada-han portat a un grup de treballadors a preguntar-se on van a parar els més de 10 milions d'euros que Sant Pau ingressa a l'any per les rendes de les seves propietats.

I la resposta que obtenen, després d'analitzar els comptes de les tres fundacions que formen la institució, és que els diners no va destinat al fi pel qual els donants van lliurar en els sis segles d'història de Sant Pau seus béns a la institució: la assistència als malalts. "Creiem que s'enganya als donants fent-los creure que els seus béns serviran perquè l'hospital continuï funcionant, quan la veritat és que només serveixen per engreixar el patrimoni d'una institució que segueix controlada per l'Església", explica la radiòloga Carme Pérez, cap visible d'un grup de treballadors que ha destapat en l'últim any les irregularitats conegudes a Sant Pau. El president de la institució, Xavier Pomés, ha declinat parlar amb aquest diari.

La peculiar arquitectura organitzativa de Sant Pau-la separació entre patrimoni i gestió, que data de 1991 i que ara el Departament de Salut vol estendre a altres hospitals com el Clínic-és la que fa possible el suposat frau. Fins a 1991 l'hospital estava format per una sola entitat, però aquest any va ser dividit en dues fundacions. La primera es va quedar amb tot el patrimoni-l'edifici de l'hospital i tots els altres béns-i la segona amb la gestió del centre sanitari.

La primera-coneguda en el centre com "la privada" o "la patrimonial" - està controlada de facto per l'Església, encara que en ella també participen la Generalitat i l'Ajuntament. A la segona - "la de gestió" -, té majoria la Generalitat. A ambdues fundacions es va sumar el 1992 una tercera dedicada a la investigació. "A la pràctica", explica Pérez, "tot això només ha servit perquè la fundació de gestió, és a dir el que en essència és l'hospital, no deixi de generar dèficits que va assumint la Generalitat, o sigui, tots els ciutadans. Mentrestant, el patrimoni segueix en mans de la fundació privada, i les seves rendes no reverteixen sobre l'hospital, sinó que es queden a la mateixa fundació. Això ha quedat en evidència amb les retallades ", segueix Pérez.

"Mentre la patrimonial ingressa milions d'euros l'any, l'hospital ha estat intervingut per la Generalitat, ha hagut de tancar llits, allargar les llistes d'espera i retallar les condicions laborals dels seus treballadors", conclou la radiòloga del Sant Pau.

Tots aquests fets, segons una ampliació de la denúncia que tramita el jutjat d'instrucció 22 de Barcelona presentada per Pérez, el comitè d'empresa de l'hospital i dos sindicats, "poden ser constitutius dels delictes d'estafa, malversació de cabals públics i / o delictes societaris ".

La denúncia posa de manifest casos com el de M. M. P., morta el 1998 i que va testar la seva herència perquè els seus béns fossin "destinats al pavelló de Cardiologia". Pérez explica que "l'hospital va acceptar l'herència, però els béns van quedar com sempre en poder de la fundació privada sense que fossin destinats a la fi establert". Això, segons la denunciant, "és un frau evident".

Al juny de 2010, Sant Pau tenia 972 propietats urbanes -504 habitatges, 287 places de garatge, 136 locals comercials i 45 despatxos-, 22 naus industrials, 10 finques rústiques i quatre solars (vegeu quadre adjunt). De totes les propietats, 523 són a Barcelona, ​​369 a Reus, 42 a Santa Coloma de Gramenet i 38 en altres localitats. En 43 casos, l'hospital és propietari de l'edifici sencer, mentre en altres 33 finques és només propietari d'una part de l'immoble. En altres quatre casos, les donacions i herències rebudes per Sant Pau han estat compartides amb altres institucions com la Diputació de Barcelona, ​​l'orde religiós de Sant Joan de Déu i l'hospital de Manresa.

L'hospital també posseeix quatre solars i 22 naus industrials en diverses localitats catalanes, però on el seu patrimoni resulta més imponent és en finques rústiques: l'hospital és propietari de gairebé dos milions de metres quadrats de vinyes, hortes i altres cultius. La major finca consta en la comptabilitat interna de Sant Pau amb el nom de Casa Escudé-Subirats, està a Vilafranca del Penedès i té 58,5 hectàrees d'extensió. Una altra finca important està a Barcelona i és la de Can Masdeu, de 52,4 hectàrees, mentre la resta estan a Martorelles -dues finques per un total de 50,2 hectàrees-, el Prat de Llobregat -cal Roc, 21,5 hectàrees- La Garriga -Torre Samalús, 4,3 hectàrees- i altres propietats més petites a Blanes i el Prat.

El valor comptable de totes les propietats de l'hospital, segons els seus documents interns, puja a 232.800.000 d'euros -184,3 per les seves finques urbanes, 33,4 per les rústiques, 9,1 pels solars i 6,1 per les naus industrials-, encara que un informe recent de la Sindicatura de Comptes alerta que el valor real podria ser molt més gran perquè molts d'aquests béns estan valorats per "el valor cadastral o per valoracions realitzades en el moment de la recepció".

La imatge que ofereixen els documents interns de la fundació privada de Sant Pau és d'una solvència econòmica envejable. Cada mes ingressa per les seves finques urbanes -finques rústiques, naus i solars no inclosos- més de 400.000 euros i la institució comptava a l'agost de 2010 amb 32,8 milions d'euros en el seu "cartera d'inversions i tresoreria". D'ells. 23,5 milions corresponen a una imposició a curt termini al 2,23%.

Per Carme Pérez, "amb totes aquestes xifres és almenys xocant que Sant Pau hagi tancat llits, estigui allargant les llistes d'espera fins el insofrible i hagi retallat el salari de la seva plantilla".

Què feien mercenaris col·laboradors de l'FBI en el lloc dels atemptats?

Segons una investigació, un grup de "mercenaris" presents durant la marató podrien saber per endavant que alguna cosa anava a succeir. Una organització independent d'investigació del Canadà, denominada Centre per a la Investigació de la Globalització (The Centre for Research on Globalization, CRG) va publicar a la seva pàgina web una nova investigació sobre l'atemptat a la marató de Boston.

Segons va revelar l'organització, en les imatges preses abans i després de les explosions a la marató de Boston s'observa a un grup 'sospitós' de entre sis i vuit persones amb motxilles negres, vestides de la mateixa manera, que semblaven vigilar la zona i romandre en contacte permanent entre ells i amb personal de la marató i l'FBI.

Abans de l'atemptat, es trobaven darrere de la multitud d'espectadors, a pocs metres del lloc on després es va produir una de les explosions. Immediatament després de la tragèdia, es veu a les mateixes persones ajudant els empleats de la marató a desmuntar la carcassa de les tribunes. A continuació, l'automòbil en què va arribar un altre grup de desconeguts es va acostar a un empleat de l'FBI, unes persones van sortir del vehicle i van marxar acompanyades per un representant dels serveis de seguretat.

De moment es desconeix si aquestes persones que semblaven patrullar l'àrea coneixien el lloc on anava a produir-se l'explosió i tampoc se sap per què estaven en contacte amb els organitzadors de l'esdeveniment i amb agents del FBI.

En estudiar la seva aparença i comportament, la CRG va arribar a la conclusió que es tracta d'un grup de "mercenaris", empleats d'empreses privades de seguretat, com, per exemple, la companyia paramilitar privada nord-americana Craft International -com ja va denunciar Sírius-. L'administració de Boston, però, no ha proporcionat informació sobre la possible contractació d'aquest grup no identificat.

L'organització canadenca també va recordar que aquest tipus de mercenaris van ser vinculats en el passat amb una sèrie de crims d'alt perfil i amb diversos disturbis. Així mateix, existeix la teoria que els organitzadors de l'esdeveniment foren informats del possible atemptat, pel que podrien haver contractat a aquestes forces complementàries de seguretat per investigar la situació. No obstant això, tant l'FBI com les autoritats locals de Boston van negar haver estat informats per endavant sobre l'amenaça d'un atemptat.

Xina respon a la hipocresia ianqui amb un informe sobre drets humans als EUA

La Xina ha respost avui diumenge a les crítiques i distorsions dels Estats Units sobre la situació dels drets humans al país a través de la publicació d'un informe referent als drets humans en la pròpia nació criminal imperialista que menteix impunement i amaga les seves moltes xacres i crims, als EUA i al món.

El Registre dels Drets Humans a Estats Units en 2012 va ser donat a conèixer per l'Oficina d'Informació del Consell d'Estat de la Xina (gabinet) en resposta als informes per Països sobre Pràctiques de Drets Humans per al 2012 que havia emès prèviament el Departament de Estat dels EUA.

En el document, Xina argumenta que hi ha problemes seriosos sobre drets humans als EUA que provoquen la crítiques obertes de la resta del món, tot i que el país nord-americà va tornar a fer-se passar per "el jutge mundial dels drets humans".

"Com en anys anteriors, els informes estan plens de queixes i declaracions irresponsables sobre la situació dels drets humans a més de 190 països i regions, inclosa la Xina", assenyala el país asiàtic en el seu text. "No obstant això, Estats Units fa els ulls grossos davant la seva pròpia situació lamentable en matèria de drets humans i mai ha dit una paraula sobre ella", indica l'informe de la Xina.

Més trampes del BCE per cobrir a Merkel

Juan Torres López: Fa uns dies vaig publicar un article mostrant com el president del Banc Central Europeu havia presentat als líders europeus unes dades sobre l'evolució de la productivitat i els salaris en diferents països que o estaven manipulats o manifestaven un desconeixement tremend de qüestions econòmiques bàsiques (Les trampes de Draghi per baixar salaris). Qualificar aquest fet com un parany perquè d'aquesta forma es confonia a la gent per poder tirar endavant propostes que no tenen altre fonament que la ideologia neoliberal de qui les proposa.

Ara de nou cal denunciar una altra publicació del Banc Central Europeu els resultats confonen a la població i que es difonen per ajudar a la política reaccionària de la senyora Merkel i el seu govern, obstinats a justificar la seva guerra econòmica contra Europa dient als seus conciutadans que la desídia dels països del sud d'Europa obliga que les famílies alemanyes, que són les més pobres, paguin els seus excessos.

Diversos mitjans de comunicació tan influents com The Wall Street Journal, Financial Times o Frankfurter Allgemeine s'han fet ressò en els últims dies d'un treball publicat pel Banc Central Europeu a la revista Statistics Paper ("The Eurosystem Household Finance and Consumption Survey, Results from the First Wave ") en què es quantifica la riquesa de les famílies dels països europeus mostrant que la de les alemanyes és menor que les d'altres països de la perifèria europea.

Els titulars d'aquests mitjans són significatius: "Rics xipriotes, pobres alemanys" Reiche Zyprer, armi Deutsche) en Frankfurter Allgemeine, "Els més pobres d'Europa? Miri al Nord "(Europe s Poorest? Look North) a The Wall Street Journal, o" Els pobres alemanys cansats de rescatar l'eurozona "(Poor Germans tiri of Bailing out Eurozone) a Financial Times.

Però aquest estudi que serveix per proclamar als quatre vents l'injust que resulta que siguin precisament els alemanys els qui paguin el deute d'aquests països amb famílies més riques, té truc. Com acaben de demostrar els investigadors Paul de Grauwe i Juemey Ji en un article publicat a Social Europe Journal (Are Germans Really Poorer Than Spaniards, Italians And Greeks?) De les dades que el Banc Central Europeu proporciona en aquest estudi no es poden extreure semblants conclusions perquè es refereixen a la riquesa mitjana de les famílies estudiades i no a la riquesa mitjana.

Per als que no estiguin habituats a aquests conceptes, mostraré el seu diferent significat amb un senzill exemple.

Suposem que es tracta de comparar la riquesa de les famílies de dos països A i B, que la riquesa de les cinc famílies del país A és 12,13,14,15,16 i la de les famílies del país B de 7,8 , 9,10,71.

La mediana és el valor de la variable que té per sota i per sobre el mateix nombre d'observacions. Per tant, al país A la riquesa mitjana seria 14 i al país B seria setembre.

Doncs bé, vegem per què és molt incorrecte dir que les famílies del País A són més riques que les del B, o que el país A és més ric per aquesta raó que el B.

Si en lloc de prendre la mitjana prenem la mitjana (que és la mitjana de les observacions, és a dir, el resultat de dividir el valor total entre el nombre de famílies, en aquest cas) resulta que la riquesa mitjana de les famílies del país A és de 14, mentre que la de les famílies del país B és de 21.

El que ha passat és lògic: la mitjana ha "ocultat" la gran riquesa que s'acumula, sobretot, en la cinquena família del país B.

Aquest simple exemple permet comprovar, per tant, que el rellevant no és la mitjana (en aquest cas de la riquesa) sinó tenir en compte la diferència que hi ha entre la mitjana i la mitjana perquè aquesta diferència és la que indica el grau de desigualtat que hi ha entre les variables observades.

En l'exemple es veu clarament que el País B que apareix com més pobre si la riquesa es mesura per la mitjana és en realitat bastant més ric.

En el seu comentari a l'estudi del BCE, de Grauwe i Ji mostren que si es pren en compte la desigualtat dels resultats a què arriben són altres. Així, comproven que la diferència entre la riquesa del 20% de les famílies més riques i el 20% de les més pobres és de 149 a 1 a Alemanya, una desigualtat entre deu i quinze vegades més gran que la que es registra a Espanya, Itàlia , Grècia o Portugal, per exemple.

Per tant, no es pot afirmar, com s'està fent, que les famílies alemanyes com un tot siguin més pobres que les dels altres països. En dir això, s'oculta que el que passa a Alemanya és que la riquesa familiar està molt més concentrada que en els altres països i que allà una part petita de les famílies, les molt riques, es queden amb la major part de la riquesa.

A més, de Grauwe i Ji indiquen que contemplar només la riquesa de les famílies a l'hora de treure conclusions sobre la injustícia que un país rescat a un altre és també molt inadequat. Afirmen amb raó que caldria tenir en compte, a més de la riquesa de les famílies, la que tenen les empreses i el govern.

I aquí resulta també que el que passa a Alemanya és que la part de la riquesa total que li correspon a les famílies, en relació amb la d'empreses i sector públic, és més reduïda que en altres països europeus.

Si es contempla la riquesa en el seu conjunt, i no només la familiar, per exemple a través de l'estoc de capital per càpita, resulta que la que hi ha a Alemanya és gairebé el doble que la que correspon a països com Espanya, Grècia, Portugal, Irlanda o fins i tot Itàlia.

En definitiva, una altra vegada fa trampes el Banc Central Europeu difonent una visió parcial de la realitat que és utilitzada pels grans mitjans de comunicació per donar suport l'estratègia del govern alemany orientada a afavorir cada dia més als seus grans empreses i bancs.

El BCE és un instrument dels grans grups de poder empresarial i financer europeu el millor representant polític és l'actual govern alemany i en aquesta ocasió ho demostra ajudant que s'oculti que el que passa a Alemanya no és que el país en el seu conjunt, o la totalitat de les seves famílies, s'estigui empobrint per culpa dels països del sud. És una altra cosa: hi ha cada vegada més famílies alemanyes que s'empobreixen però perquè la riquesa es concentra en cada vegada menys rics alemanys. Rics alemanys que també ho són gràcies a l'espoli que les seves empreses i bancs, amb la inestimable ajuda del Banc Central Europeu, s'estan produint als països del sud.

Merkel i el seu govern no només són l'enemic número 1 d'Europa sinó també de la immensa majoria dels alemanys.