dissabte, 21 d’agost de 2010

ICV cedeix un lloc al Partit Antitaurí

El secretari general d'ICV-EUiA, Joan Herrera, ha anunciat un acord amb el Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal (PACMA) perquè a les llistes dels ecosocialistes hi hagi un membre d'aquesta formació amb possibilitats de ser elegit diputat. 'Serà un lloc a la llista de Barcelona, i si ICV tingués un creixement important podria entrar al Parlament', ha dit Herrera.

En declaracions a Europa Press, el candidat ecosocialista a la presidència de la Generalitat ha dit que l'acord no implicarà cap canvi en les sigles de la coalició ICV-EUiA amb què ambdós partits concorren als comicis al parlament des del 2003. Herrera considera que d'aquesta manera Iniciativa recull el fruit de la feina feta, presentant iniciatives per a la protecció dels animals que no han tingut pas l'èxit ni la repercussió de la ILP per la prohibició de les corregudes de toros aprovada al parlament.

El PACMA es va presentar per primera volta a les eleccions al parlament el 2006, i va aconseguir 13.730 vots.

I. Ramonet: La corrupció de la democràcia

Ignacio Ramonet: El "cas Bettencourt" que sacseja França amb el seu vendaval d'arrestos, odis familiars, xecs ocults, gravacions furtives, malifetes fiscals i donacions il.legals al partit del president Nicolas Sarkozy, està enfonsant el país en una profunda crisi moral. Liliane Bettencourt, una de les dones més riques del planeta, posseïdora d'una fortuna de 17.000 milions d'euros i propietària de l'imperi de cosmètics i perfums L'Oréal, es troba en l'epicentre d'un al.lucinant culebró esdevingut assumpte d'Estat.

Unes converses robades al seu domicili van revelar que el ministre de Treball, Eric Woerth, va usar la seva influència (quan era ministre del Pressupost, i per tant responsable de l'administració fiscal) per obtenir que la seva esposa, Florence, fos contractada per la multimilionària -amb un salari anual de 200.000 euros- per administrar la seva fortuna...

De passada, Eric Woerth, que també era tresorer del partit del president, va percebre presumptament donacions de desenes de milers d'euros (1) per finançar la campanya electoral de Sarkozy... A canvi, se sospita que el ministre va fer els ulls grossos sobre una part del patrimoni ocult de la propietària de L'Oréal: Per exemple, més d'un compte milionàri a Suïssa i una illa en les Seychelles valorada en uns 500 milions d'euros...

Aquest assumpte, de per si vergonyós, adquireix major morbo en la mesura en què Eric Woerth és l'encarregat de conduir la dura reforma de les jubilacions que castigarà a milions d'assalariats modestos. En un ambient de fortes tensions socials i de motins de desclassats en els guetos urbans, el "cas Bettencourt" està reactivant el vell litigi entre les elits i el poble comú. "El clima de la societat, adverteix el filòsof Marcel Gauchet, es troba avui impregnat de revolta latent i d'un sentiment de distància radical cap als dirigents" (2).

França no és l'única democràcia corcada per la corrupció d'alguns polítics i per la permanent confusió que molts d'ells mantenen entre càrrecs públics i beneficis privats. Està encara fresc a les memòries l'escàndol dels abusos de les despeses parlamentaris a costa dels contribuents, ocorregut al Regne Unit i que, juntament amb altres causes, va provocar la desfeta dels laboristes en les eleccions del 6 de maig passat.

O el de l'Itàlia de Silvio Berlusconi on, gairebé vint anys després de l'operació que va decapitar a gran part de la classe política, la corrupció, a manera de metàstasi, torna a estendre's davant la impotència d'una esquerra paralitzada i sense idees. El Tribunal de Comptes italià, en el seu últim informe, estableix que els delictes de corrupció activa dels funcionaris públics van augmentar l'any passat en més de 150% (3).

I què dir d'Espanya, aclaparada pels múltiples casos de corrupció de càrrecs públics associats als "senyors del totxo" enriquits per les delirants polítiques urbanístiques. Sense parlar del esperpèntic "cas Gürtel" que segueix cuejant.

A escala internacional, la corrupció arriba avui, en l'era de la globalització neoliberal, a una dimensió estructural. La seva pràctica s'ha banalitzat igual que altres formes de criminalitat corruptora: Malversació de fons, manipulació de contractes públics, abús de béns socials, creació i finançament de llocs de treball ficticis, frau fiscal, dissimulació de capitals procedents d'activitats il.lícites, etc.

Es confirma així que la corrupció és un pilar fonamental del capitalisme. L'assagista Moisès Naïm afirma que, en els propers decennis, "les activitats de les xarxes il.lícites del trànsit global i els seus socis del món 'legítim', ja sigui governamental o privat, tindran molt més impacte en les relacions internacionals, les estratègies de desenvolupament econòmic, la promoció de la democràcia, els negocis, les finances, les migracions, la seguretat global, en fi, en la guerra i la pau, que el que fins ara ha estat comunament imaginat"(4).

Segons el Banc Mundial cada any, al planeta, els fluxos de diners procedents de la corrupció, d'activitats delictives i de l'evasió de fons cap als paradisos fiscals arriba a la astronòmica suma de 1,6 bilions d'euros... D'aquesta quantitat, uns 250.000 milions corresponen al frau fiscal realitzat anualment només en la Unió Europea. Reinjectar en l'economia legal, aquests milions permetrien evitar els actuals plans d'austeritat i ajust que tants estralls socials estan causant.

Cap dirigent pot oblidar que la democràcia és essencialment un projecte ètic, basat en la virtut i en un sistema de valors socials i morals que donen sentit a l'exercici del poder. Afirma José Vidal-Beneyto, en el seu llibre pòstum i d'indispensable lectura, que quan, en una democràcia, "les principals forces polítiques, en plena harmonia mafiosa, es posen d'acord per estafar als ciutadans" (5) es produeix un descrèdit de la democràcia, una repulsa de la política, un augment de l'abstenció i, més perillós, una pujada de l'extrema dreta. I conclou: "El govern es corromp per la corrupció, i quan hi ha corrupció en la democràcia, la corrompuda és la democràcia".

Notes:

(1) A França, la llei de finançament dels partits polítics l'11 d'abril de 2003, limita les donacions de les persones físiques a 7.500 euros l'any.

(2) Le Monde, París, 18 de juliol de 2010.

(3) Clarín, Buenos Aires, 17 de febrer de 2010.

(4) Moisès Naïm, Il · lícit, Debat, Madrid, 2006.

(5) José Vidal-Beneyto, La corrupció de la democràcia, Catarata, Madrid, 2010.