Entrevista realitzada al Professor Navarro: Qui són els amos d'Europa? Els coneixem, o esperen a l'ombra?
El capital financer -que inclou la banca, els fons de cobertura, les companyies d'assegurances i d'altres institucions financeres- engloba els grups de pressió més importants a la Unió Europea que, a través de les institucions sobre les quals tenen gran influència -com ara la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional-, estan imposant unes polítiques d'austeritat que estan danyant enormement el benestar de les classes populars.
El seu objectiu és desmantellar l'Estat del Benestar i privatitzar la Seguretat Social, àrees que esperen poder captar per a les seves inversions financeres. A través dels mitjans d'informació i institucions acadèmiques, sobre les quals també tenen gran influència, han desenvolupat i promogut la ideologia neoliberal que s'ha convertit en el dogma de les institucions que governen l'euro.
Aquesta situació no és nova. Ja en la manera com es va dissenyar l'euro i la seva governança estava implícita aquesta ideologia neoliberal que tenia i té com a objectiu debilitar als Estats. El BCE és un exemple. El BCE no és un banc central, és un lobby de la banca. Si tots els diners que el BCE ha prestat a la banca l'hagués prestat als Estats, avui no hi hauria l'anomenat problema del deute públic.
2. Grosso modo, quants representants d'aquest contrapoder encapçalen les principals institucions europees?
Una manera de mesurar aquesta influència és veure quants banquers o professionals relacionats amb les institucions financeres privades ocupen llocs prominents en el govern de l'euro. El seu nombre és molt elevat. Però aquest recompte té el risc de no incloure els professionals que, sense ser banquers, combreguen amb la ideologia promoguda per la banca, és a dir, els dirigents de l'Eurozona, que són neoliberals i que són la gran majoria.
3. Podria donar-nos algun nom o alguna pista?
La llista és massa llarga. Tota l'estructura del BCE, liderat pel Sr Mario Draghi (un banquer), és neoliberal. Compareu amb el Federal Reserve Board (FRB) als EUA. El seu president ha dit que un objectiu del FRB és estimular l'economia i crear ocupació. Draghi està emfatitzant que aquesta no és una responsabilitat del BCE. El contrast és enorme.
4. El 2002, bastant abans que esclatés l'actual crisi econòmica i financera, va publicar el seu llibre Benestar Insuficient, Democracia Incompleta: Sobre el que no es parla al nostre país. En aquest sentit, quina és la qualitat democràtica d'Europa i, especialment, d'Espanya? ¿S'ha començat a parlar dels temes que llavors eren tabú?
La democràcia a Espanya és molt limitada. Hi ha múltiples indicadors d'això. Des de la impossibilitat de criticar el cap de l'Estat a la escassíssima diversitat ideològica dels mitjans de major difusió, sense oblidar l'enorme dificultat per tenir referèndums dins d'un sistema electoral que està esbiaixat deliberadament per afavorir les forces conservadores.
La democràcia europea s'ha deteriorat marcadament causa de l'enorme poder de capital financer. Avui un gran nombre de governs estan aplicant polítiques d'austeritat, que estan danyant el benestar de la població, sense que hagin estat aprovades per la ciutadania, ja que no estaven en els programes electorals dels partits governants.
5. Com podria revitalitzar la democràcia a la UE?
Amb un canvi molt profund, que hauria d'incloure diversos elements, com ara, per exemple: 1) un gran protagonisme del Parlament Europeu, que avui no té gairebé influència en les reformes que s'estan realitzant a la UE i en l'Eurozona. 2) Una Comissió Europea que canviï la seva orientació neoliberal i que rendeixi comptes davant del Parlament Europeu. 3) Un Banc Central Europeu que sigui un banc central, que deixi de ser un lobby de la banca i que depengui i rendeixi comptes davant del Parlament Europeu. I que adopti, com ho fa el FRB als EUA, un compromís de facilitar l'abast de la plena ocupació a més de controlar la inflació. 4) Facilitar l'establiment de banques públiques que garanteixin la disponibilitat de crèdit. 5) Europeïtzar el deute públic de els Estats, protegint-los de l'especulació financera. 6) Fixar les condicions legals per establir convenis col·lectius a nivell de la UE i de l'Eurozona. 7) Canviar el Pacte d'Estabilitat per flexibilitzar i fer-ho també Pacte de Creixement, el que no és, malgrat el seu títol, afegit a posteriori de Estabilitat. 8) Facilitar l'existència de referèndums a nivell de la UE. 9) Establir criteris socials com a condició de permanència. Per exemple, exigir que la desocupació no pugui superar el 6%. i 10) garantir drets universals, amb legislació laboral que asseguri la protecció social, incloent l'establiment d'un salari mínim europeu.
Aquests són exemples d'intervencions tendents a democratitzar les institucions europees. Sense aquesta democratització no hi haurà aquests canvis. Aquesta democratització és necessària i urgent per canviar les forces polítiques que controlen la troica. Són penoses les declaracions del Comissari d'Economia i Afers Monetaris, el Sr Olli Rehn, encara avui, insistint en les polítiques d'austeritat.
El seu dogmatisme neoliberal, impermeable a les dades, està portant a Europa al desastre. Però a més de dogmàtics, els que governen Europa semblen extraordinàriament ignorants. Semblen no saber que, encara que l'Estat espanyol està en superàvit, això no li va impedir caure en la crisi. És patètic. Haurien suspès en qualsevol Màster d'Economia Política o de Polítiques Públiques.
Però, les alternatives, els partits que van ser abans governants de centreesquerra, han de canviar també substancialment. Potser el creixement dels partits a la seva esquerra els forci a que canviïn. Estan encara estancats en el pensament neoliberal que va configurar la Tercera Via Van ser tals forces les còmplices de la creació d'una arquitectura institucional que debilita enormement als Estats.
En realitat, la dificultat perquè apareguin alternatives al neoliberalisme explica que cada vegada un nombre més gran de forces polítiques-avui minoritàries-estiguin pensant en sortir de l'euro, la qual cosa no pot excloure com a solució. El pitjor escenari és que continuï l'status quo. No pot condemnar als països a tenir un 26% d'atur durant diversos anys. Això no es pot tolerar!
6. Instruments de participació com la Iniciativa Ciutadana Europea o les consultes públiques ¿ajuden a revitalitzar la participació política dels europeus o són un mer maquillatge?
Crec que les alternatives a l'estatus quo han de sortir de la ciutadania, dels moviments socials i dels sindicats. Aquests últims tenen més poder del que ells mateixos creuen. Si es mobilitzessin a nivell europeu podrien tenir un impacte que ara no tenen. En gairebé qualsevol país, els sindicats són les associacions més grans de persones.
7. Hi ha una autèntica ciutadania europea?
És obvi que no hi ha una ciutadania europea. En realitat, les polítiques que s'estan implementant estan distanciant a la ciutadania dels països membres de la UE del concepte de ciutadania europea.
8. La democràcia directa dels antics a la polis grega es pot conjugar amb la democràcia dels europeus moderns exercida a escala continental?
La mida no ha de dificultar la democràcia. EUA és una democràcia i les seves enormes limitacions no són degudes a la seva grandària, sinó l'excessiu poder dels grups financers i empresarials en el procés electoral, a la privatització de tal procés i també al sistema electoral bipartidista que nega la proporcionalitat. Un exemple d'això és que, en les últimes eleccions, el Partit Demòcrata guanyés les eleccions tant al Senat com a la Cambra Baixa i, no obstant això, el Partit Republicà controli la cambra baixa. El sistema de referèndums a nivell local i estatal funciona bastant bé.
9. El segle XX ens ha ensenyat que els temps de crisi són el brou de cultiu propici perquè emergeixin règims totalitaris encimbellats per importants sectors de la població. ¿Europa corre el risc de presenciar l'ascens d'un nou Hitler? La societat europea ja ha après la lliçó, o podem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra?
Avui el desencant i l'enuig amb les institucions europees són enormes. Les institucions que governen l'Eurozona, liderades pel pensament neoliberal, s'han guanyat a pols el gran descrèdit del projecte europeu. La por no és al nazisme. El temor és que la situació existent continuï sense que hi hagi canvis. Això és el pitjor. L'enuig del carrer amb Europa és enorme.
