En el seu discurs durant el sopar de final de curs de l'agrupació d'Esquerra Unida i Alternativa de Sabadell, celebrada el 16 de juliol de 2011 al barri de Ca N'Oriac, l'antropòleg i professor de la UB, Manuel Delgado, va alertar sobre la creixent repressió policial de la dissidència política Catalunya. Delgado va criticar durament la política repressiva de la Conselleria d'Interior, dirigida per Felip Puig i va llançar una advertència d'autocrítica a les forces polítiques de l'esquerra catalana, per no saber aprofitar l'oportunitat durant els successos del Parlament per a demostrar que "no tots son iguals".
Com no he fet res més que plantejar on i quan he pogut, és difícil predir quin i com serà l'evolució del moviment 15M. Les seves virtuts, les que li han permès assolir nivells imprevistos de suport i simpatia popular, poden, en qualsevol moment, tornar-se en contra, precisament per la seva dependència extrema d'una opinió pública que sabem voluble i que pot passar en qualsevol moment de l'adhesió més entusiasta a la indiferència total i fins i tot a l'hostilitat.
Després tenim un altre factor d'incertesa, que té a veure amb la probabilitat que la direcció del moviment recaigui en els sectors més contraris paradoxalment a dotar-lo de direcció, és a dir als movimentistes del moviment, si es em permet continuar amb els jocs de paraules, això és els nuclis que mantenen postures més contràries al pas, fonamental i urgent del tot, del moviment a l'organització, per evocar el títol que vaig proposar per la meva intervenció en l'acampada de Llefià. Coneixem bé aquests sectors dels moviments socials i també els estralls que ha provocat la seva obstinació infantilista en dependre d'una estructura antiestructura, basada en un complicat sistema d'assemblees descentralitzades que acaben provocant la paradoxal conseqüència d'un organigrama extraordinàriament maldestre i inoperatiu.
Quan faig aquestes apreciacions, ho faig sense deixar de pensar en l'experiència que van suposar les mobilitzacions anti Bolonya de la primavera de 2009. Les analogies són notables. El corrent massiva de suport que va desencadenar el desallotjament violent pels mossos d'esquadra del Rectorat de la Universitat de Barcelona i la repressió de la manifestació posterior, s'assembla molt a les reaccions davant l'intent de desallotjament de la plaça Catalunya el 27 de maig passat. La pèssima administració que es va fer per part del moviment assembleari estudiantil de l'èxit obtingut va fer que, a penes unes setmanes després, el moviment contra la reforma privatitzadora de l'ensenyament quedarà pràcticament en res.
En una paraula, perquè no es repeteixi el mateix fenomen, és indispensable que el moviment 15M es doti d'una organització sòlida i seriosa, amb els seus corresponents mecanismes de direcció executiva que centralitzin les propostes i una disciplina organitzativa que garanteixin la seva eficàcia. Aquesta és precisament l'aportació que s'ha de fer des de l'esquerra històrica-i particularment per part dels i les comunistes-i el sentit que ha de se sumi a les mobilitzacions indignades que estigui al seu abast per que l'energia social que s'ha desencadenat des el 15 de maig no s'evapori.
És en relació amb això que cal fer una consideració important, que no es veu que aparegui com hauria en les anàlisis de l'15M, que és el que podríem anomenar el "fet diferencial català" en aquest tema.
Al nostre país, el moviment apareix marcat, en efecte, per la brutal intervenció policial al centre de Barcelona el 27 de maig, una actuació que va desencadenar un generalitzat rebuig a la persona de Felip Puig, el conseller de Governació de la Generalitat, que havia accedit al càrrec amb la missió autoassignada d'acabar d'una vegada per totes amb uns imaginaris "antisistema" que amenaçaven la pau ciutadana i que havien estat inventats en l'etapa anterior per la premsa però també en bona mesura per l'antiga Conselleria d'Interior , encapçalada-no ho oblidem-per una persona que representava la nostra coalició, és a dir per Joan Saura.
Després del desallotjament del Palau del Cinema a la fantasmagòrica convocatòria de vaga general del 27 de gener d'aquest any, Puig havia aconseguit fer-se passar per capdavanter de la persecució contra aquests suposats enemics públics. La seva imatge, deixant-se fotografiar amb un bat de beisbol, estava en aquesta direcció de mostrar-se i ser reproduït pels mitjans oficials-tots-com un home dur, disposat a actuar sense contemplacions, un autèntic xèrif urbà.
L'actuació en plaça Catalunya va suposar per a aquesta operació de màrqueting personal un clar cop i un qüestionament de la seva tasca, el que el convertia, de sobte, en el membre pitjor valorat del govern de la Generalitat. En certa manera, aquell episodi és difícil que no fos viscut pel conseller i el seu equip com una autèntica humiliació.
Des de llavors el conseller Puig crec que no ha fet res més que buscar com sigui la revenja, no només política sinó també en molts sentits personal. És més: tinc la convicció que Felip Puig ha convertit el moviment 15M en un assumpte propi, gairebé una obsessió, que és molt possible que el porti com sigui a buscar el seu desprestigi i fins i tot, si pogués, el seu esborrat total. El seu objectiu: demostrar com sigui que, efectivament, en el moviment hi ha elements i grups violents-l'espantall dels "antisistema" - que devaluen el conjunt d'una mobilització que havia suscitat una àmplia simpatia i que havia de ser ja no només desarticulat, sinó sobretot castigat per l'afront de la que li havien fet objecte.
En realitat, podria especular que el dispositiu muntat al voltant del Parlament el 15 de juny estigués concebut perquè passés el que va passar, quan no alguna cosa pitjor, és a dir que es produís una situació de violència que demostrés la naturalesa intrínsecament perversa dels acampats a plaça Catalunya i dels indignats en general, o almenys dels "infiltrats" malintencionats en el seu interior. Si fos així, el conjunt recordaria poderosament el cas dels incidents en la manifestació antiglobalització a Barcelona el 24 de juny, en què la llavors delegada del Govern, García Valdecasas, va fer el possible que els seus advertiments sobre els "violents" que estaven preparant les protestes contra la cimera del Banc Mundial es veiessin verificats, cosa que va aconseguir provocant ella mateixa els disturbis contra els que havia alertat. Un exemple, com es veu, de profecia autocomplerta.
Tot el que ha passat al Parlament el 15J no fa sinó abonar aquesta hipòtesi.
Un cop produïts els fets potser desitjats, el que va ser lamentable va ser la reacció de totes les formacions polítiques, incloent la nostra coalició, que van acabar reforçant amb la seva unanimitat l'ànim àmpliament compartit que "tots són iguals i cap ens representa". Una oportunitat perduda, com es veu, de desmentir aquest lloc comú i de dir "una altra cosa" que impliqués afinitat i respecte cap al motiu de la protesta, mantenint encara la crítica a la forma que havia adoptat. Fins i tot alguns, presents a les portes del Parlament, hauríem desitjat profundament que els nostres parlamentaris s'hagin abstingut d'entrar i haguessin estat al nostre costat.
El cas és que ara es planteja una qüestió difícil. Seguint instruccions de Felip Puig la policia s'ha lliurat a una tasca de recerca i captura dels suposats autors de les no menys suposades agressions i ofenses als nostres parlamentaris. Això implica que en els pròxims dies es produiran una sèrie de detencions de persones a les que es van a imputar greus acusacions que comportaran el seu empresonament immediat i elevades peticions fiscals, això amb el concurs d'un Parlament que, amb el concurs del nostre grup, s'ha presentat com a part interessada i compartirà l'assignació de càrrecs i penes als futurs detinguts. A això se li ha d'afegir l'aparició en escena del misteriós "sindicat" d'extrema dreta Mans Netes, que s'ha personat davant l'Audiència Nacional amb una denúncia per sedició, el que dramatitza encara més el panorama penal per als detinguts, que ja no seran només els causants directes dels greuges als parlamentaris, sinó aquells o aquelles a qui es consideri organitzadors o convocants de la protesta davant el Parlament, és a dir els "responsables" () del moviment 15M. Qui seran els elegits per fer de bocs expiatoris és el que fins constitueix un enigma, que no trigarem a veure resolt amb el corresponent ressò i rimbombancia mediàtica davant la desarticulació de la "cúpula" del moviment.
Què farà la nostra coalició quan això es produeixi? ¿Continuarà fent pròpies les vindicacions del moviment, quan ha contribuït amb tanta decisió al que d'aquí a molt poc serà la seva demolició per la via mediàtic-policial? Tindrem dret a compartir el que podrien ser eventuals protestes davant la persecució en tota regla que es prepara, en bona mesura per completar la revenja personal de Felip Puig davant el seu lamentable paper en 27 de maig a plaça Catalunya?En dies o setmanes, el 15M tindrà els seus màrtirs i és probable que, si sobreviu als perills interns i externs que l'aguaiten, converteixi la defensa pública d'aquestes víctimes propiciatòries que s'haurà convertit en centre d'un acarnissament legal en què participarem, en uníson i del mateix bàndol, des de l'extrema dreta neofranquista fins a la nostra pròpia coalició.
En qualsevol cas, per acabar, permeteu-me advertir del que pot ser que estigui a punt de passar, si és que ja no està passant, com ho demostra que s'estigui començant a actuar contra la gent que està intentant aturar els desnonaments, que és una intensificació generalitzada de la repressió contra la dissidència política i la crítica activa dels efectes socials de la crisi. Caldrà pensar que és el que ens correspon fer i dir en aquest cas i fins a quin punt no haurem perdut ja la legitimitat per fer-ho, si és que decidim posar-nos del costat dels perseguits i castigats del 15M.
I una última reflexió: ¿qui ens havia de dir que la Catalunya lliure, democràtica, europea, avançada, culta, progressista i oberta en la qual crèiem viure hagi convertit, avui, la repressió, la vigilància policial, la restricció de drets i la persecució política en els elements claus de la nostra singularitat nacional, el que ens diferencia de la resta de comunitats de l'Estat, on el moviment 15M no ha estat ni remotament víctima d'uns nivells semblants d'assetjament, quan no d'odi mediàtic i governatiu?
Manuel Delgado
traducció de Sírius
Almenys set persones han mort avui per una explosió al centre d'Oslo, capital de Noruega, ha informat la policia local citada per agències. L'explosió va ressonar a l'oficina del tabloide noruec VG situada prop de la seu del Govern de Noruega. Almenys set persones han mort i desenes van rebre ferides. Doble atac simultani: un testimoni afirma que al campament juvenil proper a Oslo van ser matades més de 20 persones.
