dimarts, 19 de gener de 2010

Fidel Castro en Arte, segons Karl Zero

Karl Zero i la seva dona Daisy Errata estan interessats en la figura del "líder màxim", que és com anomenen Fidel Castro, i signen un retrat inesperat del comandant que combina arxius inédits amb corrosius comentaris. El documental s'anomena "A la pell de Fidel Castro".

Aquesta vegada, ajudat per la seva esposa Daisy d'Errata, Karl Zero torna a visitar els arxius per fer un retrat mordaç i càustic de l'home que desafia els Estats Units des de fa cinquanta anys. "Això no és un film pro o anti-Castro, ni és un film històric ni cronològic, sinó només un de subjectiu. Expressem els nostres sentiments sobre el personatge", diu Karl Zéro. "La idea, afegeix Daisy d'Errata, era proposar una visió alternativa del personatge que pensàvem que coneixíem".

Daisy d'Errata a la recerca d'imatges, amb el periodista Alex Jordanov, que ha viatjat pels centres de documentació dels EUA, per trobar anècdotes sucoses i no publicades, i Karl per escriure-ho tot, ha donat com a resultat aquest retrat, una pel·lícula original sobre el "màxim líder" que, va s'ha construït amb el pas del temps, lluitant contra l'imperialisme EUA, i resistint, com l'aldea gala d'Astèrix fent front als romans. I malgrat els 638 atacs de que s'ha escapat!".


Dans la peau de Fidel Castro
Diffusion: Mardi 19 janvier à 20:35 sur Arte

Karl Zéro et son épouse Daisy d’Errata se sont intéressés au Líder Maximo et signent là un portrait inattendu mêlant archives et commentaire corrosif en toute objectivité.

Dans la peau de… Depuis 2005, Karl Zéro décline ce concept «d’autobiographies non autorisées ». Après Chirac, Ségo et Sarko sont dans un bateau, Bush et Sarko, voici Fidel Castro.

Cette fois, épaulé par son épouse Daisy d’Errata, Karl Zéro revisite les archives pour un portrait grinçant et caustique de celui qui défie les Etats-Unis depuis cinquante ans. «Il ne s’agit pas d’un film pro ou anti-Castro, ni historique, ni chronologique mais subjectif. Nous y exprimons notre ressenti sur le personnage», souligne Karl Zéro. «L’idée, poursuit Daisy d’Errata, était de proposer une autre vision du personnage que l’on croit connaître.»

Daisy d’Errata à la recherche d’images, en duo avec le journaliste Alex Jordanov, qui a écumé les centres américains de documentation en quête d’anecdotes savoureuses et inédites, et Karl à l’écriture, le portrait est le résultat de ces composantes. Résultat : un film original sur le “Líder Maximo” qui, ajoute Karl Zéro, «s’est construit dans la durée, face à l’impérialisme américain, en résistant comme Astérix et le village gaulois face aux Romains. Et ce, malgré les 638 attentats auxquels il a échappé !».

Sur Arte, en VF, Pierre Arditi prête avec talent sa voix à Castro. A écouter donc, autant qu’à voir!
Nathalie Jacquet



Els vells lligams dels EUA amb Haití

En la seva declaració sobre el terratrèmol a Haití, el President dels EUA, Barack Obama, va parlar de la "llarga història que uneix [ambdós països]". Ni ell ni els mitjans de comunicació nord-americans no han estat encara molt disposats a mirar de prop la història d'aquestes relacions i la seva influència sobre la catàstrofe que enfronta actualment el poble haitià.

Es presenta com una situació natural, fins i tot s'ha arribat a culpar als propis haitians per l'estat d'endarreriment i pobresa del país, que va jugar un paper determinant en la proliferació de víctimes. Aquestes es compten per desenes i potser centenars de milers de persones. Els Estats Units d'Amèrica es presenten com a benefactors disposats a ajudar l'Haití a través de donacions, equips de salvament, vaixells de guerra i marines.

Un editorial cínic i deshonest del New York Times del passat dijous comença així: "Una vegada més el món està de dol amb Haití". Aquest país es caracteritza per "la pobresa, la desesperació i la disfunció que seria un desastre en un altre lloc, però, que a l'Haití, són la norma". L'editorial afegia: "Mireu Haití i veureu el que generacions de mal govern i els conflictes polítics fan a un país".

En un article destinat a demostrar a continuació el desastre d'Haití, The New York Times diu que el país "és conegut per les moltes desgràcies que pateix, que són producte de l'home, la seva gran misèria, el conflicte polític intern i la propensió a "la insurgència".

En una editorial més curta i fins i tot més despectiva, el Wall Street Journal celebrava el fet que es tracta dels EUA militars els que s'ocupen del paper principal en la reacció de Washington al terratrèmol, es tractava de "un altre recordatori que el grau de el poder a Washington és la mesura de la seva bondat. "

Va continuar fent una comparació entre el terratrèmol indecent a Haití i el que va colpejar el sud de Califòrnia el 1994 i durant el qual van morir setanta-dues persones. El diari va dir que "la diferència rau en la funció d'una societat creadora de riquesa i respectuosa de la llei que pot permetre, entre altres coses, les despeses relacionades amb les normes de construcció actuals.

El missatge és clar: han de plorar als centenars de milers de morts i ferits, els haitians han de culpar-se a si mateixos perquè no van poder crear la riquesa suficient i no es tenia el respecte vis-à-vis a la llei i l'ordre.

El que s'amaga deliberadament amb l'ajut d'aquesta comparació és l'informe verdader que va ser preparat al llarg de més d'un segle entre la creació de la "riquesa" als Estats Units i la pobresa d'Haití. Aquest és un informe basat en l'ús de la força en la consecució dels interessos depredadors de l'imperialisme nord-americà en un país oprimit per la història.

Si l'administració d'Obama i el Pentàgon compte els plans a la premsa de desplegar una força expedicionària de marines a Haití, aquesta serà la quarta vegada en 95 anys que les forces dels EUA han ocupat la empobrida nació caribenya. Aquesta vegada de nou, l'objectiu principal d'aquesta operació militar és defensar els interessos dels Estats Units i protegir-se contra el que el Times diu "la propensió a la insurgència", en lloc d'ajudar al poble d'Haití.

La naturalesa d'aquesta relació es remunta al naixement d'Haití com a primera república negre independent en el 1804, i va ser el resultat d'una revolució dels esclaus encapçalada per Toussaint Louverture, que després van derrotar un exèrcit francès enviat per Napoleó.

Les classes dominants del món mai va perdonar el triomf de la Revolució d'Haití. Haití va ser objecte d'un embargament internacional, liderat pels Estats Units, que temien que l'exemple d'Haití inspirara una revolta similar en els estats esclavistes del Sud. Va ser amb la secessió del Sud i la Guerra Civil que el Nord va admetre Haití, uns 60 anys després de la independència.

Al segle XX, Haití va estar sota el domini dels Estats Units i els seus bancs; els interessos són defensats per l'enviament de marines i l'ocupació de més de 20 anys, mantenida per una sagnant repressió de la resistència haitiana.

Els marines no van sortir de l'illa fins després d'haver fet un "haitinització" -com The New York Times la va anomenar en el moment-, la guerra contra el poble d'Haití mitjançant la creació d'un exèrcit dedicat a la repressió interna.

Posteriorment, Washington va recolzar la dictadura de Duvalier, que va durar trenta anys, i va començar amb l'arribada al poder de Papa Doc el 1957. Milers d'haitians van morir a mans de l'exèrcit i dels temuts tontons macoutes del imperialisme dels EUA, però va considerar aquesta dictadura assassina com un baluard contra el comunisme i la revolució en el Carib.

Des dels aixecaments de masses que van conduir a la caiguda de Duvalier, el 1986, les successives administracions dels EUA, tan els partits republicans com demòcrates, han tractat de reconstruir un Estat satèl.lit fiable i capaç de defensar els mercats i les inversions d'empreses nord-americanes, atrets pels salaris de fam, i la propietat i la riquesa de l'elit governant d'Haití. Destinat a prevenir qualsevol desafiament a factors socioeconòmics ara el 80% de la població viu en extrema pobresa.

Aquest esforç continua avui sota la tutela de Bill i Hillary Clinton -Representants Especial de les Nacions Unides, respectivament, per a Haití, i el Secretari d'Estat Units per a Assumptes Exteriors dels Estats Units- i els dos tenen sang haitiana a les mans.

Washington ha donat suport a dos cops d'Estat i dues vegades ha enviat tropes a Haití en els últims vint anys. Tots dos cops van ser muntats per enderrocar Jean-Bertrand Aristide, el president d'Haití primer en ser elegit per vot popular i sense l'aprovació de Washington. Als cops d'Estat de 1994 i 2004 van ser 13.000 les víctimes d'Haití. Quan el govern va ser enderrocat el 2004, Aristide va ser transportat per la força fora del país per agents dels EUA.

Com que necessitaven les tropes a l'Iraq, els Estats Units es van retirar el 2004, delegant la tasca de repressió a una força de pau de l'ONU de 9.000 soldats, sota la direcció de l'Exèrcit de Brasil.

Tot i la capitulació d'Aristide a les exigències del Fons Monetari Internacional i malgrat la seva voluntat de compromís amb Washington, al seu suport les masses es van mobilitzar amb els seus discursos anti-imperialistes, que van ser un anatema per a les elits governants, tant a Washington com a Port-au-Prince. Per ordres de l'administració d'Obama se li va prohibir tornar a Haití i el seu partit polític Laval, continua sent efectivament fora de la llei.

Aquesta és la història real i continua que "vinculan", en paraules d'Obama, Haití amb l'imperialisme dels EUA, que és el principal responsable de les terribles condicions que han exagerat en gran mesura la mortalitat causada pel terratrèmol.

Però també hi ha altres vincles, profundament sentits davant el desplegament d'aquesta tragèdia. Hi ha oficialment més de mig milió d'haitians que viuen als Estats Units i, sens dubte, centenars de milers de persones que no existeixen oficialment. La seva presència és una manifestació dels interessos de classe i de solidaritat entre els treballadors nord-americans i d'Haití. La seva tasca consisteix a eliminar totes les condicions de pobresa i la ruïna existents en ambdós països i el sistema de benefici capitalista, que els va crear.


Dans sa déclaration sur le tremblement de terre d’Haïti, le président américain Barak Obama a parlé de la « longue histoire qui lie [nos deux pays] ». Ni lui ni les médias américains ne se sont cependant montrés très enclins à regarder de près l’histoire de ces relations et son influence sur la catastrophe que doit actuellement affronter le peuple haïtien.

On présente comme une situation naturelle et même comme la faute des Haïtiens eux-mêmes l’état d’arriération et de pauvreté du pays ayant joué un rôle si important dans la multiplication des victimes. Celles-ci se comptent en dizaines et peut-être même en centaines de milliers. Les Etats-Unis sont présentés comme des bienfaiteurs, prêts à venir en aide à Haïti avec des dons, des équipes de secours, des navires de guerre et des Marines.

Un éditorial cynique et malhonnête du New York Times de jeudi commence ainsi : « Une fois de plus le monde pleure avec Haïti » ; ce pays est ensuite décrit comme étant caractérisé par « la pauvreté, le désespoir et le dysfonctionnement qui seraient un désastre partout ailleurs mais qui, à Haïti, sont la norme. »

Et l’éditorial de poursuivre : « Regardez Haïti et vous verrez ce que des générations de mauvais gouvernement et de conflit politique font à un pays. »

Dans un article destiné à montrer les dessous du désastre haïtien, le New York Times dit encore que ce pays « est connu pour ses nombreux malheurs qui sont le produit de l’homme – sa grande misère, ses conflits politiques internes et sa propension à l’insurrection ».

Dans un court éditorial plus dédaigneux encore, le Wall Street Journal célèbre le fait que c’est l’armée américaine qui va jouer le principal rôle dans la réaction de Washington au tremblement de terre, ceci étant « un nouveau rappel que l’étendue de la puissance de Washington correspond à l’étendue de sa bonté ».

Il poursuit en faisant une comparaison indécente entre le tremblement de terre d’Haïti et celui qui a frappé le sud de la Californie en 1994 et au cours duquel sont mortes soixante-douze personnes. Le journal déclare que « la différence réside dans la fonction d’une société créatrice de richesse et respectueuse de la loi qui peut se permettre, entre autres choses, les dépenses liées à de véritables normes de construction ».

Le message est clair : s’ils ont à déplorer des centaines de milliers de morts et de blessés, les Haïtiens n’ont qu’à s’en prendre à eux-mêmes car ils n’ont pas su créer des richesses suffisantes et ils ont manqué de respect vis-à-vis de la loi et de l’ordre.

Ce qu’on cache délibérément à l’aide de cette comparaison c’est le rapport véritable qui s’est établi en plus d’un siècle entre la « création de richesse » aux Etats-Unis et la pauvreté d’Haïti. C’est là un rapport basé sur l’usage de la force à la poursuite des intérêts prédateurs de l’impérialisme américain dans un pays opprimé au cours de l’histoire.

Si l’administration Obama et le Pentagone réalisent les plans rapportés dans la presse de déployer un corps expéditionnaire de Marines à Haïti, ce sera la quatrième fois en quatre-vingt quinze ans que les forces armées américaines auront occupé cette nation appauvrie des Caraïbes. Cette fois-ci encore, l’objectif principal d’une telle opération militaire sera de défendre les intérêts des Etats-Unis et de se prémunir contre ce que le Times appelle la « propension à l’insurrection », plutôt que d’aider le peuple Haïtien.

La nature de ces relations remonte à la naissance d’Haïti en tant que première république noire indépendante en 1804 et qui fut le résultat d’une révolution d’esclaves dirigée par Toussaint Louverture et de la défaite ensuite d’une armée française envoyée par Napoléon.

Les classes dirigeantes du monde n’ont jamais pardonné à Haïti sa victoire révolutionnaire. Haïti fut soumise à un embargo international dirigé par les Etats-Unis qui craignaient que l’exemple haïtien n’aille inspirer une révolte similaire dans les Etats esclavagistes du Sud. Ce ne fut qu’avec la sécession du Sud et la Guerre civile que le Nord reconnut Haïti – quelque 60 ans après son indépendance.

Au début du vingtième siècle, Haïti passa sous la domination des Etats-Unis et des banques américaines, dont les intérêts furent défendus par l’envoi des Marines et une occupation de plus de 20 ans, maintenue au moyen d’une répression sanglante de la résistance haïtienne.

Les Marines ne quittèrent l’île qu’après avoir réalisé une « haïtianisation » -- comme le New York Times l’appela à l’époque – de la guerre contre le peuple haïtien en construisant une armée vouée à la répression interne.

Par la suite, Washington appuya la dictature des Duvalier qui dura trente ans et commença avec l’arrivée au pouvoir de Papa Doc en 1957. Des milliers d’Haïtiens moururent aux mains de l’armée et des redoutés Tontons macoute mais l’impérialisme américain considérait cette dictature meurtrière comme un rempart contre le communisme et la révolution dans les Caraïbes.

Depuis les soulèvements de masse qui ont entraîné la chute des Duvalier en 1986, des gouvernements américains successifs, républicains comme démocrates, ont cherché à reconstituer un Etat satellite fiable et capable de défendre les marchés et les investissements de sociétés américaines, attirées par des salaires de famine, et la propriété et la richesse de l’élite dirigeante haïtienne. Cela voulait dire empêcher tout défi lancé à un ordre socio-économique maintenant 80 pour cent de la population dans une pauvreté extrême.

Cet effort continue à ce jour sous la tutelle de Bill et Hillary Clinton – respectivement représentant spécial des Nations Unies pour Haïti et secrétaire d’Etat aux Affaires étrangères des Etats-Unis – et qui ont tous deux du sang haïtien sur les mains.

Washington a appuyé deux coups d’Etat et a par deux fois envoyé des troupes en Haïti ces vingt dernières années. Les deux coups d’Etat furent montés pour renverser Jean-Bertrand Aristide, le premier président haïtien à être élu par un vote populaire et sans l’approbation de Washington. Les coups d’Etat de 1994 et 2004 ont fait 13.000 victimes haïtiennes. Lors du renversement du gouvernement en 2004, Aristide fut transporté de force hors du pays par des agents américains.

Parce qu’ils avaient besoin des troupes en Irak, les Etats-Unis les ont retirées en 2004, déléguant le travail de répression à une force de maintien de la paix des Nations unies, forte de 9.000 soldats et placée sous la direction de l’armée brésilienne.

Malgré la capitulation d’Aristide aux demandes du Fonds monétaire international et malgré sa disposition à faire des compromis avec Washington, le soutien de masse qu’il mobilisa avec son discours anti-impérialiste en firent une abomination pour les élites dirigeantes tant à Washington qu’à Port-au-Prince. Sur les ordres de l’administration Obama on lui a interdit de retourner en Haïti et son parti politique, Fanmi Lavalas, demeure en réalité hors la loi.

C’est là l’histoire réelle et continue qui « lie », selon la formule d’Obama, Haïti à l’impérialisme US et qui est principalement responsable des conditions terribles ayant fortement aggravé l’hécatombe due au tremblement de terre.

Mais il existe aussi d’autres liens, profondément ressentis devant le déroulement de cette tragédie. Il y a officiellement plus d’un demi million d’Haïtiens résidant aux Etats-Unis et sans aucun doute des centaines de milliers d’autres qui n’y ont pas d’existence officielle. Leur présence est la manifestation des intérêts de classe et de la solidarité qui unissent les travailleurs haïtiens et américains. Leur tâche est d’éliminer ensemble les conditions de pauvreté et de ruine existant dans les deux pays et le système de profit capitaliste qui les a créées.



ETA aposta per un procés democràtic

Després de l'anunci de la política d'esquerra abertzale a Altsasu (Navarra), el novembre passat en suport d'un "procés democràtic, utilitzant els mitjans exclusivament polítiques i democràtiques i l'absència total de violència i sense cap interferència", l'ETA va trencar el silenci que va mantenir durant diversos mesos per subratllar que dóna suport a la proposta de Altsasu i que aquest procés serà "l'eix" democràtic de la lluita pel futur.

"La nostra força rau en la lluita política", va dir ETA, afegint que "un procés democràtic no és la millor opció és l'única."

En el comunicat publicat per Gara el diumenge, l'organització reitera que "el procés democràtic s'ha de desenvolupar per la via democràtica i sense ingerència, i que aborda a Madrid destacant que si aquest procés s'inicia" la resposta i la la violència d'Estat ha de parar". En aquest sentit, ETA té dues lliçons de les experiències passades, «que sense l'activació de la població aquest procés no progressa" i que "aquest procés no serà possible sense la participació de l'Estat espanyol".

"Un alt el foc d'ETA no és una garantia suficient per assegurar un procés democràtic", va dir l'organització armada cridant a la societat basca a mobilitzar-se i al Govern espanyol a assumir la seva responsabilitat.

ETA té la hipòtesi proposta d'Anoeta, que va ser la base de les negociacions el 2006 amb el govern espanyol i entre els partits polítics l'any següent. Va ser posat en marxa una taula política per negociar el futur polític del País Basc entre les forces polítiques i socials, i un membre del panell, on el desarmament d'ETA i el futur dels presos polítics i exiliats es debatran.


ETA parie également sur un processus démocratique

Après l'annonce par la gauche abertzale politique à Altsasu (Navarre) en novembre dernier de soutenir un «processus démocratique utilisant des voies et moyens exclusivement politiques et démocratiques et en l'absence totale de violence et sans aucune ingérence », l'organisation ETA a rompu le silence quelle gardait depuis plusieurs mois, pour souligner qu'elle fait sienne la proposition d'Altsasu et que ce processus démocratique sera «l'axe» de la lutte d'avenir.
Ils soutiennent PBI

«Notre force réside dans la lutte politique », souligne ETA, et d'ajouter qu'« un processus démocratique n'est pas la meilleure option, c'est la seule».

Dans le communiqué publié par Gara dimanche, l'organisation réaffirme que «le processus démocratique doit se développer par des moyens démocratiques et sans ingérence», et elle s'adresse à Madrid en soulignant que pour que ce processus démarre «l'intervention et la violence de l'Etat doivent cesser». En ce sens, l'ETA retient deux leçons des expériences passées : «que sans activation de la population, ce processus n'avancera pas», et que «ce processus ne sera pas possible sans la participation de l'État espagnol ».

«Un cessez-le-feu de l'ETA n'est pas une garantie suffisante pour assurer un processus démocratique» souligne l'organisation armée en appelant la société basque à se mobiliser et l'Etat espagnol à prendre ses responsabilités.

ETA reprend le scénario proposé à Anoeta, qui avait été la base des négociations engagées en 2006 avec le gouvernement espagnol et entre les partis politiques l'année d'après. Il s'agissait de mettre en place une table politique pour négocier l'avenir politique du Pays Basque entre les forces politiques et sociales, et une table militaire, où le désarmement de l'ETA et l'avenir des prisonniers et exilés politiques seraient discutés.



Kepler descobreix cinc exoplanetes

Cinc nous exoplanetes han estat descoberts pel telescopi espacial Kepler. Si bé es tracta de planetes gegants i calents, representen els primers passos cap al descobriment de planetes com la Terra fora del sistema solar.

Els membres de l'equip científic de Kepler van anunciar el descobriment dels planetes, anomenats Kepler 4b, 5b, 6b, 7b i 8b, el dilluns 4 de gener durant una conferència de premsa a la reunió de la Societat Astronòmica Nord-americana (American Astronomical Society, a anglès), a Washington.

"Els descobriments mostren que el nostre instrument científic està funcionant bé", diu William Borucki, del Centre d'Investigacions Ames, de la NASA, el qual es troba ubicat a Moffett Field, Califòrnia. Borucki és l'investigador principal de ciència de la missió. "Hi ha indicis que Kepler complirà totes les seves metes científiques".

Els cinc planetes són bastant més grans que la Terra. Coneguts com "Jupiters calents" degut a les seves altes masses i extremes temperatures, la mida dels nous exoplanetes varia (alguns són similars a Neptú i altres són fins a més grans que Júpiter). Tenen òrbites que van des de 3,3-4,9 dies. Les seves temperatures estimades oscil.len entre 1.200 i 1.650 graus Celsius (de 2.200-3.000 graus Fahrenheit), més calentes que la lava fosa i també massa calents per a suportar vida tal com la coneixem.

A sota: Els primers cinc exoplanetes de Kepler són grans i calents. A mesura que la missió avanç i Kepler tingui temps de reunir més dades, es poden trobar planetes més petits i freds, la qual cosa podria portar potser al descobriment de planetes com la Terra.

"És gratificant veure els primers descobriments de Kepler sortint de la línia d'acoblament", diu Jon Morse, director de la Divisió d'Astrofísica, a les oficines centrals de la NASA, ubicades a Washington. "Esperàvem que els primers planetes que Kepler pogués detectar fossin de la mida de Júpiter en òrbites curtes. Només és qüestió de temps abans que més observacions de Kepler portin a descobrir planetes més petits amb òrbites que tinguin períodes més llargs, acostant-se així cada vegada més al descobriment del primer similar a la Terra".

La missió Kepler, que va ser llançada el 6 març 2009 des de l'Estació de la Força Aèria, a Cap Canaveral, a Florida, s'observa contínua i simultàniament més de 150.000 estrelles. L'instrument de ciència de Kepler, o fotòmetre, ja ha mesurat centenars de possibles senyals de planetes que estan sent analitzades.

Kepler busca senyals de planetes mesurant les disminucions en la brillantor de les estrelles. Quan els planetes creuen davant de les seves estrelles, o les transiten (això vist des de la Terra), bloquegen periòdicament la llum de les estrelles. Es pot inferir la mida del planeta tenint en compte la quantitat de disminució en la brillantor. Així mateix, es pot estimar la temperatura a partir de les característiques de l'estrella que orbita i del període orbital del planeta.

Si bé moltes de les senyals detectades fins ara són probablement alguna cosa diferent a un planeta, com per exemple petites estrelles que orbiten estrelles més grans, observatoris a terra han confirmat l'existència dels cinc exoplanetes. Els descobriments es basen en dades recollides aproximadament en sis setmanes, comptades des de l'inici de les operacions científiques, el 12 de maig de 2009.

Kepler continuarà les seves operacions científiques fins, almenys, novembre de 2012. Buscarà planetes tan petits com la Terra, incloent-hi aquells que orbiten estrelles en una zona habitable temperada on l'aigua líquida podria existir en la superfície del planeta. Ja que els trànsits de planetes en la zona habitable d'estrelles del tipus solar tenen lloc aproximadament un cop l'any i es requereixen tres trànsits per verificar, s'espera que prengui com a mínim tres anys localitzar i verificar un planeta de la grandària de la Terra.

Segons Borucki, la recerca contínua i prolongada de Kepler hauria, en el futur, de millorar molt la habilitat dels científics de determinar la distribució de mides de planetes i de períodes orbitals.

"Els descobriments de l'actualitat són una contribució significativa per a aconseguir aquest objectiu", va dir Borucki. "Les observacions de Kepler ens diran si hi ha estrelles amb planetes que puguin albergar vida, o si nosaltres podríem estar sols a la nostra galàxia".


Kepler descubre cinco exoplanetas

Cinco nuevos exoplanetas han sido descubiertos por el telescopio espacial Kepler. Si bien se trata de planetas gigantes y calientes, representan los primeros pasos hacia el descubrimiento de planetas como la Tierra fuera del sistema solar.

El telescopio espacial Klepler, de la NASA, el cual fue diseñado para encontrar planetas del tamaño de la Tierra en la zona habitable de estrellas similares al Sol, ha descubierto sus primeros cinco exoplanetas.

Los miembros del equipo científico de Kepler anunciaron el descubrimiento de los planetas, llamados Kepler 4b, 5b, 6b, 7b y 8b, el lunes 4 de enero durante una conferencia de prensa en la reunión de la Sociedad Astronómica Estadounidense (American Astronomical Society, en idioma inglés), en Washington.

"Los descubrimientos muestran que nuestro instrumento científico está funcionando bien", dice William Borucki, del Centro de Investigaciones Ames, de la NASA, el cual se encuentra ubicado en Moffett Field, California. Borucki es el investigador principal de ciencia de la misión. "Hay indicios de que Kepler cumplirá todas sus metas científicas".

Los cinco planetas son bastante más grandes que la Tierra. Conocidos como "Júpiters calientes" debido a sus altas masas y extremas temperaturas, el tamaño de los nuevos exoplanetas varía (algunos son similares a Neptuno y otros son hasta más grandes que Júpiter). Tienen órbitas que van desde 3,3 a 4,9 días. Sus temperaturas estimadas oscilan entre 1.200 y 1.650 grados Celsius (de 2.200 a 3.000 grados Fahrenheit), más calientes que la lava fundida y también demasiado calientes para soportar vida tal como la conocemos.

Abajo: Los primeros cinco exoplanetas de Kepler son grandes y calientes. Conforme la misión avance y Kepler tenga tiempo de reunir más datos, se pueden hallar planetas más pequeños y fríos, lo cual podría llevar quizás al descubrimiento de planetas como la Tierra.

"Es gratificante ver los primeros descubrimientos de Kepler saliendo de la línea de ensamblaje", dice Jon Morse, director de la División de Astrofísica, en las oficinas centrales de la NASA, ubicadas en Washington. "Esperábamos que los primeros planetas que Kepler pudiera detectar fueran del tamaño de Júpiter en órbitas cortas. Sólo es cuestión de tiempo antes de que más observaciones de Kepler lleven a descubrir planetas más pequeños con órbitas que tengan períodos más largos, acercándose así cada vez más al descubrimiento del primer análogo de la Tierra".

La misión Kepler, que fue lanzada el 6 de marzo de 2009 desde la Estación de la Fuerza Aérea, en Cabo Cañaveral, en Florida, observa continua y simultáneamente mas de 150.000 estrellas. El instrumento de ciencia de Kepler, o fotómetro, ya ha medido cientos de posibles señales de planetas que están siendo analizadas.

Kepler busca señales de planetas midiendo las disminuciones en el brillo de las estrellas. Cuando los planetas cruzan frente a sus estrellas, o las transitan (esto visto desde la Tierra), bloquean periódicamente la luz de las estrellas. Se puede inferir el tamaño del planeta tomando en cuenta la cantidad de disminución en el brillo. Asimismo, se puede estimar la temperatura a partir de las características de la estrella que orbita y del período orbital del planeta.

Si bien muchas de las señales detectadas hasta ahora son probablemente algo diferente a un planeta, como por ejemplo pequeñas estrellas que orbitan estrellas más grandes, observatorios en tierra han confirmado la existencia de los cinco exoplanetas. Los descubrimientos están basados en datos recogidos aproximadamente en seis semanas, contadas desde el inicio de las operaciones científicas, el 12 de mayo de 2009.

Kepler continuará sus operaciones científicas hasta, al menos, noviembre de 2012. Buscará planetas tan pequeños como la Tierra, incluyendo a aquellos que orbitan estrellas en una zona habitable templada donde el agua líquida podría existir en la superficie del planeta. Ya que los tránsitos de planetas en la zona habitable de estrellas del tipo solar tienen lugar aproximadamente una vez al año y se requieren tres tránsitos para verificarlos, se espera que tome al menos tres años localizar y verificar un planeta del tamaño de la Tierra.

Según Borucki, la búsqueda continua y prolongada de Kepler debería, en el futuro, mejorar mucho la habilidad de los científicos de determinar la distribución de tamaños de planetas y de períodos orbitales.

"Los descubrimientos de la actualidad son una contribución significativa para lograr esa meta", dijo Borucki. "Las observaciones de Kepler nos dirán si hay estrellas con planetas que puedan albergar vida, o si nosotros podríamos estar solos en nuestra galaxia".



Prop de 500 persones al Elkartasuna Eguna.

Actualment hi ha 760 presos i preses basques en 84 presons espanyoles i franceses. 170 d'ells estan empresonats en 31 presons de França. La gran majoria són de nacionalitat espanyola. Dia de la Solidaritat (Elkartasuna Eguna), organitzat des de fa diversos anys a Larresoro, els hi ha estat consagrat gairebé exclusivament.

Prop de 500 persones van assistir a la reunió de diumenge, seguit dels refugiats, inclosos alguns que viuen en el territori francès durant diverses dècades. Es va retre homenatge a dos d'ells.

La primera: Kepa Arizmendi (del Baztan, Navarra), va morir recentment a Baiona. Segon: Jon Anza, que encara es desconeix què va ser d'ell des de la seva desaparició va ser feta 2,009 pública abril 17. Pèrdua atribuïble a certs funcionaris de policia o de funcionament especial espanyola en territori francès. Però tot i les investigacions realitzades, cap fet tangible (que sabem que com a mínim) s'ha dissipat el misteri de Anza.

La "lluita política"

El dia va coincidir amb la publicació d'una declaració d'ETA en què va destacar la "lluita política" sense renunciar a la lluita armada. No s'ha esmentat en l'única intervenció que d'Anaitz Funosas d'Askatasuna a la reunió. El portaveu va reiterar que els inconvenients de l'estructura col.lectiva dels presos donar suport logístic i material a aquells que accepten que s'imposa la seva disciplina, ha posat en marxa una sèrie de protestes en ambdós costats de la frontera.

Els presos li va recordar reclamant el final de la seva fragmentació i la condició política dels Estats francès i espanyol rebutjar. "El reconeixement és abans que res un dels conflictes polítics. Es reconeix que els presoners no són la causa dels conflictes, però el resultat (...), va posar en marxa Anaitz Funosas. "No caigui en la trampa que s'estiren, la divisió, el desànim, la negació de ... No estem d'acord en tot, però tenim molt en comú"... De fet, les autoritats espanyoles i franceses estan esperant a veure l'impacte de les instruccions de la protesta i el grau de divisions internes. Askatasuna diu que el pres polític més antic d'Europa "és un pres d'ETA, José Mari Sagardui", Gatza, empresonat durant 30 anys.


ELKARTASUN EGUNA. Près de 500 personnes étaient réunies à la journée de la solidarité
Les prisonniers plus nombreux que jamais

L'on compte actuellement 760 prisonniers basques répartis dans 84 prisons espagnoles et françaises. 170 d'entre eux sont incarcérés dans 31 prisons françaises. L'immense majorité d'entre eux sont de nationalité espagnole. La journée de la solidarité (Elkartasun Eguna) organisée depuis plusieurs années à Larressore leur a été presque exclusivement consacrée.

Quelque 500 personnes ont participé à la rencontre de dimanche, suivie notamment par les réfugiés dont certains vivent en territoire français depuis plusieurs décennies. Hommage a été rendu à deux d'entre eux.

Le premier : Kepa Arizmendi (originaire du Baztan, en Navarre) décédé récemment à Bayonne. Le second : Jon Anza, dont on ignore toujours ce qu'il est devenu depuis que sa disparition fut rendue publique le 17 avril 2009. Disparition imputée à certains services policiers ou agents spéciaux espagnols évoluant en territoire français. Mais en dépit des recherches réalisées, aucun fait tangible (que l'on sache du moins) n'a permis de dissiper le mystère Anza.

La «lutte politique»

La journée a coïncidé avec la diffusion d'un communiqué d'ETA dans lequel celle-ci mettait l'accent sur la « lutte politique » sans pour autant renier la lutte armée. Il n'y a pas été fait allusion au fil de l'unique intervention, celle d'Anaitz Funosas d'Askatasuna, lors du meeting. La porte-parole a par contre rappelé que le Collectif des prisonniers, structure assurant une aide logistique et matérielle à ceux qui acceptent la discipline qu'il leur est imposée, a lancé une série de protestations de part et d'autre de la frontière.

Les prisonniers rappelons-le revendiquent la fin de leur éparpillement et le statut de politiques que les États français et espagnols leur refusent. «La reconnaissance du statut c'est d'abord celle du conflit politique. C'est reconnaître que les prisonniers ne sont pas la cause du conflit mais la conséquence (... )», a lancé Anaitz Funosas. «Ne tombons pas dans le piège qui nous est tendu, celui de la division, du découragement, du renoncement... Nous ne sommes pas d'accord sur tout mais nous avons beaucoup en commun»... De fait les autorités espagnoles et françaises attendent de voir l'impact des consignes de protestation et le degré de divisions internes. Askatasuna a rappelé que le plus ancien « prisonnier politique d'Europe» est un prisonnier d'ETA, Jose Mari Sagardui, «Gatza», incarcéré depuis 30 ans.



Bolívia: les multinacionals i el dret a l'aigua


L'accés a l'aigua és un dret humà. Sembla simple, però l'ús sostenible de l'aigua en temps de la globalització i del canvi climàtic és, a l'Amèrica Llatina entre altres molts llocs, una matèria pendent que exigeix mesures concretes.

A causa de l'explotació indiscriminada dels recursos naturals, la contaminació i el canvi climàtic, al voltant d'un milió i mig de persones al món no tenen aigua. Segons l'ONU, el 2025 la demanda d'aigua potable serà en un 56% més gran que el subministrament disponible. Com a comparació, un habitant de l'hemisferi sud consumeix una mitjana de 20 litres d'aigua per dia, mentre un nord-americà supera els 600 litres diaris.

A l'Amèrica Llatina, dos problemes amenacen principalment el dret a l'aigua. En primer lloc, l'activitat d'empreses transnacionals proveïdores d'aigua i la ineficient infraestructura sanitària. Hi ha un gran desequilibri entre les altes tarifes a l'usuari, els guanys milionàries de les empreses i l'estat deplorable del sistema sanitari de la població.

En segon lloc, l'activitat minera indiscriminada de transcionals que desemboca, per una banda, en la sobreexplotació de recursos subterranis, amb la consegüent destrucció d'aqüífers naturals, i també en la contaminació de l'aigua amb cianur pel rentat de minerals com l'or. Aquesta carrera pel benefici econòmic no només depreda jaciments metal·lífers, sinó que també enverina l'aigua, l'aire i el sòl, fent així inaccessible un element fonamental per a la vida.

El cas Bolívia: la llei "Aigua per la Vida"

"A Sud-amèrica són pocs els països que han inclòs en la seva legislació el dret a l'aigua. Si bé es pensa que és un dret consagrat, això no és així. És per això que països com Uruguai, Equador i Bolívia estan treballant per a plasmar el dret a l'aigua en la seva constitució", explica Juan Carlos Alurralde, de l'Organització No Governamental (ONG) boliviana Agua Sostenible. Segons Alurralde, Argentina, Brasil, Colòmbia i Perú s'hi oposen perquè creuen que els pot ocasionar problemes amb la normativa que es deriva del dret.

La llei boliviana, impulsada pel govern d'Evo Morales, es diu "Aigua per la Vida". La seva història comença amb l'anomenada "Guerra de l'Aigua", l'any 2000, en plena època neoliberal a Amèrica Llatina. En aquest any, Bolívia havia atorgat la concessió per al servei de la ciutat de Cochabamba a l'empresa Aigües de Tunari, subsidiària de la multinacional nord-americana Bechtel. Amb aquesta concessió, les tarifes per a l'usuari van patir una alça del 300 per cent el gener de 2000, l'anomenat "tarifazo". Una família de treballadors amb un ingrés mitjana d'uns 800-1.000 pesos bolivians per mes (uns 150 dòlars), havia de pagar entre un 40 i un 70 per cent del seu sou per poder utilitzar aigua potable.

Això va desembocar en una sèrie de mobilitzacions populars contra la privatització en què es van produir enfrontaments amb la policia, que van tenir com a saldo centenars de ferits i un mort. La "Guerra de l'Aigua" boliviana va ser una prova del que pot passar en un futur no molt llunyà, i a gran escala, si no s'administra el recurs vital respectant el dret a la vida en totes les seves manifestacions.

"El govern d'Hugo Banzer no va reconèixer el dret a l'aigua de la població i va expropiar el líquid, lliurat a una transnacional", diu Oscar Campanini, d'Agua Sostenible. A partir d'aquest moment es produeix un alt en les polítiques del govern, recolzades per organismes internacionals com el Banc Mundial. Més tard, es van introduir les anomenades societats mixtes, públic-privades.

"Per mitjà d'una auditoria es va descobrir que 200.000 habitants de El Alto no comptaven amb serveis d'aigua potable, malgrat el compromís contractual de l'empresa", explica Campanini. I això no era tot. Les inversions no eren capitals de l'empresa, sinó d'organismes internacionals que facilitaven préstecs que la mateixa població va acabar pagant. L'empresa Bechtel va iniciar judici a l'Estat bolivià per 25 milions de dòlars per lucre cessant, la qual cosa va mobilitzar organitzacions internacionals, com la Red Vida (Vigilància Interamericana per a la Defensa i Dret a l'Aigua), i es va aconseguir així que Bechtel s'en anés fora de Bolívia.

"Per això és tan important inscriure una llei general d'aigües que especifiqui que les empreses s'han d'adequar al que dicta la constitució del país", assenyala Juan Carlos Alurralde. La llei "Aigua per a la vida" indica que, en el marc de les empreses mixtes, l'estat ha de tenir un 51 per cent o més de les accions, i l'empresa privada un màxim d'un 49 per cent. Això significa que l'empresa serà sempre pública. "Bechtel, també present a l'Equador, ja va anunciar judicis al Govern de Rafael Correa", afirma l'activista.

"Tot depèn de la societat civil dels diferents països", subratlla Alurralde. "L'avanç d'una legislació que protegeixi i garanteixi l'accés a l'aigua potable no es podrà frenar", diu Alurralde. A Colòmbia, per exemple, s'estan reunint firmes per un referèndum que permeti modificar la constitució i implementar una llei d'aigües.

Mineria: contaminació de sòls, aire i aigua

La mineria boliviana té, segons Oscar Campanini, de l'ONG Aigua Sostenible, un fort element corporativista. Però també hi ha algunes empreses transnacionals que operen al país, com és el cas dels jaciments de plata de Sant Cristòfol, al departament de Potosí, transferida recentment al consorci japonès Sumimoto, i el projecte miner del turó El Mutún, al departament de Santa Cruz, un dels jaciments de ferro més grans del món, amb recursos que superen les 40 mil milions de tones.

El principal problema provocat per la mineria no és només la contaminació, sinó també la sobreexplotació d'aqüífers. En molts casos, aquestes fonts d'aigua són dipòsits fòssils subterranis que no es renoven. Això fa que la població i els animals no puguin seguir vivint a la regió a causa de la manca d'aigua. "L'emprenedoria de San Cristóbal té un fort impacte en l'ecosistema", diu Oscar Campanini. "I per a l'explotació del turó L'Mutún s'utilitzarà una enorme quantitat de recursos hídrics, i es produirà una gran contaminació", preveu l'activista.

"A Bolívia hi ha una important experiència en quant a mobilització i organització social", assenyala Campanini. En alguns casos, amb les demandes de la població es generen propostes, projectes de polítiques públiques per ser considerades pel govern i per a que alguna vegada se les apliqui. Però en certs casos, com és el de la mineria, les demandes no són prou eficaços. El poder de les empreses mineres multinacionals, que mouen immenses quantitats de diners, encara és massa gran.

"No parlem del dret a l'aigua, sinó, en un sentit holístic, de l'Aigua per a la vida. La natura no té veu, per això, la implementació del dret a l'aigua significa no només l'accés a aquest element, sinó també aigua per a l'alimentació i per al medi ambient", explica Juan Carlos Alurralde.
Autora: Cristina Papaleo
Editor: José Ospina Valencia



El acceso al agua es un derecho humano. Parece simple, pero el manejo sustentable del agua en tiempos de la globalización y del cambio climático es en América Latina una materia pendiente que exige medidas concretas.

Debido a la explotación indiscriminada de recursos naturales y al cambio climático, alrededor de un millón y medio de personas en el mundo carecen de agua. Según la ONU, en 2025 la demanda de agua potable será en un 56% mayor que el suministro disponible. Como comparación, un habitante del hemisferio sur consume un promedio de 20 litros de agua por día, mientras un estadounidense supera los 600 litros diarios.

En América Latina, dos problemas amenazan principalmente el derecho al agua. En primer lugar, la actividad de empresas transnacionales proveedoras de agua y la infraestructura sanitaria. Hay un gran desequilibrio entre las altas tarifas al usuario, las ganancias millonarias de las empresas y el estado deplorable del sistema sanitario de la población.

En segundo lugar, la actividad minera indiscriminada de transcionales que desemboca, por un lado, en la sobreexplotación de recursos subterráneos, con la consiguiente destrucción de acuíferos naturales, y también en la contaminación del agua con cianuro por el lavado de minerales como el oro. Esta carrera por el beneficio económico no sólo depreda yacimientos metalíferos, sino que también envenena el agua, el aire y el suelo, haciendo así inaccesible un elemento fundamental para la vida.

El caso Bolivia: la ley “Agua para la Vida”

“En Sudamérica son pocos los países que han incluido en su legislación el derecho al agua. Si bien se piensa que es un derecho consagrado, esto no es así. Es por eso que países como Uruguay, Ecuador y Bolivia están trabajando para plasmar el derecho al agua en su constitución”, explica Juan Carlos Alurralde, de la Organización No Gubernamental (ONG) boliviana Agua Sustentable. Según Alurralde, Argentina, Brasil, Colombia y Perú se oponen a ello porque creen que les puede ocasionar problemas con la exigibilidad que se deriva del derecho.

La ley boliviana, impulsada por el gobierno de Evo Morales, se llama “Agua para la Vida”. Su historia comienza con la llamada “Guerra del Agua”, en el año 2000, en plena época neoliberal en América Latina. En ese año, Bolivia había otorgado la concesión para el servicio de la ciudad de Cochabamba a la empresa Aguas de Tunari, subsidiaria de la multinacional estadounidense Bechtel. Con esta concesión, las tarifas para el usuario sufrieron un alza del 300 por ciento en enero de 2000, el llamado “tarifazo”. Una familia de trabajadores con un ingreso promedio, de unos 800 a 1000 pesos bolivianos por mes (unos 150 dólares), tenía que pagar entre un 40 y un 70 por ciento de su sueldo para poder utilizar agua potable.

Esto desembocó en una serie de movilizaciones populares contra la privatización en las que se produjeron enfrentamientos con la policía que tuvieron como saldo cientos de heridos y un muerto. La “Guerra del Agua” boliviana fue una prueba de lo que puede suceder en un futuro no muy lejano, y a gran escala, si no se administra el recurso vital respetando el derecho a la vida en todas sus manifestaciones.

“El gobierno de Hugo Banzer no reconoció el derecho al agua de la población y expropió el líquido entregándoselo a una transnacional”, dice Oscar Campanini, de Agua Sustentable. A partir de ese momento se produce un alto en las políticas del gobierno, apoyadas por organismos internacionales como el Banco Mundial. Más tarde, se introdujeron las llamadas sociedades mixtas, o público-privadas.

“Por medio de una auditoría se descubrió que 200.000 habitantes de El Alto no contaban con servicios de agua potable, a pesar del compromiso contractual de la empresa”, cuenta Campanini. Y eso no era todo. Las inversiones no eran capitales de la empresa, sino de organismos internacionales que facilitaban préstamos que la misma población terminó pagando. La empresa Bechtel inició juicio al Estado boliviano por 25 millones de dólares por lucro cesante, lo cual movilizó a organizaciones internacionales, como la Red Vida (Vigilancia Interamericana para la Defensa y Derecho al Agua), y se logró así que Bechtel se fuera de Bolivia.

“Por eso es tan importante inscribir una ley general de aguas que especifique que las empresas deben adecuarse a lo que dicta la constitución del país”, señala Juan Carlos Alurralde. La ley “Agua para la vida” indica que, en el marco de las empresas mixtas, el estado debe poseer un 51 por ciento o más de las acciones, y la empresa privada un máximo de un 49 por ciento. Esto significa que la empresa será siempre pública. “Bechtel, también presente en Ecuador, ya anunció juicios al Gobierno de Rafael Correa”, afirma el activista.

“Todo depende de la sociedad civil de los diferentes países”, subraya Alurralde. “El avance de una legislación que proteja y garantice el acceso al agua potable no se podrá frenar”, dice Alurralde. En Colombia, por ejemplo, se están reuniendo firmas para un referendo que permita modificar la constitución e implementar una ley de aguas.

Minería: contaminación de suelos, aire y agua

La minería boliviana tiene, según Oscar Campanini, de la ONG Agua Sustentable, un fuerte elemento corporativista. Pero también hay algunas empresas transnacionales que operan en el país, como es el caso de los yacimientos de plata de San Cristóbal, en el departamento de Potosí, transferida recientemente al consorcio japonés Sumimoto, y el proyecto minero del cerro El Mutún, en el departamento de Santa Cruz, uno de los yacimientos de hierro más grandes del mundo, con recursos que superan las 40 mil millones de toneladas.

El principal problema provocado por la minería no es solamente la contaminación, sino también la sobreexplotación de acuíferos. En muchos casos, estas fuentes de agua son depósitos fósiles subterráneos que no se renuevan. Eso hace que la población y los animales no puedan seguir viviendo en la región debido a la falta de agua. “El emprendimiento de San Cristóbal tiene un fuerte impacto en el ecosistema”, dice Oscar Campanini. “Y para la explotación del cerro El Mutún se utilizará una enorme cantidad de recursos hídricos, y se producirá una gran contaminación”, prevé el activista.

“En Bolivia hay una importante experiencia en cuanto a movilización y organización social”, señala Campanini. En algunos casos, con las demandas de la población se generan propuestas, proyectos de políticas públicas para ser consideradas por el gobierno y para que alguna vez se las aplique. Pero en ciertos casos, como es el de la minería, las demandas no son lo suficientemente eficaces. El poder de las empresas mineras multinacionales, que mueven inmensas cantidades de dinero, aún es demasiado grande.

“No hablamos del derecho al agua, sino, en un sentido holístico, del Agua para la vida. La naturaleza no tiene voz, por eso, la implementación del derecho al agua significa no sólo el acceso a ese elemento, sino también agua para la alimentación y para el medioambiente”, explica Juan Carlos Alurralde.
Autora: Cristina Papaleo
Editor: José Ospina Valencia



Setmana Verda de Berlín: Protegir el clima

La protecció del clima és la prioritat a la Setmana Verda de Berlín que començà el passat divendres 15 de gener. Amb la presència de 58 països i més de 1500 expositors, la Setmana Verda ha obert a Berlín les seves portes, accentuant la importància d'una agricultura sostenible per enfrontar el desafiament del canvi climàtic.

En aquesta edició 75 de la Setmana Verda, amb la fira d'agricultura i alimentació, el focus d'atenció serà l'agricultura sostenible, tema que torna a ocupar a l'opinió pública germana, a qui entusiasma la idea que es produeixin aliments ecològics.

El resultat d'aquest interès és l'augment de les superfícies de cultiu ecològic, que entre 1999 i 2007 va augmentar un 76%, de 9.672-14.474 hectàrees.

A la Setmana Verda exposaran productes biològics, entre d'altres, cansalada hongarès, carn de bisó fumada de Canadà, carns a la brasa d'emú d'Austràlia, i tampoc faltarà el sushi entre les cent mil especialitats gastronòmiques dels diferents països.

A la cerimònia d'obertura de la fira a Berlín, la ministra alemanya d'Agricultura, Ilse Aigner, de la Unió Social Cristiana (CSU), va apel.lar abans de començar la Grüne Woche, que els agricultors de tot el món es comprometessin amb la protecció del clima. "Cada país ha de definir mesures concretes", va dir Ilse Aigner aquest dijous a la capital alemanya.

Cimera de ministres d'agricultura

El primer pas per concretar mesures eficaces de protecció del clima, a poc de finalitzar la Cimera sobre el Clima a Copenhaguen, serà la cimera dels ministres d'Agricultura, a realitzar el dissabte 16 de gener, amb la presència de representants de cinquanta països. En aquest trobada es decidiran iniciatives globals per frenar l'efecte hivernacle i evitar grans catàstrofes climàtiques.

Des de 1990, Alemanya ha aconseguit reduir l'emissió de metà, gas produït per l'activitat agropecuària, en uns deu milions de tones. Segons dades de l'Oficina de Medi Ambient alemanya, un 5,4 per cent de les emissions de gasos perjudicials per a l'ecosistema provenen de la producció agrícola. Altres aportacions possibles positius del agro per al clima serien la implementació de mètodes moderns d'abonament i penso.

La ministra alemanya d'Agricultura, Ilse Aigner, inaugurà la Setmana Verda a Berlín, mentre manifestants de Greenpeace llançaven patates als seus peus protestant per la introducció de patates transgèniques.

En aquest marc, s'haurien gestar nous conceptes per a la producció agrícola que permetin que aquesta formi part d'una estratègia favorable per al clima del planeta. Però una agricultura neutral, climàticament parlant, que protegeixi l'ecosistema i proveeixi d'aliments a tots els habitants del globus és encara un objectiu poc realista. Tot i que la situació dels camperols està millorant poc a poc, i els pronòstics tendeixen a ser més positius, en aquesta àrea encara queda molt per fer. Ilse Aigner creu que que en aquest moment es presenta "una conjuntura que permet ser més optimista", ja que la demanda de matèries primeres va en augment. Però, malgrat això, la situació de l'agricultura en general segueix sent crítica, segons la ministra.

Subvencions al agro sí, suport a productors, no

Ilse Aigner seguirà compromesa, dins el nou perfil econòmic de la Unió Europea per al agro, a obtenir subvencions importants per als agricultors, i una "base financera fiable" a partir de 2013. A més, també els esforços del agro per contribuir a la protecció del clima haurien de ser recolzats amb mesures econòmiques. Les subvencions al camp van ser criticades per Renate Künast, cap de la fracció parlamentària dels Verds, que va dir que "ha d'haver nous criteris per a les subvencions de la Unió Europea als agricultors". Els pagaments s'han de reduir dràsticament, i només haurien de rebre aquells productors que compleixin els criteris d'una agricultura sostenible, va sostenir Renate Künast, que va exigir que els productes ecològics es puguin identificar per mitjà d'un segell obligatori.

No al consum de carn?

Pel que fa a desistir del consum de carn per afavorir la protecció climàtica, la ministra d'agricultura va dir que no se sumarà a aquestes campanyes. No obstant això, Ilse Aigner havia apel • lat a la població durant l'època prenadalenca a consumir menys carn per setmana per contribuir a la protecció del clima.

El cultiu de la patata també serà tema de la Setmana Verda. Atès que la ministra va deixar oberta la possibilitat d'autoritzar el cultiu de la patata transgènica "Amflora" amb finalitats industrials, pacifistes de Greenpeace vestides amb vestits típics de Baviera van protestar durant la inauguració de la Setmana Verda llançant papes als peus de la ministra.
El president de la Unió Alemanya de Pagesos, Gerd Sonnleitner, el president de l'exposició, Christian Göke, i el de la Unió de la Indústria Alimentària, Jürgen Abraham, tallaren el pastís dels 75 anys de la Setmana Verda.

La ministra alemanya d'agricultura no pense en mesures econòmiques per ajudar a la indústria alimentària, i observa la caiguda en els preus d'aliments amb preocupació. Perquè els preus baixos no impliquin una disminució en la qualitat, Ilse Aigner advoca per un treball mancomunat entre productors i comerciants, per a això va programar una taula de treball conjunta durant la Setmana Verda.

La Unió Alemanya Industrial d'Aliments (BVE) va manifestar el seu desacord amb les anomalies existents en la competència de les grans cadenes de supermercats, com Aldi, Penny, Norma i altres, que componen un 44% de tots els supermercats alemanys, oferint aliments a preus baixos i pagant-los menys als productors. L'Oficina Federal Antimonopoli, però, va negar tenir precedents d'aquest tipus d'irregularitats.

Bioenergia i recursos renovables

Després d'un 2009 catastròfic per a l'agricultura en termes econòmics, el president de la Unió de Pagesos, Gerd Sonnleiten, espera per a 2010 una lleu millora. El focus està posat en els mercats: "Esperem millors preus per als productes, encara que sabem que no cobriran la nostra expectatives", va dir Sonnleiten a Berlín.

Per a la producció agropecuària és de vital importància que un 75 per cent de les energies renovables es produeixin a partir de biomassa, percentatge que cobreix el total dels biocarburants i la meitat de la calefacció, a més d'un 16% de l'electricitat.
Autora: CP, dpa, rtr, afp
Editor: Enrique López


Protección del clima, prioridad en Semana Verde de Berlín
Con la presencia de 58 países y más de 1500 expositores, la Semana Verde abre este viernes en Berlín sus puertas acentuando la importancia de una agricultura sostenible para enfrentar el desafío del cambio climático.

Cuando el próximo viernes comience en Alemania la edición 75 de la Semana Verde, la feria de agricultura y alimentación, el foco de atención será la agricultura sostenible, tema que vuelve a ocupar a la opinión pública germana, a quien entusiasma la idea de que se produzcan alimentos ecológicos.

El resultado de este interés es el aumento de las superficies de cultivo ecológico, que entre 1999 y 2007 aumentó un 76 por ciento, de 9672 a 14.474 hectáreas.

En la Semana Verde expondrán productos biológicos, entre otros, tocino húngaro, carne de bisonte ahumada de Canadá, churrascos de emú de Australia, y tampoco faltará el sushi entre las cien mil especialidades gastronómicas de los diferentes países.

En la ceremonia de apertura de la feria en Berlín, la ministra alemana de Agricultura, Ilse Aigner, de la Unión Social Cristiana (CSU), apeló antes de comenzar la Grüne Woche, a que los agricultores de todo el mundo se comprometieran con la protección del clima. “Cada país debe definir medidas concretas”, dijo Ilse Aigner este jueves en la capital alemana.

Cumbre de ministros de agricultura

El primer paso para concretar medidas eficaces de protección del clima, a poco de finalizar la Cumbre sobre el Clima en Copenhague, será la cumbre de los ministros de Agricultura, a realizarse el sábado 16 de enero, con la presencia de representantes de cincuenta países. En dicho encuentro se decidirán iniciativas globales para frenar el efecto invernadero y evitar así mayores catástrofes climáticas.

Desde 1990, Alemania ha logrado reducir la emisión de metano, gas producido por la actividad agropecuaria, en unos diez millones de toneladas. Según datos de la Oficina de Medioambiente alemana, un 5,4 por ciento de las emisiones de gases perjudiciales para el ecosistema provienen de la producción agrícola. Otros aportes posibles positivos del agro para el clima serían la implementación de métodos modernos de abono y pienso.

La ministra alemana de Agricultura, Ilse Aigner, inauguró la Semana Verde en Berlín, mientras manifestantes de Greenpeace arrojaban patatas a sus pies en protesta por la introducción de patatas transgénicas.

En este marco, se deberían gestar nuevos conceptos para la producción agrícola que permitan que ésta forme parte de una estrategia favorable para el clima del planeta. Pero una agricultura neutral, climáticamente hablando, que proteja el ecosistema y provea de alimentos a todos los habitantes del globo es aún un objetivo poco realista. A pesar de que la situación de los campesinos está mejorando de a poco, y los pronósticos tienden a ser más positivos, en este área aún queda mucho por hacer. Ilse Aigner cree que que en este momento se presenta "una coyuntura que permite ser más optimista”, ya que la demanda de materias primas va en aumento. Pero, a pesar de esto, la situación de la agricultura en general sigue siendo crítica, según la ministra.

Subvenciones al agro sí, apoyo a productores, no

Ilse Aigner seguirá comprometida, dentro del nuevo perfil económico de la Unión Europea para el agro, en obtener subvenciones importantes para los agricultores, y una “base financiera confiable” a partir de 2013. Además, también los esfuerzos del agro por contribuir a la protección del clima deberían ser apoyados con medidas económicas. Las subvenciones al campo fueron criticadas por Renate Künast, jefa de la fracción parlamentaria de Los Verdes, quien dijo que "deben existir nuevos criterios para las subvenciones de la Unión Europea a los agricultores". Los pagos deben reducirse drásticamente, y sólo deberían recibirlos aquellos productores que cumplan con los criterios de una agricultura sostenible, sostuvo Renate Künast, quien exigió que los productos ecológicos se pudieran identificar por medio de un sello obligatorio.

¿No al consumo de carne?

Con respecto a desistir del consumo de carne para favorecer la protección climática, la ministra de agricultura dijo que no se sumará a tales campañas. Sin embargo, Ilse Aigner había apelado ya a la población, durante la época prenavideña, a consumir menos carne por semana para contribuir a la protección del clima.

El cultivo de la patata también será tema de la Semana Verde. Dado que la ministra dejó abierta la posibilidad de autorizar el cultivo la patata transgénica “Amflora”, con fines industriales, pacifistas de Greenpeace vestidos con trajes típicos de Baviera protestaron durante la inauguración de la Semana Verde arrojando papas a los pies de la ministra.

El presidente de la Unión Alemana de Agricultores, Gerd Sonnleitner, el presidente de la exposición, Christian Göke, y el de la Unión de la Industria Alimenticia, Jürgen Abraham, cortaron la torta que celebró los 75 años de la Semana Verde.

La ministra alemana de agricultura no planea medidas económicas para ayudar a la industria alimenticia, observando la caída en los precios de alimentos con preocupación. Para que los precios bajos no impliquen una disminución en la calidad, Ilse Aigner aboga por un trabajo mancomunado entre productores y comerciantes, para lo cual programó una mesa de trabajo conjunta durante la Semana Verde.

La Unión Alemana Industrial de Alimentos (BVE) manifestó su desacuerdo con las anomalías existentes en la competencia de las grandes cadenas de supermercados, como Aldi, Penny, Norma y otros, que componen un 44 por ciento de todos los supermercados alemanes, ofreciendo alimentos a precios bajos y pagándoles menos a los productores. La Oficina Federal Antimonopolio, sin embargo, negó contar con precedentes de este tipo de irregularidades.

Bioenergía y recursos renovables

Luego de un 2009 catastrófico para la agricultura en términos económicos, el presidente de la Unión de Agricultores, Gerd Sonnleiter, espera para 2010 una leve mejoría. El foco está puesto en los mercados:”Esperamos mejores precios para los productos, aunque sabemos que no cubrirán nuestra expectativas”, dijo Sonnleiter en Berlín.

Para la producción agropecuaria es de vital importancia que un 75 por ciento de las energías renovables se produzcan a partir de biomasa, porcentaje que cubre el total de los biocarburantes y la mitad de la calefacción, además de un 16 por ciento de la electricidad.
Autora: CP, dpa, rtr, afp
Editor: Enrique López



NASA: Tsunamis solars el 1997 i 2009

Les sondes espacials STEREO, de la NASA, confirmen la sorprenent existència de "onades gegantines" al Sol, conegudes com "tsunamis solars". El 1997 es va detectar per primera vegada i, el febrer passat, es va comprovar i estudiar la seva magnitud, gràcies a les sondes bessones. La seva aparició coincideix amb els dos pics de calor, de 1998 i del passat estiu a l'hemisferi sud.

Fa alguns anys, quan els físics solars van observar per primera vegada una protuberant onada o ona de plasma calent que es propagava a través de la superfície del Sol, van dubtar dels seus sentits. L'escala de l'ona era sorprenent. S'aixecava més que la Terra mateixa, des d'un punt central, per des d'allí dispersar en patrons circulars de milions de quilòmetres de circumferència.

"Ara ho sabem", comenta Joe Gurman, del Laboratori de Física Solar, al Centre Goddard per a Vols Espacials: "Els tsunamis solars són reals".
Les sondes bessones STEREO (Observatori de Relacions Solars i terrestres, en idioma català) van confirmar la seva existència al febrer de 2009, quan la taca solar 11.012 inesperadament va fer erupció. L'explosió va llançar un núvol de gas de mil milions de tones (una ejecció de massa coronal o CME, en anglès) cap a l'espai i va provocar un tsunami que es va propagar a través de la superfície del Sol STEREO registrar l'onada des de dues posicions diferents separades per un angle de 90 graus, brindat així als investigadors una perspectiva de l'esdeveniment que no té precedents:

Un tsunami solar registrat per la sonda STEREO des de punts d'observació localitzats ortogonalment. El contrast de la part en color gris de l'animació ha estat realçat per mitjà de l'eliminació successiva de parells d'imatges. El producte resultant és un "videoclip que realça les diferències".

"Era definitivament una onada", comenta Spiros Patsourakos, de la Universitat George Mason, i autor principal de l'article que informa sobre la troballa a la revista Astrophysical Journal Letters. "No es tracta d'una onada d'aigua", afegeix, "sinó d'una gegantina onada de plasma calent i magnetisme".
El nom tècnic és "onada magnetohidrodinàmica de manera ràpida" (o "onada MHD", de manera abreujada).

L'onada que la sonda STEREO va observar es va alçar prop de 100.000 km i es va propagar radialment a 250 km/s (560.000 mph). Aquesta onada contenia energia que equival a 2400 megatones de TNT (1021 joules o 1.029 ERGI).

L'Observatori Solar i Heliosfèric (SOHO, en anglès) va descobrir els tsunamis solars el 1997. El maig d'aquest any, una CME es va produir d'una explosió que provenia d'una zona activa de la superfície del Sol, i la sonda espacial SOHO registrar el tsunami propagant al voltant de l'epicentre de l'explosió.

(Casualment el 1998 es va produir el màxim registre de calor global de la terra, molt per sobre de la mitjana "més càlida" de la dècada actual, però els "experts" en clima de la City londinenca no "creuen" que el sol tingui cap efecte en l'escalfament i el clima, ni per la seva distància orbital a la terra ni pels seus cicles d'activitat ni per CME alguna.

"Vam estar preguntant", recorda Gurman, "va ser això una onada, o només l'ombra de la CME que estava per sobre?" La pregunta va romandre oberta fins després que es va llançar la sonda STEREO el 2006. Per al moment de l'erupció de febrer de 2009, STEREO-B es trobava directament sobre el lloc de l'explosió, mentre que STEREO-A estava situada exactament a 90 graus respecte de STEREO-B ("una perfecta simetria per desvetllar el misteri", comenta el coautor Angelos.

La realitat física de les onades ha estat adicionalment confirmada per videoclips on les onades xoquen contra diferents coses. "Hem vist com es reflecteixen les ones a causa dels forats coronals (forats magnètics a l'atmosfera solar)", comenta Vourla. "I hi ha un videoclip meravellós que mostra com una prominència solar oscilant després d'haver estat impactada per una onada. En diem: "la prominència dansaire".

La prominència dansaire puja i baixa després d'haver estat impactada per un tot just visible però poderós tsunami solar.

Els tsunamis solars no representen una amenaça directa per a la Terra. No obstant això, el seu estudi és important. "Podem usar-los per a diagnosticar condicions en el Sol", comenta Gurman. "Per mitjà de l'observació de com ocorre la propagació i reflexió de les ones en el Sol, podem obtenir informació sobre la baixa atmosfera solar, informació que no tenim disponible de cap altra manera".

"Els tsunamis solars poden també millorar les nostres prediccions del clima espacial", afegeix Vourla. "Com si fossin un blanc de tir, marquen el punt on s'origina una explosió. La localització dels punts d'explosió ens pot ajudar a anticipar quan una CME o una tempesta de radiació impactarà contra la Terra".


Las sondas espaciales STEREO, de la NASA, confirman la asombrosa existencia de "olas gigantescas" en el Sol, conocidas como "tsunamis solares". En 1997 se detectó por primera vez y, el pasado febrero, se comprobó y estudió su magnitud, gracias a las sondas gemelas. Su aparición coincide con los dos picos de calor, de 1998 y del pasado verano en el hemisferio sur.

Hace algunos años, cuando los físicos solares observaron por primera vez una protuberante ola u onda de plasma caliente que se propagaba a través de la superficie del Sol, dudaron de sus sentidos. La escala de la ola era asombrosa. Se levantaba más que la Tierra misma, desde un punto central, para desde allí dispersarse en patrones circulares de millones de kilómetros de circunferencia.

"Ahora lo sabemos", comenta Joe Gurman, del Laboratorio de Física Solar, en el Centro Goddard para Vuelos Espaciales: "Los tsunamis solares son reales".
Las sondas gemelas STEREO (Observatorio de Relaciones Solares y Terrestres, en idioma castellano) confirmaron su existencia en febrero de 2009, cuando la mancha solar 11012 inesperadamente hizo erupción. La explosión lanzó una nube de gas de mil millones de toneladas (una eyección de masa coronal o CME, en inglés) hacia el espacio y provocó un tsunami que se propagó a través de la superficie del Sol. STEREO registró la ola desde dos posiciones distintas separadas por un ángulo de 90 grados, brindado así a los investigadores una perspectiva del evento que no tiene precedentes:

Un tsunami solar registrado por la sonda STEREO desde puntos de observación localizados ortogonalmente. El contraste de la parte en color gris de la animación ha sido realzado por medio de la eliminación sucesiva de pares de imágenes. El producto resultante es un "videoclip que realza las diferencias".

"Era definitivamente una ola", comenta Spiros Patsourakos, de la Universidad George Mason, y autor principal del artículo que informa sobre el hallazgo en la revista Astrophysical Journal Letters. "No se trata de una ola de agua", agrega, "sino de una gigantesca ola de plasma caliente y magnetismo".
El nombre técnico es "ola magnetohidrodinámica de modo rápido" (u "ola MHD", de manera abreviada).

La ola que la sonda STEREO observó se alzó cerca de 100.000 km y se propagó radialmente a 250 km/s (560.000 mph). Dicha ola contenía energía que equivale a 2.400 megatones de TNT (1021 joules ó 1029 ergios).

El Observatorio Solar y Heliosférico (SOHO, en idioma inglés) descubrió los tsunamis solares en 1997. En mayo de ese año, una CME se produjo de una explosión que provenía de una zona activa de la superficie del Sol, y la sonda espacial SOHO registró el tsunami propagándose alrededor del epicentro de la explosión.

(Casualmente en 1998 se produjo el máximo registro de calor global de la tierra, muy por encima de la media "más cálida" de la década actual, pero los "expertos" en clima de la City londinense no "creen" que el sol tenga ningún efecto en el calentamiento y el clima, ni por su distancia orbital a la tierra ni por sus ciclos de actividad ni por CME alguna. SRB).

"Estuvimos preguntándonos", recuerda Gurman, "¿fue eso una ola, o sólo la sombra de la CME que estaba por encima?" La pregunta permaneció abierta hasta después de que se lanzó la sonda STEREO en 2006. Para el momento de la erupción de febrero de 2009, STEREO-B se encontraba directamente sobre el sitio de la explosión, mientras que STEREO-A estaba ubicada exactamente a 90 grados respecto de STEREO-B ("una perfecta simetría para desvelar el misterio", comenta el co-autor Angelos.

La realidad física de las olas ha sido adicionalmente confirmada por videoclips donde las olas chocan contra distintas cosas. "Hemos visto cómo se reflejan las olas debido a los agujeros coronales (agujeros magnéticos en la atmósfera solar)," comenta Vourlidas. "Y existe un videoclip maravilloso que muestra cómo una prominencia solar oscila después de haber sido impactada por una ola. La llamamos: "la prominencia danzante".

Los tsunamis solares no representan una amenaza directa para la Tierra. Sin embargo, su estudio es importante. "Podemos usarlos para diagnosticar condiciones en el Sol", comenta Gurman. "Por medio de la observación de cómo ocurre la propagación y reflexión de las olas en el Sol, podemos obtener información acerca de la baja atmósfera solar, información que no tenemos disponible de ninguna otra manera".

"Los tsunamis solares pueden también mejorar nuestras predicciones del clima espacial", agrega Vourlidas. "Como si fueran un blanco de tiro, marcan el punto en donde se origina una explosión. La localización de los puntos de explosión nos puede ayudar a anticipar cuándo una CME o una tormenta de radiación impactará contra la Tierra".



Trichet: La recuperació econòmica serà "moderada i desigual"

El president del BCE, Jean-Claude Trichet, va advertir que la recuperació econòmica serà "moderada i desigual". A la roda de premsa oferta després de la reunió a Frankfurt, el banquer francès va reconèixer que les últimes dades econòmics revelen que l'economia dels 16 països de l'euro està recuperant-se i va sortir de la recessió en el tercer trimestre de 2009, però va deixar clar que el nivell d'incertesa continua sent molt alt. "Hem de seguir vigilant de prop i sent molt curosos", va accentuar.

El BCE considera que alguns elements de la tímida reanimació econòmica són de caràcter temporal i creu que la recuperació és feble perquè en bona part es deu a la liquiditat injectada pels bancs centrals i els estímuls fiscals dels governs nacionals.

"Encara s'ha de realitzar un treball molt dur", va emfatitzar. "Tots els països tenen deures per fer", va afegir posant l'accent en que el ritme de recuperació dels països serà molt diferent a causa de les seves diferents polítiques i desigual aplicació dels paquets conjunturals.

"És necessari adoptar mesures adequades de política fiscal per a tots els països i sobretot per als que tenen dificultats especials", va dir en clara referència a Grècia, el país amb més deute del bloc europeu.


El presidente del BCE, Jean-Claude Trichet, advirtió que la recuperación económica será "moderada y desigual". En la rueda de prensa ofrecida tras la reunión en Fráncfort, el banquero francés reconoció que los últimos datos económicos revelan que la economía de los 16 países del euro está recuperándose y salió de la recesión en el tercer trimestre de 2009, pero dejó claro que el nivel de incertidumbre sigue siendo muy alto. "Tenemos que seguir vigilando de cerca y siendo muy cuidadosos", acentuó.

El BCE considera que algunos elementos de la tímida reanimación económica son de carácter temporal y cree que la recuperación es débil porque en buena parte se debe a la liquidez inyectada por los bancos centrales y a los estímulos fiscales de los gobiernos nacionales.

"Todavía hay que realizar un trabajo muy duro", enfatizó. "Todos los países tienen deberes por hacer", añadió haciendo hincapié en que el ritmo de recuperación de los países será muy diferente debido a sus distintas políticas y desigual aplicación de los paquetes coyunturales.

"Es necesario adoptar medidas adecuadas de política fiscal para todos los países y sobre todo para los que tienen dificultades especiales", dijo en clara referencia a Grecia, el país con mayor deuda del bloque europeo.



Les "Abuelas de Plaza de Mayo" i els 500 nens robats

Les Abuelas de Plaza de Mayo han documentat uns 500 casos de nens i nenes que van ser apropiats per militars, lliurats a tercers, abandonats o assassinats durant la dictadura militar argentina. Cent han estat localitzats.

Elles es van trobar recorrent oficines de funcionaris, bisbes i polítics, per buscar els seus fills segrestats pel règim militar (1976-1983). Es van ajuntar com "Madres de Plaza de Mayo" per procurar cada dijous, a la plaça davant del palau de Govern, l'aparició amb vida de joves militants d'organitzacions polítiques d'esquerra, guerrilles clandestines i altres que van resultar sospitosos a les autoritats de facto.

Davant la impossibilitat de trobar amb vida, les mares es van dedicar a promoure l'enjudiciament dels responsables per la desaparició de més de 30 mil persones.

Però les xifres de joves embarassades i nens segrestats, maternitats clandestines, llistes d'espera de familiars al règim per adoptar nens nascuts en captivitat i les declaracions dels propis militars van demostrar l'existència d'un pla sistemàtic per l'apropiació de nens.

"Deixin a aquests nois on estan"

Les "Abuelas de Plaza de Mayo" descobrir des de 1977 la seva missió específica: "localitzar i restituir a les seves legítimes famílies a tots els nens segrestats-desapareguts per la repressió política." Però els nens assassinats desapareixien amb els seus pares i els "apropiats" eren inscrits com a fills propis.

Les seves den��ncies ensopegar primer amb el descreença i el temor de la societat argentina, recorda Estela de Carlotto, presidenta de "Abuelas de Plaza de Mayo":

"Al·legaven que els nostres fills estaven a Europa, que s'havien anat, que ens havien oblidat. No reconeixien les tombes anònimes (NN) en els cementiris. Creia que havia nadons de buscar. I quan vam anar avançant i trobant alguns, les veus de cert sector de la societat eren: senyores n'hi ha prou, no busquin més, deixin aquests nois on estan ", afirma.

La ESMA, símbol de l'horror de la dictadura militar.
Dret a la identitat i l'índex de "àvies".

"La dictadura aspirava a fer un tall radical en la societat, esborrar i reescriure la història d'acord a la seva pròpia ideologia", assegura José Miguez Bonino, co-president de l'Assemblea Permanent dels Drets Humans a l'Argentina. Per a això, era important que els nens no es criessin amb les seves famílies d'origen, així com canviar els seus noms i les seves dates de naixement.

"Abuelas" va recórrer a la ciència ia la justícia. A les Nacions Unides, la Convenció Internacional sobre els Drets dels Nens, Nenes i Adolescents va aprovar el 1989 tres articles promoguts per elles per protegir el dret a la identitat.

Investigadors de la Societat Americana per a l'avanç de la Ciència desenvolupen un "índex d'àvies" per reconèixer els fills de pares desapareguts. I amb el temps s'han trobat metodologies per a l'estudi de vincles genètics fins i tot amb dades de parents llunyans.

A l'Argentina es va començar a jutjar a membres de les juntes militars, es va crear un Banc de Dades, on figuren els mapes genètics de totes les famílies amb nens desapareguts, i es va incloure a l'associació civil dins del pressupost nacional de l'Estat.

¿Drets humans contra drets humans?

Recentment, el Senat argentí va aprovar una llei que autoritza a la Justícia a prendre mostres biològiques per determinar la identitat de persones en causes en les que s'investiguen delictes de lesa humanitat. Com a alternativa davant la resistència dels implicats, es permet segrestar objectes amb mostres d'ADN i despreses del cos. La Plaza de Mayo es va transformar en un lloc emblemàtic de protesta i manifestació.

Aquest cap d'any el nét número cent va recuperar la seva identitat. Al mateix temps, els casos pendents dels fills adoptius de la propietària del poderós grup multimèdia Clarín han generat una àmplia polèmica. Per l'ex fiscal argentí Julio C. Strassera, la nova llei defensa "els drets humans contra els drets humans".

Wolfgang Kaleck, advocat i portaveu de la Coalició contra la Impunitat ("Veritat i Justícia per als desapareguts alemanys a l'Argentina") va dir a Deutsche Welle que es tracta d'un conflicte habitual entre diferents regles del dret fonamental.

"Per descomptat que el militar sospitós té drets: a un judici just, a la seva llibertat (que es veu limitada després al procés). Però del que es tracta és d'establir el balanç adequat de l'estat de dret", va indicar.

Per Estela de Carlotto, Presidenta de "Abuelas", la llei no lesiona la integritat dels possibles néts: "Tot el contrari, quan han tingut el resultat i saben qui són, s'han alliberat d'aquest pes que era per a ells ser els responsables de portar a la presó a qui els van criar ", va assenyalar a Deutsche Welle.

Elisabeth Käsemann, alemanya víctima de la dictadura militar.
Suport internacional, especialment europeu.

Des dels seus orígens fins avui l'associació civil ha comptat amb el suport polític, legal, financer, d'institucions i organismes internacionals com Amnistia Internacional o el Consell Mundial d'Esglésies.

Països europeus com Espanya, Itàlia, França, Alemanya, Holanda o Gran Bretanya han donat suport financerament a les àvies a través dels seus ambaixades, o legalment promovent en els seus propis territoris l'enjudiciament dels responsables per crims de lesa humanitat.

A Alemanya, la Coalició contra la Impunitat ( "Veritat i Justícia per als desapareguts alemanys a l'Argentina") reclama justícia per a uns 100 desapareguts d'origen germànic, entre ells almenys tres nens (avui joves) nascuts en captivitat.

Cada història d'un jove localitzat i restituït per "Abuelas" és diferent, asseguren Carlotto i Kaleck. Uns consideren que conèixer la veritat els allibera, altres mantenen una certa distància amb la seva família biològica i molts no poden ni volen tallar el contacte amb la família de criança, encara que es tracti de "apropiadors"

El dany a la família és irreparable, insisteix el portaveu de la Coalició contra la Impunitat, Wolfgang Kaleck: "Quan parlem de tortura i de violacions dels drets humans no es tracta d'esdeveniments passats, sinó de fets que tenen conseqüències fins avui"

Per a "Abuelas" el més import és la recuperació de la veritat, la justícia i la memòria, diu la seva presidenta. Avui, amb els néts "restituïts", s'han estès des de la plaça i els jutjats als nous espais de comunicació per trobar a 400 joves que continuen desapareguts.

A més d'un mensuario, llibres, una revista i campanyes de comunicació, tenen un lloc web amb tota la seva documentació i fins a un perfil a la xarxa social Facebook:

"El que va passar a l'Argentina, un país ric, enorme, culte, pot passar a qualsevol lloc del món. Quan hi ha memòria i es recorda, això és preparar els pobles per al mai més", finalitza Barnes de Carlotto.
Autora: Rosa Muñoz Lima
Editor: Enrique López Magallón


Abuelas de Plaza de Mayo: la verdad, la justicia y la memoria
La organización defiende la memoria histórica y los derechos humanos.

Las 'Abuelas de Plaza de Mayo' han documentado unos 500 casos de niños apropiados por militares, entregados a terceros, abandonados o asesinados durante la dictadura militar argentina. Cien han sido localizados.


Ellas se encontraron recorriendo oficinas de funcionarios, obispos y políticos, para buscar a sus hijos secuestrados por el régimen militar (1976-1983). Se juntaron como "Madres de Plaza de Mayo" para procurar cada jueves, en la plaza frente al palacio de Gobierno, la aparición con vida de jóvenes militantes de organizaciones políticas de izquierda, guerrillas clandestinas y otros que resultaron sospechosos a las autoridades de facto.

Ante la imposibilidad de hallarlos con vida, las madres se dedicaron a promover el enjuiciamiento de los responsables por la desaparición de más de 30 mil personas.

Pero las cifras de jóvenes embarazadas y niños secuestrados, maternidades clandestinas, listas de espera de allegados al régimen para adoptar niños nacidos en cautiverio y las declaraciones de los propios militares demostraron la existencia de un plan sistemático para la apropiación de niños.

"Dejen a esos chicos donde están"

Las "Abuelas de Plaza de Mayo" descubrieron desde 1977 su misión específica: “localizar y restituir a sus legítimas familias a todos los niños secuestrados-desaparecidos por la represión política." Pero los niños asesinados desaparecían con sus padres y los "apropiados" eran inscritos como hijos propios.

Sus denuncias tropezaron primero con el descreimiento y el temor de la sociedad argentina, recuerda Estela de Carlotto, presidenta de "Abuelas de Plaza de Mayo":

“Alegaban que nuestros hijos estaban en Europa, que se habían ido, que nos habían olvidado. No reconocían las tumbas anónimas (NN) en los cementerios. Descreían que había bebés que buscar. Y cuando fuimos avanzando y encontrando algunos, las voces de cierto sector de la sociedad eran: señoras basta, no busquen más, dejen esos chicos donde están”, afirma.

La ESMA, símbolo del horror de la dictadura militar.
Derecho a la identidad e índice de "abuelidad"

“La dictadura aspiraba a hacer un corte radical en la sociedad, borrar y reescribir la historia de acuerdo a su propia ideología”, asegura José Miguez Bonino, co-presidente de la Asamblea Permanente de los Derechos Humanos en Argentina. Para ello, era importante que los niños no se criaran con sus familias de origen, así como cambiar sus nombres y sus fechas de nacimiento.

"Abuelas" recurrió a la ciencia y a la justicia. En Naciones Unidas, la Convención Internacional sobre los Derechos de los Niños, Niñas y Adolescentes aprobó en 1989 tres artículos promovidos por ellas para proteger el derecho a la identidad.

Investigadores de la Sociedad Americana para el avance la Ciencia desarrollaron un "índice de abuelidad" para reconocer a los hijos de padres desaparecidos. Y con el tiempo se hallaron metodologías para el estudio de vínculos genéticos incluso con datos de parientes lejanos.

En Argentina se comenzó a juzgar a miembros de las juntas militares, se creó un Banco de Datos, donde figuran los mapas genéticos de todas las familias con niños desaparecidos y se incluyó a la asociación civil dentro del presupuesto nacional del Estado.

¿Derechos humanos contra derechos humanos?

Recientemente, el Senado argentino aprobó una ley que autoriza a la Justicia a tomar muestras biológicas para determinar la identidad de personas en causas en las que se investigan delitos de lesa humanidad. Como alternativa ante la resistencia de los implicados, se permite secuestrar objetos con muestras de ADN ya desprendidas del cuerpo.La Plaza de Mayo se transformó en sitio emblemático de protesta y manifestación.Bildunterschrift: La Plaza de Mayo se transformó en sitio emblemático de protesta y manifestación.

Este fin de año el nieto número cien recuperó su identidad. Al mismo tiempo, los casos pendientes de los hijos adoptivos de la propietaria del poderoso grupo multimedios Clarín han generado una amplia polémica. Para el ex fiscal argentino Julio C. Strassera, la nueva ley defiende "los derechos humanos contra los derechos humanos".

Wolfgang Kaleck, abogado y vocero de la Coalición contra la Impunidad ("Verdad y Justicia para los desaparecidos alemanes en Argentina") dijo a Deutsche Welle que se trata de un conflicto habitual entre diferentes reglas del derecho fundamental.

"Por supuesto que el militar sospechoso tiene derechos: a un juicio justo, a su libertad (que se ve limitada durante el proceso). Pero de lo que se trata es de establecer el balance adecuado del estado de derecho", indicó.

Para Estela de Carlotto, Presidenta de "Abuelas", la ley no lesiona la integridad de los posibles nietos: "Todo lo contrario, cuando han tenido el resultado y saben quienes son, se han liberado de ese peso que era para ellos ser los responsables de llevar a la cárcel a quienes los criaron", señaló a Deutsche Welle.

Elisabeth Käsemann, alemana víctima de la dictadura militar.
Apoyo internacional, especialmente europeo

Desde sus orígenes hasta hoy la asociación civil ha contado con el apoyo político, legal, financiero, de instituciones y organismos internacionales como Amnistía Internacional o el Consejo Mundial de Iglesias.

Países europeos como España, Italia, Francia, Alemania, Holanda o Gran Bretaña han apoyado financieramente a las abuelas a través de sus embajadas, o legalmente promoviendo en sus propios territorios el enjuiciamiento de los responsables por crímenes de lesa humanidad.

En Alemania, la Coalición contra la Impunidad ("Verdad y Justicia para los desaparecidos alemanes en Argentina") reclama justicia para unos 100 desaparecidos de origen germano, entre ellos al menos tres niños (hoy jóvenes) nacidos en cautiverio.

Cada historia de un joven localizado y restituido por "Abuelas" es diferente, aseguran Carlotto y Kaleck. Unos consideran que conocer la verdad los libera, otros mantienen cierta distancia con su familia biológica y muchos no pueden ni quieren cortar el contacto con la familia de crianza, aún cuando se trate de "apropiadores"

El daño a la familia es irreparable, insiste el vocero de la Coalición contra la Impunidad, Wolfgang Kaleck: "Cuando hablamos de tortura y de violaciones de los derechos humanos no se trata de acontecimientos pasados, sino de hechos que tienen consecuencias hasta hoy"

Para "Abuelas" lo más importe es la recuperación de la verdad, la justicia y la memoria, dice su presidenta. Hoy, junto a los nietos "restituidos", se han extendido desde la plaza y los juzgados a los nuevos espacios de comunicación para hallar a 400 jóvenes que continúan desaparecidos.

Además de un mensuario, libros, una revista y campañas de comunicación, tienen un sitio web con toda su documentación y hasta un perfil en la red social Facebook:

"Lo que pasó en Argentina, un país rico, enorme, culto, puede pasar en cualquier lugar del mundo. Cuando existe memoria y se recuerda, esto es preparar a los pueblos para el nunca más", finaliza Barnes de Carlotto.

Autora: Rosa Muñoz Lima
Editor: Enrique López Magallón



Comença el judici contra Karlheinz Schreiber acusat de suborn al govern alemany per exportar armes.

Comença el judici contra Karlheinz Schreiber, ex lobbyista acusat d'haver subornat el Govern alemany per exportar armes. Segons investigadors, Alemanya és un dels majors exportadors d'armes del món. Amb el judici a l'ex lobbyista Karlheinz Schreiber es reobre a Alemanya el debat sobre el rol líder d'aquest país en exportació d'armament. L'agost de 2009, Schreiber va ser extradit de Canadà a Alemanya, acusat d'evasió fiscal per més d'onze milions d'euros, i d'haver subornat als anys 90 a polítics i empresaris alemanys amb al voltant de 3,8 milions de marcs provinents de la indústria armamentística.


En començar el judici a la ciutat de Augsburg, al sud d'Alemanya, Karlheinz Schreiber, de 75 anys, es declara innocent i acusa al seu torn a polítics del Partit Cristianodemòcrata (CDU). De comprovar la seva culpabilitat, Schreiber podria ser condemnat a una pena de fins a 15 anys de presó.

En aquest context, ressalta el fet que la indústria armamentística alemanya va duplicar el valor de les seves vendes a l'exterior en els últims cinc anys, segons informa l'Institut Internacional de Recerca per la Pau d'Estocolm (SIPRI, per les seves sigles en anglès). Al mateix temps, Alemanya presumeix del maneig restrictiu dels permisos d'exportació.

Venda d'armes: Alemanya a la mira de les crítiques

"A Alemanya es va donar llum verda a un volum d'exportació de prop de nou mil milions d'euros en els últims dos anys, el que no vol dir que s'hagi exportat aquesta suma. Només informem sobre les autoritzacions. Amb això, Alemanya està segurament entre els líders en exportació d'armament al món ", diu Otfried Nassauer, del Centre d'Informació per a la Seguretat Transatlàntica de Berlín.

El lloc exacte que ocupa Alemanya a la llista d'exportadors depèn de les estadístiques, explica Nassauer. La veritat és que aquest país sempre està a la mira de les crítiques, ja que en el llistat d'estats receptors figuren també països involucrats en conflictes, com el Pakistan o Israel, que fa alguns anys van encarregar submarins a la indústria germana.

La Conferència Episcopal Església i Desenvolupament presenta tots els anys un informe sobre exportació d'armament. "Qui vulgui contribuir a reduir l'espiral de violència al Pròxim i Mitjà Orient, al sud-est d'Àsia o Amèrica del Sud no pot al mateix temps impulsar la dinàmica de conflictes a través de negocis amb armament", critica Karl Juste, prelat de l'Església Catòlica. Diversos membres de la CDU van estar implicats en el cas.

Líders cristianodemòcrates sota sospita

Tancs, submarins i altres armes només poden vendre amb el permís corresponent. Pel que fa a motors de vaixells, que no es fan servir directament com a armes o que també són d'ús civil, les regulacions són menys estrictes.

La decisió d'autoritzar una exportació depèn de diverses apreciacions, tant tècniques com sobre l'ús que se li dóna als equips exportats al país importador. Més que res es tracta d'esbrinar si les armes exportades poden agreujar el conflicte existent o atempten contra els drets humans. I aquests també són temes a tractar en el judici per corrupció a l'ex lobbyista de la indústria armamentística alemanya, Karlheinz Schreiber, i els seus negocis amb el govern de l'ex canceller Helmut Kohl.

"En última instància, la classe política sempre és responsable de les decisions. I en casos controvertits, les empreses sempre tracten d'influir en les decisions dels ministeris a càrrec. Els lobbyistas sempre van tenir un paper d'intermediaris, com el de Schreiber ", apunta Otfried Nassauer.

Tant antigues personalitats del Partit Demòcrata Cristià (CDU) com el seu líder, Helmut Kohl, i l'actual ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, van estar sota sospita d'estar implicats en el cas Schreiber, però les acusacions no van arribar a la cort per falta de proves. En aquells temps, el tresor de la CDU va ser acusat d'evadir impostos a través de pagaments secrets, que van resultar ser una comissió de 11 milions d'euros pagats per la companyia Thyssen per exportar tancs a l'Aràbia Saudita.

L'ex canceller Kohl va confirmar que la CDU havia acceptat donacions per al partit, però va denegar els càrrecs de frau i no va voler nomenar els supòsits donants. Això va produir que la CDU prengués distància de la seva llavors líder. Molts pensen que aquest va ser el motiu de l'ascens al poder de l'actual canceller, Angela Merkel.

L'ex ministre de Defensa i cap de l'agència germana d'intel ligència, Ludwig-Holger Pfahls, per��, sí que va ser trobat culpable d'acceptar 3,8 milions de marcs de Karlheinz Schreiber. Pfahls va ser condemnat el 2005 a dos anys i tres mesos de presó per la Fiscalia de Augsburg.

Autor: Matthias Bolinga / Cristina Papaleo
Editor: Pablo Kummetz

Se abre juicio por soborno en venta de armas. Karlheinz Schreiber niega haber tenido que ver en el caso.
Comienza el juicio contra Karlheinz Schreiber, exlobbysta acusado de haber sobornado al Gobierno alemán para exportar armas. Según investigadores, Alemania es uno de los mayores exportadores de armas del mundo.

Con el juicio al ex lobbyista Karlheinz Schreiber se reabre en Alemania el debate sobre el rol líder de este país en exportación de armamento. En agosto de 2009, Schreiber fue extraditado de Canadá a Alemania, acusado de evasión fiscal por más de once millones de euros, y de haber sobornado en los años 90 a políticos y empresarios germanos con alrededor de 3,8 millones de marcos provenientes de la industria armamentística.

Al comenzar el juicio en la ciudad de Augsburgo, en el sur de Alemania, Karlheinz Schreiber, de 75 años, se declara inocente y acusa a su vez a políticos del Partido Cristianodemócrata (CDU). De comprobarse su culpabilidad, Schreiber podría ser condenado a una pena de hasta 15 años de prisión.

En este contexto, resalta el hecho de que la industria armamentística alemana duplicó el valor de sus ventas al exterior en los últimos cinco años, según informa el Instituto Internacional de Investigación para la Paz de Estocolmo (SIPRI, por sus siglas en inglés). Al mismo tiempo, Alemania se jacta del manejo restrictivo de los permisos de exportación.

Venta de armas: Alemania en la mira de las críticas

“En Alemania se dio luz verde a un volumen de exportación de cerca de nueve mil millones de euros en los últimos dos años, lo que no quiere decir que se haya exportado dicha suma. Sólo informamos sobre las autorizaciones. Con esto, Alemania está seguramente entre los líderes en exportación de armamento en el mundo”, dice Otfried Nassauer, del Centro de Información para la Seguridad Transatlántica de Berlín.

El lugar exacto que ocupa Alemania en la lista de exportadores depende de las estadísticas, explica Nassauer. Lo cierto es que este país siempre está en la mira de las críticas, ya que en el listado de estados receptores figuran también países involucrados en conflictos, como Pakistán o Israel, que hace algunos años encargaron submarinos a la industria germana.

La Conferencia Episcopal Iglesia y Desarrollo presenta todos los años un informe sobre exportación de armamento. “Quien quiera contribuir a reducir la espiral de violencia en Cercano y Medio Oriente, en el sudeste de Asia o en América del Sur no puede al mismo tiempo impulsar la dinámica de conflictos a través de negocios con armamento”, critica Karl Jüsten, prelado de la Iglesia Católica.
Varios miembros de la CDU estuvieron implicados en el caso.Bildunterschrift: Varios miembros de la CDU estuvieron implicados en el caso.

Líderes cristianodemócratas bajo sospecha

Tanques, submarinos y otras armas sólo pueden venderse con el permiso correspondiente. En cuanto a motores de navíos, que no se utilizan directamente como armas o que también son de uso civil, las regulaciones son menos estrictas.

La decisión de autorizar una exportación depende de varias apreciaciones, tanto técnicas como sobre el uso que se le da a los equipos exportados en el país importador. Más que nada se trata de averiguar si las armas exportadas pueden agravar el conflicto existente o atentan contra los derechos humanos. Y estos también son temas a tratar en el juicio por corrupción al ex lobbyista de la industria armamentística alemana, Karlheinz Schreiber, y sus negocios con el gobierno del ex canciller Helmut Kohl.

“En última instancia, la clase política siempre es responsable de las decisiones. Y en casos controvertidos, las empresas siempre tratan de influir en las decisiones de los ministerios a cargo. Los lobbyistas siempre tuvieron un papel de intermediarios, como el de Schreiber”, apunta Otfried Nassauer.

Tanto antiguas personalidades delP artido Cristianodemócrata como su líder, Helmut Kohl, y el actual ministro de Finanzas alemán, Wolfgang Schäuble, estuvieron bajo sospecha de estar implicados en el caso Schreiber, pero las acusaciones no llegaron a la corte por falta de pruebas. En aquellos tiempos, el tesoro de la CDU fue acusado de evadir impuestos a través de pagos secretos, que resultaron siendo una comisión de 11 millones de euros pagados por la compañía Thyssen para exportar tanques a Arabia Saudí.

El ex canciller Kohl confirmó que la CDU había aceptado donaciones para el partido, pero denegó los cargos de fraude y no quiso nombrar a los supuestos donantes. Esto produjo que la CDU tomara distancia de su entonces líder. Muchos piensan que este fue el motivo del ascenso al poder de la actual canciller, Angela Merkel.

El ex ministro de Defensa y jefe de la agencia germana de inteligencia, Ludwig-Holger Pfahls, sin embargo, sí fue hallado culpable de aceptar 3,8 millones de marcos de Karlheinz Schreiber. Pfahls fue condenado en 2005 a dos años y tres meses de prisión por la Fiscalía de Augsburgo.
Autor: Matthias Bölinger/ Cristina Papaleo
Editor: Pablo Kummetz