dilluns, 2 d’agost de 2010

Filtrats documents amb mesures per controlar Internet

Moltíssims portals d'intercanvi d'arxius, des de TorrentFreak a Numerama, han volgut desafiar el govern francès publicant el document "confidencial" que us adjuntem i que conté les mesures de seguretat per fer "funcional" l'aplicació de la prohibicionista Llei Hadopi que impulsen conjuntament Nicolas Sarkozy i el seu nebot . Llei que ara sí, es pretén aplicar. Un informe que analitza els millors sistemes informàtics per a controlar els "moviments" de l'usuari (incloent el seu programari P2P o l'ús de qualsevol xarxa WiFi oberta) per a registrar les dades del programari de cada usuari... i prevenir riscos.



"Hi haurà llistes negres de webs definitivament prohibides per decisió judicial i llistes grises amb sospitosos ... incloent-hi aquells que fan ús de determinades" paraules clau ". Podeu llegir en el document elaborat pel professor Michel Riguidel , el que mostra clarament una voluntat d'utilitzar el recurrent filtre censor.

Per Jérémie Zimmermann de la Quadrature du Net , "Les especificacions del document" secret "en relació amb un super-firewall és un intent de sabotejar la xarxa.

És molt preocupant que el govern consideri seriosament aquestes funcions de registre, gravació de cada moviment dels usuaris i possible extensió d'un sistema (DRM) a tots els ordinadors (precisament ara que acaben de ser prohibits als EUA).

És obscè que els diners dels contribuents s'utilitzin per fer els experiments més propis d'un científic boig i perillós que està condemnat al fracàs

FAVB: En defensa de les caixes d'estalvi

La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona critica la publicació del Reial decret llei 11/2010, de 9 de juliol, d’òrgans de govern i altres aspectes del règim jurídic de les caixes d’estalvis, sense previ debat cívic i social, i sense debat parlamentari, promou la seva transformació bancària, la privatització dels seus recursos, la centralització de la supervisió i el debilitament de l’obra social; això és del tot inacceptable, tant des d’una perspectiva econòmica i financera democràtica i plural, com des d’una perspectiva cívica, social i nacional de futur.

Al llarg dels anys, les caixes d’estalvi han promogut l’estalvi popular, han universalitzat l’accés als recursos financers, han fomentat les dinàmiques empresarials i l’ús de noves eines financeres, alhora que desenvolupaven una obra social, contribuint al benestar social i per tal d’evitar l’exclusió social, fins a convertir-se en les principals entitats financeres del país, gracies una activa participació de la societat civil i de les administracions territorials.

"El PSOE és obsessionat amb l'acomiadament"

Joan Herrera: ”S'ha fet la porta més gran per a que sigui més fàcil i més barat acomiadar”. El líder ecosocialista critica “l'obsessió del PSOE per abaratir l'acomiadament”. El diputat d'ICV-EUiA i pròxim candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya, Joan Herrera, ha lamentat l'aprovació de la reforma laboral al Congrés del Diputats, gràcies a l'abstenció de CIU i del PNV, que han fet que la reforma vagi ara al Senat i que pugui ser aprovada al setembre.

Segons ha afirmat Herrera, aquesta reforma obeeix a "l'obsessió del PSOE per abaratir com sigui l'acomiadament. S'ha fet la porta més gran per a que sigui possible acomiadar un treballador d'una forma més fàcil i barata".

Herrera també ha lamentat que el govern socialista només hagi ofert a la dreta la possibilitat de retocar la reforma laboral i que ara el control de les baixes estigui en mans de mútues privades. Per a Herrera són falses les acusacions de que Espanya té una alta tassa d'absentisme: "Ja que aquí s'inclouen les baixes per malalties i per embaràs, mentre que als altres països no es fa". Herrera ha conclòs que la reforma és "encara pitjor" que quan va començar.

EUPV: Campanya contra la reforma laboral

La coordinadora d’EUPV, Marga Sanz, qualifica la reforma laboral de “retrocés històric dels drets laborals. El PSOE ha demostrat amb aquesta reforma que està absolutament allunyat d’una veritable política econòmica d’esquerres i de la classe treballadora”. Esquerra Unida encetarà una campanya en defensa dels drets amenaçats dels treballadors i treballadores: “Hem de donar una contundent resposta en el carrer contra la reforma laboral, formalitzant-la en el dia 29 de setembre amb la vaga general. Per això, Esquerra Unida estarà al costat dels sindicats per aconseguir una jornada de lluita històrica, amb una participació massiva”, ha assenyalat la dirigent.

Sanz ha recordat que l’atur al País Valencià, “és summament preocupant i li hem de sumar les actuacions del PSOE a nivell estatal, qui agreuja amb la reforma labora aquesta situació, i les del PP, més centrat en atendre la seua situació judicial pels casos de corrupció que les conseqüències d’una crisi de la que en molta part són responsables. Per això clamem per una alternativa d'esquerres que políticament sols representa EUPV, ja que el PSOE i el PP són dos cares de la mateixa moneda”.

Marina Albiol, diputada d'EUPV, considera la reforma laboral un retrocés històric dels drets conquerits en matèria laboral durant els últims decennis. “El temps col.loca a cadascú en el seu lloc, i definitivament, els socialistes han demostrat reiterades vegades, que no es pot esperar d'ells veritables polítiques econòmiques d'esquerres, sinó tot el contrari, mesures contra la classe treballadora”.

La diputada afirma que estem vivint l'ofensiva neoliberal més sagnant dels últims 20 anys contra el sistema de benestar, i anuncia que la seua formació va a centrar la seua activitat en engegar una campanya en defensa dels drets amenaçats dels treballadors i treballadores. “El PSOE ha mostrat com tantes altres voltes las seua veritable cara, i ha traït els interessos dels més necessitats, en benefici de les grans fortunes, demostrant la greu salut de la nostra democràcia i el triomf de la dictadura dels mercats”, denuncia.

La portaveu d'esquerres considera que la classe treballadora ha de donar una contundent resposta en el carrer a la reforma laboral, demostrant el seu rebuig i enuig el dia 29 de setembre en la vaga general. “Esquerra Unida estarà i treballarà al costat dels sindicats per aconseguir una jornada de lluita històrica, amb una participació massiva”.

Albiol considera que ací, a Castelló i al País Valencià, la situació és més preocupant si cap, “l'ofensiva de la dreta contra la classe treballadora és doble, des de Madrid amb un PSOE defensor del capital i dels mercats i des de València amb un PP corrupte, enemic del sistema públic i venut a l'empresa privada”. “Cal donar una resposta veritable d'esquerres, que actualment solament representa EUPV, perquè a la fi, en els temes crucials, tant el govern socialista com el popular no són més que els gerents i defensors del capital”, finalitza.

Albiol contra els deliris del PP

Marina Albiol, diputada d'EUPV, afirma no entendre que els grups polítics centren la seua atenció en plena crisi en un projecte tan poc transparent com el Centre de Convencions, amb més d'un 40% d'encariment de l'inicialment previst, i recorda que el seu grup a les Corts ha sol.licitat tota la documentació al respecte per a estudiar els canvis introduïts perquè “podriem no estar davant d'una desviació del pressupost inicial per raons tècniques sinó d'altres interesos”.

La portaveu d'esquerres critica les prioritats de BLOC, PP i PSPV: “Molt allunyades de les verdaderes necessitats dels ciutadans i ciutadanes”. I opina: “Per a ells no existeix la crisi, encara que el Centre de Convencions ens coste més de 100 milions, ací tot val, mentre tinguem un edifici de Calatrava que ningú sap ben bé perquè servirà”.

La representant d'Esquerra Unida a les comarques del nord considera preocupant que, tant el BLOC com el PSPV: “Se sumen als deliris arquitectònics del Partit Popular i estenguen un xec en blanc a l'arquitecte estrella del Consell, Calatrava, per què arruïni la Generalitat amb els seus pressupostos sense mesura”.

“Nosaltres també som exigents amb el Consell, però no per a demanar una infraestructura tremendament onerosa per a les arques públiques. Castelló no necessita un Centre de Convencions de 100 milions. Volem un projecte més auster amb la despesa pública”, apunta la diputada. “Quan falten col.legis i els xiquets i xiquetes han d'estudiar en barracons, quan falten centres de salut i llits als hospitals, no es pot entendre la unitat que suscita un projecte de les característiques del Centre de Convencions ideat per Calatrava”, sentència.

“No estan gens clars el contes i ningú a donat explicacions del perquè de l'ampliació d'un edifici a tres, triplicant la superfície fins als 62.000 metres quadrats. El Partit Popular ha de d’explicar qui ha introduït aquests canvis i quins criteris ha seguit”, argumenta Albiol: “No podem entendre que els grups polítics centren la seua atenció en un projecte tan poc transparent com el Centre de Convencions amb més d'un 40% d'encariment de l'inicialment previst”.

De com es va lliurar la 'plaça' d'Alcoi a la dreta

Lluís Torró, diputat d'EUPV: En el moment en què escric aquestes ratlles es compleixen exactament deu anys del moment en que Miguel Peralta va resultar elegit alcalde d’Alcoi. L’aportació que vull fer no es detindrà en els detalls i les anècdotes (entre altres coses perquè la meua memòria és més curta del que m’agradaria). Lamentablement no puc (i probablement tampoc vullga) aportar confidències i fer retrets personals. Sincerament, no crec que siga determinant què es va dir a una reunió, com van influir el caràcter i les actituds, o quines eren les afinitats o desavinences personals entre els actors del drama.

No es tracta de treure-li importància a aquests factors, sinó contextualitzar-los en un marc més ample que condiciona les accions concretes dels personatges. I no sols això, pot aportar llums sobre la realitat present i sobre com hauríem d’encarar el futur.

Per començar caldria recordar que la gestió del partit socialista i de Josep Sanus, que havia gaudit d’un amplíssim recolzament popular durant tres lustres, ja s’havia debilitat notablement. Només cal tindre en compte que en la legislatura 1995-99 va haver de governar amb el suport d’EU i que, al darrer any, després del trencament de la nostra formació, va acabar recolzant-se sols amb els tres regidors de NE.

Els problemes que aleshores assetjaven Alcoi eren molt diversos. Però n’hi havia un que destacava per damunt de tots: L’economia. La crisi dels anys 80 havia colpejat especialment el sistema productiu local i, als anys 90, la que havia arribat a ser la cinquena ciutat del País Valencià va entrar en un període de recessió demogràfica que li va fer perdre un 10 % de la seua població al llarg de poc més d’una dècada. El fet que la major part d’aquesta pèrdua es canalitzara cap a poblacions properes (amb una oferta de sòl residencial i industrial més assequible) no oculta l’evidència: l’estancament de la població comarcal provocat per les dificultats econòmiques.

La política urbanística cap a la que el PSOE d’Alcoi havia anat orientant el pes de la seua acció municipal, malgrat algunes llums, va acabar amb massa ombres. La gestió cada vegada més notòriament autoritària que s’exercia des de l’alcaldia, controlant i ofegant la participació ciutadana que havia estat especialment intensa, i el malestar d’una població atacada per l’atur i dolguda en el seu orgull col.lectiu, va provocar l’erosió contínua de les bases que havien sostingut a Josep Sanus en el govern.

Mentrestant, i això és, des del meu punt de vista, allò realment determinant, l’alternativa que Sanus va proposar als “hombres que mueven Alcoy” (expressió no massa afortunada de Floreal Moltó, em sembla) per resoldre els problemes econòmics era entrar en el joc de les privatitzacions. La famosa Societat d’Inversions que va protagonitzar episodis de sainet com l’adjudicació del gas natural, es va crear per a, soles o en companyia de “socis tecnològics”, fer-se amb el control dels principals serveis públics de la ciutat i (perquè no?) fins i tot de la comarca. De fet, tret del concurs de la brossa, aquesta societat o alguna de les seues filials estaven d’una manera o una altra darrere de les adjudicacions de la depuradora dels Algars, els autobusos o el servei d’aigües.

Com havia fet Zaplana a nivell de país (corregit i augmentat pel seu successor, amb el desgavell urbanístic), des de la política s’oferia una solució pretesament fàcil i ràpida per a la caiguda dels beneficis. Els propietaris del capital obtenien respostes als seus problemes des de les institucions, però la resta de la població no anava a participar de les molletes d’aquest festí fins el boom urbanístic de la dècada que enguany acabem.

En aquest context, a la gestió del PSOE alcoià se li van presentar quatre greus problemes, un econòmic i els altres tres d’ordre polític. Els negocis que se li proposaven als grans empresaris locals no rutllaven massa, les adjudicacions eren lentes i els beneficis relativament magres. D’ací també el projecte-quimera del polígon de la Canal. La pèrdua de recolzament popular. Derivada d’aquesta, el creixement de la dreta que exercia pressió, sobretot des del triomf del PP a nivell valencià, per a que Alcoi s’integrara en el nou ordre que estava creant-se. Des de València es van posar totes les traves possibles als projectes de l’Ajuntament.

El missatge estava clar per als qui recolzaven la gestió de l’alcalde: “o canvieu de bàndol o no les tastareu de sal”. El viratge de l’electorat socialista a l’esquerra entrebancava el procés de privatitzacions, exigia canvis en les formes de governar (transparència) i feia difícil el manteniment de la política urbanística i (molt més encara) la seua orientació cap al model insostenible que s’albirava en el futur immediat.

L’encabotament de Josep Sanus en tornar a ser elegit com a Alcalde el 1999 va respondre, en la meua humil opinió, a l’intent de salvar la seua carrera política demostrant davant els seus autèntics valedors que era capaç de culminar el seu projecte malgrat les dificultats que li plantejava el governar recolzant-se en l’esquerra antiprivatitzadora i mediambientalista. Si quasi ho havia assolit entre 1995 i 1999! Va aconseguir que l’adjudicació de la depuradora dels Algars es decantara cap a qui havia manifestat les seues preferències. Va aconseguir arribar a una solució de compromís en l’assumpte de la canalització del riu que, sense acomplir les exigències dels ecologistes, va millorar de forma molt notable el projecte... Però es va estavellar amb la privatització dels autobusos.

Aquest va ser l’autèntic punt d’inflexió. Quan, malgrat els desesperats intents de convèncer EU i NE de les bondats del projecte, presentant com a cessions allò que no eren més que millores que, a més, beneficiaven particularment l’empresa adjudicatària (la comarcalització), no va capgirar el sentit del nostre vot, la partida es va decidir ràpidament. El clima va canviar de sobte i, oculta per la posada en marxa de la recollida selectiva, la legionel·la i la flagrant provocació del nomenament de fill adoptiu a Trillo, es va bastir la trama. El desencadenant final, tots ho sabem, la privatització del servei d’aigües que va generar un espectacular moviment ciutadà: en un temps rècord es van aconseguir més de 10.000 signatures i la darrera gran manifestació que s’ha celebrat en aquesta ciutat.

La resta de la història ja és més ben coneguda. Si no es vol passar per un altre episodi semblant les altres formacions que se situen a l’espectre de l’esquerra o el centreesquerra n’haurien d’aprendre algunes lliçons i fer algun exercici autocrític. Per la part que a nosaltres ens correspon, potser vam pecar d’excés de confiança. Malgrat el procés impecable que ens va conduir al pacte amb el PSOE en juliol de 1999 (amb la celebració fins i tot d’una multitudinària assemblea oberta), vam arribar a creure seriosament que les condicions que garantien les exigències del pacte (stop a les privatitzacions i canvi vers un urbanisme ambientalment sostenible) eren suficients. Ja es va veure que no.

Sols l’assumpció de les conseqüències negatives que aquelles decisions han provocat per a la ciutadania d’Alcoi (desfeta urbanística i deteriorament notable dels serveis públics) pot conduir-nos cap a una altra etapa, clarament diferenciada de l’actual. Sols el rebuig exprés de les polítiques neoliberals que posen els interessos privats per damunt dels col·lectius pot assentar les bases d’una nova política i una nova manera de fer-la. Sols la recuperació de l’esperit de participació en la vida ciutadana que es va manifestar en aquell atrafegat estiu pot garantir que aquest canvi siga durador.

Nazi de 90 anys acusat de massacrar 430.000

Té 90 anys i la Justícia alemanya l'acusa de participar en la massacre de 430.000 hebreus detinguts pels nazionalcatòlics alemanys i polonesos per ser comunistes, socialistes i anarquistes: El nom de Samuel Kunz se suma a la llista de nazis que a última hora han de respondre pels seus crims. Samuel Kunz ocupa el tercer lloc de la llista dels deu nazis autors de crims de guerra més buscats que cada any publica el Centre Simon Wiesenthal. Segons aquesta institució, famosa per les seves indagacions i per no donar descans als crims dels nazis i als seus col.laboradors, Kunz hauria pres part en la mort de 430.000 hebreus en el camp de treballs forçats de Belzec, situat a l'actual Polònia, amb el coneixement dels catòlics feixistes polonesos.

Avui, el nazi viu a la circumscripció de Rhein-Sieg de la vella capital de Bonn. Amb ell haurien donat, segons Efraim Zuroff, director del centre Wiesenthal a Jerusalem, investigadors del Departament de Justícia dels Estats Units. En resposta a la troballa, el tribunal federal a Bonn va presentar una demanda judicial fa dues setmanes i actualment està decidint l'obertura d'un procés contra Kunz.

Impuls arran de Demjanjuk


De sobres és sabut que no tots els autors de crims contra la humanitat durant el nazionalcatolicisme han estat portats davant la Justícia. Molts van emigrar després de la II Guerra Mundial i van buscar refugi en tercers països. Altres van romandre a Alemanya, ocupant fins i tot càrrecs públics i altres llocs sense ser molestats. Inclús Austria va tenir de cessar un president per haver estat nazi i seguint sent-lo, al igual que Karol Wojtyla (foto, de nazi), el protector de pederastes, i l'organitzador de la Logia P-9 i blanquejador de cabdals de la mafia, Josep Ratzinger.

Kunz va treballar fins a la seva jubilació per als serveis de manteniment en el Ministeri de Construcció a Bonn. Les investigacions en contra van ser coordinades des de la "central per l'aclariment dels genocidis nazis" de Dortmund, i aquestes van rebre un impuls gràcies al procés contra John Demjanjuk, en el qual es van donar a conèixer testimonis dels anys 40 i 60 que feien referència a l'ex guàrdia del camp de concentració de Belzec.

Encara no és tard


L'avançada edat dels culpables fa cada vegada més complicada la seva persecució i converteix aquests anys en els últims susceptibles de ser utilitzats per aclarir fets i responsabilitats. No obstant això, el cas Kunz demostra que no és massa tard per a dur a autors de crims de guerra als tribunals, va dir Zuroff.

"Estic satisfet", va sostenir el director després que tribunal federal de Bonn presentés la seva demanda: "Aquest cas dóna mostres d'un canvi positiu en la política d'acusacions alemanya", va afegir.

Un pas contra les bombes de dispersió

L'1 agost entrà en vigència la Convenció contra bombes de dispersió de les Nacions Unides. Milers de civils són les principals víctimes mortals d'aquestes armes que no van explotar amb l'impacte. Més de 100 països ja van signar la Convenció contra les Armes de Fragmentació. Al voltant de 40 nacions, entre elles també Alemanya, ja la van ratificar. Per Paul Vermeulen, director de l'organització Handicap International, això significa un pas important: "Per segona vegada, després de la Convenció de Mines Antipersona, els Estats es comprometen, sota una forta pressió, a la prohibició d'una arma utilitzada amb gran freqüència i magnitud", va dir Vermeulen. EUA, Israel, Rússia i Xina, però, no l'han signat.

D'aquesta manera, amb la Convenció els països proscriuen la utilització, desenvolupament, producció, emmagatzematge i transferència de les bombes de dispersió. Aquesta munició de fragmentació és encapsulada per a ser llançada des d'avions en forma de projectil, morter o bomba. En explotar a terra les càpsules s'obren i centenars de submunicions són escampades en una àrea comparada a la mida d'un camp de futbol. En més de 20 països s'han utilitzat les bombes de dispersió. Laos és el més afectat. Durant la guerra del Vietnam els EUA van escampar més de 400.000 municions d'aquest tipus.

Bombes latents


El paradoxal és que en general les bombes de dispersió no exploten. Pengen dels arbres, i romanen latents fins que són trobades per nens que no saben de què objecte de tracta. Segons càlculs de l'organització Handicap International, el 98% de les persones que han estat ferides són civils. Amb la Convenció contra les Armes de Fragmentació dels Estats es comprometen també a proveir un suport mèdic i psicològic a les víctimes. Aquesta és una tasca a llarg plaç, a més de costosa.

Florian Westphal, membre del Comitè Internacional de la Creu Roja, fa notar que les víctimes de bombes de dispersió o mines antipersona lamentablement requeriran suport vitalici: "Per exemple, un nen mutilat per una bomba de dispersió al Líban necessitarà per a tota la seva vida una pròtesi, fisioteràpia i assessoria mèdica".

Destrucció de arsenals no serà immediata

La Convenció obliga els Estats a destruir els arsenals de bombes de dispersió o de fragmentació en els propers vuit anys. Espanya i Àustria ja van complir amb aquest component del contracte; Alemanya té planejat desfer-se completament d'aquest tipus de municions fins al 2015.

Com en la Declaració d'Ottawa sobre la prohibició de les mines antipersona, les potències militars d'Estats Units, Rússia i la Xina tampoc van signar el Tractat d'Oslo per a la prohibició de les bombes de dispersió. No obstant això, i com afirma Paul Vermeulen de Handicap International: "Aquests estats no poden ignorar la proscripció mundial de les bombes de dispersió. Una Convenció com aquesta estigmatitza tota una categoria d'armes, i això és molt poderós". No obstant això: "Els nord-americans ja van anunciar que van a destruir les seves existències emmagatzemades, encara que no van a ratificar la Convenció. Assegurança substituiran les bombes de dispersió per un altre de tipus d'armes amb el mateix funcionament", va dir Vermeulen.

Encara que a partir de l'1 agost 2010 entrarà en vigència la Convenció contra les Armes de Fragmentació, encara passaran dècades abans que el món estigui lliure de bombes de dispersió. La primera conferència dels Estats firmants es realitzarà al novembre de 2010 a Laos. Allà es definiran els plans d'acció per a l'execució eficaç de la Convenció, així com l'enfortiment del control del seu compliment.

El mar oscil.la més del que es creia

Durant un període glacial, el nivell del mar pot baixar fins a 130 metres per sota de la cota actual, quan la glaciació finalitza, l'aigua recupera més o menys el nivell que tenia. Però durant un període interglacial, com el que ara vivim, la mar no és precisament un recés de pau. Això és el que ha comprovat un equip de geòlegs i paleontòlegs de la Universitat de les Illes Balears especialitzats en geomorfologia, dirigit per Joan J. Fornós: «Entre les glaciacions del Riss i del Würm, el període interglacial màxim esdevenir fa 120.000 anys, el nivell del mar va patir oscil.lacions de fins a 20 metres a una velocitat sorprenent: Gairebé un metre i mig per segle», explica Fornós.

El descobriment s'ha fet després d'estudiar certs espeleotemes situats en coves litorals de Mallorca i en algunes de Menorca i Sardenya, alguns d'ells submergits a cotes de fins a 30 metres de profunditat.

Diferents mètodes de datació aplicats a les peculiars concrecions d'aquestes formacions càrstiques, originades en aquest període, indiquen el nivell freàtic existent i fins i tot el rang de variació mareal dins d'una mateixa època. És sabut per tots que en èpoques pretèrites nostre planeta va viure canvis climàtics globals d'envergadura. Però «el sorprenent és que, almenys en la zona d'estudi, les ascensions de la mar en el passat van ser molt més ràpides del que indiquen els actuals models de predicció per al futur», conclou Fornós.

El KKE contra mesures repressores del govern

El govern grec, a través del projecte de llei del Ministeri d'Afers Interiors sobre les despeses dels candidats a les eleccions regionals i municipals, busca aconseguir matar "dos ocells d'un tret", segons va destacar la Secretaria General del Comité Central del KKE, Partit Comunista Grec, Aleka Papariga: "D'una banda intenta embellir el sistema que produeix polítiques antipopulars, tal com les que s'emprenen avui en dia, i d'altra banda infligir un cop a l'activitat política del KKE, que està en la direcció oposada d'aquestes polítiques".

En realitat, aquest projecte de llei, en nom de combatre el "diner negre polític", estableix el lliurament, dels noms dels que contribueixen econòmicament al KKE, a l'estat burgès.

Aleka Papariga, parlant al Parlament sobre aquest tema, va assenyalar que el KKE, els membres, els quadres, els amics i també la gent que dóna suport econòmicament al partit, en el passat es van trobar a la presó i a l'exili. La secretària general del Comitè Central del KKE va recalcar que el KKE no adoptarà aquesta llei, és a dir, no lliurarà les llistes dels noms dels seus contribuents. Continuarà l'activitat política de recaptació de fons a través de cupons, sense reunir ο proporcionar els noms dels milers de treballadors que hi donen suport econòmicament.

A més va afegir que aquesta llei "està plenament conforme amb la proclamació de l'anticomunisme com a ideologia oficial de l'UE i de tot Europa" i va recordar les resolucions anticomunistes de l'UE i del seu Parlament, així com del Consell d'Europa.

Fons del grup Carlyle en renmibis

L'empresa de capital privat, Grup Carlyle, anuncià la recaptació de 2.400 milions de iuans (350 milions de dòlars) per als seus fons en renminbi (moneda xinesa) de Beijing. La companyia va afirmar que el Centre de Gestió de Capital Estatal de Beijing, el Fons d'Inversió i Desenvolupament de Capital Privat de Beijing, empreses públiques i privades i inversors individuals han acordat un total de més de 2.400 milions de iuans per al fons. Foto: David Rubinstein, sionista cap de Carlyle. Carlyle planeja recaptar 5.000 milions de iuans (740 milions de dòlars) en última instància. Al mateix temps, l'empresa va anunciar la creació de la Corporació de Gestió d'Inversió de Carlyle (Beijing), una empresa conjunta amb BSCMC, la major empresa pública de Beijing.

Carlyle compta amb el 80% de la participació de l'empresa conjunta.

El nou fons en renminbis realitzarà inversions juntament amb els socis asiàtics de Carlyle i buscarà inversions independents en empreses xineses de major creixement.

El Grup Carlyle, que ha invertit més de 3.000 milions de dòlars en uns 50 projectes a la Xina, comptava a finals de març amb 90.500 milions de dòlars procedents de 67 fons.
Veure també:
http://lacasaeuropa.blogspot.com/2010/04/carlyle-group-david-rubinstein.html