Entrevista a Joan Coscubiela, cap de llista de la coalició ICV-EUiA a Catalunya per a les properes eleccions generals del 20-N. El 20-N arriba -diuen- en un moment de negres perspectives per a l’esquerra. Com afronta vostè la campanya?
Amb la necessitat de transmetre a la gent que, malgrat la situació econòmica i les perspectives polítiques negres, continuem plantant cara, com sempre. La gent sap que, si no planta cara, ho paga molt durament. Arriba també en un context de crisi econòmica duríssima, propens a fer tota mena de propostes populistes. Un dels efectes col·laterals més greus que pot tenir aquesta crisi és que alguns partits polítics utilitzin el populisme, la xenofòbia, el conflicte entre els mateixos treballadors, per argumentar la intenció de vot. La història diu que això té conseqüències molt greus.
Les darreres eleccions, les municipals del mes de maig, es van celebrar enmig de l’esclat del moviment dels indignats, una iniciativa consolidada que ha anat adquirint un espai. Com valora vostè aquest moviment?
Aquest moviment no és cosa d’un moment. És un corrent de fons que respon a la percepció d’un sector de la ciutadania que cal canviar les regles del joc del funcionament democràtic. Han posat de manifest la importància de les xarxes de comunicació de masses. El simple fet que s’hagi estat capaç de posar en marxa un moviment de mobilització global que afecta centenars de ciutats de tot el món posa de manifest la seva potencialitat.
I l’esquerra que vostè representa, què pot oferir a aquests col·lectius?
No pretenc representar el 15-M, que es representa a si mateix. I, a més, tal com ho exigeixen, ni tan sols recollim el sentit més instrumental de les seves reivindicacions. Però moltes de les propostes que hi ha sobre la taula, com ara la reforma de la llei electoral, la defensa de la neutralitat a la xarxa, o el «no» a la llei Sinde, són plantejaments fets per ICV i per EUiA en els darrers anys. Constato aquesta coincidència i, si modestament puc portar aquestes qüestions al Parlament, ho faré.
Un dels col·lectius que més estan creixent és el dels aturats de llarga durada, persones que fa temps que han esgotat el subsidi d’atur. Hi ha milers de llars on des de fa mesos cap dels seus membres no treballa i fins i tot ningú no hi aporta ingressos. En què poden confiar aquestes persones?
La crisi està provocant un nivell de desigualtat social i d’augment de la pobresa espectacular. A més, com que moltes vegades aquests col·lectius no tenen veu pròpia i en el moment de les eleccions tampoc no l’expressen, al final, els poders econòmics i els partits de dretes no els tenen presents i escolten només els grans lobbies del país. Nosaltres intentem ser la veu dels qui no en tenen, amb independència que votin o no. Però també cal entendre que la meva veu tindrà més força si hi ha més gent que voti.
Una victòria del PP per majoria absoluta faria, com pronostiquen alguns, tornar enrere 10 o 15 anys?
Cal esperar primer els resultats, tot i que la tendència de vot sembla molt profunda. Em plantejo aquestes eleccions i l’escenari futur com una cursa de llarga distància. Ens hi juguem quin és el Govern que surt, però també quina és la força que tenen les polítiques de l’esquerra, en les eleccions i al carrer. El pitjor seria que la gent, veient les enquestes, pensés que tot està fet, es resignés i no anés a votar: La dreta vota massivament i cal recordar que hi ha projectes socials i polítics d’esquerra transformadora que poden votar i que, modestament, intentaré defensar.
El problema és la desmobilització de l’esquerra o que les retallades de CiU amb el suport del PP són un factor que no ajuda a mobilitzar?
La crisi ha provocat indignació i una certa resignació a la vegada. Les retallades, sens dubte, estan generant un grau de conflictivitat social important, però hi ha el risc que la ciutadania assumeixi la ideologia que ha posat en marxa el Govern de Mas, que és la ideologia de les tres P: primer, tots hem comès el Pecat d’estirar més el braç que la màniga, cosa que és mentida: no sé si la gent que guanya 600 o 700 euros, la que ha hagut d’hipotecar-se perquè els preus del lloguer eren inassumibles, ha estirat més el braç que la màniga. Després, com que hem comès un Pecat, hem de pagar la Penitència en forma de retallades. I, a més, hem de tenir Por, no sigui que els mercats ens imposin més ajustos durs.
Si la gent interioritza que és Pecadora, que es mereix la Penitència i que ha de sentir Por, aleshores sí que les retallades no es convertiran en mobilització social en favor d’altres polítiques. Si s’analitza el discurs de Mas i de CiU durant aquests mesos, és exactament això. Deia que no podem passar a la història com la generació més egoista. A quina generació es refereix? A la dels forjadors de grans patrimonis que no paguen impostos? Els qui eludeixen l’impost de successions? A la gent de la seva mateixa generació que està aturada, que cobra PIRMI, amb contracte precari o que pot perdre la feina? La generació egoista és la que vol mantenir els seus privilegis.
Les enquestes pronostiquen els pitjors resultats per als socialistes. Fins a quin punt això pot afavorir ICV-EUiA i IU?
Les polítiques practicades per Zapatero durant aquests vuit anys, ja abans de la crisi, quan Zapatero va pujar contentíssim a la taula de surf de l’especulació i va aplicar polítiques basades a abaixar impostos dient que això era d’esquerres –cosa que ara s’ha vist que és una fal·làcia–, més l’apropament d’Esquerra a CiU, situen Iniciativa davant la responsabilitat que ningú d’esquerres no es quedi a casa.
Una de les polèmiques en les llistes ha estat que, mentre Equo a Catalunya dóna suport a Iniciativa, a escala estatal no ha passat el mateix amb IU, cosa que ha provocat tensions en el pacte amb EUiA. Com explica vostè aquesta situació?
Crec que s’ha resolt molt bé. S’ha renovat l’acord de coalició amb els mateixos termes que el 2004 i el 2008, això sí, constatant que aquest acord a Catalunya no ha d’impedir que els membres de la coalició puguin tenir un altre tipus de relacions en l’àmbit espanyol. Si es vol, és un equilibri, però té una lògica que tothom ha assumit.
La seva llarga experiència sindical, què pot aportar a la política?
El sindicalisme està construït de sempre sobre la idea que, si no tens força, no pots incidir en les coses que es fan i que, si no plantes cara, et trepitgen. I aquestes mateixes idees, que no són només del sindicalisme, també caracteritzen des de fa anys el discurs d’Iniciativa i d’IU.
Què li va fer acceptar la proposta que li va fer la direcció d’ICV?
La percepció que ara no podem deixar que els mercats s’apropiïn el dret a decidir de la ciutadania i, per tant, que calen millors polítiques. Una coincidència important amb el projecte polític d’ICV i també de la coalició i, després, això, que pot semblar molt sorprenent però que en el meu cas és fruit d’una evolució molt natural d’un compromís cívic, social, sindical, que va entrar a la meva vida quan jo era molt petitet i que m’ha acompanyat fins ara.
Fa temps que hi ha veus que alerten dels dèficits de la democràcia actual. Una de les crítiques és la Llei electoral, que afavoreix els grans partits i no és prou representativa de la pluralitat del país. També és una reclamació del moviment dels indignats. Com s’hauria de reformar aquesta llei?
Hauria de plantejar una reforma en diferents sentits. Vull començar per la que afecta la gent i no els partits. La Llei electoral i el Reglament del Congrés i del Senat han de preveure mecanismes de participació directa de la ciutadania amb el treball dels parlaments, en l’elaboració de les lleis, perquè és l’única manera d’evitar que els parlaments continuïn sent presa dels tres grans lobbies que té aquest país, que són el financer, l’energètic i el de les grans constructores. Reformes per apropar l’acció democràtica de participació a les institucions. En un segon ordre de coses, és claríssim que cal recuperar l’essència de la democràcia, que és «Una persona, un vot», i, per tant, el mateix pes de tots els vots siguin d’on siguin, a Sòria o a Barcelona. Això és el que no garanteix la Llei electoral. Ho vam intentar durant la legislatura anterior, però el PSOE, el PP i CiU no van facilitar la tasca. Aquestes són ara les regles del joc; mirarem de canviar-les després del 20-N, però mentrestant no ens en queixarem.
De totes maneres, IU té ara dos diputats al Congrés, però el seu pes social és molt més que aquests dos diputats, oi?
És una injustícia flagrant que reconeix tothom. El que passa és que no ho volen canviar. El PSOE i el PP s’estan queixant sempre dels partits nacionalistes CiU i PNB, però en el fons ja els va bé perquè amb aquest sistema s’exclou qualsevol possibilitat d’aparició d’un nou partit estatal com podria ser el de la nostra coalició. En el cas del PP, té una certa lògica, però és bastant més incomprensible que això ho faci el PSOE. No sé si s’adona que amb aquest plantejament, quan ells governen, es veuen abocats a pactar només amb la seva dreta i no deixen espai a pactar amb la seva esquerra. Potser és perquè no ho volen.
La corredora nord-americana de borsa MF Global ha presentat fallida, després que la confiança del mercat en la signatura caigués a causa de les fortes pèrdues per posicions en deutes públiques europees. Les accions del broker de productes derivats, que va arribar a manejar uns 41.000 milions d'US $ en actius, han estat suspeses al New York Stock Exchange avui, en previsió d'aquesta declaració de fallida. Les accions de JP Morgan Chase queien 3,6% mentre que les de Deutsche Bank cedien 8,1%, ambdòs creditors principals de MF Global. Foto: John Corzine CEO de MF Global Holdings.
