Les relacions d'Angela Merkel amb Israel impedeixen la solució del conflicte a l'Orient Mitjà.
Angela Merkel, que es proclama com la més sionista de tots els cancellers alemanys, està aplicant, a títol personal, una política de suport incondicional a Israel, en contradicció amb la posició oficial del seu país a favor d'una pau equilibrada entre palestins i israelians. Aquesta actitud està paralitzant la Unió Europea a l'Orient Mitjà.
Hi ha diversos temes de política exterior dels que Angela Merkel no li agrada parlar. Afganistan és un d'ells. Un altre, el conflicte palestí-israelià, com es va poder observar novament durant la conferència de premsa que donà amb el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, el 18 de gener, a Berlín. En ser interrogada sobre el tema de la política israeliana pel que fa a les colònies i el bloqueig de Gaza, Angela Merkel va minimitzar el problema afirmant: «Seria hora de reactivar el procés de pau», i va passar a la següent pregunta.
Diversos responsables del govern alemany estimen que resulta molt difícil criticar a Israel perquè Alemanya és responsable de l'holocaust, així com pel deure moral que s'ha imposat Alemanya a favor de l'existència de l'Estat d'Israel. Això és especialment vàlid en el cas de la senyora Merkel, que voldria mantenir una relació més estreta amb Israel. La posició de la cancellera ha fet més difícil encara la tasca de la Unió Europea d'expressar amb una sola veu en l'Orient Mitjà.
Però la línia política de la senyora Merkel és incoherent. A finals de 2005, la primera vegada que va ser elegida canceller, va posar per davant els drets humans i la pau. Va criticar la política xinesa en matèria de drets humans i, el 2007, va prendre la molt controvertida decisió de reunir-se amb el Dalai Lama a la seu de la cancelleria federal. Xina li va advertir les serioses conseqüències que podia tenir aquella decisió, com la suspensió de contractes econòmics molt lucratius. Fora de l'anul lació de diverses reunions d'alt nivell, hi va haver poques reaccions.
Quan la senyora Merkel es va reunir amb diverses associacions no governamentals que Vladimir Putin havia tractat de prohibir, les relacions es van refredar entre Moscou i Berlín. I això va ser tot.
Però pel que fa a l'Orient Mitjà, la senyora Merkel s'ha mostrat molt poc interès per les condicions de vida de misèria dels palestins de la franja de Gaza, per les colònies israelianes i per la política repressiva d'Israel. Diputats alemanys i analistes polítics diuen que, de tots els cancellers de la postguerra, la senyora Merkel és la que més s'ha compromès a favor d'Israel.
«La cancellera és extremadament propera a Israel», va declarar el diputat conservador Ruprecht Polenzo, president de la Comissió de Relacions Exteriors del Bundestag. Tan propera que no hi ha hagut cap crítica de la senyora Merkel contra els bombardejos israelians sobre Gaza a finals de 2008, que van costar la vida a gran quantitat de civils. Tot el contrari de la posició que va adoptar quan les autoritats iranianes van reaccionar amb violència contra l'oposició que denunciava la falsificació de l'elecció presidencial.
En aquella ocasió, Angela Merkel va ser també un dels pocs caps d'Estat que van criticar públicament al règim, i fins i tot va demanar una nova elecció.
El senyor Polenzo estima que tots els cancellers alemanys tenen el deure de defensar a Israel, a causa de l'holocaust. «No som neutrals», declara [Polenzo] quan es tracta de l'actitud de Berlín davant l'Orient Mitjà, «però això no significa que no tinguem dret a comunicar la nostra opinió als nostres amics israelians».
Amb la senyora Merkel, la cosa és diferent. Ella s'ha fixat tres prioritats com a canceller: millors relacions amb els Estats Units, una relació molt més estreta amb Israel i la seva integració en el si de la Unió Europea. Aquestes tesis, segons Gerd Langguth, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Bonn i biògraf de Merkel, són «alguna cosa en el que la senyora Merkel creu profundament.»
Les relacions de la cancellera amb el president Barack Obama s'han deteriorat com a conseqüència de la crisi financera mundial, sobretot perquè Estats Units va afirmar obertament que Alemanya no feia prou per controlar la crisi.
Pel que fa a la integració de la Unió Europea, que depèn de la cooperació de França i Alemanya, tot segueix igual. La senyora Merkel i el president francès Nicolas Sarkozy no han llançat cap nova iniciativa capaç de millorar la unificació d'Europa, per donar-li més credibilitat com a actor mundial. D'altra banda, la senyora Merkel ha optat sovint pels interessos alemanys davant dels interessos europeus.
Israel segueix sent el seu únic èxit. «La senyora Merkel té una relació emocional amb Israel i amb el poble jueu», estima el senyor Langguth. La senyora Merkel va escollir el seu propi camí davant d'Israel, país amb el qual segueix mantenint la seva política de «relació especial», fins i tot després dels bombardejos sobre Gaza.
Malgrat els consells dels diplomàtics alemanys, l'octubre passat la senyora Merkel, que presideix més la conservadora Unió Cristiano-Demòcrata, fidel a Israel, va trucar a Israel un «Estat jueu" en el tractat de coalició amb els demòcrates lliures. Els israelians estaven feliços. «L'objectiu de la nostra política és aconseguir que els altres estats reconeguin a Israel com un Estat jueu», va explicar Efraim Inbar, director de l'Begin-Sadat Center for Strategic Studies de la Universitat Bar-Ilan située, a Tel Aviv.
La reunió del 18 de gener a Berlín era per tant, sens dubte, de la major importància. Era la primera vegada que els governs d'Alemanya i Israel es reunien en territori alemany. La senyora Merkel va inaugurar aquesta especial consulta-que, fins ara, només s'ha produït en aquesta forma en molt pocs països, com França, Polònia i Rússia-després d'haver visitat Israel en 2008. En aquella ocasió la senyora Merkel va tenir fins i tot l'excepcional honor de fer ús de la paraula davant la Knesset, el parlament israelià.
Muriel Asseburg, especialista sobre el Medi Orient a la Stiftung Wissenschaft und Politik alemanya de Berlín, estima que l'actitud de la senyora Merkel cap a Israel té a veure amb el fet que ella va créixer a l'Alemanya oriental comunista. «Aquesta actitud és una resposta a la de l'antiga Alemanya de l'Est, que es va negar a reconèixer l'Estat d'Israel i que mai va acceptar la seva responsabilitat pel III Reich, la Segona Guerra Mundial i l'holocaust. Merkel ha tractat de distanciar-se d'aquest punt de vista i d'assumir la responsabilitat per aquell passat d'Alemanya de l'Est », afirma la senyora Asseburg.
La senyora Asseburg afirma per tant que quan la senyora Merkel diu, en la conferència de premsa del 18 de gener, que seria hora que Israel i els palestins emprenguin de nou un procés de pau, ella «no s'expressa públicament de manera crítica davant la política israeliana i l'ocupació ». L'objectiu de la senyora Merkel no és integrar de forma prioritària el procés de pau a les relacions entre Alemanya i Israel. La prioritat és enfortir els vincles amb Israel sense tenir en compte el conflicte [de l'Orient Mitjà].
Aquesta actitud contradiu la posició oficial d'Alemanya, de donar suport de forma inequívoca el procés de pau i la solució dels dos Estats, per garantir així la seguretat d'Israel i respondre a la vegada a les expectatives dels palestins. Però els especialistes diuen que aquesta línia de conducta ja no s'està aplicant: «Una posició crítica envers la política d'ocupació i de colonització així com un compromís alemany actiu en el procés de pau hauria de provenir en realitat de la responsabilitat històrica d'Alemanya i no hauria de ser víctima del tabú de l'holocaust », estima la senyora Asseburg.
Però això no passarà sota l'administració d'Angela Merkel. La qual cosa vol dir que Israel, durament criticat per altres estats de la Unió Europea, tindrà sempre un aliat especial a Europa. I que, en el futur pròxim, Europa serà incapaç d'exercir una influència que pugui ajudar a resoldre el conflicte israelià-palestí.
Judy Dempsey
Corresponsal del New York Times a Berlín.
Las relaciones de Angela Merkel con Israel impiden la solución del conflicto en el Medio Oriente
Angela Merkel, quien se proclama como la más sionista de todos los cancilleres alemanes, está aplicando a título personal una política de apoyo incondicional a Israel, en contradicción con la posición oficial de su país a favor de una paz equilibrada entre palestinos e israelíes. Esa actitud está paralizando a la Unión Europea en el Medio Oriente, observa la corresponsal del New York Times en Berlín.
Hay varios temas de política exterior de los que a Angela Merkel no le gusta hablar. Afganistán es uno de ellos. Otro, es el conflicto palestino-israelí, como se pudo observar nuevamente durante la conferencia de prensa que dio con el primer ministro israelí Benjamín Netanyahu, el 18 de enero, en Berlín. Al ser interrogada sobre el tema de la política israelí en lo tocante a las colonias y el bloqueo de Gaza, Angela Merkel minimizó el problema afirmando: «Sería hora de reactivar el proceso de paz», y pasó a la siguiente pregunta.
Varios responsables del gobierno alemán estiman que resulta muy difícil criticar a Israel porque Alemania es responsable del holocausto, así como por el deber moral que se ha impuesto Alemania a favor de la existencia del Estado de Israel. Esto es especialmente válido en el caso de la señora Merkel, quien desearía mantener una relación más estrecha con Israel. La posición de la canciller ha hecho más difícil aun la tarea de la Unión Europea de expresarse con una sola voz en el Medio Oriente.
Pero la línea política de la señora Merkel es incoherente. A fines de 2005, la primera vez que fue elegida canciller, puso por delante los derechos humanos y la paz. Criticó la política china en materia de derechos humanos y, en 2007, tomó la muy controvertida decisión de reunirse con el Dalai Lama en la sede de la cancillería federal. China le advirtió las serias consecuencias que podía tener aquella decisión, como la suspensión de contratos económicos muy lucrativos. Fuera de la anulación de varias reuniones de alto nivel, hubo pocas reacciones.
Cuando la señora Merkel se reunió con varias asociaciones no gubernamentales que Vladimir Putin había tratado de prohibir, las relaciones se enfriaron entre Moscú y Berlín. Y eso fue todo.
Pero en lo tocante al Medio Oriente, la señora Merkel ha mostrado muy poco interés por las condiciones de vida de miseria de los palestinos de la franja de Gaza, por las colonias israelíes y por la política represiva de Israel. Diputados alemanes y analistas políticos dicen que, de todos los cancilleres de la postguerra, la señora Merkel es la que más se ha comprometido a favor de Israel.
«La canciller es extremadamente cercana a Israel», declaró el diputado conservador Ruprecht Polenz, presidente de la Comisión de Relaciones Exteriores del Bundestag. Tan cercana que no ha habido crítica alguna de la señora Merkel contra los bombardeos israelíes sobre Gaza a fines de 2008, que costaron la vida a gran cantidad de civiles. Todo lo contrario de la posición que adoptó cuando las autoridades iraníes reaccionaron con violencia contra la oposición que denunciaba la falsificación de la elección presidencial.
En aquella ocasión, Angela Merkel fue también uno de los pocos jefes de Estado que criticaron públicamente al régimen, e incluso pidió una nueva elección.
El señor Polenz estima que todos los cancilleres alemanes tienen el deber de defender a Israel, debido al holocausto. «No somos neutrales», declara [Polenz] cuando se trata de la actitud de Berlín ante el Medio Oriente, «pero eso no significa que no tengamos derecho a comunicar nuestra opinión a nuestros amigos israelíes».
Con la señora Merkel, la cosa es diferente. Ella se ha fijado tres prioridades como canciller: mejores relaciones con Estados Unidos, una relación mucho más estrecha con Israel y su integración en el seno de la Unión Europea. Estas tesis, según Gerd Langguth, profesor de Ciencias Políticas en la universidad de Bonn y biógrafo de Merkel, son «algo en lo que la señora Merkel cree profundamente.»
Las relaciones de la canciller con el presidente Barack Obama se han deteriorado como consecuencia de la crisis financiera mundial, sobre todo porque Estados Unidos afirmó abiertamente que Alemania no hacía lo suficiente por controlar la crisis.
En cuanto a la integración de la Unión Europea, que depende de la cooperación de Francia y Alemania, todo sigue igual. La señora Merkel y el presidente francés Nicolas Sarkozy no han lanzado ninguna nueva iniciativa capaz de mejorar la unificación de Europa, para darle más credibilidad como actor mundial. Por otra parte, la señora Merkel ha optado a menudo por los intereses alemanes frente a los intereses europeos.
Israel sigue siendo su único éxito. «La señora Merkel tiene una relación emocional con Israel y con el pueblo judío», estima el señor Langguth. La señora Merkel escogió su propio camino ante Israel, país con el que sigue manteniendo su política de «relación especial», incluso después de los bombardeos sobre Gaza.
A pesar de los consejos de los diplomáticos alemanes, en octubre pasado la señora Merkel, quien preside además la conservadora Unión Cristiano-Demócrata, fiel a Israel, llamó a Israel un «Estado judío» en el tratado de coalición con los demócratas libres. Los israelíes estaban felices. «El objetivo de nuestra política es lograr que los otros Estados reconozcan a Israel como un Estado judío», explicó Efraim Inbar, director del Begin-Sadat Center for Strategic Studies de la universidad Bar-Ilan située, en Tel Aviv.
La reunión del 18 de enero en Berlín era por lo tanto, sin duda alguna, de la mayor importancia. Era la primera vez que los gobiernos de Alemania e Israel se reunían en territorio alemán. La señora Merkel inauguró esa especial consulta –que, hasta ahora, sólo se ha producido en esa forma en muy pocos países, como Francia, Polonia y Rusia– después de haber visitado Israel en 2008. En aquella ocasión la señora Merkel tuvo incluso el excepcional honor de hacer uso de la palabra ante la Knesset, el parlamento israelí.
Muriel Asseburg, especialista sobre el Medio Oriente en la Stiftung Wissenschaft und Politik alemana de Berlín, estima que la actitud de la señora Merkel hacia Israel tiene que ver con el hecho de que ella creció en la Alemania oriental comunista. «Esa actitud es una respuesta a la de la antigua Alemania del Este, que se negó a reconocer el Estado de Israel y que nunca aceptó su responsabilidad por el III Reich, la Segunda Guerra Mundial y el holocausto. Merkel ha tratado de distanciarse de ese punto de vista y de asumir la responsabilidad por aquel pasado de Alemania del Este», afirma la señora Asseburg.
La señora Asseburg afirma por lo tanto que cuando la señora Merkel dice, en la conferencia de prensa del 18 de enero, que sería hora de que Israel y los palestinos emprendan de nuevo un proceso de paz, ella «no se expresa públicamente de manera crítica ante la política israelí y la ocupación». El objetivo de la señora Merkel no es integrar de forma prioritaria el proceso de paz a las relaciones entre Alemania e Israel. Lo prioritario es fortalecer los vínculos con Israel sin tener en cuenta el conflicto [del Medio Oriente].
Esa actitud contradice la posición oficial de Alemania, de apoyar de forma inequívoca el proceso de paz y la solución de los dos Estados, para garantizar así la seguridad de Israel y responder a la vez a las expectativas de los palestinos. Pero los especialistas dicen que esa línea de conducta ya no se está aplicando: «Una posición crítica hacia la política de ocupación y de colonización así como un compromiso alemán activo en el proceso de paz debería provenir en realidad de la responsabilidad histórica de Alemania y no debiera ser víctima del tabú del holocausto», estima la señora Asseburg.
Pero eso no sucederá bajo la administración de Angela Merkel. Lo cual significa que Israel, duramente criticado por otros Estados de la Unión Europea, tendrá siempre un aliado especial en Europa. Y que, en el futuro próximo, Europa será incapaz de ejercer una influencia que pueda ayudar a resolver el conflicto israelí-palestino.
Judy Dempsey
Corresponsal del diario New York Times en Berlín.
El coordinador general d'Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, va proposar ahir que l'Estat entri en el Consell d'Administració d'Opel, si concedeix ajuts econòmics per a que la firma automobilística faci el pla de reestructuració anunciat. També va apostar per garantir el màxim nombre de llocs de treball a Figueruelas i afirmà que els recursos públics que posi l'Estat haurien d'anar acompanyats de la "presència pública" en els Consells d'Administració, no només en aquest cas, sinó com a norma general.
