divendres, 29 de març de 2013

Els partits del govern a Xipre investigats per condonacions milionàries de préstecs

Els diaris de Xipre i Grècia han revelat un escàndol sobre presumptes prebendes dels principals bancs de Xipre a polítics i empresaris propers al govern neoliberal, de conseqüències imprevisibles davant la gran indignació de la ciutadania amb el seu sistema polític i financer quan el país està immers en un dur ajust impost a canvi de la "ajuda" de l'UE i el FMI que es necessita per sanejar, precisament, aquests bancs.

El portaveu del Govern neoliberal, Christos Stylianides, ha anunciat que la comissió acabada de constituir per investigar les possibles responsabilitats de polítics i banquers en l'esclat de la crisi bancària abordarà a fons aquesta qüestió.

Segons les denúncies aparegudes a la premsa, els tres principals bancs xipriotes condonaron a nombrosos polítics i empresaris part o la totalitat dels crèdits contractats amb ells o, si més no, els van exigir menys garanties que a la resta de clients.

Diversos diaris de Xipre i Grècia asseguren que disposen d'una llista de persones a les que el Banc Popular (el Laiki, condemnat a la liquidació), el Banc de Xipre i el Banc Hel·lè haurien saldat tot o part de diversos crèdits, de vegades milionaris, en el període entre 2006 i 2012.

"La comissió ha d'investigar els fets i decisions que estiguin relacionats amb l'eliminació de deutes o de garanties per préstecs acordats per part dels bancs de la República, tant a Xipre com a l'estranger", ha recalcat aquest divendres, davant aquestes denúncies, el portaveu governamental.

Condonacions milionàries


En una llista publicada pel diari atenès Ethnos apareix una empresa hotelera a la qual el Banc de Xipre hauria perdonat la totalitat d'un préstec de 2,8 milions d'euros.

Un altre exemple citat és una empresa en propietat del germà d'un exministre del partit centrista DIKO-soci de l'actual Govern-, que suposadament va obtenir un préstec de 1,6 milions d'euros al Banc de Xipre, del qual només va haver de tornar 310.000 euros.

També hi ha la Federació dels Treballadors de Xipre, al qual el Banc de Xipre hauria donat un crèdit de 554.000 euros, dels quals 193.000 van ser perdonats.

A una altra empresa propietat d'un exministre de l'actual partit de Govern, el conservador DISY, el Banc de Xipre va atorgar suposadament un préstec de 708.000 euros, dels que va eliminar 399.000 euros.

Segons aquestes informacions, el Laiki també feia amb regularitat aquest tipus de "regals" a parlamentaris de gairebé tots els partits polítics.

D'acord amb Ethnos, aquest banc va concedir a un destacat polític un préstec de 5,8 milions d'euros que es preveia eliminar el 2014 de la comptabilitat bancària, si no fos per l'esclat de la crisi.

Sortides massives de capital del país


Mentrestant, a la Comissió de Transparència del Parlament xipriota, dos exmembres de la junta administrativa del Laiki assegurar dimarts que la fallida d'aquesta entitat "és un escàndol de molts milers de milions d'euros que van sortir de Xipre i van ser manats a Grècia". Davant la petició dels membres de la comissió que fossin més explícits, tots dos van contestar que les seves vides corrien perill si oferien proves.

Les declaracions dels dos banquers van provocar la intervenció del president del Parlament, Yannakis Omiru, i del fiscal general de Xipre, Petros Kleridis, que els van assegurar que les dades que aportessin serien considerats "ultrasecrets".

Entre els assumptes que haurà d'investigar la comissió d'investigació creada pel Govern de Xipre i composta per tres destacats exjutges, hi ha la presumpta sortida massiva de capital en els dies previs al primer acord amb l'Eurogrup (el del dia 16 de març), en el qual es preveia una taxa a tots els dipòsits bancaris que finalment no es va imposar.

El cas dels ERO andalusos relacionat amb CiU i PP

La magistrada de Sevilla empresona l'expresident d'Eurobank, Eduardo Pascual, i la seva principal col·laboradora en l'espoli de l'entitat catalana, Maria Vaqué. En successius escrits es relaciona a Pascual amb personalitats de CiU, com Macià Alavedra (cas Pretòria), Joan Hortalà (excapo d'ERC) o el mateix Fèlix Millet, i amb persones de l'entorn del PP, bé pròximes a Mariano Rajoy, com l'actual director de La Razón, Francisco Marhuenda, o al portaveu del PP al Congrés, Vicente Martínez-Pujalte, com el seu germà Jesús. Jordi Pujol Ferrusola va assessorar el banc en l'anterior etapa a Pascual.

Després de sis mesos de baixa, la titular del jutjat d'instrucció número 6 de Sevilla, Mercedes Alaya, ha tornat al seu lloc amb energies renovades. El passat dimecres 20 de març va donar curs a la petició de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil per detenir a 22 persones en relació amb l'escàndol dels ERO fraudulents de la Junta d'Andalusia.

Tot i que la jutge ha criticat en les seves actuacions judicials l'actuació de la Junta d'Andalusia, el Govern que presideix el també president del PSOE, José Antonio Griñán, ha lloat la tasca de Alaya en el seu intent d'evitar que es dilati el procés i que algunes de les proves intervingudes per la Guàrdia Civil el passat dimecres es desvirtuïn.

Però Alaya va ser encara molt més lluny, al judicialitzar la investigació que la Guàrdia Civil va iniciar el 2011 sobre les empreses asseguradores que es van beneficiar dels ERO fraudulents, essencialment Vitalia i el grup d'asseguradores vinculat al desaparegut banc català Eurobank, controlat pel fosc financer Eduardo Pascual Arxé, i de qui la fallida és investigada pel jutjat d'instrucció número 5 de l'Audiència Nacional ocupat, des que Baltasar Garzón fos inhabilitat, pel jutge Pablo Ruz. El mateix dissabte 23 Alaya va ordenar l'ingrés a la presó de Pascual i de la seva principal col·laboradora, Maria Vaqué, per rebre comissions dels ERO fraudulents, a través de l'asseguradora Vitalia.

Ruz es troba en les últimes setmanes al centre de la polèmica pel seu enfrontament amb el titular del jutjat número 3 de l'Audiència Nacional, Javier Gómez Bermúdez, que, després d'admetre a tràmit una querella d'IU contra l'extresorer del PP Luis Bárcenas, entre d'altres, es considera competent per investigar el finançament del partit del Govern. Competència que s'atribueix també Ruz, pel fet de ser l'instructor del cas Gürtel.

En la batalla, però, i tot i que és més que evident que el Govern vol que els papers de Bárcenas siguin investigats per Ruz -el mateix president del Govern, Mariano Rajoy, s'ha dirigit al Consell General del Poder Judicial per demanar que el cas quedi en mans del substitut de Garzón-, Alaya ha deixat en evidència el titular del jutjat d'instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. Perquè ja al juny de 2012, els accionistes d'Eurobank li van demanar que investigués les activitats de Pascual i de la seva asseguradora Vitalia, que van heretar bona part de les activitats d'Eurobank, amb els més de 13 milions d'euros que, segons l'acusació particular, espoliar de l'entitat catalana. I l'escrit, en realitat, no era més que un recordatori d'una petició realitzada ja el 2007, sobre la necessitat d'investigar el grup d'empreses d'Eduardo Pascual.

Corrupció transnazional i oligàrquica-franquista


A la vista dels membres dels consells d'administració d'algunes d'aquestes empreses, Pascual fa anys que intenta convertir les seves tribulacions judicials en una qüestió transversal. Quan la jutgessa Alaya va iniciar la investigació de Vitalia, Eduardo Pascual penes va trigar un parell de dies a desvincular públicament de la companyia per afirmar que els seus únics responsables eren els administradors que li van succeir tant a Eurobank com a les mútues propietat de la consultora: Fortia Vida, Norton Life, Personal Life, Excell Life i Apra Leven. Aquestes companyies acabaven per assegurar les prestacions econòmiques de les persones que havien sortit de Mercasevilla arran dels expedients de regulació d'ocupació aplicats al mercat de proveïments de la capital andalusa.

En successius escrits, molts d'ells admesos pel magistrat, es relaciona a Pascual amb personalitats de Convergència, com Macià Alavedra, Joan Hortalà o el mateix Fèlix Millet, i amb persones de l'entorn del PP, bé pròximes a Mariano Rajoy, com l'actual director de La Razón, Francisco Marhuenda, o al portaveu del PP al Congrés, Vicente Martínez-Pujalte, com el seu germà Jesús.

L'operació impulsada per Alaya s'ha saldat, de moment, amb l'ingrés a la presó de set persones. Diverses d'elles no eren cap sorpresa, a la llum de l'informe elaborat pels propis tècnics de la UCO, que xifren els diners desviats de la partida de la Junta d'Andalusia per expedients de regulació d'ocupació en 50 milions d'euros: l'exdirector general de la Junta, Javier Guerrero, que ja havia passat set mesos a la presó per haver autoritzat la sortida dels fons, i l'ex sindicalista d'UGT Joan Llances. Molt més sorprenent ha resultat l'empresonament de Pascual i de la seva mà dreta, Maria Vaqué.

Alaya investiga una presumpta trama de prejubilacions fraudulentes descoberta en nombrosos expedients de regulació d'ocupació (ERO) promoguts per empreses andaluses i finançats amb càrrec a la partida pressupostària 31L dels fons autonòmics. Mitjançant un acord, rubricat entre la Direcció General de Treball i Seguretat Social i l'antic Institut de Foment d'Andalusia (IFA), durant els últims anys, la segona de les institucions hauria lliurat directament prop de 648 milions d'euros per sufragar la reestructuració de empreses en crisi, a càrrec de la partida 31L, fórmula aliena a la Llei autonòmica d'Hisenda Pública en prescindir suposadament de la fiscalització administrativa, sempre segons la investigació.

Gràcies a aquests fons, de qualsevol manera, hauria estat finançada la presumpta prejubilació fraudulenta d'unes 72 persones, a més d'ajudes directes a empreses relacionades amb dirigents públics o membres del PSOE.

El propietari d'Eurobank va buscar el suport d'ex consellers de la Generalitat


Després de la contundent acta aixecada pel Banc d'Espanya el març de 1999, el principal accionista d'Eurobank, Eduardo Pascual, va buscar el suport de exalts càrrecs del Govern català per salvar l'entitat. A mitjan 1999, Pascual va mantenir una reunió amb Jaime Caruana, llavors cap de la Inspecció del Banc d'Espanya i després governador. A la trobada va assistir també Macià Alavedra, exconseller d'Economia de Jordi Pujol imputat (cas Pretòria) i condemnat per corrupció i lligams -junt amb Lluís Prenafeta- amb comptes a paradisos fiscals, "com a assessor d'Eurobank", segons el Banc d'Espanya. Entre 1998 i 1999, l'ex titular d'Indústria de Pujol Joan Hortalà (agent de Borsa i excapo d'ERC que va cedir a Colom i Rahola) va ser conseller del banc.

La reunió que van mantenir Caruana, Pascual i Alavedra en el curs d'un dinar celebrat a Madrid es va produir a petició del financer. Pascual estava obstinat a millorar la relació amb l'organisme supervisor després de la dura inspecció.

Pascual intentava aconseguir una relació de major confiança mútua, semblant a la que havien mantingut el primer president d'Eurobank, Joan Bilbao, exdirector general de Caixa Catalunya, i alguns alts càrrecs de l'organisme supervisor. Per això, Pascual va temptejar a Macià Alavedra, que coneixia el funcionament del Banc d'Espanya, després d'haver estat diversos anys en el Govern català.

Pascual fins i tot va arribar a oferir la presidència d'Eurobank a Macià Alavedra, que va declinar la proposta després de consultar a persones de la seva confiança. L'exconseller d'Economia ja estava retirat de la primera línia de la política. En aquell moment, l'ex conseller exercia ja el càrrec de president de l'empresa concessionària Autopistes de Catalunya (Aucat), i avui d'Abertis Logística.

Jordi Pujol Ferrusola va assessorar el banc en l'anterior etapa

La crisi d'Eurobank ha posat sobre la taula les connexions del grup de banca, assegurances i mútues amb personatges de l'entorn polític de Convergència i Unió (CiU). Entre els assessors i consultors que ha tingut el banc, destaca Josep Pujol Ferrusola, fill del president de la Generalitat, Jordi Pujol. Un portaveu de Josep Pujol afirma que la seva relació amb el banc es va desenvolupar en etapes anteriors a les d'Eduardo Pascual.

"Va ser contractat per Eurobank en representació de Crédit Suisse First Boston per explorar la possible entrada de socis estrangers en el capital de l'entitat", assenyala un portaveu d'Indra, l'empresa a la qual Pujol Ferrusola està ara vinculat professionalment. Les relacions es van registrar en l'etapa en què el banc estava presidit pel seu fundador, Joan Bilbao. "Pujol Ferrusola no va treballar per Eurobank com a soci de la consultora Europraxis [avui integrada a Indra], sinó com a agent del First Boston.

Miquel Roca, ex número dos de CiU, va realitzar un dictamen per les mútues del banc, encarregat per Julio Molinario, advocat de l'Estat, que ara defensa a aquestes entitats en la batalla legal desencadenada contra la Generalitat. Per la seva banda, el Departament d'Economia té com a assessor legal a Josep Maria Coronas, també advocat de l'Estat i especialment conegut pel seu pas per la junta del FC Barcelona.

Economia sosté que Eurobank té molt bons advocats. El banc mou les seves fitxes sota la mirada atenta de Juan Carlos Izquierdo Gómez-l'advocat de capçalera d'Eduardo Pascual-, administrador de 604 BCN Inversions, una de les incomptables societats limitades del grup. La seva sòcia de bufet, Silvia Canadell, és l'administradora d'Anàlisi d'Inversions Autrol, una altra societat de Pascual.

Al nucli executiu del grup figuren Maria Vaqué Molas, mà dreta de Pasqual i presidenta de Norton Life, i Manuel Fernández, president de Caja Hipotecària. Vaqué, infermera de professió, és l'ànima de Vitalia, la gestora a través de la qual s'ha articulat en menys de 10 anys el creixement exponencial de les mútues d'Eurobank.

CCOO i UGT neguen haver cobrat mai pels ERO


CCOO i UGT han assegurat avui que mai han cobrat comissions d'asseguradores pels ERO irregulars que investiga la jutge Mercedes Alaya (foto), que hauria detectat pagaments d'uns 4,3 milions d'euros per part de Vitalia. CCOO considera "inadmissible" que una "actuació legal en defensa dels treballadors" es vulgui presentar com a part de "la trama dels ERO" i ha denunciat "el mantell de sospita" amb que es vol "implicar" el moviment sindical.

El SUP considera una "barbaritat" l'ordre del PP de reprimir la PAH

El portaveu del Sindicat Unificat de Policia (SUP), José María Benito, ha considerat una "barbaritat" la instrucció del ministre de l'Opus Dei, el nazi Fernández, per l'actuació policial en els escraches, ja que posa als agents "als peus dels cavalls "i en risc la seva seguretat jurídica. El SUP respon així a la instrucció de la Direcció Adjunta Operativa de la Policia, distribuïda per totes les comissaries, que ordena a la policia procedir "en primer lloc a identificar per sancionar als que participen" en actes de fustigació i assetjament a membres de partits polítics o seus de partits.

Els escraches són, a Argentina, les manifestacions organitzades davant els habitatges de persones relacionades amb la dictadura, un terme que ha recuperat la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) per pressionar en la tramitació del projecte de llei procedent de la iniciativa legislativa popular sobre la dació en pagament.

A més, afegeix la instrucció, els agents procediran a la detenció d'aquestes persones "acord amb la legislació vigent", si "es tractés d'actes constitutius de delicte". "Protegir els polítics amenaçats o qualsevol altre ciutadà, sí, però identificar sense haver comès una infracció i proposar detencions és una barbaritat", ha subratllat el portaveu del sindicat majoritari de la Policia. Ha recordat que la missió de les forces de seguretat de l'Estat és protegir qualsevol persona que se senti amenaçada, sigui polític o no, i evitar que es perpetrin actes delictius contra ella.

No obstant això, Benet creu que la instrucció d'Interior suposa "retorçar" la llei de Seguretat Ciutadana perquè "si no s'està cometent cap delicte ni cap infracció administrativa, identificar els ciutadans i proposar-los per sanció és fer una lectura injusta" d'aquesta normativa. Una lectura que, ha advertit José María Benito, pot portar a identificacions massives "sense cobertura legal", el que, segons ell, posa en "risc" la seguretat jurídica dels policies.

"Contra la criminalització de la PAH i la seva portaveu"

La Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona i la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Girona, juntament amb l'Observatori dels Drets Econòmics Socials i Culturals (DESC), Justícia i Pau, la CONFAVC, la FAVB, l'Observatori dels Sistemes Penals de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Drets Humans de Catalunya i l'Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans (ACDDH) han tingut coneixement a través dels mitjans de comunicació de les declaracions de la Delegada del govern espanyol a Madrid, Cristina Cifuentes, que ha vinculat la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i la seva portaveu, Ada Colau, amb "grups filoetarres o proetarres".

En defensa de l'escrache

Vicenç Navarro: Aquest article denuncia la criminalització que s'està intentant crear del moviment PAH, assenyalant que les forces antidemocràtiques són precisament les que l'estan reprimint. La necessitat de l'escrache i la necessitat de rebel·lar-se davant d'aquesta situació antidemocràtica.

En defensa de l'escrache

Vicenç Navarro: Aquest article denuncia la criminalització que s'està intentant crear del moviment PAH, assenyalant que les forces antidemocràtiques són precisament les que l'estan reprimint. La necessitat de l'escrache i la necessitat de rebel·lar-se davant d'aquesta situació antidemocràtica.

L'enorme força que les dretes van tenir sobre l'Estat espanyol en el procés de Transició de la dictadura a la democràcia (erròniament definit per l'establishment polític i mediàtic com modèlic) va produir una democràcia molt limitada i incompleta, causa de l'enorme retard social d'Espanya. Després de més de trenta anys vivint sota aquesta democràcia, Espanya encara té la despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15, el grup de països de la Unió Europea (UE) d'un nivell de desenvolupament econòmic a l'espanyol (veure el meu llibre Benestar insuficient. Democracia Incompleta. Del que no es parla al nostre país. 2002).

Indicadors de les enormes limitacions de la democràcia espanyola, caracteritzada per la seva baixa qualitat, són múltiples i inclouen, des de la limitada diversitat ideològica dels seus mitjans d'informació, a l'escassa participació ciutadana en la governança del país, limitant-la a la possibilitat de votar els seus representants (dins d'un procés electoral molt poc representatiu) cada quatre anys, sense cap possibilitat de recurs quan aquests representants incompleixen les seves promeses, situació que ha assolit la seva màxima expressió en el govern actual del Partit Popular presidit pel Sr Rajoy.

Una conseqüència d'aquesta situació és l'enorme poder que els poders fàctics tenen sobre aquests representants polítics, incloent-hi les entitats financeres i empresarials que dominen el procés de decisions polítiques garantint el manteniment dels seus privilegis a costa del benestar de la ciutadania.

L'extensió de tal domini és única en les democràcies occidentals i és motiu d'atenció i fins i tot denúncia a nivell internacional (més que a nivell nacional). Exemples hi ha múltiples. El més recent és la decisió del Tribunal de Justícia Europeu que ha indicat que la Banca a Espanya té un excessiu poder legislatiu que es tradueix en una situació abusiva per les persones que tenen una hipoteca i que en un moment concret de la seva vida no poden pagar . Viu part de l'any als EUA, i quan un ciutadà en aquell país no pot pagar una hipoteca, torna les claus al banc i s'oblida de la hipoteca.

No així al nostre país on tal ciutadà i/o aquella persona que avala la hipoteca hauran de continuar pagant per la resta de la seva vida. És un exemple de fins a quin punt la Banca té poder a Espanya, poder que s'ha vist també en l'ajuda pública a la Banca (que ha suposat un enorme drenatge dels fons de l'Estat) o el compromís adquirit per l'Estat, aprovat per els anomenats representants del poble espanyol, que la categoria més important en les decisions pressupostàries de l'Estat espanyol, sigui la de pagar els interessos a la Banca (més important que qualsevol altre ítem en el pressupost).

Altres exemples del gran poder que aquests grups financers i empresarials tenen a Espanya (sense parangó a la UE) és l'excessiu poder polític de les empreses energètiques i de comunicació que expliquen que l'energia elèctrica sigui la més cara a l'OCDE (el grup de països més rics del món) o que una trucada telefònica d'Espanya als EUA sigui tres vegades (sí, ha llegit bé, tres vegades) més cara que la mateixa trucada, d'igual durada, dels EUA a Espanya. O que les trucades telefòniques per mòbil siguin també les més cares de l'OCDE.

El poder d'Endesa i Telefónica -entre d'altres- sobre la classe política dominant (on incloc als polítics de partits governants) és enorme. Són responsables de les polítiques públiques menys sensibles als usuaris (user-unfriendly) que jo conec. No és només la seva abusiva carestia sinó també el seu comportament arrogant, ofensiu a l'usuari, amb pràctiques gairebé mafioses (i tinc exemples), tots ells indicadors d'aquest poder polític i que es tradueix en el seu maridatge amb aquesta classe política. Vegeu la composició dels seus grups d'assessoria, consultoria o gestió i veuran les característiques d'aquest maridatge.

La necessitat de rebel·lar-se davant d'aquesta situació antidemocràtica

Qualsevol persona amb sensibilitat democràtica a Espanya (independentment de la seva postura ideològiques i pertinença política) hauria rebel·larse davant d'aquesta situació. Al nostre país, qualsevol progrés democràtic que ha passat ha estat resultat de les mobilitzacions populars que en moltes ocasions ha recorregut a la desobediència civil, deixant de respectar lleis que tradueixen i imposen un comportament antidemocràtic que ha de ser qüestionat i desobeït.

Les mobilitzacions dels anys setanta en contra de la dictadura que van forçar la fi d'aquell règim va ser el cas més clar de la necessitat i eficàcia d'aquestes mobilitzacions. Ens trobem avui en una situació semblant en què els governs a Espanya estan duent a terme polítiques altament impopulars per les quals no tenen un mandat popular que justifiquin la seva imposició.

D'aquí la necessitat de mobilitzar-se. L'exemple més recent d'aquestes mobilitzacions prodemocracia van ser les del moviment 15M que van posar en el centre de l'atenció política la baixa qualitat del sistema democràtic espanyol. Els seus eslògans ("no hi ha pa per tant xoriço" o "no ens representen" o "no us deixarem dormir si no ens deixeu somiar", per exemple) aviat es van convertir en guies de la protesta popular, gaudint d'àmplia popularitat i acceptació, fins i tot entre els votants i simpatitzants de les dretes (partits conservadors i/o liberals).

En contra del que l'establishment mediàtic constantment assenyala, el moviment 15M ha estat enormement reeixit ja que ha donat origen a molts altres moviments. La seva radicalitat, la seva denúncia i l'originalitat de les seves propostes han creat precedents, apoderant la població i animant a que deixin de tenir por al poder financer i econòmic que domina el poder polític.

Ha contribuït així a crear un clima de protesta, mostrant "la nuesa del rei", és a dir, mostrar aquesta establishment, que es va autodefinir com democràtic, pel que és: la utilització de les institucions anomenades representatives per dur a terme pràctiques clarament antidemocràtiques . Són "el que manen" els que abusen i neguen la democràcia, no els que protesten. Aquests últims són els que estan defensant la democràcia, denunciant el seu incompliment.

La necessitat de l'escrache


Una de les últimes manifestacions en defensa de la democràcia és el moviment de protesta Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, PAH, que ha escandalitzat a les veus conservadores tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Les dretes catalanes i espanyoles (però també per vergonya de la majoria de les seves bases algunes veus de les esquerres) han tingut la gosadia de denunciar que aquestes manifestacions són antidemocràtiques i intolerables en una democràcia (mostrant en aquest acusació la ignorància del que passa en altres països de major solidesa democràtica.

Als Estats Units les manifestacions en contra dels banquers i dels seus polítics, en els seus llocs de residència i estiueig, és una constant en la vida política d'aquell país), indicant que van en contra de l'esperit democràtic que hauria de prevaler en la nostra societat. El primer comentari que aquestes declaracions generen és el de denúncia per la seva incoherència i/o hipocresia. Què van fer aquestes veus davant del desnonament de famílies senceres per ordre bancària? En realitat moltes d'elles, bé per activa o per passiva, van contribuir a que aquests desnonaments prenguessin lloc.

El moviment PAH va veure, com després de la recollida de més d'un milió i mig de signatures en Iniciativa Legislativa Popular, i després de l'aprovació per part de tots els partits polítics representats en les Corts, excepte el PP, aquest va vetar la iniciativa, negant la dació en pagament universal (una mesura que evita que l'hipotecat perdi casa i continuï pagant amb un deute de per vida a causa de la caiguda del preu de l'habitatge) responent, una vegada més, als interessos de la Banca en contra dels interessos de la població.

I també en contra del parer de la gran majoria de la població incloent la majoria dels seus votants que recolzen aquesta mesura. I quan es denuncia als representants de tal partit polític per anar en contra de l'opinió de la majoria de la ciutadania, el president Rajoy té la barra d'acusar el PAH de antidemocràtic.

És d'aplaudir que tal moviment fora al domicili d'aquells polítics (el que s'anomena escrache) que, amb els seus vots, han fet possible aquest insult a la democràcia, per denunciar-los i avergonyir del seu comportament. L'argument que molesten als familiars dels polítics mostra la seva pròpia insensibilitat davant l'enorme dany fet a famílies senceres, incloent-hi nens i infants. Exigeixen respecte a ells quan els seus propis actes mostren la seva manca de mera sensibilitat humana a les víctimes de les seves decisions.

El linxament mediàtic als seus dirigents, com Ada Colau, és part d'una estratègia de repressió que és la resposta de l'establishment polític-mediàtic, autodefinit com democràtic, davant d'aquells moviment que exigeixen, amb raó, canvis en el procés de decisió no democràtic que passa en les institucions representatives. Martin Luther King (MLK) també va ser linxat mediàticament als EUA, i perseguit per l'Estat federal i l'FBI (la policia federal). Avui el dia MLK és festa nacional.

La democràcia sempre ha requerit moviments que qüestionin i denunciïn les seves mancances. I a Espanya, hi ha enormes mancances. Tal moviment i els seus comportaments d'agitacions socials requereixen un suport de totes les persones democràtiques d'aquest país. En realitat el gran rebuig que han provocat en les estructures antidemocràtiques de poder és la major prova que van pel millor camí.

TV3 es gasta 236.000 euros en un panegíric de Jordi Pujol

En plena polèmica per la retallada pressupostària i l'acomiadament de veus no adictes al nazionalisme clientelista de CiU, la televisió 'pública' catalana al servei de la fatxenda emetrà un panegíric en lloança de l’expresident Jordi Pujol, pare de la corrupció i el franquisme botifler a Catalunya, elaborat per la productora d’Enric Canals i pagat vuit vegades més car del que és habitual.

El Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que presideix el convergent Brauli Duart, mentre per una banda planteja una retallada pressupostària a l’ens de 35 milions d’euros, per l’altra es gasta 236.000 euros en un documental sobre la figura de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. En un moment en què una bona part de la nissaga Pujol és al bell mig de diversos escàndols de corrupció, la televisió pública catalana inverteix un dineral en una operació de rentat d’imatge del patriarca familiar.

Segons ha pogut saber EL TRIANGLE, aquest treball –que molt probablement portarà el títol de Pujol Catalunya, una qüestió encara no decidida definitivament– i que serà emès el pròxim 16 d’abril, ha estat elaborat per la productora Optim TV Audiovisual, de la qual el director és Jaume Santacana i el president, Enric Canals, exdirector de TV3, exmembre del consell d’administració de la CCRTV, l’ens predecessor de la CCMA; i exdelegat a Catalunya del grup Vocento.

El més gruixut del cas, segons les fonts consultades per aquesta revista, és que el preu màxim que TV3 paga habitualment per un programa d’aquestes característiques –d’una hora de durada– és de 30.000 euros i, estirant molt i en casos excepcionals, 60.000 euros. Segons fonts del sector, el cost real d’aquest documental, rodat íntegrament a Barcelona, no supera els 15.000 euros. Dels 60 minuts que dura, 40 són simplement una entrevista amb l’expresident de la Generalitat.

La realització de Pujol Catalunya està ara afrontant els darrers treballs de postproducció. EL TRIANGLE ha conegut l’existència d’aquest espai poc després que se sabés l’abast de la retallada pressupostària a la CCMA. El dia que es va fer pública, el 21 de març passat, va haver-hi una vaga parcial dels treballadors de TV3 i una manifestació davant de la seu corporativa de l’ens públic a Barcelona.

Aquell mateix dia va haver-hi una reunió entre el comitè d’empresa i el president del Consell de Govern de la CCMA, Brauli Duart, en la qual aquest no va dir res del que el divendres 23 anunciaria en seu parlamentària, davant la comissió de control de la Corporació, que és que s’equipararien els salaris dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio amb els de la resta dels funcionaris. Els treballadors van titllar aquesta actitud d’haver-los amagat una informació esencial d’un fet “intolerable”.

EUA continua finançant ONGs feixistes

EUA continua finançant organitzacions ONGs feixistes a Rússia i la resta del món a través de "plataformes" fora del país, ha reconegut la portaveu del Departament d'Estat, Victòria Nuland, encara que va refusar entrar en detalls sobre els mecanismes de finançament per "no posar en perill aquests projectes i les organitzacions que financem".

"Com bé saben, els russos van restringir notablement les possibilitats de finançament directe (de les ONG) a Rússia, especialment quan van tancar les activitats de l'agència de desenvolupament USAID al seu territori. Però seguim finançant, a través de plataformes fora de Rússia, a les organitzacions desitjoses de cooperar amb nosaltres tenint en consideració que han de retre comptes de la seva tasca davant del Govern ", va dir Nuland en una roda de premsa el dijous.

Segons Nuland, EUA s'entesta a esbrinar quines organitzacions russes podrien estar interessades en el seu finançament i els informa de com poden rebre'l. Va comentar també que a Rússia encara hi ha oficines d'algunes ONG registrades als EUA que es dediquen a promoure el feixisme imperialista després d'un cartell hipòcrita de "la defensa dels drets humans" per part de l'estat més terrorista i criminal del món.

Mercenaris libis de l'OTAN violen a tres britàniques d'un comboi d'ajuda a Gaza

Tres ciutadanes britàniques d'origen pakistanès que formaven part del comboi d'ajuda humanitària Marmara, que es dirigia a la franja palestina de Gaza, van ser violades per cinc soldats libis dels colpistes mercenaris de l'OTAN, ha reconegut avui el Govern de l'imperialisme a Líbia.

El viceprimer ministre libi, Awad al Barasi, ha assegurat en una roda de premsa que el que ha passat no representa el comportament de l'Exèrcit libi. "Aquest acte horrible no representa de cap manera l'essència ni la generositat del poble libi ni dels seus costums àrabs islàmiques i demano a les autoritats implicades que prenguen les mesures necessàries", va dir a la premsa Al Barasi.

Les tres dones, dues de les quals eren germanes, formaven part de la caravana d'ajuda humanitària que va partir del Regne Unit amb destinació a Gaza. Van ser segrestades dimarts passat al costat del pare de les dues dones i un altre ciutadà britànic per un grup de cinc persones que les va traslladar a una propietat als afores de la ciutat on van ser violades abans de ser posades de nou en llibertat, ahir.

En Barasi va indicar que hi ha quatre sospitosos detinguts i que les investigacions continuen. Pel que sembla, els integrants de la caravana van ser assaltats quan es dirigien a l'aeroport de Bengasi per prendre un avió cap a Turquia i posteriorment al Regne Unit, després que les autoritats egípcies impedissin l'entrada de la caravana a Egipte.

No obstant això, segons un comunicat del Ministeri d'Interior, van ser segrestades en una de les portes de l'aeroport per persones armades i abillades amb uniforme militar.

Després de sortir del Regne Unit i travessar França i Espanya, el comboi, format per una desena de vehicles i una vintena de persones, havia pres terra al nord d'Àfrica i pretenia arribar a Gaza per via terrestre. No obstant això, després de la negativa del govern islamista egipci-a sou dels EUA-a creuar el seu territori, els organitzadors havien decidit posar fi a la seva aventura i tornar als seus països.

El fatxenda Bru de Sala cobrarà 123.420 € de Cultura per insultar la memòria d'Espriu

El món cultural i catalanista, especialment d'esquerres, està estupefacte per la remuneració de 123.420 euros al comissari de l’Any Espriu, Xavier Bru de Sala, un fatxenda bocamoll a sou de CiU completament antagònic al pensament i l'obra de Salvador Espriu. La notícia arriba en un moment en què els professionals continuen reclamant l’abonament de subvencions impagades, mentre temen els pressupostos de 2013: I deia Espriu: "Nosaltres sabiem d'un únic senyor... i veiem com esdevenia gos". Joan Tardà (ERC) ha qualificat l'indecent Bru de Sala de «sangonera».

En un moment de crisi en què s’assenyalen les asimetries d’una austeritat que no és igual per a tothom, el món de la cultura catalana ja té el seu privilegiat: Xavier Bru de Sala. Amb el sector en peu de guerra per les retallades pressupostàries (prop d’un 25%) i pels impagaments sistemàtics de subvencions, ha causat perplexitat que l’escriptor rebi 123.420 euros per comissariar l’Any Espriu.

Les justificacions del Departament de Cultura, que al·ludien a la inclusió de dietes i viatges, i a la dedicació plurianual de Bru de Sala, han afegit benzina al foc. La polèmica ha prosseguit, doncs, amb la publicació d’inflamats articles d’opinió. L’escriptor Jordi Puntí ironitzava sobre l’inici d’una edat d’or de la despesa pública en cultura, mentre el filòsof Bernat Dedéu assenyala els intents d’amagar la xifra en la seva publicació al DOGC i parla de «despesa pornogràfica». El moviment Marea Roja ha realitzat un clip de vídeo crític. I Joan Tardà ha qualificat Bru de Sala de «sangonera».

El crític literari Jordi Galves era igualment contundent, i apunta en un text al responsable polític d’aquesta decisió. Galves titlla el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, de «barreja de director comercial de gran superfície, xarlatà de fira i tirador de cartes», i opinava que aquest tipus de sous suposen un pagament a «la claca del poder». Sigui com vulgui, la decisió sembla inexplicable també a nivell proporcional. Perquè s’ha donat inici a l’Any Espriu sense un pressupost tancat, però la forquilla de xifres que es va comunicar (entre el milió i el milió i mig d’euros) implicaria que la retribució d’una sola persona sumaria al voltant del 10% de la despesa total.

El viacrucis de Mascarell

El que no se sap és quan cobrarà l’antic director del CoNCA. Perquè la Generalitat segueix acumulant impagaments: subvencions aprovades i comptabilitzades en els pressupostos de 2012 segueixen sense abonar-se, i amb el primer trimestre de l’any està a punt d’exhaurir-se un nou termini. L’efecte combinat de reducció de subvencions, infradotació pressupostària del Sistema d’Adquisició Bibliotecària i deutes, unit a la retracció en el consum privat i decisions estatals com el brutal augment de l’IVA cultural, configuren un panorama de fallida general.

La situació de paràlisi s’agreuja per la falta d’uns pressupostos de 2013 que s’anticipen catastròfics, i que es poden considerar paper mullat atesa la cronificació dels impagaments. Segons l’editor Jordi Fernando, de Meteora, és impossible planificar «seriosament mentre la situació sigui aquesta. Tot el que programem és eteri i una trampa que ens parem a nosaltres mateixos».

A més, els crèdits de l’Institut Català de Finances que havien de servir perquè el sector parés el cop costen més diners en interessos a mesura que la Generalitat triga a pagar. En aquest context, s’espera que plataformes com No Retallem la Cultura! tornin a mobilitzar-se contra la morositat i incompetència institucional.

El PP de Rajoy arrisca els diners dels estalviadors

El Cercle Català de Negocis (CCN) ha elaborat un informe econòmic que alerta de la creació d’una bombolla financera que pot esclatar i fer perdre els diners dels petits estalviadors. El CCN adverteix que la rendibilitat que ofereixen els bons de l’estat –un 5%– és un esquer que pot acabar passant factura a tots aquells que optin invertir-hi. Pel CCN, 'l'estat ha enllestit una nova enganyifa, la venda de deute públic, que acabarà esclatant com ha passat abans amb tots aquests productes de nul·la solvència'.

Segons la patronal, el Banc d'Espanya vol encaminar els inversors a comprar deute públic espanyol -malgrat el risc que comporta- i per aquest motiu ha aconsellat als bancs una remuneració màxima dels dipòsits bancaris de l'1,75%. 'Això fa que un estalviador poc informat que cerqui una major rendibilitat dels seus diners es decideixi per invertir-los en deute públic -que ofereix aquest 5%- sense tenir en compte els riscos als que sotmet el seu patrimoni', diu el CCN.

El grup d’estudis del Cercle considera que 'hi ha una alta probabilitat de default del sistema econòmic espanyol'. 'Si això es produís ens trobaríem a l’estat en una situació amb força similituds amb la que viuen els xipriotes, amb l’obligació de perdre una part dels seus estalvis per permetre el manteniment del sistema financer', afegeix.

El CCN aporta algunes dades que activen l'alarma: enguany el govern espanyol ha de col·locar 240.000 milions d’euros en deute públic, una quantitat semblant al venciment dels dipòsits a termini en el sistema financer espanyol aquest 2013: 280.000 milions d’euros. Cal tenir en compte que el fons de reserva de la Seguretat Social ha estat buidat de 68.000 milions d’euros, que s’han invertit en deute públic. És a dir, l’estat no té ni coixí ni marge econòmic en cas que no aconseguixi tot el finançament internacional que necessita.

D’altra banda, el CCN afirma que l’administració espanyola va actuar amb connivència amb els bancs en el frau de les preferents. L’afirmació es basa en el fet que cap dels organismes reguladors, ni el Banc d’Espanya, ni la Comissió Nacional del Mercat de Valors, van fer aplicar en la venda d’aquest producte l’estricte legislació europea MIFID que protegeix els inversors.

El govern espanyol, diu el CCN, era ben conscient del que feia i la prova és que el 2009 les emissions de preferents es disparen a una xifra rècord que supera els 12.500 milions d’euros, mentre que els tres anys anteriors no havien arribat ni als 1.000 milions d’euros.

Cal tenir en compte que els inversors en preferents han perdut en total 3.000 milions d’euros, atès que han sofert una quitança que està entre el 38% del capital invertit i el 61%. I els 100.000 consumidors que van comprar deute subordinat han sofert pèrdues per valor de 1.700 milions d'euros. Encara més, els que van seguir els consells del sistema financer d’invertir a Bankia ho han perdut pràcticament tot.

Nou exhumacions més per la tràgica memòria d'Urbasa

Amb la troballa a Urbasa dels esquelets de Balbino García de Albizu, Gregorio García, Balbino Bados i sis persones més que van ser afusellades el 1936 s'ha donat un nou pas per a seguir recuperant la memòria històrica d'aquest lloc que va veure morir assassinats molts republicans i que és símbol de la sagnant repressió franquista. El desig d'estendre el reconeixement a tot el col·lectiu de represaliats ha portat a desenterrar aquests cossos i treure a la llum l'amagat pels assassins.

El nét de Balbino García de Albizu, que té el mateix nom, va demanar que desenterraran el cos del seu avi de l'avenc on ha estat des de 1936. I l'Ajuntament de Eulate va fer la mateixa sol·licitud perquè exhumaran les restes del veí i regidor del poble Gregorio García. Tots dos van ser afusellats pels franquistes. «No ho fem pel meu avi, que també, ho fem per tots els represaliats que Ameskoa van arribar a ser unes dues-centes persones», va declarar Balbino García al 'Diari de Notícies' dimecres, en un moment de l'exhumació.

Un equip de la Societat de Ciències Aranzadi va inspeccionar el 23 de febrer l'interior de la cavitat sota la direcció de Paco Etxeberria -que el 8 d'abril participarà en l'exhumació del poeta Pablo Neruda- amb l'objectiu d'assegurar que les restes de les víctimes es trobaven allà.

Buscaven tres esquelets i van trobar sis, i el dimecres, després de retirar diverses tones de pedra, tres més. Segons ha explicat Etxeberria, presentaven signes evidents de mort violenta. En dos cranis s'aprecia el tir d'una pistola de calibre petit, amb orifici d'entrada i sortida.

Al web parquedelamemoria.org es recullen testimonis sobre Balbino García de Albizu aportats pel seu nét i la seva néta Julia Otxoa. «Casat amb Elena Arana, va tenir vuit fills (...). La nit del 7 de setembre va ser tret de nou de casa, aquest cop per a ser assassinat a la Serra d'Urbasa, i el seu cos va ser llançat a un avenc on els pastors llançaven el bestiar mort».

Otsoportillo i Balcó de Pilat

Segons les estimacions de l'historiador José María Jimeno Jurío, en quatre avencs de la Serra d'Urbasa poden reposar els cossos de dos-cents navarresos. Iñaki Egaña explica en el seu llibre 'Els crims de Franco a Euskal Herria, 1936-40' que dos d'aquests punts estan per investigar en tota la seva plenitud. El primer és el de l'Avenc Otsoportillo i el segon, l'anomenat Balcó de Pilat.

La Sima de Otsoportillo és la més coneguda. Cada any, al setembre, es tributa un homenatge i una estàtua de José Ramón Anda recorda aquesta massacre. Dues avencs, almenys, acullen republicans que van ser llançats al seu interior. Són les de Basanziturri i Ordoz.

L'Opus Dei ordena identificar i detenir qui faci 'escrache' a polítics

El ministre retardat mental i feixista de l'Opus Dei, Jorge Fernández, ha ordenat identificar i detenir els qui participin en escridassades a polítics, les accions conegudes com a 'escraches'. Així ho diu en una instrucció que la secretaria d'Estat de Seguretat ha fet arribar a les comissaries de l'estat mitjançant la direcció adjunta operativa de la policia.

'Contra els qui exerceixin actes d'hostigament i assetjament a membres de partits polítics, seus de partits, etc. Es procedirà, en primer lloc, a identificar per a sanionar-los els qui participin en aquests actes, d'acord amb la llei de seguretat ciutadana, o bé, si es tractés d'actes constitutius de delictes, es procedirà a la detenció d'aquestes persones d'acord amb la legislació vigent', diu la instrucció, a la qual ha tingut accés Europa Press. En la mateixa nota, de tan sols un paràgraf, s'hi 'prega màxima difusió'.

Aquesta instrucció és la resposta del govern espanyol a les accions d'aquests últims dies de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), que s'ha fet seus els 'escraches' argentins i des de fa uns dies es manifesten a la porta del domicili de diputats del PP per pressionar-los perquè donin suport a la ILP contra els desnonaments.

Alguns d'aquests feixistes, com Esteban González Pons (PP), han denunciat la PAH per aquestes accions.

En aquest sentit, Interior també va anunciar ahir que els polítics que denunciïn amenaces i assetjament per aquestes accions podran disposar de vigilància policíaca temporal, si es comprova que hi ha coaccions. El Ministeri de l'Interior diu que els agents no actuaran com a escortes sinó que proporcionaran vigilància perquè els càrrecs públics en qüestió puguin fer vida normal.