dilluns, 6 de maig de 2013

L'Exèrcit sirià rep l'ordre de destruir objectius a Israel si ataca de nou

Els militars sirians destruiran objectius a Israel sense esperar ordres dels alts comandaments en el cas de nous atacs israelians, han informat fonts del Govern sirià. Els militars sirians han rebut l'ordre d'apuntar els sistemes de míssils cap a Israel.

El Govern de Síria, reunit amb urgència diumenge per decidir com reaccionar a l'atac llançat contra uns objectius militars propers a Damasc -en què ha denunciat l'ús d'urani enriquit i la mort de 40 soldats-, va declarar que "l'agressió d'Israel va obrir la porta a totes les possibilitats".

A més, els sirians van expressar la disposició a proveir a les "forces de resistència" (així anomenen al Líban al moviment xiïta Hezbollah) amb unes armes que mai estaven a la seva disposició.

Un portaveu de la cancelleria siriana va declarar diumenge que Damasc es reserva el dret a defensar el seu poble i els seus interessos amb tots els mitjans disponibles.

Síria abat un dels caces d'Israel

La defensa antiaèria siriana ha fet caure un dels avions del règim sionista agressor de Tel Aviv durant l'atac israelià contra el centre de recerca científica de Jamraya, prop de Damasc, capital de Síria, ha informat la cadena televisiva libanesa Al-Manar. Els avions israelians van atacar diferents zones, entre elles Jamraya i Jabal Qasiun i han tingut com a blanc els magatzems d'armes i les defenses antiaèries. Les flames encara cremen en aquestes parts, segons Al-Manar.

L'ONU té proves que els terroristes de l'OTAN a Síria fan servir armes químiques


Én un gir sobre el que els poders occidentals han publicitat sense proves mentre mentien acusant al govern de Baixar al-Assad, l'ONU diu ara que tenen evidències que han estat els grups armats pel feixisme occidental de RU, EUA i l'OTAN els que han emprat en els seus atacs contra la població civil gas sarín, un agent nerviós mortal prohibit per les convencions internacionals. El govern de Síria ja ho va denunciar el primer dia però el nazi Obama i la seva premsa han estat intentant enganyar l'opinió pública amb informacions falses, com ja van fer a l'Iraq o a la resta d'intervencions criminals, tanmateix a Veneçuela.

«Uruk, 5.000 anys de la megalòpolis», la ciutat més antiga de la història, a Berlín

El Museu del Pròxim Orient de Berlín, situat al Museu de Pèrgam, presenta l'exposició 'Uruk, 5.000 anys de la megalòpolis', per tal de commemorar els 100 anys d'excavacions arqueològiques a l'antiga ciutat mesopotàmica d'Uruk, situada a la riba oriental del riu Eufrates, a l'actual Warka, a l'Iraq. Uruk és la ciutat coneguda més antiga de la història. Va créixer ràpidament en el IV mil·lenni ane. i al començament del III mil·lenni ane. comptava amb uns 40.000 habitants, ocupant una àrea de 5,5 quilòmetres quadrats.

Va ser, per tant, la ciutat més gran del món antic durant més de 2.000 anys, només superada per Babilònia al segle VI ane. L'escriptura cuneïforme, la primera mostra d'escriptura humana, es va desenvolupar a Uruk i el seu ús es va estendre a d'altres regions i evolucionà fins l'àrab, l'iranià i l'hebreu. El poema de Gilgamesh, un dels més antics de la civilització i conservat en diferents versions, ha permès conèixer millor el passat d'Uruk.

El seu principal protagonista, Gilgamesh, el rei d'Uruk cap el 2.750 ane., ha passat a la història per l'imponent mur que, segons els arxius, va construir al voltant d'Uruk i pel zodíac en ell inspirat, dels quals alguns símbols encara perduren, com l'escorpí, la deessa Innanna o Ishtar com Ishara, en la seva faceta de deessa de l'amor i de la guerra.

La mostra reuneix préstecs «espectaculars»


L'exposició arrenca amb el mite de Gilgamesh i explica, a través d'una sèrie d'estructures arquitectòniques i capítols temàtics, els orígens de la vida urbana i el seu desenvolupament al llarg de tres mil·lennis. La seva influència cultural va perdurar fins en el món hel·lenístic i romà. La dinastia selèucida (del successor d'Alejandro, Seleuco), per exemple, encara va erigir nous monuments en honor a Inanna (sumeri) o Ishtar (acadi), la vella deeesa mare primordial (lat. Apia: "Filla de les bones aigües", gr. Hera: "la senyora" o la més antiga i universal Ceres/Deméter/Cibeles) de la ciutat, amb 4.000 anys ja d'història llavors, i Anu, el rei dels déus (Ur-Anu: l'Uranos o Saturnos-Kronos de grecs i romans).

Les peces en préstec que es poden admirar a la mostra són «espectaculars», segons l'organització


Reuneix peces excepcionals trobades a Uruk-Warka sota tutela alemanya i altres procedents dels principals museus europeus, com el Museu del Louvre a París, el Museu Britànic a Londres i el Museu Ashmolean a Oxford. A la mostra també s'exhibiran reconstruccions digitals de l'antic traçat de la ciutat (foto) i dels seus monuments més destacats, que han estat creades per l'Institut Arqueològic Alemany en col·laboració amb el Centre Aeroespacial Alemany i la companyia privada Artefacts. L'exposició es podrà visitar fins al 8 de setembre de 2013.

El Partit Comunista Francès saluda el retorn de René González a Cuba

El Partit Comunista Francès (PCF) es va congratular aquest dilluns pel retorn definitiu a Cuba de René González, un dels cinc antiterroristes injustament condemnats a Estats Units i va exigir al president nord-americà, Barack Obama, alliberar els cubans, que compleixen llargues i injustes condemnes per alertar al seu país dels actes terroristes de la màfia de Miami.

Després d'anys de mobilització de les autoritats i el poble cubans, René González podrà viure de nou al seu país, assenyala el PFC en un comunicat.

El lluitador contra el terrorisme va ser jutjat i empresonat en territori nord després de ser condemnat en un procés irregular i polític a Miami al costat de Gerardo Hernández, Ramón Labañino, Fernando González i Antonio Guerrero.

Després de complir 13 anys de presó, René va ser sotmès a un règim de llibertat supervisada que l'obligava a romandre tres anys als Estats Units.

No obstant això, la setmana passada la jutgessa Joan Lenard va acceptar la seva sol · licitud de modificar aquestes condicions i romandre a Cuba, a canvi de renunciar a la ciutadania nord-americana.

René havia arribat recentment a l'Havana per a una visita temporal i privada.

Després de la decisió de la jutge, "no hem d'oblidar que altres quatre cubans estan encara empresonats en condicions indignes", ha advertit el Partit Comunista Francès.

Des del triomf de la Revolució Cubana, el 1959, els atacs promoguts, organitzats o finançats pels Estats Units o des del seu territori han costat la vida a 3.478 dones, homes i nens, mentre que altres 2.099 han quedat físicament discapacitats.

El gadità que va parlar d'esquena als fatxendes del PP, sota arrest domiciliari

Lorenzo, l'aturat de 50 anys que va desafiar el PP de Cadis parlant d'esquena al ple municipal de fatxendes, es troba des d'avui sota arrest domiciliari. Segons fonts de Apdha (Associació Pro Drets Humans d'Andalusia), col·locar pancartes i adhesius contra els desnonaments a la simbòlica plaça del Palillero de Cadis ha estat el "delicte" pel qual un "jutge" de la dictadura li ha obligat complir aquesta pena.

La Policia Local va denunciar fa dos mesos per "desobediència a l'autoritat" després "exercir el seu dret constitucional a la denúncia pública d'un sistema injust i repressor", recalquen des Apdha. Després d'un judici ràpid i franquista va ser condemnat a romandre sense sortir del seu domicili o bé a pagar una quantiosa multa, opció que ell mateix va rebutjar per la seva situació actual d'atur.

A pocs dies que se celebri el segon aniversari del moviment del 15-M a Espanya, el delegat del Govern gadità, el feixista del PP Fernando López Gil, "ha intensificat la seva repressió" contra les associacions simpatitzants amb aquesta línia de pensament, segons denuncia la APDH.

Des de la platafoma Apdha de Cadis acusen la Delegació del Govern del PP de "reprimir" les protestes dels treballadors del metall, de les drassanes, de l'ensenyament, de la neteja i altres moviments socials que tenien com a objectiu la seu local del Partit Popular: "Pretenen ficar-nos por però les mobilitzacions socials van en augment i seguirem fent soroll malgrat les multes i les detencions", adverteixen des de la Apdha.

IU presentarà a Rajoy un pla per crear més de tres milions de llocs de treball

Cayo Lara proposarà dimecres al Congrés a Mariano Rajoy un ambiciós pla per crear 3,4 milions de llocs de treball en tres anys i ha rebutjat el pla proposat pel secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que veu encaminat a que hi hagi "més deute i més rescat". A més, afirma que el missatge del monarca respon a un "canvi d'estratègia" a causa del "desprestigi" que afecta la Casa Reial. Un altre vídeo amb Cayo Lara parlant del frau fiscal.

Cayo Lara, en una roda de premsa a la seu de la coalició, tampoc veu possible per ara arribar a un gran consens polític per lluitar contra l'atur, com ha proposat el rei, perquè no creu que el PSOE pugui trencar "totalment" amb les directrius de "austericidi" imposades pels neoliberals europeus.

Segons el pla d'IU, que serà desgranat del tot quan Rajoy comparegui al Congrés el dia 8 per explicar les seves mesures per reactivar l'economia, aquest comptarà amb un finançament de 60.000 milions d'euros -més altres fons europeus-, que sortirien d'una reforma fiscal més concorde amb la de la UE i de lluitar contra el frau fiscal i l'economia submergida fins deixar-les en paràmetres també comunitaris.

Treball per a persones amb un "peu a l'exclusió"


Es tractaria, ha explicat el responsable econòmic de la formació, José Antonio Rubio, que la contribució fiscal s'aproximi a la mitjana de la UE, ja que ara està set punts per sota del PIB, i que també sigui similar el frau fiscal, que és la meitat a l'UE que a la corrupta Espanya, d'acord amb les dades.

L'objectiu de la proposta d'IU seria deixar la taxa d'atur a l'entorn del 12% en tres anys, un repte-ha recordat-que també es va posar Rajoy quan va arribar a la presidència del Govern i que no només no ha aconseguit sinó que Espanya -ha dit Lara- té un milió més de desocupats un any després.

Vint mesures en total, que inclouen la creació d'un milió de llocs de treball anuals a través dels ajuntaments dirigits a persones sense subsidis o "amb un peu en l'exclusió social".

Perquè les pimes i els autònoms surtin endavant planteja que la banca nacionalitzada faciliti crèdit a les pimes i autònoms per un import de 40.000 milions ia un interès del 0,5%.

Ampliació decret d'expropiació d'habitatges

Contempla igualment el problema dels desnonaments i demana que s'estengui a tot el país el decret que ha entrat en vigor a Andalusia, que permet expropiar temporalment habitatges buits, així com la utilització de les 50.000 cases del Banc Dolent per a un fons de lloguer social .

De la mateixa manera, IU sosté que la forma de remuntar la "profunda crisi" de demanda interna passa no només per reactivar l'economia sinó també per incrementar els sous i aposta per augmentar el salari mínim fins als 1.100 euros mensuals, una xifra que no veu desorbitada ja que, ha afirmat Rubio, a França és de 1.426 euros.

Una altra de les coses que Lara veu prioritària és un canvi en l'estratègia europea dirigida a teixir aliances sobretot amb els països mediterranis que són -ha subratllat- els que pateixen la pressió de la "troica".

El Banc Europeu d'Inversió, ha apuntat Lara, ha d'emprendre el seu pla d'inversió productiva per valor de 120.000 milions d'euros i que el repartiment es faci en funció del nombre d'aturats que tingui cada país.

A nivell fiscal, IU exigeix, entre altres iniciatives, la mateixa base imposable per a les rendes del treball que les del capital, limitar les subvencions fiscals de manera que no es produeixin paradoxes com que una ferreteria pagui més del 22% de la base imposable mentre que el Banc Santander o el BBVA ho facin al voltant del 8%.

Per enèsima vegada, Cayo Lara ha recalcat que és urgent dissenyar el model productiu que vol Espanya, "si va a anar per la via especulativa, de la destrucció industrial, la deslocalització i el turisme de sol i platja" o, per contra, apostarà per la investigació i el desenvolupament, l'educació i el coneixement.

Un pla global que defensarà dimecres destinat a que hi hagi "menys frau, menys dèficit, menys deute i més ocupació", ha dit Lara.

La FAO felicita Fidel Castro i la revolució cubana per l'eradicació de la fam

El director general de l'agència de l'ONU per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO), José Graziano da Silva, va reconèixer al líder cubà Fidel Castro per haver complert la meta proposada per aquesta agència de les Nacions Unides en la lluita per eradicar la fam. Da Silva va felicitar en una carta a l'expresident Fidel Castro i al poble cubà per "l'important èxit" de Cuba en complir de manera anticipada la meta traçada per la Cimera Mundial de la FAO a Roma el 1996, on es va proposar reduir a la meitat el nombre de persones desnodrides a cada país abans de l'any 2015. A Espanya no sols no s'ha reduït, sinó que els nazicatòlics de PP-CiU han portat un 26% de la població a la misèria.

Així mateix ha avançat que en aquesta conferència "es farà un homenatge a Cuba i als altres 15 països que més èxit han tingut en la reducció de la fam i se'ls lliurarà un diploma de reconeixement per haver complert anticipadament la meta de la Cimera".

Altres països que acompanyaran Cuba en el reconeixement de la FAO seran Nicaragua, Uruguai, Veneçuela i Vietnam, tots amb governs comunistes.

Da Silva va recordar la presència del llavors president cubà a la cimera de 1996 i el seu discurs "breu, però impactant, que encara perdura en la memòria col·lectiva de la nostra organització", segons ha indicat l'informe.

"Han passat des de llavors 17 anys i ara tinc la satisfacció de comunicar-li que per decisió dels països membres i per primera vegada en la seva història, la Conferència de la FAO, que es realitzarà al juny proper a Roma, ha d'adoptar l'eradicació total de la fam com la meta número u de la nostra organització ", va anunciar Da Silva.

José Graziano da Silva va realitzar aquesta setmana una visita de treball a Cuba, durant la qual va dialogar amb el president Raúl Castro sobre la tasca d'aquesta agència de l'ONU i el propòsit d '"aprofundir" en la cooperació bilateral.

Xina reitera el seu suport "a la causa justa del poble palestí"

El president de la Xina, Xi Jinping, ha subratllat avui a Beijing que dóna suport fermament a "la causa justa del poble palestí". Xi ha fet aquestes declaracions durant les converses oficials amb el seu homòleg palestí, Mahmud Abbas, que es troba a la Xina fent una visita d'Estat de tres dies, convidat per Xi. Les converses entre Xi i Abbas es van centrar en l'assumpte de Palestina doncs, segons el mandatari xinès, "el tema de Palestina és l'assumpte central de l'Orient Mitjà".

"Aquest assumpte, que ha durat més de mig segle, ha causat un profund sofriment al poble palestí i segueix sent una de les principals raons de les prolongades turbulències de la regió de l'Orient Mitjà", ha recalcat Xi.

"La pau entre Palestina i Israel no s'assolirà i tampoc s'aconseguirà la pau i l'estabilitat a la regió fins que no es restableixin els drets i interessos nacionals legítims del poble palestí", va assenyalar el mandatari xinès.

Xi ha dit que l'assumpte palestí "no s'hauria de desatendre i s'hauria de situar en un lloc important i destacat".

El president va reiterar que el suport de la Xina al poble palestí és "sa i sincer" i va assegurar que el país asiàtic continuarà recolzant la causa justa del poble palestí com ho ha fet fins ara.

"Malgrat els vaivens que han donat les negociacions entre Palestina i Israel, confiem que el somni del poble palestí d'establir una nació independent pugui realitzar sempre que (vostè) mantingui la direcció general de la pau i faci esforços incessants (en la seva causa)", va dir Xi.

Abbas, el primer cap d'Estat de la regió d'Orient Mitjà que visita la Xina des que Xi va assumir la presidència el passat mes de març, va recalcar que la solució política "segueix sent la millor i única via" i ha assegurat que el seu país dóna suport aquesta opció.

Palestina vol tractar l'assumpte mitjançant converses pacífiques sobre la base d'una solució de dos països, va explicar.

Abbas també va instar Israel a observar els pactes internacionals i paralitzar la construcció d'assentaments amb la finalitat de crear les condicions necessàries per a la represa de les converses pacífiques.

Palestina està compromesa amb la reconciliació i la solidaritat internes, va manifestar Abbas, que va alabar la postura justa de la Xina en l'assumpte palestí i va afegir que espera que el país asiàtic pugui seguir jugant el seu paper en el procés.

Fabriquen una pistola amb l'impressora 3D

La primera arma de foc del món realitzada amb una impressora 3D ha estat fabricada als Estats Units per un grup d'activistes. El controvertit grup Defense Distributed, que està a favor de la possessió d'armes, té previst publicar a Internet, de forma gratuïta, els plànols disponibles.

L'arma va ser provada dissabte en un camp de tir al sud d'Austin, a l'estat de Texas. La mesura ha provocat la crítica d'aquells que advoquen per la restricció a l'ús d'armes.

A finals de l'abril passat, manifestants nord-americans es van congregar a 'McPherson Square', prop de la Casa Blanca, a Washington DC, per protestar contra els lobbies que impedeixen l'aprovació d'estrictes mesures per al control d'armes.

Des de la massacre de Newtown, esdevinguda el 14 de desembre de 2012 (a l'estat de Connecticut, a l'oest d'EUA), en la qual 20 nens i sis adults van perdre la vida, almenys 3.835 persones han mort en successos amb armes als Estats Units, segons comptabilitza la revista d'actualitat i cultura nord-americana 'Slate'.

El terrorista, anticomunista i mafiós Giulio Andreotti ha mort

Giuglio Andreotti (Roma, 14 de gener de 1919 - 6 de Maig de 2013) és un polític italià de la Democràcia Cristiana, que va exercir com a Primer Ministre d'Itàlia de 1972 a 1973, de 1976 a 1979 i de 1989 a 1992, essent set vegades primer ministre d'Itàlia i senador vitalici, ha mort a Roma als 94 anys. El 24 d'octubre de 1990, Giulio Andreotti va reconèixer davant la Cambra dels Diputats l'existència de l'Operazione Gladio, una estructura anti-comunista secreta de l'OTAN. Durant les primeres etapes de la Tangentopoli, va romandre intocable, però l'abril de 1993 va ser investigat per les seves relacions amb la màfia i jutjat, tot i que va ser absolt pel corrupte sistema italià.

Des de fa alguns mesos l'antic líder de la Democràcia Cristiana italiana ja es trobava retirat de la vida pública, ja que no va anar al Parlament ni per votar l'elecció del president de la República ni la investidura del nou Govern.

També va exercir com Ministre de l'Interior (1954 i 1978), Ministre de Defensa (1959-1966 i 1974) i Ministre d'Afers exteriors (1983-1989), i és senador vitalici al senat italià des de 1991. També és periodista i escriptor, i dirigeix des de la seva fundació la influent revista internacional catòlica 30 Giorni. És conegut com Divo Giulio (del llatí Divus Iulius, "Juli el diví", un epítet de Juli Cèsar) a causa de la seva autoritat i importància en la història de la política de la República d'Itàlia. La pel·lícula Il Divo fa referència als llaços d'Andreotti amb la màfia i va guanyar el Premi del Jurat al Festival de Cinema de Canes en 2008.

Andreotti va néixer a Roma i va realitzar els estudis de dret allà. Durant els seus anys de formació política, va tenir una estreta relació amb el líder demòcrata-cristià Alcide De Gasperi. Andreotti s'ha assegut al parlament sense interrupció des de 1946, quan va ser elegit a l'Assemblea Constituent. Ha estat reelegit per ocupar el seu seient a la Cambra de Diputats de manera gairebé continuada fins l'any 1991, quan el president Francesco Cossiga, tot fent ús de les seves prerogatives constitucionals, el va nomenar senador vitalici.

Va ser l'últim primer ministre demòcrata-cristià d'Itàlia, en el govern que presidí des de 1989 fins 1992. El seu darrer mandat es va veure esguitat per la revelació de la corrupció, que en última instància va acabar amb el partit.

El 24 d'octubre de 1990, Giulio Andreotti va reconèixer davant la Cambra dels Diputats l'existència de l'Operazione Gladio, una estructura anti-comunista secreta de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Durant les primeres etapes de laTangentopoli, va romandre intacte, però l'abril de 1993 va ser investigat per les seves relacions amb la màfia i jutjat, però va ser absolt. El 1994, la Democràcia Cristiana, el partit que havia governant el país des de la fi de la Segona Guerra Mundial i del qual Andreotti havia estat una figura predominant, desapareixia de l'esfera política italiana.

El 14 d'abril de 1986, durant el seu període com a ministre d'Afers Exteriors, Andreotti va revelar al ministre d'Afers Exteriors de Líbia, Abdel-Rahman Shalgam, que els Estats Units bombardejarien Líbia l'endemà en represàlia per l'atac terrorista a una discoteca de Berlín, al qual havia estat vinculada Líbia. Com a resultat de l'advertència rebuda per l'aliat dels EUA, Itàlia, Líbia va estar preparada per al bombardeig americà.

Els parlamentaris del pallasso Grillo volen cobrar com la resta de polítics "del sistema"

Els parlamentaris del Moviment Cinc Estrelles (M5S) que la propaganda capitalista ven com "antisistema" han desobeït l'ordre del còmic ficat a demagog Beppe Grillo -que ja anomenen el nou Mussolini-, i a través d'una consulta han decidit que cobraran tots els suplements del seu sou com a membres del Parlament i que, el que els hi sobri, ho lliuraran, de forma voluntària, a un fons de solidaritat.

La setmana passada, Grillo havia demanat que la indemnització de mandat es reduís a la meitat passant dels 10.000 als 5.000 euros bruts, el que suposarien un estalvi anual de cinc milions d'euros, mentre que els complements salarials -dietes, despeses per col·laboradors, transport i telèfon- s'haurien de suprimir.

"Els parlamentaris han de percebre només 5.000 euros bruts de sou i qualsevol altre reemborsament relatiu a les despeses permesos haurà de ser justificat periòdicament. La diferència haurà de destinar al fons de solidaritat", havia indicat Grill a través d'un correu electrònic als parlamentaris del partit, segons informa 'La Repubblica'.

No obstant això, el sondeig realitzat aquest cap de setmana no ha seguit les seves directrius, en una clara mostra que una cosa és la propaganda i una altra els interessos reals d'un partit de demagogs, populista i que afavoreix amb les seves postures a la dreta més corrupta ia les màfies que governen Itàlia, com prova el govern de Letta amb Berlusconi i personatges com la fascistoise Emma Bonino, que amb un 0'2% de vots governa com a ministra gràcies a l'arrogància dels 5 estrelles.

Així, segons el diari, dels 132 parlamentaris del total de 163 que havien votat ahir, el 48% demanava que les dietes es mantinguin, amb l'obligació de justificar totes les despeses, però sense haver de tornar el sobrant, cosa que només farà qui vulgui.

Per la seva banda, el 36% van donar suport la proposta de Grillo, mentre que el 2,27% es va decantar per quedar-se amb tots els diners i prendre una decisió definitiva en quatre mesos, després d'haver vist el cost de vida d'un parlamentari.

Segons explica el diari, un parlamentari italià rep 3.500 euros de dietes per a les seves despeses per viure a Roma, independentment que ja resideixi en aquesta ciutat, a això se sumen altres 3.690 euros (4.180 en el cas dels senadors) per poder exercir la seva mandat, amb els quals se sol contractar col·laboradors; més al voltant d'uns mil euros, en funció de la distància a l'aeroport per als trasllats en taxi (els bitllets d'avió, vaixell i tren els són reemborsats), i 3.098 euros anuals de telèfon.

D'acord amb 'La Repubblica', alguns parlamentaris del M5S estarien disposats a renunciar a les dues últimes partides, però per ara no hi ha una decisió presa. Estigui previst que es parli d'això i de la reducció del seu salari durant una reunió la setmana que ve.

Encara que tots estan d'acord en cobrar 2.500 euros al mes (5.000 euros bruts), s'està discutint sobre la possibilitat d'introduir alguns canvis per tenir en compte les càrregues familiars i d'altres circumstàncies dels parlamentaris.

"Per al fisc, cobrem tot el sòl, 10.000 euros bruts al mes. Alguns estaran en desavantatge, però hi ha poc a fer. Per això una part de nosaltres vol mantenir els complements salarials, per compensar el que perd en impostos", ha explicat el rotatiu un parlamentari del M5S. A més, ha recordat, tots ells han acceptat renunciar a la indemnització de fi de mandat.

El fracàs del neoliberalisme

Vicenç Navarro: Aquest article critica els supòsits que sostenen les polítiques dominants avui a la Unió Europea, incloent-hi Espanya, i les conseqüències de la seva aplicació que mostren clarament el seu gran fracàs.

El dogma neoliberal ha dominat la cultura política, econòmica i mediàtica dels països de l'Atlàntic Nord des de la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Aquest dogma creia que la crisi actual es devia a una despesa pública excessiva que havia ofegat amb el seu pes a l'economia, privant de fons i recursos al sector privat imposibilitant-lo per a que actués com a motor de l'economia. Com va dir el "guru" dels neoliberals, el president Reagan, el govern (en realitat volia dir el sector públic) "no és la solució, sinó el problema" (discurs inaugural de la seva presidència, gener de 1981). D'aquesta concepció de l'origen de la crisi es derivaven les seves polítiques públiques de retallades i austeritat que intentaven reduir el dèficit i el deute públic dels Estats.

Les retallades es van accentuar predominantment en les despeses públiques socials, doncs s'assumia, a més, que la suposadament excessiva Protecció Social estava relaxant a la classe treballadora (redefinida com a classe mitjana), perdent competitivitat. Es considerava que els drets laborals i socials s'havien hipertrofiat, estenent massa, afectant amb això la seva productivitat. Contribuint a aquesta pèrdua de productivitat, hi havia hagut un voluminós creixement salarial en la majoria dels països (i molt especialment en els països perifèrics de l'Eurozona) que havia disparat els preus dels productes, obstaculitzant així la capacitat exportadora del país. Es requeria, per tant, tota una bateria d'intervencions públiques, que incloïen des de la reducció d'aquells drets laborals i socials a la posada en marxa de reformes laborals que tenien com a objectiu disminuir els salaris.

No cal dir que el desenvolupament de tals intervencions públiques requeria tota una estratègia ideològica-mediàtica que tenia com a objectiu fer creure a la població que aquestes polítiques (summament impopulars cadascuna d'elles) eren les úniques possibles, assenyalant que no hi havia alternatives.

Part d'aquesta estratègia era subvencionar, directament o indirectament, a investigadors acadèmics que mostressin evidència científica que avalés la saviesa, necessitat, inevitabilitat i bondat d'aquestes polítiques. Entre aquestes feines, destacaven els treballs d'Alberto Alesina i Silvia Ardagna sobre la necessitat de l'austeritat com a mesura estimuladora de creixement (creant confiança en els mercats financers) i els de Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, que van alertar que el creixement del deute públic per sobre del 90% del PIB portava a la recessió, explicant la crisi financera actual a la Unió Europea per un excés d'aquest deute públic.

Aquests economistes neoliberals (propers tots ells al capital financer, és a dir la banca i d'altres associacions financeres) eren professors de conegudes universitats, i gaudien tots ells de grans caixes de ressonància que els facilitava el seu protagonisme mediàtic. Els seus treballs es van convertir en la saviesa econòmica convencional.

Aquí a Espanya, on la manca de diversitat en els mitjans és notable (i coneguda a nivell internacional) el domini de tal dogma va ser absolut en els mitjans. Així, a Catalunya, la televisió pública catalana donava, i continua donant, una hora setmanal titulada "Lliçons d'Economia", on l'ideòleg més extremista de tal dogma imparteix doctrina neoliberal en la forma més pura, ideòleg que apareix cada dia a la televisió digital de La Vanguardia. No cal dir que aquests fòrums estan pràcticament tancats a veus crítiques (excepte en intervencions excepcionals i summament infreqüents). I a la resta d'Espanya només cal comprovar la freqüència amb què apareixen en els mitjans d'informació economistes patrocinats i/o finançats per FEDEA (el centre ideològic del gran capital) i veure les vegades que economistes propers als sindicats són entrevistats en aquests mitjans. El desequilibri és encara més gran.

El fracàs d'aquestes polítiques

No cal dir que la seva enorme visibilitat mediàtica en els mitjans de major difusió derivava, no de la fortalesa dels seus arguments (que són molt febles), sinó de la seva funció propagandística. En realitat, l'evidència científica, fàcilment accessible, mostrava l'error i la falsedat dels arguments que sostenien l'edifici sobre el qual s'havia constituït el dogma, incloent entre altres fets, que:

1. El president Reagan no va baixar, sinó que va pujar la despesa pública (fent-ho en el sector militar, en lloc del social) durant el seu mandat. És més, tal com ha assenyalat Krugman, va ser el president dels EUA que ha pujat més els impostos en temps de pau (va baixar els de les rendes superiors, però va augmentar els de la majoria de la població). (Veure Krugman "Reagan was a Keynesian" New York Times 08.06.12).

2. Entre els països que van patir la crisi d'una manera més accentuada estaven Irlanda i Espanya, que es presentaven com a deixebles avantatjats de l'escola neoliberal. Quan la crisi va començar, els dos països tenien superàvit en els seus comptes públics i el seu deute públic era menor que la de la mitjana dels països de l'Eurozona. És absurd que s'acusi aquests països d'haver caigut en la crisi per haver gastat massa quan eren els països amb la despesa pública social per habitant més baix de l'Eurozona, i els seus Estats estaven en superàvit.

3. Els estudis que justificaven aquestes polítiques han estat criticats extensament pels seus errors i falsedats, amb crítiques devastadores que han mostrat el caràcter predominantment ideològic i propagandístic de tals estudis. El Center for Economic and Policy Research de Washington, l'Economic Policy Institute i el Center of Political Economy de la Universitat de Massachusetts (un dels més progressistes dels EUA) van criticar aquests estudis des del principi, crítica que és ara àmpliament acceptada (veure les meves articles "El frau en el pensament econòmic dominant", El Plural, 22.04.13, i "Més sobre el frau en el pensament neoliberal", Sistema, 26.04.13)

4. L'aplicació d'aquestes polítiques ha comportat una crisi tremenda, deteriorant més i més la situació econòmica d'aquests països, aconseguint uns nivells d'atur mai abans vists.

5. El benestar i qualitat de vida de les classes populars s'ha deteriorat d'una manera molt alarmant. En realitat, la crisi s'ha centrat en les classes populars, que són les que estan patint més els efectes negatius d'aquestes polítiques.

6. Aquestes polítiques estan creant una enorme crisi de la democràcia ja que cap d'elles s'està duent a terme conseqüència d'un mandat popular, perquè només eren anunciades en els programes electorals dels partits governants que les estan implementant. En realitat aquestes polítiques són enormement impopulars.

7. Els únics sectors socials que donen suport aquestes polítiques són les rendes superiors i els establishments financers i empresarials (de grans empreses exportadores) que són les úniques que es beneficien d'aquestes polítiques. Les classes populars (que són la majoria de la població) s'oposen.

8. El fet que aquestes polítiques continuïn existint i aplicant es deu a l'enorme poder dels establishments financers, empresarials, mediàtics i polítics que són els beneficiaris d'aquesta crisi actual. Així de clar.

Un exassessor d'UDC denuncia que s'ha fet un «pacte de silenci» per cobrir a Torramadé

El cap de protocol de la Diputació de Girona, Josep Maria Amargant, ha assegurat que alguns assistents al sopar d'inici de campanya que han declarat als jutjats han "mentit descaradament". Segons Amargant, tres dels comensals -Xavier Soy, Robert Fàbregas i Josep Valentí- li van relatar amb pèls i senyals que havien vist com l'expresident de la Diputació, Jaume Torramadé, feia tocaments a l'exassessora Minerva Amador. Foto: L'exassessor Fidel Rincón i el cap de protocol de la Diputació de Girona, Josep Maria Amargant, entren als jutjats per a declarar com a testimonis.

Aquest dilluns han continuat les declaracions de testimonis dels suposats abusos sexuals al jutjat d'instrucció 2 de Girona. A banda d'Amargant, també ha declarat l'exassessor Fidel Rincón que ha denunciat que UDC va fer un "pacte de silenci" per cobrir les espatlles a Torramadé.

L'ONU té proves que els terroristes de l'OTAN a Síria fan servir armes químiques

Én un gir sobre el que els poders occidentals han publicitat sense proves mentre mentien acusant al govern de Baixar al-Assad, l'ONU diu ara que tenen evidències que han estat els grups armats pel feixisme occidental de RU, EUA i l'OTAN els que han emprat en els seus atacs contra la població civil gas sarín, un agent nerviós mortal prohibit per les convencions internacionals. El govern de Síria ja ho va denunciar el primer dia però el nazi Obama i la seva premsa han estat intentant enganyar l'opinió pública amb informacions falses, com ja van fer a l'Iraq o a la resta d'intervencions criminals, tanmateix a Veneçuela.

"Els nostres investigadors han estat en països veïns [a Síria], entrevistant víctimes, metges i en hospitals de campanya i, segons els seus informes de la setmana passada, que jo he vist, hi ha sospites fortes i concrete de l'ús de gas sarín, donat la manera en què les víctimes van haver de ser tractades", va dir un d'aquests investigadors a la jurista suïssa Carla del Ponte, fiscal en els tribunals penals inernacionales per la Iugoslàvia i Rwanda, com reconeix El País.

"Va ser un ús per part de l'oposició, els rebels, i no per part de les autoritats governamentals", va afegir. Va ser de fet el règim de Baixar Al-Assad el primer a acusar els rebels d'ús d'armes químiques, després d'un atac a Alep, el 19 de març. Un míssil carregat amb una substància no identificada va provocar entre els ferits símptomes d'asfíxia. Van morir almenys 25 persones, i 100 van resultar ferides. Aquell incident va desencadenar una investigació de l'ONU i una simulació dels Estats Units. El president, criminal de guerra i terrorista, Barack Obama, que financia als terroristes arreu del món, havia amenaçat a l'agost que l'ús d'armes químiques per part d'Al-Assad obriria la via a una intervenció armada, com ja van fer a Iraq amb la gran mentida de les armes de destrució massiva i amb la mateixa desvergonya feixista.

Del Ponte forma part de la Comissió Independent Internacional d'Investigació a Síria de l'ONU, encarregada de determinar si hi ha hagut violacions dels drets humans en aquest país. Un altre grup d'investigadors, format per la Secretaria General de l'ONU per determinar si s'han emprat armes químiques, no ha iniciat la seva missió amb la mentida i falsa excusa que el Govern sirià encara no ha permès la seva entrada al país, tot i que els ha convidat en nombrosses ocasions a fer-ho però no interesa als imperialistes del terror i la propaganda nazi a l'OTAN.

Proves de la manipulació franquista sobre la "primera víctima d'ETA"

Xavier Montanyà: Per primera vegada un document de l’estat espanyol, de la Brigada Político Social, la que més informació disposava, atribueix clarament al DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) l’autoria de les sis bombes incendiàries que van esclatar en cadena, a trens i estacions de Barcelona, Madrid, Sant Sebastià i Bilbao, el 26, 27 i 29 de juny de 1960. La que va esclatar el dia 27, a l’estació d’Amara de Sant Sebastià, va causar ferits i la mort de la nena de vint-i-dos mesos, Begoña Urroz, va ser atribuida a ETA pels polítics feixistes, els seus mitjans de comunicació i les institucions de la dictadura, però només va ser la primera gran mentida de la monarquia feixista contra l'esquerra abertzale.

Això és una evidència més que desmunta la tesi, sense aportació de proves, dels que assenyalen ETA com autora de les accions de 1960, i, per tant, responsable de la mort d'Urroz. Diversos historiadors i periodistes ja havíem demostrat, amb documents, l’autoria del DRIL que, a més, va reinvindicar les accions des de Veneçuela. A més, el febrer del 2011, un exhaustiu reportatge de Ainhoa Oiartzabal a Igandea (Berria), deixava clar que no hi havia cap indici, ni evidència per fer aquesta afirmació. No obstant, els instigadors de la tesi han persistit, fins avui, tant a nivell oficial, com mediàtic, en atribuir sense proves a ETA aquella víctima.

Importància dels documents


L’any 2002, quan investigava pel llibre “Pirates de la llibertat” (Empúries, 2004), sobre el segrest del transatlàntic “Santa Maria”, a l’Archivo Histórico Nacional, em van dir que hi havia Butlletins Informatius de la Brigada Político Social de l’any 1962, on apareixia el DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación), autor d’aquella i altres accions de l’època. No es podien consultar fins 2012-2013, o sigui, 50 anys després. Recentement, he pogut desclassificar els del 62, i també els del 60-61, i aquí és on hi ha els que fan referència a les bombes del 1960.

Aquest Butlletí Informatiu de la Brigada Político Social, després de detallar els atemptats referits, assenyala el DRIL com a responsable dels fets, basant-se en detencions practicades dies després de les accions, tant a Madrid, com a Lieja (Bèlgica), d’una dotzena d’activistes i col·laboradors d’aquesta organització. Alguns detinguts reconeixen, segons la policia, ser escamots del DRIL, i un d’ells, haver col·locat els explosius en maletes, que després facturava. A més, la policia belga els troba armes, materials per a la confecció de bombes incendiàries de temps, i manuals de guerrilla i sabotatge, l’autoria dels quals s’atribueix al tinent coronel republicà, exiliat a Mèxic i Cuba, Alberto Bayo.

Els documents del DRIL, i les obres posteriors de Jorge de Soutomayor, cap de l’organització, així com la reivindicació del fets, des de Caracas, per un altre cap del DRIL, el capità portugués Henrique Galvao, no oferien cap dubte. Però, a més, també he pogut consultar les comunicacions diplomàtiques entre Madrid, Lisboa, Caracas i París d’aquells anys, i sempre donen per fet que l’autor dels atemptats és el DRIL. Ara els documents interns de la BPS ho certifiquen.

Cal subratllar, que totes les informacions que té la BPS sobre ETA, als anys 60-61-62, que figuren en aquests butlletins, la defineixen com una organització molt incipient, sense capacitat operativa per a posar sis bombes en diferents punts de l’estat. Segons la BPS, ETA aleshores es dedicava a la crema de banderes, propaganda i pintades, com ja se sabia, i com deixava ben clar, també, l’esmentat reportatge de Berria, entrevistant a militants fundadors de l’organització.

Altres gestions d’investigació


A banda dels documents policials, que són butlletins d’informació interna, i suposo que a més de les declaracions dels detinguts, s’alimenten d’informacions dels serveis interns i externs, dels informes d’agents, d’infiltrats, etc.... hi hauria d’haver en algun arxiu un dossier del tema, però, de moment, no apareix.

Els arxius espanyols del franquisme tenen molts forats negres. Hi ha dossiers suposadament desapareguts, o que podrien haver estat destruits després de la mort de Franco. A més, la llei de secrets oficials o la de protecció de la intimitat són dues barreres de censura històrica. És molt discutible, per no dir inacceptable, protegir la intimitat de funcionaris de la dictadura en l’exercici de les seves funcions repressives, o la de persones víctimes d’ella. I més, encara, quan es tracta de documents per la investigació històrica.

A més a més, com aquesta mena d’accions solien passar a la justicia militar, he demanat si tenen res sobre aquells fets als arxius militars corresponents, i la resposta ha estat negativa.

Els detinguts del DRIL


El Butlletí assenyala el militar republicà, Alberto Bayo aleshores exiliat a Cuba, com a instigador de la fundació del DRIL. D’ell, la policia diu que és fundador de la UCE (Unión de Combatientes Españoles), cosa certa, però el DRIL no és només ell. La UCE és un grup que, entre d’altres sectors de l’exili republicà a Veneçuela, Cuba, França i Bèlgica van constituir el DRIL, en el qual destaquen també Xosé Velo, Jorge de Soutomayor i el portugués Henrique Galvao. Però Cuba, en aquestes primeres accions del 60, sembla tenir més protagonisme. De fet, a un dels detinguts aquell estiu li troben els manuals de guerrilla i sabotatge de Bayo, també reproduits en aquests butlletins policials, després de les detencions de Lieja.

Hi ha moltes teories conspiratives sobre infiltrats al DRIL. De fet, Soutomayor i d’altres, com la CNT de l’exili veneçolà, afirmaven que Abderraman Muley Moré, un dels detinguts a Bélgica, era un agent doble. Tot és possible. Les sospites sobre l’entorn cubà, fan que Velo, Galvao i Sotomayor, preparin la següent acció del DRIL a esquenes de Bayo i Cuba. Va ser la més efectiva i espectacular, el segrest del transatlàntic “Santa Maria”. I de fet, l’operació, sense la connexió cubana, va funcionar molt millor.

Alberto Bayo ha estat instructor de guerrilla de Fidel i el Che i els seus companys a Mèxic. Desprès del triomf de la revolució, es rebut a l’illa amb tots els honors i el fan general. És lògic pensar que al voltant de Bayo, amb l’historial que té, poguessin haver individus sospitosos, homes dels serveis secrets franquistes, i d’altres serveis d’intel·ligència.

Entre els detinguts a Lieja al juliol del 60, hi ha diversos personatges relacionats amb Cuba. El més important és Eloy Gutiérrez Menoyo, fill de l’exili republicà espanyol, que ha lluitat amb Fidel Castro, i un germà del qual ha mort en combat. Segons Soutomayor, la reunió de Lieja es va descobrir per les “imprudències” de Menoyo. No ho sabrem mai. És sospitós que uns mesos després Menoyo fuig a Miami i es fa anticastrista.

La veritat és que el DRIL tenia molts enemics. El franquisme, per suposat, però també bona part de l’exili i el PCE, que no estaven d’acord amb la lluita armada. Van circular molts rumors, acusacions d’infiltrats i xivatassos. Devia haver veritats, segur, però també invents per a intoxicar i desacreditar la organització.

Sigui com sigui, aquesta nebulosa de sospites i conspiracions, no ens ha d’allunyar de la importància, avui, d’aquests Butlletins Informatius de la BPS, del 60-61-62. La policia política franquista atribueix al DRIL les bombes de l’estiu del 60. Un document estatal que se suma a les informacions periodístiques i diplomàtiques de l’època, a la versió dels caps del DRIL que van reivindicar-ho, i a les investigacions de periodistes i historiadors sobre el tema.

L'Església ha robat 4.500 propietats sense pagar impostos

La secta catòlica ha experimentat un boom immobiliari molt particular, sobretot, a partir de l'any 2003. Una reforma de la llei hipotecària el 1998 durant el Govern del feixista Aznar va permetre a la secta vaticana, inscriure llocs de culte i d'altres propietats que no estiguessin registrades com a pròpies encara que no ho fossin. En aquest procés, l'Església ha registrat al seu nom 4.500 propietats robades, segons fonts fiables properes als registres de la propietat, algunes tan notables com la mesquita de Còrdova.

El registre es va fer sense necessitar un altre requisit que una certificació del Bisbe, sense estar obligada a fer-ho públic per edicte i sense pagar l'impost de transmissió patrimonial. Els ciutadans de Còrdova van descobrir en 2009 que la mesquita havia estat registrada a nom del Bisbat tres anys abans (el 2 de març de 2006), un acte que li va costar 30 euros mentre els ingressos per visites superen els 8 milions anuals.

Si el Govern Aznar va liberalitzar el sòl, també li va concedir a l'Església catòlica una escletxa legal que li va permetre fer-se amb temples, ermites, cases parroquials, cementiris i finques de tot tipus, algunes de les quals va vendre amb posterioritat al seu registre i li va permetre obtenir les corresponents plusvàlues, per una quantia desconeguda perquè ni tan sols tenen l'obligació de retre comptes a la Conferència Episcopal en aquest assumpte. "La immatriculació [l'acte del primer registre d'una finca] d'una propietat a través d'un notari és un procés complex, que exigeix ​​certificacions i testimonis i que, en aquest cas, és obviat per una certificació del Bisbe", assenyala una font del Consell General del Notariat.

Això és així perquè en la Llei hipotecària de 1944 s'equipara a l'eclesiàstic (el bisbe) amb un fedatari públic, és a dir a un notari, una norma no derogada que, segons alguns experts, és inconstitucional. Alejandro Torres, catedràtic de la Universitat Pública de Navarra, ha divulgat nombrosos articles sobre aquest particular: "Aquest procés no és compatible amb els principis constitucionals d'igualtat religiosa, neutralitat i separació entre Església i Estat".

Els privilegis de l'Església no acaben en la certificació: també està exempta de fer pública l'adquisició mitjançant un edicte. Aquesta absència de publicitat ha permès en gairebé tots els casos que transcorrin els dos anys de carència de què gaudeix una primera inscripció sense que ningú ho adverteixi i, per tant, pugui recórrer.

No totes les diòcesis han estat igualment diligents a l'hora de registrar propietats. És conegut que Lucio Vallejo, l'anterior ecònom del bisbat d'Astorga (actual número 2 de les finances del Vaticà) va fer que contractessin els serveis d'una aparelladora per dur a terme el procés de immatriculacions. Menys problemes va tenir el seu col·lega de la diòcesi de Pamplona i Tudela, Javier Aizpún, pel simple fet que és arquitecte.

Precisament Navarra és la comunitat on el fenomen de les immatriculacions ha estat més estudiat i ha donat lloc al naixement d'una Plataforma de Defensa del Patrimoni Navarro a la qual s'han adherit 117 municipis. Aquesta plataforma ha arribat a censar fins 1.087 propietats a nom de les diòcesis navarreses. "A principis de 2007, de manera casual", diu un document de la plataforma, "es va descobrir que la Diòcesi navarresa estava immatriculant massivament tot tipus d'edificis religiosos, cases, terres, arbrats, cementiris ... Més de mil escriptures des de l'any 1998 , per unes dotzenes d'euros, a l'empara de l'article 206 de la Llei Hipotecària, més que qüestionat per ser totalment anticonstitucional".

La conclusió de la plataforma és que l'Església s'ha convertit en la major immobiliària de Navarra. "El procediment no exigeix ​​exposició pública alguna, pel que els pobles navarresos no s'han assabentat i s'han trobat de la nit al dia amb que una part del seu patrimoni públic, mantingut sempre amb gran esforç, està privatitzat". Alguna poblacions ha iniciat denúncies davant els jutjats amb escassa fortuna.

Aquesta mobilització immobiliària es va realitzar sense una coordinació central a través de la Conferència Episcopal. "Les diòcesis tenen un elevat grau d'autonomia", assenyala José Manuel Vidal, expert en temes religiosos i director de religiondigital.com, "fins i tot en temes econòmics pel que no donen comptes mes que a Roma cada cinc anys. Els ecónomos es reuneixen un cop l'any en unes jornades, però no han tractat conjuntament l'assumpte de les immatriculacions. Les diòcesis s'han limitat a sol · licitar informes jurídics a la Conferència Episcopal. No crec ni tan sols que Fernando Giménez Barriocanal, el gerent de l'Episcopat, tingui una informació detallada al respecte".

Associacions com Europa Laica han tractat sense èxit de cridar l'atenció de l'opinió pública sobre aquest fenomen que sembla irreversible. L'assumpte es va tractar en una moció debatuda al Senat el passat mes d'octubre, presentada pel grup català Entesa. Es demanava la supressió de la reforma que va fer el Govern Aznar en la Llei Hipotecària. Però va fracassar per 8 vots contra 12. PP i PNB van votar en contra, tot i reconèixer la complexitat de l'assumpte i els dubtes d'inconstitucionalitat.