Clara Zetkin: "El problema de la dona és de lluita de classes, no lluita entre els sexes"

El 1907, l'edifici Ungdomhuset brillà més enllà de les fronteres de Copenhaguen, quan un centenar de dones, d'una desena i mitja de països, il·luminades per Clara Zetkin, van encendre per a la història un moment de llum que cada any es repeteix amb igual iridescència: El Dia Internacional de la Dona. Foto: Clara Zetkin, inspiradora d'aquest dia, que digué: "El problema de la dona és una qüestió de lluita de classes, no una lluita entre els sexes".

Clara, la llum d'aquest dia
Anneris Ivette Leyva.
Poques havien intuït, com ella, la necessitat d'organitzar a les dones, unir les seves forces i desitjos, en un moviment internacional de fonaments socialistes.

Aguda, i tan clara com el seu nom, aquesta revolucionària alemanya va mantenir sempre una perspectiva política forjada en les lectures dels clàssics del marxisme-leninisme i en la seva amistat propera amb pares o fills d'aquestes doctrines, com Friedrich Engels, Vladimir Ilich Lenin o Rosa Luxemburg.

Elles coneixien, arran del que van desvelar Karl Marx a El Capital, August Bebel a La dona i el socialisme, i el propi Engels a L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat, que la posició de desavantatge moral, social i econòmica de la dona respecte a la del home, es trenava a la mateixa corda aspra de les pugnes classistes.

Per a la Clara, per tant, resultava evident que mai podria donar-se el triomf de les aspiracions feministes sinó en societats alienes a l'explotació, ja fos per raons racials, d'edat, d'origen o de sexe. "El problema de la dona -deia- és una qüestió de lluita de classes, no una lluita entre els sexes".

Durant el Congrés de Stuttgart, el 1907, va arribar l'hora idònia de concretar el naixement del moviment internacional socialista de dones, conduït per Zetkin i la seva companya d'idees, Rosa Luxemburg.

Tres anys després, en desenvolupar la II Conferència Internacional de Dones Socialistes i, a partir d'una iniciativa de les delegades dels Estats Units, Clara va instituir la celebració del Dia Internacional de la Dona, el qual representaria les accions de les dones de tot l'orbe per la conquesta dels seus drets i la construcció, en general, de societats més justes.

Moltes dones encara se senten hereves de les lluites protagonitzades per la Clara.

El vuitè dia del tercer mes de l'any va ser elegit per coincidir amb la data de la reunió i en homenatge a les víctimes dels lamentables successos de 1907, any en el qual més de 120 treballadores de la fàbrica Cotton Textile Factory, de Nova York, en la seva majoria immigrants, van quedar atrapades en un foc no accidental, condemnades per exigir millors condicions de vida i treball, justament un 8 de març.

L'essència d'aquest incident va cristal·litzar en un lema: "Pa i Roses", esdevingut símbol de les lluites feministes i nom d'organitzacions del mateix perfil.

Un dia per recordar segles

Des de sempre, la història de la Humanitat l'han escrit els vencedors -els rics, els blancs, els occidentals, els homes...- és per això, que el paper de la dona en aquesta, es troba tan fragmentat. A sobre, el llenguatge també dificulta qualsevol indagació sobre aquesta qüestió. Per exemple, quan es parla de la revolta dels esclaus a Esparta, el gènere del substantiu dóna per segura la presència d'homes en els fets, però i la participació de les dones? El marge concedit a la imprecisió és ampli.

És innegable la certesa, però, que tot i que se les assignés dominar millor les eines de treball domèstiques i no les de defensa, la dona sempre ha cultivat el mateix esperit inconforme que l'home, i ha sabut donar curs a les revoltes del seu temperament.

No immerescudament, un dels símbols emblemàtics de la República Francesa és la imatge de Mariana: Bust de dona amb un barret frigi, al·legoria de la Llibertat i la República. Aquest exemple de legitimació del rol de la dona en el desenvolupament del drama universal humà, constitueix, malauradament, una excepció dins de la regla.

De vegades confoses entre mites i llegendes, encara necessiten ser rescatades històries com la de Micaela Bastidas, no menys valenta que el seu marit, l'inca Tupac Amaru, però sí més desconeguda. Les seves dots d'estratega la van convertir en líder del seu poble en la lluita contra els colonialistes.

El mateix passa amb Joana Azurduy, nascuda un profetic 8 de març. Mentre es recorda el Bicentenari de les gestes emancipadores d'Amèrica, s'omet el nom de la mestissa que va assolir alts graus militars en la guerra Gaucha, lliurada a l'Alt Perú contra els realistes espanyols.

No haurien de ser d'aïllat coneixement fites com les d'Olímpia de Gouges, autora de la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana -considerat com el legat més radical en favor de les reivindicacions femenines fins aleshores-, guillotinada dos anys després de la seva publicació.

Són molts els intents per guanyar força i visibilitat, però massa els anys de discriminació, assentada en preceptes divins i mortals, com per a revertir tots els seus efectes en una centúria.

I no hi ha dubte: En l'avui d'aquest món de misèries creixents, ple de culpes i tristeses feminitzades, una gran quantitat de dones s'aixecarà abans que ningú, prepararà l'esmorzar de la família, i continuarà la rutina domèstica ignorant -o potser oblidant- que, des de fa cent anys, aquest ha estat el seu dia a dia.

Altres sortiran als carrers per donar veu als vells reclams nascuts, com d'un part gemelar, en el mateix instant en què la balança de poders entre gèneres va perdre l'equilibri (¿algun dia ho va tenir?).

Unes poques "afortunades", obriran els ulls d'hora per empolainar millor, perquè "lluir boniques és una obligació social", i rebran de grat les felicitacions per "ser dona", no pels espais guanyats, com hauria de ser.

Un segle després d'haver-se instituït la commemoració del Dia Internacional de la Dona, el 8 de març dista molt de ser una festa de realitzacions. És, per contra, una remembrança del que en matèria d'igualtat s'anhelava des de llavors, i encara jeu sense fer.

8 de març a Cuba

El Dia Internacional de la Dona es va celebrar per primera vegada al nostre país el 1931, enmig de grans tensions econòmiques i polítiques, ampli descontentament popular i fort sentiment antimachadista. En ell van fer ús de la paraula la revolucionària i lluitadora Rosario Guillaume (Charité), i Panchita Batet, líder sindicalista, entre d'altres.

Moltes de les que van participar en aquell temps, van fundar després, el 1960, la Federació de Dones Cubanes, i donarien pas a un moviment que, al dir de Fidel "constitueix una revolució dins de la Revolució". A partir de 1959, el 8 de març va esdevenir data de commemoració nacional.
(**Resta de l'article: no oblidis esborrar-ho!**)

Clara, la luz de este día

Anneris Ivette Leyva

Hace ya un siglo, el edificio Ungdomhuset refulgió más allá de las fronteras de Copenhague, Dinamarca, cuando un centenar de mujeres de decena y media de países, iluminadas por Clara Zetkin, encendieron para la historia un momento de luz que cada año se repite con igual iridiscencia: el Día Internacional de la Mujer.

Clara zetkin, inspiradora de este día.

Pocas habían intuido, como ella, la necesidad de organizar a las mujeres, aunar sus fuerzas y deseos, en un movimiento internacional de cimientos socialistas.

Aguda, y tan clara como su nombre, esta revolucionaria alemana mantuvo siempre una perspectiva política fraguada en las lecturas de los clásicos del marxismo-leninismo y en su amistad cercana con padres o hijos de estas doctrinas, como Federico Engels, Vladimir Ilich Lenin o Rosa Luxemburgo.

Ellos conocían, a raíz de lo desvelado por Marx en El Capital, August Bebel en La mujer y el socialismo y por el propio Engels en El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado, que la posición de desventaja moral, social y económica de la mujer con respecto a la del hombre, se trenzaba en la misma cuerda áspera de las pugnas clasistas.

Para Clara, por tanto, resultaba evidente que nunca podría darse el triunfo de las aspiraciones feministas sino en sociedades ajenas a la explotación —ya fuera por razones raciales, de edad, origen o sexo. "El problema de la mujer —decía— es una cuestión de lucha de clases, no una lucha entre los sexos".

Durante el Congreso de Stuttgart, en 1907, llegó la hora idónea de concretar el nacimiento del movimiento internacional socialista de mujeres, conducido por Zetkin y su compañera de ideas, Rosa Luxemburgo.

Tres años después, al desarrollarse la II Conferencia Internacional de Mujeres Socialistas y a partir de una iniciativa de las delegadas de Estados Unidos, Clara instituyó la celebración del Día Internacional de la Mujer, el cual representaría las acciones de las mujeres de todo el orbe por la conquista de sus derechos y la construcción, en general, de sociedades más justas.

Muchas mujeres todavía se sienten herederas de las luchas protagonizadas por Clara.

El octavo día del tercer mes del año fue elegido por coincidir con la fecha de la reunión y en homenaje a las víctimas de los lamentables sucesos de 1907, año en el cual más de 120 trabajadoras de la fábrica Cotton Textile Factory, de Nueva York, en su mayoría inmigrantes, quedaron atrapadas en un fuego no accidental, condenadas por exigir mejores condiciones de vida y trabajo, justamente un 8 de marzo.

La esencia de este incidente cristalizó en un lema, "Pan y Rosas", devenido símbolo de las luchas feministas y nombre de organizaciones de igual perfil.

Un día para recordar siglos

Desde siempre, la historia de la Humanidad la han escrito los vencedores —los ricos, los blancos, los occidentales..., los hombres—; es por ello que el papel de la mujer en esta se halla tan fragmentado. Para colmo, el lenguaje también dificulta cualquier indagación al respecto. Por ejemplo, cuando se habla de la rebelión de los esclavos en Esparta, el género del sustantivo da por segura la presencia de hombres en los hechos, pero ¿y la participación de las mujeres? El margen concedido a la imprecisión es amplio.

Resulta innegable la certeza, sin embargo, de que aun cuando se les asignara dominar mejor las herramientas de trabajo domésticas y no las de defensa, la mujer siempre cultivó el mismo espíritu inconforme del hombre, y sabía dar cauce a las rebeldías de su temperamento.

No inmerecidamente, uno de los símbolos emblemáticos de la República Francesa es la imagen de Mariana: busto de mujer con un gorro frigio, alegoría de la Libertad y la República.

Este ejemplo de legitimación del rol de la mujer en el desenvolvimiento del drama universal humano, constituye, lamentablemente, una excepción dentro de la regla.

A veces confundidas entre mitos y leyendas, todavía precisan de ser rescatadas historias como la de Micaela Bastidas, no menos valiente que su esposo, el inca Tupac Amaru, pero sí más desconocida. Sus dotes de estratega la convirtieron en líder de su pueblo en la lucha contra los colonialistas.

Igual sucede con Juana Azurduy, nacida un profético 8 de marzo. Mientras se recuerda el Bicentenario de las gestas emancipadoras de nuestra América, se omite el nombre de la mestiza que alcanzó altos grados militares en la guerra gaucha, librada en el Alto Perú contra los realistas españoles.

No deberían ser de aislado conocimiento hitos como los de Olimpia de Gouges, autora de La Declaración de los Derechos de la Mujer y la Ciudadana —considerado como el alegato más radical en favor de las reivindicaciones femeninas hasta entonces—, guillotinada dos años después de su publicación.

Son muchos los intentos por ganar fuerza y visibilidad, pero demasiados los años de discriminación —asentada en preceptos divinos y mortales— como para revertir todos sus efectos en una centuria.

Y no cabe duda: en el hoy de este mundo de miserias crecientes, atiborrado de culpas y tristezas feminizadas, una gran cantidad de mujeres se levantará antes que nadie, preparará el desayuno de la familia, y continuará la rutina doméstica ignorando —o quizás olvidando— que desde hace cien años este ha sido su día.

Otras saldrán a las calles para obsequiarles voz a los viejos reclamos nacidos, como de un parto gemelar, en el mismo instante en que la balanza de poderes entre géneros perdió el equilibrio (¿algún día lo tuvo?).

Unas pocas "afortunadas", abrirán los ojos temprano para acicalarse mejor, porque "lucir bonitas es una obligación social", y recibirán con agrado las felicitaciones por "ser mujer" —no por los espacios ganados, como debería ser.

A un siglo de haberse instituido la conmemoración del Día Internacional de la Mujer, el 8 de marzo dista mucho de ser una fiesta de realizaciones. Es, por el contrario, una remembranza de lo que en materia de igualdad se anhelaba desde entonces, y aún yace sin hacer.
8 de marzo en Cuba

El Día Internacional de la Mujer se celebró por primera vez en nuestro país en 1931, en medio de grandes tensiones económicas y políticas, amplio descontento popular y fuerte sentimiento antimachadista. En él hicieron uso de la palabra la revolucionaria y luchadora Rosario Guillaume (Charito), y Panchita Batet, líder sindicalista, entre otras.

Muchas de las que participaron en aquel entonces, fundaron luego, en 1960, la Federación de Mujeres Cubanas, y darían cauce a un movimiento que, al decir de Fidel "constituye una revolución dentro de la Revolución". A partir de 1959, el 8 de marzo devino fecha de conmemoración nacional.

Putin felicita les dones russes

El cap del Govern rus, Vladímir Putin, ha felicitat avui a les dones russes amb motiu del Dia Internacional de la Dona: "Avui celebrem una alegre festa de primavera que enfonsa les seves arrels en la lluita pels interessos de la dona i la seva igualtat amb l'home davant la llei. Encara tenim molt a fer per defensar la maternitat i l'infància, l'accés de la dona a diferents activitats, la remuneració equitativa i les mateixes condicions de treball".

"Farem tot per complir aquestes tasques però, lluitant per la igualtat amb l'home; sempre apreciarem en la dona el que és propi només a ella, com la tendresa, la gràcia i l'encant", va recalcar el cap del Govern rus.

Entre les deu dones més destacades en la història contemporània de Rússia
es troba Natalia Béjtereva (1924-2008), neurofisiòleg russa i coneguda investigadora del cervell humà, autora de més de 200 publicacions científiques sobre la fisiologia del cervell, va ser la primera a la Unió Soviètica que va proposar, el 1962, implantar elèctrodes al cervell per al tractament dels malalts. Una de les seves últimes obres de divulgació científica, La màgia del cervell i els laberints de la vida, va ser un gran èxit editorial arreu del món el 2007. Era néta del mundialment conegut fisiòleg, psiquiatra i neuropatològic Vladimir Béjterev.

Putin felicita a las mujeres rusas con motivo del Día Internacional de la Mujer
El jefe del Gobierno ruso, Vladímir Putin, felicitó hoy a las mujeres rusas con motivo del Día Internacional de la Mujer que se festeja el 8 de marzo: "Hoy celebramos una alegre fiesta de primavera que hunde sus raíces en la lucha por los intereses de la mujer y su igualdad con el hombre ante la ley", dice el mensaje de Putin difundido en la web del Gobierno.

En este sentido, dice Putin, en Rusia: "Aún tenemos mucho que hacer para la defensa de la maternidad y la infancia, el acceso de la mujer a distintas actividades, la remuneración equitativa y las iguales condiciones de trabajo".

"Haremos todo por cumplir estas tareas pero, luchando por la igualdad con el hombre, siempre apreciaremos en la mujer lo que es propio sólo a ella, como la ternura, la gracia y el encanto", recalcó el jefe del Gobierno ruso.

Entre las diez mujeres más destacadas en la historia contemporánea de Rusia
se halla Natalia Béjtereva (1924-2008), neurofisióloga rusa y conocida investigadora del cerebro humano, autora de más de 200 publicaciones científicas sobre la fisiología del cerebro, fue la primera en la Unión Soviética que propuso, en 1962, implantar electrodos en el cerebro para el tratamiento de los enfermos. Una de sus últimas obras de divulgación científica, La magia del cerebro y los laberintos de la vida, fue un gran éxito editorial por todo el mundo en 2007. Era nieta del mundialmente conocido fisiólogo, psiquiatra y neuropatólogo Vladímir Béjterev.

ICV-EUiA a la manifestació unitària el Dia de la Dona Treballadora

A les 19h., i a la Plaça Universitat de Barcelona, és convocada la manifestació unitària de l'esquerra en conmemoració del Día Internacional de la Dona Treballadora, sota el lema: "Les dones necessitem les esquerres i les esquerres necessitem les dones", vindicant, un cop més, la plena equiparació dels drets laborals i socials en tots els llocs i nivells de la societat, encara paternalista, supersticiosa i reaccionària, de l'Estat espanyol i la U.E. ICV-EUiA es manifestaran amb pancartes propies.

Màlaga: El rei i "el carnicerito" Arias Navarro

"El dolor de les víctimes de Màlaga és el dolor de totes les víctimes", diu una nota que preparen diverses associacions de la memòria històrica. En el text, li demanen al rei que visiti la fossa de Sant Rafael i que retiri els honors a Carlos Arias-Navarro, marquès i gran d'Espanya. Aquest, que va protagonitzar com a fiscal la repressió a Màlaga, és conegut com 'el carnicerito' per la seva crueltat. Arias, president del Govern el 1975, va anunciar, plorant, la mort de Francisco Franco.

Màlaga, l'exhumació que va recolzar la dreta: Un informe revela matances indiscriminades, després d'analitzar 2.838 cadàvers de la repressió franquista a la fossa de Sant Rafael

Els van afusellar a l'entrada del cementiri i a peu de fossa. A ells els portaven de les presons, i als seus nadons i fills, morts de fam i de metralla dels carrers. Després de llançar-los a les rases, enganxats i amuntegats per aprofitar l'espai, van escampar calç viva i van sepultar sota terra els cadàvers. La pluja, després, va rematar la feina, filtrant-se fins arribar a la calç, que va bullir i desfigurar la roba, les cares, la pell i els músculs.

El pas del temps, des de 1937, va fer el resto. De els 2.838 cadàvers recuperats a la fossa del cementiri de San Rafael (Màlaga) -el major enterrament comú de la Guerra Civil i la postguerra excavat a Espanya-encara es desconeix el sexe de 1.262, i només ha estat possible identificar amb cert grau de certesa una persona. Es tracta de Vicente Córdoba, un home de 1,57 metres d'alçada. Va ser assassinat amb 37 anys i treballava per a un sabater, segons l'informe final de l'exhumació al qual ha tingut accés públic.

L'estudi completa tres anys d'intens treball arxivístic, arqueològic i antropològic, promogut per l'Associació contra el Silenci i el Oblit de Màlaga. L'exhumació ha estat finançada amb el suport del Govern, la Junta d'Andalusia (governada pel PSOE) i l'Ajuntament de Màlaga (PP). Entre les tres institucions, van dividir a parts iguals més de 500.000 euros.

Només una persona té ara nom i cognom: Vicente Córdoba

És la primera vegada que un alcalde conservador, Francisco de la Torre, que prové d'UCD, dóna suport, amb gestos i amb diners, una exhumació com aquesta. "S'equivoca qui li vol posar sigles a la memòria històrica. Té nassos que la principal fossa s'hagi obert en un consistori del PP", va sostenir José María García Márquez, historiador, en unes recents jornades celebrades a Sevilla.

"Al principi venien a veure'm els de l'associació com amb recel i em miraven molt seriosos, i jo els deia: Tranquils, que jo estic aquí per ajudar les famílies, que jo sóc molt jove", afirma Carolina Espanya, portaveu de l'equip municipal del PP a Màlaga. "El mèrit ha estat de l'associació, que no ha polititzat el tema", diu la regidora.

Els seus membres han portat l'assumpte amb discreció i naturalitat. El 2002, representants de les famílies es van plantar a l'ajuntament i van tractar d'arribar a acords per evitar que es construís un parc sobre el cementiri de Sant Rafel, tancat des de 1987. Amb l'arribada del PSOE al Govern, el 2004, el panorama va canviar. N'hi va haver prou una reunió amb la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, i De la Torre va decidir exhumar primer i construir el parc, després. L'octubre de 2006 van començar els treballs.

Ovació

L'acte final de conciliació es va escenificar aquesta setmana a l'auditori Pablo Picasso de Màlaga, on l'alcalde i la consellera de Justícia andalusa, Begoña Álvarez (PSOE), es van endur la ovació agraïda de les famílies. Tots dos van arribar a aplaudir, a instàncies d'un assistent, al jutge Baltasar Garzón. "Sense odi i sense rancúnies, però sense amnèsia", resumeix Francisco Espinosa, artífex de l'exhumació i expresident de l'associació.

La calç viva que desfigurar els cossos dificulta les identificacions

"Van estar afusellant des de 1937 fins a la dècada de 1950", afirma José Galisteo, veterà sindicalista i vicepresident de l'associació. El treball d'arxiu d'Espinosa i els seus col.laboradors va llançar una llista amb 4.471 noms i cognoms. A les nou fosses de Sant Rafel només van trobar 2.838 cadàvers. On és la resta? Espinosa va iniciar una investigació per saber si els cossos van acabar al Valle de los Caídos, però la resposta oficial va ser que allà només van arribar una vintena de cadàvers des de Màlaga. Queda el dubte. "Digues-me ara on són aquests cossos. Molts quedaran en sarcòfags o oblidats en vells osseres", lamenta Galisteo.

La lectura de l'informe revela una radiografia de la repressió franquista: es va desencadenar el febrer del 1937 després de la presa de la ciutat per les tropes rebels, el que va donar al trast amb la revolució que va controlar Màlaga després del cop del 18 de juliol. En dos mesos, entre febrer i març, segons l'informe oficial de l'exhumació, els falangistes van causar 2.044 morts. Fins a 406 persones van caure sota els fusells feixistes a l'abril, i altres 171 al maig. Fins al mes de novembre, hi va haver matances sostingudes (34 al setembre i 114 al juliol), quan els afusellaments es van reduir a quatre.

Una arma de foc va produir la mort en la majoria de casos, segons el document. També van aparèixer cossos esporàdics amb empremtes d'haver estat colpejats amb objectes contundents. Els esquelets estaven ubicats de forma arbitrària. Els testimonis orals recaptades parlaven que els represaliats havien estat lligats de mans amb filferros, però aquests només van aparèixer en una de les nou fosses. A la resta, s'entén que els van lligar amb cordes. Els arqueòlegs van trobar medalles religioses, alguna navalla, un dòmino, sabates, botons i bales de màuser i Parravicino-Carcano, el rifle de l'exèrcit italià.

Llapis i pintes

"Venien amb recel. Jo els deia: Sóc molt jove", diu la portaveu del PP

A més dels 1.262 restes sense identificar, s'ha determinat que 1.138 eren homes, 349 nens i 89 dones, algunes embarassades. "La repressió franquista per elles va ser diferent. Quedaven marcades. Eren la dona d'un vermell", diu Raquel Zugasti, historiadora. Els nens no mostren signes de violència, de manera que els arqueòlegs conclouen que es tractava d'orfes, que van morir de fam, per bombardejos o per la metralla.

La repressió va ser indiscriminada. L'informe final identifica persones de tota condició social: militars, ferroviaris, camperols, artesans, rectors, guàrdies civils ... En les rases també es van trobar gran quantitat de llapis i pintes, el que per als investigadors-dirigits per Sebastián Fernández, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Màlaga-denota un cert nivell cultural i d'higiene dels detinguts.

En el Registre Civil de Màlaga, des del 7 de febrer de 1937, només consta, a part del nom del jutge i el secretari, els noms i cognoms de les víctimes, així com la causa de la mort. Morien, generalment, per "ferides per arma de foc". "Trobat als voltants del cementiri de Sant Rafael" era una altra de les llegendes recurrents. És a partir de 1939 quan es completa la inscripció amb les dades adequats.

"Sense odi i sense rancúnies, però sense amnèsia", sentencia Espinosa

Què falta per completar l'exhumació que ha aconseguit que el conservador De la Torre es guanyés el respecte de les associacions de memòria, tan exigents amb l'Administració? Més de 200 famílies han donat ja el seu ADN per intentar identificar els seus parents, comparat amb el dels 2.838 restes. Les tècniques han millorat, però la calç viva que van donar els franquistes i els 70 anys d'enterrament han deteriorat les restes. Els experts adverteixen que seran molt difícils les identificacions.

Al parc, que cobrirà finalment el cementiri, s'ubicarà un edifici en homenatge als morts. "El cub", com l'anomena l'associació i encara en projecte, albergaria en diferents caixes els ossos, els objectes personals, una fitxa antropomètrica de cada un dels morts ... Tot això permetria a les famílies comparar l'ADN. Govern, Junta i Ajuntament s'han compromès a donar suport als familiars en un eventual trasllat de cossos. Serà la fi d'una exhumació exemplar.

Málaga, la exhumación que apoyó la derecha
Un informe revela matanzas indiscriminadas, tras analizar 2.838 cadáveres de la represión franquista en la fosa de San Rafael

El rey, los honores y ‘el carnicerito’

“El dolor de las víctimas de Málaga es el dolor de todas las víctimas”, reza una nota que preparan varias asociaciones de memoria histórica. En el texto, le piden al rey que visite la fosa de San Rafael y que retire los honores a Carlos Arias-Navarro, marqués y grande de España. Este, que protagonizó como fiscal la represión en Málaga, es conocido como ‘el carnicerito’ por su crueldad. Arias, presidente del Gobierno en 1975, anunció, compungido, la muerte de Francisco Franco.

Les fusilaron a la entrada del cementerio y a pie de fosa. A ellos les traían de las cárceles, y a sus bebés e hijos, muertos de hambre y de metralla de las calles. Tras arrojarlos a las zanjas, pegados y amontonados para aprovechar el espacio, desparramaron cal viva y sepultaron bajo tierra los cadáveres. La lluvia, después, remató el trabajo, filtrándose hasta llegar a la cal, que hirvió y desfiguró las ropas, los rostros, la piel y los músculos.

El paso del tiempo, desde 1937, hizo el resto.De los 2.838 cadáveres recuperados en la fosa del cementerio de San Rafael (Málaga) -el mayor enterramiento común de la Guerra Civil y la posguerra excavado en España- aún se desconoce el sexo de 1.262, y sólo ha sido posible identificar con cierto grado de certeza a una persona. Se trata de Vicente Córdoba, un hombre de 1,57 metros de estatura. Fue asesinado con 37 años y trabajaba para un zapatero, según el informe final de la exhumación al que ha tenido acceso Público.

El estudio completa tres años de intenso trabajo archivístico, arqueológico y antropológico, promovido por la Asociación contra el Silencio y el Olvido de Málaga. La exhumación ha sido financiada con el apoyo del Gobierno, la Junta de Andalucía (gobernada por el PSOE) y el Ayuntamiento de Málaga (PP). Entre las tres instituciones, dividieron a partes iguales más de 500.000 euros.

Tan sólo una persona tiene ahora nombre y apellido: Vicente Córdoba

Es la primera vez que un alcalde conservador, Francisco de la Torre, que proviene de UCD, apoya, con gestos y con dinero, una exhumación como esta. "Se equivoca quien le quiere poner siglas a la memoria histórica. Tiene narices que la principal fosa se haya abierto en un consistorio del PP", sostuvo José María García Márquez, historiador, en unas recientes jornadas celebradas en Sevilla.

"Al principio venían a verme los de la asociación como con recelo y me miraban muy serios, y yo les decía: Tranquilos, que yo estoy aquí para ayudar a las familias, que yo soy muy joven", afirma Carolina España, portavoz del equipo municipal del PP en Málaga. "El mérito ha sido de la asociación, que no ha politizado el tema", dice la concejal.

Sus miembros han llevado el asunto con discreción y naturalidad. En 2002, representantes de las familias se plantaron en el ayuntamiento y trataron de llegar a acuerdos para evitar que se construyera un parque sobre el cementerio de San Rafael, cerrado desde 1987. Con la llegada del PSOE al Gobierno, en 2004, el panorama cambió. Bastó una reunión con la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, y De la Torre decidió exhumar primero y construir el parque, después. En octubre de 2006 comenzaron los trabajos.

Ovación
El acto final de conciliación se escenificó esta semana en el auditorio Pablo Picasso de Málaga, donde el alcalde y la consejera de Justicia andaluza, Begoña Álvarez (PSOE), se llevaron la ovación agradecida de las familias. Ambos llegaron a aplaudir, a instancias de un asistente, al juez Baltasar Garzón. "Sin odio y sin rencores, pero sin amnesia", resume Francisco Espinosa, artífice de la exhumación y ex presidente de la asociación.

La cal viva que desfiguró los cuerpos dificulta las identificaciones

"Estuvieron fusilando desde 1937 hasta la década de 1950", afirma José Galisteo, veterano sindicalista y vicepresidente de la asociación. El trabajo de archivo de Espinosa y sus colaboradores arrojó un listado con 4.471 nombres y apellidos. En las nueve fosas de San Rafael sólo hallaron 2.838 cadáveres. ¿Dónde está el resto? Espinosa inició una investigación para saber si los cuerpos acabaron en el Valle de los Caídos, pero la respuesta oficial fue que allí sólo llegaron una veintena de cadáveres desde Málaga. Queda la duda. "Dime ahora dónde están esos cuerpos. Muchos quedarán en sarcófagos u olvidados en viejos osarios", lamenta Galisteo.

La lectura del informe revela una radiografía de la represión franquista: se desató en febrero de 1937 tras la toma de la ciudad por las tropas rebeldes, lo que dio al traste con la revolución que controló Málaga tras el golpe del 18 de julio. En dos meses, entre febrero y marzo, según el informe oficial de la exhumación, los falangistas causaron 2.044 muertes. Hasta 406 personas cayeron bajo los fusiles fascistas en abril, y otras 171 en mayo. Hasta el mes de noviembre, hubo matanzas sostenidas (34 en septiembre y 114 en julio), cuando los fusilamientos se redujeron a cuatro.

Un arma de fuego produjo la muerte en la mayoría de casos, según el documento. También aparecieron cuerpos esporádicos con huellas de haber sido golpeados con objetos contundentes. Los esqueletos estaban ubicados de forma arbitraria. Los testimonios orales recabados hablaban de que los represaliados habían sido maniatados con alambres, pero estos sólo aparecieron en una de las nueve fosas. En el resto, se entiende que los ataron con cuerdas. Los arqueólogos hallaron medallas religiosas, alguna navaja, un dominó, zapatos, botones y balas de máuser y Parravicino-Carcano, el rifle del ejército italiano.

Lápices y peines
"Venían con recelo. Yo les decía: ‘Soy muy joven’", dice la portavoz del PP

Además de los 1.262 restos sin identificar, se ha determinado que 1.138 eran hombres, 349 niños y 89 mujeres, algunas embarazadas. "La represión franquista para ellas fue distinta. Quedaban marcadas. Eran la mujer de un rojo", dice Raquel Zugasti, historiadora. Los niños no muestran signos de violencia, por lo que los arqueólogos concluyen que se trataba de huérfanos, que murieron de hambre, por bombardeos o por la metralla.

La represión fue indiscriminada. El informe final identifica personas de toda condición social: militares, ferroviarios, campesinos, artesanos, párrocos, guardias civiles... En las zanjas también se encontraron gran cantidad de lápices y peines, lo que para los investigadores -dirigidos por Sebastián Fernández, decano de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Málaga- denota cierto nivel cultural y de higiene de los detenidos.

En el Registro Civil de Málaga, desde el 7 de febrero de 1937, sólo consta, aparte del nombre del juez y el secretario, los nombres y apellidos de las víctimas, así como la causa de la muerte. Fallecían, generalmente, por "heridas por arma de fuego". "Encontrado en los alrededores del cementerio de San Rafael" era otra de las leyendas recurrentes. Es a partir de 1939 cuando se completa la inscripción con los datos adecuados.

"Sin odio y sin rencores, pero sin amnesia", sentencia Espinosa

¿Qué falta para completar la exhumación que ha logrado que el conservador De la Torre se ganara el respeto de las asociaciones de memoria, tan exigentes con la Administración? Más de 200 familias han dado ya su ADN para tratar de identificar a sus parientes, cotejándolo con el de los 2.838 restos. Las técnicas han mejorado, pero la cal viva que arrojaron los franquistas y los 70 años de enterramiento han deteriorado los restos. Los expertos advierten que serán muy difíciles las identificaciones.

En el parque, que cubrirá finalmente el cementerio, se ubicará un edificio en homenaje a los muertos. "El cubo", como lo llama la asociación y aún en proyecto, albergaría en diferentes cajas los huesos, los objetos personales, una ficha antropométrica de cada uno de los muertos... Todo esto permitiría a las familias comparar el ADN. Gobierno, Junta y Ayuntamiento se han comprometido a apoyar a los familiares en un eventual traslado de cuerpos. Será el fin de una exhumación ejemplar.

DEMPEUS per la Salut Pública

Presentació del llibre: DEMPEUS per la Salut Pública el divendres, 19 de març, a les 19h, i al Centre Cívic Pati Llimona. C/ Regomir, 3, Barcelona.
Organitzen: DEMPEUS per la Salut Pública i Fundació Pere Ardiaca.

Panamà, Martinelli: Israel "guardià de Jerusalem"

Enfront de l'última visita d'Martinelli a Israel i les seves controvertides declaracions que Israel és el "guardià" de la ciutat santa, alguns mitjans de comunicació, defensors del Govern, han tractat de presentar com un simple relliscada del mandatari, un "acte involuntari d"ignorància", de desconeixement del dret internacional, al que un comunicat de la Cancelleria va intentar després posar-hi remei o neutralitzar-ho.

Les declaracions de Martinelli van ser durament qüestionades pel dirigent palestí Nabil Shaath que va dir: "No són només una ofensa al poble palestí, al món àrab i a tot el món cristià i islàmic, sinó que també són una ofensa al dret internacional".

I va dir més: "Mentre el president de Panamà crida a Israel com guardià de Jerusalem, seria important que pogués explicar el sentit de les seves paraules a les famílies palestines que cada setmana perden les seves cases i permisos de residència a Jerusalem, o als milions de cristians i musulmans als quals no se'ls permet l'accés de la Ciutat Santa".

Va destacar que: "Des que Martinelli ha estat elegit president de la República de Panamà, aquest país ha virat totalment la seva política exterior, per convertir-se en l'únic estat llatinoamericà que, desafiant la postura unificada del continent, s'ha aliat a Micronèsia i les Illes Marshall en la defensa cega d'Israel davant les Nacions Unides".

Martinelli es va comprometre, d'ara endavant, a donar suport al règim sionista i la posició americana "en els fòrums internacionals respecte a Israel, en el que constitueix una humiliant postura assumida per un mandatari que fa recordar l'època de l'anomenada Pàtria boba, o personatges de la mena de Bunau Vareta i tots els que es van prestar per lliurar el Canal als Estats Units a perpetuïtat.

FRENADESO ha vingut advertint de manera insistent que, el que hi ha al fons, és la participació del Govern de Martinelli dins d'un gran complot internacional, que exposa a Panamà a perills inimaginables.

En el seu afany per complir la missió encomanada pels imperialistes, i moure el pèndol ideològic a la regió de l'esquerra a la dreta, Martinelli ha fet aliances amb els sectors més retrògrads a nivell internacional.

El viatge a Israel busca reforçar acords en matèria de seguretat i una aliança militar amb el règim sionista.

Martinelli procura convertir Panamà al capdavanter de la platja, l'avançada d'Israel a la regió, per desestabilitzar a governs progressistes i revolucionaris i atacar els moviments socials de països germans, que els sionistes consideren els seus objectius per l'acostament d'aquests amb països o organitzacions que ells qualifiquen d'enemics, com és el cas de l'Iran o la representació del sofert poble de Palestina.

L'organisme terrorista Mossad, del Govern d'Israel, que va jugar un paper determinant en el cop d'Estat d'Hondures, el qual va ser recolzat per Martinelli, li brinda protecció personal al mandatari i les seves agències de mercenaris, emmascarades com agències de seguretat, ofereixen assessoria i pertrets militars des del nostre país a la resta del continent. Des d'aquí es va nodrir de gasos tòxics i armaments a l'exèrcit hondureny, per reprimir el valent poble d'aquest país germà en el recent motí militar.

Agents del Mossad conformen l'anell de seguretat presidencial, tal com ha estat confirmat per diversos mitjans. El mateix passa a Hondures, on agents del Mossad han assumit la seguretat de Porfirio Lobo.

El Mossad és un organisme sinistre i tenebrós, que actua sense escrúpols assassinant militants palestins en qualsevol part del món, tal com va esdevenir recentment amb un dirigent de Hamàs a Dubai, fet condemnat per la comunitat internacional i que manté a Israel enfrontat a un grup de països europeus que denuncien l'ús de passaports d'aquests països pels agents israelians.

En les seves accions criminals, d'espionatge i atemptats, els agents del Mossad han establert aliances amb la CIA, exèrcits repressors i torturadors, cartells del narcotràfic i grups mafiosos i terroristes en els quals participen elements com el reconegut terrorista Luis Posada Carriles, el mateix que en l'any 2000, en el marc de la Cimera de Presidents Iberoamericans, va organitzar un atemptant que intentava assassinar a la Universitat de Panamà al mandatari cubà Fidel Castro i, amb ell, a milers de ciutadans panamenys congregats en aquest lloc. Posada Carrillo i els seus sequaços, que van ser arrestats per aquest fet, van ser després il.legalment indultats pel govern de Mireya Moscoso i trets secretament del país rumb a Hondures i Estats Units.

Israel, membres de l'exèrcit colombià i de les Forces de Defensa de Noriega, assessoren la creació de l'anomenat Ministeri de Seguretat Pública, que hem qualificat com un Ministeri de Guerra, que reviu formalment l'exèrcit a Panamà, suposadament eliminat de la Constitució Política, després de les reformes aprovades quan la invasió ianqui de 1989. Així mateix, estan darrere de l'anomenat Servei Nacional d'Intel.ligència i Seguretat (Senís), el qual serà legislat per decret executiu.

El Govern de Martinelli ja havia anunciat el seu suport incondicional a Israel, en els fòrums internacionals, dins dels debats de la querella àrab-israelià, a canvi del suport del poderós i influent lobby jueu al Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els Estats Units.

Aquest activisme internacional de Martinelli l'ha portat també a aliar-se amb el Govern Narcoparamilitar d'Alvaro Uribe, arrossegant a Panamà al conflicte bèl.lic que, des de dècades, pateix aquest germà país, tal com es demostra amb els incidents recents a Darién, en els quals ha estat embolicat el Servei Nacional de Fronteres (SENAFRONT) de la Policia Nacional, i per la qual cosa l'ex fiscal Rodrigo Miranda ha presentat una denúncia contra el president davant els tribunals de justícia.

A això hem d'afegir les 11 bases aeronavales que s'establiran en el nostre territori i que constitueixen llocs d'avançada ianquis, dins del gran complex militar que representen les 7 bases militars nord-americanes a Colòmbia i el desplegament de la IV Flota Naval dels Estats Units, per al control imperialista de tot el continent.

Les aventures de Martinelli exposen al nostre país a perills sorprenents, comprometen encara més la seguretat de tots els panamenys, afecten la suposada neutralitat del Canal, van en contra de la vocació de pau dels panamenys i violen clarament els preceptes constitucionals, conformant tot això delictes de lesa pàtria pels que en el seu moment el President haurà de ser jutjat.

Martinelli pretende convertir a Panamá en cabeza de playa de la avanzada de Israel en América Latina

Frente a la última visita de Martinelli a Israel y sus controvertidas declaraciones que Israel es el "guardián" de la ciudad santa, algunos medios de comunicación, defensores del Gobierno, han tratado de presentarlo como un simple desliz del mandatario, un “acto involuntario”, de “ignorancia”, de desconocimiento del derecho internacional, que luego un comunicado de la Cancillería intentó remediar o neutralizar. Nada más falso que eso. Veamos:

Las declaraciones de Martinelli fueron duramente cuestionadas por el dirigente palestino Nabil Shaath que dijo: "… no son sólo una ofensa al pueblo palestino, al mundo árabe y a todo el mundo cristiano e islámico, sino que también una ofensa al derecho internacional".

Y dijo más: "Mientras el presidente de Panamá llama a Israel guardián de Jerusalén sería importante que pudiese explicar el sentido de sus palabras a las familias palestinas que cada semana pierden sus casas y permisos de residencia en Jerusalén, o a los millones de cristianos y musulmanes a los cuales no se les permite el acceso de la Ciudad Santa".

Destacó que "desde que Martinelli ha sido elegido presidente de la República de Panamá, ese país ha virado totalmente su política exterior para convertirse en el único estado latinoamericano que desafiando la postura unificada del continente se ha aliado a Micronesia e Islas Marshall en la defensa ciega de Israel frente a Naciones Unidas".

Martinelli se comprometió de ahora en adelante a apoyar al régimen sionista y la “posición americana” en los foros internacionales respecto a Israel, en lo que constituye una humillante postura asumida por un mandatario que hace recordar la época de la llamada Patria boba, o a personajes de la calaña de Bunau Varilla y todos los que se prestaron para entregar el Canal a Estados Unidos a perpetuidad.

FRENADESO ha venido advirtiendo de manera insistente que lo que hay en el fondo es la participación del Gobierno de Martinelli dentro de un gran complot internacional, que expone a Panamá a peligros inimaginables.

En su empeño por cumplir la misión encomendada por los imperialistas y mover el péndulo ideológico en la región de la izquierda a la derecha, Martinelli ha hecho alianzas con los sectores más retrógrados a nivel internacional.

El viaje a Israel busca reforzar acuerdos en materia de seguridad y una alianza militar con el régimen sionista.

Martinelli procura convertir a Panamá en cabeza de playa de la avanzada de Israel en la región para desestabilizar a gobiernos progresistas y revolucionarios y atacar a los movimientos sociales de países hermanos que los sionistas consideran sus objetivos por el acercamiento de estos con países u organizaciones que ellos califican de enemigos, como el caso de Irán o la representación del sufrido pueblo de Palestina.

El organismo terrorista Mossad del Gobierno de Israel, que jugó un papel determinante en el golpe de Estado de Honduras, el cual fue apoyado por Martinelli, le brinda protección personal al mandatario y sus agencias de mercenarios enmascaradas como agencias de seguridad ofrecen asesoría y pertrechos militares desde nuestro país al resto del continente. Desde aquí se surtió de gases tóxicos y armamentos al ejército hondureño para reprimir al valiente pueblo de este país hermano en la reciente asonada militar.

Agentes de la Mossad conforman el anillo de seguridad presidencial, tal cual ha sido confirmado por diversos medios. Lo mismo acontece en Honduras donde agentes del Mossad han asumido la seguridad de Porfirio Lobo.

El Mossad es un organismo siniestro y tenebroso, que actúa sin escrúpulos asesinando a militantes palestinos en cualquier parte del mundo, tal como aconteció recientemente con un dirigente de Hamás en Dubai, hecho condenado por la comunidad internacional y que mantiene a Israel enfrentado a un grupo de países europeos que denuncian el uso de pasaportes de estos países por los agentes israelíes.

En sus acciones criminales de espionaje y atentados, los agentes del Mossad han establecido alianzas con la CIA, ejércitos represores y torturadores, carteles del narcotráfico y grupos mafiosos y terroristas en los que participan elementos como el reconocido terrorista Luis Posada Carriles, el mismo que en el año 2000, en el marco de la Cumbre de Presidentes Iberoamericanos, organizó un atentando que intentaba asesinar en la Universidad de Panamá al mandatario cubano Fidel Castro y con él a miles de ciudadanos panameños congregados en ese lugar. Posada Carrilles y sus secuaces, quienes fueron arrestados por este hecho, fueron luego ilegalmente indultados por el Gobierno de Mireya Moscoso y sacados secretamente del país rumbo a Honduras y Estados Unidos.

Israel, miembros del ejército colombiano y de las Fuerzas de Defensa de Noriega, asesoran la creación del denominado Ministerio de Seguridad Pública, que hemos calificado como un Ministerio de Guerra, que revive formalmente el ejército en Panamá, supuestamente eliminado de la Constitución Política tras las reformas aprobadas luego de la invasión yanqui de 1989. Asimismo están detrás del denominado Servicio Nacional de Inteligencia y Seguridad (SENIS), el cual será legislado por decreto ejecutivo.

El Gobierno de Martinelli ya había anunciado su apoyo incondicional a Israel en los foros internacionales dentro de los debates del diferendo árabe-israelí a cambio del apoyo del poderoso e influyente lobby judío al Tratado de Libre Comercio (TLC) con Estados Unidos.

Este activismo internacional de Martinelli lo ha llevado también a aliarse con el Gobierno Narcoparamilitar de Alvaro Uribe, arrastrando a Panamá al conflicto bélico que, desde décadas, sufre este hermano país, tal como se demuestra con los incidentes recientes en Darién en los que ha estado envuelto el Servicio Nacional de Fronteras (SENAFRONT) de la Policía Nacional, y por lo cual el ex Fiscal Rodrigo Miranda ha presentado una denuncia contra el Presidente ante los tribunales de justicia.

A ello debemos agregar las 11 bases aeronavales que se establecerán en nuestro territorio y que constituyen puestos de avanzada yanquis dentro del gran complejo militar que representan las 7 bases militares norteamericanas en Colombia y el despliegue de la IV Flota Naval de Estados Unidos para el control imperialista de todo el continente.

Las aventuras de Martinelli exponen a nuestro país a peligros sorprendentes, comprometen aún más la seguridad de todos los panameños, afectan la supuesta neutralidad del Canal, van en contra de la vocación de paz de los panameños y violan claramente los preceptos constitucionales, conformando todo esto delitos de lesa patria por los que en su momento el Presidente deberá ser juzgado.

BCN: Acampada del personal de neteja

Des de les 5 de divendres es troben acampats a la Plaça de Sant Jaume, convocats per CCOO, un grup de treballadors i treballadores del sector de la neteja d'edificis i locals de Catalunya per reivindicar una millora de les seves condicions laborals i molt especialment que el seu salari arribi a mil euros. Malgrat que les forces de seguretat han intentat el desallotjament i han impedit la instal.lacio de tendes de campanya, així com la forta baixada de temperatures que estem patint en les darreres hores, els treballadors i les treballadores han continuat amb la seva reivindicació i tenen la intenció de fer-ho fins avui dilluns 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora.

L'acampada de treballadors i treballadores de la neteja a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona arriba al tercer dia malgrat el fred i l'impediment a plantar les tendes de campanya.

Ahir es van afegir a l'acampada més companys i companyes del sector i al llarg del dia hi va haver diferents actuacions lúdiques i musicals, per donar suport a les seves reivindicacions. Els convocants valoren com un èxit aquesta acció i esperen que la patronal del sector prengui bona nota per les properes reunions en la negociació del conveni. Si aquesta no avança, els responsables de CCOO del sector de la neteja d'edificis i locals de Catalunya han anunciat que convocaran noves mobilitzacions que podrien arribar, fins i tot, a una vaga general del sector.

Coloma de Gramenet: Manifest per la III República

Els ciutadans de tota condició compromesos amb els ideals de Justícia, Llibertat, Igualtat i Fraternitat hem de manifestar el nostre rebuig al model d'Estat Monàrquic hereu del Franquisme. Les forçes de progrés treballem per a construir un moviment plural i democràtic mitjançant la mobilització popular que aconsegueixi l'adveniment de la III República.

Vivim en una societat instal.lada en la precarietat laboral, educativa i econòmica dels treballadors i treballadores. L'actual Sistema Capitalista assentat en la injusticia social és la negació de la Democràcia i atempta de forma directe contra cadascun dels nostres principis republicans que tenen com a eixos principals la solidaritat social i la democràcia participativa.

La manca de llibertats en la nostra pseudodemocràcia i l'embrutiment moral e ideològic difòs pels medis de comunicació de "masas", en mans de la clases dominants, que degraden la nostra joventut, dificulten una societat més justa, solidària e igualitària.

En el context actual de corrupció (banquers, especuladors, polítics), el desconcert i la desconfiança s'han instal.lat a grans sectors de la població. Avui, a Coloma de Gramenet, la clase obrera i la resta de persones volem canviar aquesta tendència de pèrdua de drets laborals, degradació i descapitalització de les escoles i la sanitat públiques, l'intrusisme en aquest sector de les empreses privades, i l'especulació, manca de serveis essèncials per la població, reducció del poder adquisitiu, etc.

Els sotasignants fem una crida al conjunt d'homes i dones d'esquerres, republicans, socialistes, comunistes, llibertaris, feministes, alternatius, ecologistes, etc., a defendre la memòria i els valors de la República. El nostre objectiu és desenvolupar una estratègia unitària per a l'obertura d'un procés constituent, basat ens els següents pilars:
- Recuperació dels drets (civils, polítics,socials i mediambientals).

- Democràcia radical i participativa, per dur-la a efecte a tots els àmbits socials, com l'economia o la cultura, profunditzant en la Democràcia Política.

- Espanya ha de renunciar a la guerra com a instrument de política internacional i fomentar la relació entre els pobles des del marc del respecte mutu, la cooperació i la solidaritat.

- Un model d'Estat inspirat en els valors del humanisme laic, que es basa en el principi absolut de consciència.

- El valor de l'austeritat, entès com la racionalitat i la sintonia entre les necessitat socials i les aportacions pressupostàries i d'infraestructures necessàries.

- La construcció d'un Estat Republicà solidari que reconegui el dret a l'autodeterminació i resolgui la convivència entre els diferents pobles de l'Estat.

- Recuperació de la Memòria Històrica que reivindiqui com inalienable patrimoni col.lectiu, la lluita i el sacrifici de tots els assessinats, perseguits i damnificats per la Dictadura Franquista.

Merkel: "Volem ajudar Grècia a sortir de la crisi"

La cancellera Merkel es va distanciar de les propostes de diputats alemanys pel que fa a que Grècia vengués illes i altres propietats estatals per pal.liar el seu deute públic. També va declarar que Alemanya vol ajudar a Grècia a desenvolupar una economia competitiva i que per a això es crearà una comissió mixta germano-grega. Les crítiques de la cancellera germana es van dirigir en una altra direcció: "No pot ser que els especuladors treguin profit de la difícil situació de Grècia" i va anunciar prendre mesures contra l'especulació amb les primes d'assegurances (Credit Default Swaps, CDS).

"Estic agraïda pel valor i l'esforç que estan demostrant el govern i el Parlament de Grècia", va dir la cancellera alemanya, Angela Merkel, després de la trobada amb el primer ministre grec, Giorgos Papandreu, a Berlín.

El pla d'ajustaments grec va ser lloat per la cancellera, qualificant-lo de "pas extraordinàriament important". "Els bons col.locats per Grècia han demostrat que els mercats confien en la política de sanejament del govern d'Atenes", va afegir la cancellera.

Grècia està pagant alts interessos pels crèdits en els mercats internacionals; per aconseguir millors condicions requereix de l'aprovació del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional, així com de la solidaritat dels socis europeus.

Segons Papandreu, el seu Govern no pretén que altres carreguen amb les conseqüències d'aquesta situació, al.ludint al temor que la crisi grega debiliti l'euro i, al cap i a la fi, acabi pagant el contribuent europeu.

"Europa en la mira dels especuladors"

Sobre això, Sigmar Gabriel, cap dels socialdemòcrates alemanys ara a l'oposició, va criticar en una entrevista concedida al diari Frankfurter Rundschau: "Europa està en la mira dels especuladors i Angela Merkel contempla impàvida la situació".

Un informe de l'Oficina Federal de Control de Serveis Financers (BaFin) citat pel setmanari Der Spiegel, adverteix d'aquest fenomen. Les propostes per a noves instàncies de control van de la creació d'una oficina central de control de CDS, un Fons Monetari Europeu per ajudar els Estats en emergència, un ministeri de Finances europeu i fins a la instauració d'una agència europea per a control i administració del deute a la zona euro.

"És un fet que per decisió dels caps d'Estat i de Govern de la UE cal donar suport als socis en situacions d'emergència. Independentment de la crisi per l'endeutament grec, hem de desenvolupar instruments per a poder reaccionar en aquestes situacions", va asseverar Jean Claude Juncker, primer ministre de Luxemburg i president de l'eurogrup, després de la seva trobada amb Papandreu, previ a la de Berlín.

No obstant això, Grècia no pot esperar diners dels seus socis europeus, va afegir Juncker. Com va ressaltar Ulrich Wilhelm, portaveu del Govern alemany, l'ajuda a Grècia és sobretot d'índole política.

Guido Westerwelle, ministre alemany d'Exteriors, en el marc del Consell de Ministres de la UE a la ciutat espanyola de Còrdova, adverteix d'estendre a Grècia un "xec en blanc". Si bé el programa d'estalvi grec és ambiciós, diu el ministre Westerwelle: "Grècia ha de fer les seves pròpies tasques". Per contra, Nicolas Sarkozy, el president francès, va recalcar a Còrdova, que no es pot deixar caure a un país de l'eurozona, "aquesta no tindria sentit si no fos així".

Sigui com sigui, la disposició d'Europa per donar suport al soci hel.lè., a casa Papandreu no ha rebut afalacs; les càlides paraules de la cancellera germana no els són suficients als editorialistes de la premsa grega: "Moltes lloances per les seves mides, però cap compromís concret" ha rebut, segons el diari Ethnos, el primer ministre Papandreu.

Alemania ayuda a Grecia a salir de la crisis.
El plan de ajuste anunciado por Atenas recibe apoyo de Berlín
Alemania quiere brindar apoyo a Grecia, sobre todo para desarrollar una economía competitiva.

"Estoy agradecida por el valor y el esfuerzo que están demostrando el gobierno y el Parlamento de Grecia", dijo la canciller alemana, Angela Merkel, después del encuentro con el primer ministro griego, Giorgos Papandreu en Berlín.

El plan de ajustes griego fue alabado por la canciller, que lo calificó de "paso extraordinariamente importante". "Los bonos colocados por Grecia han demostrado que los mercados confían en la política de saneamiento del gobierno de Atenas", agregó la canciller.

La canciller Merkel se distanció de las propuestas de diputados alemanes con respecto a que Grecia vendiera islas y otras propiedades estatales para paliar su deuda pública. También declaró que Alemania quiere ayudar a Grecia a desarrollar una economía competitiva y que para ello se creará una comisión mixta germano-griega.

Las críticas de la canciller germana se dirigieron en otra dirección: “No puede ser que los especuladores saquen provecho de la difícil situación de Grecia” y anunció tomar medidas contra la especulación con las primas de seguros (Credit Default Swaps, CDS).

Grecia está pagando altos intereses por los créditos en los mercados internacionales; para conseguir mejores condiciones requiere de la aprobación del Banco Central Europeo y del Fondo Monetario Internacional, así como de la solidaridad de los socios europeos.

Según Papandreu, su Gobierno no pretende que otros carguen con las consecuencias de esta situación, aludiendo al temor de que la crisis griega debilite el euro y, a fin de cuentas, acabe pagándola el contribuyente europeo.

"Europa en la mira de los especuladores"

Al respecto, Sigmar Gabriel, jefe de los socialdemócratas alemanes ahora en la oposición, criticó en una entrevista concedida al diario Frankfurter Rundschau: “Europa está en la mira de los especuladores y Angela Merkel contempla impávida la situación”.

Un informe de la Oficina Federal de Control de Servicios Financieros (BaFin) citado por el semanario Der Spiegel, advierte de este fenómeno. Las propuestas para nuevas instancias de control van de la creación de una oficina central de control de CDS, un Fondo Monetario Europeo para ayudar a los Estados en emergencia, un ministerio de Finanzas europeo hasta la instauración de una agencia europea para control y administración de la deuda en la zona euro.

“Es un hecho que por decisión n de los jefes de Estado y de Gobierno de la UE hay que apoyar a los socios en situaciones de emergencia. Independientemente de la crisis por el endeudamiento griego, tenemos que desarrollar instrumentos para poder reaccionar en estas situaciones”, aseveró Jean Claude Juncker, primer ministro de Luxemburgo y presidente del eurogrupo, después de su encuentro con Papandreu, previo al de Berlín.

Sin embargo, Grecia no puede esperar dinero de sus socios europeos, agregó Juncker. Como resaltó Ulrich Wilhelm, portavoz del Gobierno alemán, la ayuda a Grecia es sobre todo de índole política.

Guido Westerwelle, ministro alemán de Exteriores, en el marco del Consejo de Ministros de la UE en la ciudad española de Córdoba, advierte de extender a Grecia un “cheque en blanco”. Si bien el programa de ahorro griego es ambicioso, así el ministro Westerwelle, “Grecia tiene que hacer sus propias tareas”. Por el contrario, Nicolás Sarkozy, el presidente francés, recalcó en Córdoba, que no se puede dejar caer a un país de la eurozona, “ésta no tendría sentido si así no fuese”.

Como fuere. la disposición en Europa para apoyar al socio heleno, en casa Papandreu no ha recibido halagos; las cálidas palabras de la canciller germana no les son suficientes a los editorialistas de la prensa griega: “muchas alabanzas para sus medidas, pero ningún compromiso concreto” ha recibido, según el diario Ethnos, el primer ministro Papandreu.

"La UE vol dos estats a Palestina"

La Unió Europea (UE) vol reprendre cartes en el conflicte al Pròxim Orient, i amb més força. L'Alta Representant de la Política Exterior de la UE, la baronesa Ashton, viatjarà a meitat de març a la regió. A finals de mes representarà a la UE en una trobada de l'anomenat Quartet de Mediadors pel Pròxim Orient, en el qual participen també Nacions Unides, Estats Units i Rússia. En les pròximes hores, una trobada a Israel amb l'emissari nord-americà per l'Orient Mitjà, George Mitchell, és a la seva agenda, l'objectiu és reprendre els contactes entre les parts en conflicte i iniciar negociacions indirectes.

Els ministres d'Exteriors de la UE a Còrdova
Amb una crida a les parts en conflicte al Pròxim Orient va acabar la trobada informal dels ministres d'Exteriors a Còrdova. Quant a la nova cartera d'exteriors, van criticar a Ashton, però li donen suport.

El ministre alemany d'Exteriors, Guido Westerwelle, va declarar després de la trobada informal a Córdoba: "Com a europeus volem col.laborar activament en el procés de pau al Pròxim Orient. Exhortem a ambdues parts a retirar els obstacles per a que les converses directes puguin, per fi, ser represes".

Arribar a la solució dels dos Estats

La UE advoca per la fundació d'un Estat palestí, a la major brevetat possible. A la franja de Gaza, però, el poder es troba a les mans del grup islamista radical Hamàs, que es nega a tot diàleg. Les negociacions al Pròxim Orient van ser interrompudes l'any passat degut a enfrontaments violents entre l'Exèrcit israelià i les milícies de Hamàs.

El ministre suec d'Exteriors, Carl Bildt, va qualificar d'insuportable la situació a la franja de Gaza, ara totalment aïllada. El ministre d'exteriors de Luxemburg, Jean Asselborn, va demanar a Israel cessar amb els assentaments en els territoris ocupats. Això seria un senyal clar a una comunitat internacional, que "vol concretament arribar a la solució dels dos Estats", va dir Asselborn, afegint que per a això la UE ha de mantenir els seus bons contactes amb Israel i Palestina.

L'amfitrió de la trobada, el ministre espanyol d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, es va pronunciar a favor de la iniciativa dels Estats Units que portaria, en un termini de quatre mesos, a negociacions de pau. "La UE vol donar suport als esforços dels Estats Units; podríem desenvolupar estímuls tant per Israel com per als palestins", va puntualitzar.

La franja de Gaza serà visitada per Ashton d'aquí a deu dies; per això es troba esperant l'autorització de les autoritats israelianes. Com que per a la UE, Hamàs compte com a organització terrorista (en canvi Israel, la part agressora i ocupant, no!), no és possible que hi hagi un diàleg oficial.

"Vull viatjar a Gaza per veure amb els meus propis ulls què ha passat amb les grans quantitats de fons d'assistència que hem posat a disposició. Vull parlar amb la gent normal del carrer sobre l'efecte que han tingut. És molt important per a nosaltres", va asseverar Ashton. Sense que pensi demanar compts a Israel, pel que es veu. Amb aquest viatge a Pròxim Orient, Ashton visita per primera vegada una de les principals regions en crisi.

Els ministres d'Exteriors li van recomanar que s'esforci per una major presència internacional. A més, els 27 membres del Consell de Ministres van sol.licitar de l'Alta Representant tenir més en compte els desitjos dels membres a l'hora d'estructurar el nou servei diplomàtic que comptarà amb 5.000 funcionaris. Li van retreure tenir massa present els desitjos de la Comissió Europea, en quines mans ha estat, fins fa poc, bona part de la política exterior de la UE. L'altra funció de Catherine Ashton és la de cap suplent de la Comissió Europea.

Com li cauen les crítiques?: "¿Em pregunta si em sento malament? No. Però sí que percebo que aquesta doble funció és nova. Hem de trobar el camí de conjugar-ho tot", respon. A finals d'abril, lady Ashton presentarà un nou concepte per a l'estructura i l'organització de la nova institució. Els ministres d'Exteriors ja han passat una llista dels seus desigs pel que fa a la nòmina dels càrrecs claus en el servei diplomàtic europeu. "Tots tenen cura dels interessos nacionals", va dir el ministre alemany Westerwelle.

Agenda d'abril

També per abril, els ministres d'Exteriors preveuen una reunió amb els representants dels tres grups de Bòsnia-Herzegowina. Es tracta d'exercir pressió sobre serbis, croats i musulmans bosnians per tal que aprovin una reforma a la Constitució. Per juny, la UE preveu una trobada amb els Estats balcànics, encara no està clar si els representants de Kosovo seran convidats a la ronda, ja que no tots els Estats europeus ho reconeixen. Sèrbia segueix considerant-lo com a part del seu territori.

Ministros de la UE impulsan nuevo diálogo en Cercano Oriente

Los ministros de Exteriores de la UE en Córdoba, España. Marzo 6 de 2010
Con un llamado a las partes en conflicto en Cercano Oriente terminó el encuentro informal de los ministros de Exteriores en Córdoba. En cuanto a la nueva cartera de exteriores, criticaron a Ashton, pero la apoyan.

La Unión Europea (UE) quiere retomar cartas en el conflicto en Cercano Oriente, y con más fuerza. La Alta Representante para la Política Exterior de la UE viajará a mitad de marzo a la región. A finales de mes representará a la UE en un encuentro del llamado Cuarteto de Mediadores para Cercano Oriente, en el cual participan también Naciones Unidas, Estados Unidos y Rusia.

En las próximas horas, un encuentro en Israel con el emisario estadounidense para Medio Oriente, George Mitchell, está en su agenda; el objetivo es reanudar los contactos entre las partes en conflicto e iniciar negociaciones indirectas.

El ministro alemán de Exteriores, Guido Westerwelle, declaró después del encuentro informal en Córdoba: “Como europeos queremos colaborar activamente en el proceso de paz en Cercano Oriente. Exhortamos a ambas partes a retirar los obstáculos para que las conversaciones directas puedan, al fin, ser retomadas”.

Llegar a la solución de los dos Estados

La UE aboga por la fundación de un Estado palestino, a la brevedad posible. En la franja de Gaza, sin embargo, el poder se encuentra en las manos del grupo islamista radical Hamás, que se niega a todo diálogo. Las negociaciones en Cercano Oriente fueron interrumpidas el año pasado debido a enfrentamientos violentos entre el Ejército israelí y las milicias de Hamás.

El ministro sueco de Exteriores, Carl Bildt, calificó de insoportable la situación en la franja de Gaza, ahora totalmente aislada. El ministro de exteriores de Luxemburgo, Jean Asselborn, pidió a Israel cesar con los asentamientos en los territorios ocupados. Esto sería una señal clara a una comunidad internacional, que “quiere concretamente llegar a la solución de los dos Estados”, dijo Asselborn añadiendo que para ello la UE debe mantener sus buenos contactos con Israel y Palestina.

El anfitrión del encuentro, el ministro español de Exteriores, Miguel Angel Moratinos, se pronunció a favor de la iniciativa de Estados Unidos que llevaría, en un plazo de cuatro meses, a negociaciones de paz. “La UE quiere apoyar los esfuerzos de Estados Unidos; podríamos desarrollar estímulos tanto para Israel como para los palestinos”, puntualizó.

La franja de Gaza será visitada por Ashton dentro de diez días; para ello se encuentra esperando la autorización de las autoridades israelíes. Debido a que para la UE, Hamás cuenta como organización terrorista, no es posible que haya un diálogo oficial.

“Quiero viajar a Gaza para ver con mis propios ojos qué ha sucedido con las grandes cantidades de fondos de asistencia que hemos puesto a disposición. Quiero conversar con la gente normal de la calle acerca del efecto que han tenido. Es muy importante para nosotros”, aseveró Ashton. Con este viaje a Cercano Oriente, lady Ashton visita por primera vez una de las principales regiones en crisis.

Los ministros de Exteriores le recomendaron que se esfuerce por una mayor presencia internacional. Además, los 27 miembros del Consejo de Ministros solicitaron de la Alta Representante tener más en cuenta los deseos de los miembros a la hora de estructurar el nuevo servicio diplomático que contará con 5000 funcionarios. Le echaron en cara tener demasiado presente los deseos de la Comisión Europea, en cuyas manos ha estado, hasta hace poco, buena parte de la política exterior de la UE. La otra función de Catherine Ashton es la de jefe suplente de la Comisión Europea.

¿Cómo le caen las críticas? “¿Me pregunta si me siento mal? No. Pero sí percibo que esta doble función es nueva. Tenemos que encontrar el camino de conjugarlo todo”, responde. A finales de abril, lady Ashton presentará un nuevo concepto para la estructura y la organización de la nueva institución. Los ministros de Exteriores ya han pasado una lista de sus deseos en cuanto a la nómina de los cargos claves en el servicio diplomático europeo. “Todos cuidan de los intereses nacionales”, dijo el ministro alemán Westerwelle.

Agenda de abril

También para abril, los ministros de Exteriores prevén una reunión con los representantes de los tres grupos de Bosnia-Herzegowina. Se trata de ejercer presión sobre serbios, croatas y musulmanes bosnios para que aprueben una reforma a la Constitución. Para junio, la UE prevé un encuentro con los Estados balcánicos; todavía no está claro si los representantes de Kosovo serán invitados a la ronda, pues no todos los Estados europeos lo reconocen. Serbia sigue considerándolo como parte de su territorio.

Girona: La CUP contra la Fundació Príncep

La CUP de Girona denuncia la desmesurada pressió policial a la ciutat. Diversos militants independentistes han estat identificats i retinguts aquest vespre, a més de 200 metres de l'Auditori de Girona, quan es disposaven a desplegar una pancarta contrària a la presència dels prínceps d'Espanya a la ciutat. Els Mossos han impedit, instants després, que la pancarta fos penjada a la via pública.

El desproporcionat desplegament dels Mossos d'Esquadra, que han assetjat el parc de la Devesa i l'àrea de l'entorn, ha impedit la realització d'una acció pacífica i simbòlica que pretenia mostrar el rebuig de la ciutadania gironina envers la visita dels Borbons.

Des de la CUP de Girona, i l'organització juvenil Maulets, denuncien l'estat de setge a què ha estat sotmesa altre cop bona part de la ciutat, com a conseqüència de la visita de membres de la família reial espanyola, i l'arbitrarietat amb què han actuat els cossos policials a l'hora d'identificar i retenir els activistes de l'esquerra independentista.

El portaveu de la CUP, Jordi Navarro, ha declarat, en relació a l'actitud dels cossos policials, que "la repressió i la por és l'única manera que tenen per continuar imposant aquesta institució anacrònica i antidemocràtica que és la monarquia espanyola", i ha animat la ciutadania gironina a "plantar-se perquè els Borbons no tornin a trepitjar la ciutat; i a treballar per a construir una alternativa democràtica i republicana a Girona i arreu dels Països Catalans".

No a la Fundació Príncep de Girona

La CUP de Girona i l'organització juvenil Maulets ha realitzat aquesta acció per protestar contra la presències dels Prínceps d'Astúries a la ciutat de Girona. L'acció de rebuig, s'emmarca en la campanya que les dues organitzacions porten mesos realitzant contra la recent creada Fundació Príncep de Girona, impulsada per sectors espanyolistes del teixit empresarial i financer gironí, amb el suport de les institucions públiques locals.

Amb l'acció, a més, les dues organitzacions han visualitzat el rebuig popular que la figura dels prínceps espanyols provoca en la ciutadania gironina, que va tenir el seu zenit amb les massives manifestacions de protesta arran del cas de la crema de fotos del rei d'Espanya, i que va provocar la repressió contra una vintena de militants independentistes.