diumenge, 12 de juny de 2011

Vuit propostes urgents per una altra Europa

La reducció del dèficit públic no ha de fer-se reduint les despeses socials públiques, sinó lluitant contra el gran frau fiscal i gravant més el capital, les transaccions financeres, el patrimoni i les rendes dels més rics. Per reduir el dèficit, també és necessari reduir dràsticament les despeses d'armament, així com altres despeses socialment inútils i perilloses per al medi ambient. En canvi és fonamental augmentar les despeses socials, especialment per esmorteir els efectes de la depressió econòmica. Però més enllà cal considerar aquesta crisi com una possibilitat per trencar amb la lògica capitalista i realitzar un canvi radical de la societat. La nova lògica que cal construir haurà de trencar amb el productivisme, incloure la qüestió ecològica, eradicar les diverses formes d'opressió (racial, patriarcal, etc...) i promoure els béns comuns.

Per a això és necessari construir un front anticrisi, tant a escala europea com localment, amb la finalitat d'agrupar les energies per crear una relació de força favorable a la posada en pràctica de solucions radicals centrades en la justícia social i climàtica. Des d'agost del 2010 el CADTM ha formulat vuit propostes relatives a l'actual crisi europea. L'element central és la necessitat de procedir a l'anul·lació de la part il·legítima del deute públic. Per a això, el CADTM recomana la realització d'una auditoria del deute públic efectuat sota control ciutadà. En determinades circumstàncies aquesta auditoria haurà de combinar-se amb la suspensió unilateral i sobirana del reemborsament del deute públic. L'objectiu de l'auditoria és arribar a l'anul·lació/repudi de la part il·legal del deute públic i a una forta reducció de la resta del deute. La reducció dràstica del deute públic és una condició necessària però insuficient per treure als països de la Unió Europea de la crisi. Cal completar-la amb tot un seguit de mesures de gran amplitud en diferents àmbits.

1. Realitzar una auditoria del deute públic amb la finalitat d'anul·lar la part il·legítima

Una part important del deute públic dels Estats de la Unió Europea és il·legítima perquè és el resultat d'una política deliberada de governs que van decidir privilegiar sistemàticament a una classe social, la classe capitalista, i a d'altres sectors afavorits, en detriment de la resta de la societat. La rebaixa d'impostos sobre les rendes altes de les persones físiques, sobre els seus patrimonis i sobre els beneficis de les empreses privades, han portat als poders públics a incrementar el deute públic amb la finalitat de cobrir el forat produït per aquesta rebaixa. Així, aquests poders públics han augmentat fortament la càrrega impositiva sobre les llars modestes que constitueixen la majoria de la població. A això cal afegir, des del 2007-2008, el rescat de les institucions financeres privades, responsables de la crisi, que ha costat molt car a les finances públiques i ha fet esclatar el deute públic. La disminució dels ingressos provocada per la crisi que han causat les institucions financeres privades, una vegada més s'ha hagut de cobrir amb préstecs massius. Aquest marc general assenyala clarament la il·legitimitat d'una part important dels deutes públics. A això s'afegeix, en cert nombre de països sotmesos al xantatge dels mercats financers, altres fonts evidents d'il·legitimitat. Els nous deutes contrets a partir de 2008 s'han assumit en un context en el qual els banquers i d'altres institucions financeres privades utilitzen els diners aconseguits dels bancs centrals a tipus d'interès baixos per especular i obligar als poders públics a augmentar les remuneracions que aquests han de reemborsar. A més en països com Grècia, Hongria, Letònia, Romania o Irlanda, els préstecs concedits pel FMI s'han combinat amb condicions que constitueixen una violació dels drets econòmics i socials de les poblacions. Amb l'agreujant que aquestes condicions, una vegada més, afavoreixen als banquers i a les institucions financeres. També per aquestes raons són il·legítimes. Finalment, en alguns casos s'ha fet burla de la voluntat popular: per exemple, mentre que al febrer del 2011 una àmplia majoria dels irlandesos van votar contra els partits que van fer regals als bancs i van acceptar les condicions imposades per la Comissió Europea i el FMI, la nova coalició governamental continua amb la mateixa política que els seus predecessors. Més generalment, en alguns països es van agafar a la marginació del poder legislatiu en benefici d'una política de fets consumats imposada pel poder executiu que passa els acords amb la Comissió Europea i el FMI. A continuació el poder executiu presenta al Parlament aquest acord «ho prens o ho deixes», que arriba fins i tot a organitzar un debat sense votació en assumptes de primer ordre. La tendència del poder executiu a transformar l'òrgan legislatiu en una oficina de registre es reforça. En aquest inquietant context, sabent que abans o després una sèrie d'Estats s'enfrontarà al risc concret de la impossibilitat de pagar per falta de liquiditat i que el reemborsament d'un deute il·legítim és inacceptable per principis, convé pronunciar-se clarament per l'anul·lació dels deutes il·legals. Anul·lació que ha de recaure sobre els culpables de la crisi, a saber, les institucions financeres privades. Per als països com Grècia, Irlanda, Portugal o els països d'Europa de l'Est i els de fora de la Unió Europea, com Islàndia, és a dir, els països que estan sotmesos al xantatge dels especuladors, del FMI i d'altres organismes com la Comissió Europea, convé recórrer a una moratòria unilateral del reemborsament del deute públic. Aquesta proposta es fa popular als països més afectats per la crisi. A finals de novembre del 2010 a Dublín, en una enquesta d'opinió realitzada per telèfon a prop de 500 persones, el 57% dels irlandesos preguntats es va pronunciar a favor de la suspensió del pagament del deute «default» en anglès, més que per l'ajuda d'emergència del FMI i Brussel·les. «Default ! say the people» (el poble per la suspensió del pagament) titulava el Sunday Independent, principal diari de la illa. Segons el CADTM, aquest tipus de moratòria unilateral ha d'unir-se a la realització d'una auditoria dels préstecs públics amb participació ciutadana. L'auditoria ha de permetre que s'aportin al govern i a l'opinió pública les proves i els arguments necessaris per a l'anul·lació/repudi de la part del deute identificat com il·legítima. El dret internacional i el dret intern dels països ofereixen una base legal per a aquest tipus d'acció sobirana unilateral d'anul·lació/repudi. Als països que recorrin a la suspensió del pagament, amb l'experiència sobre la qüestió del deute dels països del sud, el CADTM posa en guàrdia pel que fa a una mesura insuficient, una simple suspensió del reemborsament del deute, que pot revelar-se contraproduent. Cal fer la moratòria sense afegit d'interessos de demora sobre les sumes no reemborsades. En altres països com França, Gran Bretanya o Alemanya, no és imperatiu decretar una moratòria unilateral durant la realització de l'auditoria. Però també ha de dur-se a terme amb la finalitat de determinar l'amplitud de l'anul·lació/repudi a la qual caldrà procedir. En cas de deteriorament de la conjuntura internacional la suspensió del pagament poden arribar a ser necessària fins i tot per als països que es creuen a resguard del xantatge dels prestadors privats. La participació ciutadana és la condició imperativa per garantir l'objectivitat i la transparència de l'auditoria. Aquesta comissió d'auditoria haurà d'estar composta especialment pels diferents òrgans de l'Estat afectats, així com per auditors experts de les finances públiques, economistes, juristes, constitucionalistes, representants dels moviments socials… i permetrà determinar les diferents responsabilitats en el procés d'endeutament i exigir que els responsables, tant nacionals com a internacionals, rendeixin comptes amb la justícia. En cas d'hostilitat d'un govern pel que fa a l'auditoria, serà necessari constituir una comissió ciutadana d'auditoria sense participació governamental. En qualsevol cas és legítim que les institucions privades i les persones físiques d'altes rendes que posseeixen els títols d'aquestes deutes assumeixin el cost de l'anul·lació de deutes sobirans il·legals, ja que són àmpliament responsables de la crisi de la qual, per afegiment, es van beneficiar llargament. El fet que hagin d'assumir el cost de l'anul·lació no és més que una justa volta cap a una major justícia social. És important elaborar un registre dels propietaris de títols amb la finalitat d'indemnitzar als ciutadans i ciutadanes amb rendes baixes i mitjanes que hi hagi entre ells. Si l'auditoria demostra l'existència de delictes relacionats amb l'endeutament il·legal, cal condemnar fermament als seus autors a pagar les reparacions i no permetre que es lliurin de les penes de presó en funció de la gravetat dels seus actes. Cal exigir justícia contra les autoritats que van engegar els préstecs il·legals. Sobre els deutes que no estan afectades d'il·legitimitat, convindria imposar un esforç als creditors en termes de reducció de l'estoc i dels tipus d'interès, així com una ampliació del període de reemborsament. També seria convenient efectuar una discriminació positiva a favor dels petits propietaris de títols del deute públic que convindria reemborsar normalment. D'altra banda, el muntant de la part del pressupost de l'Estat destinat al reemborsament del deute haurà de limitar-se en funció de la situació de l'economia, de la capacitat de reemborsament dels poders públics i del caràcter irreductible de les despeses socials. Cal inspirar-se en el que es va fer amb Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. L'Acord de Londres de 1953 sobre el deute alemany, que consistia, en particular, a reduir el 62% de l'estoc del deute, estipulava que la relació entre el servei del deute i els ingressos de les exportacions no havia de sobrepassar el 5%. Es podria definir un rati d'aquest tipus: la suma assignada al reemborsament del deute no pot excedir el 5% dels ingressos de l'Estat. També cal adoptar un marc legal per evitar que es repeteixi la crisi que va començar en 2007-2008: prohibició de socialitzar els deutes privats, obligació d'organitzar una auditoria permanent de la política d'endeutament públic amb participació ciutadana, imprescriptibilitat dels delictes relacionats amb l'endeutament il·legal, nul·litat dels deutes il·legals…

2. Detenir els plans d'austeritat, són injusts i aprofundeixen la crisi

D'acord amb les exigències del FMI, els governs dels països europeus han optat per imposar als seus pobles polítiques d'estricta austeritat, amb clares retallades en la despesa pública: jubilacions en la funció pública, congelació i fins i tot rebaixa dels salaris dels funcionaris, reducció de l'accés a alguns serveis públics vitals i de protecció social, retard de l'edat de jubilació. Al revés les empreses públiques reclamen –i obtenen- un augment de les seves tarifes mentre que el cost de l'accés a la sanitat i l'educació també es revisa a l'alça. Creix el recurs a la pujada d'impostos indirectes particularment injust, especialment l'IVA. Les empreses públiques del sector competent es privatitzen massivament. Les polítiques d'austeritat que es posen en pràctica s'estan empenyent a un nivell mai vist des de la Segona Guerra Mundial. D'aquesta forma els efectes de la crisi es dupliquen pels presumptes remeis que es dirigeixen sobretot a protegir els interessos dels propietaris de capitals. En resum, els banquers beuen, els pobles paguen! Però els pobles cada vegada toleren menys la injustícia d'aquestes reformes caracteritzades per una àmplia regressió social. En termes relatius són els treballadors, els aturats i les famílies més modestes els que més han de contribuir perquè els Estats continuïn engreixant als creditors. I entre les poblacions més afectades les dones ocupen el primer lloc, ja que l'actual organització de l'economia i la societat patriarcal fa que caiguin sobre elles els desastrosos efectes de la precarietat, del treball parcial i malament pagat. Afectades directament per la degradació dels serveis socials públics, elles paguen un preu molt alt. La lluita per imposar una altra lògica és indissociable de la lluita pel respecte total dels drets de les dones.

3. Instaurar una veritable justícia fiscal europea i una justa redistribució de la riquesa. Prohibir les transaccions amb els paradisos judicials i fiscals. Lluitar contra el frau fiscal massiu de les grans empreses i dels més rics

Des del 1980 no han deixat de baixar els impostos directes sobre les rendes més elevades i les grans empreses. Així a la Unió Europea, del 2000 al 2008, les taxes superiors de l'impost sobre la renda i l'impost de societats van baixar respectivament 7 i 8,5 punts. Aquests centenars de milers de milions d'euros de regals fiscals es van orientar essencialment cap a l'especulació i l'acumulació de riqueses per part dels més rics. Cal dissenyar una reforma profunda de la fiscalitat amb l'objectiu de la justícia social (reduir al mateix temps les rendes i el patrimoni dels més rics per augmentar els de la majoria de la població) harmonitzant-la en el plànol europeu amb la finalitat d'impedir el dúmping fiscal. Es tracta d'augmentar els ingressos públics, especialment per mitjà de l'impost progressiu sobre la renda de les persones físiques més riques (la taxa marginal sobre el tram més elevat de renda ha de portar-se al 90%), l'impost sobre el patrimoni a partir de cert muntant i l'impost de societats. Aquest augment dels ingressos ha d'anar parell amb una ràpida rebaixa del preu de l'accés als béns i serveis de primera necessitat (aliments bàsics, aigua, electricitat, calefacció, transport públic, material escolar…) especialment per una reducció forta i concreta de l'IVA d'aquests béns i serveis vitals. Es tracta també d'adoptar una política fiscal que afavoreixi la protecció del medi ambient gravant de forma dissuasiva a les indústries contaminants. La Unió Europea ha d'adoptar una taxa sobre les transaccions financeres, especialment sobre els mercats d'intercanvis, amb la finalitat d'augmentar els ingressos dels poders públics. Els diferents G20, malgrat les seves declaracions d'intencions, en realitat s'han negat a atacar als paradisos judicials i fiscals. Una mesura senzilla per lluitar contra els paradisos fiscals (que tots els anys fan perdre als països del nord, i també als del sud, recursos vitals per al desenvolupament de les poblacions), consisteix per a un Parlament a prohibir a totes les persones físiques i a totes les empreses presents al seu territori realitzar qualsevol transacció que passi pels paradisos fiscals, sota pena d'una multa d'un import equivalent. A més cal eradicar aquests forats negres de les finances, de tràfics criminals, de corrupció i de delinqüència de coll blanc. El frau fiscal priva a la col·lectivitat de mitjans considerables i actua contra l'ocupació. Els mitjans públics conseqüents han de posar-se al servei del ministeri de finances per lluitar eficaçment contra aquest frau. Els resultats han de fer-se públics i sancionar severament als culpables.

4. Posar en ordre els mercats financers, especialment per la creació d'un registre dels propietaris de títols, per la prohibició de les vendes a descobert i l'especulació en una sèrie de sectors. Crear una agència pública europea de qualificació.

L'especulació a escala mundial representa diverses vegades el total de les riqueses produïdes al planeta. Els sofisticats muntatges de la mecànica financera la tornen totalment incontrolable. Els engranatges que suscita alteren l'estructura de l'economia real. L'opacitat sobre les transaccions financeres és la norma. Per gravar als creditors en l'origen, és necessari identificar-los. La dictadura dels mercats financers ha d'acabar i s'ha de prohibir l'especulació en tot un seguit de sectors. És convenient prohibir l'especulació amb els títols del deute públic, amb les divises i amb els aliments. També s'han de prohibir les vendes a descobert i els Credit Default Swaps s'han de regular estrictament. Cal tancar els mercats de contractació directa de productes derivats, que són veritables forats negres que escapen a tota reglamentació i vigilància. El sector de les agències de qualificació també ha de reformar-se i emmarcar-se estrictament. Lluny d'una eina d'avaluació científica objectiva, aquestes agències són, estructuralment, parts interessades de la globalització neoliberal i en diverses ocasions han desencadenat repeticions de catàstrofes socials. En efecte, la rebaixa de la nota d'un país implica una pujada dels tipus d'interès sobre els préstecs que se li han concedit. En conseqüència la situació econòmica del país en qüestió es deteriora encara més. El comportament gregari dels especuladors multiplica les dificultats oposades que pesaran encara més durament sobre les poblacions. La marcada submissió de les agències de qualificació als mitjans financers nord-americans les converteix en actors principals a nivell internacional, i la seva responsabilitat en el desencadenament i l'evolució de la crisi no ha estat suficientment aclarida pels mitjans de comunicació. L'estabilitat econòmica dels països europeus s'ha deixat en mans d'aquestes agències de qualificació, sense protecció, sense mitjans seriosos de control per part dels poders públics. És imprescindible la creació d'una agència pública de qualificació per escapar d'aquest atzucac.

5. Transferir els bancs al sector públic sota control ciutadà.

Després de decennis de desviacions financeres i privatitzacions ja és hora de passar el sector creditici al domini públic. Els Estats han de recuperar la seva capacitat de controlar i orientar l'activitat econòmica i financera. També han de comptar amb instruments per realitzar inversions i finançar la despesa pública reduint al mínim l'endeutament amb institucions financeres privades i/o estrangeres. Cal expropiar els bancs, sense indemnització, i transferir-los al sector públic sota control ciutadà. En alguns casos, l'expropiació dels bancs privats pot representar un cost per a l'Estat a causa dels deutes puguin haver acumulat. El cost en qüestió ha de recuperar-se del patrimoni general dels grans accionistes. En efecte, les empreses privades que són accionistes dels bancs i que els van portar a l'abisme mentre obtenien sucosos beneficis, són propietàries d'una part del seu patrimoni en altres sectors de l'economia. Ha de fer-se, doncs, una punció en el patrimoni general dels accionistes. Es tracta d'evitar al màxim la socialització de les pèrdues. L'exemple irlandès és emblemàtic. La forma en què es va efectuar la nacionalització de l'Allied Bank irlandès és inacceptable. Cal aprendre d'això.

6. Socialitzar les nombroses empreses i serveis privatitzats des del 1980.

Una característica dels últims trenta anys ha estat la privatització de moltes empreses i serveis públics. Des dels bancs al sector industrial passant per correus, les telecomunicacions, l'energia i el transport, els governs han lliurat al sector privat gran part de l'economia, perdent al mateix temps tota la capacitat de regular-la. Aquests béns públics, procedents del treball col·lectiu, han de tornar al sector públic. Es tracta de crear noves empreses públiques i adaptar els serveis públics segons les necessitats de la població per respondre, en particular, a la problemàtica del canvi climàtic, per exemple amb la creació d'un servei públic d'aïllament tèrmic dels habitatges.

7. Reduir dràsticament les hores de treball per crear ocupacions i augmentar els salaris i les pensions.

Distribuir d'una altra manera la riquesa és la millor resposta a la crisi. La part de la riquesa creada destinada als treballadors s'ha reduït considerablement des de fa diversos decennis mentre els creditors i les empreses han augmentat els seus beneficis per dedicar-los l'especulació. L'augment dels salaris no només permet que les persones visquin amb dignitat, sinó que també enforteix els mitjans utilitzats per finançar la protecció social i les pensions. En reduir el temps de treball sense minvar els salaris i creant ocupacions, es millora la qualitat de vida dels treballadors i es proporciona ocupació a aquells que ho busquen. La reducció radical del temps de treball també ofereix l'oportunitat de practicar un ritme de vida diferent, una forma diferent de viure en societat allunyant-nos del consumisme. El temps guanyat per a l'oci permetrà una major participació activa de les persones en la vida política, en l'enfortiment de la solidaritat, en activitats de voluntariat i en la creativitat cultural.

8. Refundar democràticament una altra Unió Europea basada en la solidaritat.

Diverses disposicions dels tractats que regeixen la Unió Europea, l'eurozona i el BCE han de derogar-se. Per exemple, és necessari eliminar els articles 63 i 125 del Tractat de Lisboa, que prohibeixen qualsevol control dels moviments de capitals i qualsevol ajuda a un Estat en dificultats. També cal abandonar el Pacte d'Estabilitat i Creixement. I més enllà, és necessari substituir els tractats actuals per altres nous en el marc d'un genuí procés constituent democràtic per aconseguir un pacte de solidaritat dels pobles a favor de l'ocupació i l'ecologia. S'ha de revisar per complet la política monetària així com la normativa i les pràctiques del Banc Central Europeu. La incapacitat del poder polític d'obligar al BCE a emetre diners és un obstacle molt greu. Amb la creació del BCE com a entitat per sobre dels governs i dels pobles, la UE va prendre una decisió desastrosa, la del sotmetre als éssers humans a les finances i no al revés. Mentre que molts moviments socials van denunciar els rígids i profundament inadequats estatuts, el BCE s'ha vist obligat a canviar d'opinió en el més àlgid de la crisi modificant amb urgència el paper que li havia estat assignat. Per desgràcia el BCE va accedir a fer-ho per raons equivocades: no perquè es tenien en compte els interessos dels pobles, sinó per preservar els de els creditors. És la prova evident que cal barrejar i repartir les cartes de nou. El BCE ha de tenir el poder de finançar directament als Estats que desitgen aconseguir els objectius socials i mediambientals que integren perfectament les necessitats bàsiques de la població. En l'actualitat, activitats econòmiques molt diferents, com la inversió en la construcció d'un hospital o un projecte purament especulatiu, es financen de manera similar. El poder polític ha de, almenys plantejar-se, imposar costos molt diferents als uns i els altres: els baixos tipus d'interès s'han de reservar per a inversions socialment justes i ambientalment sostenibles, mentre que les taxes molt altes, fins i tot prohibitives quan la situació ho exigeix, han d'aplicar-se a les operacions de tipus especulatiu sent també desitjable que pura i simplement es prohibeixin en certs sectors. Una Europa basada en la solidaritat i la cooperació ha de donar l'esquena a la competència i la rivalitat que anivellen «per a baix». La lògica neoliberal ha conduït a la crisi i ha revelat el seu fracàs. Aquesta lògica ha empès els indicadors socials a la baixa: menys protecció social, menys ocupació, menys serveis públics. Els que s'han beneficiat d'aquesta crisi ho han fet calcigant els drets de la majoria. Els culpables han guanyat, les víctimes paguen! Aquesta lògica, que subjeu en tots els textos fundadors de la Unió Europea, començant pel Pacte d'Estabilitat i Creixement, ha d'atacar-se directament: no es pot sostenir. L'objectiu prioritari ha de ser una altra Europa basada en la cooperació entre els Estats i la solidaritat entre els pobles. Per a això, les polítiques pressupostàries i fiscals no han de ser uniformes, ja que les economies europees presenten grans diferències, però cal coordinar-les perquè finalment sorgeixi una anivellació «per a dalt». Cal imposar polítiques globals a escala europea que incloguin inversions públiques massives per a la creació d'ocupació pública en àrees claus (dels serveis comunitaris a les energies renovables, de la lluita contra el canvi climàtic als sectors socials bàsics). Aquesta altra Europa democratitzada ha de, segons el CADTM, treballar per imposar principis no negociables: l'enfortiment de la justícia fiscal i social, decisions dirigides a elevar el nivell i la qualitat de vida dels seus habitants, el desarmament i la reducció radical de la despesa militar (inclosa la retirada de les tropes europees d'Afganistan i la sortida de l'OTAN), optar per energies sostenibles sense recórrer a la nuclear, rebuig dels organismes modificats genèticament (OGM). També ha d'acabar amb la seva política de fortalesa assetjada enfront dels immigrants i convertir-se en un soci just i veritablement solidari amb els pobles del Sud del planeta.

Éric Toussaint

EUPV abandona el ple dels corruptes d'Alacant i s'afegeix als indignats


Els regidors d'EUPV abandonen el ple de constitució de l'Ajuntament d'Alacant en senyal de protesta per la presa de possessió de Sonia Castedo i s'uneixen als indignats del 15M.

ICV-EUiA critica que CiU, PSC i ERC impedeixin que la Comissió d'estudi del Pacte Fiscal sigui a porta oberta

El diputat d'ICV-EUiA, Joan Boada, ha denunciat avui que CiU, PSC i ERC hagin impedit que el debat en el si de la Comissió d'Estudi del Pacte Fiscal sigui a portes obertes perquè pogués arribar a la ciutadania. En un context on part de la societat demana més transparència en les institucions públiques, Boada ha remarcat que la Comissió d'Estudi del Pacte Fiscal hauria de ser a porta oberta per "posar més llum" a la discussió del model de finançament "per la importància de les persones que hi compareixeran i pel tema tractat".

Després de la Comissió d'aquest matí, Boada ha volgut posar en valor les 34 compareixences acordades entre les que ha remarcat del representant de la conselleria d'Economia i Hisenda del País Basc "que podrà demostrar amb xifres exactes el sistema de concert" o el del representant del Ministeri d'Economia i Hisenda del länder de Baden Buttenberg on governen els Verds amb els socialdemòcrates perquè es pugui expressar els números del sistema federal amb els números concrets del model de finançament.

Tot i així, Boada no s'ha donat per vençut i ha assegurat que el seu grup parlamentari insistirà perquè "perquè tothom pugui escoltar què" es discuteix en el si de la Comissió.

La web de la policia espanyola caiguda per un atac DDos d'Anonymous

La detenció de tres persones a qui la policia espanyola acusa de ser responsables dels atacs informàtics ha suscitat un allau de missatges al Twitter i un atac massiu de denegació de servei a la pàgina policia.es amb el nom de #OpPolicia.

Aquesta vegada, amb l'etiqueta #anonymous (que serveix per aplegar a la pantalla tots els missatges que la incorporen) hi ha centenars de missatges breus, sempre limitats als 140 caràcters, que posen en dubte la versió policial i adverteixen que, com solen dir en els seus comunicats, "Anonymous" no són tres persones sinó una "legió".

Per això hi ha qui es pregunta com es pot desarticular una cosa que no existeix. Ells mateixos han declarat que s'inspiren en la forma del rusc i que no tenen líders. Sense líders, quina cúpula pot haver-hi, es demana algú.

L'afirmació que Anonymous no té cúpula s'ha reiterat molts cops aquest matí. Fins al punt que, en una altra demostració de la capacitat de prendre's aquestes reaccions amb bon humor, s'ha generat una etiqueta expressament, en castellà, que amb el nom de #cupulasinexistentes ja ha aconseguit situar-se al capdavant del rànquing d'etiquetes més usades.

Les cúpules que no existeixen

La majoria de les bromes aprofiten que en castellà la paraula cúpula té altres significats per mofar-se de l'actuació policial. Així, per exemple, s'ha anunciat la desarticulació de la volta de la Capella Sixtina i d'altres llocs semblants.

Una altra línia humorística s'escapa d'aquesta homonímia per centrar-se en el fet que es pugui considerar un perill persones com les que participen en les accions que convoca Anonymous.

Per això uns quants missatges al·ludeixen a la detenció de la cúpula de l'escola de màgia que apareix als llibres i pel·lícules de la sèrie Harry Potter, i a la desarticulació d'un munt de coses com ara els Reis Mags, el septe nasal d'algú que apareix sovint a la televisió populista. A més, es fa un homenatge a l'humorista Gila, es fa saber que "la cúpula són els pares".

La nota de la policia

Bona part dels comentaris crítics estan relacionats amb la manera com els mitjans de comunicació s'han fet ressò d'aquesta notícia, emprant el llenguatge de la policia sense posar-lo en dubte i donant-ne per bo el contingut, sense l'esperit crític amb què se suposa que els periodistes elaboren les seves informacions. La majoria de titulars suposadament periodístics han estat una còpia acrítica del titular que la policia posava al seu comunicat.

#OpPolicia

Diverses pàgines web recullen manuals per a afegir-se als atacs de DDos en solidaritat amb els ciberactivistes detinguts.

Tal com s'explica en alguna d'aquestes pàgines:

"Una de las principales herramientas de la que dispone Anonymous es el ataque DDoS o de Denegación del Servicio. Que consiste en un grupo de personas coordinadas enviando muchas peticiones a una web al mismo tiempo para que esta se colapse. Cuanto mas potente es el servidor web más personas hacen falta para bloquearlo. Este bloqueo es temporal, es decir, dura solo lo que dure el ataque, por lo tanto no debes dejar de disparar aunque el servidor esté caído."