diumenge, 11 de setembre de 2016

1714: història de moltes traicions d'uns pocs i sacrificis de molts d'altres

Al setembre de 1711 l'arxiduc Carlos d'Habsburg va deixar la península rumb a Viena per fer-se càrrec del Sacre Imperi Romà davant la mort del seu germà l'emperador Josep I, deixant a Barcelona a la seva esposa Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel com virreina. El comandant del vaixell que la portaria, dos anys més tard, lluny de la seva estimada Barcelona fou l'almirall Cristobal de Ibarra y Gómez de Arce, cavaller de Santiago des de l'any 1700, nascut al castell i fortalesa de Roquetas de Mar, Almería, i fill de l'almirall Diego de Ibarra, capità del castell que s'aixecà anys abans que existís l'actual vila de Roquetas per a protegir el territori dels pirates turcs.

Felipe d'Anjou, Felipe V com a primer Borbón de les Espanyes, era fill del Gran Dofí Lluís (1661-1711) i Maria Ana de Baviera, era nét de Lluís XIV (1638-1715), el Rei Sol, i de la seva cosina María Teresa, filla de Felipe IV i la seva primera esposa Isabel de Borbón. Aquesta Isabel era germana de Lluís XIII de França i, tots dos, fills de Felipe III i la seva cosina, la ja esmentada María Margarita d'Àustria, reis de les Espanyes. En les primeres 'negociacions de pau' -és a dir, pel repartiment entre la família de l'imperi de les Hispànies, els seus regnes, vil.les i comtats, els ambaixadors del ja emperador Carlos VI d'Hausburg van insistir que el Principat de Catalunya fos elevat a la categoria de república independent.

Poc temps després va arribar una carta de l'Emperador Carlos en la qual assegurava que "si els tractats no tenien els avantatges i conveniències que ens assegurin les de la meva justa causa i estimats súbdits, i especialment d'aquest Principat al que amb tanta especialitat aprecio pel que ha sacrificat, no seran per cap cas admeses ni sentides de mi semblant proposicions, quedant jo amb deliberat i constant ànim de continuar la guerra amb el major vigor i esforç". Això és el que feia pensar als catalans que no serien abandonats, malgrat ja estava tot signat i segellat.

Però el 14 de març de 1713 els anglesos es van comprometre a evacuar Catalunya, Mallorca i Eivissa, deixant als catalans sols davant l'exèrcit imperial francès. Cinc dies després, l'emperadriu va abandonar Barcelona, deixant com regent al general de les tropes austracistes, Guido von Starhemberg. El comandant del vaixell que la conduïa era l'almirall Cristobal de Ibarra y Gómez de Arce, cavaller de Santiago des de l'any 1700, nascut al castell i fortalesa de Roquetas de Mar, Almería, i fill de l'almirall Diego de Ibarra, capità d'aquell castell que s'aixecà molt abans que existís l'actual vila de Roquetas de Mar, i descendent de Gracián de Ibarra.

Cristobal de Ibarra era llavors el cap de la fortalesa que el regne tenia a Nàpols, hereva de segles de dominació catalana i resultat de nombroses guerres, batalles i pactes mil vegades traïts. La missió secreta que va rebre el reconegut marí, era la de conduïr l'emperadriu al costat del seu marit, esquivant les armades i bucs de guerra de tots els bàndols i als corsaris i pirates de tota mena, en la ruta més transitada del món, fins arribar a Nàpols -fins on hem pogut esbrinar-, en la primera i més arriscada etapa del llarg viatge, doncs la persona a protegir valia tots els tractats signats. Com a reconeixement, l'emperadriu li va donar el títol de Comte d'Ibarra i Gómez de Arce, l'únic de l'història nobiliaria espanyola que correspon als mateixos cognoms del titolat. El premi fou un càstic, doncs Cristobal i el seu fill varó hereu van morir a Viena, a l'exili, lluny de la seva família de Berja, on unes altres filles quedaren a la cura de l'àvia.

A la Biblioteca de Nàpols es conserva el facsímil del llibre que Cristobal de Ibarra va fer-se editar, demanant a Felip V, junt amb un nombrós grup de refugiats espanyols, el perdó per poder retornar a la seva llar. Però només els qui van poder pagar les dures multes imposades pel Borbó -l'alta noblesa- van aconseguir el perdó del monarca. Cristobal, com molts d'altres espanyols fidels al seu honor que van deixar una marcada presència a la cort i la societat vieneses, va morir a Viena cap a 1732, amb uns 70 anys d'edat, amb el títol de Mariscal de l'Armada d'Àustria.

El 22 de juny Starhemberg va signar a l'Hospitalet de Llobregat l'acord d'armistici. Finalment l'1 de juliol de 1713 es va estipular un alto-el-foc després del qual les tropes borbòniques procedirien a ocupar Catalunya, i el 13 de juliol de 1713 es va signar el Tractat de Utrecht entre Felipe V i la Gran Bretanya.

Mitjançant aquest tractat Felipe V renunciava al tron de França (article 2º), lliurava als anglesos el penyal de Gibraltar (article 10º) i l'illa de Menorca (article 11º), i també els concedia avantatges comercials a Amèrica (article 12º), alhora que aquests cedien davant les pretensions de Felipe V, qui mitjançant l'article 13º del Tractat de Utrecht es comprometia a amnistiar als catalans i a concedir-los els mateixos drets i privilegis que els habitants de les dues Castillas, «que de tots els pobles d'Espanya són els més estimats pel Rei Catòlic».

La burgesia decideix continuar la guerra

Carta dels Consellers de Barcelona a una població catalana apel·lant a la lluita perquè «pugui la Nació Catalana aconseguir gloriós acompliment en tan justa empresa». Davant les notícias de l'abandó anglès, es va convocar a Barcelona el 30 de juny de 1713 una Junta de Braços per deliberar si Catalunya havia de sotmetre's a Felipe V o prosseguir la guerra en solitari. En les primeres sessions el Braç Eclesiàstic es va inhibir per estar involucrada l'efusió de sang, deixant la resolució final en mans dels altres dos Braços. En virtut del seu nomenament com a ciutadà honrat de Barcelona, Rafael Casanova va ser membre de les sessions del Braç Real (Braç Reial).

El 5 de juny el Braç Real va emetre el seu veredicte proposant es continués la guerra. En una tensió creixent, els vots del Braç militar es van dividir en tres grups, no arribant-se a una resolució unànime. El parlament decisiu va tenir lloc en la sessió del Braç Militar i va ser a càrrec de Manuel de Ferrer i Sitges.

Presa la decisió de continuar la guerra en solitari -i amb l'alta noblesa i les seves mesnadas en contra, per la qual cosa van marxar en massa abandonant els seus feus- el 6 de juliol de 1713, els comissionats dels braços generals la van lliurar als diputats de la Generalitat de Catalunya, perquè la publiqués i declarés l'estat de guerra. Els diputats de la Generalitat, contraris a la proclamació, van dilatar l'entrada en vigor legal de l'edicte tres dies.

En la sisena instància presentada pels braços generals davant els diputats de la Generalitat, se'ls recordava que era la seva deure la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem d'així mateix mantenir». Finalment la proclamació pública de continuació de la guerra va tenir lloc a les sis del matí del 9 de juliol de 1713.

Davant la decisió presa per la Junta de Braços, Felipe V va escriure al seu avi, el rei Luis XIV de França, lamentant-se que pesi haver concedit als catalans una amnistia i concedir-los les mateixes lleis que a Castella gens d'això havia servit; i davant la greu situació de les seves finances, el francès sentenciava que els catalans li «pagaran totes les despeses de la Guerra de Catalunya des de 1º de Julio [1713] fins que hagin rendit les Armes».

Propaganda austracista


A partir de 1707 molts aragonesos i valencians austracistes -la burgesia i la noblesa catalana van romandre fidels al Tractat que ells sí coneixien, ja signat entre els membres de la mateixa família de monarques europeus, i es va mantenir aliena als fets, fugint fora de Catalunya durant la guerra- s'havien exiliat a Catalunya, únic territori peninsular que encara estava sota el domini d'aquell a qui havien proclamat rei, l'arxiduc Carlos d'Àustria.

L'endemà passat d'haver-se publicat l'edicte de continuació de guerra, l'11 de juliol de 1713, els representants aragonesos van presentar per escrit als Tres Comuns de Catalunya la seva adhesió a la guerra contra Felipe V i contra la dinastia dels Anjou i Lluís XIV, que ja havia traït Catalunya al 1640 i s'havia conjurat per a repartir-se els dos regnes de forma absolutista i tirànica, en la 'rubra' o conjura de l'illa de los Faisanes, al Bidasoa, molts anys abans.

Per combatre en el setge de Barcelona, els aragonesos van formar un regiment de cavalleria, un regiment de fusilers, una companyia de voluntaris de cavall, i dos de voluntaris del carrer. Seguint el mateix procés, el 16 de juny, un dia després que els aragonesos per respectar la prelació jeràrquica en ser el regne d'Aragó cap de la Corona d'Aragó, els representants del regne de València exiliats a Barcelona van lliurar als Tres Comuns de Catalunya una representació amb la seva adhesió a la causa.

Al llarg del bloqueig i setge de Barcelona els valencians van tenir un paper destacat en la seva defensa, assenyalant-se entre els oficials majors el general Juan Bautista Basset i Ramos, així com els diferents regiments d'infanteria i fusilería que van formar els valencians presents a la ciutat comtal.

També van contribuir a la defensa de Barcelona els altres territoris de la Monarquia d'Espanya que romanien àdhuc sota domini austracista: el regne de Mallorca, des del qual arribaven periòdicament combois amb provisions, armament i municions, i el regne de Nàpols..., d'on va arribar el vaixell de Cristobal d'Ibarra que s'emportaria l'emperadriu a Viena.

El humillante Tratado de Utrecht o Cuando las familias monárquicas europeas se repartieron España y la arruinaron


Alcem les copes, tot maleint, la memòria d'en Felip quint!

Ahé la prueba del crimen: Los documentos originales del borrador que servirían para elaborar el definitivo tratado de Utrech en 1713, como resultado de una guerra mundial, entre las emparentadas y consanguíneas dinastías europeas, por la sucesión del trono de España, cuyas consecuencias fueron la presencia de la tiranía borbónica, la ruina de las naciones españolas, su pauperización y retraso social y económico, el reparto de sus principales territorios extranjeros a manos de franceses e ingleses y la pérdida de los fueros y libertades de catalanes y valencianos, así como la hegemonía del centralismo castellano e imperial de las Hispanias en manos de extranjeros hasta hoy.

La España inexistente: La conjura de los Faisanes a 350 años de la Paz de los Pirineos

En DIRECTE: Les mobilitzacions per la Diada Nacional de Catalunya


Perpinyà: Vora 8.000 persones a la manifestació "Sí al País Català"

Aquest dissabte, entre 7.000 i 8.000 persones es manifestaren, segons L'Indépendent, a la capital de la Catalunya Nord, exigint al govern de François Hollande l'inclusió del nom 'País Català' al d'Occitània aprovat pel govern jacobí i centralista de París, en el que és un atac directe i descarat a les nacionalitats i cultures que integren la República. La primera manifestació pel "Sí al País Català" va reunir tan sols unes 500 persones a Perpinyà, el passat 18 de de juny d'enguany.

Ce samedi, entre 7000 et 8000 personnes ont manifesté, selon L'Indépendent, à la capitale de la Catalogne du Nord, demandant au gouvernement de François Hollande l'inclusion du nom de Pays Catalan a ce d'Occitanie approuvé par le gouvernement jacobin et centralisme de Paris, ce que on voit comme un attaque directe et flagrante contre les nationalités et cultures qui composent la République. La première manifestation du "Oui au Pays Catalan" a rassemblé seulement 500 personnes à Perpignan le 18 Juin de cette année.

Paris: Un mineur de quinze ans arrêté, soupçonné de 'pouvoir passer à l'acte'

Un mineur de quinze ans, soupçonné de pouvoir "passer à l'acte", a été arrêté samedi à Paris dans un contexte de menace terroriste "maximale", peu après le démantèlement d'un commando de femmes jihadistes soupçonné de préparer une attaque imminente. L'adolescent, interpellé dans le XIIe arrondissement de la capitale, avait fait l'objet d'une perquisition administrative et d'une assignation à résidence dans le cadre de l'état d'urgence instauré après les attentats du 13 novembre, les plus meurtriers jamais perpétrés en France. La menace terroriste s'était traduite samedi par des messages d'alerte concernant plusieurs sites sensibles à Paris (commissariats et lieux publics).

Cette source a précisé que le mineur était en contact via Telegram, messagerie internet sécurisée appréciée des jihadistes pour sa confidentialité, avec Rachid Kassim. Le mineur arrêté était entendu dimanche en garde à vue par les policiers de la Direction générale de la sécurité intérieure (DGSI) à Levallois-Perret (Hauts-de-Seine), près de Paris. "Il est interpellé car on s'interroge sur un possible passage à l'acte en réponse aux appels à attaquer la France depuis la Syrie", selon une source proche de l'enquête.

Cette source a précisé que le mineur était en contact via Telegram, messagerie internet sécurisée appréciée des jihadistes pour sa confidentialité, avec Rachid Kassim. Cette interpellation repose la question du pilotage à distance des projets d'attentats par le groupe jihadiste Etat islamique (EI), et en particulier du rôle de Rachid Kassim, Français parti faire le jihad et qui appelle régulièrement, via internet, à frapper la France.

Ce dernier, originaire de Roanne, est un propagandiste très actif de l'EI. Il diffuse depuis les zones irako-syriennes des listes de cibles potentielles et de scénarios d'attentats en France. Des liens ont été établis entre Kassim et au moins un des tueurs d'un prêtre à Saint-Etienne-du-Rouvray. Il a par ailleurs félicité l'auteur de l'attentat qui a fait 86 morts le 14 juillet à Nice, dans une vidéo mettant en scène l'exécution de prisonniers syriens.

Selon les enquêteurs, Rachid Kassim a aussi été en contact "via Telegram" avec au moins "l'une des protagonistes" du commando de femmes démantelé ces derniers jours, qui a tenté de faire exploser une voiture remplie de bonbonnes de gaz en plein Paris et qui préparait une autre attaque jugée "imminente". L'une de ces femmes, Ornella G., a été mise en examen samedi et écrouée. Quatre autres femmes, dont une mineure, ainsi que le compagnon de l'une d'entre elles, étaient toujours en garde à vue dimanche. Le procureur de Paris François Molins a estimé vendredi que ce groupe de femmes était "téléguidé" depuis la Syrie.

Manuel Valls a estimé dimanche sur Europe 1 que la menace terroriste restait "maximale" pour la France, touchée depuis 2015 par une série d'attentats qui ont fait 238 morts. Le Premier ministre a également porté à environ 15.000, contre plus de 10.000 jusqu'à présent, l'estimation du nombre de personnes radicalisées en France, en dressant un dernier bilan des "filières". "Nous avons près de 700 jihadistes français et résidents en France qui combattent actuellement en Irak et en Syrie", a-t-il déclaré, précisant que ce chiffre incluait "275 femmes et plusieurs dizaines de mineurs". Toujours en Irak et en Syrie, 196 jihadistes français et résidents en France ont été tués à ce jour.

Detenidas en París tres mujeres “radicalizadas y fanatizadas”


Tres mujeres han sido detenidas hoy en las afueras de París por presuntas actividades terroristas, en el marco de la investigación que se sigue tras el hallazgo el pasado fin de semana cerca de la catedral de Notre Dame de un coche cargado con bombonas de gas. Las mujeres resultaron detenidas en una operación policial en Boussy Saint Antoine, a unos 30 kilómetros al sureste de París, se ha saldado con una de ellas herida de bala; y un miembro de las fuerzas de seguridad, malherido por apuñalamiento. Cuando los miembros de las fuerzas de seguridad llevaban a cabo el arresto en la estación de tren de Boussy Saint Antoine, una de las sospechosas sacó un cuchillo, con el que agredió a uno de los agentes clavándoselo en la espalda. Los agentes abrieron fuego contra la mujer, quien según el canal BFM TV, tuvo que ser internada en estado grave en un hospital parisino.

Siria niega categóricamente el uso de gases tóxicos por "cualquier parte oficial siria"

El Ministerio de Exteriores de Siria ha negado categóricamente el uso de gases tóxicos ayer, por cualquier parte oficial siria, en el barrio de Sukari de Alepo, afirmando que los grupos terroristas eran los responsables del uso de gases tóxicos en todos los casos en que se registra el uso de esta sustancia en Siria. ¨Los grupos terroristas armados, instruidos por sus patrocinadores, usan sustancias químicas a fin de distorsionar los logros alcanzados por el Ejército sirio contra las bandas terroristas¨, destacó la cancillería en un comunicado. ¨Desde hace cuatro años, los grupos terroristas armados, sus patrocinadores occidentales y del Golfo Arábico así como agencias de inteligencia y medios de comunicación, se han habituado a promover propagandas contra Siria mediante la fabricación de acusaciones falsas sobre el uso de sustancias químicas tóxicas, como el gas de cloro y otros gases, en diferentes partes del territorio sirio¨, agrega el comunicado.

Un altre terratrèmol, de 3'1 graus, sacseja la Selva

Un terratrèmol de 3'1 graus a l'escala de Richter ha sacsejat la comarca de la Selva aquest diumenge a la una de la matinada, seguit d'una rèplica de 1'5 graus 18 minuts després, segons informa l'Institut Geogràfic Nacional. L'epicentre del sisme ha estat uns quilòmetres al sud de Santa Coloma de Farners i a una profunditat d'onze i vuit kms., respectivament, i tot i que els veïns l'han pogut notar, no ha provocat danys ni personals ni materials.

Tot i que el tremolor ha estat lleuger s'ha pogut notar en diverses poblacions de les rodalies de Santa Coloma de Farners. Aquest és el segon terratrèmol que afecta i es deixa notar en aquesta zona en pocs dies. El passat diumenge 4 de setembre un altre sisme va afectar la mateixa àrea. En aquell cas la sacsejada va ser més destacable de 3'6 graus i tampoc va produir cap dany.

El ejército libio ataca los puertos controlados por el Gobierno imperialista en Trípoli

Las tropas libias leales al general Jalifa Haftar han atacado desde el este del país los puertos petroleros del Gobierno de Unidad Nacional en Trípoli y se han enfrentado con la seguridad portuaria, informa Reuters con referencia a las fuentes locales. "Nuestras Fuerzas Armadas tomaron el control sobre las entradas a Ajdabiya, el puerto de Sidra, el barrio industrial y residencial, el puerto de Ras Lanuf, los enfrentamientos continúan en el puerto de Zuwaitina", dijo el portavoz de las FFAA libias, Ahmed al Mismari. Los puertos de la llamada región "Media luna petrolera" en Libia no habían funcionado desde 2014 hasta el julio de este año cuando el Gobierno de Unidad Nacional auspiciado por la ONU al servicio del imperialismo y ubicado en la capital libia logró acordar la reapertura de los puertos con los grupos de islamistas armados que los controlan.

Los detalles del acuerdo no se publicaron pero presuntamente incluyen salarios para los grupos armados de la "Guardia de Instalaciones Petroleras" (PFG, en siglas ingleses). Jalifa Haftar y otras personas influyentes del este del país apoyan al Parlamento oficial libio con sede en Tobruk y se oponen al Gobierno de la Unidad Nacional respaldado por las Naciones Unidas, lo que impide la extensión de su autoridad a las regiones orientales libias, informa sputniknews.com.

Desde finales de marzo de 2016 funciona en Libia un supuesto "Gobierno de unidad nacional", encabezado por Fayez al Sarraj, un títere de la monarquía golpista en el exilio. que busca acabar con la dualidad de poderes y superar la profunda crisis que estalló en 2011, año en que fue derrocado y asesinado Muammar El Gadafi, el líder nacional durante varias décadas. Sin embargo, el nuevo Gabinete en Trípoli no ha recibido hasta la fecha el apoyo de la Cámara de Representantes (Parlamento oficial) en Tobruk que cuenta con el apoyo del Ejército dirigido por Jalifa Haftar.

Fayez al-Sarraj es un arquitecto, funcionario y político libio. En 2015, en el contexto de la Guerra de Libia de 2014-2016 entre la liberal Cámara de Representantes y el islamista Congreso General Nacional, fue designado como presidente del Consejo Presidencial y candidato a Primer ministro de Libia por los representantes de dichos grupos en la Misión de Paz de Naciones Unidas (UNSMIL). Sin embargo, su votación —junto con la del resto de miembros de su propuesto gabinete— se hizo a título personal por los delegados, y la lista de ministros propuestos no llegó a ser ratificada por sus respectivos parlamentos.

Una facción de cien miembros de la Cámara, no obstante, acusó al presidente de dicho órgano de estar boicoteando la votación al posponerla repetidamente y firmó un documento informal apoyando su nominación. Con esta "legitimación", el 12 de marzo se declaró el nuevo Gobierno de Acuerdo Nacional y Serraj se autoproclamó Primer Ministro. Tras un periodo de gobierno en el exilio en Túnez, desembarcó en Trípoli el 30 de marzo con el apoyo de un sector del Ejército y otros poderes fácticos del país. Su soberanía se reconoce a nivel internacional `por los gobiernos neoliberales e imperialistas, si bien nadie la reconoce en la misma Libia.

Ha sido descrito como un político de línea secular y abiertamente pro-occidental. Hijo de Mustafa Sarraj (ministro en tiempos del rey Idris de Libia) y doctorado en la Universidad de Trípoli, fue funcionario durante la Jamahiriya a la que traicionó, miembro de la Comisión Preparatoria del Diálogo Nacional tras el golpe de la OTAN contra Libia de 2011 y candidato a Ministro de Vivienda en el gabinete de Ahmed Maetig, el cual tampoco nunca llegó a tomar forma. Consiguió un escaño en la Cámara de Representantes de Libia al presentarse de forma independiente a las elecciones de julio de 2012.

La estafa neoliberal duplica la riqueza de los oligarcas a costa de las "clases medias"

La estafa neoliberal organizada desde los gobiernos neofascistas europeos y la banca ha menguado la fortuna de los españoles, pero sobre todo ha aumentado la desigualdad en el reparto de esa riqueza -una tarea fundamental del Estado que demuestra su ineptitud, ineficacia y corrupción endémica-, fundamentalmente a costa de las que contaban con menos capital -menos de 300.000 euros-, mientras que los más ricos, cómplices de la estafa y defraudadores fiscales con patente de corso y bula nazicatólica -con más de 30 millones- se han duplicado, según revela el Impuesto de Patrimonio. La riqueza declarada a través del Impuesto de Patrimonio en 2014 ascendía a 555.538 millones de euros en manos de 181.874 contribuyentes, cuando en 2007 el patrimonio total declarado era de 761.436 millones que se repartían entre 981.498 españoles, según datos de la Agencia Tributaria.

Esto significa que durante los años de crisis el patrimonio total cayó un 27 %, mientras que sus dueños disminuyeron un 81 %, fundamentalmente por la desaparición de contribuyentes que podrían considerarse de clase media, con bienes y derechos por un importe inferior a 300.000 euros, que en 2007 eran 496.965 personas, de las que siete años después solo quedaban 4.194. También ha disminuido en ese periodo el número de españoles con un patrimonio total de entre 300.000 y 1,5 millones, al pasar de 436.919 en 2007 a 121.052 en 2014.

Entre los más ricos se ha producido el fenómeno contrario, ya que se ha duplicado el número de personas que declaran patrimonios superiores a 30 millones de euros, al pasar de 233 a 508 entre 2007 y 2014. Asimismo han aumentado los contribuyentes con bienes y derechos valorados entre 1,5 y 6 millones, ya que han pasado de 43.649 a 50.287, mientras que los que tienen entre 6 y 30 millones han subido de 3.732 a 5.833.

De los 555.538 millones declarados en 2014, 419.490 millones se encuentra en capital mobiliario (acciones, deuda, participaciones en empresas no cotizadas, etc); 99.549 millones, en bienes inmuebles; 10.758 millones en bienes afectos a actividades económicas; 10.264 millones en seguros y rentas; 1.105 millones, en bienes suntuarios (vehículos joyas, pieles, arte, etc); y 14.371 millones, en otros.

En 2014 las comunidades autónomas recaudaron 937 millones procedentes del Impuesto de Patrimonio, apenas un 0,79 % más que en el ejercicio precedente a pesar de que fue el año de la recuperación. Cataluña es la autonomía que más ingresa por Patrimonio (429 millones en 2014), aunque es en la Comunidad de Madrid donde se encuentran los contribuyentes más ricos, si bien los madrileños no pagan por un impuesto que el Gobierno regional mantiene bonificado al cien por cien.

La recaudación de 2014 apenas varió respecto a los dos ejercicios precedentes, pero supone menos de la mitad de lo que se ingresaba en 2007, último año de bonanza antes de la crisis, si bien eso se explica en parte porque entonces el mínimo exento era significativamente inferior al que se estableció después. El Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero bonificó en 2008 el cien por cien del Impuesto de Patrimonio y suprimió la obligación de presentarlo, pero lo volvió a recuperar con carácter transitorio en 2011, si bien multiplicó por siete el mínimo exento (hasta 700.000 euros) y duplicó la deducción aplicable a la vivienda habitual (hasta 300.000 euros).

El Ejecutivo de Mariano Rajoy ha ido prorrogando año a año en los presupuestos generales del Estado la vigencia de un impuesto que gestionan y recaudan las comunidades autónomas, de las que Madrid es la única que lo mantiene bonificado al completo. Según los datos de la Agencia Tributaria, la Comunidad de Madrid dejó de ingresar 660 millones de este impuesto en 2014, informa La Vanguardia.

1.100 españoles se beneficiaron de ventajas fiscales en Luxemburgo

La cooperación entre autoridades europeas está permitiendo estrechar el cerco sobre los defraudadores fiscales. La Agencia Tributaria española ha contactado con su homóloga en Alemania y ya está a la espera de recibir una lista con información sobre 1.104 cuentas de españoles con dinero en un banco de Luxemburgo, recopilada por las autoridades fiscales de un länder germano, tal y como han confirmado fuentes de Hacienda. La lista recoge 160.000 cuentas de ciudadanos europeos de 20 países distintos, 54.000 de ellos alemanes. El pasado mes de agosto, la administración tributaria del länder de Renania del Norte-Westfalia comunicó que en abril había recibido una filtración anónima de documentos sobre 160.000 cuentas vinculadas a ciudadanos europeos, 54.000 de ellos alemanes. Los 103.733 restantes corresponden a otros 19 países del Viejo Continente, a los que la región germana ya ha ofrecido estos datos.