França, 1 de març: Un dia sense nosaltres

El col·lectiu "Dia sense immigrants: 24 hores sense nosaltres" llança la seva primera convocatòria de mobilització per defensar la "riquesa de la immigració". Objectiu: reunir "tots els ciutadans conscients de la contribució de la immigració". La cita s'ha fixat avui, el primer de març del 2010.
"L'1 de març serà un dia sense immigrants". Aquest dia, tots els que volen acabar amb la temàtica nauseabunda sobre la identitat francesa i afirmar la importància de la immigració per la nació són cridats a reunir-se. L'objectiu de la operació: paralitzar el país, i que es demostri clarament el paper dels immigrants. "La immigració no és un problema, és una realitat que hem d'abordar. Un component essencial i dinàmic positiu de la societat francesa", va dir Nadia Lamarkbi, presidenta del" Dia sense immigrants, 24 hores sense nosaltres".

Convidem a tots els membres de la "gent sensible a la contribució de la immigració a participar en la jornada. Els ciutadans i ciutadanes mobilitzades no consumiran, els treballadors i treballadores, els empleats i empleades afectades són convidades a fer vaga. Totes les altres persones podran mostrar el seu suport, al unir-se als llocs de reunió, o participar en els debats i festes.

Aquesta acció ha estat resultat de la planificació d'uns mesos, però es concretarà les properes setmanes. Un grapat de persones que no són del món de la militància, però amb un "100% d'adherència als valors republicans com són: llibertat, igualtat, fraternitat" han decidit respondre al "clima malsà d'ara", establert arran la creació del Ministeri d'Immigració de la integració i de la identitat nacional, en resposta al proposit de Brice Hortefeux, ministre de l'època. El debat sobre el tema de la identitat nacional, llançat per Eric Besson, el nou ministre, ha calat foc a la pólvora i ha alimentat el "fart" de la població.

"L'any passat, el moviment no hauria tingut tan gran escala, però amb les tensions i els temes de debat de les últimes setmanes, la nostre crida pren tot el sentit", diu Nadia. "El pitjor, és enfrontar-se als prejudicis, als insults dels internautes, però també és l'objectiu del combat".

Encoratjada per l'èxit del seu bloc, i l'augment del suport i els testimonis, vel col.lectiu denuncia el grup i reafirma les bases humanistes de la democràcia francesa. Una dotzena de comitès s'han establert a tot el territori i alguns han establert contactes a Europa: Bèlgica, Itàlia, Espanya, i Canadà.

1 de mars 2010: une journée sans nous
Le collectif la "Journée sans immigrés, 24 heures sans nous" lance son premier appel à la mobilisation pour défendre «la richesse de l’immigration». Objectif: réunir «l’ensemble des citoyens conscients de l’apport de l’immigration». Le rendez-vous est fixé au premier mars 2010.

«Le premier mars sera une journée sans immigrés» Ce jour là, tous ceux qui veulent en finir avec les thématiques nauséabondes sur l’identité française et affirmer l’importance de l’immigration pour la nation sont appelés à se réunir. Visée de l’opération: paralyser le pays et démontrer par l’évidence le rôle des immigrés. «L’immigration n’est pas un problème, c’est une réalité avec laquelle on doit traiter. Une dynamique positive et une composante essentielle de la société française» déclare Nadia Lamarkbi, la présidente du collectif "La Journée sans immigrés, 24 heures sans nous".

Les membres invitent toutes "les personnes sensibles à l’apport de l’immigration" à participer à cette journée. Les citoyens mobilisés ne consommeront plus, les travailleurs et les salariés concernés sont incités à faire grève. Tous les autres pourront manifester leur soutien, en rejoignant les lieux de rassemblement, ou encore en participant aux débats et aux festivités.

Cette action se prépare depuis quelques mois mais ne sera précisée qu’au cours des prochaines semaines. Une poignée de personnes qui n’appartiennent pas du tout au monde militant mais qui «adhèrent à 100 % aux valeurs républicaines telles quelles sont: liberté, égalité, fraternité» ont décidé de réagir au «climat malsain actuel», institué lors de la création du ministère de l’immigration de l’intégration et de l’identité nationale, en réaction au propos de Brice Hortefeux, le ministre de l’époque. Le débat sur le thème de l’identité nationale lancé par Eric Besson, le nouveau ministre a mis le feu aux poudres et alimenté le «raz le bol» dans la population.

«L’année dernière, le mouvement n’aurait peut être pas pris une telle ampleur, mais avec les tensions et les enjeux des débats ces dernières semaines, notre appel prend tout son sens», confie Nadia. "Le pire, c’est d’être confronté aux préjugés, aux injures des internautes, mais c’est aussi l’objet du combat".

Encouragés par le succès de leur blog, et la multiplication des soutiens et des témoignages, le collectif dénonce et réaffirme les bases humanistes de la démocratie française. Une dizaine de comités se sont déjà créés à travers tout le territoire et quelques contacts ont été établis en Europe, en Belgique, en Italie, en Espagne ainsi qu’au Canada.

Declaració de BCN per la Salut Pública

A Barcelona i convocats per la Fundació L'Alternativa, Esquerra Unida i Alternativa, el Partit de l'Esquerra Europea, i amb la col.laboració de "DEMPEUS per la Salut Pública", ens hem reunit per tractar al llarg d'una jornada de treball el tema "SALUT I DETERMINANTS SOCIALS A EUROPA". I fer-ho de forma col.lectiva, sumant i atenent a les diverses experiències aportades. Amb la voluntat d'homogeneïtzar el llenguatge i d'arribar a unes propostes comuns i pensades per, i des de, l'Europa real i social de la qual formem part.
Aquest text és el producte, en forma breu i concisa, de l'elaboració d'un treball acadèmic annexat (1) que ens permet donar, a l'esperança d'una Europa millor en salut, fonamentació científica. Aquest document porta el títol "La Salut Pública i l'equitat en salut a Europa" i constitueix la base rigorosa i en profunditat que fonamenta les reivindicacions polítiques que s'expressen en aquesta declaració:

a) Hem pogut avaluar, amb una gran coincidència d'aportacions dels diferents territoris geogràfics, culturals i històrics europeus, aquesta situació de degradació pel que fa al dret a la salut, de pèrdues de la seva qualitat i accessibilitat, i d'increment de les desigualtats. També constatem l'atac que suposa la mercantilització flagrant del sector, l'increment quantitatiu i qualitatiu (tot i que amb diverses concrecions formals) de les privatitzacions dels serveis de salut, i de la presència cada vegada més agressiva dels interessos corporatius i de lucre amb la consegüent pèrdua de qualitat respecte als serveis públics.

b) Ens posicionem, i així ho manifestem, en l'acord i seguiment de la legislació i normatives internacionals i europees que promouen el caràcter públic, universal i de qualitat de la promoció, la protecció i les atencions a la salut i de tots els seus determinants : Carta de Drets Humans de Nacions Unides, Declaració d'Alma-Ata, Carta d'Ottawa, Carta Social Europea ... o les últimes recomanacions de la pròpia OMS denunciant aquesta mercantilització. O la mateixa Carta de Barcelona sobre "Precarietat i Salut" que confeccionem i editem en aquesta ciutat el juny de 2007.


c) La salut ve determinada per tots els elements de caràcter social, econòmic i polític. L'enfocament en salut ha de ser intersectorial i interdisciplinari seguint el consell de la Comissió de Determinants Socials en Salut de l'OMS.
Dit això com a marc i posició col.lectiva, reivindiquem la justícia, la necessitat i la viabilitat dels següents punts:

1 .- La salut, tal com la defineix l'OMS, és un dret i no una mercaderia. Quan es confronten interessos o interpretacions del binomi "Salut dret-Salut mercat" la primacia de l'exercici del dret ha de prevaler legítimament i en tots els casos.

2 .- Estem doncs, tractant la salut com un dret, un valor, un objectiu social primordial i exigible que aporti la major protecció, promoció, garantia i cures per a tothom. Aquesta és una obligació inexcusable dels governs. I això és particularment cert i vàlid per a Europa i, en definitiva, per a la UE que volem construir.

3 .- Hem constatat una manca objectiva de sistemes d'informació i avaluació en matèria de salut i dels seus determinants a nivell del territori europeu. Avui no disposem d'una veritable eina de treball, imprescindible, per a un diagnòstic contrastat i una posterior acció a escala UE. Sobretot si considerem la complexitat afegida per la heterogeneïtat nacional. Serà una necessitat bàsica el dotar-nos d'un sistema/ observatori europeu amb garantia i rigor, fiable, que monitoritza la salut, el conjunt dels seus determinants socials i les desigualtats en salut, capaç de mesurar allò que realment il.lustra, i de facilitar un alt nivell d'informació sobre paràmetres rellevants, amb control públic i democràtic. Des d'una instància instrumental d'aquest tipus SÍ es podrà estudiar i avaluar l'evident "Impacte en Salut" de totes les accions i de les polítiques desenvolupades en l'àmbit europeu, impacte que s'hauria annexar en totes les proposicions, directives i regulacions europees, siguin de l'àmbit que siguin.

4 .- Reivindiquem la garantia a la protecció de la salut i l'accés universal als serveis sanitaris en tots i en cada un dels territoris de la UE. Per realitzar una atenció i assistència digna a tota persona que la necessiti. Aquesta prestació ha de venir avalada i protagonitzada pel Sistema Nacional i públic de salut a cada país -l'única forma que així ho garanteix- i ha de ser integral i de qualitat.
Especial atenció mereixen actualment les patologies emergents, així com les malalties infreqüents o insuficient coneixement i tractament. En aquests casos hauran d'abordar amb més mitjans públics, inclosa l'assistència, la formació, la informació i la recerca, sostingudes i garantides des de les administracions públiques.

5 .- El finançament s'ha de generar necessàriament des de les diverses fonts del sistema fiscal de cada país i de la UE. Neguem que el sector públic de salut no sigui sostenible. Com a dret de ciutadania ha de rebre també finançament de manera especial de la tributació de les rendes del capital financer insuficientment gravat i especialment protagonista i impulsor de la globalització neoliberal.

6 .- Rebutgem frontalment totes les formes de mercantilització de l'atenció sanitària sota enganys de Co-pagaments i complementarietats, que no són altra cosa que Re-pagaments.

7 .- En la concepció més àmplia i valuosa de la salut, la que la defineix com un estat de complet benestar i harmonia amb la persona i el seu entorn social i mediambiental, ens pronunciem per les intervencions necessàries i pertinents en tots i cada un seus determinants, sense oblidar els socials i que són, per fi, la causa i efecte de l'estat de salut d'una societat. El treball, el gènere, l'origen, el medi ambient, la discapacitat, la cultura, la protecció social, el nivell socioeconòmic, l'urbanisme, l'habitatge, són els veritables definidors de la salut pública, i això suposa la necessitat ineludible de tractar tot el tema des de la transversalitat, la intersectorialitat i la major amplitud participativa i disciplinària. En aquest sentit es manifesta l'OMS quan demana i proposa l'objectiu "liquidar les desigualtats en salut, en una generació" a tot el món, també a Europa. Considerem les desigualtats en salut com un indicador clau de la desigualtat social, una xacra que hem i podem superar.

8 .- Per desenvolupar aquests objectius és imprescindible la participació social. Ens referim a una forma nova i activa de participar, des de l'empoderament, la corresponsabilizarían, el respecte democràtic a les diferències, amb el compromís de transparència, de seguiment i suma de la ciutadania. Els i les ciutadans / es actuant en salut i els seus determinants són l'agent imprescindible, són l'agent sociosanitari i de salut fonamental, però són encara més, l'agent d'identitat en la construcció dinàmica de l'Europa social que nosaltres volem i estem construint.
9 .- La salut no té fronteres, com no en tenen tampoc les malalties i les agressions ecològiques i econòmiques de les polítiques neoliberals. És tot el planeta globalment el que sortirà endavant o sucumbirà a l'empresa. Igualment en salut reclamem anàlisi i pràctiques que assumeixin les situacions a escala internacional i ho facin amb prioritats de justícia, equitat i solidaritat entre territoris, però també entre pobles i en fi entre persones.

Per tot això PROPOSEM traslladar i utilitzar com a eina, com un instrument concret, aquest text declaratiu:

A) A escala europea, possibilitant la tramitació i la gestió adequada en les instàncies pertinents, i en particular al Parlament Europeu on disposem del suport manifestat per eurodiputats presents del GUE / EVN, que la podrà utilitzar per a la interpel a la resta de Grups de la Cambra, per a una anivellament a l'alça de les conquestes aconseguides en tots i en cada un dels territoris europeus.

B) Difusió a tots els nivells d'estaments, institucions i organitzacions competents en matèria de salut. Ja siguin professionals, acadèmiques, o Governs locals, regionals, estatals i europeus.

C) Estendre aquesta Declaració (BCN.Salud) a tota la base social. Fer difusió, en les diverses llengües de la UE entre tota la ciutadania per al seu coneixement, pronunciament i suport si ho considera. Recuperant una forma activa de fer societat "A Peu / DEMPEUS" des del empoderament autònom i l'exigència democràtica, explorant la perspectiva de mobilitzacions a tots els nivells possibles, estudiant la viabilitat de promoció d'Iniciatives Legislatives també des de la població, reprenent les pràctiques de implicació de l'Europa "partisana", tancant files en la defensa del caràcter públic de la salut i protegint-la de les noves onades parasitats, privatitzadores i mercantilistes de l'actual Europa neoliberal i capitalista.

Podem! És clar que podem, ia més és el nostre deure!

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2007/06/30/carta-de-barcelona-sobre-precarietat-i-salut

http://bloclaratera.blogspot.com/2010/02/declaracion-de-barcelona-salud-o-bcn.html

http://fr.european-left.org/

http://www.fundacioalternativa.cat/

http://www.euia.org/noticia_final.jsp?id=1567

En Barcelona y convocad@s por la Fundación L’Alternativa, Esquerra Unida i Alternativa, el Partido de la Izquierda Europea, y con la colaboración de “DEMPEUS per la Salut Pública”, nos hemos reunido para tratar a lo largo de una jornada de trabajo el tema “SALUD Y DETERMINANTES SOCIALES EN EUROPA”.

Y hacerlo de forma colectiva, sumando y atendiendo a las diversas experiencias aportadas. Con la voluntad de homogeneizar el lenguaje y de llegar a unas propuestas comunes y pensadas para, y desde, la Europa real y social de la que formamos parte.
El presente texto es el producto, en forma breve y concisa, de la elaboración de un trabajo académico anexado (1) que nos permite dar, a la esperanza de una Europa mejor en salud, fundamentación científica. Ese documento lleva el título “La Salud Pública y la equidad en salud en Europa” y constituye la base rigurosa y en profundidad que fundamenta las reivindicaciones políticas que se expresan en esta declaración:

a) Hemos podido evaluar, con una gran coincidencia de aportaciones de los diferentes territorios geográficos, culturales e históricos europeos, la presente situación de degradación por lo que respecta al derecho a la salud, de pérdidas de su calidad y accesibilidad, y de incremento de las desigualdades. También constatamos el ataque que supone la mercantilización flagrante del sector, el incremento cuantitativo y cualitativo (aunque con diversas concreciones formales) de las privatizaciones de los servicios de salud; y de la presencia cada vez más agresiva de los intereses corporativos y de lucro con la consiguiente pérdida de calidad respecto a los servicios públicos.

b) Nos posicionamos, y así lo manifestamos, en el acuerdo y seguimiento de la legislación y normativas internacionales y europeas que promueven el carácter público, universal y de calidad de la promoción, la protección y las atenciones a la salud y de todos sus determinantes: Carta de Derechos Humanos de Naciones Unidas, Declaración de Alma-Ata, Carta de Ottawa, Carta Social europea... o las últimas recomendaciones de la propia OMS denunciando esta mercantilización. O la misma Carta de Barcelona sobre “Precariedad y Salud” que confeccionamos y editamos en esta ciudad en junio de 2007.


c) La salud viene determinada por todos los elementos de carácter social, económico y político. El enfoque en salud debe ser intersectorial e interdisciplinar siguiendo el consejo de la Comisión de Determinantes Sociales en Salud de la OMS.
Dicho esto como marco y posición colectiva, reivindicamos la justicia, la necesidad y la viabilidad de los siguientes puntos:
1.- La salud, tal como la define la OMS, es un derecho y no una mercancía. Cuando se confrontan intereses o interpretaciones del binomio “Salud derecho- Salud mercado” la primacía del ejercicio del derecho debe prevalecer legítimamente y en todos los casos.
2.- Estamos pues, tratando la salud como un derecho, un valor, un objetivo social primordial y exigible que aporte la mayor protección, promoción, garantía y cuidados para todas las personas. Esta es una obligación inexcusable de los gobiernos. I esto es particularmente cierto y válido para Europa y, en definitiva, para la UE que queremos construir.
3.- Hemos constatado una falta objetiva de sistemas de información y evaluación en materia de salud y de sus determinantes a nivel del territorio europeo. Hoy no disponemos de una verdadera herramienta de trabajo, imprescindible, para un diagnóstico contrastado y una posterior acción a escala UE. Máxime si consideramos la complejidad añadida por la heterogeneidad nacional. Será una necesidad básica el dotarnos de un sistema/observatorio europeo con garantía y rigor, fiable, que monitorizase la salud, el conjunto de sus determinantes sociales y las desigualdades en salud, capaz de medir aquello que realmente ilustra, y de facilitar un alto nivel de información sobre parámetros relevantes, con control público y democrático. Desde una instancia instrumental de este tipo SÍ se podrá estudiar y evaluar el evidente “Impacto en Salud” de todas las acciones y de las políticas desarrolladas en el ámbito europeo, impacto que se debería anexar en todas las proposiciones, directivas y regulaciones europeas, sean del ámbito que sean.
4.- Reivindicamos la garantía a la protección de la salud y el acceso universal a los servicios sanitarios en todos y en cada uno de los territorios de la UE. Para realizar una atención y asistencia digna a toda persona que la necesite. Esta prestación ha de venir avalada y protagonizada por el Sistema Nacional y Público de salud en cada país – la única forma que así lo garantiza – y ha de ser integral y de calidad.
Especial atención merecen actualmente las patologías emergentes, así como las enfermedades infrecuentes o de insuficiente conocimiento y tratamiento. En estos casos deberán abordarse con más medios públicos, incluida la asistencia, la formación, la información y la investigación, sostenidas y garantizadas desde las Administraciones públicas.
5.- La financiación se ha de generar necesariamente desde las diversas fuentes del sistema fiscal de cada país y de la UE. Negamos que el sector público de salud no sea sostenible. Como derecho de ciudadanía ha de recibir también financiación de manera especial de la tributación de las rentas del capital financiero insuficientemente gravado y especialmente protagonista e impulsor de la globalización neoliberal.
6.- Rechazamos frontalmente todas las formas de mercantilización de la atención sanitaria bajo engaños de Co-pagos y complementariedades, que no son otra cosa que Re-pagos.
7.- En la concepción más amplia y valiosa de la salud, aquella que la define como un estado de completo bienestar y armonía con la persona y su entorno social y medioambiental, nos pronunciamos por las intervenciones necesarias y pertinentes en todos y cada uno de sus determinantes, sin olvidar los sociales y que son, al fin, la causa y efecto del estado de salud de una sociedad. El trabajo, el género, el origen, el medioambiente, la discapacidad, la cultura, la protección social, el nivel socio-económico, el urbanismo, la vivienda, son los verdaderos definidores de la salud pública, y esto supone la necesidad ineludible de tratar todo el tema desde la transversalidad, la intersectorialidad i la mayor amplitud participativa y disciplinaria. En este sentido se manifiesta la OMS cuando pide y propone el objetivo “liquidar las desigualdades en salud, en una generación” en todo el mundo, también en Europa. Consideramos las inequidades en salud como un indicador clave de la desigualdad social, una lacra que debemos y podemos superar.
8.- Para desarrollar estos objetivos es imprescindible la participación social. Nos referimos a una forma nueva y activa de participar, desde el empoderamiento, la corresponsabilizarían, el respeto democrático a las diferencias, con el compromiso de transparencia, de seguimiento y suma de la ciudadanía. Los y las ciudadan@s actuando en salud y sus determinantes son el agente imprescindible, son el agente socio-sanitario y de salud fundamental, pero son todavía más, el agente de identidad en la construcción dinámica de la Europa social que nosotr@s queremos y estamos construyendo.
9.- La salud no tiene fronteras, como no las tienen tampoco las enfermedades y las agresiones ecológicas y económicas de las políticas neoliberales. Es todo el planeta globalmente el que saldrá adelante o sucumbirá en la empresa. Igualmente en salud reclamamos análisis y prácticas que asuman las situaciones a escala internacional y lo hagan con prioridades de justicia, equidad y solidaridad entre territorios, pero también entre pueblos y en fin entre personas.

Por todo esto PROPONEMOS trasladar y usar como herramienta, como un instrumento concreto, este texto declarativo:

A) A escala europea, posibilitando la tramitación y la gestión adecuada en las instancias pertinentes, y en particular en el Parlamento Europeo donde disponemos del apoyo manifestado por eurodiputados presentes del GUE/EVN, que la podrá utilizar para la interpelación al resto de Grupos de la Cámara, para una nivelación al alza de las conquistas alcanzadas en todos y en cada uno de los territorios europeos.

B) Difusión a todos los niveles de estamentos, instituciones y organizaciones competentes en materia de salud. Ya sean profesionales, académicas, o Gobiernos locales, regionales, estatales y europeos.

C) Extender esta Declaración (BCN.Salud) a toda la base social. Hacer difusión, en las diversas lenguas de la UE, entre toda la ciudadanía para su conocimiento, pronunciamiento y apoyo si lo considera. Recuperando una forma activa de hacer sociedad “En Pie/DEMPEUS” desde el empoderamiento autónomo y la exigencia democrática, explorando la perspectiva de movilizaciones a todos los niveles posibles, estudiando la viabilidad de promoción de Iniciativas Legislativas también desde la población, retomando aquellas prácticas de implicación de la Europa “partisana”, cerrando filas en la defensa del carácter público de la salud y protegiéndola de la nuevas oleadas parasitadoras, privatizadoras y mercantilistas de la actual Europa neoliberal y capitalista.

¡Podemos! ¡Claro que podemos y, además, es nuestro deber!

Cuba: L'esquerra espanyola reclama l'alliberament dels 5 antiterroristes cubans

El coordinador federal de la coalició Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, ha reclamat avui l'excarceració "dels 5", lluitadors cubans contra el terrorisme, presos il.legalment als Estats Units des de fa més de 11 anys. A l'intervenir en unes jornades de suport a la causa d'aquests reus, organitzades per moviments de solidaritat amb Cuba en aquest país ibèric, Lara va afirmar que IU seguirà treballant en tots els fronts possibles, per aconseguir l'alliberament d'aquests joves.
El dirigent enumerà una sèrie d'iniciatives empreses per aquesta coalició, tercera força política en vots d'Espanya, per sensibilitzar l'opinió pública sobre l'injust tancament que pateixen Gerardo Hernández, René González, Antonio Guerrero, Fernando González i Ramón Labañino.

Entre aquestes accions va esmentar la campanya iniciada per IU tant a les Corts Generals (parlament bicameral espanyol) com al Parlament Europeu, per a que en ambdós cossos legislatius es constitueixin grups de suport als cinc antiterroristes.

El líder d'IU ha qualificat d'excessives les penes que la justícia nord-americana va imposar a aquests presoners polítics, pel simple fet de recopilar informació sobre atacs terroristes contra l'illa caribenya, organitzats per la ultradreta cubano-americana.

L'ambaixador de Cuba a Espanya, Alejandro González, ha agrait els esforços que nombrosos sectors polítics, socials i sindicals d'aquesta nació europea realitzen per trencar el mur de silenci al voltant del cas dels seus compatriotes.

El diplomàtic subratllà que, esgotades totes les vies legals per aconseguir el retorn a casa de Los Cinco, com són coneguts aquests lluitadors en la campanya internacional per la seva excarceració, la solidaritat mundial és més important que mai.

Després d'emmarcar la tasca d'aquests joves en territori nord-americana com una qüestió de legítima defensa de l'illa, davant l'hostilitat del seu veí del nord, González va assegurar que el pes de la veritat serà suficient per aconseguir el seu alliberament.

Així mateix, remarcà que, a més de no tenir un judici imparcial i rebre desmesurades condemnes, Els Cinc continuen presos per una acció de mala fe del govern nord-americà.

Entre les múltiples adhesions a favor dels seus conciutadans va citar la demanda de 10 premis Nobel per a que se celebri un judici just i despolititzat.

Jesús Bayos, representant de l'Institut Cubà d'Amistat amb els Pobles, emfatitzà, per la seva banda, que el president Barack Obama té plenes facultats per alliberar, mitjançant decret, als antiterroristes cubans.

Izquierda española reclama liberación de antiterroristas cubanos
El coordinador federal de la coalición española Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, reclamó hoy aquí la excarcelación de cinco luchadores cubanos contra el terrorismo, presos en Estados Unidos desde hace más de 11 años.

Al intervenir en unas jornadas de respaldo a la causa de esos reos, organizadas por movimientos de solidaridad con Cuba en este país ibérico, Lara afirmó que IU seguirá trabajando en todos los frentes posibles para lograr la liberación de esos jóvenes, reportó Prensa Latina.

El dirigente enumeró una serie de iniciativas emprendidas por esa coalición, tercera fuerza política en votos de España, para sensibilizar a la opinión pública sobre el injusto encierro que sufren Gerardo Hernández, René González, Antonio Guerrero, Fernando González y Ramón Labañino.

Entre esas acciones mencionó la campaña iniciada por IU tanto en las Cortes Generales (parlamento bicameral español) como en el Parlamento Europeo para que en ambos cuerpos legislativos se constituyan grupos de apoyo a los cinco antiterroristas.

El líder de IU calificó de excesivas las penas que la justicia norteamericana impuso a esos prisioneros políticos, por el simple hecho de recopilar información sobre ataques terroristas contra la isla caribeña, fraguados por la ultraderecha cubano americana.

El embajador de Cuba en España, Alejandro González, agradeció los esfuerzos que numerosos sectores políticos, sociales y sindicales de esta nación europea realizan para romper el muro de silencio en torno al caso de sus compatriotas.

El diplomático subrayó que, agotadas todas las vías legales para conseguir el retorno a casa de Los Cinco, como son conocidos estos luchadores en la campaña internacional por su excarcelación, la solidaridad mundial es más importante que nunca.

Tras enmarcar la labor de esos jóvenes en territorio estadounidense como una cuestión de legítima defensa de la isla frente a la hostilidad de su vecino norteño, González aseguró que el peso de la verdad será suficiente para lograr su liberación.

Asimismo, remarcó que, además de no tener un juicio imparcial y recibir desmesuradas condenas, Los Cinco continúan presos por una acción de mala fe del gobierno norteamericano.

Entre las múltiples adhesiones a favor de sus conciudadanos citó la demanda de 10 premios Nobel para que se celebre un juicio justo y despolitizado.

Jesús Bayos, representante del Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, enfatizó, por su parte, que el presidente Barack Obama tiene plenas facultades para liberar, mediante decreto, a los antiterroristas cubanos.

Alemanya: "80 comunitats catalanes voten consulta independentista"

"80 comunitats catalanes voten consulta simbòlica independentista", és un dels titulars destacats de Deutsche Welle avui.
(El 'sí' guanya als 80 municipis amb un 92,33% dels vots davant el 4,88% del 'no'. La participació es queda en un 21,55%, sis punts per sota del 13-D).
Els habitants de 80 localitats i municipis catalans han acudit avui a les urnes per votar de forma simbòlica en un referèndum sobre la independència de la seva comunitat autònoma, Catalunya, de l'Estat espanyol. Un total de 300.000 persones estaven habilitades per votar. La consulta popular, impulsada per diverses iniciatives privades, no és reconeguda pel govern espanyol i no té conseqüències jurídiques.

Ja el desembre del 2009 més de 160 localitats catalanes havien celebrat un referèndum simbòlic d'aquestes característiques. Llavors, un 94 per cent dels votants va advocar per la creació d'un Estat català independent. A la consulta, però, va participar menys d'una tercera part de la població habilitada per exercir el vot. Catalunya, amb uns 7,5 milions d'habitants, és la regió econòmicament més forta d'Espanya.

80 comunidades catalanas votan consulta simbólica independentista

Los habitantes de 80 localidades y municipios catalanes acudieron hoy a las urnas para votar de forma simbólica en un referéndum sobre la independencia de su comunidad autónoma, Cataluña, del Estado español. Un total de 300.000 personas estaban habilitadas para votar. La consulta popular, impulsada por varias iniciativas privadas, no es reconocida por el gobierno español y no tiene consecuencias jurídicas.

Ya en diciembre de 2009 más de 160 localidades catalanas habían celebrado un referéndum simbólico de esas características. Entonces, un 94 por ciento de los votantes abogó por la creación de un Estado catalán independiente. En la consulta, sin embargo, participó menos de una tercera parte de la población habilitada para ejercer el voto. Cataluña, con unos 7,5 millones de habitantes, es la región económicamente más fuerte de España.

Després del Dubaïgate, Israel "està en desacord" amb els països àrabs moderats

La investigació de la policia és probable que allargui el Dubaïgate. La llista de sospitosos, en efecte, es va ampliar a 26 persones dimecres passat. Són sospitosos d'haver participat en l'assassinat de Mahmoud Al-Mabhouh, membre de Hamàs, que va ser trobat mort a la seva habitació d'hotel a Dubai al gener. La policia de l'emirat, que ja va anunciar que estava segura al "99%" que el Mossad israelià estava darrere de l'operació, ha publicat els retrats dels 26 sospitosos, a partir de fotografies reals dels passaports falsos utilitzats per a l'operació. Aquests mateixos passaports (de 12 britànics, 6 irlandesos, 4 francesos, 3 australians i un alemany) són al centre de la controvèrsia. Els països occidentals estan preocupats pel robatori d'aquestes "identitats", i diversos ambaixadors d'Israel han estat cridats per donar explicacions. La Unió Europea, ha rebutjat la mort d'Al-Mabhouh, però sense posar en perill directament a Israel i centrant la seva crítica en l'ús dels passaports europeus. Pierre Razoux, autor de "Tsahal, la nova història de l'exèrcit israelià", i cap d'investigació de l'Escola de Defensa de l'OTAN a Roma, retorna de nou al cas.

- La policia de Dubai ha afegit 15 noves persones a la llista de sospitosos. No és aquest esforç únic per involucrar tanta gent en una operació d'aquesta naturalesa?

- Aquest tipus d'operació no té precedents en absolut. Enviar tanta gent és força estrany, però perfectament comprensible. Durant les operacions d'eliminació a terme després dels atemptats dels Jocs Olímpics de Munic el 1972, els equips de represàlies pel Mossad a vegades es componen de quinze persones. A Dubai, al voltant de 25 persones semblen estar implicades. Quan un servei com el Mossad està involucrat en una capital europea, que té ja la infraestructura, no necessita molta mà d'obra. Però en un país àrab, es necessita molta més gent. El suport logístic -seguiment, spinning- requereix de molta energia i recursos humans. De fet, només hi ha dues o tres persones implicades directament en l'eliminació física.

- La policia de Dubai ha demostrat estar en un 99% segura que el Mossad va estar darrere de l'assassinat. Això també sembla ser una hipòtesi versemblant?

- Quan es veu el procediment i l'objectiu escollit, sembla coherent. Però, es que aquesta operació no es va fer amb l'acord tàcit dels serveis europeus i de l'Orient Mitjà? És una hipòtesi, entre d'altres. Si un es refereix a l'assassinat a Síria de Moughnieh, cap d'operacions d'Hezbollah, va ser assignat al Mossad. Però també es va dir que els serveis sirians havien donat el seu consentiment.

- Com s'utilitza el passaport de la Unió Europea?

- Els països d'on els passaports han estat utilitzats no estan probablement involucrats. Gran Bretanya i Irlanda, per exemple, tenen complexes relacions amb Israel. Recentment, el tribunal britànic va dir que podia detenir a Tzipi Livni i Ehud Barak, si posaven un peu al Regne Unit, pel seu paper a la guerra a Gaza. No és coincidència que van ser blanc d'aquests passaports. No obstant això, observem que els comandaments no van utilitzar passaports americans ni italians. Els Estats Units són molt estrictes amb això.

- Això pot entelar les relacions diplomàtiques entre les capitals europees i Tel Aviv?

- A Irlanda, el Govern compta actualment amb altres peixos per fregir. Londres, mentrestant, tracta d'apaivagar les seves relacions amb Israel. El seu ministre d'Afers Exteriors, David Miliband, és un membre de la comunitat jueva. La controvèrsia, per tant, afecta als països europeus. No obstant això, Israel ha fet un pas en fals amb Dubai i la resta dels Emirats Àrabs Units. De fet, és un dels pocs països àrabs amb els que Israel manté relacions econòmiques, encara que no mantenen relacions diplomàtiques formals. Aquest cas tensa una mica més les relacions amb els països àrabs moderats.

- El Dubaïgate, quines conseqüències podria tenir en l'escenari nacional d'Israel?

- En el passat, en tractar d'assassinar Khaled Mashaal, o en les operacions contra els membres del comando de Munic, el Mossad havia estat estigmatitzat per no haver complert la seva missió. La paradoxa d'avui és que la missió va ser un èxit. Tanmateix, la seva acció ha estat revelada. Això genera dubtes sobre el procediment i la professionalitat del personal. D'altra banda, això demostra que Hamàs és vulnerable si s'autoritza. El balanç és moderat.

- Què vol dir amb "funcionaris professionals"?

- S'han deixat filmar. Els seus rostres van ser difosos arreu per la premsa internacional. Ells són a la graella i ja poden canviar de professió. Aquest episodi demostra que la vigilància per videocàmera 24/24 és una nova restricció a tenir en compte. Londres també es considera un malson per als serveis especials.

- Hi ha un "sentit" en el context actual per a l'assassinat?

- Aquest és un missatge que els israelians estan tractant de plantejar en el context de la crisi iraniana. La política d'enfortiment de les sancions portarà temps, els Estats Units no els permeten bombardejar les instal.lacions nuclears iranianes... i no amaguen el fet que es poden orientar a atacar personal del programa nuclear d'alt nivell de la República Islàmica, i ho faran. Diversos científics iranians també han estat blanc d'atacs en els darrers mesos.

- Al-Mabhoub era sospitós de participar en un acord d'armes entre l'Iran i Hamàs. Podria haver estat així?

- Sí, pot haver-hi un vincle.

Israël-Palestine, conflit sans fin: Le processus de paix entre les deux parties est-il mort? Après le Dubaïgate, Israël en «porte-à-faux» avec les pays arabes modérés
L'enquête policière s'annonce longue dans le Dubaïgate. La liste des suspects s'est en effet allongée à 26 personnes mercredi. Elles sont soupçonnées d'être impliquées dans l'assassinat de Mahmoud Al-Mabhouh, cadre du Hamas, retrouvé mort dans sa chambre d'hôtel à Dubaï en janvier.

La police de l'émirat, qui avait déjà affirmé être sûre «à 99%» que le Mossad israélien était derrière l'opération, a publié les portraits des 26 suspects, à partir des photographies des vrais-faux passeports utilisés pour l'opération. Ces mêmes passeports (12 Britanniques, 6 Irlandais, 4 Français, trois australiens et un allemand) sont au cœur de la polémique. Les pays occidentaux s'inquiètent en effet de cette «usurpation d'identité», et plusieurs ambassadeurs israéliens ont été convoqués pour s'expliquer.

L'Union européenne, elle, a désapprouvé l'assassinat d'Al-Mabhouh, mais sans mettre en cause directement Israël et en concentrant ses critiques sur l'utilisation de passeports européens. Pierre Razoux, auteur de Tsahal, nouvelle histoire de l'armée israélienne, et responsable de recherche au collège de Défense de l'Otan à Rome, revient sur cette affaire.

La police de Dubaï a ajouté 15 nouvelles personnes à la liste des suspects. N'est-ce pas inédit d'impliquer autant de monde dans une opération de cette nature?

Ce genre d'opération n'est pas inédit du tout. Envoyer autant de monde, c'est assez rare mais parfaitement compréhensible. Lors des opérations d'élimination menées après les attentats des JO de Munich en 1972, les équipes de représailles menées par le Mossad étaient parfois formées d'une quinzaine de personnes. A Dubaï, autour de 25 personnes semblent être impliquées. Quand un service comme le Mossad intervient dans une capitale européenne, où l'infrastructure suit, il n'a pas besoin d'autant d'effectifs. Mais dans un pays arabe, il faut beaucoup plus de monde. L'appui logistique – surveillance, filature – requiert beaucoup d'énergie et de moyens humains. En fait, seules deux ou trois personnes prennent part directement à l'élimination physique.

Les services de police de Dubaï ont indiqué être sûrs à 99% que le Mossad était derrière cet assassinat. Cela vous semble aussi être une hypothèse crédible ?

Quand on voit le mode opératoire et la cible choisie, cela me paraît cohérent. Mais est-ce que cette opération n'a pas été menée avec l'accord tacite de services européens ou moyen-orientaux ? C'est une hypothèse parmi d'autres. Si on se réfère à l'assassinat en Syrie de Moughnieh, responsable des opérations du Hezbollah, il avait été attribué au Mossad. Mais on avait aussi dit que les services syriens avaient donné leur accord.

Comment analysez-vous l'utilisation de passeports européens?

Les pays dont les passeports ont été utilisés ne sont sûrement pas impliqués. La Grande-Bretagne et l'Irlande, par exemple, entretiennent des relations complexes avec Israël. Récemment, la justice britannique a indiqué qu'elle pourrait faire arrêter Tzipi Livni ou Ehud Barak s'ils mettaient le pied au Royaume-Uni, pour leur rôle dans la guerre de Gaza. Ce n'est donc pas un hasard si ces passeports ont été ciblés. En revanche, on remarque que le commando n'a pas utilisé de passeports américains ou italiens. Les États-Unis sont très stricts avec ça.

Cela peut-il ternir les relations diplomatiques entre les capitales européennes et Tel Aviv ?

En Irlande, le gouvernement a actuellement d'autres chats à fouetter. Londres, de son côté, essayait justement d'apaiser ses relations avec Israël. Son ministre des Affaires étrangères, David Miliband, est un membre de la communauté juive. La polémique devrait donc passer avec les pays européens. Mais Israël s'est mis en porte-à-faux avec Dubaï, et plus largement avec les Émirats arabes unis. C'est en effet un des rares pays arabes avec lequel Israël entretient des liens économiques, même s'il n'y a pas de relations diplomatiques formelles. Cette affaire peut tendre un peu plus les relations avec les pays arabes modérés.

Quelles conséquences le Dubaïgate peut-il avoir sur la scène intérieure israélienne?

Par le passé, lors de la tentative d'assassinat sur Khaled Mechaal ou dans les opérations menées contre des membres du commando de Munich, le Mossad avait été stigmatisé pour avoir raté sa mission. Le paradoxe aujourd'hui, c'est que la mission a réussi. Mais son action a été dévoilée. Cela jette le doute sur le mode opératoire et le professionnalisme des agents. Mais d'un autre côté, cela montre que le Hamas reste vulnérable si on s'en donne les moyens. Le bilan est donc en demi-teinte.

Que voulez-vous dire par le «professionnalisme des agents»?

Ils se sont laissés filmer. Leurs visages ont été diffusés partout dans la presse internationale. Ils sont grillés et peuvent changer de métier. Cet épisode montre que la vidéo-surveillance 24h/24h est une nouvelle contrainte à prendre en compte. Londres est d'ailleurs réputée être le cauchemar des services spéciaux.

Cet assassinat a-t-il une «signification» dans le contexte actuel?

C'est un message que les Israéliens cherchent à faire passer dans le contexte de la crise iranienne. La politique de renforcement des sanctions prend du temps, les États-Unis ne les autorisent pas à bombarder les installations nucléaires iraniennes... ils ne cachent donc pas le fait que s'ils peuvent cibler des cadres du programme nucléaire de la République islamique, ils le feront. Plusieurs scientifiques iraniens ont d'ailleurs été ciblés ces derniers mois.

Al-Mabhoub était soupçonné de prendre part à un trafic d'armes entre l'Iran et le Hamas. Cela peut-il avoir joué ?

Oui, il peut y avoir un lien.

Són perillosos els DRGT (esclats de raigs gamma terrestres) per als passatgers aeris?

Els esclats de raigs gamma terrestres (DRGT) neixen de tempestes més o menys a la mateixa altura on volen els avions comercials. Són perilloses aquestes explosions de radiació gamma per als passatgers aeris?
Els instruments que escanejan l'espai exterior, a la recerca d'explosions cataclísmiques, anomenades esclats de raigs gamma, estan detectant intensos esclats de raigs gamma just aquí, en els amigables cels de la Terra. Aquests esclats de raigs gamma terrestres, o DRGTs (TGFs, en idioma anglès), esclaten a través de tempestes prop de l'altura a la que volen els avions comercials. De fet, podrien estar massa a prop com per sentir-nos còmodes.

En un estudi recent, els científics van estimar que els passatgers aeris podrien estar exposats a una quantitat de radiació equivalent a 400 vegades la radiació que es rep en una radiografia toràcica, a l'estar a prop de l'origen d'una explosió de tot just un milisegon. Joe Dwyer, de l'Institut de Tecnologia de Florida, va participar en aquesta investigació, la qual va utilitzar les observacions del Generador d'imatges espectroscòpiques d'Alta Energia Solar Reuven Ramaty, de la NASA, per calcular el perill que presentaven els DRGT: "Creiem que el risc d'enfrontar-se a un DRGT en un avió és molt petit", diu Dwyer: "Jo no dubtaria a prendre un vol. Els pilots eviten les tempestes a causa de la turbulència, la calamarsa i els raigs, i ara simplement hem d'afegir els DRGT a la llista de raons per les quals cal allunyar-se d'aquestes tempestes". Però, emfatitza: "Val la pena investigar".

Els raigs poden no ser l'única raó per evitar les tempestes. De vegades, també els DRGT surten disparats dels núvols.

El Monitor d'Esclats de Raigs Gamma, de la NASA, situat a bord del Telescopi de Raigs Gamma Fermi, ajudarà a avaluar els perills: "El GBM proporciona les millors dades sobre els DRGT que tenim fins ara", diu Dwyer. "Obté millors mesures del seu espectre que qualsevol instrument anterior, donant-nos d'aquesta manera una idea més precisa de com són els raigs energètics".

Si bé els DRGT són molt breus (1-2 milisegons), semblen ser els esdeveniments més energètics a la Terra. Ells produeixen destructius raigs gamma, que contenen més de deu milions de vegades l'energia dels fotons de la llum visible (suficient energia com per penetrar diverses polzades de plom): "És sorprenent", diu Jerry Fishman, un coinvestigador del monitor d'Esclats de Raigs Gamma: "Estan travessant per complet la nau espacial Fermi i disparant tots els nostres detectors. Molt pocs esclats de raigs gamma còsmics aconsegueixen fer així!".

L'origen dels DRGT és encara un misteri, però els investigadors saben això: Els DRGT estan associats amb les tempestes i els llamps: "Pensem que el camp elèctric en una tempesta pot arribar a ser tan fort que la tempesta mateixa es transforma en una fàbrica de raigs gamma", diu Dwyer. "Però no sabem exactament com o per què, ni on passa això dins la tempesta". Així que ningú sap encara amb quina freqüència, si alguna vegada això succeeix, els avions acaben en el lloc equivocat, a l'hora equivocada.

A dalt: Una il lustració dels camps elèctrics i magnètics en una tempesta i alguns dels fenòmens que produeixen. Els DRGT poden ser només un dels aspectes de l'activitat de les tempestes, a més dels elfs, dels follets, dels raigs blaus i dels raigs comuns. Crèdit de la imatge: Universitat Stanford.

És possible que els raigs disparin els DRGT. O potser els DRGT disparin els llamps. Els investigadors no estan segurs de què és el que es produeix en primer lloc. El GBM proporciona una excel.lent precisió del moment en el qual es produeixen els DRGT (dins dels 2 milisegons) i això ajudarà a resoldre l'enigma: "Per a alguns dels DRGT hem identificat el raig associat", diu Dwyer. "Aquesta informació juntament amb l'espectre, podria ajudar a determinar com hi és de profunda a l'atmosfera una font de DRGTs i quants raigs gamma està emetent. D'aquesta manera, podem determinar l'alçada i la posició d'on provenen, dins de la tempesta".

Fishman ofereix algunes bones notícies: "Si els DRGT s'originen prop de la part superior de les tempestes i es propaguen cap amunt des d'allà, els passatgers aeris estarien segurs".

Mirant de prop el cicle de vida d'un DRGT, és a dir, amb quina rapidesa s'encén i s'apaga, el GBM també pot ajudar els investigadors a calcular com de gran i concentrada és la font de raigs gamma. Si els raigs gamma són emesos sobre una regió extensa, la dosi de radiació estaria diluïda i seria molt menys perjudicial: "Però si la font és compacta i els raigs gamma s'originen prop d'una aeronau, llavors això sí podria ser un problema", diu Fishman.

Dosi de radiació que prové d'un llamp comú, comparada amb la dosi que prové d'un DRGT. Tots dos fenòmens estan associats amb feixos d'electrons. Feixos més compactes i estrets produeixen una gran dosi efectiva. Els detalls d'aquest model es poden trobar en el següent número del Journal of Geophysical Research (Atmospheres): "Per descomptat, com més petita és la font, menor és la probabilitat que un avió acabi prop d'ella", afegeix Dwyer.

El GBM no va ser dissenyat per observar els DRGT, però el coinvestigador del GBM Michael Briggs ha millorat en gran mesura la sensibilitat de l'instrument, relacionada amb els DRGT, escrivint nous programes d'ordinador: "Els DRGT han estat realment una ocurrència tardana per a les missions que s'han dut a terme fins ara", diu Dwyer. El RHESSI, per exemple, apunta cap al Sol, però l'equip del RHESSI va trobar una manera de mesurar els DRGT detectant raigs gamma que arriben per la part posterior del satèl.lit. "Tots aquests instruments han estat apuntant cap a tot l'univers, mentre que aquests monstres s'estan disparant sobre els nostres caps!": "Ara tot el camp d'estudi dels DRGT està en flames", diu Fishman. "La gent està aprofitant l'oportunitat per tractar d'entendre'ls".

¿Son peligrosos los DRGT para los pasajeros aéreos?
Los destellos de rayos gamma terrestres (DRGT) nacen de tormentas más o menos a la misma altura donde vuelan los aviones comerciales. ¿Son peligrosas estas explosiones de radiación gamma para los pasajeros aéreos?

Instrumentos que escanean el espacio exterior en busca de explosiones cataclísmicas, llamadas estallidos de rayos gamma, están detectando intensos destellos de rayos gamma justo aquí, en los amigables cielos de la Tierra. Estos destellos de rayos gamma terrestres, o DRGTs (TGFs, en idioma inglés), estallan a través de tormentas cerca de la altura a la que vuelan los aviones comerciales.

De hecho, podrían estar demasiado cerca como para sentirnos cómodos.

En un estudio reciente,* científicos estimaron que los pasajeros aéreos podrían estar expuestos a una cantidad de radiación equivalente a 400 veces la radiación que se recibe en una radiografía torácica al estar cerca del origen de una explosión de apenas un milisegundo. Joe Dwyer, del Instituto de Tecnología de Florida (Florida Institute of Technology, en idioma inglés), participó en esa investigación, la cual utilizó las observaciones del Generador de Imágenes Espectroscópicas de Alta Energía Solar Reuven Ramaty, de la NASA, para calcular el peligro que presentaban los DRGT.

"Creemos que el riesgo de enfrentarse a un DRGT en un avión es muy pequeño", dice Dwyer. "Yo no dudaría en tomar un vuelo. Los pilotos evitan las tormentas debido a la turbulencia, al granizo y a los rayos; y ahora simplemente debemos agregar los DRGT a la lista de razones por las que hay que alejarse de esas tormentas": Pero, enfatiza, "vale la pena investigar".

Derecha: Los rayos pueden no ser la única razón para evitar las tormentas. Algunas veces, también los DRGT salen disparados de estas nubes. Crédito de la imagen: NOAA.

El Monitor de Estallidos de Rayos Gamma (Gamma-ray Burst Monitor, o GBM, en idioma inglés), de la NASA, ubicado a bordo del Telescopio de Rayos Gamma Fermi (Fermi Gamma-ray Telescope, en idioma inglés), ayudará a evaluar los peligros.

"El GBM proporciona los mejores datos sobre los DRGT que tenemos hasta ahora", dice Dwyer. "Obtiene mejores mediciones de su espectro que cualquier instrumento anterior, dándonos de este modo una idea más precisa de cuán energéticos son".
Si bien los DRGT son muy breves (1-2 milisegundos), parecen ser los eventos más energéticos en la Tierra. Ellos arrojan destructivos rayos gamma que contienen más de diez millones de veces la energía de los fotones de la luz visible (suficiente energía como para penetrar varias pulgadas de plomo).

"Es sorprendente", dice Jerry Fishman, un coinvestigador del Monitor de Estallidos de Rayos Gamma. "Están atravesando por completo la nave espacial Fermi y disparando todos nuestros detectores. ¡Muy pocos estallidos de rayos gamma cósmicos logran hacer esto!"

El origen de los DRGT es aún un misterio, pero los investigadores saben esto: los DRGT están asociados con las tormentas y los rayos. "Pensamos que el campo eléctrico en una tormenta puede llegar a ser tan fuerte que la tormenta misma se transforma en una fábrica de rayos gamma", dice Dwyer. "Pero no sabemos exactamente cómo o por qué o dónde ocurre esto dentro de la tormenta".

Así que nadie sabe todavía con qué frecuencia, si alguna vez esto sucede, los aviones terminan en el lugar equivocado, a la hora equivocada.

Arriba: Una ilustración de los campos eléctricos y magnéticos en una tormenta y algunos de los fenómenos que producen. Los DRGT pueden ser solamente uno de los aspectos de la actividad de las tormentas, además de los elfos, de los duendes, de los chorros azules y de los rayos comunes. Crédito de la imagen: Universidad Stanford.

Es posible que los rayos disparen los DRGT. O quizás los DRGT disparen los rayos. Los investigadores no están seguros de qué es lo que se produce primero. El GBM proporciona una excelente precisión del momento en el cual se producen los DRGT (dentro de los 2 milisegundos) y esto ayudará a resolver el acertijo.

"Para algunos de los DRGT hemos identificado el rayo asociado", dice Dwyer. "Esta información junto con el espectro podría ayudar a determinar cuán profundo en la atmósfera hay una fuente de DRGTs y cuántos rayos gamma está emitiendo. De este modo, podemos determinar la altura y la posición de donde provienen dentro de la tormenta". Fishman ofrece algunas buenas noticias: "Si los DRGT se originan cerca de la parte superior de las tormentas y se propagan hacia arriba desde allí, los pasajeros aéreos estarían seguros".

Mirando de cerca el ciclo de vida de un DRGT, es decir, con qué rapidez se enciende y se apaga, el GBM también puede ayudar a los investigadores a calcular cuán grande y concentrada es la fuente de rayos gamma. Si los rayos gamma son emitidos sobre una región extensa, la dosis de radiación estaría diluida y sería mucho menos dañina: "Pero si la fuente es compacta y los rayos gamma se originan cerca de una aeronave, entonces eso sí podría ser un problema", dice Fishman.

Derecha: Dosis de radiación que proviene de un rayo común comparada con la dosis que proviene de un DRGT. Ambos fenómenos están asociados con haces de electrones. Haces más compactos y estrechos producen una mayor dosis efectiva. Los detalles de este modelo pueden encontrarse en el siguiente número del Journal of Geophysical Research (Atmospheres). Busque "Estimation of the fluence of high-energy electron bursts produced by thunderclouds and the resulting radiation doses received in aircraft" ("Estimación de la fluencia de las explosiones de electrones de alta energía producidas por las nubes de tormenta y la radiación resultante que reciben las aeronaves"), por J. Dwyer y colaboradores (en prensa): "Desde luego, cuanto más pequeña es la fuente, menor es la probabilidad de que un avión termine cerca de ella", añade Dwyer.

El GBM no fue diseñado para observar los DRGT, pero el coinvestigador del GBM Michael Briggs ha mejorado en gran medida la sensibilidad del instrumento relacionada con los DRGT escribiendo nuevos programas de computadora.

"Los DRGT han sido realmente una ocurrencia tardía para las misiones que se han llevado a cabo hasta ahora", dice Dwyer. El RHESSI, por ejemplo, apunta hacia el Sol, pero el equipo del RHESSI encontró una manera de medir los DRGT detectando rayos gamma que llegan por la parte posterior del satélite. "¡Todos estos instrumentos han estado apuntando hacia todo el universo, mientras que estos monstruos se están disparando sobre nuestras cabezas!"

"Ahora todo el campo de estudio de los DRGT está en llamas", dice Fishman. "La gente está aprovechando la oportunidad para tratar de entenderlos".

El feminisme s'ha incorporat a Comissions Obreres

Entrevista a Mª Jesús Garcia Gasalla, secretària general de les TIC COMFIA. Enginyera agrònoma, Maria Jesus Garcia Gasalla és la secretària general de l'Agrupació de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC'S), un sector on les dones encara troben dificultats per a la seva promoció professional. María Jesús García Gasalla, encara que filla de gallecs, va néixer a Madrid, i és enginyera agrònoma de professió: "Quan estudiava ens coneixíem totes perquè érem poquíssimes. Fa poc he anat a la facultat i, tot i que encara no estan en paritat, hi ha moltes dones", comenta. Actualment compagina la seva feina -amb reducció de jornada- a Indra, una empresa de tecnologies de la informació i comunicació amb el seu compromís sindical (compte amb hores sindicals) i comparteix amb el seu marit (també amb jornada laboral reduïda i sindicalista) la cura de la seva filla i el seu fill.

Però això forma part de la seva vida personal i María Jesús García Gasalla prefereix en aquesta entrevista parlar de la seva tasca sindical. Ella -que ha treballat sempre en empreses vinculades a la tecnologia (instrumentació electrònica, informació, enginyeria i des de 1995 en consultoria)- és l'actual secretària general de l'Agrupació de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC'S), vinculada a la Federació Estatal de Serveis Financers i Administratius (COMFIA) de Comissions Obreres, un sector en creixement des del punt de vista de l'afiliació: "M'agrada molt el contacte directe amb afiliats i afiliades, amb les plantilles. Poder resoldre alguns problemes em sembla gratificant, dins de tot el dur que pot arribar a ser".

Quin tipus d'empreses s'agrupen en el sector de les tecnologies de la informació i comunicació?

Sobretot aquelles que s'ocupen de la gestió, desenvolupament i manteniment de plataformes informàtiques; també hi ha petits subsectors que realitzen estudis de mercat (enquestadors, etc ...). aquest sector dóna feina a Espanya a unes 150.000 persones aproximadament, segons les xifres que es manegen des de Comissions Obreres. Més o menys la meitat, o més, estan en grans empreses multinacionals, gairebé totes amb la central fora d'Espanya, fonamentalment dels Estats Units, encara que hi ha algunes també espanyoles.

I l'altra meitat de persones que treballen en el sector estan en 1.000 Pimes, empreses que es dediquen fonamentalment a la subcontractació. Històricament el sector es dedica a desenvolupament tecnològic, recerca i R+D.

En els darrers anys, a Espanya el sector ha crescut molt, gràcies al que s'anomena "factories de programari", fàbriques de desenvolupament de programari (software), un fenomen que ja va passar a Irlanda, és a dir, intentar paquetitzar, fer solucions informàtiques, més estàndard per les empreses clients, sobretot s'han implantat en capitals de província fora de les grans ciutats i prop de les universitats. De fet al voltant d'empreses del sector s'han creat centres tecnològics de R+D.

Per què segueix sent complicat per a les dones emprar-se en aquest sector?

És un sector masculinitzat, tant per la formació que es requereix (formacions tècniques, enginyeries..., encara que s'està corregint i està augmentant el nombre de dones) com per la dinàmica de treball, amb jornades interminables i molt alta competitivitat, on les dones es troben amb moltes dificultats a l'hora de promocionar.

És el sector de les tecnologies de la informació i comunicació un dels més afectats de moment de crisi?

La crisi ha afectat molt. l'any passat va ser bastant dur, sobretot per a les empreses petites. Les grans no han patit retallades significatives i segueixen tenint beneficis, tret d'alguna petita excepció. A nivell mundial, a la part de consultoria i serveis informàtics, s'ha mantingut l'ocupació.

Els qui treballen en aquest sector majoritàriament no estan en els centres de treball de les seves empreses sinó a les oficines del client, físicament asseguts a la indústria, en la banca, en les grans empreses de transport, en l'administració pública. S'intenten fer "projectes clau en mà" amb un preu tancat, però realment es cobra per hora treballada. El que ha hagut és una baixada tremenda de les tarifes.

Es manté l'ocupació però s'ajusten moltíssim els costos. Els indexs de rotació (l'opció per promocionar) eren altíssims, per sobre del 25% de la plantilla s'en anava a l'any, però la crisi ha acabat amb les rotacions. Hi ha també problemes importants en la negociació col.lectiva a l'hora de tractar de millorar les condicions laborals.

Sota aquestes condicions la sindicació serà complicada?

Jo vaig començar a treballar el 2004 en una empresa del grup Union Fenosa, amb 8.500 persones en plantilla i no hi havia representació sindical, tots els intents havien resultat infructuosos, no s'aconseguia candidatures, que les havia, però l'empresa acomiadava immediatament als que s'havien presentat. Una altra companya i jo, amb el suport de COMFIA Comissions Obreres, vam aconseguim crear candidatures semiclandestines per a diversos centres de treball a la vegada. Calia organitzar-se a nivell d'empresa (tot i treballant en diferents oficines de clients) per poder dur a terme la negociació col.lectiva.
Quan em vaig comprometre amb el sindicalisme, l'empresa em va apartar del holding i de l'equip de gestió. Era una cosa previsible. Vaig arribar a un acord de cessió d'hores, ara mateix només compto amb hores sindicals, encara que des del sindicat es negocia amb l'empresa per poder dedicar més temps a la secretària general de l'Agrupació.

És un sector molt qualificat, la gran majoria de persones es troben per sota dels 35 anys i tenen titulació universitària o grau mitjà en enginyeries. Hi ha molta individualització, el que comporta una alta competitivitat. Les empreses, amb una cultura americana de gestió, negocien de manera individual. És una cultura antisindical. Fa 10 anys gairebé cap empresa comptava amb representació sindical, aquesta situació aquesta canviat significativament, actualment hi ha 1.400 persones (entre delegats i delegadas) de Comissions Obreres. És tot un repte, crear un sector i anar estenent la cultura sindical, però perceps canvis en positiu i això anima molt. Aquestes empreses, cada quatre anys, renoven plantilla, això suposa també una dificultat a l'hora de sindicar i que la gent es pugui sentir identificada.

L'abril de 2009 es va signar el XVI Conveni de les TIC'S, que millorava condicions en relació a la reducció de jornada, vacances i conciliació de la vida laboral i personal. Quins són els objectius que es plantegen per a properes negociacions?

La totalitat de les empreses tenen mesures de conciliació bastant bones i s'estan realitzant protocols de prevenció de l'assetjament sexual. El XVI conveni, de caràcter estatal, caducava endiciembre de 2009, ara s'està obrint la taula de negociació. El gran repte és la classificació professional i posar en marxa els plans d'igualtat que s'estan negociant en grans i mitjanes empreses, en les que hi ha seccions sindicals. S'han tancat ja diversos plans, de fet, COMFIA té molts plans d'igualtat en marxa. Cal incidir sobretot en mesures d'acció positiva en la promoció a dones (estan presents en gestió, però no en els equips de direcció) i en tractar de reduir la bretxa salarial. Un dels desitjos és que es contracti a més dones i s'acabi amb la segregació vertical existent avui dia.

Cal esforçar-se per aconseguir candidatures paritàries, aquest sector està per sobre en nombre de delegades, tenint en compte el percentatge de dones afiliades i en plantilla. L'executiva del sector al sindicat (engloba seccions sindicals estatals i agrupacions territorials) és paritària. Les sindicalistes, en general, estan força compromeses amb el feminisme.

I dins del sindicat?

Primer es reuneixen en ple les persones afiliades de cada un de les sis agrupacions territorials (Madrid, Cataluna, Aragó, Andalusia, País València i Euskadi), es discuteix un pla d'acció per a quatre anys i es trien les persones delegades per al plenari estatal, que es celebra cada quatre anys. L'últim es va realitzar el 22 de juny passat i es presta especialment interès al repte de l'afiliació, que continua tenint índexs baixos en relació amb la mitjana d'afiliació sindical a Comissions Obreres. Estem aconseguint molt bons resultats electorals, amb majoria absoluta, a 17 punts de la UGT.

El pla d'acció sindical fonamentalment està basat en la negociació col.lectiva, i la regulació de la carrera professional continua sent un altre repte. Dins del pla es presta especial atenció a les millores en horari, en plans d'igualtat, en salut laboral, formació professional i en responsabilitat social de les empreses. Gairebé totes les multinacionals del sector realitzen memòries de responsabilitat social corporativa que analitzem (en coordinació amb observatoris en què sol participar Comissions Obreres) i això obre una via de negociació col.lectiva important, que permetrà avançar en drets laborals i sindicals.

Quina opinió li mereix la presència i representació de dones dins de Comissions Obreres?

La sensació que tinc és que el sindicat realment ha treballat moltíssim per la igualtat de les dones en aquest país. I que, gràcies a la tasca de les Secretaries de la Dona i de les sindicalistes, el feminisme s'ha incorporat a Comissions Obreres. No sembla que hagi estat fàcil, ha costat esforç, però s'ha aconseguit avançar en molts aspectes, en l'assumpció de responsabilitats, per exemple. Les dones són més tirades endavant a l'hora de comprometre's, una altra cosa és que realment comptin amb el suport necessari per assumir responsabilitats sindicals. És una assignatura pendent, això sí, la conciliacion dins el sindicat. Una assignatura de difícil solució: Quan convocar una assemblea, per exemple? Com compatibilitzar els temps amb les responsabilitats familiars? Seria alguna cosa a estudiar, algunes coses tenen difícil solució, però altres podrien millorar.

El sector de les tecnologies (a més de l'existència de secretaries de la Dona a totes les agrupacions i seccions sindicals) està entestat a aconseguir bons plans d'igualtat (com demanar dades a les empreses, quina informació sol.licitar, què fer amb els diagnòstics...). També es treballa en implantar mesures, i es faran exhaustius seguiments dels plans d'igualtat a les empreses. Aquesta no és tasca exclusiva de les secretaries de la Dona, per descomptat, sinó que s'han d'involucrar les secreataries generals. Els homes sindicalistes han d'entendre que els beneficis de la posada en marxa dels plans d'igualtat seran bons per a totes i per a tothom, perquè permet obrir noves vies de negociació i d'acció sindical. És una experiència positiva el fet que cada cop hi hagi més empreses igualitàries.

Fa servir les noves tecnologies d'informació i comunicació per fer sindicalisme?

La suma de gent jove, vinculada a la informàtica, que treballa en llocs diferents, fa que les maneres tradicionals de comunicar hagin quedat obsoletes. Tota l'activitat es difon via correu electrònic, fòrums virtuals, xarxes socials. Crear xarxes socials per a les plantilles, l'afiliació, delegades i delegats és una altra gran idea. Les campanyes es realitzen a través de vídeos que es pengen a Internet. El sindicat avança en aquesta línia, però es podria avançar molt més per arribar a sectors amb plantilles joves, la informació, les consultes, la forma de manifestar-se, han canviat molt i cal potenciar l'activisme a través d'aquestes noves vies.

El feminismo se ha incorporado a Comisiones Obreras
Entrevista a M Jesús Garcia Gasalla, Secretaria General TIC COMFIA

Ingeniera agrónoma, María Jesús García Gasalla es la secretaria general de la Agrupación de las Tecnologías de la Información y Comunicación (TIC’S), un sector donde las mujeres aún encuentran dificultades para su promoción profesional

María Jesús García Gasalla, aunque hija de gallegos, nació en Madrid, y es ingeniera agrónoma de profesión: “Cuando estudiaba nos conocíamos todas porque éramos poquísimas. Hace poco he ido a la facultad y aunque aún no están en paridad, hay muchas mujeres”, comenta. Actualmente compagina su trabajo –con reducción de jornada– en Indra,una empresa de tecnologías de la información y comunicación con su compromiso sindical (cuenta con horas sindicales) y comparte junto a su marido (también con jornada laboral reducida y sindicalista) el cuidado de su hija y su hijo.

Pero esto forma parte de su vida personal y María Jesús García Gasalla prefiere en esta entrevista hablar de su quehacer sindical. Ella -que ha trabajado siempre en empresas vinculadas a la tecnología (instrumentación electrónica, información, ingeniería y desde 1995 en consultoría) es la actual secretaria general de la Agrupación de las Tecnologías de la Información y Comunicación (TIC’S), vinculada a la Federación Estatal de Servicios Financieros y Administrativos (COMFIA) de Comisiones Obreras, un sector en crecimiento desde el punto de vista de la afiliación: “Me gusta mucho el contacto directo con afiliados y afiliadas, con las plantillas. Poder resolver algunos problemas me parece gratificante, dentro de todo lo duro que puede llegar a ser”.

¿Qué tipo de empresas se agrupan en el sector de las tecnologías de la información y comunicación?

Sobre todo aquellas que se ocupan de la gestión, desarrollo y mantenimiento de plataformas informáticas, también hay pequeños subsectores que realizan estudios de mercado (encuestadores, etc...). este sector emplea en españa a unas 150.000 personas aproximadamente, según las cifras que se manejan desde Comisiones Obreras. Más o menos la mitad, o algo más, están en grandes empresas multinacionales, casi todas con la central fuera de España, fundamentalmente de Estados Unidos, aunque hay algunas también españolas.

Y la otra mitad de personas que trabajan en el sector están en 1.000 Pymes, empresas que se dedican fundamentalmente a la subcontratación. Históricamente el sector se dedica a desarrollo tecnológico, investigación I+D.

En los últimos años, en España el sector ha crecido mucho gracias a lo que se llama “factorías de software”, fábricas de desarrollo de software, un fenómeno que ya pasó en Irlanda, es decir, intentar paquetizar, hacer soluciones informáticas más estándar para las empresas cliente, sobre todo se han implantado en capitales de provincia fuera de las grandes ciudades y cerca de las universidades. De hecho alrededor de empresas del sector se han creado centros tecnológicos de I+D.

¿Por qué sigue siendo complicado para las mujeres emplearse en este sector?

Es un sector masculinizado, tanto por la formación que se requiere (formaciones técnicas, ingenierías..., aunque se está corrigiendo y está aumentando el número de mujeres) como por la dinámica de trabajo, con jornadas interminables y muy alta competitividad, en donde las mujeres se encuentran con muchísimas dificultades a la hora de promocionar.

¿Es el sector de las tecnologías de la información y comunicación uno de los más afectados por el momento de crisis?

La crisis ha afectado mucho. el año pasado fue bastante duro, sobre todo para las empresas pequeñas. Las grandes no han sufrido recortes significativos y siguen teniendo beneficios, salvo alguna pequeña excepción. A nivel mundial, en la parte de consultoría y servicios informáticos se ha mantenido el empleo.

Quienes trabajan en este sector mayoritariamente no están en los centros de trabajo de sus empresas sino en las oficinas del cliente, físicamente sentados en la industria, en la banca, en las grandes empresas de transporte, en la administración pública. Se intentan hacer “proyectos llave en mano” con un precio cerrado, pero realmente se cobra por hora trabajada. Lo que ha habido es una bajada tremenda de las tarifas.

Se mantiene el empleo pero se ajustan muchísimo los costes. Los índices de rotación (la opción para promocionar) eran altísimos, por encima del 25% de la plantilla se iba en el año, pero la crisis ha acabado con las rotaciones. existen problemas importantes en la negociación colectiva a la hora de tratar de mejorar las condiciones laborales.

¿Bajo estas condiciones la sindicación será complicada?

Empecé a trabajar en 2004 en una empresa del grupo Unión Fenosa, con 8.500 personas en plantilla y no había representación sindical, todos los intentos habían resultado infructuosos, no se conseguían candidaturas y cuando las había, la empresa despedía de inmediato a quienes se habían presentado. Otra compañera y yo, con el apoyo de COMFIA Comisiones Obreras, conseguimos crear candidaturas semiclandestinas para varios centros de trabajo a la vez. Era necesario organizarse a nivel de empresa (aun trabajando en diferentes oficinas de clientes) para poder llevar a cabo la negociación colectiva. Cuando me comprometí con el sindicalismo, la empresa me apartó del holding y del equipo de gestión. Era algo previsible. Llegué a un acuerdo de cesión de horas, ahora mismo tan sólo cuento con horas sindicales, aunque desde el sindicato se negocia con la empresa para poder dedicar más tiempo a la secretaría general de la Agrupación.

Es un sector muy cualificado, la gran mayoría de personas se encuentran por debajo de los 35 años y tienen titulación universitaria o grado medio en ingenierías. Hay mucha individualización, lo que conlleva a una alta competitividad. Las empresas, con una cultura americana en gestión, negocian de manera individual. Es una cultura antisindical. Hace 10 años casi ninguna empresa contaba con representación sindical; está situación está cambiado significativamente, actualmente hay 1.400 personas (entre delegados y delegadas) de Comisiones Obreras. Es todo un reto, crear un sector e ir extendiendo la cultura sindical, pero percibes cambios en positivo y eso anima mucho. Estas empresas, cada cuatro años, renuevan plantilla, esto supone también una dificultad a la hora de sindicar y que la gente se pueda sentir identificada.

En abril de 2009 se firmó el XVI Convenio de las TIC’S, que mejoraba condiciones en relación a la reducción de jornada, vacaciones y conciliación de la vida laboral y personal. ¿Cuáles son los objetivos que se plantean para próximas negociaciones?

La totalidad de las empresas tienen medidas de conciliación bastante buenas y se están realizando protocolos de prevención del acoso sexual. El XVI convenio, de carácter estatal, caducaba endiciembre de 2009, ahora se está abriendo la mesa de negociación. El gran reto es la clasificación profesional y poner en marcha los planes de igualdad que se están negociando en grandes y medianas empresas, en las que existen secciones sindicales. Se han cerrado ya varios planes, de hecho, COMFIA tiene muchos planes de igualdad en marcha. Hay que incidir sobre todo en medidas de acción positiva en la promoción a mujeres (están presentes en gestión, pero no en los equipos de dirección) y en tratar de reducir la brecha salarial. Uno de los deseos es que se contrate a más mujeres y se acabe con la segregación vertical existente hoy día.

Hay que esforzarse para conseguir candidaturas paritarias; este sector está por encima en número de delegadas, teniendo en cuenta el porcentaje de mujeres afiliadas y en plantilla. La ejecutiva del sector en el sindicato (engloba a secciones sindicales estatales y agrupaciones territoriales) es paritaria. Las sindicalistas, por lo general, están bastante comprometidas con el feminismo.

¿Y dentro del sindicato?

Primero se reúnen en pleno las personas afiliadas de cada uno de las seis agrupaciones territoriales (Madrid, Cataluña, Aragón, Andalucía, País Valencià y Euskadi) y se discute un plan de acción para cuatro años y se eligen las personas delegadas para el plenario estatal, que se celebra cada cuatro años. El último se realizó el 22 de junio pasado y se prestó especialmente interés al reto de la afiliación, que sigue siendo índices bajos en relación con la media de afiliación sindical en Comisiones Obreras. Están consiguiéndose muy buenos resultados electorales, con mayoría absoluta, a 17 puntos de UGT.

El plan de acción sindical fundamentalmente está basado en la negociación colectiva y la regulación de la carrera profesional sigue siendo otro reto. Dentro del plan se presta especial atención a las mejoras en horario,en planes de igualdad, en salud laboral, en formación profesional y en responsabilidad social de las empresas. Casi todas las multinacionales del sector realizan memorias de responsabilidad social corporativa que analizamos (en coordinación con observatorios en los que suele participar Comisiones Obreras) y esto abre una vía de negociación colectiva importante, que permitirá avanzar en derechos laborales y sindicales.

¿Qué opinión le merece la presencia y representación de mujeres dentro de Comisiones Obreras?

La sensación que tengo es que el sindicato realmente ha trabajado muchísimo por la igualdad de las mujeres en este país. Y que, gracias a la labor de las Secretarías de la Mujer y de las sindicalistas, el feminismo se ha incorporado a Comisiones Obreras.

No parece que haya sido fácil, ha costado esfuerzo, pero se ha conseguido avanzar en muchos aspectos, en la asunción de responsabilidades, por ejemplo. Las mujeres son más echadas para adelante a la hora de comprometerse, otra cosa es que realmente cuenten con el respaldo necesario para asumir responsabilidades sindicales.

Es una asignatura pendiente, eso sí, la conciliación dentro el sindicato. Una asignatura de difícil solución: ¿cuándo convocar una asamblea, por ejemplo? ¿cómo compatibilizar los tiempos con las responsabilidades familiares? sería algo a estudiar, algunas cosas tienen difícil solución, pero otras podrían mejorarse.

El sector de las tecnologías (además de la existencia de secretarías de la Mujer en todas las agrupaciones y secciones sindicales) está empeñado en conseguir buenos planes de igualdad (cómo solicitar datos a las empresas, qué información solicitarles, qué hacer con los diagnósticos. También se trabaja en implantar medidas y se harán exhaustivos seguimientos de los planes de igualdad en las empresas. Esta no es tarea exclusiva de las secretarías de la Mujer, por supuesto, sino que han de involucrarse las secretarías generales.

Los sindicalistas varones han de entender que los beneficios de la puesta en marcha de los planes de igualdad serán buenos para todas y para todos, porque permite abrir nuevas vías de negociación y de acción sindical. es una experiencia positiva el hecho de que cada vez haya más empresas igualitarias.

¿Usa las nuevas tecnologías de información y comunicación para hacer sindicalismo?

La suma de gente joven, vinculada a la informática, que trabaja en lugares diferentes hace que los modos tradicionales de comunicarse hayan quedado obsoletos. Toda la actividad se difunde vía correo electrónico, foros virtuales, redes sociales. Crear redes sociales para las plantillas, la afiliación, delegadas y delegados es otra gran idea. Las campañas se realizan a través de vídeos que se cuelgan en Internet.

El sindicato avanza en esa línea, pero se podría avanzar mucho más para llegar a sectores con plantillas jóvenes, la información, las consultas, la forma de manifestarse ha cambiado mucho y hay que potenciar el activismo a través de estas nuevas vías.

L'instint assassí de Wall Street decreta sentència de mort per a l'ocupació

Crec que ja és hora de prendre's a Wall Street al peu de la lletra. Ha deixat molt clara la seva ànsia insaciable per liquidar tantes coses: el mercat de l'habitatge, el sistema financer, l'economia, la legislació reformista, el futur de la propera generació. Wall Street està tan macerat en la destrucció que els símbols de mort es troben per tot arreu. Wall Street denomina als grans anuncis de premsa que publica per llançar les seves ofertes de mercat, "làpides" (per entendre que n'és d'apropiat, considereu els milers de milions en ofertes de bons i accions que recapta per a les grans tabacaleres). I com anomena Wall Street a la terminació d'una ordre de compra o venda? Una "execució" (pensem en totes les operacions de derivats que van "executar" per a pacients tolits i en reanimació, com Fannie Mae, Freddie Mac i AIG, o els vehicles, a part dels balanços que van crear per a Enron, World Com i dotzenes d'empreses que ara han fet fallida).

Wall Street anomena a les ordres per completar una operació sense cap reducció en la quantitat: "Fill or kill" (o el completes o el mates). Podria anomenar-se raonablement ordre "fill o cancel" (completa o anul.la) però, per a la manada de tunos, és molt més divertit córrer pel parquet cridant "mata'l, mata'l!".

Quin és el partit que treu Wall Street a caminar matant coses o deixant en gairebé res el preu de les accions d'algunes empreses?: Cara, guanyen ells, creu, perds tu. Wall Street pot aconseguir i aconsegueix enormes beneficis apostant que baixaran els preus de les accions ("shorting"), que desapareixeran empreses ("credit default swaps", CDS o assegurança d'impagaments), que l'economia farà un forat ("interest rate swaps" o permutes de taxes d'interès). Hi ha un lema a Wall Street: "The trend is your friend" ( "La tendència és amiga teva"). Quan ja està clar que el bou [1] jeu al mig de l'arena (pensem en la mort de Lehman i el casament a punta de pistola de Merrill Lynch, el 15 de setembre de 2008), Wall Street mou les seves apostes a la baixa.

Ningú no posa el seu argot tan en paral·lel amb la seva agenda com els corredors de Citigroup. Quan es van disposar a infligir dolor al mercat europeu d'abonaments, en 2004, van anomenar l'operació "Doctor Maligne". El Citigroup també va crear un vehicle financer estructurat que engreixés les relliscades que portaren a l'esfondrament del gegant lacti italià Parmalat, al que van anomenar "Bucconero", que en italià significa "forat negre".

Fins que no arribi un president amb veritable voluntat de lluitar amb la naturalesa, autènticament rapinyaire de Wall Street, continuaran actives aquestes forces destructives.

L'últim pla de reforma de Wall Street del President Obama, per prohibir que la banca d'inversió tingui fons de capital risc o fons de cobertura ("hedge funds") i evitar que operin amb la negociació per compte propi ("proprietary trading"), a benefici de les seves pròpies empreses, constitueix la reforma necessària per desfer el frau en els mercats. Però la proposta descuida l'amenaça més seriosa de Wall Street a l'economia: La propietat de la banca comercial, en mans de la banca d'inversió i les signatures de corredoria de borsa, és el que està acabant amb la innovació i el creixement de l'ocupació a Amèrica del Nord. Com més esperem a enfrontar-nos a aquesta qüestió, més s'inflarà el deute nacional, d'acord amb això el govern es veurà obligat a afegir indefinidament diners per a l'estímul de l'ocupació, i fons per sustentar el creixent nombre d'aturats.

Tal com està actualment estructurada, la banca d'inversió de Wall Street no té incentius per posar empreses viables en el mercat. Wall Street ingressa enormes sumes el mateix per posar llapis de llavis a un porc i tirar-lo al públic que per llançar empreses sòlides amb veritable potencial de creixement de llocs de treball. Al llarg de l'última dècada, milers de milions de dòlars d'estalvis de tota una vida dels inversors, han acabat mal col·locats en fal·laços models de negoci. Avui aquestes empreses no valen res o operen en cèntims amb Pink Sheets, [2] cementiri de les idees fallides de la banca d'inversió.

Les Pink Sheets proporcionen cotitzacions a aquestes accions per als corredors de borsa. No són responsables de la legitimitat de les empreses i, de fet, adverteixen als inversors en la seva pàgina de la xarxa de que "es tracta de petites empreses amb un historial reduït d'operacions o econòmicament en dificultats (...). Els inversors haurien d'evitar el mercat OTC ["over the counter", mercat no oficial, sota corda] a menys que puguin afrontar la pèrdua total de la seva inversió. En molts casos, és bastant més del que van revelar als seus clients els corredors autoritzats de "venerables" empreses, quan les companyies van sortir a borsa per primera vegada amb accions a preus inflats.

Un estudi realitzat per Tyler Shumway i Vincent A. Warth, per a l'Escola de Negocis de la Universitat de Michigan i la Facultat d'Empresarials de la Universitat de Chicago, va descobrir que entre 1972 i 1995, Nasdaq, l'índex borsari que va facilitar l'augment i la caiguda de les punto.com i els nous valors tecnològics a finals dels 90, va excloure de la cotització a 4.188 empreses. Després de ser excloses de la cotització, moltes van acabar en les Pink Sheets. El març de 2008, l'índex Nasdaq estava en 5.048 punts. Avui, una dècada més tard, encara es troba un 58% per sota del que va ser la seva màxima cotització.

És hora que el Congrés obri els ulls a la realitat: que aquest enorme declivi de Nasdaq ens revela que Wall Street no està posant en el mercat un nombre suficient de bones empreses. I les fusions ensamblades per Wall Street, amb les que s'ha operat de manera característica en la Borsa de Nova York, han creat Frankenbancs i conglomerats carregats de deutes, massa inflats com per entendre el seu propi balanç i no diguem ja per crear nous llocs de treball. Dos vius exemples ens vénen a la ment: AOL-Time Warner i Citibank-Travelers-Smith Barney-Salomon, també conegut com Citigroup.

Els bancs d'inversió que organitzen aquestes ofertes de noves empreses o fusionen les que ja hi ha, es troben avui en els bancs comercials "massa grans com per deixar-los caure" que operen públicament. Però solien ser empreses privades i arriscaven el seu propi diner, quan treien una nova companyia al mercat. Quan eren seus els diners que arriscaven, hi havia una diligència bastant més gran en actiu per garantir que l'empresa fos viable. Això es va acabar. És DOG: diners de la resta de gent, a llançar sobre la taula del casino.

Per comprendre plenament la nova estructura de Wall Street, ajuda reflexionar que, l'agost de 1995, quan la Food and Drug Administration [les autoritats de salut pública nord-americanes] ens van comunicar que una cigarreta era en realitat un sistema de transmissió de nicotina disfressat, i que les grans tabaqueres manipulaven aquesta "transmissió de nicotina en cada estadi de la producció". La gent s'enganxava a una cosa summament perjudicial per al seu benestar, mentre una indústria que operava en secret mentia i manipulava.

Els i les que treballen dins de Wall Street anomenen a les seves empreses de corredoria al detall, ara perillosament fusionades amb els bancs comercials, sistema de "distribució". La banca d'inversió crea el producte tòxic, els corredors ho distribueixen al públic, embolicat en un sistema de pal i pastanaga que resulta pràcticament idèntic en totes les empreses d'importància. És a dir, el departament intern d'investigació emet una ordre de compra. El gestor local del corredor convoca una reunió de vendes i mou les darreres ofertes de l'empresa. El sistema de comissions del corredor afavoreix els productes arriscats que l'empresa promou, per sobre d'inversions més segures.

No hi ha cap sistema pel qual es recompensi a un corredor de Borsa per lo bé que rendeix la cartera del seu client. Que el corredor disposi de l'ajuda de secretaris, la mida del seu despatx, aconseguir el títol de vicepresident a la targeta de visita de la seva empresa, l'incentiu anual, i fins i tot, el que el tregui a sopar el seu cap de divisió, depenen només dels guanys que aconsegueixi el corredor per a l'empresa.

Si vols posar en dubte el sistema per corrupte, tens tancades les portes dels jutjats. Wall Street aplica el seu propi sistema de justícia, anomenat arbitratge obligatori. Al públic no se li permet fer una ullada, ja que al cap i a la fi, es tracta de justícia privada, de manera que no pot llançar la desinfectant llum del sol sobre aquesta camarilla.

L'única manera que un sistema com aquest, ple de conflictes d'interès i de menyspreu pels interessos dels seus propis clients, hagi pogut sobreviure tant de temps, ha estat aprofitant la base monetària dels dipositants dels bancs comercials i operant amb ella fins a fer-la desaparèixer. L'últim cap de turc en aquest gran atracament bancari és el contribuent que està omplint de nou les arques buides.

Amb cada nou programa de creació d'ocupació de 100.000 milions de dòlars, ens adonem que Wall Street no està creant empreses que creïn ocupació. D'acord amb el Departament de Treball, 9,3 milions de nord-americans no podien trobar feina al gener, i hi ha milions més treballant involuntàriament a temps parcial o massa desanimats per buscar feina.

Per tant, si Wall Street no assigna capital adequadament a empreses viables i no recompensa als seus accionistes o clients, em poden vostès recordar de nou per què estan pagant els contribuents bilions per salvar-los?

El 15 de febrer de 1999, la portada de la revista Time dedicava les seves lloances al president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, al Secretari del Tresor, Robert Rubin i al vicesecretari del Tresor, Lawrence Summers, com Comitè per Salvar al Món. Ara sabem que es tractava del Comitè per Fer Treballar com Esclaus al Món [3]. Els reptes econòmics a què s'enfronta avui el món són responsabilitat d'ells, per descomptat, en combinació amb alguns companys ben situats a Washington i Wall Street.

Greenspan és graduat, llicenciat i doctor en Econòmiques per la Universitat de Nova York; Rubin és llicenciat en Econòmiques per Harvard i advocat per Yale. Summers és graduat de l'M.I.T. i doctor per Harvard. A despit d'aquests set títols atorgats per algunes de les millors institucions educatives del país, ens demanen que ens creiem que no hi havia un gram de sentit comú com per a que aquests homes pensessin que, revocar la legislació per a la protecció dels inversors de l'època de la Depressió, coneguda com a Llei Glass-Steagal, que impedia la combinació de la banca comercial amb els bancs d'inversió i empreses de corredoria, acabaria liquidant llocs de treball, a més del sistema financer i l'economia (si no veiéssim als homes que tant s'han beneficiat d'aquesta mala decisió, podríem ser menys escèptics).

S'han conjuntat la deshonestedat intel·lectual i el revisionisme històric per a suggerir el que ningú podia haver previst. No només el van veure venir moltíssims, sinó que el 25 i 26 de juny de 1998 un flux constant de ciutadans, cívicament conscients, va creuar les majestuoses portes del Banc de la Reserva Federal de Nova York i van testificar que la revocació de la Llei Glass-Steagal i el permís concedit als bancs comercials per a fusionar-se amb empreses de Wall Street era una idea absurdament dolenta, i conduiria a la ruïna. Per què recerca el president consell en Summers i Rubin, en lloc de buscar-lo en la gent que va encertar?

El President Obama ha ungit a Neal Wolin perquè es sumi al Nou Comitè per Salvar el Món, acompanyant-lo a ell mateix i a Paul Volcker, antic president de la Reserva Federal. I qui és Neal Wolin? Se'l va confirmar com a vicesecretari del Tresor el 19 de maig de 2009.

En l'administració de Clinton, Wolin va actuar com a conseller general de Lawrence Summers, defensor clau de la revocació de la Llei Glass-Steagal. D'acord amb el New York Times, Summers va guanyar 5,2 milions de dòlars el 2008 treballant un dia a la setmana per al fons de cobertura ("hedge fund") de Shaw & Company, mentre assessorava a la vegada a Obama. Després d'abandonar el govern, Wolin va treballar per Hartford Financial Services Group Inc durant vuit anys. D'acord amb BusinessWeek, si es suma la compensació en metàl·lic de Wolin, l'adjudicació d'accions restringides, opcions i altres compensacions, va guanyar 3,4 milions de dòlars en el seu últim any a Hartford el 2008.

Robert Scheer va escriure el següent sobre Wolin al San Francisco Chronicle el 19 de novembre de 2009: "Wolin, Geithner i Summers eren tots protegits de Robert Rubin, que, com a Secretari del Tresor de Clinton, va ser el gran autor de l'estratègia d'alliberar a les empreses de Wall Street de les seves constriccions de l'època de la Depressió. Wolin va ser qui, a instàncies de Rubin, es va convertir en la força clau a l'hora de redactar la Llei Gramm-Leach-Bliley Act, que va suprimir la separació entre la banca d'inversió i la comercial i les companyies d'assegurances, permetent així que els nous mastodonts financers es tornessin massa grans com per ensorrar-la. Dos exemples sensacionals d'aquests gegants, que hi va haver de rescatar amb fons públics, són el banc Citigroup, al qual es va anar Rubin per 'guanyar' 120 milions de dòlars, després de deixar la Casa Blanca de Clinton i la Hartford Insurance Co, on va aterrar Wolin després d'abandonar el Tresor".

Senyor President Obama, ja és hora de desfer-se dels peixos grossos i transmetre aquest missatge d'esperança i canvi!

Pam Martens.

Notes del T.

[1] Com explica el filòsof Roberto Torretti: "En l'argot de Wall Street 'a bull', un bou, és un que creu que el mercat va a pujar i compra accions al preu d'avui amb vista a pagar més tard amb el que rebi al vendre (tal com 'a bear', un ós, és un que creu que el mercat va a baixar i ven a futur accions que actualment no té). Aquest és el motiu pel qual Merrill Lynch va triar el toro com a emblema". El bou és també un símbol conegut de Wall Street, com exemplifica la famosa escultura d'Arturo Di Modica d'un Morlaco envestint, situada prop del famós carrer novaiorquès, a Bowling Green.

[2] Segons www.baquia.com les Pink Sheets són els baixos fons de les borses nord-americanes, la tercera divisió dels mercats de valors, però l'única sortida per a centenars d'empreses d'Internet expulsades del Nasdaq al caure la seva cotització per sota del dòlar durant més de 30 dies. El mercat de les Pink Sheets no està regulat per la SEC, el risc és enorme, els analistes li donen de costat, no té liquiditat i fins fa uns anys era un planter de fraus. Avui, quan el Nasdaq ha caigut el 65%, es donen cita en ell empreses com eToys, Iridium, o Lernout & Hauspie. "És com haver de mudar-se d'una casa de Beverly Hills a una en un polígon industrial", el definia recentment Marc Beauchamp, director de l'Associació Nord-americana d'Administradors de Mercats. "No vols ser-hi, però tampoc és la fi del món", afegia.

[3] La diferència entre "salvar" i "fer treballar com a esclaus" és en anglès de només una lletra: "save" o "slave".

El instinto asesino de Wall Street decreta sentencia de muerte para el empleo

Pam Martens

Creo que es hora de tomarse a Wall Street al pie de la letra. Ha dejado sobradamente claro su ansia insaciable por finiquitar tantas cosas: el mercado de la vivienda, el sistema financiero, la economía, la legislación reformista, el futuro de la próxima generación.

Wall Street está tan macerada en la destrucción que los símbolos de muerte se encuentran por doquier. Wall Street denomina a los grandes anuncios de prensa que publica para lanzar sus ofertas de mercado “lápidas” (para entender lo apropiado que resulta, considérense los miles de millones en ofertas de bonos y acciones que recauda para las grandes tabacaleras). ¿Y cómo llama Wall Street a la terminación de una orden de compra o venta? Una "ejecución" (pensemos en cuantas operaciones de derivados "ejecutaron" para pacientes hoy tullidos y en reanimación como Fannie Mae, Freddie Mac y AIG; o los vehículos aparte de los balances que crearon para Enron, WorldCom y docenas de empresas hoy en bancarrota).

Wall Street denomina a las órdenes para completar una operación sin ninguna reducción en la cantidad “fill or kill” (o lo completas o lo matas). Podría denominarse razonablemente orden “fill or cancel” (completa o anula) pero para la manada tonante es mucho más divertido correr por el parqué chillando “¡mátalo, mátalo!”

¿Qué partido le saca Wall Street a andar matando cosas o dejar en casi nada el precio de las acciones de algunas empresas? Cara, ganan ellos; cruz, pierdes tú. Wall Street puede conseguir y consigue enormes beneficios apostando a que bajarán los precios de las acciones ("shorting"), a que desaparecerán empresas ("credit default swaps", CDS o seguro de impagos), a que la economía hará un agujero ("interest rate swaps" o permutas de tasas de interés). Y hay un lema en Wall Street: "the trend is your friend" ("la tendencia es amiga tuya"). Cuando ya está claro que el toro [1] yace en medio del ruedo (pensemos en la muerte de Lehman y la boda a punta de pistola de Merrill Lynch el 15 de septiembre de 2008), Wall Street mueve sus apuestas a la baja.

Nadie pone su jerga tan en paralelo con su agenda como los corredores de Citigroup. Cuando se dispusieron a infligir dolor al mercado europeo de bonos en 2004, denominaron la operación “Doctor Maligno”. Citi también creó un vehículo financiero estructurado que engrasara los patinazos que llevaron al derrumbe del gigante lácteo italiano Parmalat, y al que se apodó "Bucconero", que en italiano significa “agujero negro”.

Hasta que no llegue un presidente con verdadera voluntad de lidiar con la naturaleza auténticamente rapaz de Wall Street, continuarán activas estas fuerzas destructivas.

El último plan de reforma de Wall Street del Presidente Obama para prohibir que la banca de inversión posea fondos de capital riesgo o fondos de cobertura ("hedge funds") y evitar que operen con la negociación por cuenta propia ("proprietary trading") en beneficio de sus propias empresas constituye la reforma necesaria para deshacer el fraude en los mercados. Pero la propuesta descuida la amenaza más seria de Wall Street a la economía. La propiedad de la banca comercial en manos de la banca de inversión y las firmas de correduría de bolsa es lo que está acabando con la innovación y el crecimiento del empleo en Norteamérica. Cuanto más esperemos a enfrentarnos a esta cuestión, más se hinchará la deuda nacional, conforme el gobierno se vea obligado a añadir indefinidamente dinero para el estímulo del empleo y fondos para sustentar al creciente número de parados.

Tal como está actualmente estructurada, la banca de inversión de Wall Street no tiene incentivos para poner empresas viables en el mercado. Wall Street ingresa enormes sumas lo mismo por ponerle lápiz de labios a un cerdo y echárselo al público que por lanzar empresas sólidas con verdadero potencial de crecimiento de empleos. A lo largo de la última década, miles de millones de dólares de ahorros de toda una vida de los inversores han acabado mal colocados en falaces modelos de negocio. Hoy esas empresas no valen nada u operan en céntimos con Pink Sheets, [2] cementerio de las ideas fallidas de la banca de inversión.

Las Pink Sheets proporcionan cotizaciones a estas acciones para los corredores de bolsa. No son responsables de la legitimidad de las empresas y, de hecho, advierten a los inversores en su página de la red de que "se trata de pequeñas empresas con un historial reducido de operaciones o económicamente en apuros (...) Los inversores deberían evitar el mercado OTC ["over the counter", mercado no oficial, bajo cuerda] a menos que puedan afrontar la pérdida total de su inversión”. En muchos casos, es bastante más de lo que revelaron a sus clientes los corredores autorizados de “venerables” empresas cuando las compañías salieron a bolsa por vez primera con acciones a precios abultados.

Un estudio realizado por Tyler Shumway y Vincent A. Warther para la Escuela de Negocios de la Universidad de Michigan y la Facultad de Empresariales de la Universidad de Chicago descubrió que entre 1972 y 1995, Nasdaq, el índice bursátil que facilitó el auge y caída de las punto.com y los nuevos valores tecnológicos a finales de los 90, excluyó de la cotización a 4.188 empresas. Después de ser excluidas de la cotización, muchas acabaron en las Pink Sheets. En marzo de 2008, el índice Nasdaq estaba en 5.048 puntos. Hoy, una década más tarde, todavía se encuentra un 58% por debajo de lo que fue su máxima cotización.

Es hora de que el Congreso abra los ojos a la realidad de que este enorme declive de Nasdaq nos revela que Wall Street no está poniendo en el mercado un número suficiente de buenas empresas. Y las fusiones ensambladas por Wall Street, con las que se ha operado de modo característico en la Bolsa de Nueva York, han creado Frankenbancos y conglomerados cargados de deudas, demasiado hinchados como para entender su propio balance y no digamos ya para crear nuevos empleos. Dos vivos ejemplos nos vienen a la mente: AOL-TimeWarner y Citibank-Travelers-Smith Barney-Salomon, también conocido como Citigroup.

Los bancos de inversión que organizan estas ofertas de nuevas empresas o fusionan las que ya existen se ubican hoy en los bancos comerciales "demasiado grandes como para dejarlos caer" que operan públicamente. Pero solían ser sociedades privadas y arriesgaban su propio dinero cuando sacaban una nueva compañía al mercado. Cuando era su dinero el que arriesgaban, había una diligencia bastante mayor en activo para garantizar que la empresa fuera viable. Eso se terminó. Es DOG: dinero de otra gente para lanzarlo sobre el tapete de la mesa del casino.

Para comprender plenamente la nueva estructura de Wall Street, ayuda reflexionar que en agosto de 1995 cuando la Food and Drug Administration [las autoridades de salud pública norteamericanas] nos comunicó que un cigarrillo era en realidad un sistema de transmisión de nicotina disfrazado y que las grandes tabaqueras manipulaban esa “transmisión de nicotina en cada estadio de la producción”. La gente se enganchaba a algo sumamente dañino para su bienestar mientras una industria que operaba en secreto mentía y cabildeaba.

Los que trabajan dentro de Wall Street llaman a sus empresas de correduría al por menor, ahora peligrosamente fusionadas con los bancos comerciales, sistema de “distribución”. La banca de inversión crea el producto tóxico, los corredores lo distribuyen al público envuelto en un sistema de palo y zanahoria que resulta prácticamente idéntico en todas las empresas de importancia. Es decir, el departamento interno de investigación emite una orden de compra. El gestor local del corredor convoca una reunión de ventas y mueve las últimas ofertas de la empresa. El sistema de comisiones del corredor favorece los productos arriesgados que la empresa promueve, por encima de inversiones más seguras.

No hay absolutamente ningún sistema por el que se recompense a un corredor de Bolsa por lo bien que rinde la cartera de su cliente. El que el corredor disponga de la ayuda de secretarias, el tamaño de su despacho, el conseguir el título de vicepresidente en la tarjeta de visita de su empresa, el incentivo anual, hasta el que le saque a cenar su jefe de división, dependen tan solo de las ganancias que consiga el corredor para la empresa.

Si quieres poner en tela de juicio el sistema por corrupto, tienes cerradas las puertas de los juzgados. Wall Street aplica su propio sistema de justicia, llamado arbitraje obligatorio. Al público no se le permite echar un vistazo, pues al fin y al cabo se trata de justicia privada, de modo que no puede arrojarse la desinfectante luz del sol sobre esa camarilla.

La única manera de que un sistema como éste, plagado de conflictos de interés y de desprecio por los intereses de sus propios clientes, haya podido sobrevivir tanto tiempo ha sido aprovechando la base monetaria del depositante de los bancos comerciales y operando con ella hasta hacerla desaparecer. La última cabeza de turco en este gran atraco bancario es el contribuyente que está llenando de nuevo las arcas vacías.

Con cada nuevo programa de creación de empleo de 100.000 millones de dólares, nos damos cuenta de que Wall Street no está creando empresas que creen empleo. De acuerdo con el Departamento de Trabajo, 9,3 millones de norteamericanos no podían encontrar trabajo en enero, y hay millones más trabajando involuntariamente a tiempo parcial o demasiado desanimados para buscar empleo.

De modo que si Wall Street no asigna capital adecuadamente a empresas viables y no recompensa a sus accionistas o clientes, ¿me pueden ustedes recordar de nuevo por qué están pagando los contribuyentes billones para salvarlos?

El 15 de febrero de 1999, la portada de la revista Time dedicaba sus alabanzas al Presidente de la Reserva Federal, Alan Greenspan, al Secretario del Tesoro, Robert Rubin y al Vicesecretario del Tesoro, Lawrence Summers como Comité para Salvar al Mundo. Ahora sabemos que se trataba del Comité para Hacer Trabajar como Esclavos al Mundo [3]. Los desafíos económicos a los que se enfrenta hoy el mundo son responsabilidad de ellos; por supuesto, en combinación con algunos compinches bien situados en Washington y Wall Street.

Greenspan es graduado, licenciado y doctor en Económicas por la Universidad de Nueva York; Rubin es licenciado en Económicas por Harvard y abogado por Yale. Summers es graduado del M.I.T. y doctor por Harvard. A despecho de estos siete títulos otorgados por algunas de las mejores instituciones educativas del país, nos piden que nos creamos que no había un gramo de sentido común como para que estos hombres pensaran que revocar la legislación para la protección de los inversores de la época de la Depresión conocida como Ley Glass-Steagall, que impedía la combinación de la banca comercial con los bancos de inversión y empresas de correduría, acabaría liquidando empleos, amén del sistema financiero y la economía (si no viéramos a los hombres que tanto se han beneficiado de esa mala decisión, podríamos ser menos escépticos).

Se han conjuntado la deshonestidad intelectual y el revisionismo histórico para sugerir que nadie podía haberlo previsto. No sólo se lo vieron venir muchísimos sino que el 25 y 26 de junio de 1998 un flujo constante de ciudadanos cívicamente conscientes cruzó las majestuosas puertas del Banco de la Reserva Federal de Nueva York y testificó que la revocación de la Ley Glass-Steagall y el permiso concedido a los bancos comerciales para fusionarse con empresas de Wall Street era una idea absurdamente mala y conduciría a la ruina. ¿Por qué busca nuestro presidente consejo en Summers y Rubin, en lugar de buscarlo en la gente que acertó?

El Presidente Obama ha ungido a Neal Wolin para que se sume al Nuevo Comité para Salvar al Mundo acompañándole a él mismo y a Paul Volcker, antiguo presidente de la Reserva Federal. ¿Y quién es Neal Wolin? Se le confirmó como Vicesecretario del Tesoro el 19 de mayo de 2009.

En la administración de Clinton, Wolin actuó como consejero general de Lawrence Summers, defensor clave de la revocación de la Ley Glass-Steagall. De acuerdo con el New York Times, Summers ganó 5,2 millones de dólares en 2008 trabajando un día a la semana para el fondo de cobertura ("hedge fund") D.E. Shaw & Company, mientras asesoraba a la vez a Obama. Después de abandonar el gobierno, Wolin trabajó para Hartford Financial Services Group Inc. durante ocho años. De acuerdo con BusinessWeek, si se suma la compensación en metálico de Wolin, la adjudicación de acciones restringidas, opciones y otras compensaciones, ganó 3,4 millones de dólares en su último año en Hartford en 2008.

Robert Scheer escribió lo siguiente sobre Wolin en el San Francisco Chronicle el 19 de noviembre de 2009:
“Wolin, Geithner y Summers eran todos protegidos de Robert Rubin, quien, como Secretario del Tesoro de Clinton, fue el gran autor de la estrategia de liberar a las empresas de Wall Street de sus constricciones de la época de la Depresión. Wolin fue quien, a instancias de Rubin, se convirtió en la fuerza clave a la hora de redactar la Ley Gramm-Leach-Bliley Act, que suprimió la separación entre la banca de inversión y la comercial y las compañías de seguros, permitiendo así que los nuevos mastodontes financieros se volvieran demasiado grandes como para derrumbarse. Dos ejemplos sensacionales de esos gigantes que hubo que rescatar con fondos públicos son el banco Citigroup, al que se fue Rubin para ‘ganar’ 120 millones de dólares después de dejar la Casa Blanca de Clinton, y la Hartford Insurance Co., en donde aterrizó Wolin tras abandonar el Tesoro”.
Señor Presidente, ya es hora de deshacerse de los peces gordos y transmitir ese mensaje de esperanza y cambio.

Notas del T.

[1] Como explica el filósofo Roberto Torretti: "En la jerga de Wall Street ‘a bull’, un toro, es uno que cree que el mercado va a subir y compra acciones al precio de hoy con miras a pagar más tarde con lo que reciba al venderlas (tal como ‘a bear’, un oso, es uno que cree que el mercado va a bajar y vende a futuro acciones que actualmente no tiene). Ese es el motivo por el cual Merrill Lynch eligió el toro como emblema". El toro es también un símbolo conocido de Wall Street, como ejemplifica la famosa escultura de Arturo Di Modica de un morlaco embistiendo, ubicada cerca de la famosa calle neoyorquina, en Bowling Green.

[2] Según www.baquia.com las Pink Sheets son los bajos fondos de las bolsas estadounidenses, la tercera división de los mercados de valores, pero la única salida para cientos de empresas de Internet expulsadas del Nasdaq al caer su cotización por debajo del dólar durante más de 30 días. El mercado de las Pink Sheets no está regulado por la SEC, el riesgo es enorme, los analistas le dan de lado, no tiene liquidez y hasta hace unos años era un semillero de fraudes. Hoy, cuando el Nasdaq ha caído el 65%, se dan cita en él empresas como eToys, Iridium, o Lernout & Hauspie. "Es como tener que mudarse de una casa de Beverly Hills a una en un polígono industrial", lo definía recientemente Marc Beauchamp, director de la Asociación Norteamericana de Administradores de Mercados. "No quieres estar allí, pero tampoco es el fin del mundo", añadía.

[3] La diferencia entre "salvar" y "hacer trabajar como esclavos" es en inglés de sólo una letra: "save" o "slave".