dimarts, 2 de febrer de 2010

El "Nobel de la Pau" augmenta un 10% el pressupost militar

L'Administració del Premi Nobel de la Pau Obama demana al Congrés assignar a la Defensa 708.000 milions de dòlars per a 2011, front a 636.300 milions destinats a finalitats bèl.liques el 2010. D'aquest total es preveu gastar 159 mil milions de dòlars (128,3 mil milions el 2010) en les operacions militars a l'estranger, principalment a l'Iraq i l'Afganistan. A la partida "Explotació i modernització" que suposa una despesa de 200.200 milions de dòlars per a 2011, es preveu finançar els programes de fabricació del caça F-35, l'avió P-8, nous sistemes d'armes terrestres, vaixells de superfície i un submarí nuclear d'últim model.

El secretari de Defensa dels EUA, Robert Gates, va declarar ahir que el Pentàgon donarà prioritat en els quatre anys pròxims al reforçament de les forces especials i la lluita contra el terrorisme a l'Iraq i l'Afganistan sense renunciar a les tècniques tradicionals de les accions de combat.

"Reconeixem a hores d'ara que la capacitat d'Amèrica de reaccionar a noves amenaces dependrà principalment dels nostres èxits en els conflictes actuals", va dir Gates legant les dades recollides en la Revisió Quadriennal de la Defensa (Quadrennial Defense Reviww, QDR).

Segons el secretari de Defensa, les operacions antiterroristes a l'Iraq i l'Afganistan van ser incloses per primera vegada en la Revisió per tenir prioritat a llarg termini.

Al mateix temps, Gates va admetre que el concepte anterior de planejament de les dues guerres, que es condueixen amb ús dels mètodes tradicionals, "va resultar ser massa limitat ni es corresponia amb les realitats" que afrontar després els militars.

El cap del Pentàgon va destacar que el projecte de pressupost bèl.lic de 2011 també va ser confeccionat a partir de les dades recollides en QDR.


El Pentágono busca nuevos métodos de conducir las guerras

El secretario de Defensa de EEUU, Robert Gates, declaró ayer que el Pentágono dará prioridad en los cuatro años próximos al reforzamiento de las fuerzas especiales y a la lucha contra el terrorismo en Iraq y Afganistán sin renunciar a las técnicas tradicionales de las acciones de combate.

"Reconocemos a estas alturas que la capacidad de América de reaccionar a nuevas amenazas dependerá principalmente de nuestros éxitos en los conflictos actuales", dijo Gates alegando los datos recogidos en la Revisión Cuadrienal de la Defensa (Quadrennial Defense Reviww, QDR).

Según el secretario de Defensa, las operaciones antiterroristas en Iraq y Afganistán fueron incluidas por primera vez en la Revisión por tener prioridad a largo plazo.

Al propio tiempo, Gates admitió que el concepto anterior de planeamiento de las dos guerras, que se conducen con empleo de los métodos tradicionales, "resultó ser demasiado limitado ni se correspondía con las realidades" que afrontaron luego los militares.

El jefe del Pentágono destacó que el proyecto de presupuesto bélico de 2011 también fue confeccionado a partir de los datos recogidos en QDR.

La Administración de Obama pide al Congreso asignar a la Defensa 708 mil millones de dólares para 2011 frente a 636,3 mil millones destinados a los fines bélicos en 2010.

De este total se prevé gastar 159 mil millones de dólares (128,3 mil millones en 2010) en las operaciones militares en el extranjero, principalmente en Iraq y Afganistán.

En la partida "Explotación y modernización" que supone un gasto de 200,2 mil millones de dólares para 2011 se prevé financiar los programas de fabricación del caza F-35, avión P-8, nuevos sistemas de armas terrestres, navíos de superficie y un submarino nuclear de último modelo.



El cap dels Jesuïtes diu que hi va haver també abusos a Espanya i Xile

El cap de l'Ordre dels Jesuïtes a Alemanya, Stefan Dartmann, ha informat avui que els casos d'abusos sexuals practicats en escoles jesuïtes en la dècada dels anys setanta i vuitanta no es van limitar a Alemanya, sinó que van passar també a Espanya i Xile.
Dartmann ha fet aquestes declaracions durant una conferència de premsa celebrada avui a Berlín. El cap de l'ordre jesuïta va aprofitar per demanar disculpes a les víctimes. "Demano disculpes per tot el que aleshores varem callar, no van veure o no van reaccionar els membres de la nostra ordre", va dir Dartmann a la roda de premsa celebrada per explicar els detalls de l'escàndol que va sortir a la llum la setmana passada.

El religiós va explicar que fins ara se sap de 25 casos d'abusos sexuals a Alemanya, 20 d'ells a l'escola d'elit Canisius de Berlín, 3 a l'escola St Ansgar d'Hamburg i dos a l'institut St Blasien, a la Selva Negra. Els dos professors implicats, Peter R., de 69 anys, i Wolfgang S., de 65, van abusar dels seus alumnes entre 1975 i 1984.

Segons Dartmann, Wolfgang S. ha admès haver abusat de menors també fora dels centres en què practicava l'ensenyament, per exemple, durant dues estades a Xile i Espanya, entre 1985 i 1990. L'altre presumpte abusador, un ex professor de religió de actualment 69 anys, nega les acusacions. Tots dos van deixar l'ordre en els anys 80.

Com a mínim 22 alumnes, tots homes amb excepció d'una noia, van ser objecte d'abusos sexuals entre els anys 1975 i 1983 per part dels dos religiosos que donaven classes a l'escola. Un d'ells, Wolfgang S., de 65 anys, va ser traslladat a Xile, on va tractar amb víctimes de tortura i torturadors de la dictadura d'Augusto Pinochet, segons va confirmar l'ex sacerdot al setmanari alemany "Der Spiegel".

L'antic professor d'esports va enviar una carta als seus exalumnes en què els demana perdó i es mostra penedit. "És un fet trist el que hagi abusat i maltractat durant anys a nens i joves amb pretextos pseudo pedagógics", diu la missiva.

L'escàndol es va fer públic a l'enviar la setmana passada l'actual rector de l'escola, el pare Klaus Mertes, una carta als ex-alumnes de les cadellades afectades en què es manifestava "commocionat i ple de vergonya" pels casos d'abús i prometia esclarir-los.

L'ordre de Sant Ignasi de Loiola a Alemanya va encarregar una investigació a fons a Ursula Raue, una dona que durant anys va dirigir l'organització de protecció a la infància "Innocence in Danger".

La premsa alemanya publica avui detalls de les traïcions ocorregudes a l'escola, de gran renom a la capital alemanya i planter de personalitats de la política, la cultura i els mitjans alemanys.

Un home va afirmar en el diari "Tagesspiegel" que va ser objecte d'abusos per un dels pares en qüestió en diverses oportunitats al soterrani de l'escola entre 1975 i 1979. Va dir que juntament amb altres companys va escriure una carta a l'escola i al bisbat.

"Mai hi va haver una reacció", va relatar. El pare Hermann Breuelmann, antic rector de Canisius, va negar haver tingut coneixement de casos d'abús sexual.

"El tema de l'onanisme era molt important", va assenyalar un altre ex alumne al blog d'Internet "Spreeblick", i va afegir que els estudiants eren obligats a seure a la falda del sacerdot.

Un altre internauta i ex alumne que cita el diari "Süddeutsche Zeitung" parla de l'existència d'un "qüestionari de masturbació". "Què estrany que la història surti a la llum ara quan tots ho sabien", comenta.

Els delictes probablement han prescrit, però la fiscalia de Berlín estudia la possibilitat d'obrir expedient.




Jefe de la Orden de los Jesuitas dice que hubo también abusos en España y Chile

El jefe de la Orden de los Jesuitas en Alemania, Stefan Dartmann, informó hoy de que los casos de abusos sexuales practicados en escuelas jesuitas en la década de los años setenta y ochenta no se limitaron a Alemania, sino ocurrieron también en España y Chile.

Dartmann hizo estas declaraciones durante una conferencia de prensa celebrada hoy en Berlín, cita que el jefe de la orden jesuita aprovechó para pedir disculpas a las víctimas.

"Pido disculpas por todo lo que entonces callaron, no vieron o no reaccionaron miembros de nuestra orden", dijo Dartmann en una rueda de prensa celebrada hoy en Berlín para explicar los detalles del escándalo que salió a la luz la semana pasada.

El religioso explicó que hasta ahora se sabe de 25 casos de abusos sexuales en Alemania, 20 de ellos en el colegio de elite Canisius de Berlín, 3 en el colegio St. Ansgar de Hamburgo y dos en el instituto St. Blasien, en la Selva Negra.

Los dos profesores implicados, Peter R., de 69 años, y Wolfgang S. de 65, abusaron presuntamente de sus alumnos entre 1975 y 1984.

Según Dartmann, Wolfgang S. ha admitido haber abusado de menores también fuera de los centros en los que practicaba la enseñanza, por ejemplo, durante sendas estancias en Chile y España, entre 1985 y 1990.

Ex alumnos de un colegio jesuita de Berlín acusaron a la antigua dirección del centro escolar de haber tapado los abusos a alumnos por parte de dos sacerdotes, uno de los cuales se refugió en Chile, dice Der Spiegel.


Ex alumnos del colegio jesuita de Berlín Canisius Kolleg acusaron a la antigua dirección del centro escolar de haber tapado los casos de abusos a alumnos por parte de dos sacerdotes de la orden ocurridos en los años 70 y 80.

Según informa la prensa alemana, antiguos estudiantes, algunos de ellos víctimas de los abusos, afirmaron que la dirección del colegio y la orden de los jesuitas tenían conocimiento de lo que sucedía.

Un grupo de ex alumnos dijo que escribió una carta al colegio y a la Iglesia católica. Diez años más tarde, uno de los padres confesó su culpa e informó a sus superiores y al Vaticano.

El provincial de los jesuitas de Alemania, Stefan Dartmann, ofrecerá una conferencia de prensa en horas de la tarde en Berlín.

Por lo menos 22 alumnos, todos varones con excepción de una chica, fueron objeto de abusos sexuales entre los años 1975 y 1983 por parte de dos religiosos que daban clases en el colegio.

Uno de ellos, Wolfgang S., de 65 años, fue trasladado a Chile, donde trató con víctimas de tortura y torturadores de la dictadura de Augusto Pinochet, según confirmó el ex sacerdote al semanario alemán "Der Spiegel".

El antiguo profesor de deportes envió una carta a sus ex alumnos en los que les pide perdón y se muestra arrepentido. "Es un hecho triste el que haya abusado y maltratado durante años a niños y jóvenes con pretextos seudopedagógicos", reza la misiva.

El otro presunto abusador, un ex profesor de religión de actualmente 69 años, niega las acusaciones. Ambos dejaron la orden en los años 80.

El escándalo se hizo público al enviar la semana pasada el actual rector del colegio, el padre Klaus Mertes, una carta a los ex alumnos de las camadas afectadas en las que se manifestaba "conmocionado y lleno de vergüenza" por los casos de abuso y prometía esclarecerlos.

La orden de San Ignacio de Loyola en Alemania encargó una investigación a fondo a Ursula Raue, una mujer que durante años dirigió la organización de protección a la infancia "Innocence in Danger".

La prensa alemana publica hoy detalles de las felonías ocurridas en el colegio, de gran renombre en la capital alemana y semillero de personalidades de la política, la cultura y los medios germanos.

Un hombre afirmó en el diario "Tagesspiegel" que fue objeto de abusos por uno de los padres en cuestión en varias oportunidades en el sótano del colegio entre 1975 y 1979. Dijo que junto con otros compañeros escribió una carta al colegio y al obispado.

"Nunca hubo una reacción", relató. El padre Hermann Breuelmann, antiguo rector del Canisius, negó haber tenido conocimiento de casos de abuso sexual.

"El tema del onanismo era muy importante", señaló otro ex alumno en el blog de Internet "Spreeblick", y agregó que los estudiantes eran obligados a sentarse en el regazo del sacerdote.

Otro internauta y ex alumno que cita el diario "Süddeutsche Zeitung" habla de la existencia de un "cuestionario de masturbación". "Qué extraño que la historia salga a la luz ahora cuando todos lo sabían", comenta.

Los delitos probablemente han prescrito, pero la fiscalía de Berlín estudia la posibilidad de abrir expediente.



Pot l'Estat comprar dades robades si aquestes condueixen a criminals?

El fi justifica els mitjans? Aquesta és la pregunta que s'amaga darrere d'un debat que ressorgeix a Alemanya i gira al voltant de si és lícit o no que l'Estat compri informació sobre suposats evasors d'impostos. Dos anys han passat des que les autoritats alemanyes adquirissin un CD tret d'un banc de Liechtenstein. Aquest incloïa els noms d'alguns personatges de l'alta societat germana, entre ells l'ex directiu de la companyia Deutsche Post, Klaus Zumwinkel (a la foto), que havien dipositat grans quantitats de diners a l'estranger amb la intenció d'ocultar al fisc i no desemborsar així els consegüents impostos.

Ara, segons informen els diaris alemanys Süddeutschezeitung i Frankfurter Allgemeine Zeitung-i confirmen, segons sembla, "fonts pròximes al Govern germànic" - un cas similar hauria tornat a repetir. Un informant, diuen els rotatius, els ha ofert als funcionaris d'Hisenda alemanys revelar la identitat de 1.500 ciutadans que, suposadament, han desviat quantitats milionàries a comptes suïsses, evadint tributs a les arques públiques. La persona en possessió d'aquestes dades demana per ells 2,5 milions d'euros, i Alemanya debat si està justificat pagar el preu.

"No es negocia amb criminals"

"Personalment, tinc els meus discrepàncies", va respondre el ministre de Defensa alemany, Karl-Theodor zu Guttenberg, quan el diari suís Neue Zürich Zeitung li va preguntar per la seva opinió a prop de la compra de la informació posada a disposició de Berlín. "També els inspectors d'Hisenda han de complir la llei", va dir el ministre Cristianosocial i, a més, va advertir que caldria cuidar de posar en perill les bones relacions que Alemanya manté amb la veïna Suïssa.

Michael Fuchs, col.lega democratacristià d'zu Guttenberg-la Unió Cristiano Social (CSU) i la Unió Democratacristiana (CDU) concorren a Alemanya tradicionalment juntes a les cites amb les urnes-, comparteix el punt de vista del ministre de Defensa, i així ho va fer saber en una entrevista al Frankfurter Allgemeine Zeitung. "Es tracta de material robat: estaríem recompensant els lladres", va declarar el polític. "Hi ha una vella norma que no ha perdut vigència", va recordar per la seva banda Otto Fricke, del Partit Liberal Alemany (FDP), "amb els criminals no es negocia".

Qui roba a un lladre ...

Els socialdemòcrates alemanys veuen la qüestió d'una manera clarament oposat. Al contrari que entre les files conservadores, a aquest costat de l'espectre polític sembla regnar altre vella dita: aquell que assegura que el robatori a un lladre mereix la benevolència. I si el sostret li pot ajudar al fisc a recuperar almenys part del perdut, benvingut sigui. "El CD robat conté, segons sembla, gran quantitat de dades que podrien contribuir a aclarir molts delictes d'evasió d'impostos", va ressaltar Nicolette Kressl, experta en finances del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD).

Sobre la identitat del lladre res se sap. Segons el Frankfurter Allgemeine Zeitung, aquest va fer arribar una prova del material en la seva possessió a la Fiscalia germana de Wuppertal-en tots els cinc casos, els investigadors van concloure que aquests li devien al fisc un milió d'euros cada un. La Fiscalia calcula que, amb el CD, podria iniciar la persecució d'un frau a les arques públiques per valor d'uns 100 milions d'euros.

Com va succeir en l'anterior ocasió, que va acabar coneixent com el "cas Zumwinkel", se sospita aquí que no es tracta de petites infraccions sinó de grans evasions, perpetuades per elit econòmica d'Alemanya. "Sota cap circumstància ha de donar la impressió que s'està protegint a la clientela electoral de CDU, CSU i FDP, que generalment està formada pels propietaris de grans fortunes", va advertir Joachim Posse, cap del grup parlamentari socialdemòcrata.

Va ser un ministre de l'SPD, Peer Steinbrück, ex cap de la cartera de Finances, que el 2008 va donar llum verda a que els serveis secrets alemanys compressin l'anterior CD, ofert per un empleat del banc LGT de Liechtenstein.


¿Puede el Estado comprar datos robados, si éstos conducen a criminales?

¿Justifica el fin los medios? Esta es la pregunta que se esconde tras un debate que resurge en Alemania y gira en torno a si es lícito o no que el Estado compre información sobre supuestos evasores de impuestos.

Dos años han pasado desde que las autoridades alemanas adquirieran un CD sacado de un banco de Liechtenstein. Éste incluía los nombres de algunos personajes de la alta sociedad germana, entre ellos el ex directivo de la compañía Deutsche Post, Klaus Zumwinkel, que habían depositado grandes cantidades de dinero en el extranjero con la intención de ocultárselas al fisco y no desembolsar así los consiguientes impuestos.

Ahora, según informan los diarios alemanes Süddeutschezeitung y Frankfurter Allgemeinen Zeitung- y confirman, al parecer, "fuentes cercanas al Gobierno germano"- un caso similar habría vuelto a repetirse. Un informante, dicen los rotativos, les ha ofrecido a los funcionarios de Hacienda alemanes revelar la identidad de 1.500 ciudadanos que, supuestamente, han desviado cantidades millonarias a cuentas suizas, evadiendo tributos a las arcas públicas. La persona en posesión de tales datos pide por ellos 2,5 millones de euros, y Alemania debate si está justificado pagar el precio.

"No se negocia con criminales"

"Personalmente, tengo mis discrepancias", respondió el ministro de Defensa alemán, Karl-Theodor zu Guttenberg, cuando el periódico suizo Neue Züriche Zeitung le preguntó por su opinión a cerca de la compra de la información puesta a disposición de Berlín. "También los inspectores de Hacienda han de cumplir la ley", dijo el ministro cristianosocial y, además, advirtió de que habría que cuidarse de poner en peligro las buenas relaciones que Alemania mantiene con la vecina Suiza.

Michael Fuchs, colega democratacristiano de zu Guttenberg- la Unión Cristiano Social (CSU) y la Unión Democratacristiana (CDU) concurren en Alemania tradicionalmente juntas a las citas con las urnas-, comparte el punto de vista del ministro de Defensa, y así lo hizo saber en una entrevista al Frankfurter Allgemeinen Zeitung. "Se trata de material robado: estaríamos recompensando a los ladrones", declaró el político. "Existe una vieja norma que no ha perdido vigencia", recordó por su parte Otto Fricke, del Partido Liberal Alemán (FDP), "con los criminales no se negocia".

Quien roba a un ladrón…

Los socialdemócratas alemanes ven la cuestión de un modo claramente opuesto. Al contrario que entre las filas conservadoras, a este lado del espectro político parece reinar otro viejo dicho: aquel que asegura que el robo a un ladrón merece la benevolencia. Y si lo sustraído le puede ayudar al fisco a recuperar al menos parte de lo perdido, bienvenido sea. "El CD robado contiene, al parecer, gran cantidad de datos que podrían contribuir a esclarecer muchos delitos de evasión de impuestos", resaltó Nicolette Kressl, experta en finanzas del Partido Socialdemócrata Alemán (SPD).

Sobre la identidad del ladrón nada se sabe. Según el Frankfurter Allgemeinen Zeitung, éste hizo llegar una prueba del material en su posesión a la Fiscalía germana de Wuppertal- en todos los cinco casos, los investigadores concluyeron que éstos le debían al fisco un millón de euros cada uno. La Fiscalía calcula que, con el CD, podría iniciar la persecución de un fraude a las arcas públicas por valor de unos 100 millones de euros.

Como sucedió en la anterior ocasión, que acabó conociéndose como el "caso Zumwinkel", se sospecha aquí que no se trata de pequeñas infracciones sino de grandes evasiones, perpetuadas por elite económica de Alemania. "Bajo ninguna circunstancia debe dar la impresión de que se está protegiendo a la clientela electoral de CDU, CSU y FDP, que por lo general está formada por los propietarios de grandes fortunas", advirtió Joachim Poß, jefe del grupo parlamentario socialdemócrata.

Fue un ministro del SPD, Peer Steinbrück, ex jefe de la Cartera de Finanzas, quien en 2008 dio luz verde a que los servicios secretos alemanes compraran el anterior CD, ofrecido por un empleado del banco LGT de Liechtenstein.
MW/ LB/ dpa/ afp/ apn/ rtr
Editora: Emilia Rojas Sasse



Opel manté en 8.300 els acomiadaments previstos

El fabricant alemany d'automòbils Opel manté en 8.300 els acomiadaments que comporta el seu pla de reestructuració, i així ho va traslladar aquest dilluns als representants del comitè d'empresa europeu, en el marc de la reunió celebrada a la seu central de l'empresa Ruesselsheim. La companyia va clarificar en un comunicat les afirmacions dels sindicats, que van assegurar al final de la reunió que el pla de reestructuració preveu 2.000 baixes addicionals. Segons Opel, aquesta xifra correspon a treballadors que ja es van acollir a un pla de prejubilacions a Alemanya el 2006. D'altra banda, l'empresa va reconèixer que va tenir un pla per fabricar un petit tot terreny a la planta belga d'Anvers, però al.lega que el "dràstic" canvi de la situació econòmica ha obligat a modificar aquests plans. Opel va anunciar la passada setmana el tancament de la factoria belga, que compta amb uns 2.600 empleats.

Així mateix, Opel va reiterar que no pretén que els governs europeus assumeixin tot el cost del pla de reestructuració, que s'eleva a 3.300 milions d'euros. En aquest sentit, va recordar que General Motors ja ha aportat 600 milions d'euros a la seva filial per a aquest pla.

El conseller delegat d'Opel, Nick Reilly, va demanar als representants dels treballadors "esperit de col.laboració", i els va recordar que els ha informat de les intencions de l'empresa des del començament de l'elaboració de la reestructuració.

"Algunes de les mesures que hem d'adoptar són inoportunes i dures, però la realitat és que hem d'actuar", va manifestar Reilly, que va instar els sindicats a treballar conjuntament amb la direcció pel bé de l'empresa i amb l'objectiu de "no perdre més temps".


Opel mantiene en 8.300 los despidos previstos en su reestructuración

El fabricante alemán de automóviles Opel mantiene en 8.300 los despidos que conlleva su plan de reestructuración, y así se lo trasladó este lunes a los representantes del comité de empresa europeo, en el marco de la reunión celebrada en la sede central de la empresa Ruesselsheim.

La compañía clarificó en un comunicado las afirmaciones de los sindicatos, que aseguraron al término de la reunión que el plan de reestructuración contempla 2.000 bajas adicionales. Según Opel, esta cifra corresponde a trabajadores que ya se acogieron a un plan de prejubilaciones en Alemania en 2006.

Por otro lado, la empresa reconoció que tuvo un plan para fabricar un pequeño todoterreno en la planta belga de Amberes, pero alega que el "drástico" cambio de la situación económica ha obligado a modificar dichos planes. Opel anunció la pasada semana el cierre de la factoría belga, que cuenta con unos 2.600 empleados.

Asimismo, Opel reiteró que no pretende que los gobiernos europeos asuman todo el coste del plan de reestructuración, que se eleva a 3.300 millones de euros. En este sentido, recordó que General Motors ya aportado 600 millones de euros a su filial para dicho plan.

El consejero delegado de Opel, Nick Reilly, pidió a los representantes de los trabajadores "espíritu de colaboración", y les recordó que les ha informado de las intenciones de la empresa desde el comienzo de la elaboración de la reestructuración.

"Algunas de las medidas que tenemos que adoptar son inoportunas y duras, pero la realidad es que tenemos que actuar", manifestó Reilly, quien instó a los sindicatos a trabajar conjuntamente con la dirección por el bien de la empresa y al objeto de "no perder más tiempo".



Volgograd (Stalingrad) commemora el 67 aniversari de la victòria soviètica

La ciutat russa de Volgograd (antic Stalingrad) celebrarà avui amb diversos actes commemoratius el triomf de les tropes soviètiques a la batalla de Stalingrad. El 2 de febrer de 1943, a la vora d'Volga, va concloure una operació militar de dimensions colossals. La batalla de Stalingrad va abastar una extensió superior a 100.000 quilòmetres quadrats i va durar 200 dies. En aquest enfrontament sagnant entre els exèrcits de la URSS i les tropes de l'Alemanya nazi van participar més de 2 milions de soldats d'ambdós bàndols amb 26.000 peces d'artilleria, 2.000 tancs i 2.500 avions de combat.

La batalla de Stalingrad es divideix en una fase defensiva (va començar el 17 de juliol de 1942 i va acabar el 18 de novembre de 1942) i una altra fase ofensiva (del 19 de novembre de 1942 fins el 2 de febrer de 1943).

La victòria a la batalla de Stalingrad va determinar el resultat de la Segona Guerra Mundial. L'Exèrcit Roig va prendre la iniciativa estratègica a l'enemic nazi i va començar una operació ofensiva en un front que es va estendres des de Leningrad fins al Caucas.
La ciutat de Stalingrad i els seus defensors es van convertir des d'aleshores en un símbol d'heroisme, valentia i victòria.


Volgogrado conmemora el 67 aniversario de la victoria soviética en Stalingrado
La ciudad rusa de Volgogrado (antiguo Stalingrado) celebrará hoy con diversos actos conmemorativos el triunfo de las tropas soviéticas en la batalla de Stalingrado.

El 2 de febrero de 1943 a orillas de Volga concluyó una operación militar de dimensiones colosales. La batalla de Stalingrado abarcó una extensión superior a 100.000 kilómetros cuadrados y su duró 200 días.

En este enfrentamiento sangriento entre los ejércitos de la URSS y las tropas de la Alemania nazi participaron más de 2 millones de soldados de ambos bandos con 26.000 piezas de artillería, 2.000 tanques y 2.500 aviones de combate.

La batalla de Stalingrado se divide en una fase defensiva (comenzó el 17 de julio de 1942 y terminó el 18 de noviembre de 1942) y otra fase ofensiva (del 19 de noviembre de 1942 hasta el 2 de febrero de 1943).

La victoria en la batalla de Stalingrado determinó el resultado de la Segunda Guerra Mundial. El Ejército Rojo arrebató la iniciativa estratégica al enemigo nazi y comenzó una operación ofensiva en un frente que se extendió desde Leningrado hasta el Cáucaso.

La ciudad de Stalingrado y sus defensores se convirtieron desde entonces en un símbolo de heroísmo, valentía y victoria.



Un rabí d'Ucraïna retorna la condecoració estatal com a protesta per glorificació de Stepan Bandera

El rabí d'Ucraïna i Kíev, Moshe Reuven Asman, retornarà l'Ordre del Mèrit rebuda en el seu dia del Govern d'Ucraïna en senyal de protesta per la concessió del títol pòstum d'Heroi Nacional a Stepan Bandera, creador i ideòleg de l'Organització de Nacionalistes Ucraïnesos. "Em sento indignat", va confessar Asman en una entrevista amb el diari Segodnia. El rabí va recordar que el líder ucraïnès, Víctor Iúsxenko, es va atrevir a fer-ho quan falta molt poc per al terme del seu mandat presidencial. El rabí va qualificar la seva decisió de "cop terrible a la imatge internacional d'Ucraïna". Iúsxenko no va aconseguir la revàlida a la primera ronda de les eleccions presidencials, el 17 de gener.

Stepan Bandera (1909-1959) va ser líder de l'Organització de Nacionalistes Ucraïnesos i un dels promotors de l'Exèrcit Rebel d'Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial. Després que l'Alemanya nazi va envair la Unió Soviètica, el juny de 1941, Bandera va proclamar la independència d'Ucraïna a Lvov. Els seus partidaris van organitzar en aquesta ciutat un pogrom que va causar unes 3.000 víctimes. La policia secreta nazi, Gestapo, va arrestar Bandera i li va exigir que es retractés de l'Acta d'Independència. Bandera va obeir i va trucar als seus compatriotes a prestar assistència a l'Exèrcit alemany per acabar amb el règim bolxevic imposat des de Moscou. Al cap de poc temps, va ser arrestat novament i reclòs en Sachsenhausen, camp de concentració nazi on va romandre fins l'any 1944, en bones condicions. Després de alliberat, va viure a Alemanya i es va dedicar a l'entrenament d'elements subversius que havien de ser infiltrats en el territori de l'URSS. Va morir el 1959 a Munic, segons alguns rumors, enverinat per un agent del KGB.

L'Exèrcit Rebel d'Ucraïna va ser fundat l'octubre de 1942 per decisió de l'Organització de Nacionalistes Ucraïnesos i va operar bàsicament a Ucraïna Occidental, lluitant contra l'Exèrcit Soviètic. Va col.laborar amb els nazis encara que al final de la guerra va combatre contra ells durant un temps, sense abandonar la seva lluita contra l'URSS.

Anteriorment, Iúsxenko va atorgar el títol d'heroi d'Ucraïna a Román Shujévich, un altre líder nacionalista de la mateixa època. També va proclamar "lluitadors per la independència d'Ucraïna" als veterans d'una desena de grups paramilitars nacionalistes del període de la Segona Guerra Mundial, entre ells, l'Exèrcit Rebel d'Ucraïna (UPA).


Rabino de Ucrania devuelve condecoración estatal como protesta por glorificación de Stepán Bandera

El rabino de Ucrania y Kiev, Moshe Reuven Asman, devolverá la Orden del Mérito recibida en su día del Gobierno de Ucrania en señal de protesta por la concesión del título póstumo de Héroe Nacional a Stepán Bandera, creador e ideólogo de la Organización de Nacionalistas Ucranianos.

"Me siento indignado", confesó Asman en una entrevista con el diario Segodnia. El rabino recordó que el líder ucraniano, Víctor Yúschenko, se atrevió a hacerlo cuando falta muy poco para el término de su mandato presidencial. El rabino calificó su decisión de "golpe terrible a la imagen internacional de Ucrania".

Yúschenko no logró la reválida en la primera ronda de las elecciones presidenciales, el pasado 17 de enero.

Stepán Bandera (1909-1959) fue líder de la Organización de Nacionalistas Ucranianos y uno de los promotores del Ejército Rebelde de Ucrania durante la Segunda Guerra Mundial. Después de que la Alemania nazi invadió la Unión Soviética, en junio de 1941, Bandera proclamó la independencia de Ucrania en Lvov. Sus partidarios organizaron en esta ciudad un pogromo que causó unas 3.000 víctimas. La policía secreta nazi, Gestapo, arrestó a Bandera y le exigió que se retractara del Acta de Independencia. Bandera obedeció y llamó a sus compatriotas a prestar asistencia al Ejército alemán para acabar con el régimen bolchevique impuesto desde Moscú. Al poco tiempo, fue arrestado nuevamente y recluido en Sachsenhausen, campo de concentración nazi donde permaneció hasta el año 1944, en buenas condiciones. Después de liberado, vivió en Alemania y se dedicó al entrenamiento de elementos subversivos que debían ser infiltrados en el territorio de la URSS. Murió en 1959 en Múnich, según algunos rumores, envenenado por un agente del KGB.

El Ejército Rebelde de Ucrania fue fundado en octubre de 1942 por decisión de la Organización de Nacionalistas Ucranianos y operó básicamente en Ucrania Occidental, luchando contra el Ejército Soviético. Colaboró con los nazis aunque al final de la guerra combatió contra ellos durante un tiempo, sin abandonar su lucha contra la URSS.

Anteriormente, Yúschenko otorgó el título de héroe de Ucrania a Román Shujévich, otro líder nacionalista de la misma época. También proclamó "luchadores por la independencia de Ucrania" a los veteranos de una decena de grupos paramilitares nacionalistas del período de la Segunda Guerra Mundial, entre ellos, el Ejército Rebelde de Ucrania (UPA).



El "pol del fred", al nord-est de Rússia, registra un rècord de calor

El poblat septentrional rus de Oimiakón que disputa el títol de "pol del fred" a una altra ciutat del nord-est de Rússia, Verkhoiansk, va viure el passat dilluns la jornada més càlida per a aquestes dates de febrer, ha informat avui el portal de notícies meteorològiques Meteonovosti.
"El vent sud-oriental que bufa des del mar d'Okhotsk porta un aire càlid al nord-est de Iacútia i empeny a l'alça el termòmetre que va indicar al migdia d'ahir 15,3 graus centígrads sota zero a l'estació meteorològica de Oimiakón, el màxim històric pel febrer", consta en el comunicat. L'anterior màxim històric per a l'1 de febrer -19,3 graus sota zero- va ser registrat el 1999. El rècord del mes -16,2 graus sota zero- es manté imbatible des del 17 de febrer de 1985.

La mitjana de les temperatures al nord-est de Iacútia supera aquests dies la normal de 12-20 graus.

La temperatura mínima en Oimiakón -71,2 graus sota zero- va ser registrada a títol no oficial el 1924. La cota mínima de les mesures oficials es remunta a 1933 i arriba a 67,7 graus sota zero, una dècima per sobre de la registrada el 1892 en una altra localitat de la zona, Verkhoiansk.

Fonts russes estimen la població de Oimiakón al voltant de 500 habitants.


El "polo del frío" en el noreste de Rusia registra un récord de calor

El poblado septentrional ruso de Oimiakón que disputa el título de "polo del frío" a otra ciudad del noreste de Rusia, Verjoyansk, vivió el pasado lunes la jornada más cálida para estas fechas de febrero, informó hoy el portal de noticias meteorológicas Meteonovosti.

"El viento suroriental que sopla desde el mar de Ojotsk lleva un aire cálido al noreste de Yakutia y empuja al alza el termómetro que indicó al mediodía de ayer 15,3 grados centígrados bajo cero en la estación meteorológica de Oimiakón, el máximo histórico para febrero", consta en el comunicado.

El anterior máximo histórico para el 1 de febrero - 19,3 grados bajo cero - fue registrado en 1999. El récord del mes - 16,2 grados bajo cero - se mantiene imbatible desde el 17 de febrero de 1985.

El promedio de las temperaturas en el noreste de Yakutia supera estos días la norma en 12-20 grados.

La temperatura mínima en Oimiakón - 71,2 grados bajo cero - fue registrada a título no oficial en 1924. La cota mínima de las mediciones oficiales se remonta a 1933 y alcanza 67,7 grados bajo cero, una décima por encima de la registrada en 1892 en otra localidad de la zona, Verjoyansk.

Fuentes rusas estiman la población de Oimiakón en torno a 500 habitantes.



Toxo: "La prolongació de l'edat de jubilació és un atemptat als drets dels treballadors"

El sindicat "donarà complida resposta" si es produeix una retallada en les prestacions socials. El secretari general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, espera convèncer a les formacions polítiques per tal que l'ampliació de l'edat de jubilació als 67 anys "no s'obri pas" al Parlament, però va afirmar que, si no fos així, CCOO "donarà complida resposta si es produeix una retallada de les prestacions socials". "Nosaltres ens oposarem a la prolongació de l'edat de jubilació fins als 67 anys. És un atemptat als drets dels treballadors. I si s'atempta contra els drets laborals, els drets socials, nosaltres donarem la resposta adequada en cada moment".

Toxo, després de reiterar un rebuig contundent a la prolongació de l'edat de jubilació ordinària fins als 67 anys, en declaracions realitzades aquest matí, va mostrar la seva preocupació amb aquesta qüestió i va criticar que hi hagi massa improvisació. "La situació econòmica ens preocupa a tots, però no es pot actuar de forma compulsiva i menys en un tema com és el de la Seguretat Social, que determinarà el futur de milions i milions de persones", va destacar.

El secretari general de CCOO es va mostrar sorprès per la forma d'actuar el Govern en relació a les pensions i va afirmar tenir la sensació "que es buscava una mesura d'impacte per ocultar la crua realitat". Toxo va assenyalar a més que, encara que totes les mesures són discutibles, la d'ampliar l'edat de jubilació és "totalment innecessària", ja que a Espanya hi ha un sistema, el de la jubilació flexible, que permet compaginar jubilacions anticipades en els casos en què aquestes siguin necessàries i no hi hagi altres alternatives amb el retard voluntari i incentivat de la jubilació més enllà dels 65 anys. "Aquest sistema ha permès que en només cinc anys s'hagi aconseguit incrementar mig any l'edat mitjana de jubilació a Espanya i aquesta era la línia que s'havia de continuar", va ressaltar.

Toxo va afirmar a més que no es poden enviar contínuament "missatges que l'única solució per a la Seguretat Social és la retallada de les prestacions" i va recordar que fa només sis mesos el Govern va oferir un acord a empresaris i sindicats que incloïa una rebaixa de dos punts en les cotitzacions a la Seguretat Social. "O abans no estava tan bé el sistema o ara no està tan malament", va concloure.


Toxo: 'La prolongación de la edad de jubilación es un atentado a los derechos de los trabajadores'

El sindicato "dará cumplida respuesta" si se produce un recorte en las prestaciones sociales.
El secretario general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, espera convencer a las formaciones políticas para que la ampliación de la edad de jubilación a los 67 años "no se abra paso" en el Parlamento, pero afirmó que, si no fuera así, CCOO "dará cumplida respuesta si se produce un recorte de las prestaciones sociales". "Nosotros nos vamos a oponer a la prolongación de la edad de jubilación hasta los 67 años. Es un atentado a los derechos de los trabajadores. Y si se atenta contra los derechos laborales, los derechos sociales, nosotros daremos la respuesta adecuada en cada momento".

Toxo, tras reiterar un rechazo contundente a la prolongación de la edad de jubilación ordinaria hasta los 67 años, en declaraciones realizadas esta mañana, mostró su preocupación con esta cuestión y criticó que haya demasiada improvisación. "La situación económica nos preocupa a todos, pero no se puede actuar de forma compulsiva y menos en un tema como es el de la Seguridad Social, que va a determinar el futuro de millones y millones de personas", destacó.

El secretario general de CCOO se mostró sorprendido por la forma de actuar el Gobierno en relación a las pensiones y afirmó tener la sensación "de que se buscaba una medida de impacto para ocultar la cruda realidad". Toxo señaló además que, aunque todas las medidas son discutibles, la de ampliar la edad de jubilación es "totalmente innecesaria", pues en España existe un sistema, el de la jubilación flexible, que permite compaginar jubilaciones anticipadas en los casos en que éstas sean necesarias y no haya otras alternativas con el retraso voluntario e incentivado de la jubilación más allá de los 65 años. "Este sistema ha permitido que en apenas cinco años se haya conseguido incrementar medio año la edad media de jubilación en España y ésa era la línea que había que continuar", resaltó.

Toxo afirmó además que no se pueden enviar continuamente "mensajes de que la única solución para la Seguridad Social es el recorte de las prestaciones" y recordó que hace sólo seis meses el Gobierno ofreció un acuerdo a empresarios y sindicatos que incluía una rebaja de dos puntos en las cotizaciones a la Seguridad Social. "O antes no estaba tan bien el sistema o ahora no está tan mal", concluyó.(**Text de la notícia original: no oblidis esborrar-ho!**)



SIDA: La mentida mortal més gran a la Història de la Medicina

La humanitat s'enfronta a una nova amenaça, la grip porcina. Uns anys abans, la grip aviària i el SRAS van provocar el pànic a tot el món. La SIDA ha estat a la part superior de la llista de malalties de "por" durant trenta anys. On estan els milions de víctimes del SRAS i la grip aviària? On està deserta Àfrica, suposadament condemnada a l'extinció total per la SIDA? Gor Shirdel, metge d'origen irlandès que actualment practica a Kíev, ha curat dos pacients de SIDA.
"No crec que la SIDA sigui incurable. El sistema immunològic feble és un tema que ha estat al voltant com a mínim 200 anys. Pot ser resolt. Els virus trobats a la sang de les persones amb SIDA no és la causa de la malaltia, és una conseqüència de la immunodeficiència".

"El món pensa que la SIDA és incurable perquè dos metges, el nord-americà Robert Gallo i el francès Lucas Montanyà, van aconseguir convèncer el món en la dècada de 1980 que la SIDA és causada pel "virus de la immunodeficiència humana (VIH). Montanyà fins i tot va rebre un Premi Nobel pel seu descobriment". "No obstant això, no es pot trobar aquest virus en el cos humà. Els malalts de sida són diagnosticats a través de les proves que registren els anticossos a la sang, no pel VIH".

"Aquests anticossos es desenvolupen en el sèrum sanguini quan qualsevol virus o un bacteri entren al cos. El mateix passa en el cas de la grip, o qualsevol altra malaltia o un tir, etc. Quan els anticossos es troben en el sèrum sanguini, això no vol dir que hi ha un virus a la sang. Les proves d'VIH positives xoquen als pacients, perquè els defensors del SIDA infecciòs han convençut a tots que un pacient VIH-positiu, tard o d'hora mor, i que aquesta malaltia és incurable".

"Crec que aquest és el resultat d'una política deliberada del Centre Americà per al Control i la Prevenció del pressupost anual per a la lluita contra la SIDA que puja a 2.000 milions de dòlars".

"No obstant això, hi ha més de sis mil metges i científics destacats en el món que expressen els seus arguments en contra de l'opinió que la SIDA és incurable. Inclòs Peter Duesberg, PhD., l'autor de "Inventant el virus de la SIDA", Kary Mullis, un bioquímic guanyador del Premi Nobel, i Robert Willner, l'autor de "Decepció Mortal".

"El 1993, Willner va punxar-se el dit amb la sang del que va dir era un pacient infectat per VIH i no va infectar-se. Va dir que ho feia per posar fi a la mentida més mortífera en la història de la medicina".

"L'estadística és més fort que la mentida. Si els números publicats fosin certs, Àfrica hauria esdevingut estèril. No obstant això, la seva població supera ja els mil milions de persones. La població de la República de Sudàfrica que té la majoria dels casos de SIDA al món, deuria haver disminuït, però va créixer 1,7 vegades en el període comprès entre 1986 i 1999.


AIDS: The Greatest Deadly Lie in the History of Medicine

Mankind is facing a new threat of swine flu. A few years earlier, bird flu and SARS caused panic all over the world. AIDS has been on the top of the list of “scary” diseases for thirty years.

Where are millions of victims of SARS and bird flu? Where is deserted Africa allegedly doomed for total extinction from AIDS? Gor Shirdel, M.D. of Irish descent who is currently practicing in Kiev, has cured two patients from AIDS.

“I don’t believe that AIDS is incurable. Weak immune system is an issue that has been around for at least 200 years. It can be solved. Viruses found in the blood of those with AIDS is not the cause of the disease, it’s a consequence of immunodeficiency.

"The world thinks AIDS is incurable because two doctors, an American Robert Gallo and a Frenchman Luke Montanye, managed to convince the world in the early 1980s that AIDS is caused by "human immune deficiency virus" (HIV). Montanye even received a Nobel Prize for his “discovery.” Yet, they cannot find this virus in the human body. AIDS patients are diagnosed through the tests that register antibodies in blood, not HIV.

"These antibodies are developed in blood serum when any virus or bacteria enters the body. The same happens in case of flu, or any other illness or a shot, etc. When antibodies are found in the blood serum, it does not mean that there is a virus in the blood. Positive HIV tests shock patients because proponents of infectious AIDS convinced everyone that an HIV-positive patient will sooner or later die, and that this disease is incurable".

"I think this is the result of purposeful policy of the American Center for Disease Control and Prevention whose annual budget for combating AIDS amounts to two billion dollars".

"However, there are over six thousand outstanding doctors and scientists in the world who voice their arguments against the opinion that AIDS is incurable. They include Peter Duesberg, PhD., the author of “Inventing the AIDS Virus”, Kary Mullis, a biochemist and Novel laureate, and Robert Willner, the author of “Deadly Deception”.

"In 1993, Willner jabbed his finger with blood he said was from an HIV-infected patient and did not get infected. He said he’s done it to put the end to the greatest deadly lie in the history of medicine.

"Statistics is stronger than lies. If the published numbers were true, Africa should have become barren by now. Yet, its population exceeds one billion people. The population of South African Republic that has the most cases of AIDS in the world should have declined, but it grew 1.7 times within the period from 1986 to 1999.



"Karadzic serà trobat culpable, independentment dels fets"

Radovan Karadzic va intentar invocar un acord d'immunitat amb Richard Holbrook per demostrar que el tribunal de L'Haia ha estat sempre un instrument polític del govern dels EUA, diu l'historiador i periodista Neboisja Màlic. "Karadzic ha explicitat en diverses ocasions que té por de ser assassinat al tribunal. [Slobodan] Milosevic no és l'únic demandat serbi que ha mort a la presó", assenyala Màlic.

"De sobte, Milosevic va ser trobat mort a la seva cel.la i ara Karadzic està intentant evitar aquest destí. Però també creu que és, ell mateix, un substitut de Milosevic en aquest punt, ja que aquest últim va morir sense un veredicte de culpabilitat, pel que és necessari, pels partidaris del tribunal, explicar les seves accions en els Balcans en la dècada de 1990. Si no és tota la culpa dels serbis, la versió oficial de la història no es sosté", diu Màlic. "Han de trobar-lo culpable, independentment dels fets i el cas, i ell és molt conscient d'això".


“Karadzic will be found guilty regardless of the facts”

Radovan Karadzic tried to invoke an immunity agreement with Richard Holbrook to prove that the Hague tribunal has always been a political instrument of the US government, says historian and journalist Neboisja Malic.

“Mr Karadzic has specifically said on several occasions that he fears being killed at the tribunal. [Slobodan] Milosevic is not the only Serb defendant who has died in detention”, Malic points out.

“All of a sudden, Milosevic was found dead in his cell and now Mr Karadzic is trying to avoid that fate. But he also believes he is to be, himself, a surrogate Milosevic at this point because the latter died without a verdict of guilty, which is necessary for the backers of the tribunal to explain their actions in the Balkans in the 1990s, If it was not all the Serbs fault, the official version of history does not hold water”, Malic says. “They have to find him guilty, regardless of the facts and the case – and he is well aware of that”.



Ignasi Ramonet: La misèria programada per EUA a Haití

Per molt "natural" que sembli, cap catàstrofe és natural. Un sisme d'intensitat idèntica causa més víctimes en un país empobrit que en un altre ric i industrialitzat. Exemple: el terratrèmol d'Haití, de magnitud 7,0 en l'escala de Richter, ha ocasionat més de cent mil morts, mentre que el de Honshu (Japó), de la mateixa força (7,1), esdevingut fa sis mesos, a penes va provocar un mort i un ferit.
"Els països més pobres i els que tenen problemes de governabilitat estan més exposats a riscos que els altres", confirma un recent informe de l'ONU (1). En una mateixa ciutat, l'impacte humà d'una calamitat pot ser molt diferent segons les característiques dels barris. A Puerto Príncipe, el sisme es va acarnissar amb les desballestades barriades populars del centre. En canvi, els districtes privilegiats de la burgesia mulata comerciant amb prou feines van patir estralls.

Tampoc no són iguals els pobres davant l'adversitat. La Federació Internacional de la Creu Roja sosté que, en cas de desastre, "les dones, els discapacitats, els ancians i les minories ètniques o religioses, víctimes habituals de la discriminació, són més castigats que els altres" (2).

D'altra banda, encara que un país no sigui ric, si es dota d'una política eficaç de prevenció de catàstrofes pot salvar moltes vides. L'agost de 2008, el cicló Gustav, el més violent dels últims cinquanta anys, va afectar el Carib amb vents de 340 quilòmetres per hora. A Haití va matar a 66 persones. No obstant això, a Cuba no va causar cap víctima mortal ...
És Haití un país pobre? En veritat, no hi ha països pobres, només hi ha "països empobrits". No és el mateix. En l'últim terç del segle XVIII, Haití era la Perla de les Antilles i produïa el 60% del cafè i el 75% del sucre que es consumia a Europa. Però, de la seva gran riquesa només es beneficiaven uns 50.000 colons blancs, i no els 500.000 esclaus negres que la produïen.
Invocant els nobles ideals de la Revolució Francesa, aquests esclaus es van revoltar el 1791 sota el comandament de Toussaint Louverture, l'Espàrtac negre. La guerra va durar tretze anys. Napoleó va enviar una expedició de 43.000 veterans. Triomfar els insurrectes. Va ser la primera guerra racial anticolonial i l'única revolta d'esclaus que va desembocar en un Estat sobirà.
L'1 de gener de 1804, es va proclamar la independència. Va sonar com un toc d'alerta al continent americà. Els esclaus negres demostraven que, per la seva pròpia lluita, sense l'ajuda de ningú, podien conquerir la llibertat. Afro-Amèrica emergia en l'escena política internacional.
Però el "mal exemple" d'Haití-així el va qualificar el president dels Estats Units, Thomas Jefferson-terroritzar a les potències que seguien practicant l'esclavitud. No se li va perdonar. I ningú va reconèixer, ni va ajudar a la nova república negra, malson del colonialisme blanc. Encara avui, el vell terror no ha desaparegut. Pat Robertson, telepredicador nord-americà, no acaba de cas d'afirmar: "Milers de hatianos han mort en el sisme perquè els esclaus d'Haití van fer un pacte amb el diable per obtenir la seva llibertat" (3)?
El nou Estat independent va ser boicotejat durant decennis amb la idea de «recloure la pesta" en aquest país. Haití va caure en guerres civils que van arrasar el seu territori. Es va perdre la necessària etapa de construcció d'un Estat-nació. Institucionalment, tot i la gran qualitat dels seus nombrosos intel • lectuals, el país va quedar estancat.
Després va venir el temps de l'ocupació per Estats Units que va durar de 1915 a 1934. I de la guerra de resistència. L'heroi de la revolta, Charlemagne Peralta, va ser crucificat pels marines, clavat a la porta d'una església ... Washington va acabar per cedir Haití a nous dictadors, entre ells: Papa Doc Duvalier, un dels més despòtics.
En els anys 1970, encara gaudia Haití de sobirania alimentària, els seus agricultors produïen el 90% dels aliments que consumia la població. Però el Pla Reagan-Bush, imposat per Washington, va obligar a suprimir els aranzels sobre la importació d'arròs, producte bàsic del cultiu local. L'arròs nord-americà, més barat perquè estava subvencionat, va inundar el mercat local i va arruïnar a milers de camperols que van emigrar en massa a la capital, on el sisme els ha atrapat ...
L'única experiència de govern realment democràtic, va ser la de Jean-Bertrand Aristide, dues vegades President (1994-1996 i 2001-2004). Però els seus propis errors i la pressió de Washington el van empènyer a l'exili. Des de llavors, de fet, Haití es troba sota tutela de l'ONU i d'un conglomerat d'ONGs internacionals. El Govern de René Préval ha estat sistemàticament privat de mitjans d'acció. Per això resulta absurd retreure-li la seva inoperància davant els efectes del sisme. Fa temps que el sector públic va ser desmantellat i els seus principals activitats transferides, si eren rendibles, al sector privat, oa les ONG quan no ho eren. Abans d'esdevenir el Ground Zero del planeta, Haití ja era el primer cas de «colonialisme humanitari". La tragèdia reforçarà la dependència. I per tant les resistències. El "capitalisme de xoc", descrit per Naomi Klein, trobarà una nova ocasió de reclamar-en nom de l'eficàcia-la privatització integral de totes les activitats econòmiques i comercials lligades a la reconstrucció.
Estats Units és a primera línia, amb les seves Forces Armades desplegades en una ofensiva humanitària de gran envergadura. Resultat sens dubte d'un generós desig de socórrer. Però també de indiscutibles interessos geopolítics. Washington prefereix envair Haití d'ajuda a veure envaïdes les seves costes per desenes de milers de boat people haitians. En el fons, es tracta de la mateixa vella obsessió: "recloure la pesta" ...

Notes:
(1) Risc i pobresa en un clima canviant. Invertir avui per un demà més segur, Nacions Unides, Nova York, maig de 2009.
(2) Informe Mundial sobre els desastres 2009, Creu Roja Internacional, Ginebra, juliol de 2009.
(3) Christian Broadcasting Network, 14 de gener de 2010.


Aprender de Haití
Por Ignacio Ramonet
Por muy "natural" que parezca, ninguna catástrofe es natural. Un seísmo de intensidad idéntica causa más víctimas en un país empobrecido que en otro rico e industrializado. Ejemplo: el terremoto de Haití, de magnitud 7,0 en la escala de Richter, ha ocasionado más de cien mil muertos, mientras que el de Honshu (Japón), de idéntica fuerza (7,1), acaecido hace seis meses, apenas provocó un muerto y un herido.
"Los países más pobres y los que tienen problemas de gobernabilidad están más expuestos a riesgos que los otros", confirma un reciente informe de la ONU (1). En una misma ciudad, el impacto humano de una calamidad puede ser muy distinto según las características de los barrios. En Puerto Príncipe, el seísmo se ensañó con las desvencijadas barriadas populares del centro. En cambio, los distritos privilegiados de la burguesía mulata comerciante apenas padecieron estragos.
Tampoco son iguales los pobres ante la adversidad. La Federación Internacional de la Cruz Roja sostiene que, en caso de desastre, "las mujeres, los discapacitados, los ancianos y las minorías étnicas o religiosas, víctimas habituales de la discriminación, son más castigados que los demás" (2).

Por otra parte, aunque un país no sea rico, si se dota de una política eficaz de prevención de catástrofes puede salvar muchas vidas. En agosto de 2008, el ciclón Gustav , el más violento de los últimos cincuenta años, azotó el Caribe con vientos de 340 kilómetros por hora. En Haití mató a 66 personas. Sin embargo, en Cuba no causó ninguna víctima mortal...
¿Es Haití un país pobre? En verdad, no hay países pobres; sólo existen "países empobrecidos". No es lo mismo. En el último tercio del siglo XVIII, Haití era la Perla de las Antillas y producía el 60% del café y el 75% del azúcar que se consumía en Europa. Pero, de su gran riqueza sólo se beneficiaban unos 50.000 colonos blancos, y no los 500.000 esclavos negros que la producían.
Invocando los nobles ideales de la Revolución Francesa, esos esclavos se sublevaron en 1791 al mando de Toussaint Louverture, el Espartaco negro . La guerra duró trece años. Napoleón envíó una expedición de 43.000 veteranos. Triunfaron los insurrectos. Fue la primera guerra racial anticolonial y la única rebelión de esclavos que desembocó en un Estado soberano.
El 1 de enero de 1804, se proclamó la independencia. Sonó como un aldabonazo en el continente americano. Los esclavos negros demostraban que, por su propia lucha, sin la ayuda de nadie, podían conquistar la libertad. Afro-América emergía en la escena política internacional.
Pero el "mal ejemplo" de Haití -así lo calificó el Presidente de Estados Unidos, Thomas Jefferson- aterrorizó a las potencias que seguían practicando la esclavitud. No se le perdonó. Y nadie reconoció, ni ayudó a la nueva república negra, pesadilla del colonialismo blanco. Aún hoy, el viejo terror no ha desaparecido. Pat Robertson, telepredicador estadounidense, ¿no acaba acaso de afirmar: "Miles de hatianos han muerto en el seísmo porque los esclavos de Haití hicieron un pacto con el diablo para obtener su libertad" (3)?
El nuevo Estado independiente fue boicoteado durante decenios con la idea de "recluir la peste" en ese país. Haití cayó en guerras civiles que arrasaron su territorio. Se perdió la necesaria etapa de construcción de un Estado-nación. Institucionalmente, a pesar de la gran calidad de sus numerosos intelectuales, el país quedó estancado.
Después vino el tiempo de la ocupación por Estados Unidos que duró de 1915 a 1934. Y de la guerra de resistencia. El héroe de la rebelión, Charlemagne Péralte, fue crucificado por los marines , clavado en la puerta de una iglesia... Washington acabó por ceder Haití a nuevos dictadores, entre ellos: Papa Doc Duvalier, uno de los más despóticos.
En los años 1970, aún gozaba Haití de soberanía alimentaria, sus agricultores producían el 90% de los alimentos que consumía la población. Pero el Plan Reagan-Bush, impuesto por Washington, obligó a suprimir los aranceles sobre la importación de arroz, producto básico del cultivo local. El arroz estadounidense, más barato porque estaba subvencionado, inundó el mercado local y arruinó a miles de campesinos que emigraron en masa a la capital, donde el seísmo los ha atrapado...
La única experiencia de gobierno realmente democrático, fue la de Jean-Bertrand Aristide, dos veces Presidente (1994-1996 y 2001-2004). Pero sus propios errores y la presión de Washington lo empujaron al exilio. Desde entonces, de hecho, Haití se halla bajo tutela de la ONU y de un conglomerado de ONGs internacionales. El Gobierno de René Préval ha sido sistemáticamente privado de medios de acción. Por eso resulta absurdo reprocharle su inoperancia ante los efectos del seísmo. Hace tiempo que el sector público fue desmantelado y sus principales actividades transferidas, si eran rentables, al sector privado, o a las ONGs cuando no lo eran. Antes de convertirse en el Ground Zero del planeta, Haití ya era el primer caso de "colonialismo humanitario". La tragedia reforzará la dependencia. Y por consiguiente las resistencias. El "capitalismo de choque", descrito por Naomi Klein, hallará una nueva ocasión de reclamar -en nombre de la eficacia- la privatización integral de todas las actividades económicas y comerciales ligadas a la reconstrucción.
Estados Unidos está en primera línea, con sus Fuerzas Armadas desplegadas en una ofensiva humanitaria de gran envergadura. Resultado sin duda de un generoso deseo de socorrer. Pero también de indiscutibles intereses geopolíticos. Washington prefiere invadir Haití de ayuda que ver invadidas sus costas por decenas de miles de boat people haitianos. En el fondo, se trata de la misma vieja obsesión: "recluir la peste"...
Notas:
(1) Riesgo y pobreza en un clima cambiante. Invertir hoy para un mañana más seguro , Naciones Unidas, Nueva York, mayo de 2009.
(2) Informe Mundial sobre los desastres 2009 , Cruz Roja Internacional, Ginebra, julio de 2009.
(3) Christian Broadcasting Network, 14 de enero de 2010.



Rússia ametralla dos pesquers japonesos a les illes Kurils

El Ministeri d'Afers Exteriors de Rússia va rebutjar la protesta expressada pel Japó amb motiu del foc obert a les aigües jurisdiccionals russes contra dues embarcacions pesqueres nipones que van violar la frontera de Rússia, ha informat avui l'oficina de premsa de la cancelleria russa. "La protesta va ser rebutjada com infundada i inacceptable. És la part russa la que té motiu per protestar", diu un comunicat emès al respecte pel Departament d'Informació i Premsa del Ministeri d'Afers Exteriors de Rússia. Les goletes Takamaru 58 i Kiiomimaru 63 van ser detectades el 29 de gener per un helicòpter dels guàrdies fronterers russos al nord-oest de l'illa de Kunashir, arxipèlag de les Kurils. Les embarcacions no van reaccionar als senyals radials ni trets d'advertència, de manera que van ser tirotejades.

El Ministeri d'Afers Exteriors nipó, partint de les seves pretensions del Japó a quatre illes de les Kurils del Sud, va expressar la protesta a Rússia amb motiu d'aquest incident.

El contenciós de les illes Kurils del Sud (Habomai, Shikotan, Iturup i Kunashir), administrades per Rússia des que va acabar la Segona Guerra Mundial, obstrueix la signatura d'un tractat de pau entre el Japó i Rússia. Una declaració conjunta que el Japó i la Unió Soviètica van subscriure el 1956 preveu el possible traspàs de dues illes al Japó després de la signatura del tractat de pau, però el Japó insisteix en la devolució dels quatre territoris esmentats.


Rusia rechaza la protesta nipona por el fuego abierto contra dos barcos pesqueros infractores

El Ministerio de Asuntos Exteriores de Rusia declinó la protesta expresada por el Japón con motivo del fuego abierto en las aguas jurisdiccionales rusas contra dos embarcaciones pesqueras niponas que violaron la frontera de Rusia, informó hoy la oficina de prensa de la cancillería rusa.

"La protesta fue declinada como infundada e inaceptable. Es la parte rusa la que tiene motivo para protestar", dice un comunicado emitido al respecto por el Departamento de Información y Prensa del Ministerio de Asuntos Exteriores de Rusia.

Las goletas Takamaru 58 y Kiiomimaru 63 fueron detectadas el 29 de enero por un helicóptero de los guardias fronterizos rusos al noroeste de la isla de Kunashir, archipiélago de las Kuriles. Las embarcaciones no reaccionaron a las señales radiales ni disparos de advertencia, por lo que fueron tiroteadas.

El Ministerio de Asuntos Exteriores nipón, partiendo de sus pretensiones del Japón a cuatro islas de las Kuriles del Sur, expresó protesta a Rusia con motivo de ese incidente.

El contencioso de las islas Kuriles del Sur (Habomai, Shikotan, Iturup y Kunashir), administradas por Rusia desde que terminó la Segunda Guerra Mundial, obstruye la firma de un tratado de paz entre el Japón y Rusia. Una declaración conjunta que el Japón y la Unión Soviética suscribieron en 1956 prevé el posible traspaso de dos islas a Japón tras la firma del tratado de paz, pero el Japón insiste en la devolución de los cuatro territorios mencionados.



Xina: Troben l'avantpassat més antic de les aus

Arqueòlegs xinesos van trobar les restes d'un dinosaure carnívor, considerat l'avantpassat més antic de les aus, que va habitar la Terra fa 160 milions d'anys. L'animal, que va rebre el nom "Haplocheirus Sollers", va ser trobat a la regió occidental xinesa de Xinjiang Uygur, va revelar el diari China Daily. Segons els arqueòlegs, el "Haplocheirus Sollers" compartia algunes característiques amb els ocells. El dinosaure movia les seves ales de banda, i com els ocells podia replegar les seves ales. A més, el seu cap, columna vertebral, ales i potes tenen molt semblant amb els d'un ocell.

L'avantpassat de les aus no sabia volar i per alimentar-se caçava llangardaixos primitius, mamífers i rèptils petits.


Hallan en China los restos del antepasado más antiguo de las aves
Arqueólogos chinos hallaron los restos de un dinosaurio carnívoro, considerado el antepasado más antiguo de las aves, que habitó la Tierra hace 160 millones de años.

El animal, que recibió el nombre "Haplocheirus sollers", fue encontrado en la región occidental china de Xinjiang Uygur, reveló el periódico China Daily.

Según los arqueólogos, el "Haplocheirus sollers" compartía algunas características con los pájaros. El dinosaurio movía sus alas de lado, y como los pájaros podía replegar sus alas. Además, su cabeza, columna vertebral, alas y patas tienen mucho parecido con los de un pájaro.

El ancestro de las aves no sabía volar y para alimentarse cazaba lagartos primitivos, mamíferos y reptiles pequeños.

Hasta este descubrimiento, la ciencia suponía que la edad del animal más antiguo de la especie de las aves es de 95 millones de años. Los expertos llegaron a esta conclusión tras estudiar el esqueleto de un dinosaurio hallado en Argentina en 1991.



650 tones d'hexafluorur d'urani francés a Sant Petersburg

El vaixell "Capità Kuroptev" amb 650 tones d'hexafluorur d'urani (UF6) empobrit a bord va arribar avui al port de Sant Petersburg procedent de França, segons va informar l'organització ecologista Greenpeace. En un comunicat l'organització ecologista denuncia que la càrrega perillosa, que pertany a la companyia gala Areva, serà transportada a la planta química de Sibèria a la ciutat russa de Seversk. Al mateix temps, d'acord amb les dades de Greenpeace, en els últims 15 anys, Areva, juntament amb una altra empresa europea Urenco, van enviar a Rússia al voltant de 140.000 tones de residus d'urani.

En aquesta relació, els ecologistes russos exigeixen cessar el comerç internacional de residus radioactius.

Per la seva banda, en agència russa d'energia nuclear Rosatom va demanar no revifar tensions en vigílies del proper venciment dels contractes sobre l'UF6.

"Encara el 2006 el cap de Rosatom, Serguei Kiriyenko, va anunciar que ells (els esmentats contractes) no seran prorrogats ni renovats. Conegut, les organitzacions ecologistes s'armen molt enrenou al voltant d'aquesta situació per declarar després al món que precisament les seves protestes han tingut l'efecte desitjat ", va dir a RIA Novosti un portaveu de Rosatom.

Segons la classificació internacional, l'hexafluorur d'urani no es considera residu radioactiu i les empreses russes, en posseir tecnologies úniques, poden utilitzar-lo per la producció de combustible nuclear.
(**Resta de l'article: no oblidis esborrar-ho!**)


Buque con 650 toneladas de hexafluoruro de uranio llega a San Petersburgo procedente de Francia
El buque "Capitán Kuroptev" con 650 toneladas de hexafluoruro de uranio (UF6) empobrecido a bordo arribó hoy al puerto de San Petersburgo, informó la organización ecologista Greenpeace.

Según un comunicado de Greenpeace, la carga peligrosa, perteneciente a la compañía gala Areva, será transportada a la Planta Química de Siberia en la ciudad rusa de Seversk.

Al mismo tiempo, conforme a los datos de la organización ecologista, en los últimos 15 años, Areva, junto con otra empresa europea Urenco, enviaron a Rusia alrededor de 140.000 toneladas de residuos de uranio.

En esta relación, los ecologistas rusos exigen cesar el comercio internacional de residuos radiactivos.

Por su parte, en agencia rusa de energía nuclear Rosatom pidió no avivar tensiones en vísperas del próximo vencimiento de los contratos sobre el UF6.

"Aún en 2006 el jefe de Rosatom, Serguei Kiriyenko, anunció que ellos (los mencionados contratos) no serán prorrogados ni renovados. Conociéndolo, las organizaciones ecologistas arman mucho alboroto en torno a esa situación para declarar después al mundo que precisamente sus protestas han surtido el efecto deseado", dijo a RIA Novosti un portavoz de Rosatom.

Según la clasificación internacional, el hexafluoruro de uranio no se considera residuo radiactivo y las empresas rusas, al poseer tecnologías únicas, pueden utilizarlo para la producción de combustible nuclear.



Caixa Catalunya vol pujar el 33% el sou dels seus incompetents directius

COMFIA-CCOO reclama transparència a Caixa Catalunya en la decisió de l'increment salarial de la cúpula directiva de la caixa i, cas de confirmar el que ha publicat la premsa, que rectifiqui o que els supervisors, Banc d'Espanya i Generalitat, actuïn en conseqüència. "És de tot punt irresponsable que amb aquest nivell de suport de fons públics es pugui tan sols plantejar un increment retributiu d'aquest tenor, que segons el que publica la premsa, ronda el 33%", continua afirmant el sindicalista. Màxim considerant l'ús partidista i especulatiu que ha portat a les caixes espanyoles a acumular un forat que ara paguen els treballadors, mentre que individus com Narcís Serra campen impunement sense donar explicacions sobre on han anat a parar els grans beneficis de Caixa Catalunya, entre d'altres.

"És lamentable que aquest assumpte pugui posar en risc l'autorització per a disposar dels fons del Froben, doncs, Brussel.les acaba de supeditar l'acceptació de la utilització del Froben a l'elaboració d'un pla d'eficiència i solvència, que inclou el règim salarial dels directius, que ha d'aprovar el Banc d'Espanya", declara José Mª Martínez, Secretari General de COMFIA-CCOO.
Cal recordar que la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa ve acompanyada d'una petició d'ajudes al Froben per valor de més de 1.300 milions d'euros. A més, a causa de la concurrència de xarxes a Catalunya i a la difícil situació de la xarxa de sucursals oberta en els anys del boom immobiliari (2002-2007) s'està exigint un pla d'ajust de costos que comporta la sortida de 1.200 treballadors, sobre els que gravita un expedient de regulació d'ocupació.

Es dóna la circumstància que, mentre es tracten aquestes pujades salarials als directius, les plantilles de les caixes han hagut de reclamar judicialment l'increment salarial pactat en Conveni Col.lectiu i encara no s'hagi incorporat a les taules retributives. L'increment per al 2009 era del 2% i per al 2010 de l'1%.
Més que pujar l'edat de jubilació dels qui treballen Zapatero deuria jubilar sense sou als endollats e incompetents posats a dit amb un grapat de sous immerescuts!


COMFIA CCOO reclama a Caixa Catalunya que rectifique

COMFIA-CCOO reclama transparencia a Caixa Catalunya en la decisión del
incremento salarial de la cúpula directiva de la caja y, caso de confirmarse lo que ha publicado la prensa, que rectifique o que los supervisores, Banco de España y Generalitat, actúen en consecuencia.

“Es lamentable que este asunto pueda poner en riesgo la autorización para disponer de los fondos del FROB, pues, Bruselas acaba de supeditar la aceptación de la utilización del FROB a la elaboración de un plan de eficiencia y solvencia, que incluye el régimen salarial de los directivos, que debe aprobar el Banco de España”, declara José Mª Martínez, Secretario General de COMFIA-CCOO.

Hay que recordar que la fusión de Caixa de Catalunya, Caixa Tarragona y Caixa Manresa viene acompañada de una petición de ayudas al FROB por valor de más de 1.300 millones de euros. Además, y debido a la concurrencia de redes en Cataluña y a la difícil situación de la red de sucursales abierta en los años del boom inmobiliario (2002-2007) se está exigiendo un plan de ajuste de costes que comporta la salida de 1.200 trabajadores, sobre los que
gravita un expediente de regulación de empleo.

“Es de todo punto irresponsable que con este nivel de apoyo de fondos públicos se pueda siquiera plantear un incremento retributivo de este tenor, que según lo que publica la prensa, ronda el 33%”, continua afirmando el sindicalista.

Se da la circunstancia que, mientras se abordan estas subidas salariales a los directivos, las plantillas de las cajas hayan tenido que reclamar judicialmente el incremento salarial pactado en Convenio Colectivo y aún no se haya incorporado a las tablas retributivas. El incremento para 2009 era del 2% y para 2010 del 1%.



El 75% dels migrats a l'escola pública

CCOO Madrid denuncia que l'escola pública acull el 75% de l'alumnat nouvingut i reclama més equilibri amb la concessió. La situació es repeteix amb els alumnes amb necessitats educatives i amb l'escolarització en la xarxa pública i privada. CCOO Madrid i la seva Federació Regional d'Ensenyament a la Comunitat van denunciar avui el "desequilibri" a l'escola pública que hi ha des que es va procedir a les transferències educatives ara fa deu anys, amb exemples com el de l'alumnat migrat: segons les seves dades, més del 75 per cent està a l'escola pública, encara que aquesta només representa el 54 per cent del total de l'ensenyament.

El secretari general de CCOO Madrid, Javier López, va explicar que encara que la xarxa pública "aglutina al voltant del 54 per cent de l'esforç educatiu en aquesta Comunitat", rep el 76,7 de l'alumnat migrat. "És a dir, una mica més de la meitat de l'educació madrilenya assumeix l'esforç de més de tres quartes parts de la integració dels alumnes immigrants", va apuntar.

A més, va afegir en aquest punt que ho fa de forma "selectiva" perquè en el cas dels alumnes d'origen africà, l'escola pública rep "el 89,9 per cent de escolaritzats". Aquestes dades es tradueixen també com que el nombre d'alumnes estrangers per cada mil estudiants és tres vegades més gran a la xarxa pública que a la privada i en el cas de l'alumnat africà, vuit vegades més gran.

"Ens sentim orgullosos que l'ensenyament públic madrilenya estigui realitzant aquest esforç però creiem que l'ensenyament sostinguda amb fons públics ha de participar més activament en (això) i si no ho fa és perquè l'Administració regional ho facilita, no ho impedeix i manté una aposta definida per un tipus d'educació en el que hi hagi escoles amb pocs alumnes immigrants ", va indicar López.

ELS IMMIGRANTS NO DIFICULTEN L'EDUCACIÓ

Preguntat per l'última polèmica generada arran de les normes d'empadronament a immigrants en alguns ajuntaments, López va assenyalar que no es pot portar a persones estrangeres perquè se les necessiti per treballar i després no donar-los els mateixos drets que als espanyols pel que fa a serveis i prestacions es refereix.

"Hem de defensar a aquests treballadors que estan sent explotats des del punt de vista laboral i defensar els que s'han incorporat a la vida espanyola, i per tant, tenen els mateixos drets que els treballadors espanyols quant a l'accés a determinats serveis i prestacions ", va apuntar.

D'altra banda, ja coalició del tema tractat avui, va destacar que és "erroni" pensar que la integració dels fills i les persones immigrants "dificulta l'educació", perquè, en realitat, segons ell, el que passa és que "obliga a orientar i reorientar els processos educatius, a adaptar-los a les noves situacions ".

En la seva opinió, això forma part de la vida mateixa: "la vida canvia per respondre a les necessitats de la vida i hem de canviar". Per López, el que cregui que va a escurçar els drets dels immigrants "està molt equivocat" i va subratllar que aquest treball s'ha de desenvolupar, precisament, des de les polítiques públiques.

SITUACIÓ SIMILAR AMB ALUMNES DE COMPENSATÒRIA

En la mateixa direcció, i denunciant aquest "desequilibri" entre l'escola pública i privada, el secretari general de la Federació Regional d'Ensenyament, Paco García, va manifestar que la situació és semblant amb els alumnes de compensació educativa: la xarxa pública escolaritza més de dos terços de l'alumnat d'aquest tipus.

"L'escolarització està marcada per enormes desequilibris ja que no totes les xarxes sostingudes amb fons públics fa el mateix esforç a escolaritzar a tot tipus d'alumnes", va apuntar García, que va assenyalar que en el cas de la pública, el 2,3 per cent són alumnes amb necessitats educatives especials diagnosticades enfront del 0,9 per cent de la concertada.

Un desequilibri que, en la seva opinió, multiplica per dos i mig l'esforç d'una xarxa i una altra. Es tracta, a més, d'una situació que, segons el seu informe, passa amb els Programes de Diversificació Curricular: prop del 78 per cent que requereix algun tipus de treball afegit per a la seva integració i bon desenvolupament en el procés educatiu també es troba en l'ensenyament pública.

I tot, amb desigualtats "molt importants" a l'hora de les despeses i la inversió. Així, va explicar que la despesa per alumne en 2006 era a Madrid de 4.621 euros a l'any, per sota de la mitjana espanyola, que se situa en 4.888 euros anuals. Aquestes dades deixen a Madrid molt lluny de comunitats com Euskadi (6.251 euros) i Navarra (5.896 euros), "que tenen similar nivell de renda".

Els últims llocs en finançament també es reflecteixen, segons el sindicat, amb el percentatge del PIB madrileny invertit en despesa pública educatiu. El 2007 continua en l'últim lloc de totes les comunitats, ja que compta amb un 2,69 per cent, una xifra molt per sota de la mitjana espanyola, que se situa en el 4,4 per cent.

García va apuntar que des de 2003, quan va assumir la presidència del Govern regional Esperanza Aguirre, la despesa educativa "cada vegada representa una despesa menor" en els pressupostos, i tot i que els alumnes han crescut en els darrers anys (més de 65.000 nous alumnes en totes les etapes).

La diferència entre el públic i el privat també es nota en l'escolarització general: el 2001, el 51,3 per cent de nens de 0-2 anys s'escolaritzaven en centres públics, per sobre de la mitjana espanyola, mentre que el 2007 -- 2.008 baixa gairebé 17 punts i es queda en el 34,6 per cent, enfront del 43,8 per cent d'Espanya.


CCOO Madrid denuncia que la escuela pública acoge al 75% del alumnado inmigrante y reclama más equilibrio con la conce

La situación se repite con los alumnos con necesidades educativas y con la escolarización en la red pública y privada.

02-02-2010 - CCOO Madrid y su Federación Regional de Enseñanza en la Comunidad denunciaron hoy el "desequilibrio" en la escuela pública que hay desde que se procedió a las transferencias educativas hace ahora diez años, con ejemplos como el del alumnado inmigrante: según sus datos, más del 75 por ciento está en la escuela pública, aunque ésta sólo representa al 54 por ciento del total de la enseñanza.

El secretario general de CCOO Madrid, Javier López, explicó que aunque la red pública "aglutina en torno al 54 por ciento del esfuerzo educativo en esta Comunidad", recibe el 76,7 del alumnado inmigrante. "Es decir, algo más de la mitad de la educación madrileña asume el esfuerzo de más de tres cuartas partes de la integración de los alumnos inmigrantes", apuntó.

Además, añadió en este punto que lo hace de forma "selectiva" porque en el caso de los alumnos de origen africano, la escuela pública recibe "el 89,9 por ciento de escolarizados". Estos datos se traducen también como que el número de alumnos extranjeros por cada mil estudiantes es tres veces mayor en la red pública que en la privada y en el caso del alumnado africano, ocho veces mayor.

"Nos sentimos orgullosos de que la enseñanza pública madrileña esté realizando este esfuerzo pero creemos que la enseñanza sostenida con fondos públicos tiene que participar más activamente en (ello) y si no lo hace es porque la Administración regional lo facilita, no lo impide y mantiene una apuesta definida por un tipo de educación en el que haya colegios con pocos alumnos inmigrantes", indicó López.

LOS INMIGRANTES NO DIFICULTAN LA EDUCACIÓN

Preguntado por la última polémica generada a raíz de las normas de empadronamiento a inmigrantes en algunos ayuntamientos, López señaló que no se puede traer a personas extranjeras porque se las necesite para trabajar y después no darles los mismos derechos que a los españoles en cuanto a servicios y prestaciones se refiere.

"Tenemos que defender a esos trabajadores que están siendo explotados desde el punto de vista laboral y defender a los que se han incorporado a la vida española, y por lo tanto, tienen los mismos derechos que los trabajadores españoles en cuanto al acceso a determinados servicios y prestaciones", apuntó.

Por otro lado, y a coalición del tema tratado hoy, destacó que es "erróneo" pensar que la integración de los hijos y las personas inmigrantes "dificulta la educación", porque, en realidad, a su juicio, lo que ocurre es que "obliga a orientar y reorientar los procesos educativos, a adaptarlos a las nuevas situaciones".

En su opinión, esto forma parte de la vida misma: "la vida cambia para responder a las necesidades de la vida y tenemos que cambiar". Para López, el que crea que va a acortar los derechos de los inmigrantes "está muy equivocado" y subrayó que este trabajo se debe desarrollar, precisamente, desde las políticas públicas.

SITUACIÓN SIMILAR CON ALUMNOS DE COMPENSATORIA

En la misma dirección, y denunciando ese "desequilibrio" entre la escuela pública y privada, el secretario general de la Federación Regional de Enseñanza, Paco García, manifestó que la situación es parecida con los alumnos de compensación educativa: la red pública escolariza a más de dos tercios del alumnado de este tipo.

"La escolarización está marcada por enormes desequilibrios pues no todas las redes sostenidas con fondos públicos hace el mismo esfuerzo en escolarizar a todo tipo de alumnos", apuntó García, quien señaló que en el caso de la pública, el 2,3 por ciento son alumnos con necesidades educativas especiales diagnosticadas frente al 0,9 por ciento de la concertada.

Un desequilibrio que, en su opinión, multiplica por dos y medio el esfuerzo de una red y otra. Se trata, además, de una situación que, según su informe, sucede con los Programas de Diversificación Curricular: cerca del 78 por ciento que requiere algún tipo de trabajo añadido para su integración y buen desarrollo en el proceso educativo también se encuentra en la enseñanza pública.

Y todo, con desigualdades "muy importantes" a la hora de los gastos y la inversión. Así, explicó que el gasto por alumno en 2006 era en Madrid de 4.621 euros al año, por debajo de la media española, que se sitúa en 4.888 euros anuales. Estos datos dejan a Madrid muy lejos de comunidades como Euskadi (6.251 euros) y Navarra (5.896 euros), "que tienen similar nivel de renta".

Los últimos lugares en financiación también se reflejan, según el sindicato, con el porcentaje del PIB madrileño invertido en gasto público educativo. En 2007 continúa en el último lugar de todas las comunidades, pues cuenta con un 2,69 por ciento, una cifra muy por debajo de la media española, que se sitúa en el 4,4 por ciento.

García apuntó que desde 2003, cuando asumió la presidencia del Gobierno regional Esperanza Aguirre, el gasto educativo "cada vez representa un gasto menor" en los presupuestos, y a pesar de que los alumnos han crecido en los últimos años (más de 65.000 nuevos alumnos en todas las etapas).

La diferencia entre lo público y lo privado también se nota en la escolarización general: el 2001, el 51,3 por ciento de niños de 0-2 años se escolarizaban en centros públicos, por encima de la media española, mientras que en 2007-2008 baja casi 17 puntos y se queda en el 34,6 por ciento, frente al 43,8 por ciento de España.