Per molt "natural" que sembli, cap catàstrofe és natural. Un sisme d'intensitat idèntica causa més víctimes en un país empobrit que en un altre ric i industrialitzat. Exemple: el terratrèmol d'Haití, de magnitud 7,0 en l'escala de Richter, ha ocasionat més de cent mil morts, mentre que el de Honshu (Japó), de la mateixa força (7,1), esdevingut fa sis mesos, a penes va provocar un mort i un ferit.
"Els països més pobres i els que tenen problemes de governabilitat estan més exposats a riscos que els altres", confirma un recent informe de l'ONU (1). En una mateixa ciutat, l'impacte humà d'una calamitat pot ser molt diferent segons les característiques dels barris. A Puerto Príncipe, el sisme es va acarnissar amb les desballestades barriades populars del centre. En canvi, els districtes privilegiats de la burgesia mulata comerciant amb prou feines van patir estralls.
Tampoc no són iguals els pobres davant l'adversitat. La Federació Internacional de la Creu Roja sosté que, en cas de desastre, "les dones, els discapacitats, els ancians i les minories ètniques o religioses, víctimes habituals de la discriminació, són més castigats que els altres" (2).
D'altra banda, encara que un país no sigui ric, si es dota d'una política eficaç de prevenció de catàstrofes pot salvar moltes vides. L'agost de 2008, el cicló Gustav, el més violent dels últims cinquanta anys, va afectar el Carib amb vents de 340 quilòmetres per hora. A Haití va matar a 66 persones. No obstant això, a Cuba no va causar cap víctima mortal ...
És Haití un país pobre? En veritat, no hi ha països pobres, només hi ha "països empobrits". No és el mateix. En l'últim terç del segle XVIII, Haití era la Perla de les Antilles i produïa el 60% del cafè i el 75% del sucre que es consumia a Europa. Però, de la seva gran riquesa només es beneficiaven uns 50.000 colons blancs, i no els 500.000 esclaus negres que la produïen.
Invocant els nobles ideals de la Revolució Francesa, aquests esclaus es van revoltar el 1791 sota el comandament de Toussaint Louverture, l'Espàrtac negre. La guerra va durar tretze anys. Napoleó va enviar una expedició de 43.000 veterans. Triomfar els insurrectes. Va ser la primera guerra racial anticolonial i l'única revolta d'esclaus que va desembocar en un Estat sobirà.
L'1 de gener de 1804, es va proclamar la independència. Va sonar com un toc d'alerta al continent americà. Els esclaus negres demostraven que, per la seva pròpia lluita, sense l'ajuda de ningú, podien conquerir la llibertat. Afro-Amèrica emergia en l'escena política internacional.
Però el "mal exemple" d'Haití-així el va qualificar el president dels Estats Units, Thomas Jefferson-terroritzar a les potències que seguien practicant l'esclavitud. No se li va perdonar. I ningú va reconèixer, ni va ajudar a la nova república negra, malson del colonialisme blanc. Encara avui, el vell terror no ha desaparegut. Pat Robertson, telepredicador nord-americà, no acaba de cas d'afirmar: "Milers de hatianos han mort en el sisme perquè els esclaus d'Haití van fer un pacte amb el diable per obtenir la seva llibertat" (3)?
El nou Estat independent va ser boicotejat durant decennis amb la idea de «recloure la pesta" en aquest país. Haití va caure en guerres civils que van arrasar el seu territori. Es va perdre la necessària etapa de construcció d'un Estat-nació. Institucionalment, tot i la gran qualitat dels seus nombrosos intel • lectuals, el país va quedar estancat.
Després va venir el temps de l'ocupació per Estats Units que va durar de 1915 a 1934. I de la guerra de resistència. L'heroi de la revolta, Charlemagne Peralta, va ser crucificat pels marines, clavat a la porta d'una església ... Washington va acabar per cedir Haití a nous dictadors, entre ells: Papa Doc Duvalier, un dels més despòtics.
En els anys 1970, encara gaudia Haití de sobirania alimentària, els seus agricultors produïen el 90% dels aliments que consumia la població. Però el Pla Reagan-Bush, imposat per Washington, va obligar a suprimir els aranzels sobre la importació d'arròs, producte bàsic del cultiu local. L'arròs nord-americà, més barat perquè estava subvencionat, va inundar el mercat local i va arruïnar a milers de camperols que van emigrar en massa a la capital, on el sisme els ha atrapat ...
L'única experiència de govern realment democràtic, va ser la de Jean-Bertrand Aristide, dues vegades President (1994-1996 i 2001-2004). Però els seus propis errors i la pressió de Washington el van empènyer a l'exili. Des de llavors, de fet, Haití es troba sota tutela de l'ONU i d'un conglomerat d'ONGs internacionals. El Govern de René Préval ha estat sistemàticament privat de mitjans d'acció. Per això resulta absurd retreure-li la seva inoperància davant els efectes del sisme. Fa temps que el sector públic va ser desmantellat i els seus principals activitats transferides, si eren rendibles, al sector privat, oa les ONG quan no ho eren. Abans d'esdevenir el Ground Zero del planeta, Haití ja era el primer cas de «colonialisme humanitari". La tragèdia reforçarà la dependència. I per tant les resistències. El "capitalisme de xoc", descrit per Naomi Klein, trobarà una nova ocasió de reclamar-en nom de l'eficàcia-la privatització integral de totes les activitats econòmiques i comercials lligades a la reconstrucció.
Estats Units és a primera línia, amb les seves Forces Armades desplegades en una ofensiva humanitària de gran envergadura. Resultat sens dubte d'un generós desig de socórrer. Però també de indiscutibles interessos geopolítics. Washington prefereix envair Haití d'ajuda a veure envaïdes les seves costes per desenes de milers de boat people haitians. En el fons, es tracta de la mateixa vella obsessió: "recloure la pesta" ...
Notes:
(1) Risc i pobresa en un clima canviant. Invertir avui per un demà més segur, Nacions Unides, Nova York, maig de 2009.
(2) Informe Mundial sobre els desastres 2009, Creu Roja Internacional, Ginebra, juliol de 2009.
(3) Christian Broadcasting Network, 14 de gener de 2010.
Aprender de Haití
Por Ignacio Ramonet
Por muy "natural" que parezca, ninguna catástrofe es natural. Un seísmo de intensidad idéntica causa más víctimas en un país empobrecido que en otro rico e industrializado. Ejemplo: el terremoto de Haití, de magnitud 7,0 en la escala de Richter, ha ocasionado más de cien mil muertos, mientras que el de Honshu (Japón), de idéntica fuerza (7,1), acaecido hace seis meses, apenas provocó un muerto y un herido.
"Los países más pobres y los que tienen problemas de gobernabilidad están más expuestos a riesgos que los otros", confirma un reciente informe de la ONU (1). En una misma ciudad, el impacto humano de una calamidad puede ser muy distinto según las características de los barrios. En Puerto Príncipe, el seísmo se ensañó con las desvencijadas barriadas populares del centro. En cambio, los distritos privilegiados de la burguesía mulata comerciante apenas padecieron estragos.
Tampoco son iguales los pobres ante la adversidad. La Federación Internacional de la Cruz Roja sostiene que, en caso de desastre, "las mujeres, los discapacitados, los ancianos y las minorías étnicas o religiosas, víctimas habituales de la discriminación, son más castigados que los demás" (2).
Por otra parte, aunque un país no sea rico, si se dota de una política eficaz de prevención de catástrofes puede salvar muchas vidas. En agosto de 2008, el ciclón Gustav , el más violento de los últimos cincuenta años, azotó el Caribe con vientos de 340 kilómetros por hora. En Haití mató a 66 personas. Sin embargo, en Cuba no causó ninguna víctima mortal...
¿Es Haití un país pobre? En verdad, no hay países pobres; sólo existen "países empobrecidos". No es lo mismo. En el último tercio del siglo XVIII, Haití era la Perla de las Antillas y producía el 60% del café y el 75% del azúcar que se consumía en Europa. Pero, de su gran riqueza sólo se beneficiaban unos 50.000 colonos blancos, y no los 500.000 esclavos negros que la producían.
Invocando los nobles ideales de la Revolución Francesa, esos esclavos se sublevaron en 1791 al mando de Toussaint Louverture, el Espartaco negro . La guerra duró trece años. Napoleón envíó una expedición de 43.000 veteranos. Triunfaron los insurrectos. Fue la primera guerra racial anticolonial y la única rebelión de esclavos que desembocó en un Estado soberano.
El 1 de enero de 1804, se proclamó la independencia. Sonó como un aldabonazo en el continente americano. Los esclavos negros demostraban que, por su propia lucha, sin la ayuda de nadie, podían conquistar la libertad. Afro-América emergía en la escena política internacional.
Pero el "mal ejemplo" de Haití -así lo calificó el Presidente de Estados Unidos, Thomas Jefferson- aterrorizó a las potencias que seguían practicando la esclavitud. No se le perdonó. Y nadie reconoció, ni ayudó a la nueva república negra, pesadilla del colonialismo blanco. Aún hoy, el viejo terror no ha desaparecido. Pat Robertson, telepredicador estadounidense, ¿no acaba acaso de afirmar: "Miles de hatianos han muerto en el seísmo porque los esclavos de Haití hicieron un pacto con el diablo para obtener su libertad" (3)?
El nuevo Estado independiente fue boicoteado durante decenios con la idea de "recluir la peste" en ese país. Haití cayó en guerras civiles que arrasaron su territorio. Se perdió la necesaria etapa de construcción de un Estado-nación. Institucionalmente, a pesar de la gran calidad de sus numerosos intelectuales, el país quedó estancado.
Después vino el tiempo de la ocupación por Estados Unidos que duró de 1915 a 1934. Y de la guerra de resistencia. El héroe de la rebelión, Charlemagne Péralte, fue crucificado por los marines , clavado en la puerta de una iglesia... Washington acabó por ceder Haití a nuevos dictadores, entre ellos: Papa Doc Duvalier, uno de los más despóticos.
En los años 1970, aún gozaba Haití de soberanía alimentaria, sus agricultores producían el 90% de los alimentos que consumía la población. Pero el Plan Reagan-Bush, impuesto por Washington, obligó a suprimir los aranceles sobre la importación de arroz, producto básico del cultivo local. El arroz estadounidense, más barato porque estaba subvencionado, inundó el mercado local y arruinó a miles de campesinos que emigraron en masa a la capital, donde el seísmo los ha atrapado...
La única experiencia de gobierno realmente democrático, fue la de Jean-Bertrand Aristide, dos veces Presidente (1994-1996 y 2001-2004). Pero sus propios errores y la presión de Washington lo empujaron al exilio. Desde entonces, de hecho, Haití se halla bajo tutela de la ONU y de un conglomerado de ONGs internacionales. El Gobierno de René Préval ha sido sistemáticamente privado de medios de acción. Por eso resulta absurdo reprocharle su inoperancia ante los efectos del seísmo. Hace tiempo que el sector público fue desmantelado y sus principales actividades transferidas, si eran rentables, al sector privado, o a las ONGs cuando no lo eran. Antes de convertirse en el Ground Zero del planeta, Haití ya era el primer caso de "colonialismo humanitario". La tragedia reforzará la dependencia. Y por consiguiente las resistencias. El "capitalismo de choque", descrito por Naomi Klein, hallará una nueva ocasión de reclamar -en nombre de la eficacia- la privatización integral de todas las actividades económicas y comerciales ligadas a la reconstrucción.
Estados Unidos está en primera línea, con sus Fuerzas Armadas desplegadas en una ofensiva humanitaria de gran envergadura. Resultado sin duda de un generoso deseo de socorrer. Pero también de indiscutibles intereses geopolíticos. Washington prefiere invadir Haití de ayuda que ver invadidas sus costas por decenas de miles de boat people haitianos. En el fondo, se trata de la misma vieja obsesión: "recluir la peste"...
Notas:
(1) Riesgo y pobreza en un clima cambiante. Invertir hoy para un mañana más seguro , Naciones Unidas, Nueva York, mayo de 2009.
(2) Informe Mundial sobre los desastres 2009 , Cruz Roja Internacional, Ginebra, julio de 2009.
(3) Christian Broadcasting Network, 14 de enero de 2010.
L'Administració del Premi Nobel de la Pau Obama demana al Congrés assignar a la Defensa 708.000 milions de dòlars per a 2011, front a 636.300 milions destinats a finalitats bèl.liques el 2010. D'aquest total es preveu gastar 159 mil milions de dòlars (128,3 mil milions el 2010) en les operacions militars a l'estranger, principalment a l'Iraq i l'Afganistan. A la partida "Explotació i modernització" que suposa una despesa de 200.200 milions de dòlars per a 2011, es preveu finançar els programes de fabricació del caça F-35, l'avió P-8, nous sistemes d'armes terrestres, vaixells de superfície i un submarí nuclear d'últim model.
