divendres, 17 de setembre de 2010

El que costen les monarquies europees

El manteniment de les famílies reals sempre ha aixecat una gran polèmica en la societat i la crisi financera va obligar els governs dels països europeus a revisar l'assignació als sobirans, com feu el govern d'Espanya, que preveu retallar el pressupost per a 2011 entre el 7 i el 9% segons el pla d'austeritat. Aquest any la Casa Reial espanyola va disposar de 8.9 milions d'euros (0,21 € per cada contribuent), exactament la mateixa quantitat que va tenir per al 2009. La princesa Mary Elizabeth de Dinamarca -esposa del príncep Frederic- és acusada de malgastar diners de forma desmesurada. Tant que fins i tot la reina Margarida va haver de fer alguns canvis en el seu contracte prenupcial, ja que la dona del seu fill arribava a gastar fins a 2,500 euros diaris en roba. Dit d'una altra manera, la família reial danesa el 2010 va costar 12 milions d'euros, 2,17 euros per cada danès.

Un estudi sobre el cost de les cases reials europees, realitzat pel catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Lliure de Brussel.les, Herman Matthijs, va divulgar que el tron més costós d'Europa és el que ocupa la Reina Isabel II d'Anglaterra, la segona fortuna europea després de la seva cosina holandesa i seguida per la familia real espanyola, amb uns 1790 milions d'euros atribuïts. El seu pressupost supera els 46.600.000 d'euros.

La casa reial holandesa es col.loca en el segon lloc amb una partida de 39.600.000 d'euros. Després d'ella, Noruega, amb 28 milions, Bèlgica, amb 13/07 i Dinamarca i Suècia amb 12 milions.

A més, tots aquests països, amb excepció del Regne Unit, tenen un nombre d'habitants ostensiblement inferior al d'Espanya.

La Monarquia espanyola podria convertir aquest any en la més barata de tot Europa

La Monarquia espanyola es convertirà aquest any en la més barata de tot Europa si es compleixen les previsions de retallada pressupostària, per sota fins i tot del Gran Ducat de Luxemburg. La retallada va suposar la congelació de la seva assignació constitucional per primera vegada en la història.

La crisi va introduir correctius a la mesurada i tranquil vida de les famílies reals al bajarles els sous públics als reis. No obstant això, la manutenció dels prínceps costa molt als contribuents.

El cost de la monarquia britànica s'abarateix


El preu de mantenir a la monarquia anglesa va disminuir gairebé un 8 per cent en l'últim any fiscal, degut sobretot a que van utilitzar menys avions comercials en els seus viatges.

D'acord amb les xifres divulgades pel palau de Buckingham, la reialesa va costar als contribuents 38.200.000 de lliures (46.150.000 d'euros) en el període 2009-2010, 3.3 milions de lliures menys que en l'exercici anterior.

Dit d'una altra manera, la família reial va costar 62 penics (0,74 euros) a cada tributari l'any passat, set menys que l'exercici anterior.

La Casa Reial està fent un esforç per ajustar el seu pressupost i actualment intenta no omplir les vacants amb noves contractacions, va assegurar el tresorer de Palau, Alan Reid.

Bèlgica va contra vent i marea

Però no tots els països han reduït l'assignació de les famílies reals. Bèlgica en època de crisi el 2009 va augmentar un 6 per cent la dotació pública al rei Albert.

Així, el monarca i la seva família van rebre un total de 13.850.000 d'euros (1,32 euros per cada tributari). Una quantitat gens menyspreable tenint en compte el moment de recessió que viu l'economia mundial. La indignació ha arribat fins a alguns partits polítics que demanen que es limiti per una banda les dotacions, el seu volum i els membres de la Casa Reial que es beneficien d'aquests milionaris sous.

Els 13.850.000 d'euros van estar repartits de la següent manera: 10 per el Rei Albert II i la seva esposa, un milió per al Príncep Felip, hereu a la Corona; milió i mig per a la reina Fabiola, vídua del Rei Balduí -germà de l'actual monarca- i altres de menor quantitat per als altres dos fills dels monarques.

A més la família reial belga té una de les més grans fortunes al país, que s'estima en 1,000 milions d'euros. Entre els seus actius figura un paquet considerable d'accions de la companyia energètica Suez i la dotació pública és només una petita part dels beneficis del monarca i la seva família.

En 2010, el sou públic als reis va disminuir en 423,000 euros


El senat de Bèlgica el 2009 va decidir nous principis d'assignació de la família reial però aquestes regles seran aplicades només després de la entronitzar el príncep Felip. A més de Felip, només l'hereva de la corona, la seva filla Isabel, rebrà dotació i l'assignació vitalícia serà concedida a un dels membres dels actuals cònjuges reals en cas de la mort d'un.

El malbaratament de la princesa Mary de Dinamarca

El 2008, la casa reial de Dinamarca va rebre uns nou milions d'euros però la família fa servir la dotació de manera incorrecta. La princesa Mary Elizabeth de Dinamarca -esposa del príncep Frederic- és acusada de malgastar diners de forma desmesurada. Tant que fins i tot la reina Margarida va haver de fer alguns canvis en el seu contracte prenupcial, ja que la dona del seu fill arribava a gastar fins a 2,500 euros diaris en roba.

Dit d'una altra manera, la família reial el 2010 va costar 12 milions d'euros, 2,17 euros per cada danès.

Els romanesos també es jubilaran més tard

El Parlament romanès va aprovar ahir la nova llei que augmentarà l'edat de jubilació dels romanesos, anteriorment establerta en 63 anys i 11 mesos per als homes i 58 i 11 mesos per a les dones. Després de la votació, ja espensas de possibles denúncies al Tribunal Constitucional, la nova edat en què els ciutadans romanesos passaran a rebre la seva merescuda pensió s'estableix en 65 anys per a ambdós sexes. La llei va ser votada per 105 parlamentaris, i rebutjada per 82, amb 9 abstencions i amb l'absència a les votacions dels grans partits de la oposició, el Partit Social Demòcrata i el Partit Nacional Liberal. El PSD ha anunciat que denunciarà la llei davant el Tribunal Constitucional. Foto: Jubilats protestant davant la Borsa de Madrid.

L'adaptació de la nova llei s'anirà realitzant progressivament fins l'any 2030, i en alguns casos especials, com en els de zones especialment contaminades, com la ciutat de Baia Mare i els seus greus problemes amb el cianur utilitzat en la mineria de l'or, es reduirà la jubilació als 63 anys.

Amb la aprovació de la nova llei, proposada per la coalició governant, formada pel Partit Democrata-Liberal i la Unió Democràtica de Magiars de Romania, s'apliquen les recomanacions del Fons Monetàri Internacional i de la Unió Europea, amb la suposada finalitat de tant reduir el dèficit públic com combatre la crisi econòmica provocada per les multinacionals i els bancs, i que es pretén carregar sobre les espatlles dels treballadors.

L'augment de l'edat de jubilació també s'ha aprovat a França pel govern de Nicolas Sarkozy, tot i la impressionant vaga general realitzada en contra de la decisió, i s'està estudiant en altres països de la Unió Europea, com l'Espanya de Rodriguez Zapatero, on la propera vaga general del 29 de setembre contra la reforma laboral serà clau per fer un crit d'atenció ia les polítiques liberals del govern d'etiqueta socialista.

I.U. vol un calendari de retirada de l'Afganistan

El portaveu d’Izquierda Unida al Congrés dels Diputats, Gaspar Llamazares, va instar ahir el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en la seva compareixença a la Cambra Baixa per tractar la qüestió de la presència de les tropes espanyoles al país asiàtic, sol·licitada per IU a finals d’agost, a presentar d’immediat un “calendari de retirada de les tropes espanyoles a l’Afganistan”. Zapatero va evitar fixar una data de retirada de les tropes, adduint que “els objectius són irrenunciables mentre que els terminis son indicatius”. “Espanya seguirà a l’Afganistan mentre estigui en perill la seguretat internacional”, va esgrimir Zapatero.

Llamazares va acusar el president del Govern de canviar els objectius de les tropes, el seu nombre i la naturalesa de la missió, i de convertir així Espanya en una part “bel·ligerant” en aquest conflicte. El portaveu d’IU també va sostenir que la continuïtat de la missió militar a l’Afganistan “alimenta la inseguretat internacional i és caldo de cultiu dels talibans i d’Al-Qaeda a nivell internacional”, pel que va advocar per “passar de l’estratègia de la confrontació a la de la contenció en una missió que ja ha provocat “un número insuportable en tribut de vides”.

Llamazares va recordar que, segons el mateix Pentàgon, la de l’Afganistan és una “guerra perduda”, iniciada per a trobar Osama Bin Laden, a qui ningú ha trobat, ni existeixen expectatives de trobar-lo, i per a lluitar contra el terrorisme internacional d’Al-Qaeda, quan no és aquest país des d’on es produeix la principal amenaça contra els interessos dels estats occidentals.

Veure també:
¿Por qué estamos en Afganistan?
http://elcolomimissatger.blogspot.com/2010/09/por-que-estamos-en-afganistan.html#6007652173082441027

Voltaire denuncia les mentires sobre el cas Sakineh

El propagandista neonazi francès Bernard-Henry Levy va alertar recentment a l'opinió pública sobre el cas de Sakineh Mohammadi-Ashtiani, una dona suposadament condemnada a l'Iran a la lapidació per adúltera. Bernard-Henry Levy va llançar a través d'Internet una crida a signar una petició tendent a pressionar a les autoritats iranianes i a demanar-los que renunciïn a aquesta barbàrie. En el cas específic de Sakineh, totes les informacions que Bernard-Henry Levy ha divulgat i que el mateix Nicolas Sarkozy s'ha encarregat de confirmar són falses.

Després de l'enderrocament de la dictadura del tirànic Sha Reza Pahlevi, la República Islàmica es va preocupar sobretot per posar fi a les arbitrarietats i instaurar un Estat de dret de la manera més rigorosa possible. Pel que fa als crims que condueixen a l'obertura d'un procés, el sistema judicial [iranià] preveu des de fa molt temps la possibilitat d'interposar un recurs d'apel.lació. En tots els casos, el Tribunal d'Apel.lació s'encarrega automàticament de verificar la legalitat del procediment aplicat. El sistema judicial [iranià] ofereix per tant garanties molt superiors a les de les jurisdiccions franceses i els errors són molt menys freqüents.

Les condemnes, però, segueixen sent particularment dures. El país aplica la pena de mort. Més que disminuir la quantitat de condemnes, la República Islàmica ha preferit limitar la seva aplicació. N'hi ha prou amb el perdó de les víctimes, o el de les seves famílies, perquè es suspengui l'execució de les penes. A causa de l'existència d'aquesta disposició i la seva massiva aplicació, no hi ha [a l'Iran] l'indult presidencial.

La pena capital es pronuncia sovint, però rarament s'aplica. El sistema judicial estableix un termini de 5 anys entre el moment en què es pronuncia la condemna i l'execució de la mateixa, amb l'esperança que la família de la víctima atorgui el perdó i que el condemnat rebi així l'indult i sigui alliberat immediatament. A la pràctica, les execucions s'apliquen principalment als grans traficants de droga, terroristes i assassins de nens. L'execució de la pena de mort, mitjançant la forca, té caràcter públic.

És d'esperar que la Revolució Islàmica prossegueixi la seva evolució i opti properament per l'abolició de la pena de mort.

En tot cas, és un fet que la Constitució iraniana reconeix la separació de poders. El sistema judicial és independent i el president Ahmadinejad no té res a veure amb una decisió judicial, qualsevol que sigui.

Manipulacions

En el cas específic de Sakineh, totes les informacions que ha Bernard-Henry Levy a divulgat i que el mateix Nicolas Sarkozy s'ha encarregat de confirmar són falses.

- 1. Aquesta senyora no ha estat jutjada per adulteri, sinó per assassinat. Ni tan sols s'estan pronunciant a l'Iran condemnes per adulteri. Més que abrogar aquest tipus d'acusació, la llei ha establert -pel que fa a la demostració dels fets- una sèrie de condicions impossibles de satisfer. Quatre persones han d'haver estat testimonis de l'adulteri en el mateix moment.

- 2. La República Islàmica no reconeix la Sharia, sinó -única i exclusivament- la llei votada pels representants del poble en el si del Parlament.

- 3. La senyora Sakineh Mohammadi-Ashtiani va administrar una droga al seu marit i va convèncer al seu amant, Issa Tahen, perquè el matés mentre dormia. El seu còmplice i ella mateixa ja van ser jutjats en primera i segona instàncies. Els «amants diabòlics» van ser condemnats a mort en primera i segona instàncies. La Cort no va cometre cap tipus de discriminació en funció del sexe de cada un dels acusats. És important assenyalar que l'acta d'acusació ni tan sols esmenta la relació íntima que mantenien els acusats, precisament perquè resulta impossible provar-ho, d'acord amb les normes del dret iranià, tot i que els familiars confirmen l'existència d'aquesta relació.

- 4. La pena de mort s'executaria mitjançant la forca. La lapidació, que va estar en vigor sota el règim del sha i es va mantenir alguns anys després del seu enderrocament, va ser abolida per la Revolució Islàmica. Indignat davant les afirmacions de Bernard-Henry Levy i de Nicolas Sarkozy, el vicepresident del Consell de la Magistratura de l'Iran va declarar a Dieudonné M'bala M'bala que desafia a aquestes personalitats sionistes que trobin un text de llei iranià contemporani que estipuli la lapidació.

- 5. El judici està sent examinat actualment pel Tribunal d'Apel.lació, que ha de verificar la legalitat de cada detall del procediment aplicat. Si no es comprova un estricte respecte de la legalitat, el judici serà anul.lat. Aquest procediment d'examen suspèn l'aplicació de la sentència. Atès que el resultat del judici no és encara de caràcter definitiu, l'acusada segueix gaudint de la presumpció d'innocència i mai s'ha parlat d'executar-la al final del Ramadà.

- 6. L'advocat Javid Hustan Kian, presentat com a advocat defensor de la senyora Mohammadi-Ashtiani, és un impostor. Està vinculat amb el fill de l'acusada, però aquesta última mai va posar la seva defensa en mans d'aquest individu ni ha estat mai en contacte amb ell. Javid Hustan Kian és membre dels Mujahidins del Poble, organització terrorista que gaudeix de la protecció d'Israel i dels neoconservadors.

- 7. El fill de l'acusada viu normalment a Tabriz. No té la menor dificultat en parlar sovint per telèfon amb Lévy per denigrar el seu propi país, la qual cosa demostra el caràcter lliure i democràtic del seu govern.

No hi ha res, en definitiva, absolutament res de cert en la versió de Levy i de Sarkozy sobre la història de la senyora Sakineh Mohammadi-Ashtiani.
Pot ser que Bernard-Henry Levy hagi repetit de bona fe falses acusacions que anaven en el mateix sentit que la seva croada contra l'Iran. Si és quwe mai ha tingut bona fe, amb el seu curriculum fatxenda i demagògic.

Però el president Nicolas Sarkozy no es pot justificar de la mateixa manera. Els funcionaris de la diplomàcia francesa, la més prestigiosa del món, segurament li han fet arribar tot tipus d'informes sobre el cas. Va ser per tant de manera deliberada que Sarkozy li va mentir a l'opinió pública francesa, probablement per justificar a posteriori les dràstiques sancions adoptades contra l'Iran, en detriment fins i tot de la pròpia economia francesa, ja greument afectada per la seva política.

Les beines de les bales que mataren Txiki

Les beines de les bales amb què van afusellar Jon Paredes Manot, àlies Txiki, el 27 de setembre de 1975, van arribar abans-d'ahir a mans de la família de l'últim condemnat a mort del règim franquista. L'advocadessa de l'equip defensor del judici sumaríssim contra el militant d'ETA, Magda Oranich, ha explicat que les havia aplegades després de presenciar l'execució a Cerdanyola del Vallès i que, trenta-cinc anys després, n'ha lliurades sis a la família, entre aquestes la del tret de gràcia. Txiki fou executat el mateix dia que van afusellar Àngel Otaegi, també d'ETA, i José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo, del FRAP. Aquestes cinc condemnes a mort formaven part de l'estratègia del dictador Francisco Franco per a escarmentar el moviment opositor que exigia llibertat i democràcia.

La defensa de Txiki en el consell de guerra sumaríssim del 19 de setembre del mateix any es va adjudicar a Marc Palmés i a Magda Oranich, coneguts antifranquistes, que solament van tenir quatre hores nocturnes per a preparar-la, malgrat la petició de condemna a mort.

Els botxins de Txiki van necessitar un tret de gràcia , perquè cap dels dotze trets de fusell no li va encertar el cor. A l'execució, hi van assistir Oranich amb el seu company Marc Palmés i el germà de Txiki, Mikel. Un cop executada la condemna, Oranich va recollir les beines d'onze bales (se'n van disparar tretze) i les va guardar en una caixeta que li havia regalat una presonera que ella assistia.

Oranich ha guardat aquestes onze beines fins abans-d'ahir, que en va lliurar sis (cinc de fusell i una de calibre menor, la del tret de gràcia) a la mare de Jon Paredes i al seu germà Mikel. La família les cedirà a una fundació de la memòria històrica, que les exposarà com a testimoni d'uns fets que van trasbalsar la societat pocs mesos abans de la mort del dictador espanyol.

Magda Oranich ha fet saber que les cinc beines que encara guarda, vol que es quedin a Catalunya, i que per això les cedirà al millor espai que trobi.

Tombat un altre frau sociovergent a BCN

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tomba la requalificació feta pel consistori d’un solar dels districte de Sarrià que havia estat propietat de Sandoz. En l'edifici que s'hi ha construït i que potser s'hauria d'enderrocar hi viuen Josep Duran i Lleida, Xavier Sala i Martín i un germà d'Artur Mas. Un fill de Jordi Pujol també hi havia viscut però fa uns mesos es va vendre el pis. La sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·la la requalificació urbanística que l’Ajuntament de Barcelona va fer del que es coneix com Illa Sandoz [a la imatge] –on aquesta empresa, que ara és Novartis, hi tenia la seva seu corporativa– per la qual s’augmentava el volum de sostre edificable de 18.000 metres quadrats a més de 28.000.

L’illa Sandoz està delimitada pels carrers Fontcuberta, Santa Amèlia, Osi i Cardenal Vives i Tudó, al districte barceloní de Sarrià.

Els fets arrenquen als anys noranta quan l’empresa suïssa es va vendre els terrenys arran d’un canvi d’ubicació de la seva seu. En el conveni urbanístic que es va fer entre les parts implicades s’establia una superfície edificable de 18.000 metres quadrats, en funció de la volumetria màxima establerta per la normativa urbanística vigent en aquell moment, fixada en funció de l’amplada dels carrers. El projecte presentat posteriorment per l’empresa promotora augmentava notòriament aquest sostre edificable.

L’estudi de detall en el que sustentava aquest increment va ser aprovat per l’Ajuntament de Barcelona. Els veïns –organitzats en la Comissió d’afectats per l’Illa Sandoz– van portar als tribunals aquesta decisió i el TSJC, en una resolució del 23 de febrer del 2004, va donar la raó als demandants.

L’Ajuntament va presentar un recurs de casació al Tribunal Suprem, que s’espera quedi resolt en les pròximes setmanes. Amb l’excusa que aquesta sentència no era encara ferma en estar recorreguda, el consisori va impulsar la modificació del Pla General Metropolità per intentar legalitzar aquest augment del sostre edificable. Els canvis al PGM van ser ratificats per la Subcomissió d’Urbanisme de Barcelona. Els veïns van tornar a denunciar per la via del contenciós administratiu aquesta actuació de l’administració i el TSJC els ha tornat a donar la raó, anulant la modificació del PGM, en una sentència de data 23 de juliol de 2010.

L’advocat dels demandants, Eduard Moreno, assegura que aquesta “és una sentència exemplar que mostra clarament el que no s’ha de fer”. Moreno acusa el consistori barceloní “d’intentar legalitzar una cosa que és il·legal” i considera també que tal com s’han esdevingut els fets “seria relativament de raonar jurídicament un pleit penal contra les persones que van fer la requalificació”. Els veïns han mostrat la seva satisfacció per la sentència del TSJC. Un d’ells afirma que “n’estem farts, però la tàctica de l’Ajuntament és esgotar-nos”. Els afectats reclamen a l’Ajuntament que es compleixi la sentència, que es depurin les responsabilitats que s’escaiguin i que s’els indemnitzi.

El nou edifici es va acabar de construir l’any 2004 i s’hi han instal·lat alguns veïns coneguts que –si es compleixen les màximes expectatives veïnals que que s’enderroqui l’excés construït– poden tenir un ensurt en els pròxims mesos amb relació als seus habitatges. Entre aquests destaquen el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, el controvertit economista Xavier Sala i Martín i un germà del líder convergent, Artur Mas. Un fill de Jordi Pujol també hi havia viscut però fa uns mesos es va vendre el pis.

Girona: Dos funcionaris s'esborraven les multes

L'Ajuntament de Girona ha decidit recol·locar, de moment, dos treballadors que han estat eliminant durant anys les seves multes per aparcar en places de zona blava de la ciutat sense pagar el tiquet corresponent. L'equip de govern ha obert dos expedients per tal de determinar com ha anat la situació exactament i quines responsabilitats se'n deriven. Durant tot el temps que han anat esborrant les multes, els dos treballadors havien acumulat uns 9.000 euros en sancions. Un dels dos, havia arribat a acumular multes per valor de 7.000 euros i l'altre els 2.000 euros restants, segons va informar ahir Ràdio Girona.

Els dos empleats, un home i una dona, han estat apartats de la seva tasca provisionalment i ara mateix un d'ells treballa al Servei Municipal d'Esports, al pavelló de Fontajau, i l'altre al Servei Municipal d'Ocupació, a l'edifici de Sant Narcís.

La conducta que estaven realitzant els dos treballadors es va poder descobrir arran de dos aspectes determinants Per una banda, els números que tenia l'empresa que gestiona les zones blaves de la ciutat i les xifres que acabava tancant l'Ajuntament no coincidien. Entre la quantitat que tenia l'empresa fixada com butlletes per aparcar sense pagar i les que acabava tramitant l'Ajuntament de Girona i havia sempre una diferència substancial. A banda d'això, el canvi del sistema informàtic va acabar de donar amb la clau. Després d'una inspecció, s'hauria pogut comprovar l'actuació que s'estava portant a terme sistemàticament.

Resolució d'al·legacions

Un dels dos treballadors exercia la seva feina al departament de multes, a l'edifici de la policia municipal, al carrer Bacià. Concretament era l'encarregat de respondre les al·legacions que els ciutadans presentaven quan recorrien la sanció. Aquest empleat hauria aprofitat la seva posició per anar eliminant les multes que li imposaven tant a ella com a l'altra persona per aparcar sistematicament sense pagar a les zones blaves.

Font municipals han explicat que els dos treballadors no han estat acomiadats perquè primer s'han de resoldre els dos expedients oberts. En aquests expedients, els dos afectats podran presentar la seva defensa.

Des de l'Ajuntament sí que s'ha volgut deixar clar que se'ls ha allunyat del lloc de feina al qual actualment estan assignats. Per ara, l'Ajuntament ha descartat de dur el cas a la fiscalia o al jutjat. Almenys, fins que no es resolguin els expedients. El portaveu del principal grup de l'oposició, Carles Puigdemont (CiU), va preguntar en el darrer ple com havien pogut succeir aquests fets.

Tres mesos de retard en el cas Store Cafè

La fiscalia té a sobre de la taula, des de l’1 de juny, un escrit del jutjat d’instrucció número 9 de Barcelona que li demana que mogui fitxa de manera definitiva en el cas Store Cafè, després que l’Ajuntament de Barcelona i dos dels encausats, l’exportaveu del PP, Albert Belón, i l’advocat Antoni Penalba, demanessin formalment l’arxivament de la causa un cop escoltats els últims testimonis. La fiscal té ara mateix tres opcions per resoldre la llarguíssima primera fase del cas Store Cafè: una és demanar més proves, una altra és l’obertura de judici oral i la tercera és l’arxivament de la causa que des de l’abril de 2009 esquitxa funcionaris i dirigents polítics de Gràcia per un pressumpte cas de corrupció en l’atorgament d’una llicència d’activitat comercial a la Travessera de Dalt.

Prop de 18 mesos després que esclatés un cas que només la defensa ha volgut mediatitzar, el cansament s’ha fet evident en les parts encausades, que abans de l’estiu ja van instar a la jutge a tancar el procediment. Aquesta part va fer els deures amb diligència, després que fins i tot passessin per la Ciutat de la Justícia el president del districte, Ricard Martínez, i el president del PP, Alberto Fernández Díaz. Però l’allargament de la causa i el silenci de la fiscal -que si es decanta per l’arxivament serà secundada per la jutge- té altres implicacions més prosaiques: mentre la majoria dels encausats han seguit fent la seva vida laboral, l’únic que va dimitir dels seus càrrecs polítics i va passar a l’atur a l’espera que s’aclarís tot, el fins aleshores portaveu del PP a Gràcia, Albert Belón, veu com aquest novembre se li acaba l’atur. Amb el futur polític, malgrat sigui eximit de tota culpa, Belón ha apunta que “m’estic plantejant deixar la política i fins i tot Barcelona a canvi d’una oferta en el sector privat a Sitges”. Mentrestant, però, Belón segueix col·laborant en la secció local del PP de Gràcia.

Lambies reconeix no haver informat Urbanisme de BCN

El director jurídic d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, Enric Lambies, ha assegurat que ell no va comunicar ni al gerent d'Urbanisme, Ramon Massaguer, ni al tinent d'alcalde Ramon García-Bragado el canvi de propietari de l'hotel del Palau, que va passar de la Fundació Orfeó Català a Olivia Hotels, perquè va considerar que no era "rellevant" per al projecte. No obstant això, Lambies coneixia aquest canvi de propietat des del febrer del 2008, quan consta que hi va haver dues consultes al Registre de la Propietat des de l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament, segons han pogut comprovar les acusacions.

Lambies, que ha estat apartat d'algunes de les seves funcions, ha declarat com a imputat durant més d'una hora i mitja i no ha concretat si va comunicar a algú el canvi de propietat, tot i que en la seva declaració al juliol com a testimoni va insinuar que sí que ho havia dit a algun superior jeràrquic. El director jurídic ha estat preguntat pel motiu de no fer constar Olivia com a propietari en els diferents informes que emetia, i ha reiterat que no era l'objectiu dels informes i que el nom del propietari ja venia d'informes anteriors quan encara ho era el Palau.

Reoberta la causa contra Calzada a Caixa Girona

Reobren una causa per possibles irregularitats de Calzada al capdavant de Caixa Girona. Entre d'altres pràctiques, hauria venut quadres d'una galeria d'art de la seva propietat a l'entitat financera que va presidir durant 13 anys, un fet prohibit per la llei de caixes. El jutjat número 2 de Girona ha ordenat reobrir una causa per possibles irregularitats de l'expresident de Caixa Girona Arcadi Calzada al capdavant de l'entitat d'estalvi. El 28 de juliol, un extreballador i exconseller de l'entitat -Ricard Mues- va demanar reobrir el cas que ell mateix havia denunciat a l'haver-hi "nous indicis" que apuntaven als fets que havien estat arxivats el 28 de març del 2006 al considerar en el seu moment que "no existien motius lògics suficients".

Els nous fets van ser una inspecció rutinària de la Generalitat que va transcendir aquest estiu i que revelava comptes corrents d'alts càrrecs de la caixa, així com activitats d'Arcadi Calzada com a proveïdor de Caixa Girona, cosa que prohibeix la llei de caixes en l'apartat d'incompatibilitats dels alts càrrecs. Entre altres presumptes irregularitats, l'informe destacava que Calzada, president de l'entitat financera del 1996 al 2009, va vendre obres d'art a l'entitat a través de Galeria d'Art Arcadi Calzada, una societat de la seva propietat, fet que prohibeix explícitament la llei. En concret, va vendre quadres per valor de 141.000 euros.

La jutge titular ha acordat "decretar la reobertura del present procediment, expedir el comunicat preceptiu al Ministeri Fiscal i acordar la seva remissió al Deganat perquè procedeixi al seu repartiment entre els jutjats d'instrucció de Girona". Ara Arcadi Calzada, que també va ser alcalde d'Olot i vicepresident del Parlament per CiU -entre d'altres càrrecs-, i altres membres del consell d'administració de l'època podrien iniciar un periple pels jutjats amb motiu de la seva gestió al capdavant de la caixa. En l'escrit que demanava la reobertura del cas es recorda que el 26 de maig del 2003 ja s'havia denunciat davant la comissió de control de Caixa Girona l'existència d'irregularitats referides a la venda de quadres a la fundació de la caixa gironina.

Va ser la negativa dels organismes de Caixa Girona al seu moment a investigar els fets el que va fer que aquest extreballador recorregués als tribunals. Ara s'haurà d'esperar a veure si el jutjat que reobri el cas imputa Calzada per algunes de les irregularitats que se li atribueixen i si hauran d'anar a declarar els testimonis que demana el demandant, entre ells el fins ara director de Caixa Girona, Jordi Blanch.

Albiol destaca l'oblit del PP del tren a Vinaròs

Marina Albiol, diputada d'EUPV, critica que en la reunió celebrada entre el Ministeri de Foment i la Conselleria d'Infraestructures, no es tractara en camp moment del Pla de Rodalies i l'extensió de les línies fins a Vinaròs: “Estan prenent el pèl a tots els castellonencs”, assegura, i reclama que el PP i el PSOE, “tingan sensibilitat d'una vegada per totes amb una necessitat real dels habitants del nord de la província”. A juí d'Albiol de nou succeeix el mateix de sempre: “Els partits majoritaris s'obliden del promès”, i considera que els culpables que el nord de la província no tinga rodalies, “són el PP i el PSOE, els dos partits amb responsabilitat de govern, sempre fan propaganda a favor i declaracions d'intencions, però mai ho porten a terme, després a l'hora d'actuar sempre prioritzen altres projectes molt més cars, com l'AVE”.

La representant d'esquerres considera que de del Consell i el Ministeri s’estan marginant als pobles i ciutats del nord de la província”, i assegura que l’anomenat estudi de viabilitat, “només va ser una manera de guanyar temps, perquè no tenen cap intenció real d'estendre la línia de rodalies a Vinaròs i el Baix Maestrat”. La portaveu d'Esquerra Unida considera que els trens rodalies del nord de la província, “ja fa temps que no estan a l'agenda ni del Govern Central del PSOE, ni de del Consell en mans del PP, i la prova més palpable és que no van dedicar ni un sol minut en la seva reunió a tractar aquest problema, que arrosseguem en aquestes comarques des de fa massa anys”.

Torró: "Cal una forta inversió en rodalies"

EUPV recorda al Consell que la millora de rodalies “no acaba sols en el tren de Silla a Alacant”. El diputat autonòmic d’EUPV, Lluís Torró, afirma que són moltes les línies ferroviàries al País Valencià que necessiten o bé crear-se o bé una millora: “És el cas de la conexió cap a Aragó, o la línia fins a Alcoi i la seua prolongació fins a Alacant. Esperem que el Consell i el propi Ministeri de Foment no es queden únicament en aquesta, que sens dubte, és un projecte també necessari”. La formació d’esquerres ha manifestat la necessitat d’una “forta inversió en les conexions ferroviàries del País Valencià. Les infrestructures actualment són molt millorables i entenem que aquestes estan patint la priorització del transport per carretera o del propi AVE”.

EUPV porta molts anys reclamant la inversió en rodalies, “creem que és vital un territori vertebrat a través del tren". Torró assenyala que la dinàmica de la Generalitat i el Ministeri fins ara ha estat la d’abandonar línies com la de Gandia-Dènia, o la de Xàtiva-Alcoi des de fa més de 20 anys, així com el desenvolupament d’altres línies com la que aniria cap a Aragó”.