dilluns, 1 de març de 2010

Montilla i Hernández, 290.000 euros de "sou": "L'únic que tenim són deutes"

La dona del president de la Generalitat de Catalunya, Anna Hernández, ha declarat que l'únic que tenen "són deutes", i que el seu patrimoni es limita a la possessió d'una casa i de "un cotxe de fa deu anys". Aquestes paraules contrasten greument amb l'alt sou que cobra Hernández, ja que s'embutxaca uns 125.000 euros anuals per exercir once càrrecs en diferents institucions i empreses catalanes. A més, el matrimoni resideix en un xalet valorat en dos milions d'euros i paga al voltant de 1.200 euros mensuals per l'escola dels seus fills, entre d'altres despeses rellevants.

El polític més ben pagat del nostre país comparteix el pes econòmic de casa seva. Els 164.000 euros anuals que guanya José Montilla estan gairebé a la par amb els emoluments de la seva dona, Anna Hernández. Una dirigent pluriempleada, que amb els seus 11 càrrecs, s'embutxaca uns 125.000 euros l'any.


A la biografia del màxim dirigent del govern català, publicada sota el títol Descobrint a Montilla, Hernández assegura que les seves propietats són les bàsiques, i que no tenen cap luxe extraordinari. "Només tinc una casa, no tinc res més, ni m'ho podria comprar, ni m'ho compraria", afirma.

Hernández també diu que "tenir segona residència és una barbaritat". "No tenim propietat, no només perquè no puguem tenir-la, sinó perquè no som d'aquesta cultura", manté, reafirmant-se en la seva postura de que els deutes són la tònica habitual en la seva situació econòmica. A més, sosté la seva modesta visió sobre les seves propietats, quan afirma que "no pensa canviar" el seu cotxe, que ja té una dècada d'antiguitat. No obstant això, la majoria de desplaçaments els realitza en un cotxe oficial, conduït per un xofer.

Hernández conclou afirmant que "si tenim la casa és perquè vam vendre la meva", de manera que "tenia més patrimoni abans de casar-me amb ell que ara".

Els luxes de la dona de José Montilla
EcoDiario.es

El polític més ben pagat del nostre país comparteix el pes econòmic de casa seva. Els 164.000 euros anuals que guanya José Montilla estan gairebé a la par amb els emoluments de la seva dona, Anna Hernández. Una dirigent pluriempleat, que amb els seus 11 càrrecs, s'embutxaca uns 125.000 euros l'any.


La principal ocupació d'Hernández és, segons informa aquest diumenge el diari El Mundo, la presidència de l'àrea d'Infraestructures, Habitatge i Urbanisme de la Diputació Provincial de Barcelona. Gràcies a aquest càrrec, la dona del president rep un sou de 94.000 euros. Però els seus guanys van més enllà. La presidència de Promunsa i Proecsa (dues empreses municipals del sector de l'habitatge) funcionen uns 33.000 euros anuals més, en concepte de dietes.

Aquestes dues empreses estan lligades a un altre dels càrrecs de la primera dama catalana: la tinença d'alcaldia de Sant Just Desvern, un municipi de la perifèria barcelonina on molts la consideren com una alcaldessa en funcions.

A més, Hernández compatibilitza aquests llocs amb la seva participació en altres societats municipals i regionals, en les quals té funcions directives, tot i que oficialment no percep sou ni dietes d'elles. I en la mateixa situació econòmica té també un càrrec directiu a La Caixa, per completar els 11 llocs assumits.

Una família amb despeses excepcionals

Amb els destacats ingressos procedents de totes aquestes funcions, Hernández i Montilla han aconseguit completar una vida familiar d'autèntic luxe. Així ho demostra la seva recent adquirida habitatge, un xalet en un entorn privilegiat de Sant Just Desvern el valor dels quals supera els dos milions d'euros. Però no és aquesta l'única mostra de opulència del matrimoni.

L'educació dels seus tres fills és igualment excepcional. Fins a 1.200 euros mensuals desemborsen el president i la seva dona pel col.legi alemany d'Esplugues de Llobregat. I tampoc els seus desplaçaments són a l'abast de qualsevol persona. La polifacètica Anna Hernández llueix un fastuós cotxe oficial conduït per un xofer de confiança per anar a tots els seus compromisos.

I el mateix Montilla es mostra orgullós de les múltiples tasques del seu cònjuge. "Hi ha gent que pensa que estaria bé que la meva dona fos un gerro. Em sembla molt bé que no ho sigui", afirma. Pot estar tranquil. Ella acaba d'anunciar que no està en els seus plans aparèixer a primera fila de la política catalana. Per tant, sembla que de moment Montilla no tindrà competència en la seva pròpia llar.


La mujer de Montilla afirma: "Lo único que tenemos son deudas"
El economista

La mujer del 'president' de la Generalitat de Cataluña, Anna Hernández, ha declarado que lo único que tienen "son deudas", y que su patrimonio se limita a la posesión de una casa y de "un coche de hace diez años".

En la biografía del máximo dirigente del gobierno catalán, publicada bajo el título Descubriendo a Montilla, Hernández asegura que sus propiedades son las básicas, y que no tienen ningún lujo extraordinario. "Sólo tengo una casa, no tengo nada más, ni me lo podría comprar, ni me lo compraría", afirma.

Una familia con elevados ingresos

Estas palabras contrastan con el alto sueldo que cobra Hernández, ya que se embolsa unos 125.000 euros anuales por desempeñar o nce cargos en distintas instituciones y empresas catalanas. Además, el matrimonio reside en un chalé valorado en dos millones de euros y paga en torno a 1.200 euros mensuales por el colegio de sus hijos, entre otros gastos relevantes.

Hernández también afirma que "tener segunda residencia es una barbaridad". "No tenemos propiedad, no sólo porque no podamos tenerla, sino porque no somos de esa cultura", mantiene, reafirmándose en su postura de que las deudas son la tónica habitual en su situación económica.

Además, sostiene su modesta visión sobre sus propiedades, cuando afirma que "no piensa cambiar" su coche, que ya tiene una década de antigüedad. No obstante, la mayoría de desplazamientos los realiza en un coche oficial, conducido por un chófer.

Hernández concluye afirmando que "si tenemos la casa es porque vendimos la mía", por lo que "tenía más patrimonio antes de casarme con él que ahora".

Los lujos de la mujer de José Montilla

EcoDiario.es

El político mejor pagado de nuestro país comparte el peso económico de su hogar. Los 164.000 euros anuales que gana José Montilla están casi a la par con los emolumentos de su mujer, Anna Hernández. Una dirigente pluriempleada, que con sus 11 cargos, se embolsa unos 125.000 euros al año.

La principal ocupación de Hernández es, según informa este domingo el diario El Mundo, la presidencia del área de Infraestructuras, Vivienda y Urbanismo de la Diputación Provincial de Barcelona. Gracias a este cargo, la mujer del president recibe un sueldo de 94.000 euros. Pero sus ganancias van más allá. La presidencia de Promunsa y Proecsa (dos empresas municipales del sector de la vivienda) le reportan unos 33.000 euros anuales más, en concepto de dietas.

Estas dos empresas están ligadas a otro de los cargos de la primera dama catalana: la tenencia de alcaldía de Sant Just Desvern, un municipio de la periferia barcelonesa donde muchos la consideran como una alcaldesa en funciones.

Además, Hernández compatibiliza estos puestos con su participación en otras sociedades municipales y regionales, en las que tiene funciones directivas, a pesar de que oficialmente no percibe sueldo ni dietas de ellas. Y en la misma situación económica desempeña también un cargo directivo en La Caixa, para completar los 11 puestos asumidos.

Una familia con gastos excepcionales

Con los destacados ingresos procedentes de todas estas funciones, Hernández y Montilla han logrado completar una vida familiar de auténtico lujo. Así lo demuestra su recién adquirida vivienda, un chalé en un entorno privilegiado de Sant Just Desvern cuyo valor supera los dos millones de euros. Pero no es esta la única muestra de opulencia del matrimonio.

La educación de sus tres hijos es igualmente excepcional. Hasta 1.200 euros mensuales desembolsan el president y su esposa por el colegio alemán de Esplugues de Llobregat. Y tampoco sus desplazamientos están al alcance de cualquier persona. La polifacética Anna Hernández luce un fastuoso coche oficial conducido por un chófer de confianza para acudir a todos sus compromisos.

Y el propio Montilla se muestra orgulloso de las múltiples tareas de su cónyuge. "Hay gente que piensa que estaría bien que mi mujer fuese un florero. Me parece muy bien que no lo sea", afirma. Puede estar tranquilo. Ella acaba de anunciar que no está en sus planes aparecer en primera fila de la política catalana. Por lo tanto, parece que de momento Montilla no tendrá competencia en su propio hogar.



Rússia i Xina contra el pollastre clorat d'EUA

Les importacions de carn de pollastre d'EUA. seran avui objecte de discussió, en la trobada que sostindran a Moscou la delegació nord-americana i el responsable del Servei Federal rus de Protecció dels Drets dels Consumidors, Guennadi Onischenko.
Després que l'Administració russa prohibís, des del gener, l'importació de pollastre nord-americà desinfectat amb productes clorats, Xina anuncià també l'imposició de mesures 'antidumping' contra les importacions, en comprovar els danys ocasionats a la indústria nacional emprant pràctiques de competència deslleial per la part nord-americana.

A partir de 2010 Rússia va adoptar els estàndards europeus, que prohibeixen afegir clor durant el processament de carn d'au, cosa que està permès als EUA. Ara, per exportar pollastre a Rússia, els fabricants nord-americans hauran de complir amb aquests requeriments. Els productors russos, segons va afirmar anteriorment Onischenko, no produeixen carn d'au tractada amb clor.

La producció de pollastre a Rússia és de 2.500.000 tones anualment. La quota per a la importació és de 750.000 tones, de les quals 600.000 tones procedeixen dels EUA.

A la Xina, d'acord amb amb la decisió preliminar de les autoritats, els importadors de productes de pollastre des del país nord-americà han de dipositar fiances en les duanes, des del 13 de febrer, segons un informe publicat en una pàgina web institucional. El Ministeri de Comerç de la Xina va informar que les investigacions realitzades des del passat 27 de setembre proven que els productors d'EE.UU. incórren en casos de 'dúmping', el que ha causat danys substancials en aquest sector del gegant asiàtic.

Així, Pequín incrementarà del 43,1% al 105,4% les taxes per a aquest tipus de productes procedents dels EUA. Les aletes i les cuixes de pollastre, de valor econòmic pràcticament insignificant als EUA, i que s'exporten massivament a la Xina, gaudeixen en aquest país de gran respecte gastronòmic.

La imposició dels aranzels al pollastre arribaren després d'una setmana de tensions entre Pequín i Washington, arrel de la venda d'armes a Taiwan i la reunió entre el president nord-americà, Barack Obama, i el Dalai Lama

Els conflictes comercials entre els dos països són freqüents. Els vincles bilaterals van tancar 2.009 enmig d'una disputa per l'imposició d'aranzels a productes per a la indústria petroliera procedents de Xina, que va protestar la mesura i la va qualificar de proteccionista.

A Rússia van entrar en vigor noves normes sanitàries que prohibeixen importar carn de pollastre desinfectada amb clor. Van ser prohibits, en particular, els subministraments des de EUA, que constitueixen el 75% de les importacions d'aquest producte.


Las importaciones de carne de pollo de EE. UU. serán hoy objeto de discusión en el encuentro que sostendrán en Moscú la delegación estadounidense y el responsable del Servicio Federal ruso de Protección de los Derechos de los Consumidores, Guennádi Oníschenko.

A partir de 2010 Rusia adoptó los estándares europeos, que prohíben añadir cloro durante el procesamiento de carne de ave, algo que está permitido en EE. UU. Ahora, para exportar pollo a Rusia, los fabricantes estadounidenses tendrán que cumplir con esos requerimientos. Los productores rusos, según afirmó anteriormente Oníschenko, no producen carne de ave tratada con cloro.

La producción de pollo en Rusia es de 2.500.000 toneladas anualmente. La cuota para la importación es de 750.000 toneladas, de las que 600.000 toneladas proceden de EE.UU.
http://actualidad.rt.com/economia/sectores/issue_5058.html


CHINA SIGUE LA POLÍTICA RUSA AL LIMITAR IMPORTACIONES DE POLLO DE EE. UU.
Después de que la Administración rusa prohibiera desde enero la importación de pollo estadounidense desinfectado con productos clorados, China acaba de anunciar la imposición de medidas 'antidumping' contra las importaciones, al comprobarse los daños ocasionados a la industria nacional empleando prácticas de competencia desleal por la parte estadounidense.

De acuerdo con con el fallo preliminar de las autoridades chinas, los importadores de productos de pollo desde el país norteamericano deberán depositar fianzas en las aduanas a partir del 13 de febrero, según un informe publicado en una página web institucional. El Ministerio de Comercio de China informó que las investigaciones realizadas desde el pasado 27 de septiembre prueban que los productores de EE. UU. incurrieron en casos de 'dumping', lo que causó daños sustanciales a ese sector en el gigante asiático.

Así, Pekín incrementará del 43,1% al 105,4 % las tasas para este tipo de productos procedentes de los Estados Unidos.

Las alitas y los muslos de pollo, de valor económico prácticamente insignificante en EE. UU. y que se exportan masivamente a China, gozan en este país de gran respeto gastronómico.

La imposición de los aranceles al pollo llega tras una semana de tensiones entre Pekín y Washington a cuenta de la venta de armas a Taiwán y la futura reunión entre el presidente estadounidense, Barack Obama, y el Dalai Lama

Los conflictos comerciales entre los dos países son frecuentes. Los vínculos bilaterales cerraron 2009 en medio de una disputa por la imposición de aranceles a productos para la industria petrolera procedentes de China, que protestó la medida y la calificó de proteccionismo.

En Rusia entraron en vigor nuevas normas sanitarias que prohíben importar carne de pollo desinfectada con cloro. Fueron prohibidos, en particular, los suministros desde EE. UU., que constituyen el 75% de las importaciones de ese producto.



826 persones mortes en accident laboral el 2009

Un total de 826 treballadors i treballadores van morir en accident laboral el 2009, el que suposa 239 persones menys que el 2008, el que en termes relatius implica un descens en aquest tipus de sinistres del 22,4%, segons dades del Ministeri de Treball i Immigració. Del total de treballadores i treballadors morts, 632 van perdre la vida en el seu lloc de treball, un 22% menys que el 2008, mentre que 194 van morir en el trajecte de casa al treball o viceversa (accidents 'in itinere'), 61 menys que l'any anterior.

Una de cada tres morts a la feina es van deure a infarts, vessaments cerebrals i d'altres patologies no traumàtiques, causes que van provocar 232 sinistres mortals, el 36,7% del total.

Els accidents de trànsit, per la seva banda, van provocar 124 morts, mentre que 84 persones van morir després de quedar atrapades, ser aixafades o patir amputacions. Els xocs o cops contra objectes immòbils van causar la mort de 68 persones i els xocs contra objectes en moviment van ser la raó de 66 morts.

En total, el 2009 es van registrar 681.950 accidents laborals amb baixa, fet que suposa un descens del 23,9% respecte al nombre d'accidents registrat en 2008 (895.679 accidents).

Del conjunt de sinistres, 605.073 accidents es van produir en el lloc de treball i 76.877 van ser sinistres 'in itinere'. Els primers van baixar un 24,8% en el conjunt de l'any, mentre que els segons van caure un 15,3%.

Els accidents lleus amb baixa en el lloc de treball van sumar 599.368 en 2009, un 24,8% menys, i els greus van arribar als 5.073, un 26,4% menys que el 2008. En el cas dels sinistres 'in itinere', es van registrar 75.403 accidents de caràcter lleu (-15,1%) i 1.280 de gravetat (-20,4%).

SERVEIS, EL SECTOR AMB MÉS MORTS.

Per sectors, el de serveis va acumular el 2009 el 45,6% dels accidents mortals. La construcció va ser el segon sector amb més treballadors morts, amb un 26,3% de sinistres mortals, ia aquest li van seguir la indústria (18,7%) i l'agricultura (9,5%).

Pel que fa al total d'accidents amb baixa, també el sector serveis va registrar el major nombre, en aglutinar el 52,6% dels sinistres, seguit de la indústria (23,6%), la construcció (18,9%) i el sector agrari (4,9%).

Pel que fa a les malalties professionals, el 2009 es van registrar 16.850 casos, dels quals 9.803 van causar baixa en el lloc de treball, xifra que representa un descens del 17,8% respecte l'any anterior.


Un total de 826 trabajadores fallecieron en accidente laboral en 2009

Un total de 826 trabajadores fallecieron en accidente laboral en 2009, lo que supone 239 menos que en 2008, lo que en términos relativos implica un descenso en este tipo de siniestros del 22,4%, según datos del Ministerio de Trabajo e Inmigración.

Del total de trabajadores fallecidos, 632 perdieron la vida en su puesto de trabajo, un 22% menos que en 2008, en tanto que 194 murieron en el trayecto de su casa al trabajo o viceversa (accidentes 'in itínere'), 61 menos que el año anterior.

Una de cada tres muertes en el trabajo se debieron a infartos, derrames cerebrales y otras patologías no traumáticas, causas que provocaron 232 siniestros mortales, el 36,7% del total.

Los accidentes de tráfico, por su parte, provocaron 124 muertes, mientras que 84 trabajadores fallecieron tras quedar atrapados, ser aplastados o sufrir amputaciones. Los choques o golpes contra objetos inmóviles causaron la muerte de 68 trabajadores y los choques contra objetos en movimiento fueron la razón de 66 fallecimientos.

En total, en 2009 se registraron 681.950 accidentes laborales con baja, lo que supone un descenso del 23,9% respecto al número de accidentes registrado en 2008 (895.679 accidentes).

Del conjunto de siniestros, 605.073 accidentes se produjeron en el lugar de trabajo y 76.877 fueron siniestros 'in itínere'. Los primeros descendieron un 24,8% en el conjunto del año, mientras que los segundos cayeron un 15,3%.

Los accidentes leves con baja en el puesto de trabajo sumaron 599.368 en 2009, un 24,8% menos, y los graves alcanzaron los 5.073, un 26,4% menos que en 2008. En el caso de los siniestros 'in itínere', se registraron 75.403 accidentes de carácter leve (-15,1%) y 1.280 de gravedad (-20,4%).

SERVICIOS, EL SECTOR CON MÁS MUERTES.

Por sectores, el de servicios acumuló en 2009 el 45,6% de los accidentes mortales. La construcción fue el segundo sector con más trabajadores fallecidos, con un 26,3% de siniestros mortales, y a éste le siguieron la industria (18,7%) y la agricultura (9,5%).

En cuanto al total de accidentes con baja, también el sector servicios registró el mayor número, al aglutinar el 52,6% de los siniestros, seguido de la industria (23,6%), la construcción (18,9%) y el sector agrario (4,9%).

En cuanto a las enfermedades profesionales, en 2009 se registraron 16.850 casos, de los que 9.803 causaron baja en el puesto de trabajo, cifra que representa un descenso del 17,8% respecto al año anterior.(**Text de la notícia original: no oblidis esborrar-ho!**)



El defraudat a Europa nodreix als especuladors contra l'euro

Les Illes Caiman, propietat de la reina d'Anglaterra, i Luxemburg, seu de les institucions europees i principal niu de lladres dels capitals defraudats a Europa, estan al top cinc, amb 650,000 i 586,000 milions de dòlars, respectivament en la llista d'inversors en bonus americans. Gran Bretanya mateixa ocupa el tercer lloc amb 813.000 milions de dòlars invertits. Dit d'altre manera: els diners robats a Europa s'en van a lluitar contra l'euro i a sostenir el cau dels pirates financers i el sionisme internacional de Wall Street, amb el R.U. i la City com a cuartel general i centre d'operacions.

Segons informes renovats, a mitjans del 2009 els països del món tenien valors estadounidencs avaluats en 9.700.000 milions de dòlars, contra els 10.300.000 milions de dòlars del 2008. D'aquests, 2.250.000 van ser invertits en accions, uns 6.300.000 en crèdits a llarg termini i 1.150.000 en obligacions de deute a curt termini.

El document diu que Rússia, entre 2008-2009, es va començar a desfer d'accions. Per juny del 2008, el país més extens del món ocupava la 13a. posició, amb inversions valorades en 223.000 milions de dòlars. El juny del 2009, Rússia va tenir bons estatunidencs estimats en 150.000 milions de dòlars i ocupava el 17è lloc en el món. Les dades han estat divulgades pel Ministeri de Finances dels Estats Units en un informe preliminar que ha de ser completat a l'abril.

La comparació amb el període anterior mostra que les inversions en accions i deutes han disminuït a llarg termini, mentre que els de curt termini es van incrementar.

La Xina, amb inversions de 1.460.000 milions de dòlars, i el Japó, amb 1.270.000 milions de dòlars, encapçalaven la llista dels països inversors. Gran Bretanya ocupava el tercer lloc amb 813.000 milions de dòlars. Les Illes Caiman i Luxemburgo també estaven al top cinc, amb 650,000 i 586,000 milions de dòlars, respectivament.

Les inversions en bons nord-americans són els més segurs mitjans de distribució del capital que prova l'alta demanda dels títols d'EE.UU. Tot i la crisi financera. Però els nous índexs són més baixos que els de l'any anterior. La retirada del capital s'companya pel augment del deute estatal i el dèficit pressupostari als Estats Units.

Adquirint els valors nord-americans, els socis de Washington concedeixen crèdits a EE.UU. Al mateix temps, els països inversors també pateixen grans problemes econòmics, per exemple, Ucraïna que el 2009 va invertir 3,600 milions de dòlars.

En general, Rússia considera positius i esperançadors els resultats del primer any d'interacció amb el nou govern dels Estats Units, va declarar a Moscou el Cap del Departament d'Informació i Premsa del Ministeri d'Afers Exteriors de Rússia, Andrei Nesterenko.

El cap del Departament de Premsa rus, va dir que ja ha passat un any des que el president Barack Obama prenè el curs de la "perezagruzka" (Reactivació) de les relacions amb Rússia. L'Estat rus aboga progressivament per normalitzar les seves relacions amb EE.UU., basant-se en els principis de consideració dels interessos mutuos, el compliment dels compromisos assumits i l'honestedat.


Las Islas Caimán y Lussemburgo entran en el top cinco con 650.000 y 586.000 millones de dólares, respectivamente y Gran Bretaña ocupa el tercer lugar, con 813.000 millones de dólares en bonos de EE.UU. Según informes renovados, a mediados del 2009 los países del mundo poseían valores estadounidenses evaluados en 9.700.000 millones de dólares contra los 10.300.000 millones de dólares del 2008. De estos, 2.250.000 fueron invertidos en acciones; unos 6.300.000 en créditos a largo plazo y 1.150.000 en obligaciones de la deuda a corto plazo.
El documento dice que entre 2008-2009 Rusia se deshacía de las acciones. Para junio del 2008, el país más extenso del mundo ocupaba la 13a. posición, con inversiones valoradas en 223.000 millones de dólares. En junio del 2009, Rusia tuvo bonos estadounidenses estimados en 150.000 millones de dólares y ocupaba el 17˚ lugar en el mundo.

Los datos son divulgados por el Ministerio de Finanzas de los Estados Unidos en un informe preliminario que debe ser completado en abril. La comparación con el périodo anterior muestra que las inversiones en acciones y deudas a largo plazo disminuyeron, mientras que los de corto plazo se incrementaron.

China, con inversiones de 1.460.000 millones de dólares y Japón con 1.270.000 millones de dólares encabezaban la lista de los países inversores. Gran Bretaña ocupaba el tercer lugar con 813.000 millones de dólares. Las Islas Caimán y Lussemburgo también entraban en el top cinco con 650.000 y 586.000 millones de dólares, respectivamente.

Las inversiones en bonos estadounidenses son los más seguros medios de distribución del capital que prueba la alta demanda de los títulos de EE. UU. pese a la crisis financiera.

Pero los índices nuevos son más bajos que los del año anterior. La retirada del capital es acompañada por el aumento de la deuda estatal y el déficit presupuestario en los Estados Unidos.

Adquiriendo los valores estadounidenses, los socios de Washington conceden créditos a EE. UU. Al mismo tiempo, los países-inversores también sufren grandes problemas económicos, por ejemplo, Ucrania que en el 2009 invirtió 3.600 millones de dólares.

En general, Rusia considera positivos y esperanzadores los resultados del primer año de interacción con el nuevo Gobierno de Estados Unidos, declaró en Moscú el jefe del Departamento de Información y Prensa del Ministerio de Asuntos Exteriores de Rusia, Andrei Nesterenko.

El jefe del Departamento de Prensa ruso, dijo que ya ha pasado un año desde que el presidente Barack Obama tomó el curso de la “perezagruzka” (reactivación) de las relaciones con Rusia. El estado ruso paulatinamente alega por normalizar sus relaciones con EE. UU., basándose en los principios de consideración de los intereses mutuos, el cumplimiento de los compromisos asumidos y la honestidad.



Miralles i Llamazares rebutgen "qualsevol plantejament de copagament sanitari"

Miralles i Llamazares rebutgen "qualsevol plantejament de copagament sanitari". El coordinador general d´EUiA i el diputat d´IU han ofert una roda de premsa en el marc de la jornada sobre "Salut i determinants socials a Europa", organitzada per EUiA i el Partit de l´Esquerra Europea. Miralles afirma que “una nova majoria d´esquerres a Catalunya és possible” i anuncia una “mobilització de proximitat” en els propers 8 mesos per explicar l´obra del Govern d´Entesa.
Llamazares insta Zapatero a “aclarir qui governa Espanya, el PSOE o els ´hooligans´ del ministeri d´Economia i Hisenda”. Jordi Miralles, anuncià que les reflexions de la jornada ´Salut i determinants socials a Europa´ es recolliran en una declaració que es difondrà a les institucions catalanes i europees, tenint com a base que “la salut és un dret i no una mercaderia”.

Així, Miralles ha deixat ben clar que EUiA rebutja “qualsevol plantejament de copagament sanitari, tant a Catalunya com a la UE” i ha explicat que la declaració de la jornada que s´aprovarà aquesta tarda demanarà que “davant qualsevol mesura laboral, de sanitària, de serveis, mediambiental s´estudii l´impacte sobre la salut, perquè volem una societat i una Europa saludables”.

El dirigent d´EUiA ha aprofitat la trobada amb els mitjans per referir-se al recent debat sobre la crisi al Ple del Parlament de Catalunya. Miralles ha afirmat que “ara és el moment dels compromisos, la prova del cotó pel Govern i també per CiU” i ha afegit que “és necessària la unitat política i social, però per a què?”, s´ha preguntat. Miralles ha dit que “CiU ha de mostrar les seves propostes i de moment els plantejaments de Mas al Ple ens han decebut”.

En aquesta línia, el coordinador general d´EUiA i diputat ha declarat que “tenim la mà estesa per arribar a acords en polítiques públiques i socials, estem per millorar les prestacions d´atur i les condicions laborals, no pas per un pacte per retallar drets i estat del benestar”. Miralles ha continuat: “estem per aprofundir la transparència del sector financer, no per reduir els impostos indirectes, i volem fer avançar l´actual model productiu, no pas retornar a mesures econòmiques i gens ecològiques del passat”, en referència als governs de CiU.

Per acabar, Miralles ha fet esment de l´enquesta del CEO publicada ahir i ha afirmat que “una nova majoria d´esquerres a Catalunya és possible i per les propostes que fa el senyor Artur Mas, recomanable”. Així, ha expressat el compromís d´EUiA de portar a terme “una mobilització de proximitat durant els pròxims 8 mesos per explicar l´obra del Govern d´Entesa”, a més d´enfortir l´espai de la coalició ICV-EUiA: “els únics que diem amb la cara ben alta que volem repetir el govern tripartit d´esquerres”.

Per aquest motiu, el dirigent d´EUiA ha sentenciat que també es dedicaran a explicar “els continguts del que seria un tripartit de dretes, amb Convergència, Unió i el PP” si Mas pactés amb Sánchez-Camacho.

El diputat d´IU, Gaspar Llamazares, fa una crida a la regeneració política

Per la seva part, Gaspar Llamazares ha lloat l´oportunitat d´una jornada com aquesta, doncs ha afirmat que “la salut també està afectada per les polítiques neoliberals amb els vents d´ajustament procedents de la UE i els governs, com l´espanyol”, que segons el diputat d´IU “té la intenció de retallar la despesa pública, els drets laborals i qüestiona les prestacions socials”, i tot això “té una influència molt negativa sobre la salut”.

El diputat d´IU ha alertat que després de proposar la mesura d´endarreriment de l´edat de jubilació als 67 anys, el Govern espanyol plantejarà “la fórmula de copagament en el sistema públic de salut i la col.laboració privada”, que Llamazares ha rebutjat explícitament. Així, ha valorat que, com s´expressa en la jornada d´avui, “eurodiputats, ciutadans i forces progressistes europees es resisteixen a les polítiques d´ajustament davant la crisi i proposen polítiques alternatives” per a sortir-ne.

Llamazares ha defensat “la iniciativa pública com a motor per a recuperar l´economia” i ha instat Zapatero “que aclareixi d´una vegada qui governa Espanya: els ´hooligans´ del Ministeri d´Economia i Hisenda o el PSOE”, a qui ha recordat que bona part dels seus votants són treballadors i d´esquerres.

El diputat d´IU ha insistit que “aquesta coalició de ´hooligans´ neoliberals i el PSOE cada vegada té més presència, doncs el gir a la dreta del Govern és evident”, per això ha advertit a “aquells que diuen que les mobilitzacions sindicals han estat fluixes” que no s´equivoquin, que “els sindicats no són tigres de paper” i que si el viratge a la dreta continua, el moviment sindical donarà “una resposta encara més ferma”, perquè el que cal és “una sortida per l´esquerra, justa i sostenible”.

D´altra banda, Llamazares ha fet una crida a “regenerar la vida política”. En concret, s´ha referit a la corrupció política però també als qui “volen pescar en riu remogut presentant als barris candidatures xenòfobes, racistes i d´extrema dreta”. El dirigent d´IU ha dit que és necessari “adoptar mesures legislatives reglamentàries i de sanció” que facin desistir de la corrupció i ha instat el Govern a aplicar-les. En aquest sentit, ha assegurat que l´actual Codi Penal és “suau amb els delictes de ´guant blanc´ i duríssim amb els comuns”, quan és necessari més equilibri.

La proposta del diputat d´IU és que el nou Codi Penal –la reforma es negociarà la pròxima setmana al Congrés- dissuadeixi de la corrupció política i econòmica, i si el Govern no ho té en compte IU es plantejarà presentar una esmena a la totalitat.





Cuba: Per a qui és útil la mort?

L'absoluta manca de màrtirs que pateix la contrarevolució cubana, és proporcional a la seva manca d'escrúpols. Malgrat tots els maquillatges, Orlando Zapata era un pres comú que va iniciar la seva activitat delictiva l'any 1988. Processat pels delictes de "violació de domicili" (1993), "lesions menys greus" (2000), "estafa" (2000), "lesions i tinença d'arma blanca" (2000: ferides i fractura lineal de crani al ciutadà Leonardo Simó, amb l'ús d'un matxet), "alteració de l'ordre" i "desordres públics" (2002), entre d'altres causes, en res vinculades a la política, va ser alliberat sota fiança el 9 de març del 2003 i va tornar a delinquir el 20 del mateix mes.

Amb els seus antecedents i condició penal, va ser condemnat aquesta vegada a 3 anys de presó, però la sentència inicial es va ampliar de forma considerable en els anys següents per la seva conducta agressiva a la presó. És difícil morir-se a Cuba, no ja perquè les expectatives de vida són les del primer món, ningú mor de fam, tot i la manca de recursos, ni de malalties curables, sinó perquè impera la llei i l'honor. Els mercenaris cubans poden ser detinguts i jutjats segons lleis vigents (en cap país poden violar les lleis: rebre diners i col·laborar amb l'ambaixada d'un país considerat com a enemic, en Estats Units, per exemple, pot comportar severes sancions de privació de llibertat), però ells saben que a Cuba ningú desapareix, ni és assassinat per la policia. No existeixen "racons foscos" pels interrogatoris "no convencionals", ni presos - desapareguts com els de Guantànam o Abu Ghraib. Per altres, un lliurament la seva vida per un ideal que prioritza la felicitat dels altres, no per un que prioritza la pròpia.

En les últimes hores, però, algunes agències de premsa i governs s'han afanyat a condemnar a Cuba per la mort a la presó, el 23 de febrer, del cubà Orlando Zapata Tamayo. Tota mort és dolorosa i lamentable. Però el ressò mediàtic es tenyeix aquest cop d'entusiasme: per fi -semblen dir-, apareix un "heroi". Per això s'imposa explicar breument, sense qualificatius innecessaris, qui va ser Zapata Tamayo. Malgrat tots els maquillatges, Orlando Zapata era un pres comú que va iniciar la seva activitat delictiva l'any 1988. Processat pels delictes de "violació de domicili" (1993), "lesions menys greus" (2000), "estafa" (2000), "lesions i tinença d'arma blanca" (2000: ferides i fractura lineal de crani al ciutadà Leonardo Simó, amb l'ús d'un matxet), "alteració de l'ordre" i "desordres públics" (2002), entre d'altres causes, en res vinculades a la política, va ser alliberat sota fiança el 9 de març del 2003 i va tornar a delinquir el 20 del mateix mes.

A la llista dels anomenats presos polítics elaborada per condemnar a Cuba el 2003 per la manipulada i extingida Comissió de Drets Humans de l'ONU, no apareix el seu nom-com afirma, sense verificar les fonts i els fets, l'agència espanyola EFE - , tot i que la seva última detenció coincideix en el temps amb la d'aquells. Si hagués existit una intencionalitat política prèvia, no hagués estat alliberat onze dies abans. Àvids de enrolar a la major quantitat possible de supòsits o reals correligionaris a les files de la contrarevolució, d'una banda, i convençut de l'altra dels avantatges materials que comportava una "militància" alletada per ambaixades estrangeres, Zapata Tamayo va adoptar el perfil " polític "quan ja la seva biografia penal era extensa.

En el nou paper va ser estimulat una i altra vegada pels seus mentors polítics a iniciar vagues de fam que van minar definitivament el seu organisme. La medicina cubana el va acompanyar. En les diferents institucions hospitalàries on va ser tractat hi ha especialistes molt qualificats-als quals es van agregar consultants de diferents centres-, que no van escatimar recursos en el seu tractament. Va rebre alimentació per via parenteral. La família va ser informada de cada pas. La seva vida es va perllongar durant dies per respiració artificial. De tot el que s'ha dit hi ha proves documentals.

Però hi ha preguntes sense respondre, que no són mèdiques. Qui i per què estimular a Zapata a mantenir una actitud que ja era evidentment suïcida? A qui li convenia la seva mort? El desenllaç fatal alegria íntimament als hipòcrites "dolorosos". Sabata era el candidat perfecte: un home "prescindible" per als enemics de la Revolució, i fàcil de convèncer perquè persisteix en un afany absurd, d'impossibles demandes (televisió, cuina i telèfon personals a la cel) que cap dels caps reals va tenir la valentia de mantenir. Cada vaga anterior dels instigadors havia estat anunciada com una probable mort, però els vaguistes sempre desistia abans que es produïssin incidents irreversibles de salut. Instigat i encoratjat a prosseguir fins a la mort-aquests mercenaris es fregaven les mans amb aquesta expectativa, tot i els esforços no escatimats dels metges-, el seu nom és ara exhibit amb cinisme com a trofeu col.lectiu.

Com voltors estaven alguns mitjans -els mercenaris del pati i la dreta internacional-, rondant al voltant del moribund. El seu decés és un festí. Asquea l'espectacle. Perquè els que escriuen no es conduelen de la mort d'un ésser humà -en un país sense morts extrajudicials-, sinó que la enarboren gairebé amb alegria, i la utilitzen amb premeditats fins polítics. Zapata Tamayo va ser manipulat i de certa manera conduït a l'autodestrucció premeditadament, per satisfer necessitats polítiques alienes. És que això no és una acusació contra els que ara s'apropien de la seva "causa"? Aquest cas, és conseqüència directa de l'assassina política contra Cuba, que estimula l'emigració il.legal, al desacatament ia la violació de les lleis i l'ordre establerts. Allà hi ha l'única causa d'aquesta mort indesitjable.

Però, per què hi ha governs que s'uneixen a la campanya difamatòria, si saben-perquè ho saben-, que a Cuba no s'executa, ni es tortura, ni es fan servir mètodes extrajudicials? En qualsevol país europeu poden trobar casos -de vegades, franques violacions de principis ètics-, no tan ben atesos com el nostre. Alguns, com aquells irlandesos que lluitaven per la seva independència en els anys vuitanta, van morir enmig de la indiferència total dels polítics. Per què hi ha governants que eludeixen la denúncia explícita del injust confinament que pateixen Cinc cubans als Estats Units per lluitar contra el terrorisme, i s'afanyen a condemnar a Cuba si la pressió mediàtica posa en perill la seva imatge política? Ja Cuba ho va dir una vegada: podem enviar-los a tots els mercenaris i les seves famílies, però que ens tornin als nostres Herois. Mai podrà usar-se el xantatge polític contra la Revolució cubana.

Esperem que els adversaris imperials sàpiguen que la nostra Pàtria no podrà ser mai intimidada, doblegada, ni apartada del seu heroic i digne camí per les agressions, la mentida i la infàmia.

Enrique Ubieta Gómez



Para quién la muerte es útil?

Enrique Ubieta Gómez

La absoluta carencia de mártires que padece la contrarrevolución cubana, es proporcional a su falta de escrúpulos. Es difícil morirse en Cuba, no ya porque las expectativas de vida sean las del Primer Mundo —nadie muere de hambre, pese a la carencia de recursos, ni de enfermedades curables—, sino porque impera la ley y el honor. Los mercenarios cubanos pueden ser detenidos y juzgados según leyes vigentes —en ningún país pueden violarse las leyes: recibir dinero y colaborar con la embajada de un país considerado como enemigo; en Estados Unidos, por ejemplo, puede acarrear severas sanciones de privación de libertad—, pero ellos saben que en Cuba nadie desaparece, ni es asesinado por la policía. No existen "oscuros rincones" para interrogatorios "no convencionales" a presos-desaparecidos, como los de Guantánamo o Abu Ghraib. Por demás, uno entrega su vida por un ideal que prioriza la felicidad de los demás, no por uno que prioriza la propia.

En las últimas horas, sin embargo, algunas agencias de prensa y gobiernos se han apresurado en condenar a Cuba por la muerte en prisión, el pasado 23 de febrero, del cubano Orlando Zapata Tamayo. Toda muerte es dolorosa y lamentable. Pero el eco mediático se tiñe esta vez de entusiasmo: al fin —parecen decir—, aparece un "héroe". Por ello se impone explicar brevemente, sin calificativos innecesarios, quién fue Zapata Tamayo. Pese a todos los maquillajes, se trata de un preso común que inició su actividad delictiva en 1988. Procesado por los delitos de "violación de domicilio" (1993), "lesiones menos graves" (2000), "estafa" (2000), "lesiones y tenencia de arma blanca" (2000: heridas y fractura lineal de cráneo al ciudadano Leonardo Simón, con el empleo de un machete), "alteración del orden" y "desórdenes públicos" (2002), entre otras causas en nada vinculadas a la política, fue liberado bajo fianza el 9 de marzo del 2003 y volvió a delinquir el 20 del propio mes. Dados sus antecedentes y condición penal, fue condenado esta vez a 3 años de cárcel, pero la sentencia inicial se amplió de forma considerable en los años siguientes por su conducta agresiva en prisión.

En la lista de los llamados presos políticos elaborada para condenar a Cuba en el 2003 por la manipulada y extinta Comisión de Derechos Humanos de la ONU, no aparece su nombre —como afirma, sin verificar las fuentes y los hechos, la agencia española EFE—, a pesar de que su última detención coincide en el tiempo con la de aquellos. De haber existido una intencionalidad política previa, no hubiese sido liberado once días antes. Ávidos de enrolar a la mayor cantidad posible de supuestos o reales correligionarios en las filas de la contrarrevolución, por una parte, y convencido por la otra de las ventajas materiales que entrañaba una "militancia" amamantada por embajadas extranjeras, Zapata Tamayo adoptó el perfil "político" cuando ya su biografía penal era extensa.

En el nuevo papel fue estimulado una y otra vez por sus mentores políticos a iniciar huelgas de hambre que minaron definitivamente su organismo. La medicina cubana lo acompañó. En las diferentes instituciones hospitalarias donde fue tratado existen especialistas muy calificados —a los que se agregaron consultantes de diferentes centros—, que no escatimaron recursos en su tratamiento. Recibió alimentación por vía parenteral. La familia fue informada de cada paso. Su vida se prolongó durante días por respiración artificial. De todo lo dicho existen pruebas documentales.

Pero hay preguntas sin responder, que no son médicas. ¿Quiénes y por qué estimularon a Zapata a mantener una actitud que ya era evidentemente suicida? ¿A quién le convenía su muerte? El desenlace fatal regocija íntimamente a los hipócritas "dolientes". Zapata era el candidato perfecto: un hombre "prescindible" para los enemigos de la Revolución, y fácil de convencer para que persistiera en un empeño absurdo, de imposibles demandas (televisión, cocina y teléfono personales en la celda) que ninguno de los cabecillas reales tuvo la valentía de mantener. Cada huelga anterior de los instigadores había sido anunciada como una probable muerte, pero aquellos huelguistas siempre desistían antes de que se produjesen incidentes irreversibles de salud. Instigado y alentado a proseguir hasta la muerte —esos mercenarios se frotaban las manos con esa expectativa, pese a los esfuerzos no escatimados de los médicos—, su nombre es ahora exhibido con cinismo como trofeo colectivo.

Como buitres estaban algunos medios —los mercenarios del patio y la derecha internacional—, merodeando en torno al moribundo. Su deceso es un festín. Asquea el espectáculo. Porque los que escriben no se conduelen de la muerte de un ser humano —en un país sin muertes extrajudiciales—, sino que la enarbolan casi con alegría, y la utilizan con premeditados fines políticos. Zapata Tamayo fue manipulado y de cierta forma conducido a la autodestrucción premeditadamente, para satisfacer necesidades políticas ajenas. ¿Acaso esto no es una acusación contra quienes ahora se apropian de su "causa"? Este caso, es consecuencia directa de la asesina política contra Cuba, que estimula a la emigración ilegal, al desacato y a la violación de las leyes y el orden establecidos. Allí está la única causa de esa muerte indeseable.

Pero, ¿por qué hay gobiernos que se unen a la campaña difamatoria, si saben —porque lo saben—, que en Cuba no se ejecuta, ni se tortura, ni se emplean métodos extrajudiciales? En cualquier país europeo pueden hallarse casos —a veces, francas violaciones de principios éticos—, no tan bien atendidos como el nuestro. Algunos, como aquellos irlandeses que luchaban por su independencia en los años ochenta, murieron en medio de la indiferencia total de los políticos. ¿Por qué hay gobernantes que eluden la denuncia explícita del injusto confinamiento que sufren Cinco cubanos en Estados Unidos por luchar contra el terrorismo, y se apresuran en condenar a Cuba si la presión mediática pone en peligro su imagen política? Ya Cuba lo dijo una vez: podemos enviarles a todos los mercenarios y sus familias, pero que nos devuelvan a nuestros Héroes. Nunca podrá usarse el chantaje político contra la Revolución cubana.

Esperamos que los adversarios imperiales sepan que nuestra Patria no podrá ser jamás intimidada, doblegada, ni apartada de su heroico y digno camino por las agresiones, la mentira y la infamia.



La dreta grega, socia del PP, va espoliar el pais i falsejar les contes

El primer ministre grec, Georgios Papandreu, va dir al Parlament divendres, després d'una visita d'un grup d'inspectors de la Unió Europea, que els pitjors temors sobre l'economia del país s'havien confirmat: "Tot el que es va conèixer després de les eleccions va demostrar que Nova Democràcia (l'anterior Govern conservador, soci del PP a Europa) va fugir de les seves responsabilitats. La història va confirmar les nostres pitjors pors". La societat grega necessita recuperar amb urgència la confiança dels mercats en les seves estadístiques econòmiques i tranquil.litzar els compradors del seu deute, després de revelar que el govern anterior va ocultar les xifres reals sobre el dèficit fiscal: "El dany és incalculable. No és només financer o fiscal, sinó que també afecta la posició de l'estat", va afegir.

La UE està pressionant a Grècia perquè prengui mesures dràstiques destinades a reduir el seu dèficit i evitar un contagi a la moneda de l'àrea, l'euro: "La nostra tasca avui és oblidar-nos del cost polític i pensar només en la supervivència del nostre país. Les polítiques del passat fan necessari procedir amb canvis brutals i reduir els privilegis acumulats", va declarar el primer ministre.

Alts càrrecs del Govern grec van dir que els inspectors de la UE, de visita a Atenes juntament amb experts del Fons Monetari Internacional, han realitzat una avaluació en part negativa de l'economia del país. El seu missatge va ser que Atenes incompliria les seves metes de reducció de dèficit sense el tipus de retalls de despeses que ja han generat protestes a Grècia.

"Només hi ha un dilema: Caurà el país a la fallida o reaccionarà? Deixarem que els especuladors ens ofeguin o prendrem el nostre destí en les nostres pròpies mans?", Va preguntar Papandreu: "Hem de fer tot el possible ara per afrontar els perills immediats avui. Demà serà massa tard i les conseqüències seran molt pitjors", va advertir.

Al mateix temps, el primer ministre va insistir que Grècia no buscarà un rescat de l'exterior: "Vam demanar a la UE solidaritat i ells ens van demanar complir amb les nostres obligacions. Les complirem. Demanem a la comunitat europea solidaritat i penso que la rebrem", va afirmar: "Cap altre país pagarà els nostres deutes. És una qüestió d'honor i orgull posar la nostra pròpia casa en ordre", va concloure.


Lo peor se confirmó para la economía griega, dice Papandreu

El primer ministro griego, Georgios Papandreu dijo al Parlamento el viernes, tras una visita de un grupo de inspectores de la Unión Europea, que los peores temores sobre la economía del país se habían confirmado: "Todo lo que se conoció tras las elecciones demostró que Nueva Democracia (el anterior Gobierno conservador) huyó de sus responsabilidades. La historia confirmó nuestros peores miedos", dijo Papandreu.

La organización Grecia necesita recuperar con urgencia la confianza de los mercados en sus estadísticas económicas y tranquilizar a los compradores de su deuda, tras revelar que el Gobierno anterior ocultó las cifras reales sobre el déficit fiscal: "El daño es incalculable. No es sólo financiero o fiscal, sino que también afecta la posición del estado", agregó.

La UE está presionando a Grecia para que tome medidas drásticas destinadas a reducir su déficit y evitar un contagio a la moneda del área, el euro: "Nuestra tarea hoy es olvidarnos del coste político y pensar sólo en la supervivencia de nuestro país. Las políticas del pasado hacen necesario proceder con cambios brutales y reducir los privilegios acumulados", declaró el primer ministro.

Altos cargos del Gobierno griego dijeron que los inspectores de la UE, de visita en Atenas junto con expertos del Fondo Monetario Internacional, han realizado una evaluación algo negativa de la economía del país.

Su mensaje fue que Atenas incumplirá sus metas de reducción de déficit sin el tipo de recortes de gastos que ya han generado protestas en Grecia: "Sólo hay un dilema: ¿Caerá el país en la quiebra o reaccionará? ¿Dejaremos que los especuladores nos ahoguen o tomaremos nuestro destino en nuestras propias manos?", preguntó Papandreu.

"Debemos hacer todo lo posible ahora para enfrentar los peligros inmediatos hoy. Mañana será demasiado tarde y las consecuencias serán mucho peores", advirtió.

Al mismo tiempo, el primer ministro insistió en que Grecia no buscará un rescate del exterior. "Le pedimos a la UE solidaridad y ellos nos pidieron cumplir con nuestras obligaciones. Las cumpliremos. Demandaremos a la comunidad europea solidaridad y pienso que la recibiremos", afirmó: "Ningún otro país pagará nuestras deudas. Es una cuestión de honor y orgullo poner nuestra propia casa en orden", concluyó.



Fannie Mae, la major empresa hipotecària dels EUA, perd 74.400 milions de dòlars

Fannie Mae, el major proveïdor de fons per a hipoteques residencials als Estats Units, va perdre en el passat exercici 74.400 milions de dòlars, una de les pèrdues més grans de la història del país. Només en l'últim trimestre les xifres negatives van arribar a 16.300 milions de dòlars, inclosos els interessos de les accions preferencials adquirides per l'Estat.
Fannie Mae i la seva "germana petita" Freddie Mac tenen una funció clau en l'estabilització de l'economia nord-americana, ja que es troben darrera de la majoria de les hipoteques del país.

El govern nord-americà va prendre el control dels dos grups financers arran de la crisi econòmica i ara intenta que surtin a poc a poc al mercat. En l'exercici de 2008, les pèrdues de Fannie Mae van ser de 59.800 milions de dòlars.


Fannie Mae, la mayor Empresa hipotecaria de EEUU, pierde 74.400 millones de dólares
Fannie Mae, el mayor proveedor de fondos para hipotecas residenciales en Estados Unidos, perdió en el pasado ejercicio 74.400 millones de dólares, una de las mayores pérdidas de la historia del país.

Sólo en el último trimestre las cifras negativas alcanzaron 16.300 millones de dólares, incluidos los intereses de las acciones preferenciales adquiridas por el Estado.

Fannie Mae y su "hermana pequeña" Freddie Mac desempeñan una función clave en la estabilización de la economía estadounidense, pues se encuentran directa o indirectamente tras la mayoría de las hipotecas del país.

El gobierno estadounidense tomó el control de los dos grupos financieros a raíz de la crisis económica, y ahora intenta que salgan poco a poco al mercado. En el ejercicio de 2008, las pérdidas de Fannie Mae fueron de 59.800 millones de dólares.



França publica la seva llista de paradisos fiscals

Són considerats "Estats o territoris no cooperants, el països no membres de la Unió Europea que no hagin signat una convenció d'assistència administrativa que permeti l'intercanvi d'informacions fiscals amb almenys dotze Estats. Els divuit països esmentats en el decret són: Anguilla (Carib), Belize (Amèrica central), Brunei (Àsia), Costa Rica (Amèrica central), Dominique, Grenade (Carib), Guatemala (Amèrica central), Illes Cook, Illes Marshall (Oceania), Libèria (Àfrica), Montserrat (Carib), Nauru, Niue (Oceania), Panamà (Amèrica central), Filipines (Àsia), Saint-Kitts-et-Nevis, Santa Lucia i Saint Vincent i les Grenadines (Carib).

França ha redactat la seva pròpia "llista negra" de paradisos fiscals, el que li permetrà aplicar més impostos a les empreses franceses instal.lades a divuit països segons un decret. Es tracta d'estats que no són membres de la UE i que figuren en els llistats de l'OCDE (Organització per la Cooperació al Desenvolupament Econòmic). Aquesta llista inclou vint països més però París ha exclòs de la seva llista als vint països que ja han signat un acord d'intercanvi d'informació fiscal amb França, tot i que encara no hagin conclòs els dotze tractats que pemeten als països ser blanquejats per l'OCDE. Aquesta llista va ser convalidada l'últim cap de setmana per la ministra d'economia Christine Lagarde i el seu col.lega ministerial Eric Woerth.

El Carib amb set països es troba àmpliament representat com també Amèrica central en la qual es destaquen Costa Rica i Panamá.El soldanat de Brunei, les Filipines i també Libèria han estat marcats. El govern podrà actualitzar anualment aquesta llista en funció de l'avaluació de l'adequat respecte a les convencions existents i la signatura de nous acords.

Aquesta llista havia estat inicialment confeccionada en la versió rectificada del pressupost 2009, aprovat al desembre, enmig de la crisi i de les cimeres del G20 oportunitat en què els principals països industrialitzats i emergents es van comprometre a posar fi al secret bancari ja els paradisos fiscals. En concret per tal de castigar l'intercanvi amb aquests divuit paradisos fiscals, París va a establir un impost del 50% (contra el de 0 a 33% anterior) als dividends, interessos i crèdits pagats per entitats franceses als destinataris residents a aquests territoris.


Francia ha publicado su primer listado de paraísos fiscales

Francia ha redactado su propia “lista negra” de paraísos fiscales, lo que le permitirá aplicar más impuestos a las empresas francesas instaladas en dieciocho países según un decreto cuya copia obtuvo AFP (Agencia France Press) En dicha lista convalidada el último fin de semana por la ministra de economía Christine Lagarde y su colega ministerial Eric Woerth, publicada en Les Echos y Le Figaro, el gobierno establece, para el año 2010, cuales son los “Estados y territorios no cooperantes” en materia fiscal.

Son considerados “Estado o territorios no cooperantes lo países no miembros de la Unión europea que no hayan firmado una convención de asistencia administrativa que permita el intercambio de informaciones fiscales con por lo menos doce Estados. Los dieciocho países citados en el decreto son: Anguila (Caribe), Belize (América central), Brunei (Asia), Costa Rica (América central), Dominique, Grenade (Caribe), Guatemala (América central), Islas Cook, Islas Marshall (Oceania), Liberia (Africa), Montserrat (Caribe), Nauru, Niue (Oceanía), Panamá (América central), Filipinas (Asia), Saint-Kitts-et-Nevis, Santa Lucia y San Vicente y las Granadinas (Caribe).

Se trata de estados que no son miembros de la UE y que figuran en los listados de la OCDE (Organización para la Cooperación al Desarrollo Económico). Dicha lista incluye veintitrés países más pero París ha excluido de su lista a los veintitrés países que ya han firmado un acuerdo de intercambio de información fiscal con Francia, aun cuando aún no hayan concluido los doce tratados que pemiten a los países ser blanqueados por la OCDE.

El Caribe con siete países se halla ampliamente representado como también América central en la que se destacan Costa Rica y Panamá.El sultanato de Brunei, las Filipinas y también Liberia han sido marcados. El gobierno podrá actualizar anualmente dicha lista en función de la evaluación del adecuado respeto a las convenciones existentes y la firma de nuevos acuerdos.

Esta lista había sido inicialmente confeccionada en la versión rectificada del presupuesto 2009, aprobado en diciembre, en medio de la crisis y de las cumbres del G20 oportunidad en la que los principales países industrializados y emergentes se comprometieron a poner fin al secreto bancario y a los paraísos fiscales. En concreto con el objeto de castigar el intercambio con estos dieciocho paraísos fiscales, París va a establecer un impuesto del 50% (contra el de 0 a 33% anterior) a los dividendos, intereses y créditos pagados por entidades francesas a los destinatarios residentes en esos territorios.



Els sionistes pretenen censurar fins i tot als nens i nenes de l'estat espanyol

El Ministeri d'Exteriors de la colònia sionista i antisemita a Palestina ha presentat una queixa a l'ambaixador d'Espanya a Tel Aviv, Álvaro Iranzo, pel suposat antisemitisme difós des de les escoles de l'estat. La immoral propagandista pretén confondre antisionisme amb antisemitisme i al moldau caucàsic Lieberman amb els autèntics semites de Palestina. Segons la segona prefectura de l'ambaixada espanyola a Israel, Juan Barba, el director general per a Europa al Ministeri d'Exteriors, Naor Gilón, ha avisat a la delegació espanyola de Tel Aviv "per queixar-se que l'ambaixada d'Israel a Madrid ha rebut cartes de nens i nenes acusant els i les israelianes de matar nens i nenes". En contes d'avergonyir-se dels seus crims contra l'humanitat, els feixistes pretenen que es silenciïn els seus crims, com als millors temps del nazisme.

Segons Barba, la conversa "ha estat en un to de protesta, encara que amb formes correctes" i en aquesta Gilón ha dit a Iranzo que successos com aquests "no es poden consentir", però el desvergonyit feixista no ha demanat disculpes pels seus atacs condemnats per l'ONU i la matança de més de 300 nens i mil civils palestinians durant el seu progrom a Gaza.

"Encara no en sabem els detalls, no sabem de quins nens es tracta ni de quins col·legis", ha manifestat Barba, que ha precisat que la delegació espanyola "està estudiant la qüestió". Segons el diplomàtic espanyol, de moment es desconeix si les cartes "van ser escrites per voluntat pròpia dels menors o si hi ha darrere una incitació per part dels professors, que seria més greu". Caldria cessar inmediatament a tal diplomàtic que posa els crims i els criminals per sobre del dret de qualsevol a aixecar ben alt la veu contra l'impostura i l'inmoralitat assassina sionista.

Postals destinades a l'ambaixador israelià a Espanya

Segons ha informat el diari Haaretz en la seva versió digital, l'ambaixada sionista a Madrid ha rebut dotzenes de postals escrites per nens d'entre 5 i 6 anys que inclouen frases com "els jueus maten per diners", "evacuar el país per als palestins" i "aneu a algun lloc on algú estigui disposat a acceptar-vos", missatges que la colonia il.legal i criminal considera "d'extrema gravetat". Ja veus, Hitler queixant-se de la resistència antinazi!

Fonts del ministeri sionista han declarat al rotatiu que es tracta d'una campanya organitzada fora del sistema educatiu però que ha rebut autorització per treballar amb els estudiants.

En un primer moment el Ministeri hauria considerat avisar l'ambaixador d'Espanya per presentar-li la protesta, però després va decidir fer-ho a través d'una trucada telefònica per evitar una crisi diplomàtica.

Segons Haaretz, Iranzo ha informat Gilón que les cartes no formen part de la política del Ministeri d'Educació espanyol i es tracta d'una iniciativa privada, a la qual cosa aquest va respondre demanant que, en qualsevol cas, el Govern espanyol intervingui en l'assumpte per frenar la campanya.
Ja s'en guardarà prou! Aconsellem des de Sirius copiar l'inicativa d'aquests nens i omplir Isrel de cartes dient ben alt als sionistes que: "Palestina lliure de feixistes, Ja!".


Israel presenta una queja ante España por una supuesta campaña de antisemitismo en las escuelas

El Ministerio de Exteriores sionista ha presentado hoy una queja al embajador de España en Tel-Aviv, Álvaro Iranzo, por el supuesto antisemitismo difundido desde las escuelas españolas.

Según la segunda jefatura de la embajada española en Israel, Juan Barba, el director general para Europa en el Ministerio de Exteriores, Naor Gilón, ha llamado a la delegación española de Tel-Aviv "para quejarse de que la Embajada de Israel en Madrid ha recibido cartas de niños acusando a los israelíes de matar niños".

Según Barba, la conversación "ha sido en un tono de protesta, aunque con formas correctas" y, en la misma, Gilón ha dicho a Iranzo que sucesos como el ocurrido "no se pueden consentir".

"Aún no conocemos los detalles, no sabemos de qué niños se trata ni de qué colegios", ha manifestado Barba, que ha precisado que la delegación española "está estudiando la cuestión". Según el diplomático español, por el momento se desconoce si las cartas "fueron escritas por voluntad propia de los menores o si hay detrás una incitación por parte de los profesores, lo que sería más grave".

Postales destinadas al embajador israelí en España

Según ha informado el diario Haaretz en su versión digital, la embajada israelí en Madrid ha recibido docenas de postales escritas por niños de entre 5 y 6 años que incluyen frases como "los judíos matan por dinero", "evacuar el país para los palestinos" e "ir a algún lugar donde alguien esté dispuesto a aceptaros", mensajes que Israel considera "de extrema gravedad".

Fuentes del ministerio israelí han declarado al rotativo que se trata de una campaña organizada fuera del sistema educativo pero que ha recibido autorización para trabajar con los estudiantes.

En un primer momento el Ministerio habría considerado llamar al embajador de España para presentarle la protesta, pero después decidió hacerlo a través de una llamada telefónica para evitar una crisis diplomática.

Según Haaretz, Iranzo ha informado a Gilón que las cartas no forman parte de la política del Ministerio de Educación español y se trata de una iniciativa privada, a lo que este respondió pidiendo que, en cualquier caso, el Gobierno español tome cartas en el asunto para frenar la campaña.


L’espoliació del Palau puja a 36 milions d’euros

El suflé segueix creixent. Les últimes dades provisionals dels auditors de la Fundació Orfeó Català - Palau de la Música apunten que l’espoliació de fons protagonitzat pel seu expresident Fèlix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull, puja a gairebé 36 milions d’euros. Al jutge que investiga l’apropiació per a finalitats personals de fons de l’entitat cultural se li ha comunicat que la xifra oficial és de 24,8 milions d’euros, entre els diners desviats del Consorci del Palau, en què participen les administracions, i la fundació. A aquesta suma s’hi afegeixen ara 11 milions d’euros més que es van cobrar de més per les obres d’ampliació i remodelació de l’edifici modernista, dirigides per l’arquitecte Óscar Tusquets.

A mesura que es va avançant en la investigació, es van descobrint nous forats. L’informe de la Intervenció General de la Generalitat sobre el Consorci del Palau de la Música, una entitat participada per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el Ministeri de Cultura, va elevar el presumpte desviament de diner públic a gairebé 4,3 milions d’euros. L’auditoria de Deloitte, encarregada pel nou equip directiu de la fundació i que va revisar els comptes de l’època de Millet, afegeix a aquesta quantitat 20,5 milions d’euros més. És a dir, el desfalc oficial, per ara, és de gairebé 25 milions.
Deloitte té ara en el seu poder un esborrany del desfasament en els comptes de les obres d’ampliació del Palau. La diferència entre el que es va desemborsar i el que es va pressupostar, 24 milions d’euros, i el seu cost real rondaria els 11 milions d’euros. La diferència suposadament va ser desviada, encara que no ha transcendit quines persones en van resultar beneficiades. Al marge del sobrecost, no es descarta la possibilitat que l’equip de Millet hagués facturat una mateixa feina a dues entitats diferents. Els investigadors han revisat tots els certificats d’obres sobre cada una de les tasques realitzades en la remodelació del Palau.
No obstant, l’auditoria de Deloitte –que ha comptabilitzat fins i tot quants endolls es van col·locar– està pendent d’una revisió global i, sobretot, de l’anàlisi que faci els pròxims dies un arquitecte independent.


El expolio de Millet en el Palau asciende a 36 millones de euros
El suflé sigue creciendo. Los últimos datos provisionales de los auditores de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música apuntan a que el expolio de fondos protagonizado por su expresidente Fèlix Millet y su mano derecha, Jordi Montull, asciende a casi 36 millones de euros. Al juez que investiga la apropiación para fines personales de fondos de la entidad cultural se le ha comunicado que la cifra oficial es de 24,8 millones de euros, entre el dinero desviado del Consorci del Palau, en el que participan las administraciones, y la fundación. A esta suma se añaden ahora otros 11 millones de euros que se cobraron de más por las obras de ampliación y remodelación del edificio modernista, dirigidas por el arquitecto Óscar Tusquets.
A medida que se va avanzando en la investigación, se van descubriendo nuevos agujeros. El informe de la Intervenció General de la Generalitat sobre el Consorci del Palau de la Música, una entidad participada por el Ayuntamiento de Barcelona, la Generalitat y el Ministerio de Cultura, elevó el presunto desvío de dinero público a casi 4,3 millones de euros. La auditoría de Deloitte, encargada por el nuevo equipo directivo de la fundación y que revisó las cuentas de la época de Millet, agrega a esta cantidad otros 20,5 millones de euros. Es decir, el desfalco oficial, por ahora, es de casi 25 millones.

SOBRECOSTE / Deloitte tiene ahora en su poder un borrador del desfase en las cuentas de las obras de ampliación del Palau. La diferencia entre lo desembolsado y presupuestado, 24 millones de euros, y su coste real rondaría los 11 millones de euros. La diferencia supuestamente fue desviada, aunque no ha trascendido qué personas resultaron beneficiadas. Al margen del sobrecoste, no se descarta la posibilidad de que el equipo de Millet hubiera facturado un mismo trabajo a dos entidades distintas. Los investigadores han revisado todos los certificados de obras sobre cada una de las labores realizadas en la remodelación del Palau.
Sin embargo, la auditoría de Deloitte –que ha contabilizado incluso cuántos enchufes se colocaron– está pendiente de una revisión global y, sobre todo, del análisis que realice en los próximos días un arquitecto independiente. Este especialista será quien acabará de concretar el desfase entre lo que se pagó y lo que realmente valen las obras. Con la participación de este técnico se pretende confeccionar el informe pericial que, al final, será entregado al juez de Barcelona Juli Solaz, que investiga el desvío de dinero. Pero quizá no sea el último, pues los auditores están revisando, aunque con dificultad por la falta de soporte documental, operaciones realizadas por el expresidente del Palau en los 90.