Els mercats, concretament els anglosaxons fora del euro, s'acarnissen, interessadament, amb una possible crisi fiscal a Espanya sense cap ni peus.
La ministra Elena Salgado és avui a la City de Londres, explicant que aquest atac especulatiu no té cap raó objectiva als analistes i experts que s'han posat d'acord per atacar, amb Espanya, els països amb governs socialistes, casualment, els que ells anomenen PIGS ("porcs"), amb Grècia i Portugal, i deixant de banda Irlanda que sí que ja té prous i greus problemes econòmics i étics dels seus governants. Ho vam dir a Sirius dissabte i a la roigesfera amb més profunditat: http://elcolomimissatger.blogspot.com/2010/02/eua-i-la-city-guerra-economica-i-de.html
Credibilitat. Confiança. Lideratge. Són paraules que els experts reclamen a l'Executiu una i altra vegada. Perquè el dels mercats, sempre insaciables, sembla un cas perdut. "
Alguns s'entesten a dir que el risc és Espanya: al final els inversors prenen nota i s'acarnissen sense reparar en matisos", diu l'ex secretari d'Estat Alfredo Pastor. "
Algú guanyarà molts diners amb això, que és, una vegada més, un acte d'increïble irresponsabilitat col.lectiva dels mercats", conclou Charles Wyplosz, del Graduate Institute.
Les finances públiques s'enfronten a nous atacs pels dubtes sobre la política econòmica.
"La pressió no cedirà". Els executius dels fons d'alt risc solen tenir idees tan devastadores com potencialment rendibles (per a ells). En els seus negocis oloren la sang i ataquen el flanc més feble; en les seves anàlisis van al gra i deixen anar frases com fuetades, com cops de martell successius en el mateix clau. Espanya és el clau que rebla aquest gestor d'un hedge fund de visita a Madrid, que prediu més tensió: la desconfiança ha convertit les finances públiques en una presa fàcil per als especuladors després d'una setmana negra. Aquesta ofensiva és una mena de test decisiu per a la política econòmica espanyola i per a l'eurozona.
"Els mercats veuen aquesta setmana negra com un primer capítol: Espanya no va fer els deures, segueix sense fer-los, ha perdut credibilitat, es percep internacionalment com un enorme risc potencial i per tant seguirà rebent atacs: ara mateix és un blanc vulnerable ", assegura des de Washington l'economista Àngel Ubide en una visió pessimista i compartida-amb matisos-amb una dotzena d'experts consultats, que han expressat també gurus com Paul Krugman o Kenneth Rogoff. El Govern no ho veu així. "No hi ha notícies objectives que expliquen aquest moviment especulatiu", explica a aquest diari el secretari d'Estat d'Economia, José Manuel Campa. "No hi ha cap risc d'insolvència, el deute públic està entre les més baixes de l'eurozona, el cost del finançament segueix en mínims històrics tot i la recent pujada, fins i tot s'ha posat en marxa un paquet de mesures per apuntalar la salut financera a mig i llarg termini. El més dur de la crisi ha passat i estem en el procés d'estabilització per iniciar la recuperació. Aquí hi ha les reformes per assegurar que Espanya compleix els factors objectius per ajudar a que les coses es calmin. Però els mercats es mouen també per factors subjectius i és molt difícil lluitar contra ells ", diu.
No es tracta només d'una tragèdia grega o espanyola. La crisi que amenaça amb estendre les ruïnes de l'Acròpoli per la ribera del Mediterrani és en realitat "fruit del recel contra les economies del Sud d'Europa, i en el fons va contra la idea mateixa de l'euro", apunta Santiago Carbó, assessor del banc central dels EUA. Aquest atac producte dels dubtes sobre com l'eurozona pot lluitar contra l'ansietat que provoca una crisi de dues velocitats, que reobre les velles diferències entre Nord i Sud, entre els països rics que han fet els deures-reformes, finances públiques més o menys sanejades, atur sota control-i els sospitosos habituals que afronten un test decisiu en pitjor situació: Grècia, Portugal, Itàlia i Irlanda. I és clar, Espanya, cada vegada més a prop de l'ull de l'huracà.
El 2007, la crisi internacional va punxar una gegantina bombolla immobiliària, en els dos anys següents el terratrèmol financer es va convertir en recessió i atur, i el Govern espanyol-com els altres governs-es va veure obligat a començar a gastar. Ara tota aquesta marea de despesa pública (millor o pitjor utilitzat, però crucial per evitar una depressió) provoca dubtes: els mercats creuen que hi ha països que no podran pagar la factura. Han atacat ja amb virulència a Dubai i Grècia, i comencen a rabejar-se a la recerca de la pròxima víctima, del flanc més feble. Itàlia està en les travesses, però Portugal i Espanya han patit en els últims dies els primers embats d'aquest accés d'histèria, una estranya combinació de pànic i desig de fer sang per treure beneficis a palades. Califòrnia no està millor que Espanya. Ni tan sols Bèlgica, ni de bon tros Irlanda. Però és evident que Espanya desperta recels: "Les suspicàcies potser es exageren, perquè els mercats tendeixen a sobreactuar, però a la fi reflecteixen percepcions basades en elements reals: les sospites sobre la capacitat d'Espanya per sortir d'aquesta", diu Tomàs Baliño , ex subdirector de l'FMI.
En el fons, els atacs de les borses són una moció de confiança a la política econòmica del Govern de Zapatero. Un examen a la credibilitat del Govern espanyol, com durant setmanes ha estat una dura prova per a l'Executiu grec. Guillem López Casasnovas, conseller del Banc d'Espanya, recomana "no obsessionar-se amb els mercats". "Tal com vénen se'n van, és millor no deixar-se portar per la contaminació", apunta. "Però l'alarma és útil si serveix perquè Espanya actuï en la direcció correcta. Tenim aluminosi i toca refer les estructures de l'economia. El deute té solució perquè al món hi ha ara molta, molta liquiditat. Però toca començar a pactar reformes: la foto del divendres amb Zapatero, la patronal i els sindicats sobre la reforma laboral va en aquesta direcció, encara que a la foto falta el PP ".
La necessitat d'un acord d'Estat-una cosa així com els Pactes de la Moncloa de la Transició o la pau social amb la qual es va escometre la reconversió industrial dels vuitanta-sobrevola la política espanyola des de fa mesos. La necessitat de reformes estructurals hi és des de fa anys. "Fa temps que la situació no és bona, fa temps que existeixen clars riscos sobre les finances públiques, i és lògic que [el comissari d'afers econòmics] Joaquín Almunia hagi posat a Espanya en el mateix sac que Grècia, Portugal i Irlanda, perquè fa temps que Brussel adverteix dels riscos sobre la sostenibilitat fiscal per l'envelliment o per la manca de flexibilitat laboral ", critica Ubide. "Els riscos s'han materialitzat precisament ara, sempre ho fan en el pitjor moment, i és perquè la desconfiança dels mercats no deixa de créixer", conclou.
Des de Harvard, l'historiador econòmic Niall Ferguson ataca dur: "Els inversors busquen protegir-se perquè els dèficits s'han desbocat a tot el món. Els governs hauran de pagar més cara la marea de deute que han emès i encara han d'emetre, i això serà dolorós. Les dades de l'FMI suggereixen clarament que Espanya necessita un ajustament fiscal gairebé tan dur com Grècia, i Portugal i Irlanda també van a passar problemes. En els vells temps ja haguessin arribat les devaluacions. Però ara ... " Ara això no és possible. L'euro ha estat un magnífic paraigua mentre queien països com Islàndia o Letònia. Però al mateix temps dificulta la sortida de la crisi per la seva enorme fortalesa, que complica la vida dels exportadors i que tot just ara comença a cedir. "Això només se solucionarà si els governs afectats donen les senyals adequades als mercats, i si el BCE deixa clar que, en cas que persisteixi l'atac, va a comprar grans quantitats de deute i va a enfonsar així a tots els que estan especulant ", reclama Juan Ignacio Crespo, de Thomson Reuters.
"El temps s'acaba", diu Xavier Vives, de l'escola de negocis IESE. "I a Espanya no hi pot haver més retards amb les reformes. No hi pot haver passos enrere del Govern com el que ha donat aquesta setmana amb les pensions. No hi pot haver una actitud com la que està mostrant l'oposició. Ni l'Executiu ni el PP semblen ser conscients de la gravetat de la situació: l'ajust serà ja de per si molt llarg i difícil pels desequilibris acumulats, però la indefinició de la política econòmica ho complica tot encara més ", recalca.
Semblava que el missatge correcte era el pla d'austeritat-una retallada de despesa de 50.000 milions-i les reformes de les pensions i laboral. Però res és suficient quan el vent bufa de cara als mercats. "És cert que l'impacte ha estat negatiu, quan hauria d'haver estat al revés", reconeix Campa, que afirma que Economia "ha fet el diagnòstic adequat i ha posat en marxa les mesures necessàries". "La credibilitat es guanya ara aplicant: només així es trencarà aquesta analogia ràpida i fàcil que alguns s'entesten a fer entre Espanya i Grècia", afegeix.
I és cert que les dades relatives al risc sobre les finances públiques disten de ser alarmants. El deute es situa en el 52% del PIB, la més baixa de l'eurozona.
El cost del finançament està en nivells històricament baixos: un 1% de diferència amb el deute alemany, quan al 1992 el deute espanyol es pagava un 7% més car. "Però aquestes xifres empitjoren a tota velocitat", apunta Manuel Balmaseda, economista en cap de Cemex. "L'última subhasta de bons-que va suposar un encariment substancial del deute espanyol-és una pèssima senyal que indica per on van els trets", assegura. El càstig sobre el deute ja és evident, "però més enllà d'aquestes xifres el problema és que els mercats transpiren desconfiança envers Espanya". "És veritat que la patacada és excessiva, però té a veure amb què les borses pensen que Espanya ha perdut el temps i que serà molt difícil pactar els ajustaments per tot el soroll que hi ha".
Van por España
Los mercados se ensañan con una posible crisis fiscal - Las finanzas públicas se enfrentan a nuevos ataques por las dudas sobre la política económica.
"La presión no va a ceder". Los ejecutivos de los fondos de alto riesgo suelen tener ideas tan devastadoras como potencialmente rentables (para ellos). En sus negocios huelen la sangre y atacan el flanco más débil; en sus análisis van al grano y sueltan frases como latigazos, como martillazos sucesivos en el mismo clavo. España es el clavo que remacha ese gestor de un hedge fund de visita en Madrid, que predice más tensión: la desconfianza ha convertido las finanzas públicas en un objetivo fácil para los especuladores tras una semana negra. Esa ofensiva es una especie de test decisivo para la política económica española y para la eurozona.
"Los mercados ven esta semana negra como un primer capítulo: España no hizo los deberes, sigue sin hacerlos, ha perdido credibilidad, se percibe internacionalmente como un enorme riesgo potencial y por lo tanto va a seguir recibiendo ataques: ahora mismo es un blanco vulnerable", asegura desde Washington el economista Ángel Ubide en una visión pesimista y compartida -con matices- con una docena de expertos consultados, que han expresado también gurús como Paul Krugman o Kenneth Rogoff. El Gobierno no lo ve así. "No hay noticias objetivas que expliquen este movimiento especulativo", explica a este diario el secretario de Estado de Economía, José Manuel Campa. "No hay ningún riesgo de insolvencia, la deuda pública está entre las más bajas de la eurozona, el coste de la financiación sigue en mínimos históricos pese a la reciente subida, incluso se ha puesto en marcha un paquete de medidas para apuntalar la salud financiera a medio y largo plazo. Lo más duro de la crisis ha pasado y estamos en el proceso de estabilización para iniciar la recuperación. Ahí están las reformas para asegurar que España cumple los factores objetivos para ayudar a que las cosas se calmen. Pero los mercados se mueven también por factores subjetivos y es muy difícil luchar contra ellos", dice.
No se trata solamente de una tragedia griega o española. La crisis que amenaza con extender las ruinas de la Acrópolis por la ribera del Mediterráneo es en realidad "fruto del recelo contra las economías del Sur de Europa, y en el fondo va contra la idea misma del euro", apunta Santiago Carbó, asesor del banco central de EE UU. Ese ataque producto de las dudas acerca de cómo la eurozona puede lidiar contra la ansiedad que provoca una crisis de dos velocidades, que reabre las viejas diferencias entre Norte y Sur, entre los países ricos que han hecho los deberes -reformas, finanzas públicas más o menos saneadas, paro bajo control- y los sospechosos habituales que afrontan un test decisivo en peor situación: Grecia, Portugal, Italia e Irlanda. Y claro, España, cada vez más cerca del ojo del huracán.
En 2007, la crisis internacional pinchó una gigantesca burbuja inmobiliaria; en los dos años siguientes el terremoto financiero se convirtió en recesión y desempleo, y el Gobierno español -como los demás Gobiernos- se vio obligado a empezar a gastar. Ahora toda esa marea de gasto público (mejor o peor utilizado, pero crucial para evitar una depresión) provoca dudas: los mercados creen que hay países que no podrán pagar la factura. Han atacado ya con virulencia a Dubai y Grecia, y empiezan a cebarse en busca de la próxima víctima, del flanco más débil. Italia está en las quinielas, pero Portugal y España han sufrido en los últimos días los primeros embates de ese acceso de histeria, una extraña combinación de pánico y deseo de hacer sangre para sacar beneficios a paladas. California no está mejor que España. Ni siquiera Bélgica, ni mucho menos Irlanda. Pero es evidente que España despierta recelos: "Las suspicacias tal vez se exageren, porque los mercados tienden a sobreactuar, pero a la postre reflejan percepciones basadas en elementos reales: las sospechas sobre la capacidad de España para salir de ésta", dice Tomás Baliño, ex subdirector del FMI.
En el fondo, los ataques de las Bolsas son una moción de confianza a la política económica del Gobierno de Zapatero. Un examen a la credibilidad del Gobierno español, como durante semanas ha sido una dura prueba para el Ejecutivo griego. Guillem López Casasnovas, consejero del Banco de España, recomienda "no obsesionarse con los mercados". "Tal como vienen se van, es mejor no dejarse llevar por la contaminación", apunta. "Pero la alarma es útil si sirve para que España actúe en la dirección correcta. Tenemos aluminosis y toca rehacer las estructuras de la economía. La deuda tiene solución porque en el mundo hay ahora mucha, mucha liquidez. Pero toca empezar a pactar reformas: la foto del viernes con Zapatero, la patronal y los sindicatos sobre la reforma laboral va en esa dirección, aunque en la foto falta el PP".
La necesidad de un acuerdo de Estado -algo así como los Pactos de la Moncloa de la Transición o la paz social con la que se acometió la reconversión industrial de los ochenta- sobrevuela la política española desde hace meses. La necesidad de reformas estructurales está ahí desde hace años. "Hace tiempo que la situación no es buena; hace tiempo que existen claros riesgos sobre las finanzas públicas, y es lógico que [el comisario de asuntos económicos] Joaquín Almunia haya puesto a España en el mismo saco que Grecia, Portugal e Irlanda, porque hace tiempo que Bruselas advierte de los riesgos sobre la sostenibilidad fiscal por el envejecimiento o por la falta de flexibilidad laboral", critica Ubide. "Los riesgos se han materializado precisamente ahora, siempre lo hacen en el peor momento, y es porque la desconfianza de los mercados no deja de crecer", concluye.
Desde Harvard, el historiador económico Niall Ferguson ataca duro: "Los inversores buscan protegerse porque los déficit se han desbocado en todo el mundo. Los Gobiernos van a tener que pagar más cara la marea de deuda que han emitido y aún tienen que emitir, y eso va a ser doloroso. Los datos del FMI sugieren con claridad que España necesita un ajuste fiscal casi tan duro como Grecia, y Portugal e Irlanda también van a pasar apuros. En los viejos tiempos ya hubieran llegado las devaluaciones. Pero ahora..." Ahora eso no es posible. El euro ha sido un magnífico paraguas mientras caían países como Islandia o Letonia. Pero a la vez dificulta la salida de la crisis por su enorme fortaleza, que complica la vida de los exportadores y que apenas ahora empieza a ceder. "Esto sólo se solucionará si los Gobiernos afectados dan las señales adecuadas a los mercados, y si el BCE deja claro que, en caso de que persista el ataque, va a comprar grandes cantidades de deuda y va a hundir así a todos los que están especulando", reclama Juan Ignacio Crespo, de Thomson Reuters.
"El tiempo se acaba", dice Xavier Vives, de la escuela de negocios IESE. "Y en España no puede haber más retrasos con las reformas. No puede haber pasos atrás del Gobierno como el que ha dado esta semana con las pensiones. No puede haber una actitud como la que está mostrando la oposición. Ni el Ejecutivo ni el PP parecen ser conscientes de la gravedad de la situación: el ajuste va a ser ya de por sí muy largo y difícil por los desequilibrios acumulados, pero la indefinición de la política económica lo complica todo aún más", remacha.
Parecía que el mensaje correcto era el plan de austeridad -un recorte de gasto de 50.000 millones- y las reformas de las pensiones y laboral. Pero nada es suficiente cuando el viento sopla de cara en los mercados. "Es cierto que el impacto ha sido negativo, cuando debiera haber sido al revés", reconoce Campa, que afirma que Economía "ha hecho el diagnóstico adecuado y ha puesto en marcha las medidas necesarias". "La credibilidad se gana ahora aplicándolas: sólo así se romperá esa analogía rápida y fácil que algunos se empeñan en hacer entre España y Grecia", añade.
Y es cierto que los datos relativos al riesgo sobre las finanzas públicas distan de ser alarmantes. La deuda se sitúa en el 52% del PIB, la más baja de la eurozona. El coste de la financiación está en niveles históricamente bajos: un 1% de diferencia con la deuda alemana, cuando de 1992 la deuda española se pagaba un 7% más cara. "Pero esas cifras empeoran a toda velocidad", apunta Manuel Balmaseda, economista jefe de Cemex. "La última subasta de bonos -que supuso un encarecimiento sustancial de la deuda española- es una pésima señal que indica por dónde van los tiros", asegura. El castigo sobre la deuda ya es evidente, "pero más allá de esas cifras el problema es que los mercados transpiran desconfianza para con España". "Es verdad que el batacazo es excesivo, pero tiene que ver con que las Bolsas piensan que España ha perdido el tiempo y que va a ser muy difícil pactar los ajustes por todo el ruido que hay".
Credibilidad. Confianza. Liderazgo. Son palabras que los expertos reclaman al Ejecutivo una y otra vez. Porque lo de los mercados, siempre insaciables, parece un caso perdido. "Algunos se empeñan en decir que el riesgo es España: al final los inversores toman nota y se ensañan sin reparar en matices", dice el ex secretario de Estado Alfredo Pastor. "Alguien va a ganar mucho dinero con esto, que es, una vez más, un acto de increíble irresponsabilidad colectiva de los mercados", concluye Charles Wyplosz, del Graduate Institute.
L'ex regidor del PP de Majadahonda i denunciant del cas Gürtel, José Luis Peñas, ha afirmat avui dilluns que, en el marc de la trama sobre presumpta corrupció dirigida per Francisco Correa: "Dir Correa era dir Aznar", i ha acusat a l'actual líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, d'haver tingut "ple coneixement" sobre aquest assumpte.
